Sumar per la Independència

Article publicat a El Punt el 19 de gener del 2010
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/125587.html

Els pobles ocupats sempre han patit l'estigma de la divisió. Sembla una condició prèvia per alliberar-se. No és estrany doncs que els prohoms més conscients del nostre poble ens advertissin sobre aquest perill i de la unitat en facin bandera. Un d'ells, l'escriptor Agustí Calvet (que va passar a la història amb el pseudònim deGaziel), en un dels moments més difícils de la nostra història com era el començament del franquisme, escrivia: «A hores d'ara, ho sacrificaria tot, absolutament tot, a la unió dels catalans. No és que aquesta sigui una tasca indispensable: és l'única.»

Afortunadament no vivim pas en els temps tenebrosos del dictador, però som en una època on cada dia som més els que veiem que el nostre futur serà ben negre si no assolim la independència. És, doncs, un dels instants més cabdals de la nostra història, tot i que som conscients que arribar a l'objectiu no serà fàcil, i per aquest motiu es va imposant entre nosaltres l'esperit d'aquella unió que defensava Gaziel.

Aquest és l'ànim que ha impulsat el manifest Suma Independència que es va presentar el 17 de desembre a Barcelona i del qual sóc uns dels més de 1.900 signants el dia d'avui. Algunes veus ho han volgut presentar com la competència a d'altres opcions independentistes més o menys consolidades a ulls de l'opinió pública. És més, hi ha qui ho veu com una maniobra fosca per dividir el vot independentista quan, de fet, aquest vot està ja repartit de fa anys entre diverses forces amb representació parlamentària. Mireu si no els independentistes que hi ha entre els votants de CiU, ERC o Iniciativa. Fins i tot, els podem veure entre les files del PSC, on alguns dels seus militants han col·laborat de forma entusiasta en l'organització de les consultes del passat 13-D. I no podem oblidar la gran bossa de vots independentistes que es queda a l'abstenció a cada convocatòria. Voleu una divisió més gran del vot independentista que l'actual?

Aglutinar aquest vot per fer-lo efectiu amb vista a la nostra independència no és fàcil. Entre d'altres coses perquè el poble sap perfectament que, en unes eleccions autonòmiques, únicament podem escollir aquells que han d'administrar les engrunes que ens deixa el poder espanyol. Capgirar aquesta situació i transformar les properes votacions al Parlament en un plebiscit per la independència de Catalunya passa per articular un front del «sí» el més ampli i transversal possible. És a dir, una coalició electoral on l'únic comú denominador entre tots els seus integrants sigui l'objectiu de la proclamació d'un Estat català. La procedència i perfil polític dels seus integrants ha de ser variada i representar totes les sensibilitats del país. No es tracta d'estar «dins de» sinó «al costat de». Perquè una coalició és una aliança temporal de persones o partits amb un fi comú, i res millor que això per representar l'anhel d'unitat que reclamen avui la gran majoria de patriotes del país. Sabem que en aquesta unió ni tots som iguals, ni volem ser-ho. A qui agrada la uniformitat? Amb tot, n'hi haurà de més grans i de més petits. I és aquí on rau la clau de l'èxit, a saber coordinar les potencialitats. Una coalició escenifica un autèntic esperit d'equip i les seves cares més destacades poden identificar-se amb els diferents matisos que té avui el moviment independentista. No podem ser tan ingenus de creure que tots els que aposten per trencar amb Espanya estaran disposats a aglutinar-se amb un sol d'aquests matisos i assolir la majoria absoluta.

Per arribar a fer cristal·litzar aquesta iniciativa caldrà veure-hi més enllà de les pròpies files i ser capaç de construir aliances i teixir complicitats. No podem menystenir-nos entre nosaltres perquè tota força independentista, per petita que sigui, és necessària en aquesta batalla titànica. Valorar les fortaleses i possibilitats de l'un o l'altre va molt més enllà d'un simple nombre de militants. En aquestes hores determinants de la nostra història no hi ha lloc per a les petiteses i les enveges de pati de col·legi.

Catalunya ens exigeix deixar de banda els interessos personals i tenir una visió que vagi més enllà de la dels nostres propis convençuts. Els signants de Suma Independència estem disposats a fer aquest gest. Qui ens acompanya a sumar per la llibertat?

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i impulsor del partit Força Catalunya

Edificant la victòria (II)

Article publicat per Albert Ubach, membre de Catalunya Acció.

Espanya i França: la geografia de l’odi

De totes les passions i emocions humanes, l’odi és una de les més abjectes. Per mitjà de l’odi l’individu empobreix el seu potencial humà i passa a esdevenir una màquina devoradora de la seva pròpia espècie. I l’odi, ja ho diuen, engendra odi. És clar que si tothom apliqués l’ull per ull el món acabaria cec en quatre dies. Per això, per combatre l’odi, primer cal identificar-lo per poder-s’hi encarar després amb l’arma més implacable que hi ha: la contundència.

Sigui com sigui l’odi és, per damunt de tot, una malaltia. Però té cura, l’odi? I tant que sí.

Catalunya es troba literalment assetjada per dos països que són l’encarnació viva de l’odi. D’una banda, a ponent, hi ha el projecte d’Espanya, un país artificial construït –encara avui- sobre un pilar fonamental: l’odi a la diferència. Així, no és d’estranyar que per als espanyols els catalans sempre hem estat titllats de “los judíos de la península”. Entre nosaltres, quina garantia ètica i democràtica pot aportar un país que considera ser jueu com a un insult? Ara resulta que els qui van de demòcrates per la vida van ser pioners en nazisme molt abans que el mateix Hitler iniciés la seva follia exterminadora per tot Europa! Deu ser per això que a Amèrica van exterminar 100 milions d'amerindis i es van quedar tan amples. No és casualitat, doncs, que el dictador Franco tingués en els seus plans deportar tots els catalans, com a jueus de la península, en territori africà per expulsar-nos de la nostra terra natural.

Avui provoca vergonya aliena observar com una certa classe de dirigents polítics continuen negociant i pactant amb aquest projecte polític espanyol que mai no ha demanat perdó oficialment als catalans i no ha reparat l’odi històric a què ens ha sotmès, inclòs els temps actuals. O és que algú creia que el culebrot del finançament que estem patint és un innocent joc polític normal en ple segle XXI? L’odi, quan es tracta d’abocar-lo sobre Catalunya, no en té res, d’innocent.

Per una altra banda, al nord del país hi ha França, un estat que amb la fal·làcia d’erigir-se com el país dels “drets de l’home” ha trobat l’excusa perfecta per canalitzar el seu odi a la diferència mitjançant totes les hostilitats conegudes. Des de l’edicte de Lluís XIV, en vigor des del 1700, on proclamava que “l’ús del català repugna” i les últimes declaracions de Georges Frêche afirmant textualment que “els catalans em fan cagar”, algú pot creure que hi ha prop de 350 anys de diferència?

Per si fos poc, els catalans hem assistit l’ignomiós espectacle de veure com la UNESCO aprovava la petició de França de reconèixer les fortaleses militars del mariscal Vauban com a patrimoni de la humanitat (per cert, amb la complicitat d’UNESCO-CAT). És el primer cop que la UNESCO, a petició del país dels “drets de l’home”, considera patrimoni de la humanitat un genocidi. O és que hem de recordar-los que Vauban, sota ordres reials, va fer incendiar els vilatges originals catalans, va humiliar-los fent-los construir les seves fortaleses amb les seves pròpies mans i amb les pedres de les seves antigues cases, per després fer-los empresonar si no els havien executat abans? Quina ment sensata consideraria patrimoni de la humanitat el Valle de los Caídos o els camps d’extermini nazis?

Com encarar-se a l’odi?

L’odi, com deia, és una malaltia. I sí, aquesta malaltia té cura. No tant per qui l'encarna dins seu, sinó per qui en rep les conseqüències. L’odi no necessita engendrar odi. Tot és més senzill que això. L’odi es combat, ras i curt, amb contundència. Amb contundència i sense contemplacions. En aquest cas, amb contundència catalana.

Ni França ni Espanya, prou que ho veiem, mai no han demanat perdó per l’odi abocat contra Catalunya històricament. Tampoc no el demanaran per l’odi que, encara avui, manifesten per la diferència que representem els catalans. Aquesta diferència tossuda, obstinada a no deixar-se assimilar per ells i que defineixen aquells pobles que se saben cridats a vèncer el destí que la història els reclama.

Perquè això és Catalunya. Aquest país que ha perdut guerres, sí, però no ha perdut mai la batalla. Entenen ara, perquè dic que els catalans som un poble vencedor, perquè si no hores d’ara encara no podríem dir que som catalans? Si l’odi sempre busca la manera d’empetitir l’altre mitjançant la ridiculització, la humiliació i l’escarni, quan es troba amb la Catalunya orgullosa de si mateixa i disparant contundència pertot, l’odi es desarma i esdevé un vulgar xaiet amansit.

Que ningú es pensi que per encarar-se a l’odi valdran les actituds polítiques de minyona a què ens han acostumat en els últims trenta anys. No. Encarar-se a l’odi demana de dirigents polítics preparats per actuar amb la contundència que només empren els qui no tenen complex d’esclau davant del qui et vol empetitir. Dirigents que pensin, parlin i actuïn amb visió d’estat –d’Estat Català- dins i fora del país. Dirigents formats expressament per lliurar la batalla dialèctica duríssima que el camí cap a la secessió comportarà fins a la victòria.

