Primus inter pares.

Avui trec un nou article que he publicat a la Viquipèdia, traduït de la versió anglesa, que es diu Primus inter pares i que vol dir "el primer entre iguals". El fet que hagi traduït aquesta entrada per a la Viquipèdia catalana no és casual, sinó que ho he fet perquè el volia enllaçar per un article que estic preparant. Així el puc posar directament a la versió en la nostra llengua i no a l'anglesa. D'altres articles que he traduït de la Viquipèdia (que no són gaires, tot sigui dit) encara no n'he parlat des d'aquí, però tot arribarà en el seu moment. Per ara, aquí deix aquest tal com està publicat ara mateix a la Viquipèdia:

Primus inter pares o Primer entre iguals és una expressió llatina que indica que una persona és la més important d'un grup de persones amb les que comparteix el mateix rang o càrrec.

Quan no és emprat en referència a un títol específic, pot indicar que la persona així descrita és tècnicament igual, però vista amb una autoritat d'especial importància pels seus companys. En alguns casos pot ser emprat per indicar que mentre la persona descrita apareix com a igual, en realitat és el líder extraoficial.

Taula de continguts

• 1 Exemples d'ús
• 2 Usos nacionals
  • 2.1 Commonwealth
  • 2.2 Alemanya
  • 2.3 Països Baixos
  • 2.4 Suïssa
  • 2.5 Regne Unit
  • 2.6 Estats Units d'Amèrica
• 3 Presidents
• 4 Religió
  • 4.1 Església Ortodoxa Oriental
  • 4.2 Església Catòlica
  • 4.3 Església Anglicana
  • 4.4 Presbiterianisme
  • 4.5 Església de Suècia

Exemples d'ús

Els exemples d'aquesta expressió inclouen els Primers Ministres de moltes nacions parlamentàries, el President de la Comissió Europea, i algunes figures judicials i religioses. El terme fou també emprat en l'Imperi Romà (veure Princeps).

Usos nacionals

Commonwealth

Als regnes de la Commonwealth, com Austràlia o Canadà on comparteixen com a cap d'Estat la reina Isabel II del Regne Unit, un dels governadors és elegit com a Governador General per representar la reina en la seva absència.

A Austràlia hi ha Governadors per representar la Reina en cada un dels Estats que formen el país i són cap d'Estat en cada un dels seus territoris. Els Governadors no estan subordinats al Governador General i per tant el Governador General és vist com el primer entre iguals.

A Canadà, el Governador-lloctinent representa la Reina a cada una de les províncies, i actua com el cap d'Estat a la seva pròpia província i no està subordinat al Governador General. Mentre el Governador General representa Canadà com a nació, els governadors-lloctinent representen els membres que componen la nació, i es diu que el Governador General és el primer entre iguals.

A diferència dels Governadors d'Austràlia, els Governadors-Lloctinent de Canadà no són nomenats per la Reina. Són nomenats pel Governador General de Canadà a proposta del Primer Ministre.

Alemanya

Els alcaldes d'algunes ciutats-estat com Hamburg, Lübeck o Bremen han actuat tradicionalment com a Primus inter pares, on el govern era anomenat Senat i l'Alcalde era un dels senadors entre molts, i que solia ser anomenat com a President del Senat més que com a Alcalde.

Països Baixos

El Primer Ministre dels Països Baixos (oficialment, el Ministre President) és el director del Consell de Ministres i actua com a autoritat executiva del govern holandès. Encara que formalment no li són assignats poders especials, el Primer Ministre funciona com la cara del gabinet. Habitualment, el primer ministre és també el Ministre d'Afers Generals. Fins el 1945 la posició de cap del consell de ministres oficialment s'alternava entre els ministres, encara que la pràctica canvia al llarg de la història. El 1945, la posició va ser formalment instituida. El Primer Ministre és el líder del partit o coalició majoritària de la cambra biaxa del parlament, i és un membre del Consell de Ministres.

Suïssa

A Suïssa el Consell Federal constitueix el govern. Cada any, l'Assemblea Federal elegeix un President de la Confederació. Per Convenció les posicions del President i el Vicepresident roten anualment, cada Conseller esdevé així Vicepresident i després President cada set anys mentre són en el càrrec.

El President no és el cap d'Estat, però ocupa el càrrec suís més elevat. Presideix les reunions del Consell i porta a terme certes funcions representatives que, en altres països, són responsabilitat del cap d'Estat. En situacions d'urgència en què una decisió del Consell no es pot prendre a temps, el President és facultat per actuar en nom del Consell sencer. A part d'aquest cas, el President és un primus inter pares, i no té poder per damunt i més enllà dels altres sis Consellers.

Regne Unit

El propi nom de "Primer Ministre" indica "primer entre tots els ministres" i són els directors o caps de gabinet, que implica que ostenten un càrrec que és de jure superior al de ministres. De totes maneres, és àmpliament debatut si aquesta descripció del rol del Primer Ministre és exacte.

El Primer Ministre del Regne Unit ha estat freqüentment considerat com el "primer entre iguals". En el Regne Unit, i durant els temps de la Casa de Hanover, un ministre tenia el rol d'informar el monarca sobre les propostes legislatives a la Casa dels Comuns i altres matèries. En temps moderns, de totes maneres, encara que l'expressió encara és usada, subestima els poders del Primer Ministre, que ara inclouen molts poders executius amplis i exclusius sobre els membres del gabinet que ara tenen poca influència.

El 1984, l'author Jeffrey Archer va escriure "First Among Equals" ("Primer entre iguals"), una novel·la popular sobre la carrera professional i la videa privada de diversos homes que rivalitzaven per ser Primer Ministre britànic. Més tard va ser adaptada a una minisèrie de deu capítols produïda per Granada Television.

Estats Units d'Amèrica

L'expressió "primer entre iguals" també és emprada per descriure el President del Tribunal Suprem nordamericà, que disposa de considerables poders administratius, però no té control directe sobre les decisions dels seus col·legues. La mateixa situació és dóna sovint en Tribunals Suprems d'arreu del món.

Charles Luciano va ser considerat el primer entre iguals a "La Comissió" (cos de govern de la Màfia als Estats Units).

Presidents

En molts cossos parlamentaris, clubs, juntes, facultats i comitès, el membre que ocupa el càrrec de president sovint és anomenat com el primer entre iguals. Mentre la majoria de regles garanteixen al president poders especials en el context d'una reunió, en aquest cas el càrrec de president és habitualment rotatori i amb menys poders que en altres contextes, fent del seu ocupant merament un líder temporal per mantenir l'ordre, amb el mateix vot que altres membres tot i que la seva opinió té més importància.

Religió

Església Ortodoxa Oriental

L'expressió "primer entre iguals" també és emprada per descriure el rol del Patriarca de Constantinoble, qui, com a Patriarca Ecumènic, és el primer entre tots els bisbes de les esglésies ortodoxa orientals. No té jurisdicció directa sobre els altres patriarques o les altres esglésies ortodoxes autocèfales, però només ell pot convocar sínodes extraordinaris. El seu títol és un reconeixement a la seva importància històrica i del seu privilegi per servir com a principal portaveu de l'Esglesia Ortodoxa Oriental i la seva autoritat moral és molt respectada.

Església Catòlica

L'Església Catòlica Romana considera el Papa el successor de Sant Pere i líder dels bisbes, successors dels Apòstols. Per aquest motiu, l'Església Catòlica Romana veu el Papa com un càrrec superior al d'altres bisbes, enlloc de ser el bisbe més important. Aquesta afirmació va ser una de les principals causes del Cisma entre Orient i Occident en el sí de l'església cristiana, finalitzat el 1054. De totes maneres, el Degà del Col·legi Cardenalici de l'Església Catòlica és generalment considerat com el primer entre iguals en el Col·legi.

Església Anglicana

En l'Església Anglicana, l'Arquebisbe de Canterbury és considerat el primer entre iguals, presidint la Comunió. El bisbe més important dels bisbes diocesans de l'Església Episcopal Escocesa porta el títol truncat de "Primus" de l'Església Episcopal Escocesa del seu original primus inter pares.

