Les restauracions de l'Obelisc i de la documentació de Marc Martí

Dues qüestions han estat d'actualitat al voltant de S'any de sa Desgràcia des de començaments d'any. La primera és la polèmica restauració de l'obelisc de la plaça des Born en memòria dels defensors de Ciutadella l'any 1558. Les crítiques al resultat de l'obra no es van fer esperar. S'ha argumentat que el monument ha quedat amb un color blanc que li dóna una aparença de massa nou. I és ver, la realitat és que estèticament perd l'encant i la integració a la plaça que li donava el pas dels anys. De totes maneres, crec que en uns anys aquest defecte es pot veure solucionat. Record quan es va restaurar el Castell de Sant Nicolau, que no fa tants anys, i per la diferència de color es podia diferenciar perfectament entre les parts noves afegides segons els plànols originals i les parts que ja hi eren. Ara aquesta diferència és imperceptible. El que sí que em preocuparia més és que d'aquí uns pocs anys l'estat de l'obelisc fos pitjor que el que tenia abans d'aquesta restauració, com han advertit alguns, perquè llavors sí que quedaria demostrat davant tothom que l'actuació ha estat una autèntica estafa i la manca de sensibilitat amb la que es tracta el nostre patrimoni.

L'altra qüestió és una notícia que la setmana passada apareixia al Diari Menorca, i té a veure amb la restauració del primer volum de les Jornades de Constantinoble de Marc Martí per rescatar els captius. No em puc estar de comentar una afirmació d'aquesta notícia. Es diu que "per a Pashá, atacar el port de Ponent va ser quasi una obligació quan va passar per davant la costa menorquina en el seu viatge cap a França". És clar, resulta que la flota turca anava cap a França i mira per on, es va trobar Menorca per allà enmig de la mar i va decidir atacar, tot gairebé com per casualitat... És el que té quan no es vol o no es pot assumir la realitat ni explicar-la tal com és, que es cau en contradiccions flagrants i explicacions absurdes, com dir que Menorca es troba de camí cap a França des de l'Imperi Otomà. Tota una perla.

Com que l'hemeroteca digital dels diaris insulars no és gaire de fiar, vaig copiar l'article aprofitant el detall que a més havia estat publicat en la nostra llengua. La notícia sencera la reproduesc a continuació:

Notícia Diari Menorca
Actualizada el: 2009-02-03

Els volums en restauració permeten conèixer aquesta aventura
Piali Pashá, el botxí turc que fou subornat

Isaac Pons de Rosa Ciutadella

L’assalt turc a Ciutadella de 1558 va ser ordenat per l’almirall de la flota otomana, Piali Pashá, un ambiciós oficial de l’armada que volia emular el seu antecessor, l’almirall Jayr al-Din Barbarroja, qui havia fet palès el poder de l’Imperi Turc amb les seves conquestes. Desitjós de demostrar la seva vàlua, per a Pashá, atacar el port de Ponent va ser quasi una obligació quan va passar per davant la costa menorquina en el seu viatge cap a França. Conegudes són les conseqüències que per a Ciutadella va tenir aquella decisió, que a banda dels ciutadellencs morts, va suposar l’empresonament d’unes 4.500 persones, que van ser deportades a Constantinoble.

Cinc anys després del saqueig, el 1563, el Paborde Marc Martí va iniciar un viatge de quaranta dies cap a terres otomanes en una missió força arriscada: alliberar menorquins esclaus de l’Imperi. Tota aquesta aventura és la que es pot conèixer a través dels dos volums propietat de José María de Olivar Despujol, herència de la família després que l’arxiu passés a mans d’Onofre Martí, germà de Marc, quan aquest va morir. Una de les seves nebodes es va emparentar amb la família De Olivar, fet que ha permès conservar fins a dia d’avui aquests manuscrits, una joia de la història de Ciutadella.

El passat mes de febrer, l’Ajuntament de Ciutadella es va comprometre a restaurar aquests documents a canvi de que l’Arxiu Municipal n’obtingués una còpia digitalitzada. En aquests moments ja està restaurat el primer volum, i s’espera que properament hi estigui el segon.

El suborn

Entre els documents que s’apleguen en el primer dels dos llibres que recullen “la jornada de Constantinoble que féu el señor Paborde M. Martí” hi ha el passaport que l’eclesiàstic va obtenir del propi Piali Pashá, el tercer personatge de més poder de l’Imperi Turc. Com explica l’historiador i arxiver municipal, Florenci Sastre, després d’entrar irregularment a Istambul, Martí va comprar l’almirall turc a canvi d’un vestit de pell de marta, aconseguint així el visat per poder circular pel territori otomà per rescatar els 150 presoners que finalment va poder retornar a Menorca.

La conservació d’aquest tresor que documenta el viatge de Martí, permet veure de prop la lletra escrita per la mateixa mà que va assenyalar Ciutadella com una més de les seves conquestes. Aquest, però, és només un exemple del que contenen aquests reculls. Hi ha també cartes reials, súpliques, llistats d’esclaus menorquins, llistes de rescatats, textos en turc o diccionaris, entre d’altres.

NOVA DOCUMENTACIÓ DEL 9 DE JULIOL.

En aquest 2008 en què commemoram el 450è aniversari de S'Any de sa Desgràcia, la divulgació per part de l'Ajuntament de Ciutadella dels fets del 9 de juliol de 1558 a Ciutadella ha tingut el seu principal factor en l'exposició que des d'aquest estiu fins el passat 25 d'octubre ha estat oberta al públic a la Sala d'El Roser. Naturalment, el relat allà exposat i que partia de les publicacions existents sobre el tema tenia les llacunes i les contradiccions que hem examinat des d'aquest bloc en la sèrie Projecte 9 de Juliol, que vaig iniciar el mes de juny de 2007 amb el primer article dedicat a l'esclariment d'aquest fosc episodi de la nostra història, manipulat i tergiversat per la censura de l'època i pels interessos polítics que avui encara són ben vius.

La quantitat de visites que haurà rebut aquesta exposició, però, han propiciat l'interès de moltes persones per saber-ne més sobre el tema i, tal com era d'esperar, els que han cercat informació complementària a internet han arribat a Es Poblat d'en Talaiòtic. És el cas que m'he trobat explicat, per exemple, al bloc Càndid a l'escala, que en el seu apunt "1558 (anys després de 1492)" el seu autor ens conta la seva experiència sobre l'exposició a Ciutadella i la informació trobada en aquest bloc.

Acabada l'exposició, ara l'activitat es centra en les obres de restauració del monument que commemora els fets i homenatja els defensors de Ciutadella, l'obelisc de la Plaça des Born i l'inici de les jornades de recerca històrica. I pròximament, està prevista la presentació d'un llibre amb textos d'alguns dels historiadors que han tractat el 9 de Juliol, com Florenci Sastre i Miquel A. Casasnovas.

Com a contrapunt a la commemoració oficial, present a continuació l'edició de la sèrie sobre Sa Desgràcia publicada a Es Poblat d'en Talaiòtic en format pdf per facilitar-ne la descàrrega, la impressió i la lectura. L'avantatge d'aquesta edició és sens dubte tenir recollits tots els articles en el mateix ordre en què van ser publicats en un únic document, de manera que el lector interessat no haurà d'anar retrocedint i avançant en els arxius del bloc per seguir el relat. El principal inconvenient que hi ha, és que d'aquesta manera es perden els enllaços directes a altres documents de diferents pàgines webs que serveixen de referència a vegades prou necessària per entendre o complementar el contingut dels articles.

Projecte 9 de Juliol en pdf.

Com vaig dir també en el seu moment, present també el document Lamento di Massa e di Surrento, que tan amablement em va enviar n'Attimi di Lucidità sobre el saqueig d'aquestes poblacions italianes per part de l'armada turca poc abans dels fets de Ciutadella.

Lamento di Massa e di Surrento en pdf.



Contrastar les conclusions a les que s'arriba en aquesta sèrie sobre la intencionalitat estratègica, militar i política, que per la Corona espanyola tenia l'atac a Menorca que es desprèn de forma coherent i lògica de la seqüència dels fets, amb documentació històrica de l'època no deixaria de ser trobar una agulla en un paller. I aquesta agulla segurament ni existeixi. És possible trobar referències directes i explícites escrites sobre la voluntat i l'autoria d'Espanya en la planificació i execució de la devastació de Menorca per part dels turcs? El que sí que puc aportar ara mateix és una nova troballa en aquest sentit que també confirmaria les conclusions del Projecte 9 de Juliol.

Efectivament, es tracta d'unes referències amb documentació de l'època, fins i tot anterior als fets de sa Desgràcia. I evidentment no és documentació espanyola. Són dues quartetes consecutives, la 87 i la 88, de la III Centúria de les conegudes Profecies de Nostradamus. La descripció que s'hi fa de l'enfocament i el context explicat aquí en els articles Volem la veritat sobre el 9-J i Venuts i abandonats és tan coincident que en llegir-ho m'he quedat esglaiat. Aquesta és la traducció del text:

CENTURIA III

LXXXVII

Flota gala, no t'acostis a Còrsega.
Ni a Sardenya o te'n penediràs.
Molt prest morireu privats de l'ajuda anhelada.
Sang nedarà, captiu no em creuràs.

LXXXVIII

De Barcelona per mar tan grat exèrcit.
Tota Marsella de temor tremolarà:
Illes preses de mar ajuda estreta,
El teu traïdor en terra nedarà.