En volen una mostra? No es perdin les periòdiques intervencions de Santiago Espot al programa Catalunya Opina del Canal Català. Podran comprovar com encarar-se al racisme anticatalà no és cap joc i quina és la manera, de fet l’única, per fer que els qui gosen agredir Catalunya se’n tornin a les seves trinxeres convertits en vulgars xaiets amansits de corral.

Albert Ubach

La Nostra Europa

Grandíssim vídeo per un dia com avui, que amb el pretext de l’himne d’Europa més d’un s’endurà una sorpresa i descobrirà que aviat tindrem el lloc que ens correspon entre les nacions d'Europa. Gaudiu-lo i escampau-lo per tot arreu!

 

Himne d'Europa - National Anthem of the European Union from Manel on Vimeo.

El que ara s’ha de fer

Quan més visible es fa la nostra condició col·lectiva de submissió resulta que alguns dels nostres connacionals propensos a la desmoralització voldrien llançar la tovallola. A tenir aquest estat d'ànim no només hi col·labora la nul·la confiança que tenim en els nostres dirigents, als quals veiem incapaços de donar-nos una sola victòria com a poble. També les veus que tenen més difusió dins l'opinió pública s'encarreguen de generar la percepció que Espanya ens està guanyant la batalla. Només ha calgut, a més a més, que els ocupants hagin publicat oficialment en forma de «balances fiscals» el que ens roben i no hagi passat res.

Entre els nostres amb més representativitat tot són planys i crides a la resistència, i les fórmules per poder sortir-nos-en sempre són les mateixes: aguantar, aprofitar el poc que tenim i encomanar-nos a la Verge de Montserrat. Cap dels principals opinants dels país va més enllà de descriure els efectes perversos dels virus anomenats Espanya i França. Estem tan mancats de gests patriòtics que, fins i tot, hi ha hagut qui ha volgut veure en les darreres actituds de José Montilla en el tema del finançament una mena de reencarnació d'en Pau Claris. Una victòria mai pot bastir-se sobre aquests fonaments. Per tant, què fer? Continuar amb les mateixes actituds fracassades o tenir l'audàcia d'encetar nous camins?

Hi ha qui creu que no hi ha vida més enllà dels partits actuals amb representació parlamentària. Molts dels nostres pensen que tot ha de passar pel sedàs d'Esquerra Republicana de Catalunya o Convergència i Unió i es limiten a intentar forçar un «pas endavant» dels principals dirigents d'aquestes formacions. Hem estat tants anys sense poder tenir partits polítics que ens sembla que mantenir els actuals és el nostre mal menor. Però la realitat és que aquesta manera de veure les coses ha consolidat una partitocràcia nefasta que tot ho ha empastifat a còpia de subvencions, d'abaixar-se els pantalons davant del govern de Madrid i de fer la gara-gara als grans grups de comunicació o econòmics de casa nostra. No és estrany, doncs, que comenci a existir la sensació que qui mana realment al Principat són alguns senyors amb despatx a l'última planta d'edificis emblemàtics de la ciutat de Barcelona.

Tanmateix, reconec que veure els darrers congressos dels dos partits que es diuen d'obediència exclusivament catalana (quin sarcasme!) no convida gaire a l'optimisme. Veure'n els resultats i confirmar la sensació que s'ha arribat al final d'una etapa és tot una mateixa cosa. Els seus principals dirigents voldrien allargar fins a l'infinit l'època de les indefinicions, però la gent amb un sentiment nacional català clar està farta d'esperar i vol que s'esdevingui alguna cosa. Ni estan disposats a esperar un altre congrés d'ERC al juny ni es creuen els eufemismes sorgits del darrer conclau convergent. La gent patriota vol claredat perquè considera esgotats els temps de les indefinicions. L'ambigüitat podia funcionar en altres èpoques i ésser la pròpia essència d'un partit polític. Fins i tot aquesta característica ha esdevingut una de les claus electorals per governar Catalunya durant vint-i-tres anys. Què hi ha quedat? Una profunda decepció i la sensació que ens han menjat el terreny. Això és el que passa quan una colònia pensa que aplica el pragmatisme en les seves relacions amb la metròpoli. Si els principals impulsors d'aquesta política han actuat com han actuat, què podem esperar dels seus fills polítics?

Per tot plegat, va fent forat la idea d'una nova formació que encarni un independentisme autèntic, modern i operatiu. Amb cares i estils sense cap connexió amb trenta anys de claudicacions. Possiblement aquesta sensació es produeix de moment en nuclis petits però va fent forat a marxes forçades, i sens dubte hi col·labora decisivament la ineptitud dels actuals dirigents del país i el tractament colonial que Espanya s'encaparra a visualitzar constantment. Ara bé, qui posarà fil a l'agulla?

Des de Catalunya Acció no ens cansarem de repetir aquesta necessària convulsió en el nostre panorama polític. Encara més, no ens quedarem aquí. Farem els possibles per esdevenir uns dels principals artífexs que donin forma a aquesta esperança que cada dia més reclamen els patriotes catalans.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a El Punt, 10-10-08)

Crònica d’una victòria sonada

AVÍS: Aquest article conté elements que poden ferir la sensibilitat dels lectors espanyolistes i botiflers. Si teniu algun sentiment de passió pels símbols estatals plagiats per Castella d’altres nacions o de connivència amb els ocupants, si us plau, no sigueu massoques i no continueu endavant.

La Plataforma Pro-seleccions Basques (ESAIT) i Catalunya Acció donaven a conèixer al Centre Internacional de Premsa de Barcelona el passat dilluns dia 11 un manifest reivindicatiu per l’oficialitat de les seleccions esportives nacionals d’Euskadi i Catalunya, i feien una crida a les aficions dels dos països per tal que el mateix dia de la final de Copa entre l’Athlètic de Bilbao i el FC Barcelona mostressin les ànsies de llibertat de les seves respectives nacions. La roda de premsa es va poder seguir en directe pel Canal de TV de Catalunya Acció. No era la primera vegada que aquestes dues organitzacions feien un acte conjunt. Ja el 2006, amb motiu del partit amistós Euskadi-Catalunya i sota les pressions de la federació espanyola que van fer canviar el lema inicialment previst (Oficialitat-Ofizialtasuna) per un altre d’inofensiu (Junts per la pau), la plataforma pro-seleccions catalanes no va tenir la fermesa ni el coratge de sumar-se a l’acte reivindicatiu amb els bascos que, amb el suport dels jugadors inclosos, demanaven l’oficialitat de les seleccions i els va deixar penjats. Llavors fou també Catalunya Acció la que va acollir la plataforma basca al nostre país, com es pot veure en el vídeo d’aquella ocasió. La història es repetia enguany, amb la nova inhibició de la plataforma catalana.

Des de dies abans, l’ambient de reivindicació per protestar contra la imposició de símbols que no representen cap de les dues aficions dels equips finalistes ja corria per la xarxa amb propostes de xiular i/o donar l’esquena quan sonés l’himne dels espanyols a l’entrada del monarca.

Les repercussions de l’anunci fet per Catalunya Acció i ESAIT a la premsa de la metròpoli de “donar l’esquena i manifestar sorollosament” el seu rebuig a l’himne i contra les imposicions de l’Estat espanyol, donen encara més difusió a la proposta reivindicativa, fins al punt que la Plataforma proseleccions catalanes declara públicament el seu desacord amb la iniciativa, però anuncia que repartirà 5.000 xiulets amb el lema “una nació, una selecció”.

La notícia s’envia a mitjans internacionals i s’informa que malgrat les maniobres de censura que des de la televisió espanyola es puguin realitzar, Catalunya Acció emetrà en directe des del camp la rebuda dels aficionats, del que se’n fa ressò el digital Directe.cat. La campanya, descarada i sense complexes, agafa desprevingut l’espanyolisme més recalcitrant que comença a veure venir impotent la que pot caure.

Abans del partit les forces de seguretat ja han requisat uns 5.000 cartells independentistes amb el lema “Catalonia is not Spain”, però així i tot són molts els que aconsegueixen entrar pancartes i estelades.

S’acosten les 22:00 hores del dimecres 14. És el dia D hora H. El camp de Mestalla està preparat i els fets es retransmeten per Kyte TV-CA. La xiulada és tan monumental que l’himne espanyol resulta pràcticament inaudible, tot i que la megafonia és a punt de rebentar per intentar minimitzar inútilment la històrica protesta.