Presbiterianisme

El Moderador de l'Assemblea General en una església presbiteriana és igualment designat com a primus inter pares.

Església de Suècia

En l'Església de Suècia, l'Arquebisbe d'Uppsala és també considerat primus inter pares.

Majoria del SÍ!

Una enquesta realitzada per la Universitat Oberta de Catalunya amb motiu del seu estudi Llengua i identitat a Catalunya, presentat la setmana passada, dóna una clara majoria de partidaris de la independència del Principat en cas de realitzar-se un referèndum. Segons la UOC, "un 36,5% declara que hi votaria a favor, un 22,1% hi votaria en contra, un 27,1% s’abstindria i un 11,7% afirma que no ha decidit què faria. Aquestes xifres són les més altes a favor de la independència de Catalunya que s’han trobat fins ara en una enquesta".

Aquestes respostes, si es tenen en compte els abstencionistes i els diferents posicionaments dels que declaren que estan indecisos, donarien uns resultats sempre a favor de la independència del Principat:

- Si el 27,1% que diu que s'abstindria s'abstingués i l'11,7% d'indecisos també s'abstingués el resultat del referèndum seria:
62,29% Sí
37,71% No

- Si el 27,1% que diu que s'abstindria s'abstingués i l'11,7% d'indecisos votessin en contra de la independència, el resultat del referèndum seria:
51,92% Sí
48,07% No

- Si el 27,1% que diu que s'abstindria s'abstingués i l'11,7% d'indecisos es dividissin en les mateixes proporcions que diu l'enquesta, el resultat del referèndum seria el mateix que en el primer supòsit:
62,29% Sí
37,71% No.

Si el 27,1% que diu que s'abstindria s'abstingués i l'11,7% d'indecisos votessin a favor de la independència, el resultat del referèndum seria:
68,56% Sí
31,44% No

La notícia va saltar ràpidament als mitjans, com es pot veure a Vilaweb, a Tribuna.cat, a Crònica, a Nació Digital, a El Singular Digital, a l'Avui.cat, o al Racó Català.

Amb unes dades així, que confirmen i recorden altres enquestes difoses en aquesta presentació que ja havia enllaçat alguna vegada, en una situació com l'actual, sense la polarització d'una campanya pel Sí o pel No que com a molt prest el partit més agosarat planteja pel 2014, i que acabi de decidir els indecisos, s'evidencia que la majoria social que clama per un Estat propi és una realitat al Principat. I una realitat transversal que la partitocràcia actual no representa ni està disposada a reconèixer. Precisament també fa poc el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat donava a conèixer el seu Baròmetre del mes de maig. Però a diferència de l'estudi de la UOC, el CEO no demana directament pel sentit del vot en cas d'un referèndum, sinó sobre com hauria de ser la relació Catalunya-Espanya amb diferents opcions a triar. Tot i així, es segueix reflectint que la majoria de ciutadans vol un Estat propi (independent o federat) i que es considera insuficient el nivell d'autonomia actual. I tot açò quan no fa ni dos anys que hi ha aprovat un nou Estatutet colonial que ni s'aplica ni tenen cap pressa per aplicar a la metròpoli castellana.

Davant la importància d'aquestes informacions, i com que parlam de la voluntat democràtica dels ciutadans, tots els demòcrates haurien d'estar ja demanant un referèndum d'autodeterminació pel Principat. Però no, resulta que els nacionalistes espanyols segueixen posant la nostra dependència de l'Estat castellà per davant de qualsevol consideració democràtica. Només cal veure aquests dies l'actitud obstruccionista i tancada del PPSOE sobre el plantejament escrupulosament democràtic del Lehendakari Ibarretxe per saber que des de Castella només tenen la imposició nacionalista vestida de legalitat espanyola com a única font del seu poder. No és estrany que el discurs de la proclamació unilateral d'independència per part d'una majoria parlamentària legítima, d'altra banda l'única opció efectiva i realista, es vagi obrint camí a marxes forçades.

Però no són només els nacionalistes espanyols els que miren cap a una altra banda. A què esperen els partits catalans suposadament sobiranistes a decidir-se a plantejar el plebiscit o la proclamació de la independència si tenen la majoria suficient per fer-ho? Si dels Congressos de CDC i ERC d'aquest estiu no en surten unes direccions que apostin decididament per l'exercici d'aquest dret de forma immediata, i es deixen de fer proclames vagues i ambígües per reclamar un dret que no hem de demanar a ningú, sinó que ja tenim i que només depèn de nosaltres i no d'algú que ens el negarà sempre, ja veurem si sorgeix qui vulgui recollir els més de 300.000 vots que estan a l'espera de ser representats per una força política que no tengui com a objectiu gestionar administrativament una colònia i que consideri innegociable la recuperació de la sobirania.

L'esforç de donar prioritat al projecte comú de la independència per davant d'ideologies i de personalismes és ja ara mateix una demanda cada vegada més difícil de silenciar i una necessitat per sortir de la desafecció que provoca la política entre als ciutadans al Principat, pel que si no és possible visualitzar a curt termini aquesta majoria amb els partits actuals, no serà gens descartable que es presenti un nou projecte per superar l'actual sistema de partits en les properes eleccions colonials previstes pel 2010. Però és factible la irrupció d'una formació política que aglutini els diversos sectors independentistes actualment extraparlamentaris, que torni a il·lusionar els desencantats per la manca de credibilitat de CiU i ERC, que rebi el suport d'alguna de les plataformes sobiranistes que han anat apareixent en els darrers temps o d'entitats de la societat civil que s'hi adhereixin?

Experiències en l'aparició de nous partits de recent creació tant al Parlament del Principat com al Congrés espanyol demostren que és possible, tot i que amb els seus resultats està per veure la seva eficàcia per aconseguir els objectius. És clar que aquests exemples representen realitats i demandes totalment oposades a les que són majoritàries al Principat, favorables a un Estat propi. El que no s'ha fet fins ara en l'àmbit del sobiranisme és una coalició de partits i organitzacions ja existents, amb estructura pròpia i implantació creixent que es presentin conjuntament amb l'únic objectiu de trencar definitivament amb l'Estat castellà. I de ser així, quins efectes reals tindria en la correlació de forces i en l'impuls definitiu per la creació d'un Estat propi? Si CiU i ERC segueixen donant l'esquena com a partits a treballar plegats per dir adéu a la submissió a la Gran Castella i en favor de la majoria, no hi haurà més remei que comprovar-ho.

Clarificant la TDT de Menorca, i més bones notícies!

Ahir veia al Diari Última Hora Menorca que el Govern de les Illes té previst instal·lar 2 repetidors de televisió específics per Ciutadella i un altre per la zona de migjorn abans que acabi aquesta legislatura. Una altra notícia que esperàvem de feia estona, pel que no me'n puc estar de mostrar la meva satisfacció! Si consultam la cobertura de TDT en aquesta pàgina del Ministeri d'Indústria, i introduim el codi postal de Ciutadella (07760) i triam el nucli urbà de Ciutadella, podem comprovar com oficialment la nostra població no rep encara la TDT, pel que aquells que la poden veure a casa seva poden dir que els arriba per pura xamba. El mateix resultat dóna des d'aquesta altra pàgina. Amb aquests nous repetidors, és d'esperar que a Ciutadella finalment veurem la televisió en condicions d'igualtat respecte la resta de ciutadans de les Illes, i que rebrem les desconnexions d'IB3 que ens corresponen a Menorca, i no les de l'illa veïna, com denunciava en l'anterior article.

Pel que fa al panorama de la TDT a Menorca, he recuperat des de la web ImpulsaTDT la situació dels múltiplex que actualment consta que veurem els menorquins i que són els següents:

1 Múltiplex balear amb 4 canals, que comprèn dos de públics i 2 de privats. Els dos públics són els de Televisió de les Illes Balears, i per on emet IB3 i IBSat+30. Els dos privats estan adjudicats per l'anterior Govern de les Illes a Unedisa (del grup El Mundo), i que deu ser el canal "Aprende inglés" que es pot veure actualment, i a Televisión Digital de Baleares (grup Inca i Prisa), i que imagín que deu ser per a les emissions digitals de Localia, que encara emet només en analògic.

