II Centenari de la Revolta menorquina de 1810

Avui dia 1 de març és el Dia de les Illes Balears, la festa oficial de celebració de l’aprovació del primer Estatut colonial de les illes sota el règim de la Restauració borbònica espanyola ara fa ja 27 anys. Una festa que naturalment i tot i el temps transcorregut no té cap trascendència ni tradició popular i es limita als actes i discursos institucionals de rigor. Una diada enguany marcada a més per la crisi política pel degoteig constant de casos de corrupció en la partitocràcia balear.

Curiosament, aquesta data coincideix amb la d’un altre esdeveniment rellevant en la història dels menorquins, encara que totalment desconegut per la gran majoria: la Revolta menorquina de 1810. El II Centenari d’aquells fets passarà també segurament desapercebut en els discursos oficials d’avui i en els mitjans de comunicació menorquins i més encara els balears. I no és estrany, perquè en tot poble ocupat és sempre de gran utilitat mantenir en el desconeixement de la pròpia història la població sotmesa. En realitat, la revolta havia començat el vespre del dia 28 de febrer a Alaior, segons relata l’historiador Miquel A. Casasnovas, i l’1 de març va esclatar a Maó i es va estendre als altres pobles de l’illa. Però a qui devem la major difusió i estudi d’aquest episodi de la nostra història és a Andreu Murillo amb la seva obra “La Revolta menorquina de 1810”.

Per què es va provocar aquella revolta? Feia 8 anys que Menorca havia estat incorporada a Espanya en virtud del Tractat d’Amiens. En paraules del propi Murillo, allò implicà un canvi de sobirania, però no de condició. Menorca passaria de ser colònia britànica a colònia espanyola, contràriament al que afirmava la propaganda oficial contemporània de “retorn al senyor natural”. Altres autors com Hernández Sanz o Riudavets comparteixen l’opinió que el govern liberal dels anglesos fou substituit per l’absolut i restrictiu dels espanyols. El malestar acumulat amb la implantació de l’administració espanyola a Menorca, les ingerències en les institucions menorquines, que a la pràctica quedaven buides de contingut i sota el control del Governador, l’abolició de la franquícia comercial que els menorquins havien tingut sota sobirania britànica, la imposició de la duana, la progressiva pressió castellanitzadora i els insults i menyspreus del nou bisbe castellà Pedro Antonio Juano, van acabar amb la paciència dels menorquins. L’assalt a dependències oficials i a les cases dels nous administradors espanyols no es van poder aturar per les autoritats. Finalment es decretava l’expulsió dels espanyols, la suspensió de les quintes, dels drets de duana, de l’estanc i del paper segellat. Però les provocacions de l’ajudant del Governador van fer que els menorquins continuassin la revolta i es va aconseguir també l’expulsió del bisbe Juano.

Durant un temps els gremis menorquins que s’havien revoltat es van apropiar del poder i les disposicions del Governador es dictaven d’acord amb la seva voluntat. En la pràctica Menorca tindria una independència de fet però que en cap moment es proclamaria formalment com sí que farien les colònies americanes, pel que jurídicament la nova situació suposava més una autonomia de caràcter fins i tot més econòmic que polític. Les temptatives de demanar l’ajuda anglesa per defensar el nou règim menorquí toparien amb l’aliança angloespanyola del moment contra França, i la resposta britànica era que no es podien immiscuir en una “qüestió interna” del regne d’Espanya. Naturalment en el llenguatge diplomàtic l’alternativa venia implícita en el missatge dels anglesos, en un context que es repetiria en el segle següent amb els autonomistes catalans del Principat davant el president nordamericà Wilson. La resposta britànica hauria pogut canviar dràsticament, i també el nostre futur, si els menorquins haguessin convertit la “qüestió interna” espanyola en una qüestió internacional oficialitzant la independència. Però no va ser així, i al final novament el poder espanyol aconseguí restablir el seu imperi a Menorca, amb l’empresonament o execució de participants en els disturbis, i imposició d’una multa als municipis revoltats. El que vindria després, forma part del nostre passat i present colonial.

Avui capvespre a les 18:00 hores a Maó, a l’Arxiu d’Imatge i So de Can Victori (Camí des Castell 28), una trobada organitzada pel PSM sobre “El Menorquinisme polític 200 anys després de la Revolta menorquina” serà l’únic acte en què es commemoraran aquells fets amb la xerrada de l’historiador Amador Marí, la presentació del llibre “La nació dels Menorquins” de Nel Martí, i la presentació de la Plataforma de regidors pel dret a decidir a les Illes Balears. El propi full que anuncia l’acte explica que “L’aventura sols durà uns pocs mesos, però 200 anys després encara continua vigent: seguim reclamant un tracte fiscal just, seguim treballant per disposar de suficient autogovern per crear el nostre model de país, i seguim lluitant pel reconeixement de la nostra identitat”. I és que continua vigent perquè com aquells menorquins de fa 200 anys, ens equivocam de marc. Continuam plantejant la nostra reivindicació en termes de “qüestió interna espanyola”. I ens continuam embestint contra la mateixa paret una vegada i una altra. No hem de reclamar “un tracte fiscal just” a Espanya (que no ho farà mai!), sinó disposar i gestionar la totalitat dels nostres impostos; no hem de treballar perquè Espanya ens dóni “suficient autogovern” (que no ho farà mai!), sinó disposar del nostre propi Estat; no hem de lluitar perquè Espanya reconegui la nostra identitat (repetesc: que NO HO FARÀ MAI!), sinó perquè ens reconeguin els altres Estats del món sencer d’igual a igual. Només quan acabem de fer la passa que no van fer els menorquins de 1810 ni els autonomistes dels s. XX podrem deixar de reivindicar, per començar a construir de veritat el país que volem i que ens mereixem en l’Europa mediterrània del segle XXI.

Bones Festes de Sant Joan 2009

Somrís de festa

Part 1

Part 2

Part 3

Part 4

Concert en record de na Roser

Aquest proper dia 11 d’abril la campanya Ni un més fa un acte de recollida de signatures en favor d’un Sistema Sanitari Públic digne per Menorca. Es tracta d’un concert en record de la jove menorquina Roser Sánchez, que va perdre la vida a conseqüencia de la precarietat de mitjans de la sanitat a la nostra illa, organitzat pels seus familiars i amics i que comptarà amb les actuacions de diversos músics i grups com en Guiem Soldevila, Jazz do it amb en Cris Juanico, Suso González Quintet, Moix, Leonmanso, Moira i Terrordentudo. El concert gratuït es farà durant el matí d’aquest dissabte a partir de les 10:30 hores a la Plaça de la Catedral de Ciutadella, tal com es pot veure en el cartell anunciador.

Del grup inicial a Facebook des d’on es va donar a conèixer aquesta campanya, que ara mateix té més de 2.600 adherits, s’ha passat a una pàgina pròpia des d’on tothom pot veure els llocs on es pot anar a signar o accedir al formulari per signar de forma electrònica directament des d’internet.

La campanya, que ara mateix ja ha aconseguit en total més de 15.000 signatures, ja pot considerar-se un èxit rotund, incontestable, total i absulut de participació i d’implicació de tots els menorquins. En una illa com Menorca aquesta xifra significa que més del 15% de la població ha signat personalment perquè la nostra sanitat disposi de les inversions i els mitjans necessaris per donar uns serveis que, recordem-ho una vegada més, pagam de sobres i que no rebem. Més de 15.000 persones que independentment del seu origen, de la llengua que parlen habitualment, de quins siguin els seus sentiments d’identitat, i de quina sigui la seva ideologia política, ja saben que a Menorca una persona fins i tot pot morir per la manca d’atenció i de recursos que rebem per serveis bàsics i fonamentals. La reacció de la població de Menorca ha de ser tinguda en compte per part dels nostres governants, però ho faran?

La mobilització dels responsables de la campanya ha donat els seus primers fruits, i el Consell Insular va aprovar per unanimitat demanar un servei de cirurgia vascular per Menorca. No era per menys. Però s’haurà de veure quina serà finalment la posició del PPSOE a nivell balear, perquè si com és habitual qui està a l’oposició fa el paper de reivindicador i qui està al govern ha de justificar la impossibilitat d’oferir el servei per manca de pressupost la credibilitat de tots ells quedarà sota zero. Sabent les dimensions del drenatge econòmic que patim per part d’Espanya i les seves conseqüències, la seva responsabilitat per la incapacitat d’acabar amb aquesta situació de dependència partidista i submissió massoquista serà màxima. No seria la primera ni l’última vegada que un mateix partit vota en un sentit en una administració i actua de la manera contrària en una altra. Haurem de seguir atents.

De moment, la millor manera de contribuir per part dels menorquins a seguir donant un bon toc d’atenció a la nostra classe política és assistint a aquest concert i signar, els que encara no ho hagin fet, perquè no pugui tornar a passar un cas com el de na Roser. Ho feim per ella i per la seva memòria, perquè li devem almenys un homenatge per no haver sabut acabar amb les mancances que permetem amb el nostre conformisme i que li han costat la vida, però també i sobretot, ho feim per tots nosaltres. Dissabte dia 11 la plaça de la Catedral s’ha de fer petita!

