No han passat ni tres anys des de l’apagada elèctrica que va afectar Barcelona l’estiu de 2007. Llavors la interrupció del subministrament va durar fins a tres dies i va evidenciar el maltractament que rebem en matèria d’inversions i infraestructures no només per part de l’Estat, sinó també per part d’empreses privades gestionades des d’Espanya. En aquella ocasió es va aixecar una onada mediàtica d’indignació i protesta en els mitjans digitals i la blogosfera. Ara ha bastat una nevada per tombar les torres elèctriques gironines i deixar bona part del nord del país a les fosques des de fa ja una setmana, i encara dura… A la tercera nit sense llum en Vicent Partal ja ho qualificava d’Intolerable. Què deu ser quan ja en fa el doble?
El perjudici i les conseqüències ja són més greus que les que va tenir l’aturada a Barcelona, i va més enllà de les pèrdues econòmiques milionàries: un centenar de persones han resultat intoxicades per l’ús de generadors i fins i tot una persona va morir per aquest motiu. La reacció però, tant dels mitjans com de la blogosfera, ha estat sensiblement inferior. És que hi ha cansament i resignació, o és potser perquè qui ha resultat perjudicat ara no és Barcelona, sinó les comarques de Girona?
Veure com milers i milers de persones han de passar els dies i les nits sense electricitat i amb temperatures sota zero per la manca de manteniment de les torres elèctriques durant anys per part d’Endesa i REE resulta una imatge patètica i més pròpia d’un país tercermundista que no d’un país capdavanter i que fins no fa gaire es veia a sí mateix com a motor econòmic europeu. Els intents dels polítics colonialistes de centrar el debat en la necessitat la Línia de Molt Alta Tensió (MAT) només pretén fer el joc als interessos d’aquestes companyies i eludir les seves responsabilitats per no garantir el manteniment d’unes infraestructures que donen un servei públic per part d’empreses espanyoles i desviar l’atenció sobre els problemes de la gent. Només informacions directes de ciutadans que veuen de prop la situació ens permet fer-nos una idea aproximada de la realitat: vivències de persones majors o fillets passant fred, pescadors buidant les seves embarcacions de combustible per alimentar els generadors de l’hospital de Palamós, famílies incomunicades sense prou menjar a casa o sense aigua, gent cercant un hotel o demanant ajuda a familiars i amics per dormir o dutxar-se. Les xifres dels milers d’abonats sense electricitat que segurament es dónen a la baixa amaguen sempre que cada abonat afecta a moltes més persones a cada casa, a cada empresa, a cada hospital o escola.
En els reportatges de Vilaweb TV Apagats i Passen les hores i no torna la llum es poden veure les peripècies que s’han d’enginyar els ciutadans per anar portant el dia a dia sense servei elèctric. A Facebook s’estan reunint els afectats en un grup on també es pot veure la indignació per l’abandó a què es veu sotmesa tanta gent.
L’espoliació econòmica i la condició colonial de la nostra nació es manifesta amb tota la seva cruesa en situacions d’emergència com aquesta, però es tracta d’una constant permanent que es practica de forma cada vegada menys dissimulada. I és que no hi ha diferència de mentalitat entre un gestor sigui polític o empresari quan es tracta d’un espanyol davant d’un client que és català: que pagui o que voti, i que calli. Tant des dels poders públics com des de les empreses privades espanyoles l’asfíxia a la nostra economia i la nostra capacitat de decisió és un símbol d’identitat. Ells creixen o simplement es mantenen mentre els permetem que ho facin amb el nostre treball i els diners que pagam. La incompatibilitat entre voler viure a Catalunya en condicions dignes i defensar la dependència de l’Estat espanyol es va accentuant progressivament.
Tot plegat és un símptoma més de la greu decadència a la que irremeiablement ens aboca Espanya de forma totalment conscient i premeditada si no hi posam solució urgent. I la solucíó, com apunta n’Enric Canela en el seu article setmanal de Deumil.cat, ha de ser la rebel·lió. Una rebel·lió democràtica que ja ha començat, i que fa reaccionar de cada vegada més gent per unir-se a la causa de recuperar la llibertat de Catalunya.
Després de molts anys de fer comèdia, d'amagar ineptituds i covardies i de construir escenaris de cartró-pedra que ara estan caient a trossos, com per exemple el virrei Pujol i la seva obsessió per encaixar Catalunya a Espanya, el federalisme asimètric del ximplet d'en Maragall, l'Espanya plurinacional d'en Carod-Puigcercós, etc., i que han tingut entretinguts molts catalans aquests darrers 30 anys, ara estem arribant al cap del carrer, al perquè de tot plegat: els diners que Espanya extreu de la colònia, el repartiment del botí; el finançament de Catalunya com l'anomenen els pobres d'esperit que tenim al capdavant del nostre país, ja siguin a la menjadora com en Mas, en Duran, en Carod o en Puigcercós, ja siguin a la repartidora de subvencions i prebendes com en Jordi Porta d'Òmnium Cultural o ja siguin la gran majoria de periodistes i tertulians, mandarins del règim, que podem trobar ben repartidets per tota la nostra premsa, ràdio i televisió.
Tota aquesta crosta és la que ha alimentat durant molts anys la falsa idea que ens podíem entendre amb Espanya, que es podia normalitzar la nostra llengua essent espanyols i sense fer de la llengua una qüestió política, que ha amagat el robatori que patim, que ha fet creure a molts catalans que el darrer Estatut era un bon Estatut, i que ara, després de tots aquests fracassos, encara pretén fer creure que es pot obtenir un bon finançament negociant amb els lladres de la metròpoli. A vegades em costa acceptar a quin nivell de degeneració i mediocritat poden arribar les suposades elits dirigents del nostre país. És clar que nosaltres no som un país normal. Som una colònia i hi ha moltes poltrones i prebendes en joc.
Afortunadament la mentida no dura sempre. La gent tarda a adonar-se'n però arriba un dia que la farsa i els farsants cauen. Ara estem "perplexos" segons els nostres "entesos", però seria més profitós que els nostres "entesos" es mullessin preveient quan i de quina forma es dirimirà aquest estat d'anim transitori de perplexitat. I el que farà caure aquesta mentida que es diu Espanya són els diners, els diners que Espanya roba als catalans i que a més ho fan pixant-se-nos a la cara. El govern espanyol ha retardat tant com ha pogut la publicació de les balances fiscals perquè sabien que aquest és un dels detonants imprescindibles perquè una colònia iniciï el seu procés d'independència. Al final no ho han pogut evitar i n'han publicat mitja dotzena amb mètodes de càlcul diferents per a confonfre el ciutadà i perquè ningú en pugui treure l'aigua clara. Tot i així el govern espanyol està relativament confiat perquè es pensa que tots els catalans som com els nostres representants polítics (els de la menjadora) i com els nostres representants de la societat civil (els de la repartidora). Aquí és on s'equivoquen en la seva anàlisi. Hi ha una majoria silenciosa independentista que creix cada dia i que s'està encabronant considerablement, tant amb Espanya com amb la nostra classe política per inútils i venuts.
El Principat de Catalunya no obtindrà un bon finançament. És tècnicament impossible. Espanya extreu (i no retornen) del Principat de Catalunya 52 MEUR cada dia (19.000 MEUR l'any) mentre que Europa dóna a Espanya 8 MEUR cada dia. A més, el govern espanyol sempre es reserva algun mecanisme (com p.e. el fons de suficiència) per a poder restar la quantitat que l'interessi del nostre finançament. Algun babau es pot creure que Espanya deixarà escapar el que extreu dels catalans quan ho necessiten per a mantenir el seu nivell de vida i quan a més estem entrant en una dura crisi? El problema és que els espanyols s'han passat de rosca i estan assecant la vaca lletera catalana. Ja no hi ha terme mig.Aquest diners o se'ls queden ells per a mantenir la paradeta o ens els quedem nosaltres per a no morir dessagnats econòmicament parlant. I aquí és on es comença a trencar definitivament Espanya, perquè falla el mecanisme, la clau de volta que havia permès als líders polítics catalans regionalistes (Pujol, Roca, Maragall i tota aquesta tropa) dissimular l'espoliació que venim patint fent creure als catalans com a gran gesta nacional que érem la "locomotora d'Espanya" i que érem més espavilats que els espanyols, per no dir superiors. Espanya ha trencat aquest mecanisme i els regionalistes no saben què fer perquè ells no volen trencar amb Espanya. Dit d'una altra manera: Espanya, per la seva pròpia cobdícia i mesquinesa, ens està empenyent cap a la nostra independència, i la nostra classe política és el tap que ens priva d'avançar-hi.
Que ningú dubti que els lacais sociates del PSC intentaran fer creure als catalans que el finançament que es pacti serà "el millor finançament que mai ha tingut Catalunya". De fet, aquesta mateixa frase ja la va dir en Montilla en relació al nou Estatut després d'escapçar-lo. I que ningú dubti que els líders de CiU, els escolanets d'Espanya, els ajudaran a vendre aquesta idea igual que van fer plegadets amb l'Estatut. És el joc de sempre que tants "dignes" periodistes, de forma ingènua o interessada, fa tants anys que s'empassen, i alguns, excel·lint en la seva ruqueria, han arribat a proposar com a forma de govern per al futur de Catalunya, allò que anomenen la "sociovergència".