Amb la concessió del segon múltiplex balear que coneixíem fa uns dies, hi haurà espai per quatre canals per les emissions d'altres televisions dels Països Catalans, pendent de negociació de quins canals seran i amb quins continguts, tal com explicava també en l'anterior article. A partir d'aquí, cal demanar ja el tercer múltiplex balear de quatre canals més, tal com disposen el Principat i el País Valencià i aprofitar per ampliar l'oferta amb televisions amb la nostra llengua.

Pel que fa al múltiplex Insular per Menorca, comprèn 2 canals públics i 2 canals privats més. Els 2 públics estan reservats pel Consell Insular per una futura televisió del Consell. Però arribarà mai aquesta televisió? No es podria aprofitar mentrestant l'espai d'aquests dos canals per emetre televisions públiques en català d'altres indrets? Els dos privats es van adjudicar també en el seu moment a Popular TV (del grup COPE) i a Editora Balear, que encara no emeten. D'aquesta darrera en desconec quin serà el nom del canal, ni el seu logotip, ni el seu contingut.

Finalment, tenim el múltiplex Local que abarca els 8 municipis de l'illa, i que comprèn 4 canals privats. Aquests es van adjudicar a Televisió Menorquina, que ja emet en digital, Canal 4, que de moment només emet en analògic però no en digital, i els canals de Falcó Produccions i Broate Balear, que tampoc emeten encara i dels que en desconec igualment els noms comercials, logotips i continguts.

S'ha de dir que actualment Popular TV emet conjuntament amb Televisió Menorquina, tal com ho fan en analògic, durant l'horari en què la primera no emet programació, mentre que s'ocupa els llocs que correspondrien als altres canals locals amb el seu canal Méteo de previsió meteorològica, amb aquella presentadora virtual tan repel·lent, i Útil TV d'anuncis classificats, que segurament deuen estar destinats a completar l'horari de la tele menorquina quan Popular TV passi a emetre íntegrament pel canal que li correspon. És a dir, que de moment tenim un bon desgavell. El dubte que em plantejava un recent comentari d'en Francesc Sintes no em queda resolt: M7 ha tancat? És possible que aquest canal del grup Serra sigui un dels canals adjudicats a alguna d'aquestes productores de les que encara no coneixem el seu producte?

Per entendre millor tot aquest galimaties, he muntat aquesta graella amb tots els canals que hi ha actualment adjudicats i amb les possibles i desitjables incorporacions que s'haurien d'anar produint per completar el panorama de la TDT de Menorca.

Bones notícies: aprovat el segon múltiplex per la TDT de les Illes!

Dissabte coneixia la bona nova, i ja era hora perquè m'estava començant a impacientar. Tot d'una vaig reproduir al Racó Català que les Illes Balears ja tenim aprovat, per gràcia del Govern de l'Estat castellà, el múltiplex que ens ha de permetre rebre quatre canals de televisió de les colònies autogestionades veïnes en tecnologia digital terrestre. Com sabem, el 30 de juny de l'any que ve es produirà l'apagada analògica a Menorca i les Pitiüeses i a finals del 2009 també a Mallorca. A Ciutadella, l'apagada segurament coincidirà amb Mallorca, ja que la majoria rep la televisió des del repetidor d'Alfàbia de l'illa veïna i no des del repetidor d'El Toro, com seria lògic. Açò provoca que les desconnexions d'IB3 que es poden seguir a Ciutadella no són les menorquines, sinó les mallorquines. No seria ja hora que es fes realitat el projecte d'instal·lar un nou repetidor perquè Ciutadella deixi de ser una illa dins una illa? Només així es podrà garantir que rebem la televisió en condicions. Sigui com sigui, a partir de l'apagada només podrem veure (o malveure) la televisió a través de la TDT.

La concessió d'aquest múltiplex tan llargament reivindicat era important perquè en cas contrari perdríem definitivament la possibilitat de seguir veient TV3 i, allà on encara els poden veure, el Canal 33, Canal 9 i Punt 2. Ara però, encara no està tot clar.

En les notícies publicades es diu que el Govern de les Illes i el de la Generalitat de Catalunya han de negociar la reciprocitat de les seves emissions, una reciprocitat que ja estava acordada pels anteriors Governs i que sembla que ara ningú no recorda. Quina reciprocitat s'ha de negociar? Que no ens deien fins ara que per donar el múltiplex primer s'havien de donar els acords de reciprocitat?

El que deuen voler dir, segurament, és que ara s'haurà de decidir quins canals s'emeten per aquest múltiplex. L'únic que sembla segur és que tornarem a veure, per fi, el Canal 33. Ara bé, de la resta res no està assegurat. Seguim corrent el risc que perdem definitivament TV3 per passar a veure el canal internacional TVCi. Un risc del que gairebé ningú en parla i que suposaria que deixarem de veure pel·lícules, sèries i documentals que no siguin de producció pròpia de Televisió de Catalunya. I açò és el que ja fan amb les emissions en analògic de la Televisió de les Illes al Principat, on no es veu IB3 sinó IBSat. Si açò es fa així serà una vergonya i una estafa!!!

El que han de fer TV3 i IB3 en els nous acords de reciprocitat és negociar que els drets d'emissió de tota la programació siguin per tots dos territoris i no només per la colònia respectiva. És cert que s'han d'evitar duplicitats inútils que permetin millorar l'oferta en català, però açò no vol dir que una pel·lícula que es passa per TV3 o IB3 no s'hagi de passar per l'altre canal, ja que alguns canals utilitzen la multidifusió de programes amb prou èxit i sempre et pots adaptar a veure-ho en un horari o un altre. Però el que sí que seria necessari és evitar que per exemple una mateixa retransmissió esportiva en directe (com en bàsquet o futbol...) es vegi a la vegada en dos canals. I aquí és on hi deu haver el problema principal, crec jo.

Si tothom vol emetre un partit pel seu territori, la solució actual de tapar TV3 amb l'emissió del Canal 33 que es fa ara des de les Illes no és encertada. Per què no s'emet una programació alternativa per l'altre terriori? Així, mentre TV3 i IB3 emeten un partit en el seu respectiu territori, els televidents podrien seguir una pel·lícula o un documental a través de l'altre canal. És el mateix que fa a vegades La2, que emet una programació diferent pels territoris segons si ja veuen un partit a través d'un canal autonòmic mentre l'emet en els que no.

Dels altres dos canals que s'hauran d'incloure en aquest múltiplex, s'haurà de veure si s'arriba a un acord de reciprocitat amb la Generalitat Valenciana per emetre Canal 9 i Punt2 o també la versió internacional TVVi. Si no s'arriba a un acord, ja que el govern colonial d'en Camps sembla més disposat a negociar reciprocitats amb Múrcia, que també és governada pel Partit Nacionalista Espanyol abans que amb el Principat o les Illes, es podria incloure el 3/24 i el K3-300. I de totes maneres s'haurà de veure què passa amb la programació no pròpia tant del Canal 33 com del K3-300.

També hi hauria d'haver espai per rebre emissions de Catalunya Ràdio i en digital, tal com es fa en els múltiplex de les televisions de Castella que ens difonen, que inclouen les ràdios dels seus respectius grups de comunicació. En tot cas, l'Obra Cultural Balear ja insta el govern a aconseguir un tercer múltiplex, tal com tenen al Principat i el País Valencià, per dedicar-lo també a d'altres canals que emetin en català.

De moment, però, esperem que les emissions en català per aquest nou múltiplex comencin com més prest millor!

Si us plau, parla'm en català.