La sanitat a Menorca, en evidència

La campanya “Ni un més!” va camí d’obtenir un important èxit popular i, en certa mesura, mediàtic. Les més de 1.600 adhesions en pocs dies que ja hi ha a Facebook ho testimonien. D’aquesta campanya se’n va fer ressò Es Poblat dijous passat, amb una important afluència de visites de persones que cercaven descarregar-se el formulari de signatures. L’article ha estat reproduit també a la secció de les Illes Balears de Catalunya Acció-Catalunya i al bloc d’en Joaquim Pugnau, també membre de Catalunya Acció, que encapçalava en titulars tal com es veu en la següent imatge.

També el diari insular Última Hora Menorca ha parlat de la campanya i del greuge que pels menorquins suposen les mancances en serveis sanitaris, com es pot veure en aquesta imatge (amb traducció de Google):

Segons aquest diari, a Eivissa el servei que hauria salvat na Roser Sánchez “funciona des de 1989”, i existeix tant en la sanitat pública com en la privada. Des de la clínica privada eivissenca declaren que consideren imprescindible que una illa disposi d’aquest servei, però es veu que vint anys després aquí no el podem tenir ni amb un nou hospital acabat d’estrenar.

Com ja vaig dir, dificilment s’aconseguirà l’objectiu de la campanya en les condicions de precarietat inversora que el nostre país en general, i la nostra illa en particular, pateix per part de l’Estat castellà de forma crònica. I més en l’actual context de crisi econòmica que serveix de coartada perfecta als nostres polítics colonials, més preocupats en quedar bé davant les cúpules dels seus partits que en defensar els interessos dels menorquins. Sempre tenen l’habilitat d’intercanviar-se els papers i anar fent torns en ser reivindicatius quan són a l’oposició i després oblidar-se d’allò que demanaven o mantenir-se en el silenci quan són al govern. Ho hem vist i ho continuam veient en àmbits com el transport aeri, o en aquest recent episodi que deixa en evidència una vegada més la sanitat menorquina. Com si aquesta esquizofrènia fos la cosa més normal del món. El pitjor d'aquesta fatalitat és de quina manera tenim assumida la nostra condició colonial. Ens pensam que com que som una illa petita és normal que no tinguem certs serveis, que no hi hagi oncòlegs, que hi manquin ambulàncies o helicòpters, que és normal que no hi hagi prou pressupost per nosaltres, que és normal que no se'n recordin de Menorca, i no és cert. NO ÉS CERT!!! No ho és perquè sí que hi ha prou diners, però se'ls queden a Espanya, clar; perquè sí que se'n recorden de nosaltres a l'hora de cobrar. I els partits que governen ho saben, i els que no governen també.

Però una cosa és l’absurditat del règim partitocràtic espanyol al que esteim sotmesos, i una altra de diferent que ens prenguin per beneits i pretenguin que no ens adonem mai del seu miserable provincianisme, la seva hipocresia i la seva mediocritat. I els menorquins en començam a estar cansats que ens vulguin prendre el pèl sempre seguit. Un comentari al grup del Facebook d’aquesta campanya ho reflecteix en primera persona: “M’he trobat amb un polític de gran rellevància a Balears que es va negar a signar-me l’imprès amb un gran somriure i diplomàcia, i em va dir –sort en la teva causa, esper que aconsegueixis moltes signatures-”. Quina mena de persona que es dedica a la política es pot negar a donar el seu suport a una reivindicació com aquesta? Només aquells que són a la política no per servir els ciutadans, sinó per servir-se ells mateixos i els interessos de partit. Si els polítics ens demanen el nostre vot i es presenten a unes eleccions és per defensar els interessos dels ciutadans que representen. Quan no ha volgut signar només pot ser per dos motius: o perquè encara no sap si el seu partit defensarà el que demanam i no vol que li retreguin haver signat per una cosa que no pensen complir, o perquè ja sap perfectament que no ho defensaran. I tant un cas com l'altre és molt greu, perquè indica que aquests polítics defensen els interessos del seu partit abans que els dels ciutadans menorquins, i que els interessos d'aquest partit no són els dels menorquins.

Ni un més!

La notícia de la mort recent d'una al·lota menorquina per una intervenció quirúrgica senzilla ha causat commoció a l'illa. Roser Sánchez Serra, natural de Ciutadella, va ser ingressada dimecres matí per ser intervinguda d’una operació menor. Durant el procés quirúrgic, se li hauria seccionat una artèria vital que va causar una important hemorràgia. Degut al seu delicat estat i la manca de mitjans a l'illa malgrat el nou i flamant hospital Mateu Orfila de Maó es va procedir a traslladar la pacient amb helicòpter a Mallorca, al centre de Son Dureta. Durant aquest trasllat la ferida es tornà a obrir i provocà el greu empitjorament de la jove menorquina. En arribar a l’hospital palmesà, va ser intervinguda d’urgència, però l’equip mèdic no hi va poder fer res més que certificar la seva mort.

Com a conseqüència d'aquest succés, s'ha iniciat una campanya de recollida de signatures amb el nom de "NI UN MÉS" difosa a través d'un grup de Facebook obert per un amic de la família i que ja pràcticament ha arribat a un milenar d'adherits, amb la finalitat d'exigir millores necessàries en la sanitat menorquina:

"Exigim diversos especialistes mèdics a Menorca perquè NI UN MÉS perdi la seva vida per manca del tractament urgent necessari.

És essencial recollir moltes signatures per fer una demanda oficial al Govern.

A Menorca es podrien salvar vides de persones que ara moren per falta de serveis bàsics a l'Hospital Mateu Orfila. En aquests moments falten principalment un especialista cirurgià vascular, un servei s'UCI de nounats, un neurocirurgià i un altre helicòpter perquè hi ha hagut casos de dues urgències en un període de temps molt curt, de forma que el segon no té mitjà de transport urgent per sortir de l'illa.
La UCI de nounats és necessària ja que moltes mares han de volar de forma urgent a Palma per complicacions en el part o amb el nadó prematur, i sempre hi ha la possibilitat de mal temps que impedeix la sortida de l'helicòpter.

El neurocirurgià és de vital importància especialment en accidents de circulació.

Aquest grup és totalment apolític i sense cap afany de controvèrsia, simplement exigim una millora en el servei de Salut de Menorca!"

Qui vulgui pot imprimir-se tants models com pugui del Formulari i contribuir a la recollida de signatures, que s'han de fer arribar a l'adreça que s'indica en el mateix. Segons un membre del grup de Facebook, es pot signar també a als següents comerços de Ciutadella:

CA NA MAITE SA CATALANA, LLIBRERIA CA'N QUINTANA, LA TORRE DE PAPEL, KLÖE, TACTE, PAPER GRÀFIC, TOT MÚSICA, XTREM, ES FABIOL, SI VÉNS CAFÈ.

Aquest no ha estat el primer ni, malauradament, tot i la bona intenció de la iniciativa d’aquesta campanya, serà segurament el darrer cas que la desgràcia cau sobre alguna família menorquina mentre continuem sotmesos al tracte colonial i la sistemàtica espoliació econòmica per part de l’Estat castellà. Naturalment, la mort d’aquesta al·lota és la conseqüència més dramàtica de les greus mancances que tenim a l’illa. I aquestes mancances afecten tots els habitants de Menorca, tant els que hem nascut aquí com els que han vingut d’altres països, perquè tots podem haver de menester uns serveis sanitaris que pagam amb escreix però que no rebem.

La tragèdia és que l’Estat ens robi més de 3.200 milions d’euros de les Illes Balears cada any (Com diu n’Eduard Riudavets al seu bloc, més de mig bilió de les antigues pessetes), tal com es va oficialitzar l’any passat, mentre el nostre Govern només s’atreveix a reclamar-ne entre 380 i 700 en el nou sistema d’espoliació fiscal. I ara diuen que s’escampa el pessimisme perquè el govern espanyol només n’ofereix 200! I açò, senyors, vol dir que ens seguiran robant més de 3.000 milions d’euros anuals. I els menorquins seguirem perdent 6,6 hospitals Mateus Orfiles cada any. I què esperaven de l’Estat castellà!? És que no saben encara amb qui estan tractant?

Si l’any passat es van publicar per primera vegada a la història les balances fiscals corresponents a l’any 2005, compromís d’investidura del president del govern després de reiterats retards, és que ja no pensen els nostres polítics colonials ni tan sols exigir a la metròpoli la publicació de les dades de 2006, 2007, 2008…? I tot el que ens han robat només en els darrers 30 anys de “democràcia” a l’espanyola? Quedarà només en una anècdota la publicació del passat juliol? Tot just ara una part significativa de l’opinió pública menorquina comença a ser conscient d’aquesta dura realitat que patim, però queda encara la part més decisiva que és saber actuar en conseqüència. I actuar en conseqüència és deixar de pidolar a l’Estat castellà el que és nostre, i començar a contruir el nostre propi Estat. De tots nosaltres és la responsabilitat d’acabar amb aquesta situació injusta i degradant i recuperar la dignitat perduda.