Ens trobam davant la predicció que fa Nostradamus dels fets que causaran Sa Desgràcia de Ciutadella: els plans francesos de conquerir Còrsega es veuran frustrats per la privació de l'anhelada ajuda otomana a la flota gala. I la flota espanyola comandada per Andrea Dòria no ajudarà Menorca, venuda a l'assalt dels turcs pel rei castellà, el traïdor que està en terra, precisament per evitar l'aliança francoturca contra Còrsega. Les dues quartetes encaixen amb els esdeveniments de l'estiu de 1558 a la Mediterrània occidental d'una forma gairebé increïble, però certa.

Reconstruir el nostre passat tan brutalment mutilat com les vides de les persones que van morir defensant Ciutadella o capturades i transportades com esclaves a l'imperi otomà no és tasca senzilla, però potser amb el Projecte 9 de Juliol s'hagi aportat una mica més de llum a les pàgines de la història. El temps ho dirà.

El 450è aniversari del 9 de Juliol.

Aquesta setmana es compleix el 450è aniversari de l'assalt a Ciutadella per part de les tropes turques. Serà dimecres dia 9, tot i que algunes fonts assenyalen el dia 10 com a data d'entrada dels turcs a la ciutat, una contradicció a la que no he trobat explicació durant el darrer any en què he anat exposant la meva opinió i les meves conclusions sobre aquells fets. Potser sigui només producte de la lògica confusió dels que van viure aquells dies o tal vegada hi hagi altres motius, qui sap. Ara però, el que realment importa és fer el merescut homenatge als que van saber resistir l'embestida per esborrar-nos de la història que amb l'episodi especialment dramàtic de Ciutadella no feia més que començar. Per aquest motiu torn a canviar durant aquesta setmana l'aspecte del bloc tal com vaig fer l'any passat en memòria dels que van lluitar, van ser capturats i van morir en la defensa de Menorca.

El Projecte 9 de Juliol que vaig començar el juny de l'any passat, coincidint amb els 449 anys de l'arribada de la flota otomana té alguns dels articles més llegits d'aquest bloc. És evident que veure l'Any de sa Desgràcia des de la perspectiva que he plantejat aquí incomoda seriosament i que es silenciarà tant com es pugui la implicació d'Espanya en l'atac a Ciutadella. La repercussió la veurem amb el temps, perquè les coses no es poden amagar per sempre.

Després de l'article Volem la veritat sobre el 9-J (09-07-2007) vaig treure un apunt amb les primeres repercussions del que allà s'hi deia. La publicació d'una notícia sencera al setmanari Es Carrer de Menorca va merèixer ràpidament un desmentiment més tost visceral i sense raonaments lògics de la meva hipòtesi per part d'un historiador local, en Josep Pellicer, que segons llegesc d'en Florenci Sastre s'havia caracteritzat per una defensa també apassionada del capità Negrete. Com que el que havia de dir sobre la resposta d'en Pellicer ja la vaig dir en aquell moment, el que vull dir ara de totes maneres sobre aquella notícia és que curiosament va ser la meva darrera aparició en aquell setmanari. En cap més ocasió es van tornar a produir referències al meu bloc a la secció sobre la blogosfera menorquina, que fins llavors havien estat bastant freqüents, tot sigui dit, per la meva sorpresa. Potser és que no vaig tornar dir res prou interessant des del juliol fins que van tancar la revista, o tal vegada és més probable que a partir d'aquell moment les influències es van moure per evitar difondre un bloc com Es Poblat i el que aquí s'escriu. Sigui com sigui i malgrat les voluntats per vetar la circulació de la informació, el coneixement es va obrint camí.

Com ja vaig dir, he anat penjat també els articles del Projecte en un fil del Racó Català, des d'on ha rebut més lectures i comentaris. Però és sobretot en el bloc Cròniques d'una Nació de la FEHC, on s'han publicat també alguns dels articles de la sèrie, que la difusió del Projecte 9 de Juliol adquireix més rellevància. En concret, es va publicar l'article S'any de sa Desgràcia, Venuts i abandonats, L'acta de Constantinoble, i Miguel Negrete: el cavall de Troia.


Imatge del web d'histocat (setmana del 17-12-2007 a 23-12-2007) anunciant la publicació d'un dels articles de la sèrie Projecte 9 de Juliol al seu bloc.

A continuació, reproduesc aquí comentaris que s'hi han fet allà en aquells articles:

En Dídac López escriu a l'article Venuts i abandonats a Cròniques d'una Nació el següent:

"Ha passat prop de mig mil·lenni i fa angoixa de veure com es repeteixen (amb una estructura social certament diferent, i uns mitjans polítics transformats) fenòmens fàcilment identificables en els nostres dies. L'amenaça avui dia no és cap flota turca, però la devastació en l'economia menorquina de les amenaces actuals és possiblement més enorme. I, de nou, com llavors, la querella entre Maó i Ciutadella. Els cicles de sintonia i desintonia entre les autoritats menorquines i els centres de Palma o Barcelona. I, de nou, veiem com el 'nostre' govern espanyol se'n renta les mans mentre corre aventures de destí dubtós (llavors Sant Quintí, ara inversions a Sud-amèrica). I el Papa, suposada autoritat independent, es reencarna en la Comissió Europea. Despuig interpretava els fets de mitjans segle XVI amb el prisma de la història mitjaval. I nosaltres, fins i tot a contracor, també ens hi girem a la història".

A l'article sobre l'Acta de Constantinoble en Fernando Montobbio, fill de J. Ignasi Montobbio Jover, un dels autors referenciats en l'article, m'escriu:

"Molt agraït pel tractament de la figura del meu pare. Molt interesant".

I a l'article sobre en Negrete, un anònim també em dedica un "De campionat Talaiòtic. Això hauria de ser article formal". No vaig acabar d'entendre si es referia a què en la seva opinió l'article s'hauria d'haver publicat directament al web d'histocat i no al bloc o algun possible defecte formal en les citacions o referències, però sigui com sigui el meu agraiment tant a l'anònim com sobretot a la FEHC per l'atenció prestada a aquest humil bloguer i el reconeixement que ha implicat la publicació d'aquests articles.

I finalment, una nova eina de difusió i que pot resultar altament important és la Viquipèdia. A l'enciclopèdia lliure d'internet els viquipedistes van començar l'article Any de sa Desgràcia arran d'algunes referències que hi vaig posar en les dates 9 de juliol i 1558 i la traducció de l'article sobre en Pialí Baxà que també vaig fer, i és evident que les fonts d'Es Poblat hi són ben clares. L'article va creixent amb el temps, naturament també amb inclusió de les meves aportacions personals.

El darrer article de la sèrie, l'Hic Sustinuimus, és també el més comentat d'aquest bloc. I vull manifestar l'impacte positiu que m'ha causat un comentari produït darrerament per part d'un lector que signa com a Attimi di Lucidità i natural de Sorrento, un dels pobles que va ser atacat al regne de Nàpols abans que la flota turca esquivàs els francesos pel nord de Còrsega i es dirigís a Menorca. Pel seu interès també el reproduesc aquí:

"Quina feinada, enhorabona! Jo no vaig poder fer ni un quart pel meu poble (Sorrento), que també va ser saquejat, cremat, destruït per l'armada militar de pyalí baja. En aquel cas vam ser venuts pel virrei de Nàpols (?) i per unes faccions nobles del mateix poble. Això va passar la nit del 12/13 de juny de 1558, 3 setmanes abans de l'arribada dels turcs a la Ciutadella. A Sorrento no va haver-hi cap resistència... Serà per això que ara ningú es recorda d'aquesta tragèdia???"

Com podeu veure pels comentaris, hem intercanviat correus i puc dir que ja m'ha enviat un interessantíssim document sobre l'episodi de Sorrento. Si m'arriben els articles que em comentava n'Attimi de Lucidità, amb el seu permís els penjaré perquè siguin accessibles pels seguidors de la sèrie, juntament amb una edició del Projecte 9 de Juliol en format .doc o .pdf que en faci més fàcil i còmode la lectura dels articles en el mateix ordre que els vaig fer.

Pel que fa a la commemoració pública i institucional dels 450 anys de l'assalt, no n'esper res pel que fa a plantejar-se la implicació d'Espanya en Sa Desgràcia. Tal vegada hi hagi alguna conferència interessant aquests dies sobre el 9 de juliol, però hi ha previst cap debat, reportatge o documental a alguna de les nostres televisions que faci arribar l'episodi a la majoria de la població més enllà dels tòpics? Faran cap programa especial IB3 o la Televisió Menorquina? Ja veurem, però jo no ho crec per res.

Per fer un poc d'ambient acab amb un parell de vídeos de la pel·lícula El Regne del Cel (Kingdom of Heaven) que tot i que el seu argument succeeix en una època i un lloc diferent, ens transporten al conflicte d'una ciutat que es defensa d'un assalt propiciat pels mateixos que hi vivien dins, a la confrontació entre Orient i Occident, i a una derrota que manté la dignitat dels seus habitants. Dimecres hauria estat un bon dia per programar-la per la televisió balear, però em sembla que en fan una de na Meg Ryan. Ja se sap que el passat és millor oblidar-lo, o com a molt passar-hi de puntetes, no sigui que n'aprenguem massa coses del present.

HIC SUSTINUIMUS.

El Projecte 9 de Juliol arriba a la seva conclusió. Durant el darrer any hem vist els fets i el context en el que es produí l'Any de sa Desgràcia de Ciutadella, i a través de les explicacions que es presenten per part de la historiografia menorquina podem creure que aquest episodi es produeix per un cúmul de despropòsits que inclou suposats errors estratègics, negligències, casualitats, contradiccions, misteris i decisions absurdes, o podem posar les coses en el seu context i veure les traces d'un pla perfectament definit i coherent, convenientment ocultat, i un relat dels fets manipulat durant els segles posteriors en què s'ha deformat la percepció de l'efemèride. En la presentació d'aquesta sèrie em vaig proposar que ens demanàssim quin grau d'implicació hi va poder tenir el regne de Castella i la Corona espanyola en la destrucció de Ciutadella i la devastació de mitja Menorca el juliol de 1558, pel que serà bo recordar breument algunes de les argumentacions que s'han desenvolupat aquí i ampliar-ne d'altres. És l'hora de reconstruir els fets.

