30 de març 2009

Els Deumil.cat a E-TV Llobregat

El programa La Clau de la Nostra Història de la televisió local Esplugues TV va emetre un programa sobre la manifestació dels Deumil.cat a Brussel·les del passat 7 de març, les seves repercussions i perspectives de futur que s’obren després de l’èxit. Hi van ser convidats a participar Enric Canela, Agustí Esparducer i Josep Poveda, promotors de Deu mil a Brussel·les per l’autodeterminació; Alfons López Tena, del Cercle d’Estudis Sobiranistes; Josep M. Farré, de Sobirania i Progrés; Pep Ribas, de la Plataforma pel Dret a Decidir; i David Vinyals, de Catalunya Estat Lliure.

D’entre les interessants afirmacions que es fan al llarg del programa, en destac aquestes d’en Josep Maria Farré (minut 30 del vídeo), que demostren com l’alternativa que representa el projecte de Catalunya Acció dins l’independentisme està guanyant pes i presència cada dia que passa que els partits actuals segueixen girant l’esquena al país:

“…és un canvi tan gran, que o els partits han de canviar moltíssim fent seu l’independentisme, cosa que cap dels partits ha fet per ara, o sortir algun nou partit de les organitzacions que no diré que siguem aquí però que en coneixem que tenen esperit per convertir-se en un partit polític, i que tinguin majoria els partits que presentin la independència com a objectiu. Si realment guanyessin unes eleccions una coalició de partits amb aquest punt de la independència, estarien legitimats per portar endavant la independència de Catalunya”.

25 de març 2009

Terra Argentina, la frontera sud


La bandera d’Argentina i la bandera de Catalunya.

Els signes de catalanitat també són ben presents en aquest país sudamericà, com arreu de tot el continent. La denominació mateixa de l’Argentina podria tenir origen en la paraula catalana argent, mot ben comú i sinònim de plata, tot i que l’explicació oficial continua essent la paraula argentum del llatí. Però si els primers europeus que arribarien a aquella vasta zona eren catalans i no castellans com se’ns ha volgut fer creure, no seria estrany que el nom català del Riu d’Argent hagués estat la referència per donar nom al país sencer. Però és que a més, resulta que el nom de la capital, Buenos Aires, també és d’origen català. Només cal comprovar l’existència d’altres llocs amb el topònim de “Bonaire” per adonar-se’n de les arrels del topònim, que seria portat per catalans d’un original de gran devoció a l’illa de Sardenya, al Santuari de Bonaria, i que no podia quedar en la castellanització posterior com a Buen Aire per delatar massa la seva traducció del català, tot i que amb aquest mateix nom se’n va donar també culte a Sevilla. Així, va passar a ser Buenos Aires, que no existeix enlloc més.

A banda d’aquests dos casos, són molts més els topònims que són clarament catalans com ja hem vist en altres països americans. Noms que reprodueixen llinatges catalans i noms de llocs i ciutats d’arreu del territori de la nostra nació que s’escampen pel país de nord a sud i que han sobreviscut al pas del temps. Però un dels casos que més ha sorprès darrerament ha estat la constatació que l’Illa Gran de la “Tierra de Fuego”, a l’extrem sud del país i del continent, s’havia anomenat abans “Illa de Xàtiva”, fins que Felip V esborraria aquesta denominació després de la Guerra de Successió. El rei que aboliria les institucions pròpies de Catalunya faria incendiar la ciutat de Xàtiva i deportar els seus habitants amb la intenció d’exterminar-la completament de la memòria, i en el seu lloc contruir-hi la Colonia Nueva de San Felipe. En consonància, faria eliminar també el seu nom a l’illa americana pel que té ara. Un càstig cap als catalans i un exemple més entre molts altres per fer-nos desparèixer com a poble i de la història, i en aquest cas concret a la ciutat valenciana que donava nom a un bocí d’Amèrica.


A l’esquerra, mapa d’Argentina amb topònims catalans. A la dreta, la Terra de Foc amb la denominació d’“Illa de Xàtiva”.

Les influències lingüísitiques en el lèxic i la fonètica de la llengua catalana que ja hem comentat també en relació al castellà que parlen a Sudamèrica es reprodueixen igualment a l’Argentina, amb una particularitat ben concreta: l’expressió “Txe!” tan característica dels argentins i que ens evoca a l’existència en un passat destruït i oblidat a una important presència de població valenciana reconvertida en castellanoparlant. Curiós és també que la salutació “buen día” que en general diuen els sudamericans és un calc del català “bon dia” i no com diuen els castellans “buenos días” (ves per on, la mateixa diferència que amb el cas de Bon Aire – Buenos Aires).

Per sort, aquestes restes de substrat català ajuden a recompondre el trencaclosques de contradiccions que el relat oficial castellà ens ha deixat i a refer la veritable història. També ajuden imatges com les següents de la rèplica exacta de la nau Victòria que va realitzar la primera volta al món, construïda a partir dels plànols originals i inaugurada al port argentí de San Julián com a atracció turística, i on la senyera que hi apareix és la catalana i no la dels castells i lleons. Una prova més que aquella primera circumval·lació del món d’en Joan Caçinera del Canós fou una expedició de Catalunya i no de Castella.