En les darreres setmanes, des de Tribuna.cat s'han anat oferint una sèrie de postals que la Plataforma per la Llengua, amb la col·laboració del Consorci per la Normalització Lingüística i la Fundació Jaume Bofill han editat amb la voluntat d'aconseguir l'objectiu que el català sigui una llengua comuna i de cohesió social compartida per tots els ciutadans. Amb aquesta campanya, doncs, els impulsors volen procurar que l'ús social de la llengua catalana augmenti tan entre els nouvinguts com entre els que fa temps que resideixen a Catalunya però que en moltes ocasions eviten expressar-se en català.

Des de les entitats organitzadores es considera que una de les formes bàsiques per aconseguir que la campanya tingui sortida és que altres associacions i col·lectius hi col·laborin. És per això, que des dels impulsors s'han citat diferents fórmules a través de les quals es pot posar un gra de sorra. Així, trobam, per exemple, l'adhesió, l'enviament de les postals, posant un enllaç en els espais webs on sigui possible, col·locant bànners o fent una notícia sobre la campanya. Alguns mitjans digitals com Directe.cat o l'avui.cat també s'hi han referit.

Amb el lema "Si us plau, parla'm en català", la campanya es dirigeix bàsicament als catalanoparlants, i és protagonitzada per persones que han vingut a casa nostra procedents d'altres països del món, com Veneçuela, el Marroc, Ghana, la Xina, Castella o Alemanya. Aquestes persones ens demanen que els parlem en la llengua del país on han vingut a viure, el nostre, perquè tenim l'estrany costum de fer-ho en un idioma diferent. Encara no heu provat de parlar en català amb ells? Us ho agrairan.

La Fotografia Si u

En aquesta primera postal, podem veure fotografiades a la Keyla, la Leydis i la Derbi com demanen que els parlem en català. Aquestes tres al·lotes són germanes i nascudes a Veneçuela. Aquesta característica, però, no provoca que perdin la claredat de les seves idees. Així, la Leydis, la primera de les tres que va arribar a Catalunya, assegura que no s'ha penedit mai, més aviat al contrari, d'haver après català ja que li ha permès fer moltíssimes més coses en la seva nova vida al nostre país.

En aquesta postal, veim na Ouafae, qui ens reconeix que abans de venir aquí no sabia que s'hi parlava català, encara que ens pregunta si nosaltres sabíem que al Marroc, a més de l'àrab, s'hi parla amazic, "una cultura de gran riquesa". La Ouafae vol que els seus fills s'arrelin a Catalunya i sap que per això és imprescindible que parlin català, ja que a ella, aprendre'l l'ha ajudat a arrelar-se a Catalunya. També sap que t'estimes la teva llengua, però es pregunta "per què no ens la parles?

En aquesta postal, veim en Danjuma, kofi, Shadrak i Margaret, són ghanesos. Al seu país es parlen moltes llengües diferents: l'ewe, l'adangbe, l'àkan, el dagdandi, el mempruli... Varen marxar de Ghana perquè no hi tenien feina. Son conscients que causa un cert impacte que tantes persones d'arreu del món hàgin vingut a viure aquí. Però ells tenen ganes d'integrar-se, i parlar en català és una bona manera de fer-ho. És molt útil, però sobretot és important perquè ens ajuda a tenir feina i també serveix per trobar-ne una de millor.

En aquesta ocasió, la postal ens mostra l'Ayao, provinent del Togo. L'Ayao, que és cuiner, assegura que la seva cuina afrocatalana es basa en afegir ingredients d'arreu i que amb les llengües sempre ha volgut fer el mateix: ha volgut aprendre totes aquelles amb les quals ha conviscut. És per això que ara, després de conèixer l'amina, l'ewe, el francès, el castellà, l'anglès, i entendre el wòlof, el bàmbara i l'àrab, ha començat amb l'aprenentatge del català i ens demana que l'ajudem parlant-li en català. Per l'Ayao, la llengua "serveix per entendre la manera de viure, de pensar de les persones que la parlen, és la manera més senzilla i natural per integrar-se".

En aquesta postal la Parwinder, Sukhjinder i Panjeet ens expliquen que no han nascut aquí i que algunes tenen fills que van a l'escola. Estudien català per parlar amb els mestres, per anar al metge, per ells mateixes, diuen. Cadascuna té les seves raons. Però, segons elles, el motiu més important per aprendre català són els seus fills, perquè ells tenen tota una vida per davant i segur que això els ajudarà.

Aquest és la Tania. Ha nascut a Mèxic. Quan va arribar a Catalunya ja sabia que es parlava català, però tot i així, explica que va quedar captivada per la llengua i la cultura catalanes. A mèxic, a més de l'espanyol, també es parlen moltes altres llengües: maia, yaqui, nàhuatl... diu i conclou que, per a ella, la diversitat de llengües és una riquesa particular i universal, "Potser no hi has pensat mai, però si compartim la llengua tots hi guanyem".

En David és d'Extremadura, la seva dona és de Galícia i els seus dos fills són nascuts a Catalunya. Així en David parla en castellà amb els seus pares però amb tota normalitat i de forma espontània ha fet del català la seva llengua comuna tant a la feina com a casa. Si us plau parla-li en català.

HIC SUSTINUIMUS.

El Projecte 9 de Juliol arriba a la seva conclusió. Durant el darrer any hem vist els fets i el context en el que es produí l'Any de sa Desgràcia de Ciutadella, i a través de les explicacions que es presenten per part de la historiografia menorquina podem creure que aquest episodi es produeix per un cúmul de despropòsits que inclou suposats errors estratègics, negligències, casualitats, contradiccions, misteris i decisions absurdes, o podem posar les coses en el seu context i veure les traces d'un pla perfectament definit i coherent, convenientment ocultat, i un relat dels fets manipulat durant els segles posteriors en què s'ha deformat la percepció de l'efemèride. En la presentació d'aquesta sèrie em vaig proposar que ens demanàssim quin grau d'implicació hi va poder tenir el regne de Castella i la Corona espanyola en la destrucció de Ciutadella i la devastació de mitja Menorca el juliol de 1558, pel que serà bo recordar breument algunes de les argumentacions que s'han desenvolupat aquí i ampliar-ne d'altres. És l'hora de reconstruir els fets.

Context europeu:

En els articles Volem la veritat sobre el 9-J i Venuts i abandonats es va examinar el context polític en l'àmbit europeu en el que es produeix l'assalt a Ciutadella. L'atac turc a Menorca s'esdevé en una època de conflicte entre el rei Felip I de les Espanyes i Enric II de França, en la que les pretensions del Papa Pau IV d'aconseguir el control del regne de Nàpols hi haurien tingut un paper fonamental. Així, es produeixen en l'àmbit continental les batalles de Sant Quintí (1557), després de la invasió de Nàpols per part dels francesos, i la de Gravelines (juliol de 1558), mentre que en l'àmbit del Mediterrani es preparava la conquesta de Còrsega per part de França, en mans hispanogenoveses, i atacs a Niça, en mans de la casa de Savoia, aliada de Felip I en la guerra contra França. En aquestes operacions marítimes, la imponent armada otomana comandada per Pialí Baxà, que s'havia de reunir amb els francesos a Còrsega, havia de resultar decisiva.

Però aquest pacte dels turcs amb els francesos, que era conegut per Felip I, quedaria trencat davant els presents que els turcs rebrien d'espanyols i genovesos. Els turcs havien d'aprofitar la situació fent els pactes que més els convinguessin a cada moment, ara amb el Papa i els francesos, o amb el rei espanyol i els genovesos. En aquest cas, l'acord de turcs i espanyols implicà com a objectiu alternatiu a Còrsega el lliurament de l'illa de Menorca, que no rebria cap ajuda exterior ni de Mallorca, ni de la península ni de l'armada espanyola en la seva defensa. Així, els turcs esquivaren reunir-se amb els francesos a Còrsega i es dirigiren directament a Menorca. Després de l'assalt a la nostra illa, la flota otomana seguí rebent més regals d'espanyols i genovesos i va rebutjar totes les ofertes de participació en les campanyes dels francesos, fet que provocà un greu conflicte diplomàtic entre França i Turquia.