Context europeu:

En els articles Volem la veritat sobre el 9-J i Venuts i abandonats es va examinar el context polític en l'àmbit europeu en el que es produeix l'assalt a Ciutadella. L'atac turc a Menorca s'esdevé en una època de conflicte entre el rei Felip I de les Espanyes i Enric II de França, en la que les pretensions del Papa Pau IV d'aconseguir el control del regne de Nàpols hi haurien tingut un paper fonamental. Així, es produeixen en l'àmbit continental les batalles de Sant Quintí (1557), després de la invasió de Nàpols per part dels francesos, i la de Gravelines (juliol de 1558), mentre que en l'àmbit del Mediterrani es preparava la conquesta de Còrsega per part de França, en mans hispanogenoveses, i atacs a Niça, en mans de la casa de Savoia, aliada de Felip I en la guerra contra França. En aquestes operacions marítimes, la imponent armada otomana comandada per Pialí Baxà, que s'havia de reunir amb els francesos a Còrsega, havia de resultar decisiva.

Però aquest pacte dels turcs amb els francesos, que era conegut per Felip I, quedaria trencat davant els presents que els turcs rebrien d'espanyols i genovesos. Els turcs havien d'aprofitar la situació fent els pactes que més els convinguessin a cada moment, ara amb el Papa i els francesos, o amb el rei espanyol i els genovesos. En aquest cas, l'acord de turcs i espanyols implicà com a objectiu alternatiu a Còrsega el lliurament de l'illa de Menorca, que no rebria cap ajuda exterior ni de Mallorca, ni de la península ni de l'armada espanyola en la seva defensa. Així, els turcs esquivaren reunir-se amb els francesos a Còrsega i es dirigiren directament a Menorca. Després de l'assalt a la nostra illa, la flota otomana seguí rebent més regals d'espanyols i genovesos i va rebutjar totes les ofertes de participació en les campanyes dels francesos, fet que provocà un greu conflicte diplomàtic entre França i Turquia.

En un sol episodi es trenca l'aliança entre turcs i francesos que permet a Felip I continuar posseint Còrsega, mantenir els dominis de Niça en mans dels seus aliats de la casa de Savoia en la guerra contra França i es deixa tota la Nació Catalana amb por de més atacs devastadors com el de Menorca i a més amb recels entre els habitants dels seus territoris causats per l'estratègia política practicada des de Castella. El rei Felip fou el gran beneficiat de l'assalt dels turcs a la nostra illa.

Els enviats d'Espanya:

La Corona espanyola no es limità a oferir l'assalt de Menorca als turcs com a alternativa a la conquesta de Còrsega per als francesos, sinó que tenia especial interès en la victòria otomana a la nostra illa. Menorca no només no rebria ajuda exterior, sinó que s'actuaria decididament per afavorir la seva devastació. Així es demostra pel paper jugat pels dos enviats del rei a Ciutadella: el capità Miguel Negrete i el bombarder Claudi.

El primer retornà a Menorca, on tenia la seva companyia, després d'una estada a Flandes des d'on hauria informat la Corona de les febleses de la defensa de l'illa i que els turcs haurien aprofitat per aconseguir entrar dins Ciutadella. Poc després de l'arribada de Negrete a l'illa, també vindria a Ciutadella un bombarder anomenat Claudi procedent igualment de Flandes i que seria nomenat artiller pels Jurats. Però tant Negrete com el bombarder Claudio venien amb instruccions de facilitar l'assalt dels turcs. El bombarder no rebia mai atacs dels turcs a les muralles tot i que s'hi posava a l'abast. Aquests fets indiquen que els turcs estaven informats per part de la Corona que rebrien ajut des de dins de Ciutadella. A més, seria descobert fent senyals als enemics per indicar la seva posició i els punts de la defensa, cosa que provocaria que finalment els menorquins li tallassin el cap.

Negrete, en canvi, no acudia a la batalla i es dedicava a desanimar els defensors de Ciutadella. Un testimoni relata que moltes persones deien que Negrete tenia preparada la traïció. El capità intentà que la ciutat es rendís en contra de la voluntat dels menorquins, i va estar a punt de ser també degollat. Però Negrete s'hauria salvat d'una mort segura a mans dels defensors en ser pres pels turcs, que l'haurien reconegut per la seva indumentària. Portat a Constantinoble, viatjaria assegut a la popa de la galera de Pialí. El capità seria rescatat per l'ambaixador del rei a Constantinoble i indemnitzat amb càrrec als fons destinats al rescat de captius, com a pagament pels serveis prestats a la Corona en la victòria turca a Ciutadella.

Comença la falsificació de la Història:

Immediatament després de l'assalt turc, els testimonis que apareixen en les investigacions sobre els fets i l'actuació del capità Negrete i la documentació que es refereix a l'assalt són censurats o manipulats amb la intenció d'implicar França en la Desgràcia de Ciutadella i procurar que la informació de l'autoria i responsabilitat d'Espanya quedi amagada. Recordem com alguns testimonis ens diuen que amb l'armada turca hi viatjava l'ambaixador francès amb plens poders de rebre la rendició de Ciutadella, cosa que desmenteixen els fets i la pròpia documentació francesa. Per altra banda, l'evidència de la connexió Miguel Negrete-Claudio bombarder hauria fet necessari confondre els rastres d'un enviament exprés del primer a Flandes per part de Felip I i es va reconvertir la seva estada en la documentació en un desterrament anterior, mentre que al segon se l'hauria intentat fer passar per francès una volta mort pels menorquins i evidenciada la seva traïció. En una carta de la princesa Joana al seu germà el rei apareix fins i tot l'afirmació, exagerant encara més aquelles informacions manipulades, amb els esforços per implicar els francesos en l'assalt, que els turcs demanaven la rendició a França.

Mentrestant, a la capital otomana, el governador Bartomeu Arguimbau, el capità Negrete i altres captius, redactaven l'Acta de Constantinoble on relaten la seva actuació en la defensa de l'illa, aliens a aquestes manipulacions polítiques. L'Acta de Constantinoble no arribaria a Ciutadella fins el 1623 i tampoc s'escaparia de la censura. El document té un full de menys i li falta la signatura d'un dels testimonis que apareixen mencionats. Així i tot, en cap moment es parla de la suposada implicació de França perquè aquesta implicació no va existir, i resulta curiós que apareix l'afirmació que els turcs cridaven a la rendició dels menorquins "en llengua castellana", i no en nom de França. També s'ha de remarcar que no es diu res de les gestions per demanar ajuda de fora de l'illa.

Aquesta manipulació no representaria un fet aïllat motivat per la guerra amb França i el Papa, sinó que s'emmarca en un context històric de censura informativa, política i ideològica en la pugna per convertir el regne de Castella en el centre de l'Imperi construït per la Nació Catalana primer a Europa i després a les Índies. La destrucció de la història de Menorca amb la pèrdua dels arxius i documentació pública i privada de Ciutadella durant l'assalt turc de 1558 apareix perfectament alineada i en consonància amb la política censora de la Corona contra el passat català en benefici del regne de Castella. Mapes, cartes, contractes i documents diversos que havien d'acreditar la presència de menorquins entre els catalans que anaven i tornaven a les Amèriques van ser destruïts durant aquells fets. Partides de naixement, de defunció, actes de matrimonis que poguessin donar llum sobre alguns dels personatges desconeguts de la nostra història identificats com a castellans, es perderen. Amb la desgràcia de Ciutadella, llinatges i famílies senceres foren extirpades i desaparegueren de Menorca, sense que en molts casos n'hagi quedat cap rastre. Seguir els arbres geneològics de Menorca més enllà del 1558 és una tasca impossible

Si en altres llocs de la Nació Catalana la tasca d'eliminació de proves i documents sobre la catalanitat de l'Imperi i la seva reelaboració seria un procés llarg i laboriós, la mateixa feina de destrucció de la nostra història en benefici de Castella que a Ciutadella s'hauria hagut de realitzar també pacientment durant dècades - o segles - té en canvi una data ben concreta: el 9 juliol de 1558.

Les conseqüències:

El relat de les conseqüències de l'assalt turc a l'illa es mou entre les calamitats que es van patir per la pèrdua demogràfica, la devastació de tota la part occidental de Menorca i els desastrosos efectes en l'economia, la política i la salut pública per una banda, i les heroïcitats i penúries que hagueren de viure els encarregats de la gesta d'anar fins a Turquia a gestionar els rescats per una altra.

Els rescats es van anar produint durant les següents dècades enmig de nombroses dificultats que afectaren la concessió d'un Jubileu per recaptar fons, els interessos dels menorquins que preferien aconseguir els títols i les propietats dels captius abans que rescatar els seus legítims titulars i la tasca de la Inquisició per evitar el retorn de certes persones per motius polítics i, sobretot, en impedir la circulació d'informació i destruir tot rastre documentat perjudicial pel projecte de castellanització de l'imperi espanyol.

En la qüestió demogràfica, inicialment es prenen mesures per part de la Princesa Joana per tal d'afavorir la repoblació de l'illa, però els objectius reals ja estaven traçats, i aquests no eren altres que la descomposició de la Nació Catalana que el rei Felip I impulsà a tot l'Imperi. La gestió del temps i de la por per part de la monarquia no es podien portar de forma més maquiavèliques. Així, el 1570 ordenà la despoblació de l'illa amb l'excusa del perill d'un suposat nou atac massiu per part dels turcs i es construeix sobre la documentació un fals intent d'abandó de l'illa per part dels menorquins per tal de justificar la decisió del rei d'acord amb la suposada voluntat dels propis illencs. Una Menorca poblada només per la guarnició militar de Sant Felip hauria suposat l'inici d'una Menorca castellana que esborràs definitivament tot rastre de catalanitat en el passat i en el present de l'illa. La ferma oposició dels menorquins a tal mesura, les influències desplegades i les dificultats de justificar tal decisió va suposar que finalment l'ordre fos revocada.