Pensar que Catalunya es pot desenvolupar dins d'Espanya és d'irresponsables i temeraris i si algú es creu que es poden defensar els interessos dels catalans estant sotmesos a Espanya que s'ho faci mirar perquè té un problema greu d'enteniment.Espanya s'està trencant i ja ha sonat el tret de sortida de la nostra independència. Ara només cal trencar a les properes eleccions autonòmiques la crosta, el tap que frena el camí cap a la nostra llibertat que, per si alguns dels ajupits que ens representen no ho saben, vol dir engegar Espanya a fer punyetes i tenir el nostre propi Estat que ens permeti construir un futur digne i pròsper.
Josep Castany Director General de Catalunya Acció 2 octubre 2008, Barcelona (El Barcelonès)
La campanya “Ni un més!” va camí d’obtenir un important èxit popular i, en certa mesura, mediàtic. Les més de 1.600 adhesions en pocs dies que ja hi ha a Facebook ho testimonien. D’aquesta campanya se’n va fer ressò Es Poblat dijous passat, amb una important afluència de visites de persones que cercaven descarregar-se el formulari de signatures. L’article ha estat reproduit també a la secció de les Illes Balears de Catalunya Acció-Catalunya i al bloc d’en Joaquim Pugnau, també membre de Catalunya Acció, que encapçalava en titulars tal com es veu en la següent imatge.
També el diari insular Última Hora Menorca ha parlat de la campanya i del greuge que pels menorquins suposen les mancances en serveis sanitaris, com es pot veure en aquesta imatge (amb traducció de Google):
Segons aquest diari, a Eivissa el servei que hauria salvat na Roser Sánchez “funciona des de 1989”, i existeix tant en la sanitat pública com en la privada. Des de la clínica privada eivissenca declaren que consideren imprescindible que una illa disposi d’aquest servei, però es veu que vint anys després aquí no el podem tenir ni amb un nou hospital acabat d’estrenar.
Com ja vaig dir, dificilment s’aconseguirà l’objectiu de la campanya en les condicions de precarietat inversora que el nostre país en general, i la nostra illa en particular, pateix per part de l’Estat castellà de forma crònica. I més en l’actual context de crisi econòmica que serveix de coartada perfecta als nostres polítics colonials, més preocupats en quedar bé davant les cúpules dels seus partits que en defensar els interessos dels menorquins. Sempre tenen l’habilitat d’intercanviar-se els papers i anar fent torns en ser reivindicatius quan són a l’oposició i després oblidar-se d’allò que demanaven o mantenir-se en el silenci quan són al govern. Ho hem vist i ho continuam veient en àmbits com el transport aeri, o en aquest recent episodi que deixa en evidència una vegada més la sanitat menorquina. Com si aquesta esquizofrènia fos la cosa més normal del món. El pitjor d'aquesta fatalitat és de quina manera tenim assumida la nostra condició colonial. Ens pensam que com que som una illa petita és normal que no tinguem certs serveis, que no hi hagi oncòlegs, que hi manquin ambulàncies o helicòpters, que és normal que no hi hagi prou pressupost per nosaltres, que és normal que no se'n recordin de Menorca, i no és cert. NO ÉS CERT!!! No ho és perquè sí que hi ha prou diners, però se'ls queden a Espanya, clar; perquè sí que se'n recorden de nosaltres a l'hora de cobrar. I els partits que governen ho saben, i els que no governen també.
Però una cosa és l’absurditat del règim partitocràtic espanyol al que esteim sotmesos, i una altra de diferent que ens prenguin per beneits i pretenguin que no ens adonem mai del seu miserable provincianisme, la seva hipocresia i la seva mediocritat. I els menorquins en començam a estar cansats que ens vulguin prendre el pèl sempre seguit. Un comentari al grup del Facebook d’aquesta campanya ho reflecteix en primera persona: “M’he trobat amb un polític de gran rellevància a Balears que es va negar a signar-me l’imprès amb un gran somriure i diplomàcia, i em va dir –sort en la teva causa, esper que aconsegueixis moltes signatures-”. Quina mena de persona que es dedica a la política es pot negar a donar el seu suport a una reivindicació com aquesta? Només aquells que són a la política no per servir els ciutadans, sinó per servir-se ells mateixos i els interessos de partit. Si els polítics ens demanen el nostre vot i es presenten a unes eleccions és per defensar els interessos dels ciutadans que representen. Quan no ha volgut signar només pot ser per dos motius: o perquè encara no sap si el seu partit defensarà el que demanam i no vol que li retreguin haver signat per una cosa que no pensen complir, o perquè ja sap perfectament que no ho defensaran. I tant un cas com l'altre és molt greu, perquè indica que aquests polítics defensen els interessos del seu partit abans que els dels ciutadans menorquins, i que els interessos d'aquest partit no són els dels menorquins.
La notícia de la mort recent d'una al·lota menorquina per una intervenció quirúrgica senzilla ha causat commoció a l'illa. Roser Sánchez Serra, natural de Ciutadella, va ser ingressada dimecres matí per ser intervinguda d’una operació menor. Durant el procés quirúrgic, se li hauria seccionat una artèria vital que va causar una important hemorràgia. Degut al seu delicat estat i la manca de mitjans a l'illa malgrat el nou i flamant hospital Mateu Orfila de Maó es va procedir a traslladar la pacient amb helicòpter a Mallorca, al centre de Son Dureta. Durant aquest trasllat la ferida es tornà a obrir i provocà el greu empitjorament de la jove menorquina. En arribar a l’hospital palmesà, va ser intervinguda d’urgència, però l’equip mèdic no hi va poder fer res més que certificar la seva mort.
Com a conseqüència d'aquest succés, s'ha iniciat una campanya de recollida de signatures amb el nom de "NI UN MÉS" difosa a través d'un grup de Facebook obert per un amic de la família i que ja pràcticament ha arribat a un milenar d'adherits, amb la finalitat d'exigir millores necessàries en la sanitat menorquina:
"Exigim diversos especialistes mèdics a Menorca perquè NI UN MÉS perdi la seva vida per manca del tractament urgent necessari.
És essencial recollir moltes signatures per fer una demanda oficial al Govern.
A Menorca es podrien salvar vides de persones que ara moren per falta de serveis bàsics a l'Hospital Mateu Orfila. En aquests moments falten principalment un especialista cirurgià vascular, un servei s'UCI de nounats, un neurocirurgià i un altre helicòpter perquè hi ha hagut casos de dues urgències en un període de temps molt curt, de forma que el segon no té mitjà de transport urgent per sortir de l'illa. La UCI de nounats és necessària ja que moltes mares han de volar de forma urgent a Palma per complicacions en el part o amb el nadó prematur, i sempre hi ha la possibilitat de mal temps que impedeix la sortida de l'helicòpter.
El neurocirurgià és de vital importància especialment en accidents de circulació.
Aquest grup és totalment apolític i sense cap afany de controvèrsia, simplement exigim una millora en el servei de Salut de Menorca!"
Qui vulgui pot imprimir-se tants models com pugui del Formulari i contribuir a la recollida de signatures, que s'han de fer arribar a l'adreça que s'indica en el mateix. Segons un membre del grup de Facebook, es pot signar també a als següents comerços de Ciutadella:
CA NA MAITE SA CATALANA, LLIBRERIA CA'N QUINTANA, LA TORRE DE PAPEL, KLÖE, TACTE, PAPER GRÀFIC, TOT MÚSICA, XTREM, ES FABIOL, SI VÉNS CAFÈ.
Aquest no ha estat el primer ni, malauradament, tot i la bona intenció de la iniciativa d’aquesta campanya, serà segurament el darrer cas que la desgràcia cau sobre alguna família menorquina mentre continuem sotmesos al tracte colonial i la sistemàtica espoliació econòmica per part de l’Estat castellà. Naturalment, la mort d’aquesta al·lota és la conseqüència més dramàtica de les greus mancances que tenim a l’illa. I aquestes mancances afecten tots els habitants de Menorca, tant els que hem nascut aquí com els que han vingut d’altres països, perquè tots podem haver de menester uns serveis sanitaris que pagam amb escreix però que no rebem.
La tragèdia és que l’Estat ens robi més de 3.200 milions d’euros de les Illes Balears cada any (Com diu n’Eduard Riudavets al seu bloc, més de mig bilió de les antigues pessetes), tal com es va oficialitzar l’any passat, mentre el nostre Govern només s’atreveix a reclamar-ne entre 380 i 700 en el nou sistema d’espoliació fiscal. I ara diuen que s’escampa el pessimisme perquè el govern espanyol només n’ofereix 200! I açò, senyors, vol dir que ens seguiran robant més de 3.000 milions d’euros anuals. I els menorquins seguirem perdent 6,6 hospitals Mateus Orfiles cada any. I què esperaven de l’Estat castellà!? És que no saben encara amb qui estan tractant?
Si l’any passat es van publicar per primera vegada a la història les balances fiscals corresponents a l’any 2005, compromís d’investidura del president del govern després de reiterats retards, és que ja no pensen els nostres polítics colonials ni tan sols exigir a la metròpoli la publicació de les dades de 2006, 2007, 2008…? I tot el que ens han robat només en els darrers 30 anys de “democràcia” a l’espanyola? Quedarà només en una anècdota la publicació del passat juliol? Tot just ara una part significativa de l’opinió pública menorquina comença a ser conscient d’aquesta dura realitat que patim, però queda encara la part més decisiva que és saber actuar en conseqüència. I actuar en conseqüència és deixar de pidolar a l’Estat castellà el que és nostre, i començar a contruir el nostre propi Estat. De tots nosaltres és la responsabilitat d’acabar amb aquesta situació injusta i degradant i recuperar la dignitat perduda.