La República Argentina és un altre dels països que tenen una estructura federal a Amèrica, amb 23 Estats que allà són anomenats províncies i un districte federal que és la ciutat autònoma de Buenos Aires. Els Estats són titulars de totes les competències que no hagin estat expressament delegades al govern federal per la Constitució. Exactament el model contrari de l’Estat castellà d’ara i de sempre, en què és el poder unitari central el titular del poder que realitza delegacions i descentralitzacions. L’antic model polític de Catalunya es reprodueix, per tant, també a l’Argentina.

I com tampoc podia ser d’altra manera, els catalans també vam tenir el nostre paper en la independència del país. Quan l’exèrcit britànic va envair Buenos Aires el 1806, l’única resistència va ser la dels Voluntaris Urbans o Companyia de Minyons Catalans, un cos milicià fundat per catalans a Buenos Aires i Montevideo seguint la tradició del Somatent i la Companyia de Voluntaris de Catalunya. La iniciativa de Jaume Nadal i Guarda, Jaume Llavallol, Oleguer Reinals i Joan Larreu va ser el germen per la creació d'altres cossos de milicians. Com que el govern espanyol no podia defensar les colònies, moltes milícies urbanes van ser creades a partir de llavors, i les victòries sobre l’exèrcit britànic van fer augmentar la confiança i el patriotisme. Un dels defensors que destacarien seria en Domènech Matheu i Xicola, més tard president de la Junta Revolucionària el 1811. El 1809 el cos de voluntaris catalans participaria en la revolta contra el virrei espanyol, inici del moviment d’independència de maig de 1810 i que acabaria amb la proclamació de la llibertat de les Provincies Unides el 9 de juliol de 1816. Precisament un menorquí resident avui a Buenos Aires ens recordava aquesta efemèride l’estiu passat i reproduïa la declaració d’independència respecte del “poder despòtic dels reis d’Espanya”.

Com en la majoria de països americans, una típica barretina catalana o capell frigi és present de forma destacada en l’escut nacional com a símbol de llibertat. El lema del país “En unió i llibertat” és una lliçó necessària per als catalans d’avui que aspiram a recuperar també la llibertat pel nostre país. Una llibertat en la que hi estan cridats a participar els argentins que viuen avui a Catalunya, de la mateixa manera que els catalans van contribuir en l’alliberament del seu. Argentina ha estat un territori amb presència catalana des dels inicis de l’arribada dels europeus, que va rebre l’empenta de catalans en la seva defensa i independència, i que va acollir posteriorment exiliats i emigrants de tots els territoris de la nostra nació en èpoques ja passades. A banda dels que van ser a primera fila política, altres com el metge Cosme Argerich o l’enginyer Felip Senillosa es converitirien en figures decisives de la construcció del país. Ara son els argentins els qui emigren i arriben a casa nostra a treballar, la majoria d’ells sense coneixement d’arribar a un país amb una personalitat que es resisteix a la castellanització que allà no es va poder evitar, i poden ser instrumentalitzats pel mateix espanyolisme que hauria volgut que l’Argentina continuàs sotmesa. Altres però, com Patrícia Gabancho o Sor Lucia, esdevenen autèntics catalans i protagonistes actius de la defensa de la llibertat. Tot un exemple que haurà de fer caure la cara de vergonya a molts autòctons que treballen per la nostra dissolució dins Espanya.

23 de març 2009

Espanya rebentarà pels diners

Després de molts anys de fer comèdia, d'amagar ineptituds i covardies i de construir escenaris de cartró-pedra que ara estan caient a trossos, com per exemple el virrei Pujol i la seva obsessió per encaixar Catalunya a Espanya, el federalisme asimètric del ximplet d'en Maragall, l'Espanya plurinacional d'en Carod-Puigcercós, etc., i que han tingut entretinguts molts catalans aquests darrers 30 anys, ara estem arribant al cap del carrer, al perquè de tot plegat: els diners que Espanya extreu de la colònia, el repartiment del botí; el finançament de Catalunya com l'anomenen els pobres d'esperit que tenim al capdavant del nostre país, ja siguin a la menjadora com en Mas, en Duran, en Carod o en Puigcercós, ja siguin a la repartidora de subvencions i prebendes com en Jordi Porta d'Òmnium Cultural o ja siguin la gran majoria de periodistes i tertulians, mandarins del règim, que podem trobar ben repartidets per tota la nostra premsa, ràdio i televisió.

Tota aquesta crosta és la que ha alimentat durant molts anys la falsa idea que ens podíem entendre amb Espanya, que es podia normalitzar la nostra llengua essent espanyols i sense fer de la llengua una qüestió política, que ha amagat el robatori que patim, que ha fet creure a molts catalans que el darrer Estatut era un bon Estatut, i que ara, després de tots aquests fracassos, encara pretén fer creure que es pot obtenir un bon finançament negociant amb els lladres de la metròpoli. A vegades em costa acceptar a quin nivell de degeneració i mediocritat poden arribar les suposades elits dirigents del nostre país. És clar que nosaltres no som un país normal. Som una colònia i hi ha moltes poltrones i prebendes en joc.