En un sol episodi es trenca l'aliança entre turcs i francesos que permet a Felip I continuar posseint Còrsega, mantenir els dominis de Niça en mans dels seus aliats de la casa de Savoia en la guerra contra França i es deixa tota la Nació Catalana amb por de més atacs devastadors com el de Menorca i a més amb recels entre els habitants dels seus territoris causats per l'estratègia política practicada des de Castella. El rei Felip fou el gran beneficiat de l'assalt dels turcs a la nostra illa.

Els enviats d'Espanya:

La Corona espanyola no es limità a oferir l'assalt de Menorca als turcs com a alternativa a la conquesta de Còrsega per als francesos, sinó que tenia especial interès en la victòria otomana a la nostra illa. Menorca no només no rebria ajuda exterior, sinó que s'actuaria decididament per afavorir la seva devastació. Així es demostra pel paper jugat pels dos enviats del rei a Ciutadella: el capità Miguel Negrete i el bombarder Claudi.

El primer retornà a Menorca, on tenia la seva companyia, després d'una estada a Flandes des d'on hauria informat la Corona de les febleses de la defensa de l'illa i que els turcs haurien aprofitat per aconseguir entrar dins Ciutadella. Poc després de l'arribada de Negrete a l'illa, també vindria a Ciutadella un bombarder anomenat Claudi procedent igualment de Flandes i que seria nomenat artiller pels Jurats. Però tant Negrete com el bombarder Claudio venien amb instruccions de facilitar l'assalt dels turcs. El bombarder no rebia mai atacs dels turcs a les muralles tot i que s'hi posava a l'abast. Aquests fets indiquen que els turcs estaven informats per part de la Corona que rebrien ajut des de dins de Ciutadella. A més, seria descobert fent senyals als enemics per indicar la seva posició i els punts de la defensa, cosa que provocaria que finalment els menorquins li tallassin el cap.

Negrete, en canvi, no acudia a la batalla i es dedicava a desanimar els defensors de Ciutadella. Un testimoni relata que moltes persones deien que Negrete tenia preparada la traïció. El capità intentà que la ciutat es rendís en contra de la voluntat dels menorquins, i va estar a punt de ser també degollat. Però Negrete s'hauria salvat d'una mort segura a mans dels defensors en ser pres pels turcs, que l'haurien reconegut per la seva indumentària. Portat a Constantinoble, viatjaria assegut a la popa de la galera de Pialí. El capità seria rescatat per l'ambaixador del rei a Constantinoble i indemnitzat amb càrrec als fons destinats al rescat de captius, com a pagament pels serveis prestats a la Corona en la victòria turca a Ciutadella.

Comença la falsificació de la Història:

Immediatament després de l'assalt turc, els testimonis que apareixen en les investigacions sobre els fets i l'actuació del capità Negrete i la documentació que es refereix a l'assalt són censurats o manipulats amb la intenció d'implicar França en la Desgràcia de Ciutadella i procurar que la informació de l'autoria i responsabilitat d'Espanya quedi amagada. Recordem com alguns testimonis ens diuen que amb l'armada turca hi viatjava l'ambaixador francès amb plens poders de rebre la rendició de Ciutadella, cosa que desmenteixen els fets i la pròpia documentació francesa. Per altra banda, l'evidència de la connexió Miguel Negrete-Claudio bombarder hauria fet necessari confondre els rastres d'un enviament exprés del primer a Flandes per part de Felip I i es va reconvertir la seva estada en la documentació en un desterrament anterior, mentre que al segon se l'hauria intentat fer passar per francès una volta mort pels menorquins i evidenciada la seva traïció. En una carta de la princesa Joana al seu germà el rei apareix fins i tot l'afirmació, exagerant encara més aquelles informacions manipulades, amb els esforços per implicar els francesos en l'assalt, que els turcs demanaven la rendició a França.

Mentrestant, a la capital otomana, el governador Bartomeu Arguimbau, el capità Negrete i altres captius, redactaven l'Acta de Constantinoble on relaten la seva actuació en la defensa de l'illa, aliens a aquestes manipulacions polítiques. L'Acta de Constantinoble no arribaria a Ciutadella fins el 1623 i tampoc s'escaparia de la censura. El document té un full de menys i li falta la signatura d'un dels testimonis que apareixen mencionats. Així i tot, en cap moment es parla de la suposada implicació de França perquè aquesta implicació no va existir, i resulta curiós que apareix l'afirmació que els turcs cridaven a la rendició dels menorquins "en llengua castellana", i no en nom de França. També s'ha de remarcar que no es diu res de les gestions per demanar ajuda de fora de l'illa.

Aquesta manipulació no representaria un fet aïllat motivat per la guerra amb França i el Papa, sinó que s'emmarca en un context històric de censura informativa, política i ideològica en la pugna per convertir el regne de Castella en el centre de l'Imperi construït per la Nació Catalana primer a Europa i després a les Índies. La destrucció de la història de Menorca amb la pèrdua dels arxius i documentació pública i privada de Ciutadella durant l'assalt turc de 1558 apareix perfectament alineada i en consonància amb la política censora de la Corona contra el passat català en benefici del regne de Castella. Mapes, cartes, contractes i documents diversos que havien d'acreditar la presència de menorquins entre els catalans que anaven i tornaven a les Amèriques van ser destruïts durant aquells fets. Partides de naixement, de defunció, actes de matrimonis que poguessin donar llum sobre alguns dels personatges desconeguts de la nostra història identificats com a castellans, es perderen. Amb la desgràcia de Ciutadella, llinatges i famílies senceres foren extirpades i desaparegueren de Menorca, sense que en molts casos n'hagi quedat cap rastre. Seguir els arbres geneològics de Menorca més enllà del 1558 és una tasca impossible

Si en altres llocs de la Nació Catalana la tasca d'eliminació de proves i documents sobre la catalanitat de l'Imperi i la seva reelaboració seria un procés llarg i laboriós, la mateixa feina de destrucció de la nostra història en benefici de Castella que a Ciutadella s'hauria hagut de realitzar també pacientment durant dècades - o segles - té en canvi una data ben concreta: el 9 juliol de 1558.

Les conseqüències:

El relat de les conseqüències de l'assalt turc a l'illa es mou entre les calamitats que es van patir per la pèrdua demogràfica, la devastació de tota la part occidental de Menorca i els desastrosos efectes en l'economia, la política i la salut pública per una banda, i les heroïcitats i penúries que hagueren de viure els encarregats de la gesta d'anar fins a Turquia a gestionar els rescats per una altra.

Els rescats es van anar produint durant les següents dècades enmig de nombroses dificultats que afectaren la concessió d'un Jubileu per recaptar fons, els interessos dels menorquins que preferien aconseguir els títols i les propietats dels captius abans que rescatar els seus legítims titulars i la tasca de la Inquisició per evitar el retorn de certes persones per motius polítics i, sobretot, en impedir la circulació d'informació i destruir tot rastre documentat perjudicial pel projecte de castellanització de l'imperi espanyol.

En la qüestió demogràfica, inicialment es prenen mesures per part de la Princesa Joana per tal d'afavorir la repoblació de l'illa, però els objectius reals ja estaven traçats, i aquests no eren altres que la descomposició de la Nació Catalana que el rei Felip I impulsà a tot l'Imperi. La gestió del temps i de la por per part de la monarquia no es podien portar de forma més maquiavèliques. Així, el 1570 ordenà la despoblació de l'illa amb l'excusa del perill d'un suposat nou atac massiu per part dels turcs i es construeix sobre la documentació un fals intent d'abandó de l'illa per part dels menorquins per tal de justificar la decisió del rei d'acord amb la suposada voluntat dels propis illencs. Una Menorca poblada només per la guarnició militar de Sant Felip hauria suposat l'inici d'una Menorca castellana que esborràs definitivament tot rastre de catalanitat en el passat i en el present de l'illa. La ferma oposició dels menorquins a tal mesura, les influències desplegades i les dificultats de justificar tal decisió va suposar que finalment l'ordre fos revocada.