Qui era el nostre rei el 1558?

Aquesta pregunta em sorgeix després de llegir en el tercer dels documents "L'últim rei català" de Lluís M. Mandado (pel seu interès, llegiu també la primera i la segona part) que "Al poc de morir la reina Joana, el Maig del 1.555, Carles I, cansat i envellit, comença a abdicar. A l’Octubre dóna a Felip I els dominis flamencs. El 16 de gener de 1.556 abdica en Felip I els regnes de Castella, Sicília i Nàpols i prepara l’abdicació d’Àustria i l’Imperi per al seu germà Ferran. No fou el cas de Catalunya o Espanya, que no abdicà mai, i a nom d’ell es continuen expedint els documents oficials, morint el 21 de setembre del 1.558. El 3 de Febrer de 1.559 la cancelleria encara treballava a nom seu".

Una qüestió que es confirma en un altre escrit de Jordi Peñaroja quan diu que "l’any 1557, Carles d’Àustria segueix sent el rei dels estats de la corona catalana, que es reserva fins a la mort. El seu fill Felip ja ha heretat la corona de Castella (1556), amb el nom de Felipe II, però no serà Felip I de Catalunya, Aragó i València fins a la mort (1558) de Carles d’Àustria", i també en l'Enciclopèdia catalana: "Malgrat el document d'abdicació de Carles V a la corona catalanoaragonesa (redactat separat del de Castella), l'emperador regnà legalment a Catalunya-Aragó fins a la seva mort (a Nàpols regnava des del 1554 el seu fill Felip)".

A banda de les contradiccions en algunes de les dates, es coincideix en què legalment el rei de Mallorca el juliol de 1558 encara seria Carles I, i no el seu fill Felip. Les implicacions d'aquest detall en relació a la desgràcia de Ciutadella poden tenir la seva importància, ja que tot i tractar-se de dos reis de la mateixa família i de l'hereu de Carles I a la Corona catalana, indicaria que les gestions fetes per Felip II abans de la mort del seu pare serien realitzades essent aquest només rei de Castella, i no rei dels menorquins, almenys legalment.

La conclusió:

Després d'aquest brevíssim resum dels fets, es pot afirmar que l'any de Sa Desgràcia del que aquest 9 de juliol es compliran 450 anys, representa un claríssim i autèntic intent de GENOCIDI contra el poble de Menorca per part del regne de Castella i la Corona espanyola de la segona meitat del s. XVI com a primer pas cap a la descomposició de la Nació Catalana a la Mediterrània.

A partir d'aquí són vàries les consideracions que es poden fer. I una d'elles és demanar-nos si és possible explicar la nostra història sense tenir en compte el conflicte sempre encobert entre els diferents projectes polítics de la Nació Catalana i el regne de Castella. Hem vist com tota una sèrie de suposades decisions ridícules i esdeveniments inexplicables considerats aïlladament, quan es veuen conjuntament en el context polític, històric i social adequat, prenen tota la forma i la coherència d'un pla perfectament definit que pretenia portar-nos a la desaparició. Però els menorquins vam resistir. Si el territori suposadament més feble i indefens habitat per catalans va suportar l'embestida i l'ofensiva política de Castella tal com ho va fer, quin desànim no devia provocar entre els nostres botxins!

L'Obelisc des Born en memòria de la resistència de Ciutadella projectat per Rafael Oleo i Quadrado per a la commemoració del III centenari de Sa Desgràcia, el 1858, amb quatre plaques que en llatí, i no en castellà, com feia en Joan Lluis Vives, diuen: HIC SUSTINUIMUS - ANNO MDLVIII - PRO ARIS ET FOCIS - USQUE AD MORTEM (Aquí vam resistir - L'any 1558 - Per la religió i la pàtria - Fins a la mort)

Tenir present que la Desgràcia, amb les seves conseqüències funestes per Menorca, i l'intent de despoblació de l'illa es produeixen amb el primer rei que ens governà íntegrament des de Castella i amb mentalitat política castellana, ens fa veure que malgrat les dificultats i els intents de fer-nos desaparèixer, podem dir que encara som aquí per defensar la nostra cultura, la nostra pròpia visió del món i la nostra voluntat de ser, allunyades de la manera de fer i de pensar de Castella. Tractar la manipulació de la història és tocar el moll de l'os de la mentida que manté en les consciències els esquemes mentals i l'estructura política que ens ha estat imposada. L'hic sustinuimus és el mateix ací estem que reivindicam el 25 d'abril, o el mateix som i serem d'Àngel Guimerà.

Per acabar vull donar les gràcies i expressar el meu reconeixement a tots els autors citats en el Projecte 9 de Juliol, sense la recerca, estudi i divulgació dels quals aquesta sèrie d'articles no hauria estat possible.

MENORCA, ILLA DE CASTELLA.

L'any 1570 es produeix un fet explicat normalment de forma gairebé anecdòtica, però d'importància cabdal, que hauria pogut canviar definitivament el destí de l'illa i que mostra finalment les raons de l'actuació de la Corona espanyola en el lliurament de Menorca a la devastació dels turcs encara no feia dotze anys abans. En aquells temps posteriors a l'assalt de 1558, algunes incursions pirates de caràcter menor s'havien produït a l'illa, però el rumor que sembla ser corria en aquells moments d'un altre atac a gran escala per part dels turcs haurien propiciat, segons la historiografia oficial, la decisió del monarca d'ordenar els menorquins que abandonassin l'illa. En efecte, el rei Felip manà despoblar Menorca i deixar només presència militar al castell de Sant Felip.

Un cop desvetllats els plans del monarca les protestes foren generals, i les reaccions per tal de suplicar la revocació de l'ordre reial d'evacuació enviada al governador Joan de Cardona no es van fer esperar. Els menorquins es disposaren novament a defensar-se per no haver d'abandonar la seva pàtria enviant emissaris a la cort de Madrid i mobilitzant totes les influències disponibles. Viatjaren a Castella el síndic Jaume Vell i més tard en Pere de Loçano, i els consellers de Barcelona escrivien també al rei el 19 de maig per evitar el fatal desenllaç: "Seria estat servit Vostra Majestat en manar despoblar tota la dita illa exceptuat lo castell del port de Mahó. E com sia cert que despoblant-se la dita illa i fortificant-se allí lo enemic per ser la dita illa de la importància y qualitat que es, seria la total destrucció y perdició, no sols de les illes circumveines, més encara en manifestíssim dany de tota Espanya".

Per l'historiador Casasnovas, aquesta fou una "decisió absurda", i ho demostraria que finalment l'ordre va ser revocada i no es portà a terme la despoblació de Menorca. Però realment hem de creure que va ser una decisió presa sense pensar a la vista de tot l'ocorregut anteriorment i del context històric en el que ens trobam?

Objectiu: la descomposició de la Nació Catalana.

Segons l'Enciclopèdia catalana, "Els estats d'Itàlia (però no Sardenya) foren separats de fet de la corona catalanoaragonesa amb la implantació (1554) del Consell d'Itàlia. Malgrat el document d'abdicació de Carles V a la corona catalanoaragonesa (redactat separat del de Castella), l'emperador regnà legalment a Catalunya-Aragó fins a la seva mort (a Nàpols regnava des del 1554 el seu fill Felip)". Eugeni Casanova, citat per en Juan Manuel Rodríguez a Antoni de Lofrasso, Cervantes i la cultura catalana diu en la seva obra Viatge a les entranyes de la llengua: "Però amb molt d'enginy, ja Felip II va separar els territoris italians de la Corona d'Aragó, en un llarguíssim memorial de laminació de sobirania que arriba fins a Joan Carles de Borbó i Borbó".

La descomposició de la Corona Catalana per part del rei Felip I té per tant un primer episodi ben concret en aquesta separació de Nàpols de l'antiga Catalunya dins les possessions dels Habsburg. I a açò hi hem d'afegir que per part dels castellans s'estava imposant la mentalitat d'anomenar Castella per Espanya, tal com ja vam veure en les paraules d'en Cristòfor Despuig a Los Col·loquis de la Insigne ciutat de Tortosa: "Y també casi tots los historiògrafos castellans estan en lo mateix de voler nomenar a Castella per tota Espanya. Pero Mexya en la sua Corónica imperial, en lo segon capítol de la vida de l'emperador Maximiliano, fa pitjor, que posa lo regne de Nàpols sots lo domini y corona de Castella, essent com és tan clarament de la corona de Aragó, que los minyons no u ignoren [...]".

Els castellans, per tant, escrivien mentides que resultaven evidents pels catalans contemporanis, però eren mentides que finalment les volien convertir en realitat. Es separa de fet (que no jurídicament) Nàpols de la Corona Catalana, i com que per ells tota Espanya és Castella, poden dir que Nàpols és de Castella.