Afortunadament la mentida no dura sempre. La gent tarda a adonar-se'n però arriba un dia que la farsa i els farsants cauen. Ara estem "perplexos" segons els nostres "entesos", però seria més profitós que els nostres "entesos" es mullessin preveient quan i de quina forma es dirimirà aquest estat d'anim transitori de perplexitat. I el que farà caure aquesta mentida que es diu Espanya són els diners, els diners que Espanya roba als catalans i que a més ho fan pixant-se-nos a la cara. El govern espanyol ha retardat tant com ha pogut la publicació de les balances fiscals perquè sabien que aquest és un dels detonants imprescindibles perquè una colònia iniciï el seu procés d'independència. Al final no ho han pogut evitar i n'han publicat mitja dotzena amb mètodes de càlcul diferents per a confonfre el ciutadà i perquè ningú en pugui treure l'aigua clara. Tot i així el govern espanyol està relativament confiat perquè es pensa que tots els catalans som com els nostres representants polítics (els de la menjadora) i com els nostres representants de la societat civil (els de la repartidora). Aquí és on s'equivoquen en la seva anàlisi. Hi ha una majoria silenciosa independentista que creix cada dia i que s'està encabronant considerablement, tant amb Espanya com amb la nostra classe política per inútils i venuts.

El Principat de Catalunya no obtindrà un bon finançament. És tècnicament impossible. Espanya extreu (i no retornen) del Principat de Catalunya 52 MEUR cada dia (19.000 MEUR l'any) mentre que Europa dóna a Espanya 8 MEUR cada dia. A més, el govern espanyol sempre es reserva algun mecanisme (com p.e. el fons de suficiència) per a poder restar la quantitat que l'interessi del nostre finançament. Algun babau es pot creure que Espanya deixarà escapar el que extreu dels catalans quan ho necessiten per a mantenir el seu nivell de vida i quan a més estem entrant en una dura crisi? El problema és que els espanyols s'han passat de rosca i estan assecant la vaca lletera catalana. Ja no hi ha terme mig. Aquest diners o se'ls queden ells per a mantenir la paradeta o ens els quedem nosaltres per a no morir dessagnats econòmicament parlant. I aquí és on es comença a trencar definitivament Espanya, perquè falla el mecanisme, la clau de volta que havia permès als líders polítics catalans regionalistes (Pujol, Roca, Maragall i tota aquesta tropa) dissimular l'espoliació que venim patint fent creure als catalans com a gran gesta nacional que érem la "locomotora d'Espanya" i que érem més espavilats que els espanyols, per no dir superiors. Espanya ha trencat aquest mecanisme i els regionalistes no saben què fer perquè ells no volen trencar amb Espanya. Dit d'una altra manera: Espanya, per la seva pròpia cobdícia i mesquinesa, ens està empenyent cap a la nostra independència, i la nostra classe política és el tap que ens priva d'avançar-hi.

Que ningú dubti que els lacais sociates del PSC intentaran fer creure als catalans que el finançament que es pacti serà "el millor finançament que mai ha tingut Catalunya". De fet, aquesta mateixa frase ja la va dir en Montilla en relació al nou Estatut després d'escapçar-lo. I que ningú dubti que els líders de CiU, els escolanets d'Espanya, els ajudaran a vendre aquesta idea igual que van fer plegadets amb l'Estatut. És el joc de sempre que tants "dignes" periodistes, de forma ingènua o interessada, fa tants anys que s'empassen, i alguns, excel·lint en la seva ruqueria, han arribat a proposar com a forma de govern per al futur de Catalunya, allò que anomenen la "sociovergència".

Pensar que Catalunya es pot desenvolupar dins d'Espanya és d'irresponsables i temeraris i si algú es creu que es poden defensar els interessos dels catalans estant sotmesos a Espanya que s'ho faci mirar perquè té un problema greu d'enteniment. Espanya s'està trencant i ja ha sonat el tret de sortida de la nostra independència. Ara només cal trencar a les properes eleccions autonòmiques la crosta, el tap que frena el camí cap a la nostra llibertat que, per si alguns dels ajupits que ens representen no ho saben, vol dir engegar Espanya a fer punyetes i tenir el nostre propi Estat que ens permeti construir un futur digne i pròsper.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
2 octubre 2008, Barcelona (El Barcelonès)

20 de març 2009

Doblatge o VOSC, un altre dilema trampós

L’anunci que el govern colonial de la Generalitat de Catalunya promourà una nova Llei del Cinema, i que té la intenció d’assegurar un substancial augment de la presència de la llengua catalana a les sales de cinema del Principat ja ha rebut les previsibles protestes de l’espanyolisme, que sempre es disfressa de defensor de la llibertat empresarial quan no són els espanyols els que s’immiscueixen en qüestions lingüístiques al nostre país, per imposar el castellà a les colònies i expandir-lo fora del territori on és propi. Però el més trist és que no sentim ningú de casa que els respongui a aquests enemics de la nostra nació on són per defensar la llibertat dels empresaris a etiquetar els productes en la llengua que vulguin quan se’ls obliga per Llei a fer-ho en castellà tant si volen com si no. Fins i tot la Comissió Europea no veu cap perill pel castellà en aquesta  proposta, cosa que vol dir que el català seguirà sense tenir la presència que li correspon. No es pot deixar de dir en cap cas als colonialistes que l’hàbit de veure pel·lícules doblades o subtitulades en l’idioma dels castellans no ha aparegut al nostre país precisament de forma espontània i natural, sinó per la intervenció i la imposició directa d’un Estat que és l’instrument de la dominació estrangera a casa nostra i que perjudica l’economia i la llibertat tant dels empresaris com dels treballadors i dels consumidors catalans.