Neix Unió Menorquina

Feia molt de temps que se'n parlava i finalment els centristes menorquins han presentat el nou partit Unió Menorquina, amb el que els fins ara integrants d'UCM, IPEC i altres formacions locals volen participar en les eleccions locals i colonials de 2011. La notícia ha sortit al Diari Menorca (traducció en català de Google), i es va anunciar també breument tant a IB3 com a TV3, on ho van fer coincidir amb la presentació també del nou partit Convergència Democràtica de la Franja.

"Som nacionalistes si això significa defensar els interessos de l'illa, però sense radicalismes", açò és el que afirma l'ex-alcaldessa d'Es Castell Irene Coll pel Partit Espanyol i presidenta de la nova UMe. A què es deu referir per "sense radicalismes"? Si el Tribunal de la Santa Prostitució condemna definitivament la llengua dels menorquins a ser legalment inferior a la dels immigrants espanyols al nostre país, es queixaran del radicalisme espanyol, o no diran ni piu? Defensaran els catalanoparlants o els privilegis de la casta judicial franquista que no es vol veure en l'obligació d'haver d'aprendre la llengua de les colònies? Quan l'espoli econòmic, actualment del 14% del PIB (Ep, segons dades oficials!), al que l'Estat castellà sotmet les Illes Balears cada any es consolidi en el nou sistema imposat pel Partit Espanyol de Madrid a Palma, denunciaran el radicalisme colonialista o també callaran? Si una societat demana exercir el dret a expressar democràticament la seva opinió sobre el seu futur polític i aquest dret és negat per part dels radicals antidemòcrates, de part de qui es posaran?

No seran aquests tampoc, en cap cas, els que ens treguin de l'enfanga colonial en la que està immersa Menorca des de fa 300 anys, com tota la nostra nació. Els que només aspiren a substituir els partits sucursalistes per ser ells els que gestionin la colònia potser es podran dir nacionalistes, però nacionalistes d'Espanya. Que la presidenta del nou partit ja surti havent de justificar que no seran radicals en la defensa dels interessos de l'illa és un símptoma de fins a quin punt el llenguatge és utilitzat per part de qui té el poder de manipular l'opinió pública per qualificar i estigmatitzar aquells que només es defensen i denuncien els abusos, i per desgràcia contribueix encara més a aquest pensament autodestructiu. Radicals els menorquins per defensar la nostra terra? L'ús del concepte de "radical" és molt elàstic, però tant de bo fossim tan radicals defensant els nostres drets com els que ens els neguen cada dia per terra, mar i aire.

Pensem però en els aspectes positius. Naturalment, consider l'aparició d'aquesta formació com una bona notícia en el sentit que si tenen èxit podria afavorir una miqueta la normalització del mapa polític de la partitocràcia menorquina, amb una sobrerrepresentació del PPSOE, encara que també hi ha el risc que acabin contribuint a la implantació definitiva del bipartidisme hispànic sucursalista. Pensem també per exemple des de Ciutadella en com podria ser de diferent l'actual situació que patim si un partit com Unió Menorquina fos present a l'Ajuntament reduint la presència del PPSOE. Segur que els trànsfugues i escindits no suposarien un obstacle tan insalvable com el que ara hi ha per formar un govern mínimament presentable.

En Francesc Sintes afirma a l'article Nacionalistes menorquins? que "per poder créixer, primer s'ha de néixer". I com de constum, té tota la raó. Pensar en construir un eix menorquinista per superar la divisió dreta-esquerra que ara mateix només ens perjudica en tots els àmbits és el que demana molta gent al Principat, però amb quin objectiu s'ha de fer aquest eix? Per quedar com esteim ara, i de cada vegada pitjor? Per mantenir-nos sense sobirania, ni cap capacitat de decisió en temes clau? Per resistir una involució antiautonòmica recentralitzadaora que ja plana en l'horitzó pel centre peninsular? El dilema de futur, si hi som a temps, serà el mateix que ja hi ha al Principat en aquests moments: canviar els partits des de dins o crear-ne un de nou amb voluntat real de trencar amb la Gran Castella? Potser perquè ara el catalanisme ja està enterrat i sense opcions dins l'Estat castellà, i més que ho pot arribar a estar, CDC s'està començant a plantejar tímidament l'expansió fora del seu territori tradicional, establint noves aliances amb partits afins de nova creació i potenciant les existents. El paper del menorquinisme que poden representar el PSM i UMe no es pot deslligar de les aliances amb les formacions autòctones de la resta de territoris de Catalunya (com CiU, UM, BNV...), ni amb ERC, únic partit actualment d'àmbit nacional, perquè l'única sortida que tenim si es vol defensar i potenciar la menorquinitat, tant és que ara encara no es vulgui reconèixer obertament des de l'illa, és l'independentisme clar i directe. Només tenim dos camins per al segle XXI: o treballar per construir un Estat propi, o dissoldre'ns dins l'Espanya pancastellanista.

Les restauracions de l'Obelisc i de la documentació de Marc Martí

Dues qüestions han estat d'actualitat al voltant de S'any de sa Desgràcia des de començaments d'any. La primera és la polèmica restauració de l'obelisc de la plaça des Born en memòria dels defensors de Ciutadella l'any 1558. Les crítiques al resultat de l'obra no es van fer esperar. S'ha argumentat que el monument ha quedat amb un color blanc que li dóna una aparença de massa nou. I és ver, la realitat és que estèticament perd l'encant i la integració a la plaça que li donava el pas dels anys. De totes maneres, crec que en uns anys aquest defecte es pot veure solucionat. Record quan es va restaurar el Castell de Sant Nicolau, que no fa tants anys, i per la diferència de color es podia diferenciar perfectament entre les parts noves afegides segons els plànols originals i les parts que ja hi eren. Ara aquesta diferència és imperceptible. El que sí que em preocuparia més és que d'aquí uns pocs anys l'estat de l'obelisc fos pitjor que el que tenia abans d'aquesta restauració, com han advertit alguns, perquè llavors sí que quedaria demostrat davant tothom que l'actuació ha estat una autèntica estafa i la manca de sensibilitat amb la que es tracta el nostre patrimoni.

L'altra qüestió és una notícia que la setmana passada apareixia al Diari Menorca, i té a veure amb la restauració del primer volum de les Jornades de Constantinoble de Marc Martí per rescatar els captius. No em puc estar de comentar una afirmació d'aquesta notícia. Es diu que "per a Pashá, atacar el port de Ponent va ser quasi una obligació quan va passar per davant la costa menorquina en el seu viatge cap a França". És clar, resulta que la flota turca anava cap a França i mira per on, es va trobar Menorca per allà enmig de la mar i va decidir atacar, tot gairebé com per casualitat... És el que té quan no es vol o no es pot assumir la realitat ni explicar-la tal com és, que es cau en contradiccions flagrants i explicacions absurdes, com dir que Menorca es troba de camí cap a França des de l'Imperi Otomà. Tota una perla.

Com que l'hemeroteca digital dels diaris insulars no és gaire de fiar, vaig copiar l'article aprofitant el detall que a més havia estat publicat en la nostra llengua. La notícia sencera la reproduesc a continuació:

Notícia Diari Menorca
Actualizada el: 2009-02-03

Els volums en restauració permeten conèixer aquesta aventura
Piali Pashá, el botxí turc que fou subornat

Isaac Pons de Rosa Ciutadella

L’assalt turc a Ciutadella de 1558 va ser ordenat per l’almirall de la flota otomana, Piali Pashá, un ambiciós oficial de l’armada que volia emular el seu antecessor, l’almirall Jayr al-Din Barbarroja, qui havia fet palès el poder de l’Imperi Turc amb les seves conquestes. Desitjós de demostrar la seva vàlua, per a Pashá, atacar el port de Ponent va ser quasi una obligació quan va passar per davant la costa menorquina en el seu viatge cap a França. Conegudes són les conseqüències que per a Ciutadella va tenir aquella decisió, que a banda dels ciutadellencs morts, va suposar l’empresonament d’unes 4.500 persones, que van ser deportades a Constantinoble.

Cinc anys després del saqueig, el 1563, el Paborde Marc Martí va iniciar un viatge de quaranta dies cap a terres otomanes en una missió força arriscada: alliberar menorquins esclaus de l’Imperi. Tota aquesta aventura és la que es pot conèixer a través dels dos volums propietat de José María de Olivar Despujol, herència de la família després que l’arxiu passés a mans d’Onofre Martí, germà de Marc, quan aquest va morir. Una de les seves nebodes es va emparentar amb la família De Olivar, fet que ha permès conservar fins a dia d’avui aquests manuscrits, una joia de la història de Ciutadella.

El passat mes de febrer, l’Ajuntament de Ciutadella es va comprometre a restaurar aquests documents a canvi de que l’Arxiu Municipal n’obtingués una còpia digitalitzada. En aquests moments ja està restaurat el primer volum, i s’espera que properament hi estigui el segon.

El suborn

Entre els documents que s’apleguen en el primer dels dos llibres que recullen “la jornada de Constantinoble que féu el señor Paborde M. Martí” hi ha el passaport que l’eclesiàstic va obtenir del propi Piali Pashá, el tercer personatge de més poder de l’Imperi Turc. Com explica l’historiador i arxiver municipal, Florenci Sastre, després d’entrar irregularment a Istambul, Martí va comprar l’almirall turc a canvi d’un vestit de pell de marta, aconseguint així el visat per poder circular pel territori otomà per rescatar els 150 presoners que finalment va poder retornar a Menorca.