La manipulació de les denominacions és també flagrant en la història de les Índies. Segons la Brevíssima relació de la destrucció de la Història d'en Jordi Bilbeny, en el llibre censurat del pare Bartomeu Casaus, es fa referència a la descripció que fa en Colom de les noves terres que es troba i diu que "de la formosor de les terres que veieren, referiren que excedien a totes les illes de Castella en fertilitat, formosor i bondat". La pregunta que sorgeix és quines podien ser les illes de Castella a què es podria referir en Colom el 1492, si Castella era només un regne peninsular. Alguns podrien afirmar que es referiria a les Canàries, "sense adonar-se que l'any en què en Colom fa la descripció que recull en Casaus, Castella encara guerrejava pel domini de l'Arxipèlag. Pretendre una Castella imperial, amb dominis arreu del món, senyora de les mars, és, al segle XV, una pretensió trista i ridícula". A part que, a més a més, fins i tot la suposada incorporació de les Canàries a Castella s'hauria de posar en entredit vistes les noves informacions que van apareixent sobre la presència catalana censurada en aquest arxipèlag, com el primer bisbat de les Canàries, el protectorat català a les Canàries al s. XIV o la rebuda del conqueridor de Tenerife a Tortosa el 1496.

Per tant, resultaria obvia la suplantació una vegada més en el text del nom de Catalunya pel de Castella, ja que les illes a què es podia referir en Colom quan ho va dir no podien ser altres que Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, Cabrera, Sardenya i Sicília, que el censor converteix en "illes de Castella".

Si la censura del s. XVI parlava d'Espanya sencera, de totes les illes catalanes, de Nàpols i de les Índies com a part de Castella, i veim com a les Índies es va aconseguir esborrar pràcticament del tot la catalanitat primer en els textos i finalment en la realitat, i Nàpols és desvinculada de Catalunya, és evident que el projecte que Castella tenia també per a tota la nació catalana era el de ser també esborrats de la història i absorbits per la seva nova Espanya castellana i absolutista.

Menorca, el primer pas.

Amb aquest context i els antecedents analitzats en aquest Projecte 9 de Juliol sobre Sa Desgràcia, la decisió de deportar els menorquins cap a Mallorca o altres terres no podia ser cap casualitat, sinó que queda una vegada més perfectament en consonància amb la voluntat de castellanització de l'imperi espanyol.

En Ruiz Manent escriu que l'any 1564 era "tan gran la misèria i desolació de Ciutadella, i tanta por tenien de noves invasions, que resolgueren deixar l'illa i demanar al rei terres noves per poblar. Aquest estat d'opinió continuà amb tanta força que en 1568, veient que amb tot i els preparatius que es feien per fortificar l'illa mai no es fortificava, es decidiren completament a abandonar-la. D'aquesta manera ens ho presenten poc més o manco alguns historiadors menorquins, però nosaltres no ho acabam de creure, per dues raons. Primera, perquè d'aquest assumpte no n'hem vist indicis a les actes de la Universitat, la qual cosa és molt estranya; i en segon lloc perquè dos anys després, quan Felip II manà abandonar l'illa, tothom protestà (...). No podem vertaderament concordar conducta tan oposada dins l'espai de dos anys, quan l'any 70 la misèria i el malestar eren, si fa no fa, els mateixos que el 68".

L'explicació d'aquesta contradicció flagrant no pot ser altra que la manipulació deliberada. Es construeix sobre la documentació un fals intent d'abandó de l'illa per part dels menorquins per tal de justificar la decisió del rei d'acord amb la suposada voluntat dels propis illencs, magnificant tal vegada declaracions fetes, segons diu el propi Ruiz Manent, per política, per aconseguir la fortificació de l'illa per part del rei, d'alguna opinió particular o d'una ínfima minoria.

La gestió del temps i de la por per part de la monarquia no es podien portar de forma més maquiavèliques. Amb la importància estratègica de l'illa que els consellers de Barcelona posaven de manifest, la manca de defenses i els retards en la fortificació s'expliquen si no tens cap intenció d'invertir en un territori que penses fer abandonar a la seva població. La misèria i els rumors escampats d'una nova invasió turca, que mai es va produir, havien de contribuir a crear l'estat d'ànim necessari per forçar la fugida dels menorquins. Moltes de les persones que havien anat a repoblar l'illa després de Sa Desgràcia se n'anaven renunciant als privilegis que se'ls havien concedit per establir-se a l'illa. L'ofensiva política es culminava amb l'ordre reial d'evacuació.

D'haver tingut èxit la maniobra, Menorca quedava lliure per a una futura possible repoblació posterior a partir de la guarnició militar, que ben segur hauria d'haver estat d'origen castellà. Aconseguit el primer pas, s'haurien repetit més "desgràcies" a Eivissa i Mallorca amb el mateix objectiu? Recordem novament la carta de García de Toledo a la Princesa Joana en què deia que "m'han dit que el parer de Vostra Altesa era que allò no es guardàs, i és cert que açò hauria estat un gran bé", perquè continua dient "em tem que un dia d'aquests ha de succeir el mateix a Alcúdia perquè es tenen per forts i és terra que en sis hores es perdrà".

D'aquesta manera s'intentava convertir en realitat l'imperi castellà també al Mediterrani del que els textos ja parlaven, tal com feien a Amèrica. Però les coses no van sortir com Castella hauria desitjat i els menorquins vam resistir. La Corona i Castella treballaven per portar a la pràctica les mentides que ells mateixos escrivien en aquella època, i allò que feien per fer desaparèixer la presència catalana i castellanitzar l'imperi ho feien tant a Amèrica com a Europa. Ho van aconseguir a Amèrica, però no aquí.

El 9 de juliol de 1558 podria haver tingut encara un epíleg que acabàs d'esborrar no només el passat de Menorca, sinó l'eliminació de tot rastre de catalanitat en el present que faria que intentar explicar avui la presència castellana a l'illa, una volta esborrada la seva catalanitat original com a les Canàries o a les Índies (allà de forma incipient), fos una nebulosa d'origen incert que es perd en el temps. Per sort, l'ordre d'evacuació finalment fou anul·lada, atès el perill que representava d'establiment d'una base corsària a l'illa, els problemes per justificar-la i la ferma oposició dels menorquins, malgrat les dificultats en què vivien. Tan sols un any després es produïa la victòria a la Batalla de Lepant, el 1571, que si bé no aturaria les incursions pirates, suposaria un fre a la potència marítima turca contra occident i seria rebuda amb gran alegria pels menorquins. Ara podem creure que l'ordre de despoblació era una decisió absurda avalada per uns incompetents que assessoraven el rei, o podem pensar que sabien molt bé el que volien des del començament.

Referències:

CASASNOVAS CAMPS, Miquel Àngel: "Història de Menorca". Ed. Moll. Mallorca 2005.

RUIZ MANENT, Josep Maria: "Assaig històric dels dotze anys que seguiren al de Sa Desgràcia de Ciutadella". Ed. Nura. Menorca 2004.

Enciclopèdia Catalana: Corona catalanoaragonesa.
(http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0225094)

RODRÍGUEZ, Juan Manuel: "Antoni de Lofrasso, Cervantes i la cultura catalana".
(http://www.histocat.cat/pdf/lofrasso.pdf)

DESPUIG, Cristòfor.: "Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa".
(http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/0470166328932513964785
7/index.htm)

El gran imperi mediterrani castellà. La gran mentida del Mil·leni: ampli resum de l'obra Brevíssima relació de la destrucció de la història, de Jordi Bilbeny.
(http://www.histocat.cat/htm/va_art_08_14.htm)

CAMP, Carles: "El primer bisbat de les Canàries".
(http://www.histocat.cat/htm/xque_18.htm)

SANMAMED, Armand: "Canàries: un protectorat català al s. XIV".
(http://www.histocat.cat/htm/va_act_53.htm)

CAMP, Carles: "La rebuda del conqueridor de Tenerife a Tortosa el 1496".
(http://www.histocat.cat/htm/xque_23.htm)

SASTRE PORTELLA, Florenci.: "Aunque los de Ciutadella lo hizieron valerosamente...". Ed. Nura, Menorca 2006.

Viquipèdia: Batalla de Lepant
(http://ca.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Lepant)

CAPTIUS DE LA HIPOCRESIA I LA DESVERGONYA

Explicar la captivitat dels illencs que els otomans capturaren el juliol de 1558 a Menorca i l'alliberament dels pocs que van poder ser redimits donaria per contar milers d'històries diferents de cada una de les persones protagonistes d'aquella desgraciada experiència. El relat de les conseqüències de l'assalt turc a l'illa es mou entre les calamitats que es van patir per la pèrdua demogràfica, la devastació de tota la part occidental de Menorca i els desastrosos efectes en l'economia, la política i la salut pública per una banda, i les heroïcitats i penúries que hagueren de viure els encarregats de la gesta d'anar fins a Turquia a gestionar els rescats per una altra. No obstant, també hi ha espai per a l'autocrítica de l'actuació vergonyosa d'aquells menorquins que no feren tot el que estava a les seves mans per alliberar els esclaus per interessos econòmics. El que és més estrany trobar enmig de la complaença per les mesures que la princesa Joana impulsà per afavorir la recuperació de l'illa és la crítica a la hipòcrita política de la Corona espanyola de Felip I, però com veurem en aquest article i el proper, almenys un cas n'he trobat en la figura del jove Ruiz Manent, que a principis del segle XX ja es feia preguntes i aportava reflexions ben comprometedores que devien incomodar més d'un.

Els primers menorquins que es van poder alliberar de la captivitat, segons M. A. Casasnovas, ho van fer al port de Toló, on recordem que els turcs es van reunir finalment amb els francesos tot i que sense complir cap de les missions que aquests els proposaren.