Per les informacions aparegudes, una primera qüestió que no em queda clara en aquest projecte és el significat exacte d’aquest 50% en català que s’ha plantejat que es vol aconseguir. Vol dir que només serà necessari que es projectin en la llengua d’aquest país la meitat de les pel·lícules, mentre que en castellà es podrà seguir veient el 100% dels films? O vol dir que, en el millor dels casos, totes les pel·lícules es projectaran en català i castellà en igualtat de condicions? Sembla que les intencions inicials anirien per aquí, tot i que s’haurà de veure quin és el resultat final al que s’arriba després de les habituals claudicacions a què ens tenen acostumats els nostres polítics en temes d’interès nacional. En aquest sentit, caldria denunciar que fins i tot en aquest darrer supòsit de teòrica igualtat de condicions, es seguiria donant a una llengua imposada com el castellà un tractament privilegiat que no li correspon al nostre país. Convé aclarir-ho d’entrada.

Dit açò, s’haurà de vigilar amb lupa com es desenvolupa la redacció d’aquesta Llei del Cinema, perquè algunes de les declaracions efectuades ja presenten alguns dubtes que fan sospitar que finalment el doblatge en català sigui substituït per versions originals subtitulades en català tant a les sales de cinema com als canals de televisió catalans. En aquest sentit, el dilema que es podria introduir amb aquest debat entre partidaris acèrrims de la V.O. i defensors a ultrança del doblatge em recorda una mica la divisió entre dretes i esquerres catalanes en l’àmbit polític. Quin sentit tindria aquesta confrontació quan la colonització lingüística fa que el 97% de les pel·lícules que es poden veure als cinemes són doblades al castellà o en versió original subtitulada en castellà? I açò a les sales del Principat, perquè a la resta del país el percentatge seria del 99,99%…

L’increment de la presència del català a les sales de cinema s’ha de fer en tot cas en detriment de l’actual imposició del castellà, però pretendre que aquest increment sigui principalment (o totalment) per a versions originals subtitulades mentre hi continua havent com a mínim un 50% d’opcions de veure-les doblades en una llengua interposada entre l’original i la catalana com és el castellà, difícilment farà canviar a la majoria d’espectadors l’hàbit adquirit per imposició. I si a més les televisions del país deixassin d’emetre pel·lícules doblades al català per passar-se a la VOSC mentre tots els canals estatals continuen amb els seus doblatges en castellà, el resultat final només acabaria perjudicant encara més la nostra pròpia llengua i la imatge que els parlants en tenen d’ella. Potser per aquest motiu, i no per altra cosa, s’explica la defensa que els membres del Partit Espanyol a la Generalitat han fet d’aquest projecte.

Un altre cosa que m’indigna especialment d’aquesta proposta és la seva circumscripció exclusivament a l’àmbit del Principat. Per quin motiu un projecte com aquest, en el que s’haurà de batallar amb les delegacions espanyoles de les distribuidores cinematogràfiques (autèntics búnkers de ranci nacionalisme espanyol), no mereix una actuació conjunta almenys amb el govern de les Illes Balears? Per què el govern colonial de les Illes no s’implica en una decidida defensa dels drets dels ciutadans a veure pel·lícules en la llengua pròpia en les nostres sales de cinema, i foragitar la imposició absoluta del castellà? És evident que en aquestes altures i vist aquest episodi no hi ha cap intenció de fer-hi res al respecte en la present legislatura, i que els illencs seguirem sense poder anar al cine a veure pel·lícules en el nostre idioma.

Finalment, una darrera qüestió sobre l’aparició d’aquesta proposta, que encara s’ha de concretar i convertir-se en projecte de llei, és que apareix quan ja s’ha superat la meitat de la legislatura al Principat, amb una cada vegada més imminent finalització de la comèdia del nou sistema d’espoliació econòmica i de la sentència de l’Estatutet colonial, que de tant que n’allarguen l’agonia ja fa olor de podrit. Potser serà necessari tenir entretinguda la gent amb noves esperances i aparences de guanyar terreny en un tema sensible, ni que sigui com a proposta electoral per una futura campanya.

16 de març 2009

La bandera de la Terra, l’himne de l’ONU

Un nou èxit català en l’àmbit internacional és a punt de ser assolit. Si aquesta setmana que hem deixat enrere celebràvem les repercussions de la manifestació de Brussel·les dels Deumil.cat per l’autodeterminació, amb ressò a diversos mitjans de tot el món, el pròleg de les declaracions de la Secretària d’Estat nordamericana Hillary Clinton sobre la independència de Catalunya, i el cabreig dels colonialistes locals, tot fa preveure que en aquesta que ara començam podrem aplaudir que la proposta de bandera de la Terra d’un català sigui la guanyadora del concurs d’idees The One Flag que va convocar el col·lectiu nordamericà d’artistes, publicistes i activistes aplegats a Adbusters. La competició va començar ara fa gairebé un any i el termini de presentació de dissenys va finalitzar el passat 1 de desembre, segons informava Vilaweb el juny de 2008.

De totes les idees presentades, se’n van escollir 32 finalistes que han passat a votació entre els internautes. I entre les propostes, la Marc’s Flag.

Marc's Flag

La idea de Marc Arroyo Ortiga, un català resident a Berlin, no deixa lloc als dubtes sobre les motivacions del seu disseny:

I’m from a minority nation submitted to a flag that I don’t feel, but they say it has to be mine. With this the concept of a meaningful flag changes completely and becomes a symbol of oppression. Because of this, I don’t like flags in general. For this reason the idea of creating one was personally very challenging. A flag for the idea of global citizenship, free from any establishment or language.

First I thought that a flag can’t achieve this project. It has too much symbolism in itself. It shouldn’t be a flag. But maybe, it should be a flag that doesn’t need to be a flag. It needs to be a kind of spirit that people all over the world know and understand in their own way.