La conservació d’aquest tresor que documenta el viatge de Martí, permet veure de prop la lletra escrita per la mateixa mà que va assenyalar Ciutadella com una més de les seves conquestes. Aquest, però, és només un exemple del que contenen aquests reculls. Hi ha també cartes reials, súpliques, llistats d’esclaus menorquins, llistes de rescatats, textos en turc o diccionaris, entre d’altres.

Els blocs menorquins i la Diada

Avui 17 de gener, ja ho sabeu, és la Diada del Poble de Menorca. I durant aquests dies els blocs menorquins en fan algunes referències a la festa i els seus elements. És el cas de l'Associació Cultural Ses Tres boques, que fa un article repassant els origens de l'actual bandera de Menorca proposada per una comissió d'experts nomenats pel Consell de Menorca i que fou instaurada oficialment a partir de 1983. Diu l'article que "Cal assenyalar que amb anterioritat al 1983 Menorca va posseir una bandera amb les quatre barres vermelles sobre fons groc i una franja vertical blava al costat amb l’emblema de la Universitat General. La comissió va establir que la nova bandera continuaria amb els quatre pals que des del 1287 havien esdevingut un senyal distintiu de la població menorquina. Al centre, sobre les quatre barres, proposaren afegir-hi l’emblema de l’antiga Universitat General".

També en Nel Martí ens en parla a Diada (nacional), on recorda igualment que la Diada és la celebració de "l'inici d'una societat nova, de cultura catalana i de religió cristiana. La Diada és la forma que té un poble, a partir d’uns fets històrics, de reafirmar-se, de mirar-se, de celebrar-se. La Diada del Poble de Menorca és per tant la festa del poble menorquí, la festa major de la menorquinitat. Cal no oblidar que tots els pobles del món es celebren, o almenys ho fan tots aquells que mantenen la cohesió i la dignitat suficients. Però, a més, aquells pobles que no han assolit l’excel·litud, utilitzant la designació de Joan Fuster, es celebren i es miren pensant més en el futur que en el present; en allò que volen ser, més que no en allò que són. I pens que aquest és el nostre cas". També en ofereix en Nel la segona part de la seva declaració de Menorquinisme polític, en què insisteix en mirar cap al futur, després d'un primer article que ja vam comentar en Es Poblat.

N'Eduard Riudavets centra la celebració de la Diada en la reivindicació de Finançament i Menorquinitat. No ens aniria gens malament donar a la nostra Diada el caràcter reivindicatiu que hauria de tenir com a celebració per treure la menorquinitat de la situació miserable en la que està abocada a quedar si les coses continuen anant pel camí que van, i no per demanar almoines i perpetuar un nou sistema d'espoliació econòmica que és l'únic que tindrem de l'Estat castellà, sinó per acabar d'una vegada amb la dominació política de la nostra illa i de tota la nostra nació catalana pel Regne d'Espanya i la República Francesa.

En Santi Benejam dóna un altre toc als nostres polítics a 17 dies i tot segueix igual. Els recorda que "a la nostra ciutat tenim noves infraestructures de TDT, ara tenim un nou repetidor. Tenim la Plaça dels Pins igual que fa vint anys, la diada de Sant Antoni igual que... Però no podem gaudir de les emisions de la CCRTV. Ni TV3, ni C33, ni poc que els interessa als nostres regidors i consellers, ara bé fer el seu paper a l'acte institucional de la Diada, a la missa a la restaurada catedral, no s'ho perden ni que estiguin malalts".

En clau d'humor, n'Oscar Barber ens explica Les 25 raons de ser d'un menorquí que va rebre via mail. Un llistat que també es pot trobar en un grup menorquí de Facebook i en el que compartesc totalment l'opinió d'un dels comentaris que es fan a la divertida llista: llàstima que no estigui en menorquí! Però el cert és que la llista ha caigut en gràcia i ja ha superat en nombre de membres l'altre grup de Menorquins de Facebook. Per cert, que el grup de Ciutadella de Menorca de Facebook que vaig crear abans de festes ja és a punt d'arribar als 400 membres!

Per acabar, de l'especial sobre Sant Antoni que el Diari Menorca ha publicat amb un resum dels fets de la conquesta catalana de l'illa, en podem destacar que "Sant Antoni es considera el patró de Menorca i aquest dia, és costum dur els animals nets i engarlandats a beneir a l’església. L’origen d’aquest costum és precisament el de la cristianització dels ritus pagans portats a terme per cultures anteriors, en les que es retia culte a divinitats pastorals per tal de que protegissin el bestiar". Crec recordar que entre els crits que els conqueridors feien per entrar en batalla, s'encomanaven a "Sant Jordi", patró de Catalunya, i "Sant Antoni", el sant del dia.


A l'esquerra, imatge de Sant Antoni, i a la dreta, quadre de Jaume I i de Sant Jordi a la Batalla del Puig.

Desembarc a Facebook!

A Facebook m'hi vaig registrar el passat mes de maig amb motiu d'adherir-me a la campanya per valorar la pàgina d'Estatpropi.cat entre les millors d'Europa, i que finalment va acabar en una meritòria 17ena posició. Però no ha estat fins fa poc que m'hi he abocat de ple en aquesta xarxa. Alguns ja han dit que l'aparició d'aquest fenòmen els recorda a l'arribada de la telefonia mòbil, quan al principi molts s'hi resistien, i després tothom acaba atrapat i descol·locat si et quedes fora. No sé si serà aquest el cas d'aquesta utilitat, però darrerament les invitacions per agregar-se o afegir-se pels qui encara no hi són s'estan multiplicant, fins al punt que per exemple en Miquel Saumell es demana Es pot viure sense Facebook?

En les meves primeres exploracions pel Facebook, he vist que hi ha un autèntic galimaties de grups i causes que es repeteixen i en les que s'hi adhereixen les persones que s'hi identifiquen o que simplement tenen ganes de poder-hi dir la seva. Pel que fa a Menorca, ara fa una setmana em vaig trobar un grup ja creat de menorquins, amb uns 450 membres i m'hi vaig afegir. Ara mateix ja supera els 541. De Ciutadella, hi vaig detectar diversos grups relacionats amb Sant Joan o amb alumnes de col·legis, però no un grup genèric de tota la ciutat. I evidentment, vaig aprofitar per crear-lo jo. Ara mateix ja té 34 membres. En cada grup tots els membres hi poden obrir un debat, penjar fotos, etc. Les possibilitats de futur són evidents. Naturalment, en el grup de Ciutadella ja hi he penjat una enllaç al document del Projecte 9 de juliol, ja que el tema va sortir en el mur del grup, i fins i tot he obert un fil de debat sobre el tema per qui hi estigui interessat, de moment sense cap comentari, cosa que tampoc m'estranya gaire amb tan poca gent en el grup i amb tan poc temps. En el grup de menorquins he tret el tema de la música a la nostra illa, a veure si qualcú s'anima...

I entre les causes, a part d'adherir-me a diverses reivindicacions ja començades relacionades amb el contingut d'Es Poblat, ja m'ha faltat temps per crear-ne una que també coneixeran prou bé els seguidors d'aquest bloc: la demanda d'un espai comunicacional en català propi per la nostra àrea lingüística. El vaig crear ahir i en 24 hores té 11 membres.

És clar que al Facebook la majoria de gent hi és registrada amb nom, llinatges i fotos particulars, i tot i que moltes coses només són accessibles per als "amics", se'm planteja el risc que aquesta xarxa s'acabi convertint en un enorme "gran germà" en el que tothom està controlat i tothom ho sap tot dels altres. Hi quedarà espai per a la intimitat en el futur?

Sense llibertat d'expressió.

S'ha dit que escriure a internet és enganyós. Des de la perspectiva del qui hi escriu, pots tenir la sensació que el que poses des de la intimitat de casa teva només és per tu, o pensar que només és per algú amb qui comparteixes conversa i comentaris. Però després descobreixes que és un mitjà amb audiència silenciosa i desconeguda, i que cada vegada guanya més repercussió. Des de la perspectiva del lector, es pot pensar que la gent s'atreveix a dir coses des de l'anonimat que d'altra manera no diria.

El que hem vist recentment al bloc de na Maite Salord ho podríem considerar una anècdota, però tal vegada seria tancar els ulls al que s'està posant de manifest com una realitat preocupant. I és que un dels habituals comentaristes s'acomiadava del bloc per temor a rebre represàlies per expressar les seves opinions amb el seu nom. En les seves paraules de comiat, s'hi entreveu l'ombra del dubte: "l'opinió amb nom propi segueix, a vegades, l’endemà i em queda, en algunes ocasions, una estranya sensació, quan només en volia treure una simple opinió, un simple comentari. I ho sabia. No em preocupa, però hi ha massa ‘franctiradors’, i no ho dic pel darrer que em va telefonar, sinó perquè l’opinió lliure sempre ha tingut detractors".