Qui era el nostre rei el 1558?

Aquesta pregunta em sorgeix després de llegir en el tercer dels documents "L'últim rei català" de Lluís M. Mandado (pel seu interès, llegiu també la primera i la segona part) que "Al poc de morir la reina Joana, el Maig del 1.555, Carles I, cansat i envellit, comença a abdicar. A l’Octubre dóna a Felip I els dominis flamencs. El 16 de gener de 1.556 abdica en Felip I els regnes de Castella, Sicília i Nàpols i prepara l’abdicació d’Àustria i l’Imperi per al seu germà Ferran. No fou el cas de Catalunya o Espanya, que no abdicà mai, i a nom d’ell es continuen expedint els documents oficials, morint el 21 de setembre del 1.558. El 3 de Febrer de 1.559 la cancelleria encara treballava a nom seu".

Una qüestió que es confirma en un altre escrit de Jordi Peñaroja quan diu que "l’any 1557, Carles d’Àustria segueix sent el rei dels estats de la corona catalana, que es reserva fins a la mort. El seu fill Felip ja ha heretat la corona de Castella (1556), amb el nom de Felipe II, però no serà Felip I de Catalunya, Aragó i València fins a la mort (1558) de Carles d’Àustria", i també en l'Enciclopèdia catalana: "Malgrat el document d'abdicació de Carles V a la corona catalanoaragonesa (redactat separat del de Castella), l'emperador regnà legalment a Catalunya-Aragó fins a la seva mort (a Nàpols regnava des del 1554 el seu fill Felip)".

A banda de les contradiccions en algunes de les dates, es coincideix en què legalment el rei de Mallorca el juliol de 1558 encara seria Carles I, i no el seu fill Felip. Les implicacions d'aquest detall en relació a la desgràcia de Ciutadella poden tenir la seva importància, ja que tot i tractar-se de dos reis de la mateixa família i de l'hereu de Carles I a la Corona catalana, indicaria que les gestions fetes per Felip II abans de la mort del seu pare serien realitzades essent aquest només rei de Castella, i no rei dels menorquins, almenys legalment.

La conclusió:

Després d'aquest brevíssim resum dels fets, es pot afirmar que l'any de Sa Desgràcia del que aquest 9 de juliol es compliran 450 anys, representa un claríssim i autèntic intent de GENOCIDI contra el poble de Menorca per part del regne de Castella i la Corona espanyola de la segona meitat del s. XVI com a primer pas cap a la descomposició de la Nació Catalana a la Mediterrània.

A partir d'aquí són vàries les consideracions que es poden fer. I una d'elles és demanar-nos si és possible explicar la nostra història sense tenir en compte el conflicte sempre encobert entre els diferents projectes polítics de la Nació Catalana i el regne de Castella. Hem vist com tota una sèrie de suposades decisions ridícules i esdeveniments inexplicables considerats aïlladament, quan es veuen conjuntament en el context polític, històric i social adequat, prenen tota la forma i la coherència d'un pla perfectament definit que pretenia portar-nos a la desaparició. Però els menorquins vam resistir. Si el territori suposadament més feble i indefens habitat per catalans va suportar l'embestida i l'ofensiva política de Castella tal com ho va fer, quin desànim no devia provocar entre els nostres botxins!

L'Obelisc des Born en memòria de la resistència de Ciutadella projectat per Rafael Oleo i Quadrado per a la commemoració del III centenari de Sa Desgràcia, el 1858, amb quatre plaques que en llatí, i no en castellà, com feia en Joan Lluis Vives, diuen: HIC SUSTINUIMUS - ANNO MDLVIII - PRO ARIS ET FOCIS - USQUE AD MORTEM (Aquí vam resistir - L'any 1558 - Per la religió i la pàtria - Fins a la mort)

Tenir present que la Desgràcia, amb les seves conseqüències funestes per Menorca, i l'intent de despoblació de l'illa es produeixen amb el primer rei que ens governà íntegrament des de Castella i amb mentalitat política castellana, ens fa veure que malgrat les dificultats i els intents de fer-nos desaparèixer, podem dir que encara som aquí per defensar la nostra cultura, la nostra pròpia visió del món i la nostra voluntat de ser, allunyades de la manera de fer i de pensar de Castella. Tractar la manipulació de la història és tocar el moll de l'os de la mentida que manté en les consciències els esquemes mentals i l'estructura política que ens ha estat imposada. L'hic sustinuimus és el mateix ací estem que reivindicam el 25 d'abril, o el mateix som i serem d'Àngel Guimerà.

Per acabar vull donar les gràcies i expressar el meu reconeixement a tots els autors citats en el Projecte 9 de Juliol, sense la recerca, estudi i divulgació dels quals aquesta sèrie d'articles no hauria estat possible.

EstatPropi.Cat també s'internacionalitza.

De la secció de Notícies d'Estatpropi:

El portal sobiranista Estatpropi.cat participa en el concurs que vol trobar el millor web 2.0 d'Europa. Startup 2.0 és una competició que té com a objectius potenciar la qualitat i la innovació dels portals socials a internet en tot l'àmbit territorial europeu. El caràcter pioner que té Estatpropi des del primer dia permeten pensar que es pot classificar entre els 10 primers webs 2.0 d'Europa. Aquesta classificació permet passar a la final que es disputarà a Barcelona el 21 de maig. La classificació depèn dels vots que poden fer els membres d'Alianzo (blocaires) o Facebook (públic en general). Amb l'objectiu de difondre el mapa, l'Equip d'Estatpropi us convida a votar pel Mapa d'Estatpropi i fer-ne difusió entre els familiar, amics i saludats.

Podeu llegir les intruccions per votar estatpropi des de l'Alianzo o des del Facebook.

Si voleu també podeu fer una sol·licitud per assistir a la final. Només cal que ompliu el formulari tal i com s'indica a les instruccions.

Recordeu que teniu fins el dia 7 de maig per votar.

Xavier Mir avisava ahir mateix que "som davant d'una espectacular operació llampec, d'una nova mobilització independentista en l'àmbit d'Internet en què la col·laboració de tothom i la rapidesa seran decisius a l'hora d'aconseguir l'objectiu. I l'objectiu és col·locar estatpropi.cat entre els 10 més votats d'Europa".

Alex Vizcaino ens conta que Estatpropi.Cat està a un pas de classificar-se entre els 10 millors web 2.0 d’Europa. A falta de poc més de 24 hores, el web independentista està classificat en 20 posició segons votants blocaires del continent i en 5 segons votants que provenen del Facebook.

I a l'Avui.cat la notícia ha estat portada: EstatPropi.cat s'internacionalitza.

Després d'un any en funcionament, la web estatpropi.cat, nascuda amb l'objectiu de "posar a internet un mapa on es visualitzés la gent que defensa la independència del poble català", aquest portal vol fer ara el salt a la internacionalització.

Alexis Vizcaíno, membre de l'equip d'estatpropi.cat, considera que al mateix temps que es manté l'actual campanya, que ja compta amb 18.500 adherits, ara cal donar-la a conèixer arreu del món. Amb aquesta finalitat, l'equip que desenvolupa la pàgina treballa en la traducció dels continguts a idiomes com l'espanyol, el francès, l'occità i l'anglès, amb la idea d'ampliar el nombre de llengües en un futur pròxim i, alhora, facilitar l'adhesió a la seva proposta d'Estat per al poble català per a persones de tot el món, amb vinculació o sense amb els Països Catalans.

I finalment, al Racó Català ja ha començat també la difusió en el fòrum d'actualitat i amb la campanya a votar!

Endavant amb les votacions!!

Guiem Soldevila: ha nascut una estrella!

En Guiem Soldevila no és precisament nou en l'àmbit de la música. Als seus 27 anys porta l'experiència de coneguts grups entre els seguidors menorquins i ja desapareguts com Manners, Six Fusion, Lapsus o Songrey. El 2001 va participar en el disc "Entre Boires" amb la seva mare Maria Àngels Gornès, també cantautora de reconegut prestigi.