Jo sóc d’una nació minoritària sotmesa a una bandera en la que no crec, però que em diuen que ha de ser meva. D’aquesta manera el concepte del significat d’una bandera canvia completament i es converteix en un símbol d’opressió. Degut a això, no m’agraden les banderes en general. Per aquesta raó la idea de crear-ne una era un gran desafiament personal. Una bandera de la idea de ciutadania mundial, lliure de qualsevol establishment o idioma.

Primer vaig pensar que una bandera no pot assolir aquest projecte. Té massa simbolisme en sí mateixa. No podria ser una bandera. Però potser, hauria de ser una bandera que no necessita ser una bandera. Ha de ser una mena d’esperit que persones de tot el món coneguin i entenguin a la seva manera.

I en Marc ho està aconseguint. Què millor que el cel sota el qual tots vivim, el cel que tots compartim, com a bandera de la humanitat, com a símbol del nostre petit planeta blau? Prest la seva bandera es va destacar entre totes i finalment, en una emocionant recta final de les votacions, que s’acaben demà dimarts dia 17, es troba ja en una destacada primera posició. El seu missatge també és propici perquè trobi la complicitat i l’adhesió de milers de persones, tant catalans com d’arreu del móm. Si finalment és l’escollida, es tractarà d’una nova victòria aconseguida amb la participació de tots els que l’hem votada per fer-ho possible.

Paral·lelament, mentre la gestació d’aquesta bandera tenia lloc, hem tingut coneixement que l’himne de les Nacions Unides que el també català Pau Casals va compondre va ser arraconat i enterrat sota capes de censura i condemnat a l’oblit en el que continua encara. L’obra coneguda també com l’Himne de la Pau va ser encarregada pel llavors Secretari General de l’ONU U Thant, amb lletra de Wystan Hugh Auden, i estrenada el 24 d’octubre de 1971 a la seu de Nova York davant de delegats de tot el món que s’aixecaren per aplaudir. Després, Casals s’adreçà als assistents en anglès per fer una emocionada proclama identitària ("I am a catalan!") abans d’interpretar amb el violoncel El Cant dels Ocells, la cançó popular catalana que va fer universal i que molts confonen avui amb l’himne, que en realitat, després d’aquella estrena mundial, mai més s’ha tornat a interpretar…

image

El misteri va ser destapat a finals de l’any passat per Bartomeu Mestre i Sureda a E-criteri i al Diari de Balears arran de la inauguració de l’obra d’un altre català, la cúpula d’en Miquel Barceló, a la seu de l’ONU a Ginebra, on s’havia anunciat que s’interpretaria l’himne quan el que va sonar va ser El Cant dels Ocells. Pel que es veu, el discurs de Casals no va quedar immune a les represàlies per part de la diplomàcia espanyola franquista, que tampoc tenia cap simpatia per l’autor de la lletra, antic component de les Brigades Internacionals i reconegut homosexual. El Regne Unit també es va aprofitar de la maniobra d’Espanya, ja que considerava Auden un traïdor. La mort tant de Casals com d’Auden de forma gairebé simultània i els successius relleus a l’ONU han contribuit a l’oblit d’uns fets que mereixen ser reparats.

Les revel·lacions de Bartomeu Mestre ja van tenir algun ressò en la blogosfera, com els articles de Promocat, Miquel Àngel Llauger, on es pot llegir la lletra de l’himne en català, o el de n’Eduard Riudavets. El mateix Diari de Balears n’informava. Passat un temps de la sortida d’aquesta informació a la llum pública, seria convenient que la internet catalana promogui una nova campanya per la reivindicació de la restauració de l’Himne de la Pau com a himne oficial de l’ONU, una campanya de desgreuge a Pau Casals i W. H. Auden, que pels elements que hi concorren podria reunir també complicitats arreu del món i la farien d’abast internacional.

Si la bandera de la Terra d’un català arriba a popularitzar-se i a guanyar-se un lloc, juntament amb un recuperat himne de les Nacions Unides de Pau Casals, no deixaria de ser simptomàtic que els símbols d’identitat de la humanitat sencera fossin un mostra més del paper cabdal i desconegut, per la seva continua ocultació, que els catalans hem tingut i tenim en la configuració del món tal com el coneixem avui i de les aportacions que encara tenim pendents i que naturalment hem de fer en la seva constant transformació.

14 de març 2009

Ràdio Independència, la ràdio de la victòria

Durant tot el dia d'avui dissabte i fins demà diumenge a les 20h, Ràdio Independència "La ràdio de la victòria", la nova ràdio per internet de Catalunya Acció, emetrà en continu en fase de proves diverses conferències i entrevistes gravades.
Esteu convidats a connectar-vos i a escoltar-la. Us mantindrem informats de properes emissions.

COM CONNECTAR-SE
Per a escoltar les emissions de Ràdio Independència heu de clicar en aquesta adreça
http://82.223.160.236/catalunyaaccio
(Fora del període d’emissió, per més que cliqueu no us hi podreu connectar.)