Per Ruiz Manent, "no haurien tingut perdó de Déu els menorquins si no haguessin anat capdret a la qüestió de redimir els captius". Aquest autor explica que va ser elegit mossó Harnà com a síndic en Cort "per demanar la concessió d'un Jubileu el producte del qual es destinàs a la redempció dels captius menorquins, i Joanot Martorell i Pere Ametller per redactar les instruccions", però enlloc de concedir-se el Jubileu, Ciutadella fou alliberada dels delmes per espai de deu anys. Semblaria, per tant, que la Corona no estava gaire per la feina de rescatar menorquins, tot i la carta del rei Felip I, escrita en nom seu per la princesa Joana, on expressa que farà tot el que pugui per redimir els captius. Més tard, explica Ruiz Manent, "s'envià un altre síndic en Cort suplicant el Jubileu essent designat mossó Joanot Martorell" que sí que tornaria a Menorca amb permís per demanar al Papa el Jubileu. Feta aquesta passa, foren triats Pere Tica i Joan Cavaller per anar a Roma, que tornarien el gener de 1561 amb la concessió del Jubileu, fet extensiu per Felip I a totes les Espanyes i les Índies. Però les peripècies per fer efectiu el Jubileu, que estava disposat per al 2 de febrer encara no havien acabat. Primer "fou traslladat al dia de Sant Marc i després a la Segona festa de l'Esperit Sant, per no danyar el rei destorbant la cobrança de la Bul·la de Composició; i per fi fou fixat per al dia de Sant Pere". Els jurats acordaren recaptar directament la part que tocàs a les Balears i Sardenya, i la resta, donar-ho en arrendament.

Ruiz manent també ens conta que "la llista dels captius, que per als tràmits es necessitava, fou feta per en Joanot Martorell. En ella s'apunten 3.452 captius, però foren, segons consta en altres documents, més de 4.000". En Florenci Sastre diu que consta que existí "una llista que vingué de Contestinoble una any apres ques saguí la desgratia de la present vila de Ciutadella enviada per mossó ffrancensch basola...", i que va localitzar a l'Arxiu Històric Municipal un pagament fet el 24 d'octubre de 1559: "Item a XXIII de octubre XXX lliures per rahó he pagades a mossó Benet Mercadal de hialor per tantas ne havien promesas a mossó francesch barsola per ajuda de costas per anar aquell en Contastinobla per trametra minuta de les persones preses en la desgratia de la armada turquesca segons sta determinat per lo consell general". Sastre afegeix que "desgraciadament no hem pogut localitzar aquesta nòmina que tant ens haguera il·lustrat. Possiblement el Paborde Martí emprà aquesta mateixa nòmina per efectuar la seva missió".

Les "jornades" de Marc Martí.

El clergue alaiorenc que més tard seria paborde de Menorca seria l'encarregat d'anar a Constantinoble tot i que no fou l'únic ni el primer. Martí surt de Barcelona el 15 de juliol de 1563 i arribà a la capital otomana el 9 de desembre per fer la lenta i costosa tasca d'alliberar els menorquins que estaven repartits entre Pera, Constantinoble, Lepant, Gal·lípoli, etc... En la seva estada a Llevant es va haver d'enfrontar amb tot tipus de situacions en què va arribar a perillar la seva pròpia vida. És Ruiz Manent qui ens conta que "Marc Martí escriu una carta al rei on demana la revocació de certes ordres que havia donat i que eren en molt dany dels pobres captius, entre les quals els 1.400 ducats a Negrete i el seu germà dels diners del Jubileu". En els nou mesos que va ser a Turquia va rescatar 80 persones, i es queixa de no disposar de més diners per poder seguir.

El comentari de Ruiz Manent de la gestió del Jubileu no pot ser més clar: "Mentida pareix que en el temps de Felip II Ciutadella fos incendiada, i mentida pareix el vergonyós resultat del Jubileu que, després de tardar dos anys a despatxar-lo, dos anys desesperants per al pobres captius, fou atorgat en el dia de Sant Pere, el temps més dolent de l'any, perquè impedí moltes almoines de la gent, que per força havia de treballar el camp i fou vergonyós per la seva mala administració. Tot un Jubileu per a Espanya i les Índies bastà només que per a rescatar 80 captius".

Casasnovas ens explica que la tasca fou continuada per Miquel Ferragut, que hauria ampliat el rescat dels 80 captius alliberats per Martí fins a 150. Altres aconseguiren redimir-se pels seus propis mitjans o amb l'ajuda directa dels seus familiars.

La llista de Joan Seguí

Cap als anys 80 en Joan Seguí, que segons Casasnovas es tracta d'un personatge que sembla sortit "d'una novel·la d'aventures", es dedicà també al rescat de captius (cobrava una quantitat a les víctimes pels seus serveis) mentre exercia com a espia de Felip I. En Sastre cita l'historiador francès Ferdinand Braudel quan diu que es conserven moltes cartes de Seguí en els arxius espanyols "en les que abunden més, desgraciadament, les queixes personals que les explicacions sobre la seva missió". En Florenci Sastre ens documenta que "lo dit Seguí ha enviada una llista dels catius y catives de la vila de Ciutadella de la present illa de Menorca les quals foren captivades en la desgratia de la dita present vila de Ciutadella...". En Sastre explica que "aquesta vegada hem tingut sort i la llista sencera consta a continuació. Conté informació de 64 menorquins que es trobaven a diverses localitats turques".

En la llista en qüestió es relacionen una sèrie de persones que s'anomenen totes pel seu nom i llinatge i/o pel seu parentiu, excepte un cas que em crida l'atenció: es tracta d'"Agata cap de bou". Qui era aquesta Àgata cap de bou? Per què apareix només amb aquest nom? Qui era la seva família? Podria tenir alguna cosa a veure amb en "Cabeza de vaca" falsificat de la història castellana i que convenia fer desaparèixer del seu context català? Com que les coincidències sempre són sospitoses, més em crida l'atenció encara que el nom que ve just a continuació d'aquesta Àgata cap de bou és un tal "Pera casa baxa". Si el nom amb el que signava realment en Cabeza de Vaca era "Petri vaca castro", tal com afirmen en Carles Camp o en Jordi Benplantat, molt es correspon Petri amb Pere, Casa amb Castro i Baxa amb Vaca. El nom llatinitzat de Petri per Pere no mereix més explicació. En el cas de Castro, l'enciclopèdia de cognoms catalans diu, entre altres coses interessants, que "al parlar del cognom, hem de considerar que una part important dels cognoms que tenim avui en dia són derivats de noms de lloc de procedència o d'habitatge, que, al llarg del temps han estat usats com a cognoms. En aquests cas, cal incloure el cognom en el grup de noms de cases, masies i altres edificis o les seves dependències. D'aquesta mena de cognoms n'hi ha un munt: Casa, Cases, Casanova (...)". I pel que fa a Baxa i Vaca, l'equivalència és també total si es té en compte que quan un catalanoparlant vol dir en castellà "baja" sense saber pronunciar la "j" castellana, aquesta es converteix en "c". Així "baja" esdevé "baca", que és com en castellà és pronuncia "vaca". Unes línies més avall de la llista d'en Joan Seguí hi apareix una altra Casabaixa, na "Magdalena Casa baxa filla de guillem".



En la signatura del personatge anomenat "Cristóbal Vaca de Castro", de qui hi ha sospites que es tractaria del mateix que es coneix com a "Alvar Núñez cabeza de Vaca" no s'hi veu cap Cristóbal ni cap Alvar, sinó el que ja hem dit que s'ha interpretat que seria un "Petri" en llatí, "vaca Castro" o "vaca de Castro". De totes maneres, cal apuntar que s'hi pot llegir més aviat Melli o Mellu que no Petri. I s'ha de tenir present la immensa "G" que apareix al final. Llegit de dreta a esquerra tindríem exactament un "Guillem Castro vaca" en perfecte català, amb els llinatges escrits dins el nom. El fet que Castro estigui escrit amb majúscula i vaca en minúscula també evidenciaria l'ordre correcte de les dues paraules en sentit invers, i que podria coincidir així amb el nostre Guillem Casa baixa, pare de na Magdalena captiva a Turquia.

Per suposat afirmar que siguin la mateixa persona només per aquestes coincidències en una llista és ara mateix agosarat. Però qui eren aquesta família dels Casabaixa menorquins? Precisament la destrucció de la història ens impedeix saber-ne tot el que voldríem, i en aquest aspecte hi ha un altre detall a considerar: la idea d'enviar aquesta llista de persones per part d'en Joan Seguí a la seva ciutat natal des de Constantinoble i la seva feina de rescat de captius li podria haver costat cara, ja que llegesc d'en Casasnovas que aquest menorquí espia del rei va ser "objecte de persecució per les elits ciutadellenques i, en especial, pel tribunal del Sant Ofici". Naturalment, en Casasnovas interpreta aquesta persecució només en clau dels interessos econòmics d'aquells menorquins que volien apropiar-se dels béns dels captius i diu que "hi havia persones poderoses interessades que els captius -sobretot si aquests tenien propietats- no retornessin a Menorca". Aquesta explicació es podria aplicar a l'actuació de les elits ciutadellenques, però com sabem ara, el paper de la Inquisició era el d'un òrgan de censura ideològica en els regnes de la Corona que més que dedicar-se a qüestions locals com servir els interessos particulars de pocavergonyes de Ciutadella contra un espia del mateix rei havia d'estar interessada en aquest cas en evitar el retorn de certes persones per motius polítics i, sobretot, en impedir la circulació d'informació i destruir tot rastre documentat perjudicial pel projecte de castellanització de l'imperi espanyol.

Captius de l'avarícia.

Pel que fa a la qüestió dels impediments que alguns menorquins hauríen posat al retorn de captius, Casasnovas explica que "la destrucció de Ciutadella suposà també un important trasbals de la propietat immobiliària. La pràctica totalitat de la documentació, inclosos els títols de propietat, desaparegué o fou destruïda. En segon lloc, molts propietaris foren captivats i deportats a Turquia. Tot això va provocar que es produïssin molts abusos per part dels curadors de les heretats". Fins i tot es diu que "molts captius en retornar de Turquia havien de recórrer a la via judicial per recobrar llurs béns o els dels seus familiars directes".