Tal com es sospitava, a la televisió oficial del règim prefereixen desviar l’atenció del que passava realment a Mestalla. I ho fan de la manera més barroera imaginable, amb connexions fora del camp des d’on també es troben amb els xiulets ensordidors davant els seus nassos. No obstant, el moment també és recollit per les diverses ràdios espanyoles, com la SER o la COPE, amb comentaris d’incredulitat i indignació pel que estava passant que no tenen desperdici:

I a internet també es poden veure diferents vídeos i versions del succeït (vídeo 1, vídeo 2, vídeo 3, vídeo 4, vídeo 5, vídeo 6, entre d’altres…). La fallida maniobra de censura de TVE no podia ser més ridícula, tal com descriu l’editorial de Vilaweb, que fa menció que “fins i tot hi hagué gent, com els de Catalunya Acció, que ho trasmeteren en directe, des de dins, amb un telèfon mòbil!”. La denúncia dels propis espanyols de l’actuació manipuladora de la seva televisió nacional podria sorprendre a alguns. És que s’han tornat demòcrates de sobte? Per fi han vist la llum? Ja no volen censurar més les actuacions dels que no pensen com ells? No, la realitat és que els més imperalistes no tenen cap intenció d’amagar la confrontació d’identitats clarament oposades que s’està obrint pas a marxes forçades, i la seva intenció és la d’esclafar definitivament les diferències culturals i polítiques i assimilar d’una vegada per totes les colònies perifèriques. Per açò, malgrat l’afronta que suposa per ells que catalans i bascos els xiulin els seus símbols, allò que de veritat els molesta de l’actuació del canal públic de televisió no és la censura en sí, ni menys encara la censura dels xiulets, sinó que el que s’hagi censurat i amagat és el moment en què sonava el seu himne (un plagi d’una cançó d’origen àrab?), aquell amb el que s’identifiquen ells. Quan la censura no els toca la seva simbologia sinó la nostra, no passa res. El cessament del seu director d’esports com a cap de turc i la repercussió de tot l’afer a nivell internacional encara els afegeix més vergonya. Aquests són alguns dels mitjans internacionals que s’hi han referit: BBC, CNN, The Guardian, Reuters, The Irish Times, The Scotsman, Espnstar.com, France24, Le Monde, L’Équipe, Abola.pt, Hln.be, El Ecuatoriano, Blogosfera italiana, Gazzeta.it, Chinadaily, etc…

En cap cas l’espanyolisme fa cap mena d’autocrítica. Es poden demanar com és que jugaven els clubs aquell partit si els seus seguidors havien de fer el que van fer, que és la reacció dels espanyols perplexos. La seva solució és excloent, naturalment, que no juguin la copa! No es veu que ningú es plantegi què és el que s’està fent malament perquè hi hagi tanta gent arreu de l’Estat que tengui tantes ganes de protestar. Si es fa un anunci a favor de les seleccions catalanes on hi apareixen fillets que prefereixen jugar sense camiseta abans que posar-se l’espanyola açò és motiu de prohibició, però si apareixen menors emmanillats en una campanya dels nacionalistes espanyols perquè els fills aprenen en la llengua d’aquest país a les escoles, no hi ha cap rebombori a l’Espanya profunda. Es poden continuar enganant ells mateixos creient que es fan masses concessions als “nacionalistes”, que així ens empenyen cap a la independència com a única opció viable.

La cirereta del pastís l’ha posat la nota de premsa de felicitació a les aficions de l’Athlètic i del Barça que ESAIT i Catalunya Acció han enviat als mitjans:

1. Felicitem les aficions de l’Athlètic i del Barça, perquè més enllà de l’esdeveniment esportiu han sabut estar a l’alçada en el pla reivindicatiu, demostrant amb una sorollosa xiulada davant del Rei d’Espanya i mentre sonava l’himne espanyol la seva nul·la identificació amb aquests dos símbols i la seva clara voluntat de pertànyer a dues nacions independents del que aquests símbols representen. La presència a la llotja del màxim responsable d’un dels estats (Espanya) que nega a Euskal Herria i Catalunya el dret a tenir les seves pròpies seleccions oficials fou el detonant que motivà la protesta.

2. Entenem que, malgrat l’intent manipulador de la televisió espanyola, la reivindicació d’ “una nació, una selecció” ha traspassat fronteres. Ara, només cal que els organismes internacionals competents en prenguin nota i tinguin present la clara voluntat d’ambdues nacions i de les seves respectives aficions.

3. Ens alegrem del comportament exemplar d’ambdues aficions dins i fora de l’estadi. Felicitem també ambdós equips i ens comprometem a seguir treballant per l’oficialitat a nivell internacional de les nostres seleccions.

Mentre la caverna mediàtica espanyola encara no havia pait l’èxit de la xiulada, la felicitació encara els deixa més descol·locats, poc acostumats com estan a accions contundents i d’aquestes dimensions. “No només no rectifiquen, sinó que treuen pit”, afirmen sorpresos que hi hagi catalans que no demanem perdó als espanyols. A més, en mostra d’agraiment el president executiu de Catalunya Acció, Santiago Espot, publicava ahir dissabte un article al diari Gara Ekerrik asko ESAIT; eskerrik asko Euskal Herria, que també podeu llegir traduit al català.

I per acabar-ho d’adobar tot, alguns anuncien que pretenen posar una querella criminal contra ESAIT i Catalunya Acció per ultratge contra la nació espanyola. No saben, pobres il·lusos, com deia en Lluri des del seu bloc el passat 14 d’abril en commemoració de la República catalana proclamada per Macià el 1931, que aquesta creença que tenen en una suposada única i gran nació espanyola que només està en la seva imaginació, en realitat, no ha existit mai, ni mai existirà.

Marcar l’agenda política catalana

Dijous 16 abril

Santiago Espot (encara no us heu apuntat aquest nom?) presentava a l’Hotel comtes de Barcelona els seus Discursos a la Nació davant de prop de 300 persones, i que donaria el tret de sortida de Força Catalunya en presència de membres de tot l’espectre polític i social de l’independentisme.

L’acte va coincidir en el temps amb l’anunci de Carod-Rovira d’avalar Joan Puigcercós com a candidat d’ERC a les properes eleccions al Principat de forma prèvia a la conferència “L’Esquerra que decideix” de l’actual president dels republicans.

L’acte de Santiago Espot, ja el podeu veure a través del Canal de Catalunya Acció a Kyte TV, que inclou la presentació de l'editor Sr. Josep M. Vall, pròleg del Sr. Jose Maria Murià des de Mèxic (fill de l'insigne patriota Josep Maria Murià d'Estat Català), Discurs del Sr. Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, i torn de respostes al públic, i finalment la interpretació del Cant de la Independència:

Dissabte 18 d’abril

Només dos dies després, el líder del corrent crític d’ERC Reagrupament, Joan Carretero, publicava el seu article Patriotisme i dignitat al diari AVUI. La seva proposta d’una “candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament” que ell creu que hauria de ser liderada pel seu propi partit, tot i reconèixer que aquesta no és l’estratègia de l’actual direcció, és interpretada pels mitjans com la proposta de crear un nou partit, tal com es pot veure en el recull de notícies que acompanyen l’article a la web de Reagrupament.cat.

La repercussió mediàtica de la notícia aixeca tal expectativa entre tots els independentistes que es senten orfes de representació amb els actuals partits que els comentaris favorables a la iniciativa en diaris digitals, fòrums i bitàcores es desborden. ERC demana explicacions a Carretero, però ell es nega a ser sotmès a un judici sumaríssim i al·lega que la seva proposta és molt clara, però en cap moment desmenteix la interpretació donada al seu article pels mitjans.

Entre els articles que en parlen en podem destacar “Histerisme calabrès” i “El noi de Puigcerdà i la Ndrangheta mediàtica”, d’en Josep Sort, que serien la crònica per avançat del que succeiria els dies següents amb en Joan Carretero.

Dimecres, 22 d’abril

Vicent Partal fa la primera menció de Força Catalunya en el seu mail obert, editorial de Vilaweb, a l’article Els anys que ens esperen, ni que sigui per subestimar el seu potencial: “La cua de palla de Carretero és que, si reclama la transversalitat, haurà de crear-la i això no és fàcil. I no té una estructura real, i això no s'improvisa. Pot agrupar al seu voltant iniciatives menors que han anat apareixent aquests darrers anys com el Partit Republicà Català o Força Catalunya, però amb això no en té pas prou, ni de bon tros. Carretero, en tot cas, pot sorprendre si sap jugar les seues cartes bé. Però li serà molt complicat”.

Divendres 24 d’abril

I precisament aquest potencial sí que el té en compte Mn. Josep Dalmau, primera personalitat coneguda que dóna suport públic al projecte de Catalunya Acció en el seu article Un nou partit independentista: “La majoria del poble ras no es deu a cap partit; vol veure com es pot servir a la nació per a alliberar-la de tantes pallisses, mentides públiques i mediocritats. Vol viure una gran aventura com la que provocà Francesc Macià. Ell féu una proposta NOVA. I heus aquí la novetat d’un partit independentista quan tot es somou dels seus fonaments per una crisi galopant. I es dóna el cas que en Joan Carretero està fent un discurs que, amb veu baixa i “des de dalt de la muntanya” diu ell, coincideix amb el d'en Santiago Espot, que commou i fascina”.

Dissabte 25 d’abril

Per la banda de Convergència, també hi ha personalitats cridades a fer un pas endavant en el procés d’independència. L’Enric Canela, promotor i impulsor de l’exitosa campanya dels Deumil a Brussel·les per l’Autodeterminació, insistia en les seves referències a la possibilitat d’apostar per alguna cosa nova a l’article L’Avi Siset: “si els partits polítics nacionals no adopten aquesta proposta programàtica [posar la independència de Catalunya com a punt fonamental], sentiré la imperiosa necessitat de treballar per donar suport o impulsar la creació d’una agrupació d’electors per constituir una candidatura transversal per a les eleccions al Parlament de Catalunya”. I encara en un comentari seu al mateix article “L’aliança contra el nacionalisme català és clara i jo no en seré còmplice per omissió. Preparem-nos per fer alguna cosa”.