El darrer article d'en López Tena "Espanya ataca amb Nissan" reflecteix perfectament la realitat de la política econòmica que l'Estat castellà impulsa sempre que en té ocasió: l'ofegament de Catalunya per construir la seva Espanya. De cara a la galeria tothom es lamenta pels 1.680 treballadors que perden el seu lloc de treball, més els subcontractats que també rebran les conseqüències de la dràstica reducció de la producció de les empreses de la Nissan-Renault a Catalunya, però el que no expliquen els telenotícies és que "mentre els treballadors es manifestaven a Barcelona, el ministre espanyol d'Indústria es va reunir a París amb el director de l'empresa, però no per tractar dels acomiadaments i de la continuïtat de les fàbriques a Catalunya, sinó d'augmentar un 15% la producció de les fàbriques a Valladolid i Palència". L'abandó dels treballadors catalans per part d'Espanya és explícit, i el missatge espanyol a totes les empreses, claríssim: "si voleu tancar fàbriques i acomiadar treballadors, feu-ho a Catalunya; no en direm res si a canvi amplieu i creeu ocupació a Espanya, si destruïu teixit industrial i despatxeu treballadors a Catalunya per nodrir d'indústria i ocupació Espanya". I els sindicalistes, com en Josep Maria Àlvarez d'UGT, fent el paper de colonialista que juga a despistar reclamant patèticament que els catalans són tan espanyols com el qui més. És veu que a l'Estat castellà sí que tenen ben clara la diferència entre ser espanyol de veritat i servir d'espanyol.
L'article ha estat prou comentat en blocs i fòrums, com en aquest fil del Racó Català, pèro es veu que abans que en Tena ja n'havia parlat en Salvador Garcia-Ruiz en el seu apunt "Nissan, Valladolid i prioritats espanyoles", que diu que aquests treballadors es mereixerien "com a mínim la mateixa defensa que els treballadors (i les empreses) de Valladolid per part del govern espanyol. Es mereixen, ens mereixem, un estat que ens defensi i no ens discrimini. L’estat espanyol no ho fa. Valladolid sí, Catalunya no. Una vegada més. Prioritats espanyoles? Pel govern espanyol no som una prioritat. Ni prioritat ni espanyols, suposo. Ens ho demostren ells, amb fets i omissions, no calen paraules. Adéu Espanya".
I s'hi fixa com sempre atent en Xavier Mir des del seu espai a Crònica amb "El cinturó roig i la fi de la rifeta" que avisa que el tradicional vot sociata de l'anomenat cinturó roig de Barcelona pot començar a trontollar de veritat quan veuen que el Partit que sempre han votat els té abandonats per motius polítics, per ser catalans, perquè el seu vot no era a un partit socialista, sinó a un Partit Espanyol.
A les Illes també arribarà a ser evident la depredació espanyola, com tot el que primer afecta el Principat i que després s'escampa per tota Catalunya. L'any passat Barcelona patia una apagada elèctrica històrica que per algunes persones s'allargaria durant dies, i enguany hem estat Mallorca i Menorca les que hem quedat a les fosques. Que una altra vegada més de mig milió de catalans es quedin sense llum per manca de previsió, de manteniment i d'inversió per part de les empreses espanyoles al nostre país no és casualitat. I la gent de carrer, la majoria illenca que mai ha tingut pretensions nacionalistes de cap tipus, comença a sospitar que alguna cosa falla, i que efectivament, els polítics que ens governen, els dirigents que prenen les decisions a les grans empreses estatals, sí que són nacionalistes. I dels perillosos, són profundament nacionalistes espanyols.
A tot açò, la majoria política colonialista de les illes segueix fent el doble joc hipòcrita de dir una cosa al nostre país i votar-ne una de diferent quan són a Madrid, que s'evidencià una vegada més en la votació al Senat espanyol sobre la gestió dels aeroports balears. Davant la moció presentada pel senador Pere Sampol, els senadors illencs del Partit Espanyol van votar-hi en contra sense cap vergonya, no fos cosa que la seva carrera dins el partit es vegi perjudicada, encara que açò vagi en contra dels interessos dels ciutadans que els van votar. En parlaven d'aquesta deslleialtat dels senadors colonialistes a Crònica: El PSM de Menorca demana a Antich que els senadors del PSIB siguin lleials al govern. El senador per Menorca, Artur Bagur, del Partit Espanyol però elegit per la coalició d'esquerres, es va abstenir de la proposta enlloc de donar-hi suport. També n'informaven al Diari de Balears, que destaca el debat Sampol versus Zapatero i que Crònica titulava Pere Sampol posa un zero a Zapatero.
Els dos diaris insulars duen avui en portada dos titulars que val la pena tenir presents. El diari Menorca diu que la inversió per càpita de l'Estat castellà a la nostra illa és només la meitat de la mitjana, i el Diari Última Hora Menorca que els pressuposts de 2009 només preveuen pagar 3 milions dels 69 que hi ha prevists del Conveni de Carreteres.
En concret, i traduesc de l'original en la llengua dels nostres amos dominadors, diu el diari episcopal que "els pressuposts presentats ahir pel Ministeri d'Economia han estat be acollits per part del Govern". Com no els han d'acollir bé, pobres d'ells que no els acollin bé si no volen patir les conseqüències de la partitocràcia colonialista! Així i tot, el delegat del govern ha admès que els ciutadans de les Illes "continuaran rebent la meitat d'inversió per càpita que la mitjana de la resta de l'Estat". El conseller d'Economia Carles Manera, per la seva banda, "confia en que aquesta situació es pugui resoldre en un termini de dos anys, encara que va reconèxier que serà molt difícil". I tant difícil com serà, que serà impossible que els àvids espanyols vulguin renunciar al botí que són els recursos que ens espolien via impostos que no retornen.
L'altre diari ens conta al final, i també traduesc de la llengua de l'Imperi, que "el total dels Pressuposts Generals de l'Estat que es destinen a les Illes Balears ascendeix a 421 milions d'euros". Una xifra que també és notícia al Diari de Balears. És a dir, que si cada any ens volen uns 3190 milions d'euros segons dades oficials de l'espoli del 2005, enguany encara ens fugirien 2769 milions, i açò suposant que l'espoli no hagi augmentat des de fa tres anys!
El més graciós de tot va ser veure ahir per IB3 la diputada balear pel Partit Nacionalista Espanyol na Maria Salom intentant enredar els illencs sobre com n'és de mentider en Zapatero que ens manté a la coa en inversions de totes les "comunitats", que diu ella. Com si no ho sabéssim que és un mentider professional, i com si no sabéssim que durant cada un dels 8 anys que el seu partit va estar al Govern de l'Estat castellà van fer exactament el mateix, espoliar i escanyar el nostre país des de Madrid, com també des de Palma i des d'allà on tenguin qualsevol mica de poder.
Finalment, edit aquest post avui dia 2 i afegesc una notícia que ahir em va passar per alt de Crònica.cat on el senador per les Illes Pere Sampol posava en evidència l'actual model de "solidaritat" i que inclou el següent fragment de la seva intervenció:
“Volen que els expliqui com funciona el seu sistema [de finançament]? Haurien d'imaginar-se que el senyor Solbes reuneix als consellers d'Economia de les 17 comunitats en una menjada, amb la particularitat que cada conseller ha de pagar d'acord amb els ingressos que genera la seva comunitat. El de Balears haurà de pagar 1400 euros (perquè el seu saldo fiscal és del 14% del seu PIB); el de Catalunya haurà de pagar 900 euros (perquè aporta el 9% del seu PIB); el valencià pagarà 600 euros, i així successivament (Els tres fan mala cara però la majoria troba normal que fins i tot n'hi hagi que no paguin res per menjar).
Arriba el cambrer per prendre nota. El conseller extremeny demana una mariscada extra, i s'hi apunten també l'asturià i els dos castellans. Arriba el torn del valencià que s'apunta a la mariscada, però resulta que el Vicepresident Solbes li diu que com paga més ha de menjar menys i només pot demanar un bistec. Tot seguit, el català, amb la veu entretallada diu que li fa il·lusió la mariscada, però davant de les crítiques de la majoria “com s'atreveix, què insolidari”, es conforma amb una barreja de verdures. I el balear, callat i conformista com tots els seus paisans, li pregunta al vicepresident que li sembla que prengui... quedant-se amb una sopa d'all.
Senyories, aquest és el seu Sistema de Finançament. Aquest és el seu concepte de solidaritat. El que genera més recursos paga, tot i que s'empobreixi progressivament. Però quant toca rebre, rep fins la meitat del que més cobra. I li falten professors, i personal sanitari, mentre que el que més rep té el doble de treballadors públics. I li falten llits d'hospital, i transport públic, i tenim a nins en barracons. I el nostre Conseller d'Economia arribar en taxi a les reunions on es reparteix el pastís, i els consellers de les regions pobres arriben en diversos cotxes oficials amb escolta..."