Na Matilde de la Mole, pseudònim d'una altra habitual, escriu en referència a la qüestió de no desvetllar la seva identitat que "ara és clara per a tothom la meva motivació. Sé que si desvetll el meu nom rebré atacs brutals a la meva feina, a la meva persona i a la meva família d’aquells que sovint critic".

I li respon l'anterior: "Jo, precisament el que vull evitar és que açò passi. (...) Intuesc cosa que podria passar. No he rebut cap amanaça, ni últimàtum, ni res semblant directament, però sé que em pot passar, sobre tot atacs personals molts durs, perquè hi ha gent moltíssim dolenta. En un moment donat vaig percebre aquestes sensacions i em vaig decidir. Hi ha franctiradors, perversos que sempre volen fer mal i cerquen eliminar el qui parla o actua d’una manera que no els agrada. A jo no em fan por, però, repetesc, ARA, en aquest moments, no estic per aguantar segons què. No vull que me cerquin".

El mateix Francesc Sintes l'any passat va plantejar la possibilitat de Tancar el "Claustre" i abandonar els seus blocs i col·laboracions a la premsa per motius idèntics. Deia que "m’han passat coses extremadament greus, estrictament personals, i pesen massa com per arriscar-me a continuar". En un comentari al mateix article explicava "És que m'han fotut un cop baix molt fort i necessit saber si el que escric hi té res a veure. Si és així, ho deix anar, això ho tenc clar". Per sort pels seus lectors i per desgràcia dels energúmens que en el mateix escrit mostraven la seva satisfacció pel tancament, finalment va continuar escrivint.

Alguns dels visitants d'aquest bloc m'han exigit en qualque ocasió que els digués també el meu nom. Ho feia per exemple en MPons l'any passat amb motiu de la campanya de l'Exèrcit del Fènix, que em deia que "sembla que no s'hagi entès que m'agradaria saber qui és l'autor d'aquest bloc sense perfil" i que "no m'agradaria gens ni mica viure en un país independent amb gent sense rostre, ple de fantasmes". I té tota la raó, però és que ara vivim en una colònia on es veu que sí que fan falta les màscares. Jo mateix deia que "no vull tenir disgusts per dir segons quines coses ni jo ni ningú de ca meva. Realment és més important qui sigui que el que digui?". Entre els comentaris un dels habituals d'aquest bloc, en Pere, ens confessa que "T'entenc que no vulguis posar el teu nom tal com està el pati. Jo mateix empr el pseudònim de "Pere", que no és ni el meu nom, per deixar comentaris aquí. Altres no fan ni això i ho fan com "anònim". (...) Tothom ens preocupam massa del que pensin els altres de nosaltres mateixos" i jo li responia que "personalment no és que em preocupi pel que pensin els altres de mi, el que preocupa és que segons qui deixin de "pensar" i actuïn" .

I en Confinat, amb qui tantes diferències d'opinió mantenc, sobre aquest tema escrivia en un comentari que "respecte del tema de l'anonimat estic amb tu. El respet, evidentment".

Hi ha fonament per prendre aquestes precaucions o formen part d'un tabú que s'ha transmès socialment per generacions sense llibertat d'expressió i que avui no tenen sentit? A vegades podem creure que som excessivament prudents, però realment hi ha prou indicis d'algun problema greu i més de fons amb la llibertat d'expressió que la democratització i universalització de l'opinió mitjançant internet, al marge dels canals tradicionals de premsa, ràdio i televisió filtrats pel poder políticoeconòmic, pot evidenciar en certs àmbits. És una qüestió que afecta especialment a Ciutadella, en pobles i ciutats petites o és generalitzada? Les formes de represàlia o pressió poden prendre diverses formes i de les que difícilment et pots defensar: "telefonades" que un diu haver rebut, atacs personals potser relacionats amb les opinions expressades, però també el temor a expectatives frustrades o oportunitats vetades, la no renovació d'un contracte de feina, etc. I tot açò pot afectar a un mateix o a persones estimades. Precisament també el bloc Menorca informació, amb el seu habitual to àcid, afirmava irònicament que "en aquesta plena democràcia seria il·lús tenir por de perdre la feina per motius polítics" i per açò només és pura casualitat que la majoria dels nostres polítics siguin funcionaris.

L'assetjament a la llibertat d'expressió es manifesta actualment començant des de l'àmbit individual amb la fòbia a opinions diferents a les favorables a un règim polític imperant fins a l'àmbit col·lectiu en l'obstaculització de realitzar consultes i referèndums que posen en qüestió aquest règim i delaten les seves mancances. En qualsevol societat sempre apareixen com a opinions majoritàries les que són favorables a l'estat de coses establert. Del primer cas que és el que tractam aquí en podem veure algun exemple en l'article al bloc La ventada dels dies sobre els incidents que el rei espanyol va protagontizar a Menorca, on una tal Marina deia en relació al contingut del mateix que "el que aconsegueix es donar corda a n'es quatre exaltats de sempre que surten per aquí i comencen a fer infumable Illencs", o en Tonicl, que també atacava les opinions afirmant que "vos duraria poc a vosaltres la llibertat, la dels altres, es clar. Preferesc viure amb un règim que fins ara ens ha deixat pensar com volguem amb llibertat i tranquilitat, sense por". A part de les meves respostes en aquell article a aquests lamentables comentaris, el que convé destacar és que es tracta de dues manifestacions que evidencien primer voluntat de desacreditar i silenciar els que no opinam com ells, i segon la comoditat amb què es troben els autors en l'actual situació. Ells, és clar, no tenen cap problema de llibertat d'expressió, perquè les seves opinions són coincidents amb les favorables al règim establert, i no volen veure que n'hi ha d'altres que sí que hi veim problemes en aquest règim i en les nostres llibertats individuals com a ciutadans i col·lectives com a poble. O sí que ho veuen, i ho comparteixen. Perquè aquest és el fons de la qüestió, potser ens repeteixen que tenim una democràcia, però si una societat no es comporta de veritat democràticament, potser és perquè no se l'ha guanyada per ella mateixa i no hi creu, i per tant els drets no es respecten i les seves institucions no funcionen com caldria. I a Ciutadella en concret, açò és bastant evident.

Joan Carles I, l'Intraduïble.

Com ja sabreu, el rei d'Espanya va venir a a Menorca a inaugurar l'inici del nou curs escolar. El que tal vegada no sabran alguns, és el menyspreu cap al nostre país amb el que es va desenvolupar aquell acte i les anècdotes i actituds que va protagonitzar el monarca en la seva estada en aquesta colònia. D'entrada, el rei va fer tot el seu discurs en la llengua de Castella, però és que el president de la colònia autogestionada també, tret d'unes breus paraules inicials. Una altra bona mostra del menorquisme del Partit Espanyol, que quan es tracta de ser bons vassalls de la Gran Castella es permeten saltar-se la llei. Deu ser la manera que tenen de posar en pràctica aquella memorable mentida hiperbòlica que va pronunciar una vegada sobre que mai va ser la llengua castellana una llengua d'imposició i en la que ningú ha estat obligat a parlar. I per més cinisme atribuir-la com a pròpia d'en Servent quan aquest era catalanoparlant i les seves obres no van poder sobreviure en la seva llengua.

També podrien haver anat a fer la inauguració en un dels nous flamants barracons d'última generació que comencen a proliferar pel país, però no, es veu que açò no fa mudat i van triar l'Institut Joan Ramis i Ramis per fer l'acte. Pel que sembla, la intel·ligència del cap de l'Estat castellà arriba fins al punt de llegir el nom d'en "Joan Ramis i Ramis" com a "Joan Ramis Primero Ramis". Tota una ficada de pota a l'altura d'altres pífies del mateix estil pròpies de certes presentadores de televisió. I es veu que no s'acaben aquí les demostracions del nivell cultural d'aquest personatge i el seu respecte per la nostra cultura, perquè també va rebutjar veure el seu nom escrit com a Joan Carles. M'ho crec, perquè no és la primera vegada que es queixa d'aquest fet. Record com en una acte similar a Barcelona, crec que en la inauguració del fòrum de les cultures (ja té conya la cosa), va mostrar la seva sorpresa pel fet que la placa commemorativa posàs Joan Carles I i va dir que el seu nom és "Juan Carlos", fet que van recollir les càmeres d'una televisió castellana. És que no li han explicat a la Casa reial que els noms de reis, emperadors i papes es tradueixen a totes les llengües? Tal vegada quan a les televisions de Castella que ens imposen al nostre territori escoltem notícies sobre el príncep "Charles" o el papa "Benedetto XVI" em creuré que és un error i que esteim equivocats anomenant Joan Carles al rei. En el moment de publicar aquest article, veig que el bloc d'en Joan F. López La ventada dels dies parla també d'aquest tema.

És clar que si el senyor prefereix ser només un ciutadà Juan Carlos qualsevol ja sap què ha de fer: abdicar ell i tota la seva família i donar pas a la restauració d'un sistema republicà com a forma d'Estat. No seré jo qui li negui aquest dret. Però mentrestant no ho faci i véngui a fer inauguracions oficials com a cap d'Estat, al nostre país és i serà el rei Joan Carles tant si li agrada com si no.