Ara és a punt de presentar el seu primer disc, "Orígens" que ha fet juntament amb músics de tota l'illa. En aquest treball –que es presentarà el proper agost a Ciutadella– s’hi poden distingir les dues facetes característiques del músic. La primera, com a cantant amb els seus propis temes, i la segona com a compositor de música instrumental, destacant la seva labor com a guitarrista. Podem trobar-hi cançons tan directes com “Ocell perdut”, amb un estil pop rock, fins a peces més complexes com “Buscant a Déu” amb textos metafòrics i ambients simfònics i electrònics. Per altra banda, també hi trobam 5 composicions instrumentals (originalment inspirades en la dansa de Geliah) que fan referència als 4 elements (Aigua, Terra, Aire i Foc) amb el títol genèric de: “Suite: Elements en essència”, on s’hi introdueixen atmosferes més ètniques i mediterrànies. Una formació elèctrica (guitarres, baix, bateria, piano i teclats...) combinada amb un quartet de corda, vents, percussió i cors.

Els qui hagin gaudit de les seves aparicions en públic, com en el recital Illanvers, ja deuen conèixer el talent d'aquest jove menorquí del que ben segur n'haurem de seguir l'evolució, perquè promet molt. Només cal escoltar els fragments dels seu disc que podeu trobar a la seva pàgina web www.guiemsoldevila.com per comprovar-ho. O aquest vídeo recentment penjat a internet i que ja duu més de 500 visites.

Fragment de "Terra".

La connexió corsa.

Les banderes nacionals de Còrsega i dels Països Catalans.

Parlar de Còrsega és parlar d'un altre país germà, mediterrani i insular, amb una llengua pròpia, el cors, parlat també al nord de Sardenya, que no té caràcter oficial reconegut per l'Estat francès sota el qual es troba sotmesa aquesta nació, i s'ha de conformar amb un estatus especial que permet el seu ús en l'ensenyament i l'administració. La distinta consideració sobre la llengua i el seu nombre de parlants es pot veure en les diferents versions de la Viquipèdia en cors, català, italià o francès, entre d'altres.

Sobre la seva relació amb els Països Catalans, podem destacar els següents fets:

- El 1297, el Papa Bonifaci VIII concedí Còrsega a Jaume II de Catalunya-Aragó. La seva bandera és un cap de sarraí, ja que segons la llegenda un sarraí va salvar la vida al rei Jaume II. Per tant, l'orígen de la bandera corsa es trobaria en la relació d'aquesta nació amb la nostra.

- L'any 1353, Pere el Cerimoniós garantí una autonomia legislativa al regne de Sardenya i Còrsega amb la delegació dels poders reials a un virrei.

- El 23 de juliol de 1409, el rei Martí I de Catalunya-Aragó nomenà regent de Còrsega el jurista català Hug Bonapart.

- El 1448, el Papa Nicolau V va cedir els drets sobre Còrsega als genovesos i declarà caducats els drets catalans.

De les diferents possessions posteriors sobre l'illa de francesos i genovesos (aquests darrers sota tutel·la de l'imperi espanyol), ja en vam parlar breument en aquest bloc a l'article Volem la veritat sobre el 9-J per explicar una part dels fets de l'assalt turc a Ciutadella l'any 1558. Però el que més interessa ara destacar és l'arribada de n'Hug Bonapart a Còrsega el 1409. Segons podem llegir en la part final d'un article d'en Fred Glaçà l'El·lèbor, o en el Bloc Vernacle d'en Jordi Salat, o a la web Xpoferens, en Napoleó Bonapart seria descendent d'aquesta nissaga catalana establerta a Còrsega.

Napoleone Bonaparte, tal com era el seu nom en llengua corsa, i l'escut dels Bonapart localitzat a Barcelona i Mallorca.

Efectivament, Napoleó Bonaparte és sens dubte el més conegut dels corsos i figura cabdal de la història universal pel seu paper en la Revolució Francesa, primer cònsul de la I República Francesa i Emperador amb el nom de Napoleó I.

En els articles abans mencionats, es pot veure com la família catalanoprovençal dels Bonpar esdevenen Bonapart als Països Catalans. En Bonifaci Bonapart i la seva dona Antònia Soldevila s'instal·len a Mallorca, on naixeria n'Hug. L'escut dels Bonapart es pot trobar en armorials de Barcelona i Mallorca: Quarter d'atzur, amb sis estrelles d'or, de sis puntes en dos, dos i dos; i camp de gules amb un lleó d'or lleopardat carregat amb un àguila naixent negra. És especialment interessant llegir les notes a peu de pàgina d'en Jordi Salat en el seu article, on comenta les explicacions d'una traducció al castellà del llibre "Un hivern a Mallorca" de George Sand sobre els orígens de la família Bonapart, on s'amaga la catalanitat per una tergiversada espanyolitat i la realitat occitana sota un fals origen francès dels Bonpar.

Entre d'altres, en l'obra traduïda de Sand es pot llegir que "el 1411, Hug Bonapart, natural de Mallorca va passar a l'illa de Còrsega en qualitat de regent o governador pel rei Martí d'Aragó i a ell es fan remuntar el orígens dels anomenats "Bonaparte"; així “Bonapart” és el nom romàntic i Bonaparte, l'italià antic i "Buonaparte" l'italià modern". Salat ho corregeix dient "Crec que “romántico” com diu el traductor del llibre del francès al castellà és un error del traductor. Potser per amagar el significat català del mot “Bonapart” (Buena Parte). Quelcom intencionalment descatalanitzador com l’esmentat error per omissió esmentat anteriorment a la frase textual catalana. En aquest cas diu que el nom ”Bonapart” és d’una llengua “romàntica” enlloc de dir “romànica” per no haver d’especificar que es tracta de la llengua catalana". També corregeix l'expressió "italià antic", ja que Bonaparte seria cors, i no italià antic.

El cicle de la família Bonapart el podríem tancar amb la "reunió" (tal com ho anomenava Napoleó Bonapart) de Catalunya amb l'imperi napoleònic. El sentiment nacional de Napoleó no queda gens clar, la tergiversació de la història d'una gran figura com és aquest personatge pot haver fet de les seves, i mentre alguns li atribueixen una suposada voluntat per ser considerat francès i fins i tot de renegar dels seus orígens corsos, llegesc d'en Salat que "de fet, Napoleó va estar sota sospita de ser nacionalista cors i els francesos desconfiaven d'ell". El cert és que es veu que parlava fatal en francès, i necessitava de traductors que interpretassin correctament les seves ordres.

L'Imperi de Napoleó Bonapart, amb el Principat de Catalunya i Còrsega directament "reunits" sota el seu poder.

D'aquesta "reunió" se'n parla al Projecte 1808 d'en Gustau Adzerias, del que en destac dos articles: La guerra del Francès i Aproximació a un estudi sobre el govern de Catalunya (1810-1814).

En els diferents conflictes que originà la Revolució Francesa ja abans del canvi de segle, "el govern de París ja havia plantejat les possibilitats d’una annexió de Catalunya a la República Francesa o àdhuc la creació d’un estat satèl·lit que protegís la seva frontera meridional. El gran Comitè de Salut Pública (Couthon, Robespierre i Saint Just) suggereix assajar de fer de Catalunya una petita república independent". Però amb la Pau de Basilea (1795) el regne d'Espanya recuperava les seves fronteres anteriors a la guerra.

Per Gatzerias, aquests antecedents reforçarien després "el projecte Napoleònic de reproduir la Marca Hispana de Carlemany, o anar més enllà dintre d’un de més ambiciós, que era formar els Estat Units d’Europa amb tots els reialmes, principats, gran ducats... amb identitat històrica, seguint el model nord-americà, però dirigits per ell, l’emperador, enlloc d’un president". Si aquest era el pensament d'en Napoleó, seria una mostra clara d'una cultura política ben catalana i gens francesa, sempre jacobina i unitarista com la castellana, que hauria heredat dels seus orígens corsos, catalans i occitans.