Açò es diu deixar clar qui té privilegis i qui els paga. Llàstima que no tinguem 8 Sampols al Congrés dels Diputats!
Comença el nou curs escolar i les notícies sobre la proliferació als Països Catalans de barracons prefabricats per acollir un nombre creixent d'alumnes, amb les lògiques queixes dels pares per la precarietat i la inseguretat de les instal·lacions, s'incrementa com mai. Només cal fer un repàs a la premsa d'arreu del país per veure com aquesta situació ja és preocupant:
Al País Valencià:
El diari Levante-EMV informa que El curs començarà amb 1.300 barracons en els centres educatius al País Valencià, i al diari Información es diu que a Elx ja són quatre els col·legis amb barracons de la ciutat. Tenim per exemple 1.000 alumnes en barracons només a Llíria. Com podem veure des dels comentaris a aquestes informacions, o també en el bloc Catarroja Descoberta, les queixes dels lectors es dirigeixen cap al Govern dels populars nacionalistes espanyols per deixar de banda l'educació, de tenir altres prioritats i d'amagar a la societat la precarietat i la manca de seguretat amb la que comencen el curs els fillets.
Al Principat:
El Diari de Girona, per exemple, treia com a Tema del Dia el passat dia 11 que Es creen 8 centres nous en barracons. Els blocs també són un bon contrapunt a l'escàs interès que aquesta situació cada vegada més alarmant desperta en els mitjans de manipulació massiva. Al bloc Sils, com més serem més riurem diuen que Com més serem, més barracons tindrem i els comentaris dels lectors es queixen també de la manca de previsió i planificació dels responsables polítics. Però resulta que al Principat o a ciutats com Girona, els qui governen no són els populars espanyolistes, sinó que són els socialistes sectaris colonials. Es veu que també tenen aquests altres prioritats que no són l'educació i la qualitat de les instal·lacions dels nostres fillets?
A les Illes Balears:
El Diari de Balears informa que La tensió entre els pares marca el retorn a les escoles i que s'anuncien mobilitzacions per la manca de previsió de la Conselleria d'Educació. El motiu? Aules prefabricades que no reuneixen les condicions òptimes per garantir la seguretat dels fillets, manca d'espai i de material didàctic. I resulta que el govern de les Illes i la conselleria d'educació en concret està en mans de la també socialista Bàrbara Galmés...
El Diari Menorca deia també el passat 25 d'agost de la instal·lació de barracons al col·legi Pere Casasnovas a Ciutadella, a Sa Graduada, Mateu Fontirroig i Mare de Déu de Gràcia de Maó i al Doctor Comas d'Alaior, que s'afegeixen als que ja existeixen.
Foto Diari Menorca.
I mentrestant sembla que el problema dels barracons massius no el tenen ni populars ni socialistes a Espanya, casos puntuals a part. Deu ser que som els catalans que esteim units per la nostra manca de previsió i de no tenir l'educació com a prioritat? O deu ser més bé que els nostres polítics espanyolistes i colonials sempre s'ho fan venir bé per dividir-nos i acusar-se mutuament entre ells? No serà que no han reconegut fins que ha estat massa tard que no tenien prou finançament per atendre tots els serveis que s'han de donar? No serà que els diners que pagam per fer les escoles que necessitam se'n van a Espanya i no tornen i han callat durant anys? La situació es va agreujant i sense cap esperança que el robatori continuat que patim s'aturi mentre depenguem de l'Estat castellà. Cap esperança ni una!
Si ets un pare o una mare illenca o de qualsevol poble dels Països Catalans que veus com els teus fills entren dins un barracó enlloc d'una aula ben equipada d'una escola normal, hauries de saber que els espanyols fan els seus col·legis amb un ordinador per cada 2 fillets amb els diners que et roben. Tal vegada per tu sigui dur acceptar-ho, però si vols que aquesta situació canviï hauràs d'assumir d'una vegada que Espanya no t'estima, admetre que som tractats com una colònia i demanar en conseqüència un Estat propi: si fas via podries ser el que fa 20.000!
S'han acabat les vacances de bloc, i és hora de tornar. Abans de deixar Es Poblat vaig dir que el mes d'agost a vegades donava sorpreses, i no m'equivocava, perquè aquest ha estat un mes que prepara una tardor espectacular.
A nivell local, tenim a Ciutadella que l'Alcalde Llorenç Brondo i 8 regidors de l'equip de Govern s'han donat de baixa del Partit Nacionalista Espanyol per trencar l'acord de govern amb l'UPCM d'en Joan Triay traslladant les disputes internes del partit a l'Ajuntament. Aquest moviment que es va donar a conèixer el dia 31 de juliol i que dia 1 d'agost sortia a tota la premsa local i part de l'estrangera es produia dos dies abans del congrés del partit i mostrava les profundes divisions internes d'aquesta formació política. Les reaccions no s'han fet esperar i el bloc de na Maite Salord ha estat una finestra per on passa aire fresc enmig de la xafogor mediàtica de la xarxa de comunicació que es mou a l'entorn dels interessos dels grans partits colonials de l'illa, amb articles i comentaris de gran nivell. Només s'han de seguir els apunts Crisi a l'Ajuntament de Ciutadella, Una única tranquilitat i La nostra responsabilitat per comprovar-ho.
Ara tothom està a l'espectativa de la renovació de la Junta Local del proper 12 de setembre per saber si hi ha possibilitats que els 9 desertors retornin al partit amb el que es van presentar a les eleccions o se'ls tanca qualsevol opció en aquest sentit i es reobre el debat per part de l'altre partit colonial, el Partit Espanyol, per aconseguir l'Alcaldia que no li van donar les eleccions amb una moció de censura i que ha anat llençant missatges contradictoris que no amaguen la seva ambició de poder a qualsevol preu.
En l'àmbit internacional la independència d'Ossètia del Sud i Abkhàzia de la república de Geòrgia afegeixen dos nous Estats en el còmput de països independents de la Terra. En aquest cas ha estat Rússia qui pels seus propis interessos ha ocupat Geòrgia i ha reconegut la independència d'aquests territoris en contra del que ella mateixa predicava en el cas de Kosovo, i en canvi els Estats Units i els països europeus s'hi mostren contraris. Tot plegat fa que es demostri una vegada més la necessitat d'un reconeixement universal dels drets col·lectius dels pobles i d'un organisme internacional amb capacitat real per fer-los complir que no deixi la llibertat de les nacions sotmesa a les necessitats de l'equilibri entre potències. També s'han pogut fer comentaris sobre aquest cas a la blogosfera illenca en l'article d'en Francesc Sintes Solidaritat amb Geòrgia? Ca!
En l'Espai Comunicacional, podem destacar que també des d'aquest mes d'agost Canal 9 ja es pot veure a part del Principat per TDT, en un nou presagi que l'acord de reciprocitat sembla estar encarrilat i pendent de la concessió per part del Ministeri del múltiplex per emetre els respectius senyals. Com ja he dit en altres ocasions, haurem de veure finalment amb quines condicions i quina programació. Aquí a les Illes, la notícia de la desaparició de les desconnexions insulars dels informatius d'IB3 ha causat queixes entre els televidents i la típica escena de retrets entre els dos partits colonials que són els principals responsables d'aquesta situació ja prevista des del moment en què en el desplegament de la TDT només la Televisió Castellana que pagam tots té permès tenir desconnexions territorials en les emissions digitals, i no així la resta de canals públics o privats. Si a les Canàries ja demanen poder seguir fent les desconnexions i al Principat TV3 pot seguir amb les desconnexions dels seus Telenotícies comarques, esper que aquí es pugui trobar també una solució a aquest tema ara que ha saltat a l'opinió pública, però la veritat, fins avui encara no he pogut veure ni un informatiu menorquí d'IB3 perquè a Ciutadella la majoria rebem les desconnexions mallorquines, i no les menorquines. A veure quan posam ordre amb un repetidor per Ciutadella!
I finalment, ja ha començat també durant aquest passat mes la batalla pel nou sistema de manteniment de l'espoli econòmic als Països Catalans per part d'Espanya. El combat que ens preparen serà digne d'un show de pressing catch, molt espectacular però on tot acabarà com està previst pels guionistes: seguirem poquinant com a bons esclaus als nostres amos de l'altiplà peninsular fins que deixem de ser una nació d'oportunitats i hagin d'emigrar no només els més preparats com ja passa ara, sinó fins i tot els treballadors menys qualificats. I llavors, rebrem alguna solidaritat dels qui ara no volen deixar d'espoliar-nos? Si no n'hem rebut mai en tota la història, de solidaritat espanyola, sinó tot el contrari! Algú es pot creure que ara han canviat i que ells ens ajudarien? Quan tenguin el que volen i la situació s'hagi invertit definitivament tancaran l'aixeta tan ràpid com ara bombegen per drenar els recursos del nostre país.
Quan s'hagin acordat les noves condicions d'espoli i es produeixi l'esperada sentència del Tribunal de la Santa Prostitució sobre l'Estatutet colonial del Principat (i també la de la consulta popular basca) llavors quedarà consumat el fracàs més absolut de la nostra classe política majoritària, repartida entre partits colonials o autòctons però encaixistes amb un Estat que treballa contra la nostra nació amb tots els mitjans de què disposa. Al Principat sembla que es va preparant un relleu que doni una nova esperança, tal vegada la darrera, que ja veurem si s'aconsegueix. Però i aquí a les Illes, què podem fer?