Bé, si cliqueu sobre l’adreça anterior, us podeu trobar les següents situacions segons els programes que utilitzeu en el vostre ordinador:

  1. Cliqueu sobre l’adreça, se us obre el Windows Media Player (és el software de Microsoft per a escoltar música) i escolteu Ràdio Independència. Tan senzill com això. Això és el que li pasarà a la majoria de gent si utilitza el software de Microsoft (el navegador Internet Explorer i el Windows Media Player) ja que teòricament els dos programes estaran integrats.
  2. Si feu servir aquests dos programes i al clicar sobre l’adreça de Ràdio Independència no podeu connectar-vos i escoltar-la, aleshores feu el següent:
    1. Obriu el programa Windows Media Player. També és conegut com a Reproductor de Windows Media que segur que el tindreu en el vostre ordinador.
    2. Aneu a la barra del menú del Windows Media Player i cliqueu les opcions Archivo, Abrir dirección URL, i aleshores a la finestra que se us obrirà hi poseu la direcció de Ràdio Independència (http://82.223.160.236/catalunyaaccio), feu INTRO i aleshores us connectareu a la ràdio i ja la podreu escoltar.
  3. Si feu servir d’altres programes que no siguin els dos de Microsoft i no podeu accedir a la ràdio, sempre podeu obrir el Windows Media Player i fer el mateix que us hem indicat en el punt 2 anterior.

HORARI DE PROVES

Per tal que pugueu comprovar si podeu escoltar Ràdio Independència des del vostre ordinador, emetrem gravacions durant tot el dissabte i el diumenge fins a les 20h.

8 de març 2009

El pes de Catalunya comença a caure sobre Europa

Divendres, 6 de març de 2009:

No interferiré en els afers interns de cap país europeu”, era la diplomàtica resposta de la Secretària d’Estat nordamericana Hillary Clinton el passat divendres a la pregunta de Sara Matin, assistent d’un eurodiputat gal·lès, que li havia demanat com veu la “creixent autonomia o l’eventual independència de nacions europees com Gal·les, Escòcia o Catalunya”.

Alguns mitjans han volgut veure en aquestes paraules un rebuig a pronunciar-se sobre la independència, mentre que altres (com e-notícies, o 3cat24.cat) s’han limitat a reproduir que els Estats Units no interferirien en la independència de Catalunya. El cert és que aquestes paraules de Clinton recorden molt les que el President Wilson va dir a la delegació catalana que li va demanar suport per aconseguir una autonomia dins l’Estat castellà quan s’estava facilitant la independència de nombrosos països europeus. I és que evidentment l’autonomia és un afer intern dels actuals Estats, mentre que una independència esdevé un afer internacional. Clinton hauria pogut recórrer als tòpics i les fal·làcies que esteim acostumats a escoltar les nacions europees sense Estat propi, sovint contradictòries: caminam cap a la unitat i no té sentit crear noves fronteres, les fronteres dels Estats europeus occidentals estan consolidades, la independència no té sentit en democràcia, els Estats Units defensaran la integritat territorial dels seus aliats… En canvi, de totes les declaracions que hauria pogut donar Clinton en suport dels actuals Estats constituïts per barrar el pas a les aspiracions de les nacions que cerquen la seva llibertat, va escollir la menys efectiva per aquests Estats i la menys perjudicial per Catalunya.

Potser la Sra. Clinton ja coneixia la pregunta abans de ser formulada, que és com solen funcionar aquestes sessions, i no va ser vetada, o potser no. Sigui com sigui, la pregunta no podia ser més oportuna a poques hores de la manifestació dels Deu mil catalans a la capital de la Unió Europea. I la resposta, tampoc podia ser millor. Un bon pròleg pels esdeveniments de l’endemà.

Dissabte, 7 de març de 2009:

Un dia per a la història. En aquesta jornada els catalans vam demostrar al món que som un poble amb determinació i que malgrat que la classe política que hauria de defensar els nostres interessos no estigui a l'alçada, som capaços de caminar tot sols quan ens ho proposam.

La manifestació de Brussel·les va ser un èxit i tots els catalans esteim orgullosos dels patriotes que s'han desplaçat a la capital europea per reivindicar, amb una manifestació totalment pacífica, festiva i democràtica la noble i justa causa que és el ple assoliment de l'estat propi per Catalunya.

DeumilCA

Per primera vegada, milers i milers de catalans es desplaçaven fora del nostre país, al cor de la Unió Europea, per fer saber als nostres veïns i al món sencer que aviat tornarem a estar en condicions d’igualtat amb els altres països, entre les nacions lliures i reconegudes, perquè tal com diu la pancarta popularitzada per Catalunya Acció, “Catalunya serà el proper Estat a Europa”. No hi ha volta enrere.

El viatge a Brussel·les es va realitzar en grups organitzats o amb vehicles particulars, en trens o en avió, i sobretot sense el suport ni la mobilització de cap partit polític. Cap banderola partidista hi havia en la manifestació, només la societat civil ha estat la protagonista i ha acudit a la crida que es va forjar i organitzar a través de la xarxa. I malgrat els temps de crisi i la distància de milers de kilòmetres, els responsables de la marxa anunciaven que s’havia aconseguit l’objectiu de reunir i fins i tot superar les 10.000 persones.

Naturalment no hi van mancar les estisorades habituals de les xifres oficials, que la policia belga situava inicialment en 4.000 persones i que després va rebaixar encara a les 3.000. Es va comentar l’existència d’indicacions de l’ambaixada espanyola a les autoritats belgues de donar la xifra més baixa possible, però tant és. L’espanyolisme rabia i s’agafa a les mentides i la manipulació per voler creure que ha estat un fracàs, el tractament informatiu als mitjans governamentals ha estat l’esperat, però les imatges parlen per elles mateixes:




Els diaris digitals del país en van anar informant amb notícies que s’actualitzaven durant tot el dia, com Vilaweb, o l’Avui, que ha rebut uns dos mil comentaris entre les diferents notícies relacionades amb la marxa. També Crònica n’ha fet una cobertura especial. Altres notícies han aparegut a El Singular Digital, Directe.cat o el Diari de Balears.