I més ens valdria que li agradàs, perquè vés a saber de què és capaç aquest home que tant s'esforcen els mitjans en pintar-lo senzill i planer. Sempre és bo tenir una idea de com es recordarà la història del rei Joan Carles quan la pressió del poder per amagar els aspectes foscos de la seva vida i el seu regnat ja no hi sigui, com la mort del seu germà en circumstàncies no aclarides i que recentment ha tornat a ser notícia. Quina casualitat que les biografies de reis estiguin sovint tan plenes de morts inexplicables! D'aquest tema hi ha un apunt interessant al bloc de Latrappola d'una informació que apareixia a la Viquipèdia en castellà que després va ser editada. Per saber-ne més, sempre és pot consultar la biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó, Un rei, cop per cop, i tal vegada ens farem una idea del que en dirà la història sobre el seu paper, per exemple, en l'intent de cop d'Estat que sempre ens han explicat que va resoldre a favor de la "democràcia" amb una actuació que li faria guanyar el respecte del poble.

Diguin el que diguin en el futur sobre ell, que comencin per dir que era un monarca de la dinastia borbònica que ens eliminà les nostres institucions per dret de conquesta, i imposat per voluntat expressa d'un dictador. Voldrà dir que la nostra història ens l'escrivim nosaltres.

Dimiteixi, senyor Brondo.

Senyor Batle de Ciutadella, em dirigesc a vostè per demanar-li que dimiteixi del càrrec de President de la Corporació municipal del que va prendre possessió com a resultat de les passades eleccions locals de maig de l'any passat. Com recordarà, vostè es presentà com a cap de la llista establerta pel Partit Nacionalista Espanyol que va resultar la més votada, tot i que sense majoria absoluta, i va obtenir 10 regidors. Però el passat dia 31 de juliol d'enguany, vostè i vuit regidors més del seu equip de govern també de la mateixa formació política, van abandonar la militància del partit amb el qual es van presentar a les eleccions.

Davant la indefinició jurídica d'aquest acte polític s'ha provocat que se'ls qualifiqui a vostè i els seus companys de trànsfugues, díscols, renegats o desertors, entre d'altres. I no m'estranya. De tothom és conegut que la suposada democràcia en la que vivim és en realitat un simulacre en la que la separació dels tres poders clàssics d'un Estat de dret, el legislatiu, l'executiu, i el judicial, és pura ficció i que es troba a més segrestada pels partits polítics, l'anomenada Partitocràcia. Així tenim un poder judicial totalment polititzat pels partits i mediatitzat per l'executiu, que depèn d'un President elegit pel poder legislatiu, que a la vegada està també acaparat pels partits.

El sistema que tenim fa que els partits imposin una llista tancada amb els noms que s'han de votar de forma exclusiva i excloent sense opció per part del ciutadà a triar entre els noms d'una o diverses llistes, i és molta la gent que vota els partits que més coneixen o amb els que més s'identifiquen independentment de les persones que s'hi presentin. Però els partits saben que els nostres representants no són ells com a organitzacions, sinó els diputats als Parlaments, els consellers electes en els Consells i els regidors en els Ajuntaments, siguin quins siguin els partits o les organització amb les que militin o simpatitzin. Les persones, i no els partits, són les que ens representen legalment i legítimament, però aquests representants depenen dels partits per ser elegibles. Açò provoca que en cas de conflicte, la lleialtat dels nostres representants estigui viciada moltes vegades per prioritzar la fidelitat al partit, i no als ciutadans que els van votar. I també per açò allò que més temen els partits, per damunt fins i tot dels corruptes, són els que abandonen la seva disciplina i els deixen sense el poder que havien guanyat. No m'estranya, per tant, que tots els partits polítics des d'UPCM fins al seu antic partit el PP, passant per PSM i PSOE, puguin dir ara, per desgràcia amb molt bona part de raó, que vostè i els seus regidors no representen a ningú més que a vostès mateixos.

Sigui dit per tant que no deman la seva dimissió perquè hagi deixat el partit amb el que es presentà, ja que per mi els partits haurien de tenir un paper molt menys rellevant en la vida política del que tenen. Jo crec que són els candidats els qui haurien de donar explicacions als seus possibles votants de les seves idees i dels projectes que volen pel seu poble i mantenir-se fidel a aquestes promeses, i sense que cap partit pugui imposar o negar la seva participació en una campanya electoral. Els votants també haurien de poder triar els seus representants independentment de la militància dels mateixos en un o altre partit, de manera que aquests no podrien qüestionar la seva representativitat ni vincular-la a una militància.

Sincerament, a mi que hi hagi gent del nostre país que es doni de baixa de qualsevol partit colonial espanyol em sembla una fantàstica notícia. Se'm passen pel cap uns quants motius pels quals molts militants i fins i tot representants en actiu en Ajuntaments i Parlaments dels nostres Països Catalans haurien de deixar els partits en els que militen (colonials o autòctons!) per no complir amb allò que van prometre o allò que van dir que defensarien, i ho trobaria totalment justificat per ser coherents i fidels als ciutadans que els van votar.

El que no em sembla bé és que vostè, a qui no he sentit defensar mai ni les llistes obertes o una reforma electoral per treure protagonisme als partits, que va ser candidat per decisió d'un partit i aprofitant precisament aquest sistema que exclou altres possibles candidats, precisament ara digui que vostè és Batle de Ciutadella perquè la gent el va votar a vostè perquè era vostè, i no perquè era cap de llista d'un partit concret. Segurament deveu conèixer alguna gent que el va votar per ser vostè, però li assegur que jo no només no en conec cap sinó tot el contrari. Per Barcelona solen dir que si els colonialistes del Partit Espanyol presentassin un sofà de candidat, la gent els seguiria votant ben igual. A Ciutadella és evident que passa el mateix amb els votants del seu ex partit, perquè serà difícil de superar una llista de sofàs tan magnífica com la de les dues darreres eleccions. No crec per tant de cap manera que la majoria que va obtenir la tingués per ser vostè. Les declaracions que li vaig sentir dir jo mateix per la Televisió de les Illes em semblen pur oportunisme. Si realment creu que és cert el que va dir, entenc que no ho digués abans quan depenia del partit, però si com pens no s'ho creu ni vostè, aleshores només puc dir que és tan hipòcrita com el govern que teòricament dirigeix, predicant allò que no creu contínuament i actuant per amiguisme, afinitats i fòbies personals. Ningú els podrà recriminar que no siguin bons actors. L'única manera de demostrar açò que diu seria que es tornàs a presentar com a independent. I per sort o per desgràcia, esper que no tindrem ocasió de comprovar-ho.

El més trist de tot és que tampoc ningú es creu que l'acte d'abandonar el partit fos liderat per vostè, sinó que formava part d'una estratègia d'un sector del mateix partit per fosques motivacions relacionades amb el cas Nerer que recentment els havia esquitxat davant tota l'opinió pública, com a forma de pressió dins la formació política per les divisions que teníen plantejades davant el congrés insular i la renovació de la junta local, i que sembla que finalment no els hauria sortit bé. És possible que sigui vostè molt bona persona, però no ha sabut liderar el govern del meu poble en cap moment. S'ha deixat utilitzar vostè, i ha deixat que s'utilitzàs l'equip de govern i l'Ajuntament de Ciutadella per interessos particulars i de forma partidista en el sentit més sectari del terme. No ha estat vostè mai un alcalde de tots els ciutadellencs, i ara a més tampoc ho és de la majoria dels que el van votar com a seguidors del seu antic partit. Per tot açò, li deman que prengui ni que sigui per una vegada la iniciativa i la responsabilitat que li correspon i presenti la dimissió. Es farà un favor a vostè, segurament també a molts dels seus regidors que si tenen un mínim de seny deuen ser els primers en sentir-se enganats i utilitzats, i sobretot, ens farà un favor a tot el poble.

Gràcies.

Un ciutadellenc.

Retorn a la feina.

S'han acabat les vacances de bloc, i és hora de tornar. Abans de deixar Es Poblat vaig dir que el mes d'agost a vegades donava sorpreses, i no m'equivocava, perquè aquest ha estat un mes que prepara una tardor espectacular.

A nivell local, tenim a Ciutadella que l'Alcalde Llorenç Brondo i 8 regidors de l'equip de Govern s'han donat de baixa del Partit Nacionalista Espanyol per trencar l'acord de govern amb l'UPCM d'en Joan Triay traslladant les disputes internes del partit a l'Ajuntament. Aquest moviment que es va donar a conèixer el dia 31 de juliol i que dia 1 d'agost sortia a tota la premsa local i part de l'estrangera es produia dos dies abans del congrés del partit i mostrava les profundes divisions internes d'aquesta formació política. Les reaccions no s'han fet esperar i el bloc de na Maite Salord ha estat una finestra per on passa aire fresc enmig de la xafogor mediàtica de la xarxa de comunicació que es mou a l'entorn dels interessos dels grans partits colonials de l'illa, amb articles i comentaris de gran nivell. Només s'han de seguir els apunts Crisi a l'Ajuntament de Ciutadella, Una única tranquilitat i La nostra responsabilitat per comprovar-ho.