A Dins la ratera, en Salvador Cardús fa una descripció de la situació de la partitocràcia catalana i de les dificultats que haurà d’afrontar una proposta nova: “Calen diners, caldria superar obstacles mediàtics, caldria joc net per part de la resta de partits i, sobretot, caldria comptar amb lideratges sòlids, resistents a l’enorme risc personal de qui s’hi comprometés”. Cardús ja n’havia parlat de la ratera i de la possible sortida que s’albira en la seva opinió en una entrevista a l’Avui: “La sensació d’atzucac a la política catalana, on govern i oposició semblen incapaços de sortir de la ratera on s’han ficat, fa pensar que una nova opció d’independentisme radical però socialment assenyada, podria connectar amb el malestar actual i arribar a tenir un espai electoral gens menyspreable a les properes eleccions”.

I al final del mateix dia, en Jaume Renyer era el primer en anunciar públicament que es donava de baixa d’ERC a través del seu bloc amb Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat: “Fa temps que vaig arribar a la convicció personal de que la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessària per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l'Estat espanyol orientat a exercir el dret d'autodeterminació (…) La continuïtat com a sector crític al si del partit és, o bé un propòsit guiat per la bonhomia infinita que caracteritza la majoria de militants republicans, o bé un gest a l'espera de veure's recompensat en una imminent recomposició de rols amb la majoria dominant. Personalment, veient que no hi ha marge per al diàleg, ans al contrari, la direcció té ganes de desprendre's de militants molestos, opto per deixar de militar a ERC. Crec que tard o d'hora, els dissidents de la línia majoritària no tindran altra opció que anar fent el mateix camí quan la seva consciència o les responsabilitats orgàniques i institucionals adquirides els ho permetin”.

Diumenge 26 d’abril

La sortida d’en Renyer és notícia a tota la premsa, Jaume Renyer deixa ERC i dóna suport a Carretero, diari (AVUI), o Jaume Renyer anuncia que abandona Esquerra (Vilaweb).

Dilluns 27 d’abril

Finalment, després de tenir coneixement de l’obertura d’un expedient i de la suspensió de militància per part de la direcció del seu partit, Joan Carretero abandona ERC i registra Reagrupament com a associació cultural.

L’estratègia de pressionar per canviar els actuals partits des de dins per part dels militants independentistes o des de fora amb plataformes, grups i associacions s’està començat a veure superada per la necessitat d’avançar i de no desaprofitar l’oportunitat històrica que es presenta de situar en el centre del debat polític el combat dialèctic entre els partidaris de la independència i els favorables a continuar al regne d’Espanya, amb el que açò representa. L’aposta de Catalunya Acció d’una nova formació política de caràcter transversal que superi la divisió entre esquerra i dreta per compartir l’objectiu comú d’assolir un Estat propi, condició prèvia per discutir sobre el model d’Estat i les polítiques que s’hi podran desenvolupar, ja s’està començant a guanyar el lloc que mereix després d’aquest passat mes d’abril. Opinions com la d’en Xavier Mir a La decisió, Escissió d’Esquerra o partit transversal? i Una candidatura (o partit, tant hi fa!) sense ideologia, evolucionen en aquest sentit: “si es crea una llista transversal, amb gent de diversos partits o de cap partit, no només tindran el meu suport sinó també la meva participació”.

Qui de moment continua volent canviar CDC des de dins és Alfons López Tena, que en el seu article Pujol i liquidar Catalunya es fa ressò de les paraules de l’expresident a El Singular Digital "Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho". A banda de la novetat que representa que en Pujol situï l’inici de l’opressió per esborrar-nos en el segle XVI i no en el XVIII com fins ara era habitual, la pregunta evident i que formula López Tena és la següent:

“President Pujol, quina opció viable proposeu per impedir que Espanya ens liquidi? Molts no en veiem d'altra que la independència. I vós?”.

Seguim sense resposta de l’expresident i, sincerament, ni l’esperam… Fins quan esperarà en López Tena? Està també el seu compte enrere particular posat en l’actitud que prengui el seu partit en el resultat del finançament, la sentència del TC o la ILP sobre l’autodeterminació?

La coordinació d’un acord de tots aquests efectius que comparteixen l’objectiu de la indepedendència per actuar conjuntament, amb una mateixa estratègia, i amb l’actitud ferma i decidida que caldrà per l’inevitable enfrontament institucional que comportarà, no serà una tasca fàcil. Però és el que demanden els potencials electors i el que requereix l’ocasió. Haurem de ser capaços, per tant, entre tots, d’estar a l’altura de les circumstàncies. L’hora de la victòria final s’acosta.

Kyte TV de Catalunya Acció

Catalunya Acció estrena un nou canal de televisió per internet a través de Kyte TV – Catalunya Acció/Força Catalunya. Els primers vídeos que podeu veure corresponen al programa Catalunya Opina emès aquest passat dimecres dia 29 d'abril a Canal Català, amb motiu de les intervencions de Santiago Espot, que podeu visualitzar amb dos vídeos consecutius d’uns 30 minuts cada un. La segona part es pot veure prement sobre l’enllaç “next show” que apareix quan s’accedeix a la zona de la pantalla d’emissió amb el ratolí, o des de l’apartat “Shows” al marge superior dret. Podeu observar que en el format de Kyte TV s’hi inclou al costat del vídeo la zona de xat on s’hi poden deixar comentaris.

Santiago Espot, parlant de Carretero

Del bloc d'en Joaquim Pugnau, Empordà Acció:

Notícia del Diari Regió7 de quan es va organitzar la presentació de Catalunya Acció a Puigcerdà (17/11/2006), que ja va causar suspicàcies.

Tenir "ofici i benefici"

Publicat el 22/juny/2006

Ben segur que tots hem escoltat en alguna ocasió aquesta expressió tan catalana. Diu molt sobre la personalitat del nostre poble i els valors col·lectius que la suporten. Tenir “ofici i benefici” equival a gaudir d’un respecte inicial donat que és algú que ha acreditat saber guanyar-se la vida. Precisament per aquests motius a Catalunya Acció exigim aquest requisit indispensable a tots aquells que volen formar part de la nostra organització. Però no és que ara vulgui parlar sobre el projecte polític més ambiciós del nostre país; ho hem fet en d’altres ocasions i continuarem fent-ho més endavant des d’aquestes mateixes planes. Avui, en canvi, toca explicar per què la primera condició que ha de tenir un dirigent polític és justament tenir “ofici i benefici”.

Fa més de cent anys l’eminent Dr. Martí I Julià, fundador de l’Unió Catalanista, advertia que per dotar Catalunya de polítics eficaços i honrats calia, abans de res, exigir-los una professionalitat acreditada. Li hem fet cas? Si ho jutgem a través de les cares que actualment dominen el nostre panorama polític haurem de reconèixer que no. Repasseu el currículum de la inmensa majoria dels parlamentaris catalans bo i començant pels seus caps més representatius. Només hi veureu una llarga trajectòria vinculada a l’administració pública, sigui en forma de regidor, alcalde, director general, etc. Ras i curt: buròcrates! És a dir, gent sense llibertat i amb la seva acció política hipotecada simplement perquè no poden dimitir. Esclaus del pressupost que els dòna de menjar. Una situació així podreix l’essència de la democracia perquè tots són pressoners de la menjadora oficial.

Sobre la veritat de tot plegat n’hem tingut un exemple recent en la persona de l’exconseller Carretero. Si repassem les informacions aparegudes durant els anys que va ocupar el càrrec veurem que era l’home que més incomodava els socialistes i, imagino, també als propis companys de partit en el govern. Què passava? Doncs que defensava els interessos del seu departament (que no eren res més que els interessos del comú del poble de Catalunya) al marge de la simple especulació electoral i sense el tacticisme esquifit que sempre caracteritza els nostres homes i dones de govern. Es va posar al servei del país i no pas al servei del tripartit. No és que fes una cosa excepcional, només feia allò que és normal quan algú esdevé un servidor de la cosa pública. Però és clar, aquest home sempre havia exercit la professió de metge que és allà on va tornar l’endemà mateix del seu cessament. La llibertat política no la concediex un càrrec, te la facilita el teu ofici.

Ara, com que la resta dels seus correligionaris de partit a l'exgovern tripartit només estan pensant en tornar a la poltrona com sigui, ell, des de la seva consulta de metge, ha pogut encapçalar un manifest exigint als seus responsabilitats, coherència i dignitat. L’acompanyen en aquesta acció, entre d’altres militants d’ERC, en Pere Oliver, en Xavier Estivill i en Pere Borràs, tots ells d’Almoster. Els conec personalment a tots tres i us puc assegurar que són gent d’ofici i benefici i d’un ferm patriotisme. Ells van organitzar fa uns mesos la presentació de Catalunya Acció al seu poble per sobre d’interessos partidistes. Només us puc dir que la regeneració ha d’arribar a les files republicanes (i tant de bo també a les de CiU) de la mà de gent com ells. Per a aconseguir-ho, benvolguts amics almosterencs, posseu-hi tot el patriotisme, inteligència i coratge. Segur que no fallareu.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Tret de sortida de Força Catalunya

Ahir, 16 d’abril al vespre a l’hotel Comtes de Barcelona, en el Gran saló ple de gom a gom amb 280 persones, i en el marc de la publicació del llibre del Sr. Santiago Espot “Discursos a la nació. De Catalunya Acció a Força Catalunya”, es va fer la presentació pública del partit polític “Força Catalunya”, que neix amb la voluntat de ser el gresol de tots els patriotes catalans decidits a fer de l’independentisme una força electoral que utilitzi el poder institucional com a força motora del procés de constitució de l’Estat català.