Finalment s'han publicat les balances fiscals per part de l'Estat, 11 anys després del mandat del Congrés, i de més anys encara de reivindicació perquè es fes aquest exercici de transparència. Amb un nou retard respecte la darrera promesa feta pel president del govern de la Gran Castella, els cuiners del ministeri han preparat fins a 6 models diferents amb dades corresponents a l'any 2005: 3 segons el mètode de càrrega-benefici, que imputa inversions de l'Estat a Madrid com a guany per tot l'Estat i no només a la capital (i que d'aquesta manera la fan aparèixer com la més perjudicada), i 3 més segons el mètode de flux monetari, que comptabilitza efectivament les inversions realitzades a cada territori. Amb aquest mètode es certifica allò que ja sabíem, que els Països Catalans servim per sostenir econòmicament l'Estat espanyol: fins a un 14,20% de dèficit a les Illes Balears, 8,70% al Principat i un 6,32% al País Valencià.
Gràfic de les balances fiscals segons el mètode de flux monetari del Ministeri d'Economia i Hisenda espanyol.
Ja ho diu bé en Vicent Partal en el seu mail obert El mapa, el mapa!!!. I és que resulta curiós que el mapa de l'espoli fiscal segons el mètode de flux monetari dibuixa clarament els Països Catalans com els territoris que encapçalam la mal anomenada solidaritat, seguits de Madrid, Euskadi (que recordem que tant Navarra com el País Basc diposen del concert econòmic) i Múrcia. Tota la resta tenen una balança fiscal positiva, és a dir, que reben més inversió de la que paguen amb els seus impostos, sempre segons els nombres oficials presentats.
La cuina del Ministeri no ha pogut impedir que el percentatge de les Illes baixés del 10%, però ha rebaixat dos punts el dèficit que ens adjudicava a les Illes l'estudi de la Fundació Josep Irla, i un punt al Principat respecte el darrer estudi de la Generalitat, que per suposat ja rebaixava també els càlculs anteriors. Per contra, el dèficit al País Valencià és superior al previst en els anteriors estudis vists fins ara. Encara que rebaixats en part, els resultats oficials són igualment escandalosos. En un país civilitzat i realment federal com Alemanya no s'admet un dèficit superior al 4%, però aquí no som cap Estat federal, som una colònia i punt, i per açò ja ha sortit un president d'una regió espanyola a recordar-nos-ho sense que rebi cap contestació per part de cap dels nostres presidents.
Què haurien de dir els sectaris colonials, altrament dits socialistes catalans, si el bloc de l'alcalde de Barcelona costa a l'Ajuntament 262.000 € anuals? M'oferesc voluntari a fer-li al senyor Jordi Hereu la mateixa feina amb una rebaixa d'un 10%! Per aquest mòdic preu, no ho podrien rebutjar! És una vergonya que no he vist que hagi rebut la resposta que es mereix una malversació de fons públics com aquesta. Encara no han detingut a ningú a l'Ajuntament del cap i casal, mentre una persona decent com en Marc Belzunces haurà de pagar una multa per no voler col·laborar amb els nostres espoliadors? Qualsevol va a una taula electoral per triar uns lladres així! Realment es demostra que la ideologia del Partit Espanyol no és altra que mantenir-se en el poder costi el que costi. I com que saquejar-nos als Països Catalans no té cap cost polític (som-hi, tots a votar els partits espanyols!!), és normal que economistes com en Ramon Tremosa constatin que "Amb el govern del PSOE el dèficit fiscal s'ha disparat".
El saqueig econòmic a les Illes Balears.
Per fer-nos una idea de la magnitud del saqueig que suposa que 3.190 milions d'euros (només durant l'any 2005) que pagam a les Illes no tornin mai més a les Balears, n'hi ha prou amb comprovar que una obra de referència a Menorca com el nou Hospital Mateu Orfila ha suposat una inversió de 57,4 milions d'euros. Amb els diners recaptats aquí que s'inverteixen a Espanya es podrien fer 0,829 hospitals iguals a cada un dels 67 municipis de les Illes Balears i Pitiüses. Només a Menorca ens tocarien més de 6,6 d'hospitals Mateus Orfiles. En comptes d'açò, si tens càncer i vius a Menorca, mala sort, perquè ni un especialista en oncologia et podrà atendre. Que ho expliquin, per favor! Si tenies pensat aprofitar el centre sociosanitari de Santa Rita a Ciutadella, amb les obres acabades des de fa més d'un any, espera un altre any més de retard fins que el posin en funcionament, perquè no hi ha finançament.
Per suposat, a Ciutadella tenim una magnífica miniampliació del minicentre de Salut del Canal Salat on estaran encantats d'enviar-te a l'altra punta de l'illa per atendre't de tot el que no poden fer aquí. Sí, l'ampliació aquella que un dia fa uns quants anys va anunciar un tal Rodrigo de Santos com si hagués de ser la solució a tots els problemes sanitaris de Ponent, i després aquest delinqüent resulta que es gastava els diners públics en vicis personals. Quanta gent devia seduir aquest casanova de la política per arribar fins on va arribar? És clar que a Menorca de casanoves d'aquests en tenim de propis sense haver de recórrer a l'illa veïna que també ens costen un ull de la cara.
Quan sentia el president colonial de les Illes, el senyor Antich, reclamant per IB3 que el nou sistema de finançament ha de garantir els serveis bàsics i no castigar-nos com fins ara, pensava que valenta gràcia haver de reclamar tenir garantits els serveis bàsics quan a totes les Balears hi podria haver 55'57 hospitals Mateus Orfiles. No, president, no hem de tenir només coberts uns serveis bàsics (que també), hem de tenir uns serveis públics EXCEL·LENTS!
Com que no necessitam tants d'hospitals, podríem fer un repassó al pressupost de la Colònia Autogestionada de les Illes Balears d'enguany i veure que el total és de 3.323 milions d'euros. És a dir, que amb l'espoliació econòmica que patim (ep, xifres oficials reconegudes per l'Estat!) el pressupost de les Illes Balears es podria DUPLICAR. La major part dels pressuposts ja són per la Conselleria de Salut i Consum (1.194 M €). Ara imaginau el que es podria fer també amb la Conselleria de Turisme, que actualment només té 69,5 M € de pressupost, o amb la d'Educació i Cultura amb 804 M € (no és ver que a Alaior els alumnes hauran d'anar a barracons perquè encara no tenen una nova escola? Idò demanau pissarres electròniques i un ordinador per alumne, com a segons quines regions pobres d'Espanya!), o a la Conselleria d'habitatge i Obres Públiques (amb 154 M €), Treball i Formació amb 99 M € o Mobilitat i Ordenació del territori (98 M €), per mencionar-ne només unes quantes. Problemes amb el transport aeri? Aquí el problema és la situació de dependència colonial que tenim a Espanya!
Ara vindrà la divertida part de la negociació del nou i meravellós sistema de finançament previst en els estatutets colonials recentment reformats. Però d'aquest tema, ja en parlarem en el seu moment.
Aquest diumenge dia 8 de juny es complien els dos mesos que el senyor Zapatero prometia com a termini per publicar les balances fiscals i aconseguir així l'abstenció de CiU per ser investit com a president del govern espanyol. Ara tornen a insistir que la cosa és molt complicada tècnicament i que haurem d'esperar "unes setmanes" més per veure-les publicades. A ningú se li escapa que aquesta maniobra dilatòria, una vegada més, només persegueix els objectius que ja sabem:
1. Maquillar les dades tant com sigui possible de forma defensable políticament. I és que en efecte, cuinar les dades perquè no resultin tan escandaloses deu dur molta feina a l'exèrcit de tècnics del Ministeri d'Hisenda. S'ha dit que les balances es publicaran amb els dos sistemes que hi ha ara mateix i dels que ja en vaig parlar a La balança fiscal Estat-Illes Balears, i que s'expliquen molt bé en aquesta notícia: el de càrrega-benefici que serveix bàsicament per ocultar els beneficis que té Madrid i fer-la aparèixer com a perjudicada, i el de flux monetari que és l'emprat als països europeus que fan públiques les balances i que deixen clar que els Països Catalans patim un espoli com cap altre territori en tot el continent europeu, propi d'un tracte colonial. Ja veurem com s'ho manegen per tergiversar la realitat.
2. Evitar que el coneixement de les dades oficials que es puguin aportar arribin a temps per negociar el nou sistema de finançament, que segons l'Estatutet colonial del Principat haurien de tenir enllestit abans del mes d'agost i que ja veurem quan estarà aclarit. Però quina importància té per un govern d'un Estat incomplir les seves pròpies lleis si només afecten les colònies? En tot cas, si en Solbes ja ha declarat que les balances estarien fetes "entre juliol i agost" i que la seva publicació no hauria d'afectar les negociacions del sistema de finançament, queda clar que la gestió del temps s'està portant amb l'habitual diligència que els espanyols demostren sempre en aquest àmbit.