La reunió del Principat amb l'imperi i la seva separació civil i militar del regne d'Espanya suposa la creació d'un Govern de Catalunya, la restauració d'un sistema monetari propi, la pesseta (diferent del ral espanyol i el franc francès), la instauració de la figura del Governador General, amb plens poders civils i miltars i equiparable a la figura dels virreis o lloctinent, de gran tradició històrica catalana, l'oficialització de la llengua catalana juntament amb la francesa, i també com a signe de catalanitat, "Napoleó ho tingué clar, Catalunya com a projecte de nació-estat necessitava una bandera, i decidí que la quatribarrada seria la bandera que representés a la nació catalana. Perquè optà pel senyal de la Casa de Barcelona, és a dir la del comte de Barcelona, i no un altre? Tenia algun dret per fer-ho? Tenim la sospita que sí, i més endavant trobarem altres indicis. Comencem a sospitar que Napoleó coneixia prou bé la història de Catalunya", diu Adzerias. Un coneixement que es confirma en la proclama del mariscal Augereau on a banda de recordar l'anterior annexió del Principat amb el regne de França al s. XVII, fa afirmacions com les següents: "Sí, vencedors d’Atenas y Neopatria, se va a restablir vostre antich comerç d’Orient. La patria catalana va a renàixa de les sues cendres. Vostra població, disminuida enseguida de la conquesta de la America, será més numerosa que no lo era en temps de vostre esplendor". La construcció de l'Estat culminaria amb l'establiment d'una nova administració civil i la formació d'un Exèrcit de Catalunya.


La bandera tricolor revolucionària, amb el blau de la llibertat, el blanc de la igualtat i el vermell de la fraternitat, i que esdevindria símbol de la nació francesa, onejaria juntament amb la catalana al Principat en temps de l'Imperi Napoleònic.

Llàstima que Napoleó no continuàs la "reunió" al seu imperi amb la resta de l'antiga Nació Catalana, almenys que sapiguem. Com a mínim els menorquins durant el segle XIX hauríem tardat uns anys més a tornar a caure en poder de la Gran Castella.

Precisament avui que els suposats no nacionalistes espanyols celebren el 2 de maig de 1808 com l'inici de la insurrecció que ells anomenen la "Guerra de la Independència", mentre que els francesos l'anomenen "La Guerre d'Espagne" i en la nostra tradició és "La Guerra del Francès", convé deixar en evidència alguns tòpics que es desemmascaren en els articles de n'Adzerias, com seria que "no fou una lluita exclusiva del regne d’Espanya contra un invasor francès, també l’hem de considerar dins d’un context mundial i, d’aquesta manera, s’ha d’inscriure com un episodi més del conflicte generat per la Revolució Francesa, amb la reacció de les monarquies absolutistes europees que no podien admetre de cap manera que els súbdits del rei fossin ciutadans d’una nació”. A més, a Espanya "si la considerem globalment i des d'un punt de vista estrictament militar, la guerra va ser guanyada per Wellington i l'exèrcit britànic amb el ferm suport dels portuguesos i l'ajut desigual dels espanyols, però amb el temps s'ha convertit en una lluita guanyada per l'exèrcit espanyol i el poble espanyol alçat en armes amb ajuts totalment prescindibles de Wellington, els britànics, els portuguesos i l'armada britànica".

Al Principat directament unit a l'imperi napoleònic, en canvi, la guerra fou diferent i independent de la d'Espanya, i les forces de l'emperador "no van perdre la guerra. En acabar el conflicte, disposaven d'un lleuger avantatge estratègic, controlaven les principals fortaleses i ciutats neuràlgiques: Tortosa, Tarragona, Barcelona, Hostalric, Girona, Figueres i Roses; i des de la línia del Fluvià fins a la frontera francesa. Evacuaren Catalunya no per raons militars, sinó polítiques: l'abdicació de Napoleó (6 d'abril de 1814) i les ordres donades pel restituït Lluís XVIII".

Adzerias es demana finalment el perquè del retorn del rei espanyol Ferran amb el títol de comte de Barcelona, que "en passar a prop de la ciutat de Barcelona, encara sota les banderes francesa i catalana, no hi vol entrar per “traïdora”. Per què Napoleó l’hi retorna el títol de Comte de Barcelona? L’havia reservat per a ell mateix, i per això posà a la pràctica el seu projecte sobre el Principat amb tots el drets?"

Segurament per tots els falsos no nacionalistes espanyols jacobins que justifiquen l'Estat com a finalitat en sí mateix i no com un mitjà, i de la que s'exclouen trets identitaris com si les identitats siguin la pesta, avui deu ser un dia per commemorar l'inici d'una gran oportunitat perduda d'avançar cap a una societat moderna sota els principis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. O potser no, i en el fons, sigui perquè no volen ser considerats "afrancesats" o perquè pensen que aquests principis també s'han d'aplicar als pobles i no només als individus, però només a segons quins pobles, els que tenen Estat ara, per açò avui n'hi ha que celebren la lluita per l'assoliment de la seva independència. Altres encara la tenim pendent.

Per part meva, avui deman que el Somni Català arribi també al poble cors, perquè es pugui reunir amb la resta de pobles en condicions de llibertat, igualtat i fraternitat.

20.000 i endavant...

Ara no feia un apunt sobre el bloc i les visites que arriben en Es Poblat des del primer aniversari el passat desembre. Alguns d'açò en diuen "autobombo", però jo preferesc considerar-ho un exercici de transparència i de reflexió. Transparència per als lectors, i reflexió per mi mateix. Ja hem superat les 20.000 visites, una xifra ben agradosa. En aquests quatre primers mesos de l'any l'afluència de visites ha anat en ascens continuat. De fet, just ahir mateix darrer dia d'abril superava les visites del mes anterior, tot i que s'ha de dir que vaig fer 12 articles enlloc dels 10 habituals. L'única vegada que havia fet més de 10 articles, també 12, va ser el febrer de l'any passat.

Record que deu fer aproximadament un any em vaig adonar que les visites ja arribaven a les 20 diàries i ara n'arriben entre 40 i 50 (parlam sempre de mitjana), cosa que significa que en aquest temps s'han més que duplicat els lectors. Sí, és cert que hi ha blocs que tenen comptadors que compten les visites de mil en mil, però aquest bloc, humilment, ja les compta de 100 en 100.

Segurament bona part d'aquestes xifres es deuen a la secció Memòria Històrica, perquè és la secció que acumula més articles que segueixen rebent un major nombre de lectors independentment del temps que faci que estan escrits. I també ha anat adquirint protagonisme fins a situar-se en segon lloc amb 37 articles (que inclouen els 13 del Projecte 9 de Juliol, que també Déu ni do els lectors que reben!), just darrere dels 39 de la categoria Referèndum és democràcia, que continua en primer lloc.

Segueixen la secció d'Espai comunicacional amb 28 articles en tercera posició, i empatats en quart lloc amb 21 articles les seccions Llengua pròpia i Local.

La secció Afers Exteriors destaca entre les de més recent creació, i ja supera amb 18 articles la de Música Nostra, que és de les més antigues i que té 15 articles. Finalment, trobam l'Espoli Econòmic amb 12 i Viquipedisme amb 2, que també són categories que he creat fa més poc temps i que encara poden evolucionar molt.

M'agradaria poder oferir dades concretes de visites acumulades a cadascun dels articles, però malauradament les estadístiques que puc consultar es renoven cada setmana i no es guarden més enllà del diumenge. Seria una bona cosa que el blogger disposàs d'un servei propi de comptadors pels seus blocs, però què hi farem. Tampoc m'he posat a cercar diferents alternatives de comptadors per instal·lar i poder comparar, o sigui que mea culpa. Si qualcú em pot fer alguna recomanació interessant, serà benvinguda. A veure si a la propera aturada tècnica (30.000 visites?) d'autoreflexió, autobombo, balanç o com li vulgueu dir puc aportar aquestes dades.

Que gaudiu d'aquest Dia del Treballador, jo ja he fet prou feina per avui. Demà més...