D'en Ruiz Manent llegesc que "el rei Felip II, preocupat per les innombrables cartes i memorials que rebia d'aquells desgraciats, ordenà es prenguessin les finques dels captius que aprofitaven altres i que s'arrendassin, i que amb el producte de la renda rescatassin els que quedaven. No sabem quin resultat va produir aquesta mesura, però com que això no es feu fins l'agost de 1567, molts d'ells ja no pogueren gaudir de dits auxilis". Més endavant fa la següent reflexió: "dos anys llargs negociant un Jubileu, que després no havia de servir més que per alliberar vuitanta captius. I per què la mesura que prengué Felip II nou anys després de la desgràcia no se li acudí quan feien el Jubileu? No ens ho explicam". Ell diu que no s'ho explicava, però la resposta és de cada vegada més evident i la donarem pròximament.

De moment, continuem de nou amb en Casasnovas, que ens explica que quan les autoritats menorquines van considerar que ja no retornarien més captius, van adreçar al rei diverses peticions a fi que es considerassin els administradors "com a propietaris efectius de les heretats. Era l'intent de legalitzar els fets consumats". Diu també Casanovas que "amb la intenció de reorganitzar la situació, Felip II ordenà, l'any 1577, la confecció d'una capbrevació general de tots els immobles de Menorca, posició aquesta que fou fortament contestada per la Universitat General, de forma que tal capbreu no s'inicià fins a l'any 1598. El rei establí que els propietaris o els usufructuaris fessin una declaració jurada de llurs béns si havien perdut els títols de propietat originaris". Per Casasnovas "aquesta mesura consumaria molts abusos, però possiblement no existia cap alternativa per solucionar el problema".

El mateix historiador ens diu que "la majoria dels captivats mai no tornà de Turquia. Uns es convertiren a l'islamisme i iniciaren una nova vida a la capital otomana; d'altres, també alliberats, vivien a Constantinoble conservant la seva religió cristiana. N'hi degué haver molts que moriren en la captivitat".

I no vull acabar sense referir-me a les paraules d'en Sastre quan afirma que en Josep Mascaró Pasarius li contà que en un viatge per la Mediterrània oriental contactà amb el gran Rabí de Turquia i aquest li indicà que "a la ciutat de Salònica (Grècia) hi havia un grup de jueus que encara parlaven català; i, efectivament, va poder parlar amb un parell d'ells que sabien paraules en aquesta llengua apreses dels seus majors; ells deien que eren de les illes catalanes" i explica que per causalitat va trobar a l'Arxiu Municipal una carta escrita en italià el 10 de juliol de 1567 "en la qual s'avisava als Jurats i Governador de Menorca que a Salònica hi havia moltes dones ciutadellenques esclaves de jueus des de feia més de vuit anys, molt maltractades i en perill d'abjurar de la seva religió si no se les rescatava prest". Sastre es demana si no seria aquest l'origen dels jueus catalanoparlants de les illes que Mascaró Pasarius encara pogué trobar, alhora que exhorta a investigar la història d'aquest col·lectiu que ha guardat tant de temps el seu idioma i el record de la seva identitat.

Referències:

CASASNOVAS CAMPS, Miquel Àngel: "Història de Menorca". Ed. Moll. Mallorca 2005.

RUIZ MANENT, Josep Maria: "Assaig històric dels dotze anys que seguiren al de Sa Desgràcia de Ciutadella". Ed. Nura. Menorca 2004.

SASTRE PORTELLA, Florenci: "El Nou de Juliol. Antecedents, protagonistes i conseqüències". Monografies menorquines 57. Ed. Setmanari El Iris. Ciutadella de Menorca 1991.

CAMP, Carles: "Un cas flagrant d'usurpació de personalitat: Alvar Núñez Cabeza de vaca".
(http://www.histocat.cat/htm/va_si1_06.htm)

BENPLANTAT, Jordi: "Altres navegants i descobridors".
(http://www.xpoferens.cat/72.html)

Enciclopèdia de cognoms catalans: Castro.
(http://www.surnames.org/cognoms/castro.htm)

RESTAURACIÓ DE LES JORNADES DE CONSTANTINOBLE.

Avui surt als dos diaris menorquins, Menorca i Última Hora Menorca la notícia sobre la restauració dels documents originals de mossèn Marc Martí anomenats "Jornades de Constantinoble", on s'explica el seu viatge a Turquia per alliberar els captius menorquins. Precisament el proper article que tenc previst del Projecte 9 de Juliol es refereix al rescat dels captius, però per la transcendència d'aquest fet que coneixem avui reproduesc aquí les dues notícies aparegudes en premsa.

Notícia diari Menorca, de 9-02-2008:

Els llibres del rescat dels captius.


Els documents del paborde Martí.


Simón de Olivar Vivó, José María de Olivar i Despujol, la regidora de Cultura Antònia Gener, el regidor Joan Triay i l'arxiver municipal Florenci Sastre.

L’Ajuntament de Ciutadella i la família Olivar Despujol pacten la restauració i digitalització de l’arxiu del paborde Marc Martí Totxó sobre l’odissea d’alliberar els ciutadellencs a Constantinoble fa 450 anys.

Laura Bañón. Ciutadella.

Gabriel Bru, la seva muller Àgueda i els seus cinc infants van ser uns dels 4.500 menorquins captius que les tropes turques es van endur a Constantinoble després de l’Assalt Turc de 1558. Els seus noms figuren als documents de més de 450 anys d’antiguitat titulats “Les Jornades de Constantinoble”, que procedeixen de l’arxiu del paborde Marc Martí Totxó (1531-1617), la persona que protagonitzà l’odissea del rescat dels presoners ciutadellencs i menorquins a la capital otomana.

Aquesta valuosa documentació ha estat custodiada des de llavonces per la família Olivar, la branca noble resident davant la Catedral. Resulta que l’arxiu del paborde Marc Martí Totxó, després de morir, va passar al seu germà Onofre, que només va tenir descendència femenina. Alguna de les filles es va emparentar amb la família noble Olivar, el que explica la propietat actual dels documents. El cronista-arxiver de Ciutadella, Florenci Sastre, comenta que són dos toms que contenen centenars de fulls de paper de cel·lulosa i escrits amb la tinta que llavors s’obtenia del rovell de ferro, mel i ou, i amb les cobertes de pergamí. Ambdos toms recullen tota la documentació arxivada pel paborde: instruccions dels jurats de Menorca, cartes reials, súpliques, les llistes dels esclaus menorquins, la llista dels rescatats, fins i tot documents originals escrits en turc, entre una ampla varietat de continguts.

Davant la transcendència d’aquest fons documental, la regidora de Cultura, Antònia Gener, i José María de Olivar i Despujol, han arribat a un acord, amb la mediació del regidor Joan Triay. La família permetrà que l’Ajuntament digitalitzi els documents de l’arxiu del paborde a canvi de la seva restauració. Un conveni que beneficiarà ambdues parts: per una banda, la família Olivar disposarà de la col·lecció restaurada i mantindrà la propietat, mentre que el Consistori podrà oferir la consulta de l’arxiu digitalitzat que quedarà dipositat a l’Arxiu Històric Municipal. José María de Olivar i Despujol i el seu nebot, Simón de Olivar Vivó, van fer ahir la cessió temporal dels dos toms a l’Ajuntament. La responsable del museu, Maribel Herranz, els durà en mà a una empresa especialitzada de Barcelona perquè els restauri i els digitalitzi. L’Àrea de Cultura assumirà els 12.000 euros que es calcula que costarà la feina. Un cop hagi finalitzat la recuperació del fons, l’arxiu serà retornat a la família Olivar.

Florenci Sastre destaca l’atractiu inèdit que tindran aquest documents per als historiadors d’arreu que estudien el període i que permetrà obrir noves línies d’estudi sobre aspectes socials, lingüístics, històrics i culturals. El paborde Martí recopilà tota la informació relativa al viatge que emprengué el 1563 (cinc anys després de l’Assalt Turc) per al rescat dels captius. El seu viatge de Menorca fins a Contantinoble va durar 40 dies. En ser allà, es va haver de refugiar a l’ambaixada de l’imperi alemany perquè el volien assassinar. Va aconseguir rescatar 150 dels 4.500 menorquins, la majoria de Ciutadella, fets esclaus, i que tornaren a l’Illa en vaixell. De la resta se’n sap ben poc. Alguns van aconseguir la llibertat per mitjans propis. Però la gran majoria va quedar a Constantinoble. Els descendents d’aquests captius es van repartir per Turquia, Grècia i Xipre. Un fet curiós l’explicà Josep Mascaró Pasarius a Florenci Sastre: L’historiador havia visitat Salònica, la segona ciutat de Grècia, i havia descobert un grup de xuetes sefardís que rallaven en català salat. Apuntà l’hipòtesi de que fossin descendents dels captius menorquins de s’Any de sa Desgràcia, del que enguany es commemoraran els 450 anys a Ciutadella.

Noticia Última Hora Menorca , de 09-02-08 (traduït del castellà):

Els textos de l'assalt turc a Ciutadella surten a la llum
L'Ajuntament restaurarà les ´Jornades de Constantinoble´ 450 anys després de ´sa desgràcia´.

SILVIA LOZANO

La compilació de documents originals referits a l'assalt turc de Ciutadella, portada a terme pel paborde Marc Martí Totxo, denominada Jornades de Constantinoble, es troba des d'ahir en poder de l'Ajuntament de Ciutadella perquè siguin restaurats, digitalitzats i esposats de forma temporal, en el marc de les activitats del 450è aniversari de l'any de sa desgràcia, que es celebrarà enguany.