Dimecres passat el programa IB30 de la Televisió de les Illes dedicava la seva mitja hora a recordar que en Zapatero i el seu Partit Espanyol reconeixien que les Illes som la comunitat més perjudicada per l'actual sistema de finançament, i la seva promesa de millorar la situació. El que no puc imaginar és si la cosa és pot millorar encara més del que ja ho tenen aquests espanyols. Per altra banda, no em va sorprendre gens veure en aquest programa com tots els representants a les Illes dels partits colonialistes, de sindicats, de patronals, s'apuntaven a la festa de la reivindicació com si haguessin estat denunciant des de sempre l'espoli fiscal a què ens ha sotmès el Regne d'Espanya dia sí dia també. A més de mentiders, hipòcrites! Benvinguda sigui però ara la unitat per defensar el nostre país tal com fan els espanyols amb el seu.
Molt em tem que al final, com que els canvis de sistema a l'Estat castellà es fan per no canviar res, si els Països Catalans ara tenim un espoli fiscal que supera els 20.000.000.000 € (més de vint-mil milions d'euros anuals), és a dir més de 3.327.720.000.000 de les antigues pessetes (llegiu tres bilions tres-cents vint-i-set mil set-cents milions de pessetes, si us resulta més entenedor!), el gran èxit sigui que ens quedem amb un espoli fiscal de "només" 19 o 18 mil milions d'euros anuals de no res!!! I encara ens tractaran de lladres, d'insolidaris, de tacanys i de privilegiats. Pobres treballadors de l'Espanya profunda, si no poguessin portar els seus fills ni a un miserable col·legi amb un ordinador per alumne com tenim aquí! Quina tropa!
En l'anterior entrevista a López Tena que es pot veure en els vídeos de l'article sobre el Cercle d'Estudis Sobiranistes, aquest explica com l'autopista actual entre Barcelona i València es va realitzar en el seu moment per imposició del Banc Mundial, i no per voluntat política espanyola, que si no encara estaríem connectats per camins de carro, i llegia en el seu llibre Catalunya sota Espanya, l'opressió nacional en democràcia una afirmació d'en Xavier Trias que contava com un assessor del govern d'Aznar li assegurava que mentre depengués d'ell mai es faria un tren d'alta velocitat Barcelona-València perquè suposaria un focus tant potent que implicaria que principatins i valencians es començassin a posar d'acord en temes econòmics i després "en altres coses". Ara però, sembla que les pressions de l'empresa Ford a la Generalitat Valenciana estan fent que el Partit Nacionalista Espanyol s'hagi de doblegar davant la necessitat d'aquesta infraestructura.
Per no parlar del boicot reiterat en els Convenis internacionals que realitza l'Estat castellà dels aeroports dels Països Catalans per beneficiar el de Madrid com a punt d'arribada i de sortida de vols. La imposició de l'aeroport de Barajas a moltes companyies ha estat i és un requisit per poder operar en territori sota domini espanyol.
Tot plegat, una sistemàtica, constant i reiterada espoliació sostinguda amb les mentides de sempre per part de l'Estat i la comèdia habitual per part dels nostres representants polítics delegats del sistema colonial i que només s'acabarà el dia que la nostra nació tengui un Estat independent.
Ja tenim alternativa a Air Berlin! Després de l'èxit de l'any passat amb la seva cançó de l'estiu Verigut, en Miquel Mariano enguany ens presenta un nou tema que ironitza amb l'escandalosa situació del transport aeri que tenim els menorquins. Alguna vegada he dit que en parlaria i la veritat és que no he arribat a tocar el tema, i açò que oportunitats no n'han faltat en aquest darrer any!
Horaris que més que connectar-nos ens desconnecten, retards, equipatges que es cobren de banda, una companyia que amenaça amb abandonar-nos si no ens agrada o ens queixam del servei que donen, i tot açò per un transport que els menorquins necessitam com a Barcelona necessiten uns trens que funcionin o unes autovies lliures de peatge que no ens discriminin envers les regions de Castella que tenen tots aquests serveis públics en condicions normals.
I ara per acabar-ho d'adobar tenim els insolents d'Air Berlin encapçalat pel seu director general Joachim Hunold que ja estan comprovant com les gastam quan se'n foten de nosaltres. Des de Catalunya Acció s'ha presentat aquesta matinada una campanya de mails que supera totes les anteriors, i que amb només un parell de clics envia la imatge que podeu veure aquí baix a 10 alts càrrecs de la companyia alemanya que diu "MALLORCA ÉS NOSTRA, NO DEL REICH".
L'èxit ha estat tan brutal que la pàgina de Catalunya Acció ha quedat col·lapsada i fins i tot ha hagut de ser suspesa temporalment avui migdia. En aquests moments la pàgina ja torna estar accessible encara que l'opció d'enviar la imatge està desactivada, però les estadístiques per territoris ho diuen tot:
Un total de 11.914 enviaments que suposen 119.140 missatges que han arribat a Air Berlin en només unes hores, i només des d'aquesta pàgina sense comptar les altres campanyes que s'han escampat per internet. El col·lapse a què tenim sotmesa aquesta companyia, tal com ells mateixos reconeixen, ja és antològic. I per si no fos poc sembla que algun diari digital espanyolista ha tingut la genial pensada de preparar un text per donar-los suport que és el que necessitaven: més correus electrònics!
Mentrestant, per no perdre el bon humor, escoltem el nou tema d'en Miquel Mariano en aquest vídeo, del que podeu trobar més informació en aquesta notícia de Somiserem Ràdio.
Després d'uns mesos de mostrar el cartell de "pàgina en construcció", finalment la web del Cercle d'Estudis Sobiranistes es va posar en funcionament el passat dijous 22 de maig, i està enllaçada des d'aquest bloc. Just entrar podeu accedir a una presentació amb els Estats de nova creació a Europa en els segles XX i XXI i que preconitza la independència de Catalunya.
En la seva presentació s'explica l'estructura i funcions del Cercle, i la pàgina inclou les següents seccions principals:
- La secció Actua, que inclou ciberactivisme, un llistat de suports i adhesions, i un formulari per fer donatius.
També han inclòs un banner amb l'enllaç al seu Canal Youtube recentment inaugurat, des d'on podem trobar els diferents vídeos amb participació dels membres del CES, alguns dels quals ja havíem pogut veure en aquest bloc. Avui aprofitaré per penjar una entrevista feta a la Televisió local de Gandia a Alfons López Tena, president del Cercle, que com de costum diu les coses clares a l'hora de denunciar les oportunitats que perdem per ser una nació sense un Estat propi, i a més amb l'Estat al qual pertanyem actuant clarament a la contra de la nostra realitat i les nostres necessitats.
Que els espanyols saben que els catalans no som la mateixa nació que ells i que sempre han actuat i de cada vegada actuen més amb plena consciència d'aquesta realitat és un fet. Ja hem parlat de com s'estan independitzant els espanyols dels Països Catalans amb els nostres diners, i està clar que les inversions que fan les planifiquen al marge de les nostres necessitats i pensant només en les de la Gran Castella o regne d'Espanya ("tanto monta, monta tanto", que diuen ells). Aquí només estan disposats a tapar forats quan l'endemesa ja és prou gran, i encara gràcies.
Tothom recordarà aquell suposat "lapsus" en què Esperanza Aguirre va declarar que traslladar un organisme estatal a Barcelona era portar-lo "fora del territori nacional". És evident que ella té clar que Barcelona no forma part del territori de la seva nació, i se li va escapar amb tota naturalitat.
En els darrers dies s'han produït un parell de reaccions més en aquesta mateixa línia. Dimecres veia per la televisió un jugador de futbol que respon al nom de Guti, d'un equip d'un lloc de la Manxa el nom del qual no vull recordar, que preguntat sobre si li agradaria que el Barça guanyàs la Lliga de Campions, després de pensar-s'ho una estona per veure què deia, va dir alguna cosa així com que amb aquella pregunta l'havien enganxat. En canvi, a la pregunta de qui preferia que guanyàs la Copa del Rei, va preferir ser diplomàtic i va dubtar entre l'equip local de la seva ciutat, el Getafe, o el València, que segons ell "és espanyol". Una manera ben senzilla de dir que el Barça no és espanyol.
Però el cas és que ens trobam avui la nota de l'Agència Catalana de Notícies, o la notícia a Directe.cat que el president del Consell d'administració de SEAT, Francisco García Sanz, ha declarat que no posen noms de ciutats catalanes a cap model de vehicle de l'empresa automobilística que es troba a Martorell perquè ells "són espanyols". Es pot veure també la notícia al Racó Català, i els comentaris al fòrum, o escoltar directament l'àudio de les declaracions
En efecte, la Seat és la Societat Espanyola d'Automòbils de Turisme, i per molt que estigui ubicada al nostre país és una empresa estrangera, amb directius espanyols i amb capital alemany. Com es pot entendre en les declaracions d'aquest directiu, si fos per ell l'empresa no seria fora del seu territori nacional. Coses de l'ocupació del nostre país, de l'europeïtzació i de la globalització. En aquesta política d'elecció de noms hi ha un evident nacionalisme espanyol que mai de la vida admetria un Seat Olot, un Seat Ripoll o un Seat Tàrrega. El boicot dels espanyols es produeix de fa anys a tot allò que considerin català de forma premeditada tant per part dels seus consumidors com des de les seves pròpies empreses i responent a una societat profundament nacionalista com és l'espanyola. Fins aquí res a objectar, els espanyols que facin el que vulguin amb les seves empreses i els seus productes. Els models de la Seat s'han caracteritzat per portar noms de ciutats com Màlaga, Toledo, o Lleó, però resulta que també hi ha models amb el nom castellanitzat d'Eivissa, o Inca, a les Illes Balears, i Altea al País Valencià. Per açò, crec que cal demanar una rectificació immediata al senyor Guti per considerar València una ciutat espanyola i al senyor Francisco García Sanz per considerar que ciutats com Eivissa, Altea o Inca són espanyoles. Volem el mateix tracte que al Principat i que deixin de considerar-nos territoris definitivament assimilats! Què s'han cregut!