A l’estranger, les primeres repercussions que ja s’han detectat són el següent Vídeo en anglès de FlandersNews i de diversos mitjans belgues, com la RTBF, els digitals LeSoir o Lalibre.be. També des de França n’han parlat a RTL o Le Figaro, o a Islàndia a Mbl.is. I a Espanya, amb informacions per exemple al rotatius El País i El Mundo, entre d’altres.

Enric Canela Manel Bargalló
Enric Canela, i Manel Bargalló.

Aconseguida la fita de Brussel·les, els impulsors de la campanya Deumil.cat ja s’han plantejat què fer de cara el futur. Enric Canela declarava que “No ens podem manifestar a Brussel·les i després no fer res més”, i Manel Bargalló ja parla de reconvertir-se en els Centmil.cat. El nou objectiu: impulsar una Iniciativa Legislativa Popular per demanar un referèndum d’autodeterminació pel 12 de setembre de 2010. Ni Espanya ni Europa podran evitar que aviat tot el pes de la voluntat democràtica de Catalunya caigui sobre ells com una llosa que trencarà l’immobilisme dels interessos d’Estat.

7 de març 2009

La recepció de TV3 i IB3 per TDT

image Alguna informació apareguda parlava que seria aquest dia 1 de març, dia de la Colònia Autogestionada de les Illes Balears, quan s’activarien les emissions de TV3 per TDT a les Balears. Finalment però, va ser dilluns dia 2 quan es va donar compliment a l’acord de “reciprocitat” signat el passat 22 de gener entre els dos governs catalans, el del Principat i el de les Illes, per iniciar les emissions de les seves respectives televisions per TDT. A partir d’ara, ja es pot veure una part de TV3 a les Illes i una part d’IB3 al Principat amb la tecnologia digital.

A les Illes la recepció de TV3 s’ha produït a través del canal 65, el múltiplex balear pel qual emet IB3 i en el lloc on fins ara es veia IBSat+30, un canal que emetia només producció pròpia amb 30 minuts de retard respecte la programació d’IBSat, el canal per satèl·lit de la televisió balear, i que un parell de setmanes abans ja es va deixar de veure. La confirmació d’aquesta notícia i del fet que l’acord del passat gener es referís només a TV3 i no a altres canals de la CCMA “a l’espera de disposar d’un nou múltiplex” ja deixava en evidència la falsedat de la notícia anunciada l’any passat sobre la concessió per part del Ministeri d’Industria de l’Estat castellà del segon múltiplex que demanava les Illes. Efectivament, el passat 17 de maig de 2008 diversos mitjans es van fer ressò d’aquesta notícia:

Diari de Balears: Madrid autoritza les freqüències digitals per rebre TV3 i Canal 9

Vilaweb: Satisfacció a les Illes per la concessió d’un segon múltiplex de TDT

Racó Català: Les Illes Balears obtenen un segon múltiplex TDT

La informació era ben clara, les Illes ja disposen d’un segon múltiplex, deien. Jo mateix en vaig parlar en un article sobre les bones notícies, tot i les sospites d’amputació de la programació que finalment s’han confirmat. Per què llavors no s’emet TV3 per aquest nou múltiplex juntament amb el C33, m’he anat demanant… I la resposta que m’imaginava me l’ha donada el diputat Eduard Riudavets, a qui vaig preguntar sobre aquesta qüestió a través d’un comentari en el seu bloc: “Pel que se m’ha comentat el segon canal múltiplex no està encara disponible, si bé hi ha compromís del Govern de l’Estat -més verbal que una altra cosa- de concedir-lo encara no hi ha res fet.” UN COMPROMÍS VERBAL!! Però ja saben els nostres polítics què vol dir un “compromís verbal” per part del govern de l’Estat?? Serà el mateix tipus de compromís d’un ex-ministre anomenat Montilla amb ACPV de cedir les freqüències analògiques de TVC al País Valencià per LaSexta a canvi d’assegurar-ne la recepció digital i que ara està suposant el tancament de repetidors? I ja ha passat un altre any des d’aquell suposat “compromís verbal” i encara “no hi ha res fet”? I a què esperam per fer la feina, senyors? L’apagada analògica a Menorca i les Pitiüses és d’aquí 4 mesos, i açò voldrà dir la desaparició del Canal 33, i dels dos canals de TVV en aquests llocs. I a final d’any toca Mallorca. Tot l’arxipèlag sense tres dels canals catalans que hem pogut veure durant anys.