Va obrir l’acte el Sr. Josep Maria Vall, editor del llibre, que va destacar la trajectòria de coherència personal i política del Sr. Espot en la seva insubornable defensa de la independència com única alternativa digna per a la nació catalana.

A continuació, i a través d’una videogravació, el Sr. Josep M. Murià, mexicà fill de l’exili, que ha prologat el llibre del Sr Espot, va posar l’èmfasi en la “voluntat de ser” inherent en el poble català, una “voluntat de ser” que ha de culminar inevitablement en la constitució del marc polític propi que garanteixi el “ser nacional” del poble català.

La intervenció del Sr. Espot mostrà la claredat i contundència del seu pensament, articulat en un discurs precís, ple de novetat tant en el contingut com en el to. Exposà amb concisió que per assolir la independència cal la coordinació d’una voluntat popular, que ja existeix en el poble català, i d’una praxi política que utilitzi la força parlamentària com a revulsiu de l’actual statu quo. Posà en evidència que d’aquests dos vectors, el què falla a Catalunya és la voluntat de l’actual classe política per restablir la llibertat i la plenitud de la nació catalana. Per això, digué, cal una profunda regeneració nacional i política que posi al capdavant de la nació homes i dones de caràcter que tinguin com a objectiu innegociable la independència del país. Va esmentar també diverses vegades “que Força Catalunya allargava la mà a tots els patriotes perquè se sumessin al projecte“.

Després d’un intens torn de paraules on el Sr Espot demostrà una gran capacitat de comunicació i de domini de la dialèctica, es tancà l’acte amb el Cant de la Independència, que ompli d’una emocionada tensió tots els assistents, i culminà un acte que de ben segur farà història.

El país ens falla per dalt

Ni els interessats líders de CiU amb el seu irresponsable encaixisme obsessiu a Espanya, ni els lacais del PSC amb la seva fastigosa obediència a l’amo espanyol, ni els espavilats poltronaires Carod-Puigcercós amb la seva pueril idea d’una Espanya plurinacional, ens podran treure d’aquesta via morta que és Espanya per a Catalunya, a la qual hem arribat després de 30 anys de fer un camí equivocat. Les estratègies de país d’en Pujol, d’en Mas, d’en Maragall, d’en Carod-Puigcercós, han estat i són errònies, i per tant els resultats (situació de la llengua, coneixement de la pròpia història, infraestructures, economia, serveis, pensions, etc.) han estat nefastos, tot i que eren perfectament previsibles ja que la història prèvia a la dictadura franquista ho havia deixat ben clar.

Els esclaus incapaços de trencar amb l’amo que els sotmet sempre busquen la manera de conviure-hi de la forma més còmoda possible per a ells. Per això els nostres líders polítics han realitzat polítiques tan absurdes i negatives per al futur de Catalunya com “col·laborar a la governabilitat d’Espanya” mentre tots els governs espanyols ens robaven i ens roben descaradament els nostres impostos; “fer pedagogia a Espanya” mentre Espanya ens insultava i ens insulta a la cara; “construir una Espanya federal o plurinacional” mentre Espanya té clar que Espanya és una i que ja està construïda de fa segles, etc. Que ningú es sorprengui de perquè som on som, i és ben senzill identificar-ne la causa (una estratègia de país equivocada) i els responsables (els nostres líders polítics). Mentre no corregim l’estratègia de país i dirigim el nostre rumb cap a la consecució d’un Estat Català seguirem anant pel pedregar fins a esdevenir una trista i pobra regió espanyola. És senzillament els que els passa a les colònies que no s'alliberen a temps. No hi cap altra alternativa, no feu cas dels bruixots de la política que han dirigit i dirigeixen aquest país fent-nos creure que l’entesa amb Espanya és possible.

Per això és important que comencem a preparar de debò el que cal fer quan arribem properament al final del camí (Article “Estem arribant al final”), quan el finançament sigui el gran peix al cove que ens voldran encolomar (Article “Espanya rebentarà pels diners”) i la sentència del Constitucional sigui la darrera humiliació que ens faran, això sí, disfressada de justícia a “l’espanyola”. Quan els propers mesos arribem al final del fracàs de l'encaix de Catalunya a Espanya els nostres polítics no sabran què fer, no sabran com resoldre aquest cul de sac. Però coneixent-los com els coneixem, el que sí sabran fer molt bé és eludir la seva responsabilitat i passar la pilota al poble. Uns diuen que si caldrà fer un nou referèndum sobre l'Estatut, els altres que si caldrà treure la gent al carrer. Tot menys actuar com a autèntics líders polítics que encaren les situacions complexes.

En conseqüència, l’única solució possible és rellevar, substituir la nostra classe política. Per covards, venuts o incompetents, o tot alhora, i que cadascú apliqui els qualificatius que consideri oportuns als nostres dirigents polítics. I qui vulgui defensar-los amb excuses del tipus "no podien fer una altra cosa", "van fer el que van poder", doncs allà ell i la seva candidesa política. Que ningú al nostre país sigui tan ingenu de pensar que se'ls pot pressionar, d’esperar cap canvi de rumb, cap canvi d’estratègia de país per part d’aquells que aquests darrers 30 anys han callat el robatori d’impostos que patíem (i encara tenen la cara dura de dir-ne dèficit fiscal), han tolerat la marginació sistemàtica de la nostra llengua en molts àmbits, han estat incapaços d’ensenyar la nostra història a les nostres escoles, han permès que els nostres jubilats cobrin pensions de misèria, han permès que al nostre país les infraestructures gairebé es podreixin, etc., etc., etc. L'única manera de començar a redreçar la nostra nació és fent saltar els nostres representants polítics de les seves còmodes poltrones, que algú amenaci democràticament el seu status i les seves prebendes.

Algú pot pensar que exagero. Tot depèn de si la situació del nostre país la mirem amb els ulls dels esclaus que ens han governat i ens governen -que ells sí que tenen molt a perdre amb la nostra independència i per això amaguen l'ou als catalans- o la mirem amb els ulls dels homes i dones lliures que creiem en les possibilitats del nostre país i en el potencial de la nostra gent essent senzillament catalans, que traduït per a qui pateixi esquizofrènia identitària vol dir sense ser espanyols ni francesos, sense haver de pertànyer a Espanya ni a França, només a l'Estat Català.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
27 de desembre del 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Els Deumil.cat a E-TV Llobregat

El programa La Clau de la Nostra Història de la televisió local Esplugues TV va emetre un programa sobre la manifestació dels Deumil.cat a Brussel·les del passat 7 de març, les seves repercussions i perspectives de futur que s’obren després de l’èxit. Hi van ser convidats a participar Enric Canela, Agustí Esparducer i Josep Poveda, promotors de Deu mil a Brussel·les per l’autodeterminació; Alfons López Tena, del Cercle d’Estudis Sobiranistes; Josep M. Farré, de Sobirania i Progrés; Pep Ribas, de la Plataforma pel Dret a Decidir; i David Vinyals, de Catalunya Estat Lliure.

D’entre les interessants afirmacions que es fan al llarg del programa, en destac aquestes d’en Josep Maria Farré (minut 30 del vídeo), que demostren com l’alternativa que representa el projecte de Catalunya Acció dins l’independentisme està guanyant pes i presència cada dia que passa que els partits actuals segueixen girant l’esquena al país:

“…és un canvi tan gran, que o els partits han de canviar moltíssim fent seu l’independentisme, cosa que cap dels partits ha fet per ara, o sortir algun nou partit de les organitzacions que no diré que siguem aquí però que en coneixem que tenen esperit per convertir-se en un partit polític, i que tinguin majoria els partits que presentin la independència com a objectiu. Si realment guanyessin unes eleccions una coalició de partits amb aquest punt de la independència, estarien legitimats per portar endavant la independència de Catalunya”.

Espanya rebentarà pels diners

Després de molts anys de fer comèdia, d'amagar ineptituds i covardies i de construir escenaris de cartró-pedra que ara estan caient a trossos, com per exemple el virrei Pujol i la seva obsessió per encaixar Catalunya a Espanya, el federalisme asimètric del ximplet d'en Maragall, l'Espanya plurinacional d'en Carod-Puigcercós, etc., i que han tingut entretinguts molts catalans aquests darrers 30 anys, ara estem arribant al cap del carrer, al perquè de tot plegat: els diners que Espanya extreu de la colònia, el repartiment del botí; el finançament de Catalunya com l'anomenen els pobres d'esperit que tenim al capdavant del nostre país, ja siguin a la menjadora com en Mas, en Duran, en Carod o en Puigcercós, ja siguin a la repartidora de subvencions i prebendes com en Jordi Porta d'Òmnium Cultural o ja siguin la gran majoria de periodistes i tertulians, mandarins del règim, que podem trobar ben repartidets per tota la nostra premsa, ràdio i televisió.