Ara tothom està a l'espectativa de la renovació de la Junta Local del proper 12 de setembre per saber si hi ha possibilitats que els 9 desertors retornin al partit amb el que es van presentar a les eleccions o se'ls tanca qualsevol opció en aquest sentit i es reobre el debat per part de l'altre partit colonial, el Partit Espanyol, per aconseguir l'Alcaldia que no li van donar les eleccions amb una moció de censura i que ha anat llençant missatges contradictoris que no amaguen la seva ambició de poder a qualsevol preu.

En l'àmbit internacional la independència d'Ossètia del Sud i Abkhàzia de la república de Geòrgia afegeixen dos nous Estats en el còmput de països independents de la Terra. En aquest cas ha estat Rússia qui pels seus propis interessos ha ocupat Geòrgia i ha reconegut la independència d'aquests territoris en contra del que ella mateixa predicava en el cas de Kosovo, i en canvi els Estats Units i els països europeus s'hi mostren contraris. Tot plegat fa que es demostri una vegada més la necessitat d'un reconeixement universal dels drets col·lectius dels pobles i d'un organisme internacional amb capacitat real per fer-los complir que no deixi la llibertat de les nacions sotmesa a les necessitats de l'equilibri entre potències. També s'han pogut fer comentaris sobre aquest cas a la blogosfera illenca en l'article d'en Francesc Sintes Solidaritat amb Geòrgia? Ca!

En l'Espai Comunicacional, podem destacar que també des d'aquest mes d'agost Canal 9 ja es pot veure a part del Principat per TDT, en un nou presagi que l'acord de reciprocitat sembla estar encarrilat i pendent de la concessió per part del Ministeri del múltiplex per emetre els respectius senyals. Com ja he dit en altres ocasions, haurem de veure finalment amb quines condicions i quina programació. Aquí a les Illes, la notícia de la desaparició de les desconnexions insulars dels informatius d'IB3 ha causat queixes entre els televidents i la típica escena de retrets entre els dos partits colonials que són els principals responsables d'aquesta situació ja prevista des del moment en què en el desplegament de la TDT només la Televisió Castellana que pagam tots té permès tenir desconnexions territorials en les emissions digitals, i no així la resta de canals públics o privats. Si a les Canàries ja demanen poder seguir fent les desconnexions i al Principat TV3 pot seguir amb les desconnexions dels seus Telenotícies comarques, esper que aquí es pugui trobar també una solució a aquest tema ara que ha saltat a l'opinió pública, però la veritat, fins avui encara no he pogut veure ni un informatiu menorquí d'IB3 perquè a Ciutadella la majoria rebem les desconnexions mallorquines, i no les menorquines. A veure quan posam ordre amb un repetidor per Ciutadella!

I finalment, ja ha començat també durant aquest passat mes la batalla pel nou sistema de manteniment de l'espoli econòmic als Països Catalans per part d'Espanya. El combat que ens preparen serà digne d'un show de pressing catch, molt espectacular però on tot acabarà com està previst pels guionistes: seguirem poquinant com a bons esclaus als nostres amos de l'altiplà peninsular fins que deixem de ser una nació d'oportunitats i hagin d'emigrar no només els més preparats com ja passa ara, sinó fins i tot els treballadors menys qualificats. I llavors, rebrem alguna solidaritat dels qui ara no volen deixar d'espoliar-nos? Si no n'hem rebut mai en tota la història, de solidaritat espanyola, sinó tot el contrari! Algú es pot creure que ara han canviat i que ells ens ajudarien? Quan tenguin el que volen i la situació s'hagi invertit definitivament tancaran l'aixeta tan ràpid com ara bombegen per drenar els recursos del nostre país.

Quan s'hagin acordat les noves condicions d'espoli i es produeixi l'esperada sentència del Tribunal de la Santa Prostitució sobre l'Estatutet colonial del Principat (i també la de la consulta popular basca) llavors quedarà consumat el fracàs més absolut de la nostra classe política majoritària, repartida entre partits colonials o autòctons però encaixistes amb un Estat que treballa contra la nostra nació amb tots els mitjans de què disposa. Al Principat sembla que es va preparant un relleu que doni una nova esperança, tal vegada la darrera, que ja veurem si s'aconsegueix. Però i aquí a les Illes, què podem fer?

Se veu, se sent, Sant Joan està present!

I ja tornam a tenir Sant Joan aquí. Enguany està en boca de tothom els 5 dies seguits de festa que ens esperen. Avui divendres vespre les fogueres, demà la vetlla des be, Diumenge des Be, dilluns 23 que serem el dissabte de Sant Joan, dimarts 24 el dia de Sant Joan i dimecres Sant Joanet per descansar i recuperar-nos. Que no ens passi res! També es comenta com són d'estrets aquest bienni que enguany estrenam els carrers del primer toc de fabiol. Certament no és igual que el caixer senyor tengui casa a la Plaça de la Catedral que als carrers de Sant Francesc i Sant Jeroni. Però ja se sap, fins i tot entre els nobles hi ha categories.

En el darrer article ja havíem començat a fer comentaris de les nostres festes amb motiu del comunicat rebut de l'equip d'Estatpropi.cat que aprofit per transcriure literalment i que diu:

Per Sant Joan facem Diada; pengem la senyera.

Sant Joan és el patró de molts dels nostres pobles i també és la Diada dels Països Catalans. La Nit del Foc i la diada de Sant Joan se celebren intensament des d'Alacant a Ciutadella amb innombrables aturades per tot el país.

Des d'Estatpropi vos animam a celebrar la festa tots junts de Sant Joan i a reivindicar el caire nacional de la jornada. L'alegria i les ganes de passar-ho bé juntament amb el foc, la foscor i la màgia de la nit combinen perfectament amb el sentiment de poble que tots i totes tenim. Per simbolitzar-ho, per Sant Joan el mapa d'Estatpropi.cat deixarà de tenir senyeres esperant que vosaltres agafeu el relleu i les faceu onejar des dels vostres balcons, finestres i terrats.

Per Sant Joan facem Diada; pengem la senyera.

L'equip d'Estatpropi

www.estatpropi.cat

Bé, jo com que en Es Poblat tenc sempre la senyera penjada no fa falta que n'afegesqui una altra per aquests dies. Però el cert és que hi ha gent que malinterpreta açò de què Sant Joan sigui la festa nacional dels Països Catalans. Es deuen pensar que els barcelonins, els mallorquins o els valencians ens deuen voler prendre el nostre Sant Joan ciutadellenc i de ningú més? El fet és que, com diu el comunicat, Sant Joan és motiu de celebració de diverses formes arreu del territori catalanoparlant amb gran intensitat. Aquesta festa que a cada poble i ciutat es celebra a la seva manera és un element més que compartim amb altres territoris d'aquesta nació nostra que precisament oblidam i desconeixem perquè no tenim un Estat propi ni un espai comunicacional articulat que difongui com són les festes de Sant Joan a d'altres territoris del país i els elements i origens comuns en la celebració dels solstici d'estiu.

Com a ciutadellenc, no puc sinó manifestar la meva satisfacció i el meu orgull que una festa tan pròpia de Ciutadella com és Sant Joan i celebrada de forma tan singular al nostre poble sigui a la vegada una festa compartida amb altres ciutats de les illes i de la vessant mediterrània de la península que mereixi ser reconeguda com a Diada dels Països Catalans des de fa anys.

Poca cosa més puc afegir que allò que ja vaig dir l'any passat. Enguany la revelació ha estat el bloc I ja duen sa bandera, del bloguer David Caules autor del bloc Ses fotos d'en David, que inclou àlbum de fotografies, entrevistes, sortejos, etc... Si no el coneixeu encara, és de visita obligada.

Que passeu unes molt bones festes de Sant Joan!

La font de la sublevació.

L'assalt de dijous dia 29 de maig de 2008 al Saló Gòtic de l'Ajuntament de Ciutadella bull a la blogosfera menorquina. El que semblava una llarga hivernació d'aquest poble en la seva actitud política ha quedat trencat en un despertar que ha sorprès a propis i estranys. Ens haurem desxondit de veritat o haurà estat un despertar curtet com aquells que protagonitzava Robert de Niro a la pel·lícula "Despertars" (Awakenings) per tornar a caure en el coma profund de la indiferència i el silenci?

El moviment que s'està gestant en contra de la destrucció de sa Plaça des Pins per convertir-la en un aparcament subterrani és una protesta clara pel menyspreu dels sentiments de molts ciutadellencs envers aquesta plaça, però serveix de canalització del malestar per les formes del govern municipal PP-UPCM i la seva oposició a qualsevol tipus de la participació ciutadana en la presa de decisions que afecten la vida dels ciutadans. I aquest malestar que ara esclata l'han estat sembrant des de fa temps. Ho explica molt bé en Nel Martí en els seus articles Plaça des Pins (i la desafecció política) del passat 30 d'abril, i La ciutat i els seus pins del 13 de maig. També la regidora del PSM a l'Ajuntament Maite Salord ens donava la seva opinió sobre les intencions municipals al seu article Plaça des Pins i ens informava de la campanya per salvar la plaça amb Tothom a signar! i de la manifestació convocada la setmana passada mateix amb Tothom a la Plaça des Pins! que es devia desenvolupar dins l'habitual normalitat.