José María de Olivar Despujol, propietari dels dos toms que conformen el document, i la regidora de Cultura, Antònia Gener, presentaren ahir el conveni de cessió temporal, perquè les Jornades puguin ser restaurades i posades a disposició dels investigadors. Al mateix temps seran exhibides en la mostra que tindrà lloc en la sala municipal d'exposicions El Roser, entre els mesos de juliol i octubre.

L'Ajuntament correrà amb les despeses de restauració del document, que realitzarà l'especialista en paper Maria Bagur en el seu taller de Barcelona.
El consistori també es farà càrrec de la digitalització de les Actes, que serà encarregada a una empresa especialitzada de Madrid. Una de les còpies serà entregada a la família que ha conservat el document, transmès de generació en generació, mentre que una segona s'incorporarà a l'Arxiu Històric Municipal. Es tracta d'un document poc estudiat pels historiadors, donades les dificultats d'accés al mateix.

Conté informació crucial relativa als fets històrics ocorreguts a l'illa el juliol de 1558.
La compilació està conformada per originals de diversa índole, procedència, i fins i tot idioma, datats a finals del segle XVI, i entre els que es troben cartes, súpliques, llistes d'esclaus, o relacions de rescatats. Tots aquests manuscrits estan relacionats amb el desplaçament del paborde Marc Martí a Istambul per rescatar els menorquins que van ser conduits com a captius i esclaus a Constantinoble després de l'atac otomà que patí la capital de Menorca el 1558.

PIALÍ BAXÀ

Coincidint amb el 430è aniversari aquest passat 21 de gener de la mort de l'almirall de la flota otomana que comandà l'assalt a Ciutadella el 9 de juliol de 1558, i la meva entrada com a viquipedista, m'he estrenat amb el meu primer article a la Viquipèdia sobre aquest personatge. Es tracta de la traducció inèdita fins ara de la informació que ja existia a les versions anglesa i castellana, amb algunes petites aportacions pròpies ja recollides en aquest bloc. Naturalment, he introduït les referències a la versió catalana en les pàgines existents sobre aquest personatge en les viquipèdies en altres llengües: l'anglès, l'alemany, el castellà, el portuguès i el turc. També he inclòs les referències a l'assalt de Ciutadella en les dates 9 de juliol, i a l'any 1558 de la Viquipèdia catalana.

Amb aquestes accions, el Projecte 9 de Juliol ençata un nou front de difusió en aquest 450è aniversari dels fets de s'Any de sa Desgràcia que commemoram enguany i que esper continuar amb nous articles i aportacions. En deix aquí una reproducció de l'article sobre l'almirall turc tal com està editat en aquest moment, diumenge dia 27 de gener:

Pialí Baxà:

Pialí Baxà (voltants de 1515- 21 de gener de 1578, també conegut com a Piyale Pasha, Piale Pasha a Occident; turc: Piyale Paşa), fou un Almirall (Kaptan Pasha, l'equivalent a comandant de la flota) turc entre 1553 i 1567 i un Visir otomà després de 1568.

Taula de continguts 1 Biografia 1.1 Joventut 1.2 Almirall de la flota otomana 1.3 Batalla de Gerba 1.4 Setge de Malta 1.5 Conquesta de Xipre 1.6 Destinacions finals 1.7 Mort 2 Llegat 3 Literatura

Biografia

Joventut

Pialí Baxà va rebre la seva educació a l'Enderun (l'Acadèmia Imperial) a l'actual Istambul, Turquia. Es graduà amb el títol de Kapıcıbaşı i fou designat Sanjak Bey (governador provincial) de Gal·lípoli.

Almirall de la flota otomana

Fou promogut a Bahriye Beylerbeyi i arribà a ser Almirall en Cap de la flota otomana el 1553 a l'edat de 39 anys.

El 1554 va prendre les illes d'Elba i Còrsega amb una gran flota que incloia famosos almiralls otomans com Turgut Reis (Dragut) i Salih Reis, tot i que les desavinences entre turcs i francesos van provocar la marxa dels otomans i la balança s'inclinà novament a favor de l'imperi espanyol, pel que en tres mesos les forces hispanogenoveses van recuperar quasi tot el territori perdut. A l'any següent el Soldà Solimà el Magnífic li assignà la tasca d'ajudar a França contra els espanyols després de la petició realitzada per la mare del rei Francesc II de França, i Pialí Baxà va salpar el 26 de juny de 1555. La flota turca es reuní amb la francesa a Piombino i van rebutjar amb èxit un atac espanyol sobre França al mateix temps que conquistaven vàries fortaleses espanyoles en el Mediterrani.

En juny de 1558, juntament amb Turgut Reis, Pialí Baxà salpà en direcció a l'Estret de Messina i els dos almiralls capturaren Reggio de Calàbria. Des d'allà, es dirigiren a les illes Eòlies i en van capturar vàries d'elles, abans de desembarcar a Amalfi, en el Golf de Salern, i capturar Massa Lubrense, Cantone i Sorrento. Posteriorment desembarcaren a Torre del Greco, en les costes de Toscana, i a Piombino. L'objectiu era reunir-se amb les tropes franceses a Ajaccio per completar la conquesta de Còrsega i atacar Vilafranca de Niça, però la flota turca els esquivà pel nord de Còrsega i es dirigí cap a Menorca. El juliol de 1558 atacaren l'illa balear, assetjant Ciutadella de Menorca que va caure el 9 de juliol, en el que els menorquins coneixen com l'Any de sa Desgràcia. Aquest canvi d'objectiu dels turcs, propiciat pels suborns rebuts de les forces hispanogenoveses per evitar l'atac a Còrsega, provocaria les queixes del rei Enric II de França al soldà otomà.

Açò va causar temor al Principat de Catalunya, el Regne de València i les altres Illes Balears, i el rei Felip I apel·là al Papa Pau IV i els seus aliats europeus per posar fi a l'amenaça turca. En 1560 Felip I aconseguia organitzar una Lliga Santa entre Espanya, la República de Venècia, la República de Gènova, els Estats Pontificis, el Ducat de Savoia i els Cavallers de Malta. La flota conjunta es reuní a Messina i consistia de 54 galeres i altres 66 bucs de distints models sota el comandament de Joan Andrea Doria, nebot del famós almirall genovès Andrea Doria.

Batalla de Gerba

Article principal: Batalla de Gerba

El 12 de març de 1560, la Santa Lliga capturà l'illa de Djerba que era una posició estratègica per poder controlar les rutes marítimes entre Algèria i Trípoli. Com a resposta, Solimà el Magnífic envià una flota otomana de 86 galeres i galiotes sota el comandament de Pialí Baxà, que arribà a Djerba l'11 de maig de 1560 i destruí la flota cristiana en questió d'hores en la batalla de Djerba. Giovanni Andrea Doria aconseguí escapar en un petit buc, però els supervivents cristians, ara sota el comandament de Don Álvaro de Sande, es refugiaren en el fort de l'illa de Djerba que havien aixecat en el transcurs de l'expedició. Pialí Baxà i Turgut Reis aconseguiren després d'un temps la rendició de la guarnició i Pialí Baxà portà 5.000 presoners, incloent de Sande, cap a Istambul, on van ser rebuts multitudinàriament. Es casà amb Sultana Gevher Han, filla del futur Selim II.

En 1563 Pialí Baxà capturà Nàpols i les fortaleses circumdants en suport de França, però després de la partida de les forces otomanes els francesos no es van poder mantenir i els espanyols recuperaren finalment la ciutat.

Setge de Malta

Article principal: Setge de Malta (1565)

En 1565 Pialí Baxà, juntament amb el general Lala Mustafa Pasha i Turgut Reis, fou encomanat per Solimà per capturar Malta, però els seus esforços fracassaren davant la resistència dels Cavallers de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem i li costà a la flota otomana no només un gran nombre de baixes, sinó també la mort de Turgut Reis.

En 1566 Pialí capturà l'illa de Quíos i posà fi a la presència genovesa en el mar Egeu. Posteriorment desembarcà en Puglia, Itàlia, i va prendre vàries fortaleses estratègiques.

En 1568 fou ascendit a Visir, essent el primer almirall de la història otomana en aconseguir aquest rang.

Conquesta de Xipre

En 1570 salà cap a Xipre, llavors una possessió veneciana, amb una gran força d'invasió a bord de les seves naus. Deixà Istambul el 15 de maig i arribà a Xipre l'1 de juliol. El 22 de juliol els turcs, sota el comandament de Lala Mustafa (el Cinquè Visir, qui cinc anys abans havia fracassat en la presa de Malta), començà l'assetjament de Nicòsia, que fou capturada el 9 de setembre. Després de la capruta de Pafos, Limassol i Larnaca en un breu lapse de tiemps, les tropes van assetjar Magosa (Famagusta), l'últim baluard venecià a l'illa, el 18 de setembre i el van prendre finalment l'1 d'agost de 1571, completant la conquesta de Xipre.

Destinacions finals

Després de la derrota de la flota turca sota el comandament d'Alí Baxà en la batalla de Lepant en 1571, Pialí Baxà fou reclamat per prendre de nou el comandament de l'illa. Els otomans aconseguiren reconstruir una flota tan gran como la de Lepant en menys d'un any, i Uluç Ali Reis reconquerí Tunis als espanyols i els seus vassalls Hafsid en 1574.

En 1573 Pialí Baxà desembarcà una vegada més en Puglia, Itàlia. Aquesta va ser la seva darrera expedició naval.

Mort

Pialí Baxà mor el 21 de gener de 1578 i està enterrat en la Mesquita Pialí Baxà a Istambul, que ell havia manat edificar en els seus darrers anys.

Llegat

Diversos bucs de guerra de l'armada turca han portat el seu nom.

Literatura

• E. Hamilton Currey, Sea-Wolves of the Mediterranean,, Londres, 1910