Tota aquesta crosta és la que ha alimentat durant molts anys la falsa idea que ens podíem entendre amb Espanya, que es podia normalitzar la nostra llengua essent espanyols i sense fer de la llengua una qüestió política, que ha amagat el robatori que patim, que ha fet creure a molts catalans que el darrer Estatut era un bon Estatut, i que ara, després de tots aquests fracassos, encara pretén fer creure que es pot obtenir un bon finançament negociant amb els lladres de la metròpoli. A vegades em costa acceptar a quin nivell de degeneració i mediocritat poden arribar les suposades elits dirigents del nostre país. És clar que nosaltres no som un país normal. Som una colònia i hi ha moltes poltrones i prebendes en joc.

Afortunadament la mentida no dura sempre. La gent tarda a adonar-se'n però arriba un dia que la farsa i els farsants cauen. Ara estem "perplexos" segons els nostres "entesos", però seria més profitós que els nostres "entesos" es mullessin preveient quan i de quina forma es dirimirà aquest estat d'anim transitori de perplexitat. I el que farà caure aquesta mentida que es diu Espanya són els diners, els diners que Espanya roba als catalans i que a més ho fan pixant-se-nos a la cara. El govern espanyol ha retardat tant com ha pogut la publicació de les balances fiscals perquè sabien que aquest és un dels detonants imprescindibles perquè una colònia iniciï el seu procés d'independència. Al final no ho han pogut evitar i n'han publicat mitja dotzena amb mètodes de càlcul diferents per a confonfre el ciutadà i perquè ningú en pugui treure l'aigua clara. Tot i així el govern espanyol està relativament confiat perquè es pensa que tots els catalans som com els nostres representants polítics (els de la menjadora) i com els nostres representants de la societat civil (els de la repartidora). Aquí és on s'equivoquen en la seva anàlisi. Hi ha una majoria silenciosa independentista que creix cada dia i que s'està encabronant considerablement, tant amb Espanya com amb la nostra classe política per inútils i venuts.

El Principat de Catalunya no obtindrà un bon finançament. És tècnicament impossible. Espanya extreu (i no retornen) del Principat de Catalunya 52 MEUR cada dia (19.000 MEUR l'any) mentre que Europa dóna a Espanya 8 MEUR cada dia. A més, el govern espanyol sempre es reserva algun mecanisme (com p.e. el fons de suficiència) per a poder restar la quantitat que l'interessi del nostre finançament. Algun babau es pot creure que Espanya deixarà escapar el que extreu dels catalans quan ho necessiten per a mantenir el seu nivell de vida i quan a més estem entrant en una dura crisi? El problema és que els espanyols s'han passat de rosca i estan assecant la vaca lletera catalana. Ja no hi ha terme mig. Aquest diners o se'ls queden ells per a mantenir la paradeta o ens els quedem nosaltres per a no morir dessagnats econòmicament parlant. I aquí és on es comença a trencar definitivament Espanya, perquè falla el mecanisme, la clau de volta que havia permès als líders polítics catalans regionalistes (Pujol, Roca, Maragall i tota aquesta tropa) dissimular l'espoliació que venim patint fent creure als catalans com a gran gesta nacional que érem la "locomotora d'Espanya" i que érem més espavilats que els espanyols, per no dir superiors. Espanya ha trencat aquest mecanisme i els regionalistes no saben què fer perquè ells no volen trencar amb Espanya. Dit d'una altra manera: Espanya, per la seva pròpia cobdícia i mesquinesa, ens està empenyent cap a la nostra independència, i la nostra classe política és el tap que ens priva d'avançar-hi.

Que ningú dubti que els lacais sociates del PSC intentaran fer creure als catalans que el finançament que es pacti serà "el millor finançament que mai ha tingut Catalunya". De fet, aquesta mateixa frase ja la va dir en Montilla en relació al nou Estatut després d'escapçar-lo. I que ningú dubti que els líders de CiU, els escolanets d'Espanya, els ajudaran a vendre aquesta idea igual que van fer plegadets amb l'Estatut. És el joc de sempre que tants "dignes" periodistes, de forma ingènua o interessada, fa tants anys que s'empassen, i alguns, excel·lint en la seva ruqueria, han arribat a proposar com a forma de govern per al futur de Catalunya, allò que anomenen la "sociovergència".

Pensar que Catalunya es pot desenvolupar dins d'Espanya és d'irresponsables i temeraris i si algú es creu que es poden defensar els interessos dels catalans estant sotmesos a Espanya que s'ho faci mirar perquè té un problema greu d'enteniment. Espanya s'està trencant i ja ha sonat el tret de sortida de la nostra independència. Ara només cal trencar a les properes eleccions autonòmiques la crosta, el tap que frena el camí cap a la nostra llibertat que, per si alguns dels ajupits que ens representen no ho saben, vol dir engegar Espanya a fer punyetes i tenir el nostre propi Estat que ens permeti construir un futur digne i pròsper.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
2 octubre 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Ràdio Independència, la ràdio de la victòria

Durant tot el dia d'avui dissabte i fins demà diumenge a les 20h, Ràdio Independència "La ràdio de la victòria", la nova ràdio per internet de Catalunya Acció, emetrà en continu en fase de proves diverses conferències i entrevistes gravades.
Esteu convidats a connectar-vos i a escoltar-la. Us mantindrem informats de properes emissions.

COM CONNECTAR-SE
Per a escoltar les emissions de Ràdio Independència heu de clicar en aquesta adreça
http://82.223.160.236/catalunyaaccio
(Fora del període d’emissió, per més que cliqueu no us hi podreu connectar.)

Bé, si cliqueu sobre l’adreça anterior, us podeu trobar les següents situacions segons els programes que utilitzeu en el vostre ordinador:

1. Cliqueu sobre l’adreça, se us obre el Windows Media Player (és el software de Microsoft per a escoltar música) i escolteu Ràdio Independència. Tan senzill com això. Això és el que li pasarà a la majoria de gent si utilitza el software de Microsoft (el navegador Internet Explorer i el Windows Media Player) ja que teòricament els dos programes estaran integrats.
2. Si feu servir aquests dos programes i al clicar sobre l’adreça de Ràdio Independència no podeu connectar-vos i escoltar-la, aleshores feu el següent:
   1. Obriu el programa Windows Media Player. També és conegut com a Reproductor de Windows Media que segur que el tindreu en el vostre ordinador.
   2. Aneu a la barra del menú del Windows Media Player i cliqueu les opcions Archivo, Abrir dirección URL, i aleshores a la finestra que se us obrirà hi poseu la direcció de Ràdio Independència (http://82.223.160.236/catalunyaaccio), feu INTRO i aleshores us connectareu a la ràdio i ja la podreu escoltar.
3. Si feu servir d’altres programes que no siguin els dos de Microsoft i no podeu accedir a la ràdio, sempre podeu obrir el Windows Media Player i fer el mateix que us hem indicat en el punt 2 anterior.

HORARI DE PROVES

Per tal que pugueu comprovar si podeu escoltar Ràdio Independència des del vostre ordinador, emetrem gravacions durant tot el dissabte i el diumenge fins a les 20h.

Anam a Brussel·les a mostrar el nostre futur

Avui, a Catalunya hi ha una nova esperança!

El camí del nostre reeiximent com a Poble ja està encetat. Hi ha uns catalans, unes dones i homes de totes les edats i condicions socials, patriotes que estimen Catalunya per sobre de tot en la cosa pública, que defensen la nostra pàtria i treballen per l'assoliment d'un nou estat català que garanteixi el nostre futur en tots els àmbits: Identitari, lingüístic, cultural, esportiu, polític, econòmic, internacional...

Catalunya Acció és l'Organització Política dels patriotes del nostre Poble, la unió de tots ells, el projecte que ha de possibilitar pensar i fer-ho tot en favor de la catalanitat pràctica i viscuda, l'èxèrcit polític i civil que doni força al nostre Poble per afrontar amb èxit aquesta escomesa que gràcies a tots vosaltres segur que guanyarem.

Des de la Proclamació de la República Catalana feta per Francesc Macià, a Catalunya mai s'havia vist res igual:

Mai s'han vist anuncis com el que avui ha estat publicat al Diari Avui. Mai s'havia vist i s'ha vist, un llenguatge semblant, una estratègia ferma i lúcida, una disposicó innegociable a la defensa dels drets inalienables de la Pàtria Catalana, i tot això des de l'aparició en l'escena catalana de Catalunya Acció -Projecte liderat per Santiago Espot, que n'és el seu fundador i President Executiu-.

I no és flor d'un dia, perquè ja en van sis d'aquests macro anuncis en favor de la Nació!

I no és un malversament de fons, perquè els honorables i encertats patriotes que ja confien, treballen i donen suport a aquest seriós projecte alliberador ho fan també amb el que anomenem patrotisme de butxaca: aporten diners al Fons per a la Independència, perquè a Catalunya la Independència ens la pagarem nosaltres, com ho feren els Jueus a Israel.

Cert, els diners d'aquest fons no serveixen per altra cosa que per a fer estat i per a fer llibertat, no es fan servir per a res més! i això els independentistes de veritat ho han de saber i ho saben, amb els seus diners s'han pagat tots aquests anuncis i moltes altres accions que certifiquen i donen gran credibilitat al nom de Catalunya "ACCIÓ". Què seria Catalunya Acció sense múltiples ACCIONS ENCERTADES i orientades absolutament a la consecució de la nostra Independència.