Una altra cosa és que el que caldria és que els empresaris del nostre país tenguin tan clar quina és la nostra nació com ho tenen els espanyols. I a poc a poc comencen a despertar, segons un darrer comunicat de la plataforma Catalunya Empresa Oberta (CEO) en què s'afirma que "és l'hora del pragmatisme i de la independència".
La desafecció entre catalans i espanyols avança a passes de gegant i és mútua, per pura necessitat de supervivència per part de la nostra nació, però també perquè la societat espanyola està dividida entre els qui conscientment o inconscientment ja ens donen per perduts i els qui insisteixen en la nostra desaparició definitiva com a poble conscient i diferenciat.
Tinguem diputat d'Unitat per les Illes o no al Congrés de la Gran Castella, ja tenim cobrador del frac! Amb aquest personatge incombustible i persistent segur que el proper President del Govern castellà no es podrà escapar indefinidament dels seus deutes amb les nostres illes:
Feta la broma, queden pocs dies perquè els illencs decidim si volem seguir representats per partits colonials o tenir almenys un diputat que no haurà de votar allò que li manin a la metròpoli, sinó allò que més ens convengui al nostre país. En Pere Sampol explica l'actitud submissa que han tingut els diputats illencs que hem tingut fins ara dels partits castellans en comparació amb l'actitud radical que tenen els representants dels mateixos partits d'altres territoris en una entrevista a Vilaweb TV.
La relació 8-0 o 7-1 que vaig fer fa un temps en aquest bloc, ha estat recollida a Tribuna.cat, que també ha emprat el mateix símil per explicar la nostra situació de dependència del PPSOE i els efectes que açò ha suposat en relació al l'espoli que patim:
I per veure com l'espoli econòmic a les Illes vé d'enfora, res millor que dos articles, entre molts altres, publicats aquesta setmana al Diari de Balears:
Un dels aspectes més positius de l’actual campanya electoral és que els grans partits estatals no han pogut evitar que l’espoli fiscal que pateixen les Illes Balears sigui un dels principals temes de debat. Les dades són prou conegudes, les Illes Balears sempre han estat a la coa en finançament autonòmic, inversions estatals i fons europeus, tant amb els governs del PSOE com del PP i fins i tot amb els de la desapareguda UCD. Així, per exemple, mentre la despesa en educació per habitant arriba als 100 euros per alumne en el conjunt de l’Estat a les Illes Balears només és de 73. En alguns àmbits, la discriminació és molt exagerada, per exemple pel que fa a la inversió en ferrocarril.
Però aquesta discriminació no és un fet relativament recent. Encara que no disposam de dades abundants, tot fa pensar que les inversions estatals han estat sempre poc generoses a les Illes Balears, almenys a la segona meitat del segle XIX i durant el segle XX. A més, en diverses ocasions, les contribucions estatals provocaren importants onades de protestes. El 1881, el Ministeri d’Hisenda del Govern que presidia el liberal Práxedes Mateo Sagasta incrementà enormement les contribucions que pagaven industrials i comerciants.
D’acord amb els estudis dels historiadors Pere Fullana i Isabel Peñarrubia, sabem que a Palma, com a Barcelona, Madrid i València, es creà una comissió anticontribucions, també anomenada Sindicat Balear, que fou presidida per l’empresari republicà federal Elvir Sans Serra, i, posteriorment una Lliga de Contribuents de Balears. Aquest moviment antiimposts va tenir un gran suport en el món urbà i aglutinà bona part dels empresaris i comerciants més modernitzadors així com un gran nombre de botigues i propietaris de petits tallers, si bé també incorporà alguns dels terratinents més importants de Mallorca. Amb aquesta base social, va poder organitzar una gran manifestació i, sobretot, el tancament massiu de botigues, fàbriques i tallers del 31 de març del 1882. Tot aquest moviment tenia el suport polític dels republicans federals, els republicans radicals i els liberals dissidents anomenats «constitucionals». En canvi, els liberals mauristes i els seus aliats, els republicans possibilistes, s’oposaren frontalment al moviment anticontribucions. Des del poder, el Partit Liberal combinà la repressió, amb l’embargament dels morosos, i les negociacions amb els empresaris més moderats i esgotats pel conflicte. Finalment, el Govern s’imposà i el Partit Liberal, controlat per Maura, en paraules de Peñarrubia, es consolidà «com els únics que tenien la clau pragmàtica, per l’usdefruit del poder, per donar solucions». Amb tot, s’havia posat de relleu la manca de sintonia entre l’Estat liberal centralista espanyol i el món del comerç i la indústria així com un cert autoritarisme governamental a l’hora de reprimir els més recalcitrants.
Una situació semblant, encara que no tant conflictiva, es va produir el 1899. Arran d’un notable increment de la fiscalitat, en aquesta ocasió amb els conservadors de Silvela en el poder, la Cambra de Comerç de Palma protestà enèrgicament i el 26 de juny d’aquell any es va procedir a un tancament de les botigues i indústries de Palma. A iniciativa del republicà Jeroni Pou, l’Ajuntament de Palma es va adherir a la protesta. Segons La Unión Republicana «Es necesario cerrar el bolsillo. El gobierno ha dividido a los españoles en dos clases: los privilegiados y los que pagan. Es preciso que todos contribuyan en la medida de sus fuerzas. No pueden permiterse odiosos privilegios».
Amb tot, els fets del 1916 varen esser molt més conflictius. El ministre de governació, el liberal Santiago Alba, va decidir realitzar a Mallorca una inspecció fiscal extraordinària amb inspectors que no fossin mallorquins. Ben aviat protestaren tant la Unió Industrial, que aglutinava les patronals de la indústria i el comerç, com la Cambra de Comerç de l’Ajuntament de Palma. Un regidor maurista, Gabriel Oliver Roca, va arribar a demanar per Balears un concert econòmic com el dels País Basc. Poc després, el 24 d’octubre del 1916, un tancament massiu de botigues, tallers i indústries i una gran manifestació forçaren una negociació amb el delegat d’Hisenda i el governador civil. Decididament, no ha estat un bon negoci ni fer part de l’Espanya liberal i centralista ni de l’Espanya de les autonomies. I del franquisme, val més no parlar-ne.
«És important deixar ben clar d’una vegada una cosa: els governs que han tutelat el país només s’han recordat d’aquestes riques illes per tenir-hi presos polítics, per replegar joves per a l’exèrcit, i per cobrar els impostos directes que paguen els casats. I independentment de quina sigui la part de responsabilitat que recaigui sobre cada govern concret, aquesta és sempre del Govern Central d’Espanya».
Aquestes paraules no són de cap nacionalista mallorquí, menorquí o pitiús. Les va escriure l’any 1876 Charles Toll Bidwell, cònsol d’Anglaterra, al seu llibre The Balearic Islands. I pel que fa a l’espoli fiscal, com es pot veure, són d’una vigència que escarrufa. Quan són publicades, Mallorca fa 160 anys que ha perdut l’autogovern i la independència fiscal a mans de l’exèrcit borbònic, i ja ha tingut ocasió de patir a les seves carns tota casta de règims a Madrid: monarquia, república i dictadura. Bidwell, amb el punt de vista fred i desapassionat d’un estranger, hi torna a insistir unes pàgines més endavant: «tenim la impressió que tots els governs espanyols han tractat durament les illes Balears en matèria de política (...). Sense dubte que aquesta pacífica província que pagava fins el darrer real de les contribucions i impostos exigits per cadascun dels diferents governs, que enviava tots els joves que cridaven per soldats, que contribuïa amb doblers, sang i cavalls, sense enganyar, com no havia fet cap de les quaranta-nou províncies espanyoles; sens dubte, dèiem, les illes haurien d’haver estat més ben tractades. I pensam que, com a mínim, és una mala política matar la gallina dels ous d’or». I afegeix: «seria difícil citar, durant el temps que nosaltres estiguérem allà, cap mesura pública d’importància local iniciada o promoguda pels funcionaris del govern. Per tant qualsevol progrés o desenvolupament que hagin aconseguit o que estiguin a punt d’aconseguir, s’ha d’atribuir, en justícia, quasi bé de manera exclusiva a la iniciativa local». A tall d’exemple, queda astorat perquè Mallorca inaugura la primera línia ferroviària de Palma a Inca el 1875, quan el tren de vapor existia feia més de setanta anys, i assenyala que el projecte és tot ell fruit de la iniciativa local, sense cap aportació de l’Estat espanyol. Ara, 133 anys després, Unitat per les Illes denuncia que Madrid inverteix en ferrocarrils 100 € per habitant a l’Estat, mentre que a les Balears només n’hi destina cinc!