Ara però, el tema de la Plaça des Pins està en boca de tothom i a tota hora, a casa, a la feina, a l'escola, al bar, al carrer. El més trist de tot és sentir gent que es lamenta de la possible desaparició del pinar resignada que "encara que la gent no ho vulgui, ho faran igual". Açò és el que no pot ser! Si no ho volem i si som majoria, no ho hem de permetre!

Vist el que ha passat, l'equip de govern té seriosos motius per estar preocupat. Una cosa és gestionar uns projectes (quins?) en els que hi creuen els seus i ningú més, i una altra molt diferent és tractar d'imposar una decisió en la que els seus mateixos votants manifesten dubtes o es mostren obertament contraris juntament amb la resta de la població.

I què ha iniciat aquesta revolta? La confusió al voltant de la destrucció per part de l'Ajuntament del brollador de la Plaça des Pins n'hauria estat el detonant. Una decisió precipitada de retirar dita font i el seu trencament accidental ha provocat una reacció en cadena, des dels vesins indignats amb tota la raó per l'actuació municipal fins als fets de darrera hora del capvespre. El boca a boca i els mitjans de comunicació tradicionals escampaven la retirada i destrucció de la font amb l'aparició dels primers protestants, amb les representants de l'oposició Maite Salord i Pilar Carbonero incloses, i molta gent ho ha interpretat com una provocació, com l'inici de la retirada dels pins. A partir d'aquí, correus electrònics, missatges de mòbil, blocs i webs, com la del GOB amb aquesta notícia, feien la seva feina de convocar una concentració a la plaça a les 20:00 hores per protestar.

Els fets ja han estat qualificats de dia històric per en Joan Martínez al seu bloc, que ens ofereix tres apunts relacionats amb la qüestió:

Ciutadella assalta el Saló Gòtic

L'assalt al Saló Gòtic i 2

Per una Comissió de Patrimoni Històric

El bloc Can Lluri es destaca novament per la seva crònica des de primera línia de combat i càmera en ma via Youtube:

Escandalós, increïble, indignant...

Ciutadella ha cridat, volem Pins!!!

Ses fotos de sa concentració i de l'ocupació de l'Ajuntament de Ciutadella

Els meus vídeos de s'ocupació de s'Ajuntament de Ciutadella

Crònica des Pins de dilluns 2 de juny

La regidora del PSM Maite Salord ens ofereix també la crònica en el seu darrer article Han tirat baix la font de la Plaça des Pins! que ja duu prop d'un centenar de comentaris. Per cert que una de les intervencions és meva. Davant l'aparició de l'infaust personatge històric del Capità Negrete entre els comentaristes, que es declara votant del Partit Nacionalista Espanyol, i que alguns només coneixen pel paper que s'autoatribueix a l'Acta de Constantinoble, no he pogut evitar d'aprofitar l'oportunitat de fer una representació d'en Pialí Baxà per mostrar l'autèntic rol d'aquest Cavall de Troia de la Corona espanyola en el seu intent de genocidi del poble menorquí. Gràcies a un altre comentari d'un tal Kintet descobresc la pàgina d'en Jordi Francolí a MySpace i que té un tema anomenat "La meva plaça" que ens parla d'una plaça que tenia pins i que ara és de formigó. Molt adequada com a proposta d'himne, l'hauríem d'escoltar tots. Avui, na Maite ens fa cinc cèntims d'un anònim que ha rebut per correu electrònic a Peus en remull.

En Francesc Sintes evoca les enyorades glòries del Foner emmascarat, que no podia fallar el tir, amb un esperat Cabildolàndia reviscola! Simplement genial!!!

Altres blocs que en parlen són els següents:

Ja que hi som

Plaça dels pins

Parking subterrani

Escriviure

Aparcament vs plaça des Pins

El pensamiento ordenado

Plaça des Pins

Cambra de Xaloc

Pàrquing

Finalment, dir que s'ha obert la pàgina Salvem sa Plaça des Pins, amb un recull d'articles, notícies, fotos i vídeos que es van penjant a internet i que ja inclou fins i tot un fòrum.

Més endemeses de la Policia de l'Estat castellà a Menorca.

Gràcies a l'apunt Terror a la Plaça Miranda? de n'Àlex, l'autor del recentment inaugurat Binibloc que ens escriu les seves cròniques des de l'Argentina (com ell mateix diu, de Menorca a Buenos Aires havent passat per Barcelona) conec una notícia del diari argentí LaNación que es refereix a un nou cas de maltractament per part de la Policia de l'Estat castellà a Menorca. Com que ell mateix avisa que segurament aquest tema no haurà rebut gaire atenció a la nostra premsa local (jo desconec si n'han informat o no), crec just fer-me'n ressò també des d'Es Poblat, a veure si la informació va circulant...

Es veu que Alejandra González, una argentina que viu a Menorca i que el passat novembre va acudir a la Policia per demanar ajuda per uns problemes amb el seu acompanyant quan tornava d'una festa a Maó, va acabar essent maltractada, copejada i humiliada a la comissaria, segons es desprendria de l'informe forense. L'advocat d'aquesta dona, el ciudadano Quevedo, es queixa que no hi ha hagut investigació sobre el tema, fet que no es pot justificar per la vaga que hi ha hagut els darrers mesos. N'Alejandra, en declaracions al diari argentí, afirma "estic destrossada, abans em feien mal el cos i el cap pels cops, però ara, aquest silenci i aquesta impunitat resulten matadors". Associacions de residents i autoritats consulars argentines s'han interessant pel seu cas, de moment sense gaire èxit.

Què pot haver passat perquè una persona que teòricament es presenta a una comissària per demanar ajuda en surti amb morats i cops? Sembla que la Policia nacional de la Gran Castella hi troba gust en açò de maltractar persones, es diguin Eduard Coll o Alejandra González, parlin en menorquí o en argentí, siguin joves o dones, europeus o d'altres continents. Deu ser que aquests agents de les restes de l'imperi castellà no suporten cap diferència de cap tipus, que la incultura i mala educació és el fonament de la seva autoritat, i que la ignorància és un requisit per exercir el seu càrrec. No seria hora que els menorquins ens plantegem d'enviar aquesta tropa de colonitzadors cap al seu país, on segur que seran molt més feliços, i que la seguretat dels nostres ciutadans depengui d'un Estat propi de la nostra nació, i no del de la nació veïna?

He de donar gràcies una vegada més a aquest mitjà que és internet, que fa que poguem conèixer la informació que es dóna des d'un país com l'Argentina d'uns fets ocorreguts aquí a ca nostra, i que, dit amb tota la prudència del món, vés a saber quin tractament tenen en els mitjans d'aquí.

El dia d'enganar en Es Poblat.

Evidentment, la notícia del meu article d'ahir sobre la trilogia "Columbus" d'en Peter Jackson era la meva broma del Dia d'Enganar. Per si encara queda qualque despistat, sobretot de fora de Menorca, s'ha de dir que a l'illa celebram el dia 1 d'abril com en el món anglosaxó, una tradició que ens ha quedat de la dominació britànica al segle XVIII. Aquesta particularitat de Menorca no l'han passada per alt a Vilaweb, que en l'estrena de la seva secció La Nit a Vilaweb ahir publicaven Compte amb l'1 d'abril! amb menció inclosa a la nostra illa.

La premsa local, com de costum, també en va fer de les seves. Entre d'altres, el Diari Menorca publicava que York i Menorca llancen al mercat el sandwich "Nelson" i l'Última Hora la notícia MenorcAir, una companyia aèria només per l'illa.

Al Racó Català van ser uns quants els que van caure de quatre potes en l'enganada. Vaig penjar l'article després d'haver-lo publicat al bloc. Els comentaris van anar arribant, i com podeu veure, després de descobrir la broma qualcú va canviar intel·ligentment el seu comentari per no quedar retratat... Van ser vàries les visites que vaig rebre en Es Poblat de raconaires que cercaven insistentment per internet la inexistent revista Cinema's News de Santa Bàrbara o notícies sobre Columbus i Peter Jackson. De bon rotllo, companys!

En fi, llàstima que aquesta notícia no fos veritat, però tinguem paciència. Som el primer que voldria que es fes almenys una pel·lícula que arribàs als grans circuits comercials internacionals on la història s'explicàs tal com va succeir i on hi tinguéssim el paper que ens correspon, i no el conte de fades que és la versió castellana i que ens hem d'empassar com a rondalla oficial. Hem de tenir la seguretat que un dia la feina que s'està fent per donar a conèixer el passat del nostre poble, que s'ha volgut esborrar de la Història Universal, doni els seus fruits. Com sempre, tenir un Estat propi serà condició necessària, perquè mentrestant, qualsevol cosa que sigui una evidència que la nostra nació ha estat sepultada en l'oblit de la memòria col·lectiva no és rebuda precisament amb bons ulls per uns polítics que no tenen cap intenció d'admetre la situació colonial que tenim. De moment, la tasca d'en Charles Merril de la que parlava en l'article d'ahir (i aquesta sí que és certa!) ja és un gran pas en la difusió en anglès de la catalanitat d'en Colom. Tot arribarà...