En les darreres eleccions dels Estats Units d'Amèrica, un dels millors aliats que pot tenir Catalunya, amb qui compartim un extraordinari i absolut respecte per la llibertat i per la independència. "FREEDOM and INDEPENDENCE", en aquelles eleccions varem poder constatar com l'Obama i els seus opositors feien servir els anuncis a la premsa com a veritables eines electorals i de canvi i regeneració política. Catalunya Acció és una Organització Política molt avançada, com sempre ho hem estat els catalans, una organització que sap perfectament que cal orientar totes les "DIVISONS" catalanes en un sol objectiu, l'assoliment de l'eina que tots els pobles fan servir per protegir-se dels enemics aliens: L'ESTAT.

Des de la Proclamació de la República Catalana feta per Francesc Macià, a Catalunya mai s'havia vist res igual...
Avui, a Catalunya hi ha una nova esperança!
Visqui tot Catalunya!
Visqui el proper i futur Estat Català!

Salvador Molins
President del BIC, membre de Som 10 Milions i Conseller de Catalunya Acció

Estem arribant al final

Espanya
El passat 9 de març del 2008 els espanyols van decidir qui governaria les restes del seu imperi. Aquesta olla de grills anomenada l'Espanya de les autonomies, invent polític espanyol patrocinat per la classe política regionalista catalana, que no ha aconseguit acabar encara amb el geni nacional dels catalans després de més de 300 anys d’ocupació, inclosos els 40 d’una dictadura ferotge i genocida i els 30 d’una falsa democràcia fonamentada en la impunitat dels vencedors i en el silenci i l’oblit ignominiós dels vençuts que la van pactar. Dic restes perquè a l'Estat espanyol, històricament parlant, li queden quatres dies mal comptats abans no rebenti per tots costats. I això, a la resta del planeta ho saben, especialment els poders i institucions polítiques i militars de primer nivell.

El catalans
Els catalans del Principat de Catalunya, vull dir els nacionalment catalans del Principat de Catalunya perquè de catalans també n'hi ha al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya del Nord, es troben en un procés de divorci profund amb Espanya. Centenars de milers de confiats catalans que vivien el somni de Pujolàndia (la terra promesa de l'encaix) han despertat al viure en directe, dia sí dia també, el fracàs del procés estatutari, les vexacions per part d’Espanya i les carències dels nostres serveis i infraestructures que alteren la nostra vida quotidiana i empobreixen el nostre benestar. S'han adonat que a Espanya no ens hi volen si no és en base a una relació de submissió nacional i espoliació econòmica. Hem tardat 30 anys, però afortunadament molts catalans ja estan acabant la seva particular travessa del desert i estan descobrint la gran mentida que representa Espanya per als catalans i la gran fallida dels nostres representants polítics en la defensa dels nostres interessos nacionals i econòmics.

Per a acabar aquesta travessa del desert ja només queda el fracàs del finançament (sense diners no hi ha polítiques socials ni inversions de futur) i la sentència d'això que els espanyols, fent-se passar per gent moderna i demòcrata, en diuen el Tribunal Constitucional. No és que vulgui ser negatiu. És senzillament l'evidència de la història i el coneixement del què és Espanya: en la seva gran majoria un país de cafres i mesquins que sempre han estat governats per inquisidors, dictadors i engalipadors.

El procés d’independència
Ara ja tenim damunt la taula els dos components bàsics necessaris per a iniciar un procés sòlid d’independència, els quals és imprescindible que una massa crítica de la població percebi en la seva pròpia pell per tal que avancin cap a posicions independentistes:

1. El factor polític. El fracàs del procés estatutari, que suposava un replantejament profund de les relacions entre Catalunya (la colònia) i el govern central (la metròpoli), ha generat entre molts catalans un distanciament, un allunyament, un rebuig envers Espanya, i sobretot l’adonar-se de que no ens volen ni ens respecten. No és que tots els catalans s'hagin tornat independentistes de cop, però sí que molts han vist que aquest matrimoni forçat no té futur. És el primer pas per al divorci.

2. El factor econòmic. Els individus s’adonen del perjudici econòmic personal i directe que els suposa pertànyer a Espanya: rodalies, electricitat, aigua, manca d'infraestructures, sanitat, educació, etc. És a dir, no només el matrimoni no funciona ni hi ha convivència, sinó que a més una de les parts en surt econòmicament molt perjudicada. Més ben dit: un dels membres del matrimoni (Espanya) viu de l'esforç i del treball de l'altre (Catalunya).

La darrera enquesta de la UOC confirma aquest sentiment favorable a la nostra independència que ja dibuixaven enquestes anteriors. Ara només cal que algú canalitzi aquest sentiment creixent i lideri aquest procés. A més, Espanya, amb la seva forma barroera i insultant de fer, està dinamitant la darrera oportunitat que tenia d’assimilar Catalunya a Espanya. Ens està empenyent cap a la independència i ens ho estan posant en safata. Seríem indignes dels nostres avantpassats i del nostre futur, i si em permeten, imbècils sense remei, si no aprofitem aquesta ocasió històrica que s’en està presentant de treure’ns Espanya de sobre.

Nota: La foto dels polítics és real, no és un muntatge. Així van aparèixer en un programa de televisió.

Els partits polítics catalans
Els representants polítics del Principat de Catalunya (des d'en Pujol, Mas i Duran, fins a en Carod, Puigcercós i Ridao) ja han demostrat per activa i per passiva la seva equivocada estratègia, la seva ridícula força negociadora i els pèssims resultats obtinguts en la defensa dels interessos nacionals dels catalans, incapaços de trencar la situació colonial que està matant l'ànima del nostre poble i que ens empobreix econòmicament. PSC i PP ja sabem per a qui treballen. El PSC són els fidels i complidors lacais del PSOE, el seu amo, i el PPC són uns patètics comparses del PP.

Després de tenir durant 30 anys diputats a Madrid donant suport a “la governabilitat d’Espanya”, havent permès que ens robessin tots els peixos i tots els coves, i rematant la feina en el procés estatutari amb el seu galdós paper pactant finalment amb en Zapatero a esquenes del Parlament, quina credibilitat podien merèixer els líders regionalistes de CiU amb el seu lema electoral “Respectaran Catalunya”? No van aconseguir que ens respectessin en 30 anys i pretenien aconseguir-ho ara sense canviar res? Amb les mateixes actituds i covardies?

I quina confiança ens podien merèixer els líders d'Esquerra (actualment Esquerra Socialista de Catalunya), després de donar suport ingènuament (o interessadament) a en Zapatero i els seus pressupostos, dient que el vot d'Esquerra és el “vot de l'exigència i del compromís”, que “hem de ser forts a Madrid”, de fer el cagadubtes amb el referèndum d’un Estatut de pena i de posar l’enemic dins de casa (el PSOE) per segona vegada? Se'n foten sense escrúpols de tots nosaltres i molta gent se n’ha adonat.

S'ha d'anar molt errat políticament, i aquest és el gran fracàs d’en Jordi Pujol (en Maragall, en Carod i en Puigcercós no passen de ser una trista ombra del pujolisme) per a pensar-se que és compatible el progrés de Catalunya mentre ens encaixem a Espanya i ens xuclen l'ànima i la sang. Si a aquests 23 anys de voler-nos encaixar a Espanya hi afegim els 5 d'ERC de construir la independència via PSC (que és com dir via PSOE) que ningú s'estranyi de l’estat actual de la nostra nació i del gran desencís i decepció que senten molts catalans. És senzillament el resultat d’un rumb nacional de navegació totalment equivocat.

És dins d’aquest procés històric de divorci profund i amb perspectiva temporal que cal interpretar els resultats electorals de CiU i ERC a les darreres eleccions espanyoles del 9 de març del 2008. Si no, no entendrem com és que CiU va perdent vots a cada contesa electoral i no es recupera i ERC s’ha estavellat sense remei.

Des de 1996 els votants de CiU a les eleccions espanyoles han anat baixant del màxim de 1.165.000 fins als 774.000 actuals. CiU ha perdut 391.000 votants (el 33%) en 12 anys. En van perdre 135.000 el 2004 i n’ha perdut 61.000 ara al 2008. ERC ha baixat del màxim de 652.000 l’any 2004 fins als 296.000 actuals. ERC ha perdut 356.000 votants (el 54%) només en 4 anys.

Si observem els resultats de les eleccions catalanes veurem que els votants de CiU han anat baixant del 1.320.000 de l’any 1995 fins als 935.000 de l’any 2006. CiU ha perdut 385.000 votants (el 29%) en 11 anys. ERC ha baixat dels 544.000 votants de l’any 2003 fins als 416.000 de l’any 2006. ERC ha perdut 128.000 votants (el 23%) en 4 anys.

I per què aquesta pèrdua de vots? El projecte de CiU ha quedat obsolet, fora de moda. És el mateix de fa 30 anys: “peix al cove” (quan els resultats diuen el contrari), anar fent i no aixequem la veu que a Espanya s'emprenyen. Ja no fa pujar les vendes de la botigueta convergent i els gustos de molts militants i votants convergents han evolucionat cap a posicions independentistes. Volen més país que el que els proporciona actualment el projecte de CiU. En Mas s’ha inventat la Casa Gran del Catalanisme i la refundació del catalanisme que no és altra cosa que estirar el xiclet pujolista -el regionalisme de sempre ara disfressat de “sobiranisme”- una mica més enllà sense trencar amb Espanya. L’ambigüitat nacional calculada d’en Pujol ha estat el gran factor d’èxit de CDC durant 23 anys. Va construir un miratge que ha permès que molts catalans hi veiessin el que cadascú hi volia veure, vaja, que cada català hi veia la CDC que a ell li agradava. El problema és que aquesta mateixa ambigüitat és la que els privarà de remuntar electoralment ja que una part molt significativa del seus votants i exvotants demana més definició nacional als capitans del vaixell, i aquests no volen definir-se nacionalment perquè hi ha un altre grup de capitans, militants i votants que volen encaixar-se encara més a Espanya. Si CiU es defineix, el vaixell es parteix en dos. Com que CiU no es definirà perquè no ho ha fet mai no s’enfonsarà com ERC, però seguirà a la deriva sense recuperar vots mentre intenta fabricar l'Olla Gran del Catalanisme que de tanta mescla d'ingredients que hi vol posar al final el guisat no agradarà ningú.