Sí, el mal tracte que patim de l’Estat espanyol al llarg dels segles és d’una constància que produeix vertigen. Des de la mort d’en Franco hem pogut tocar amb les mans governs espanyols de tot pelatge: d’UCD, del PSOE i del PP, amb majories absolutes i relatives, i el resultat sempre ha estat el mateix: ens han escurat les butxaques a canvi de quatre miques. A hores d’ara, Unitat calcula que són 3.800 milions d’euros els que se’n van cada any de ca nostra cap a Madrid i ja no tornen. Amb aquesta sagnia, a quines infraestructures podem aspirar? Sense doblers, com aconseguirem millors hospitals, escoles i serveis socials? Sense inversió en transports públics, sense accés als beneficis de ports i aeroports, com volen els nostres empresaris que prosperin els seus negocis?
Ha quedat més que demostrat que PSOE i PP són dues cares de la mateixa moneda. Quan arriben a les corts espanyoles, els seus diputats s’obliden de nosaltres i diuen tot lo dia sí bwana als capitosts de Madrid. Votar-los suposa perpetuar quatre anys més aquesta situació, i només es pot entendre des del desconeixement, o per masoquisme. El decurs dels esdeveniments ha volgut que la nostra generació tingui l’ocasió, per primera vegada, de començar a capgirar un tracte colonial que dura des de fa tres segles. I per als qui tot el que acabem de llegir no els ve de nou, és vital recordar que ara no és moment de cercar ossos en el lleu. Estam a una passa de fer història, i d’honorar tots aquells que al llarg del temps han lluitat, de vegades a costa de la pròpia vida, perquè poguéssim disposar d’una oportunitat com aquesta. Ha arribat l’hora de fer pinya. Ara és el moment de la Unitat per les illes.
Josep Palou, Lobby per la Independència (Mallorca)
Si ho arrib a saber, ho dic abans. El darrer article de la sèrie Espoli econòmic l'acabava demanant-me el perquè del silenci de les cambres de comerç i les associacions empresarials de les Illes en relació amb el dèficit fiscal i la manca d'inversions de l'Estat castellà al nostre país, i mirau per on que aquesta setmana s'ha presentat una plataforma formada precisament per aquestes entitats per reivindicar un nou finançament per les Illes Balears.
Es veu que la situació ja és tan escandalosa que ni els empresaris mallorquins, tradicionalment d'allò més conservador i espanyolista, poden defugir la realitat del perjudici que els suposa a ells (i a tots els ciutadans de les illes) l'actual situació colonial. Vull creure i esperar que aquesta plataforma no és un mer instrument per anar en contra del govern espanyol de torn, i que si guanya el Partit Nacionalista Espanyol es dissoldrà. L'actual candidat a diputat pel Partit Espanyol per Balears, Antoni Garcías, ja ha retret al President del Cercle d'Economia i impulsor d'aquesta plataforma Alexandre Forcades, exconseller dels nacionalistes espanyols, que només surti a reclamar quan governen ells. En saben de passar-se la pilota! Voldria veure com quan es doni el fet que "ningú els fa cas", no es rendeixin sinó que facin una passa més enllà i reconeguin que el problema no és d'un partit o d'un altre, sinó que el problema és l'Estat espanyol, i que ho diguin clar.
Les declaracions que es poden llegir a Diari de Balears donen peu a l'optimisme: "No hi ha cap Estat del món que tingui un sistema de finançament tan injust, discriminatori, confús, obsolet i subjectiu com aquest. Aquí no paga qui més té sinó qui pitjor negocia" deia Alexandre Forcades. I segons vaig poder escoltar a IB3, ell mateix va afegir a continuació que "a Balears negociam molt malament". L'autocrítica és bona per començar, però després s'han de fer les passes necessàries per assegurar que ser illenc no sigui ser un beneit fàcil d'enredar.
Segons vaig veure també per televisió, el propi president del Govern de les Illes, Francesc Antich, reconeixia els càlculs d'aquesta plataforma segons els quals amb un finançament just d'acord amb la població real de les Balears hauríem de rebre de l'Estat 300 milions d'euros més cada any. I açò ho diu un del Partit Espanyol que ha estat diputat a Madrid la passada legislatura fins que va veure clar que seria president de la Colònia Autogestionada de les Illes Balears (CAIB). Sembla que ara aquest partit sí que està disposat a "modificar" el sistema de finançament en la línia que proposa l'empresariat. Ja veurem després d'eleccions en què queden les intencions...
De moment, a les Illes es prepara la creació de l'Agència Tributària pròpia, però com molt bé explicava la setmana passada en Nel Martí al seu bloc, tenir una Agència Tributària no és equivalent a tenir un bon finançament. La solució en tot cas sempre és a les nostres mans. Si a Espanya no ens fan cas, sempre podem tirar pel dret i dir adéu Espanya. O no? Que ja està bé la broma!
En aquest Estat castellà del que ens ha tocat formar part sembla que les balances fiscals són un misteri metafísic inescrutable, però resulta que la balança fiscal de l'Estat amb la Unió Europea si que és perfectament accessible. En el següent gràfic es pot consultar allò que els ciutadans de la Gran Castella aportam a la Unió i allò que es rep, amb un resultat clarament favorable per l'Estat castellà:
Balança fiscal Estat castellà-Unió Europea (clicar per veure ampliat). Font: www.es-ue.org (pag 23 i 24).
En canvi, intentar conèixer la diferència entre allò que les Illes Balears aportam a l'Estat castellà i allò que ens és retornat és una missió impossible. Record que deu fer uns 15 anys que en vaig començar a sentir parlar d'aquest tema en relació al Principat. Allà era ERC qui demanava llavors en solitari la publicació de la balança fiscal amb l'Estat, i ara aquesta és una qüestió ineludible en l'agenda política principatina. Economistes com en Ramon Tremosa difonen i argumenten des de fa anys l'espoli econòmic sobretot en clau regional, fins i tot es pot trobar a internet algun estudi promogut per la pròpia Generalitat de Catalunya sobre el tema, però a nivell de tots els Països Catalans conjuntament o per cada país de forma territorialitzada la informació és escassa.
L'espoli fiscal de les Illes Balears hauria estat l'any 2002 de 3.093 milions d'euros, un 17,6% del nostre PIB d'aquell any segons les dades facilitades per Catalunya Acció del mateix Ramon Tremosa, de la FUNCAS i de l'INE.
A finals de l'any passat es va produir un allau de notícies en diferents mitjans de comunicació catalans en relació a aquesta espinosa qüestió, com aquesta entrevista de l'AVUI a Ramon Tremosa. També el podem escoltar al programa Els Matins de TVC:
A partir d'un estudi presentat pel BBVA, a Vilaweb informaven del dèficit que segons aquesta entitat tenim al Principat, el País Valencià i les Illes Balears. Pel BBVA, cada illenc aporta a l'Estat 915 € cada any que no retornen, que vol dir que una família balear de 4 membres perd 3.660 € anuals! I açò és el que ells anomenen "solidaritat". Som el cinquè territori pel nostre PIB, però els tercers en dèficit fiscal!
En el següent vídeo es pot veure un fragment de l'entrevista a Alfons López Tena on parla del dèficit fiscal i a continuació una notícia de TVC explicant les diferències de mètode de l'estudi del BBVA i el de la Fundació Josep Irla.
Segons aquesta notícia, d'acord amb el mateix estudi del BBVA cada illenc aporta 1.222 € a l'Estat que es destinen a altres territoris. És a dir, 4.888 € anuals per una família de 4 membres. Però la realitat encara és més dura en comprovar com inversions destinades a Madrid no es computen en l'estudi, com per exemple al Museu del Prado o els sous dels funcionaris dels ministeris. A Racó Català especifiquen que tampoc la faraònica terminal T-4 de l'aeroport de Barajas està comptada en l'estudi. En canvi, els beneficis d'aquestes instal·lacions i els imposts que els funcionaris paguen si que estan comptats a Madrid. D'aquesta manera s'aconsegueix que la Comunitat de Madrid sembli falsament la més perjudicada pel dèficit fiscal i es rebaixi el total del dèficit que correspon al Principat, les Illes i el País Valencià. Però que llestos que són! I es deuen pensar que som beneits!
El que no queda clar en cap notícia que hagi trobat és quin és el dèficit fiscal que segons la Fundació Josep Irla afecta les Illes Balears. Segons Tribuna.cat "l'Observatori del Finançament de Catalunya (OFC) ofereix dades d'aquests territoris que demostren que l'espoli és generalitzat als Països Catalans. Així, el 2005 el País Valencià presentava un dèficit per càpita de 768,1 euros, l'equivalent al 4% del seu PIB, i les Illes de 5.319 euros, és a dir, el 23,1% del seu PIB". 5.319 € per persona! És a dir 21.276 € per una família de 4 membres!
Totes les referències indiquen que el dèficit fiscal per càpita de les Illes amb l'Estat és encara pitjor que la que té el Principat. Un espoli fiscal que segurament ja supera el 20% del nostre PIB. A què esperen partits com el PSM, UM, Entesa i Esquerra a fer una campanya entre els ciutadans sobre la importància d'aquesta qüestió? S'atrevirà cap diputat balear del PPSOE a Madrid a demanar la publicació de la balança fiscal entre les Illes i l'Estat? Ho va fer n'Antich o na Salom? És ver que no? I per què callen les associacions empresarials com PIME i CAEB, o les cambres de comerç? Què ha de passar aquí perquè reaccionem davant d'aquest ofegament?
La 
Entrades
.jfif)