També des del bloc d’en Nel Martí, que recordem que està adherit a la XBS i que per tant està d’acord amb l’afirmació “jo també vull un Estat propi” hem parlat de la mutilació de la programació de TV3 i de la recepció de la resta de canals a l’article Amb TV3 no n’hi ha prou. En Nel pensa que hi manca exigència en aquesta qüestió, que “No és un tema en absolut insignificant, i ens hi juguem la credibilitat”, “És evident que el tema preocupa i interessa”. I tant que preocupa i interessa. Ell mateix menciona l’article IB3-TV3: un pacte a favor dels crancs, de Joan Melià i que va ser dels més visitats i comentats del Diari de Balears en la darrera setmana de febrer. I aquesta setmana em trob l’editorial de la revista “Ciutadella de franc” amb el títol “Les estranyes formes d’IB3” on es posa de manifest el centralisme mallorquí que desprèn IB3 i el malestar per l’enfosquiment de la programació de TV3, “obsessió iniciada pel govern Matas” i que “apropa els representants del nostre govern als del País Valencià d’una manera que no són capaços, però, de reconèixer”. Efectivament, la programació digital de Canal 9 al Principat arriba sense cap tall, amb totes les sèries i pel·lícules de producció estrangera en castellà i que, en canvi, no poden veure per IB3 en català. És que no hi ha cap conflicte de drets d’emissió territorial en aquest cas? La conclusió no pot esser altra que que la mutilació de la programació en l’acord de reciprocitat és una condició imposada per la part balear per interessos partidistes, colonials i espanyolistes.

I mentre entre les Illes i el Principat ens automutilam la programació, a la resta del país la feina a fer encara és major. Al País Valencià els nacionalistes espanyols segueixen posant traves a la continuïtat dels canals de TVC i ni es plantegen rebre IB3, no sigui cosa que molts valencians descobreixin que a les Illes també parlam la mateixa llengua que ells. I a la Catalunya Nord, l’Estat francès també tanca el repetidor digital que permetia veure els canals del sud i que en produir-se l’apagada analògica desapareixeran si no s’atenen les demandes dels nord-catalans.

És evident que la batalla digital enmig de la guerra per l’espai comunicacional no s’ha acabat ni de bon troç aquest passat 2 de març, i que els nostres dirigents hauran d’assumir la responsabilitat que els correspongui segons els resultats que ens ofereixin en aquest tema, que de moment són totalment decebedors.

4 de març 2009

Anam a Brussel·les a mostrar el nostre futur



Avui, a Catalunya hi ha una nova esperança!

El camí del nostre reeiximent com a Poble ja està encetat. Hi ha uns catalans, unes dones i homes de totes les edats i condicions socials, patriotes que estimen Catalunya per sobre de tot en la cosa pública, que defensen la nostra pàtria i treballen per l'assoliment d'un nou estat català que garanteixi el nostre futur en tots els àmbits: Identitari, lingüístic, cultural, esportiu, polític, econòmic, internacional...

Catalunya Acció és l'Organització Política dels patriotes del nostre Poble, la unió de tots ells, el projecte que ha de possibilitar pensar i fer-ho tot en favor de la catalanitat pràctica i viscuda, l'èxèrcit polític i civil que doni força al nostre Poble per afrontar amb èxit aquesta escomesa que gràcies a tots vosaltres segur que guanyarem.

Des de la Proclamació de la República Catalana feta per Francesc Macià, a Catalunya mai s'havia vist res igual:

Mai s'han vist anuncis com el que avui ha estat publicat al Diari Avui. Mai s'havia vist i s'ha vist, un llenguatge semblant, una estratègia ferma i lúcida, una disposicó innegociable a la defensa dels drets inalienables de la Pàtria Catalana, i tot això des de l'aparició en l'escena catalana de Catalunya Acció -Projecte liderat per Santiago Espot, que n'és el seu fundador i President Executiu-.

I no és flor d'un dia, perquè ja en van sis d'aquests macro anuncis en favor de la Nació!

I no és un malversament de fons, perquè els honorables i encertats patriotes que ja confien, treballen i donen suport a aquest seriós projecte alliberador ho fan també amb el que anomenem patrotisme de butxaca: aporten diners al Fons per a la Independència, perquè a Catalunya la Independència ens la pagarem nosaltres, com ho feren els Jueus a Israel.

Cert, els diners d'aquest fons no serveixen per altra cosa que per a fer estat i per a fer llibertat, no es fan servir per a res més! i això els independentistes de veritat ho han de saber i ho saben, amb els seus diners s'han pagat tots aquests anuncis i moltes altres accions que certifiquen i donen gran credibilitat al nom de Catalunya "ACCIÓ". Què seria Catalunya Acció sense múltiples ACCIONS ENCERTADES i orientades absolutament a la consecució de la nostra Independència.

En les darreres eleccions dels Estats Units d'Amèrica, un dels millors aliats que pot tenir Catalunya, amb qui compartim un extraordinari i absolut respecte per la llibertat i per la independència. "FREEDOM and INDEPENDENCE", en aquelles eleccions varem poder constatar com l'Obama i els seus opositors feien servir els anuncis a la premsa com a veritables eines electorals i de canvi i regeneració política. Catalunya Acció és una Organització Política molt avançada, com sempre ho hem estat els catalans, una organització que sap perfectament que cal orientar totes les "DIVISONS" catalanes en un sol objectiu, l'assoliment de l'eina que tots els pobles fan servir per protegir-se dels enemics aliens: L'ESTAT.

Des de la Proclamació de la República Catalana feta per Francesc Macià, a Catalunya mai s'havia vist res igual...
Avui, a Catalunya hi ha una nova esperança!
Visqui tot Catalunya!
Visqui el proper i futur Estat Català!

Salvador Molins
President del BIC, membre de Som 10 Milions i Conseller de Catalunya Acció

2 de març 2009

Sau

Boig per tu (en directe, concert 1993)




És inútil continuar





El tren de mitjanit





No he nascut per militar




Tu encens el meu foc




Només ho faig per tu




Tanca els ulls