En el cas d’ERC, els clients van comprar il·lusionats un vestit amb un nou disseny independentista. Feia temps que el desitjaven i les vendes van pujar de forma molt important. El nou disseny ha estat un frau en tots els aspectes i només en 4 anys han perdut compradors de forma estrepitosa i se’ls ha enfonsat la botigueta. Mai s'havia vist tanta incoherència entre un discurs polític i la seva acció política. Fa riure, de patètic que resulta, pensar que els responsables d’aquest desastre, en Carod i en Puigcercós, pretenen encapçalar la renovació del projecte. Segur que es devien pensar que els seus clients, els seus votants, són idiotes i s’ho empassarien tot. Ja en porten 350.000 de perduts, i segueixen restant.

El camí a seguir sempre ha estat clar
La nació catalana no millorarà mai enviant diputats a Espanya. Els governs de Madrid ens seguiran robant com fins ara i la nostra ànima nacional se seguirà apagant mentre els nostres representants polítics s’ho empassen sense ni piular com han vingut fent fins al dia d’avui. Com més aviat entenguem que aquest no és el camí, que pertànyer a Espanya i anar a Madrid només ens pot portar misèria espiritual i econòmica, més aviat començarem a redreçar el futur del nostre país.

EL PAÍS ENS FALLA PER DALT, PEL LIDERATGE POLÍTIC, PER L'ESTAT MAJOR. CAL SUBSTITUIR LA INEFICAÇ I OBSOLETA CLASSE POLÍTICA. I CAL TENIR CLAR QUE NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA I UNA REGENERACIÓ POLÍTICA I NACIONAL PROFUNDA ENS PODEN GARANTIR LA NOSTRA PROSPERITAT I PLENITUD COM A POBLE.

Ara només cal un projecte polític que lideri aquest procés d’independència (i cap dels que hi ha al Parlament serveix per a aquesta tasca), que engeguem Espanya a fer punyetes tal com deia una de les pancartes de Catalunya Acció a la manifestació independentista de l'1 de desembre del 2007, i que anem als jutjats a signar el divorci, és a dir, que declarem la nostra Independència i construïm el nostre propi Estat per a recuperar l’orgull de ser catalans i persones lliures, que és el primer pas per a poder tenir un futur digne i pròsper.

I com ha de ser aquest projecte polític ara que molts catalans estan arribant al final de la travessa del desert? Ara que els catalans ja no tenen on dipositar la seva esperança que ha anat passant pel Parlament amb l'aprovació de l'Estatut, pel propi Estatut, pels partits polítics que ens representen, per les plataformes i entitats i que darrerament la van dipositar en els congressos d’ERC i Convergència que no han canviat absolutament res? Ara que molts catalans després de la victòria de la "horda roja" a l'Eurocopa, el manifest i la campanya "por una lengua común", el vergonyós finançament que es pactarà es senten vençuts i tenen la sensació que l’espanyolisme ens ha entrat a la trinxera després de 30 anys? La resposta de com ha de ser aquest projecte polític que lideri la nostra independència és molt senzilla i molt evident, i en el moment oportú la desvetllarem. En Jordi Pujol la coneix i en José Montilla també. Per això els preocupa i per això intenten frenar-la. I que ningú es despisti pensant que pot ser ERC.

Cal que tots aquells catalans adults que no vulguin viure en la ingenuïtat dels infants, sàpiguen que anem cap a un procés de polarització nacional entre catalans i espanyols (independentistes contra unionistes), de conflicte institucional i finalment de trencament de la legalitat jurídica vigent. El que farà que aquest procés acabi d'una manera o una altra, és a dir, a la iugoslava (a hòsties) o la catalana del segle XXI (sense hòsties) depèn totalment de qui i com lideri i gestioni aquest procés de trencament. Ara bé, que ningú dubti que aquest procés de divorci i trencament s'ha iniciat i que ningú es pensi que per no fer res i fer veure que no passa res (com fan els nostres líders polítics) no passarà res. Al contrari, el procés de trencament ara ja és irreversible, volguem o no.

I la qüestió cabdal és què pensem fer cadascun de nosaltres per a inclinar la balança del costat que ens convé, perquè les falses ambigüitats dels líders de CiU i les falses equidistàncies dels líders d'ERC no són més que formes d'amagar la mentida i els inconfessables interessos personals."

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
30 juliol 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Falsa democràcia

Article publicat al diari El Punt el 19 de febrer del 2009

Gairebé sempre parlem de democràcia tot reduint-ho al simple fet de dipositar un vot. Mai ningú ens explica que hauria de ser simplement la culminació d'un llarg i costerut procés on triem els més capacitats de la nostra societat. Per molt que ens diguin que Catalunya viu en una democràcia el cert és que mai com ara els més mediocres accedeixen als llocs més importants de la cosa pública. Com més informació tenim per poder gaudir d'un sistema transparent, on la meritocràcia i el talent siguin allò que puguem valorar, resulta que ens representen individus grisos o sinistres. Només cal pensar en el fet de si l'actual classe política és la més capacitada per portar les regnes del país i, si som sincers amb nosaltres mateixos, arribarem a la conclusió que la nostra és una falsa democràcia.

Tot comença amb uns mecanismes de partit on no es pretén escollir els millors en els càrrecs de més nivell, sinó aquells que donaran menys maldecaps a la direcció perquè com més ineptes siguin els de sota més possibilitats tindran de perpetuar-se els de sobre. Els militants que tenen una vàlua i actuen moguts per un autèntic ideal són tractats com uns empestats i, al final, acaben tan desmoralitzats que no són capaços de plantejar-se cap alternativa. Els fan sentir-se tan poca cosa que no creuen que pugui haver-hi «vida» més enllà d'aquelles sigles que apareixen cada dia a la televisió. La degradació és tan gran que els nomenaments a dit dels càrrecs són una pràctica que trobem habitual, igual com passava en l'època de Franco. De fet, no hi ha grans diferències entre com els socialistes van traient i posant els alcaldes de Barcelona, sense passar per les urnes, i les nominacions que per a la mateixa plaça es feien en temps del dictador. El seus currículums gairebé sempre són els mateixos: algú que sempre ha viscut del partit (o d'algun dels seus satèl·lits) i que ha tingut l'habilitat de fer la gara-gara a l'encarregat d'elaborar les llistes. Més enllà d'això no hi trobareu res de destacable.

Aquesta manera de procedir té com a conseqüència un alarmant i perillós divorci entre el poble i els seus dirigents. Queda lluny avui entre nosaltres la comunió que s'havia produït entre els catalans i els seus líders en molts moments de la nostra història per tal de defensar els interessos col·lectius del país. Una nació també deu la seva fortalesa al fet de saber produir aquesta simbiosi. Però el poble és més savi del que molts es pensen i sap destriar entre qui està disposat sincerament a afrontar els reptes del nostre present i del nostre futur i aquells que només es preocupen de complaure la seva parròquia. El tacticisme electoral cada dia ens repugna més i trobem a faltar unes actituds i uns discursos que tinguin com a eix central la voluntat de fer de Catalunya una nació respectada i pròspera. Naturalment, per arribar fins aquí, és necessari tenir un concepte del país que vagi més enllà d'una simple comunitat autònoma i actuar amb la voluntat insubornable d'aspirar a governar una nació lliure, que és el primer precepte d'un polític decent. Sense tenir aquestes pretensions no podem fer brollar les grans possibilitats del nostre poble. És per això que ara és més urgent que mai que aquells dels nostres més capacitats per posar això en pràctica decideixin passar a l'acció malgrat les dificultats del moment. Tot i que els pugui semblar que no hi ha res a fer, que pensin que en una situació pitjor es van trobar els catalans del 1714 o el 1939, i ells van tirar endavant Catalunya des de l'exili o des de la clandestinitat amb un esforç titànic gràcies al qual avui som encara aquí. I pensem que aquells homes no lluitaven simplement contra unes encarcarades maquinàries de partit. Havien de preservar la seva pròpia vida i la de la nació sencera.

Una autèntica democràcia no és només una urna per ficar-hi una papereta. Això és només el veredicte final del combat dialèctic dels qui tenen la solvència, l'ambició i l'idealisme de voler fer progressar una societat. El poble és el jurat d'aquests candidats. Però si aquesta democràcia s'ha anat podrint fins a l'extrem de barrar el pas als més competents vol dir que ha esdevingut una vulgar enganyifa.

La nostra obligació és posar remei a aquesta malura tot començant per decidir esdevenir els actors d'una regeneració política que posi fi a una falsa democràcia filla directa del franquisme.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció