II Centenari de la Revolta menorquina de 1810

Avui dia 1 de març és el Dia de les Illes Balears, la festa oficial de celebració de l’aprovació del primer Estatut colonial de les illes sota el règim de la Restauració borbònica espanyola ara fa ja 27 anys. Una festa que naturalment i tot i el temps transcorregut no té cap trascendència ni tradició popular i es limita als actes i discursos institucionals de rigor. Una diada enguany marcada a més per la crisi política pel degoteig constant de casos de corrupció en la partitocràcia balear.

Curiosament, aquesta data coincideix amb la d’un altre esdeveniment rellevant en la història dels menorquins, encara que totalment desconegut per la gran majoria: la Revolta menorquina de 1810. El II Centenari d’aquells fets passarà també segurament desapercebut en els discursos oficials d’avui i en els mitjans de comunicació menorquins i més encara els balears. I no és estrany, perquè en tot poble ocupat és sempre de gran utilitat mantenir en el desconeixement de la pròpia història la població sotmesa. En realitat, la revolta havia començat el vespre del dia 28 de febrer a Alaior, segons relata l’historiador Miquel A. Casasnovas, i l’1 de març va esclatar a Maó i es va estendre als altres pobles de l’illa. Però a qui devem la major difusió i estudi d’aquest episodi de la nostra història és a Andreu Murillo amb la seva obra “La Revolta menorquina de 1810”.

Per què es va provocar aquella revolta? Feia 8 anys que Menorca havia estat incorporada a Espanya en virtud del Tractat d’Amiens. En paraules del propi Murillo, allò implicà un canvi de sobirania, però no de condició. Menorca passaria de ser colònia britànica a colònia espanyola, contràriament al que afirmava la propaganda oficial contemporània de “retorn al senyor natural”. Altres autors com Hernández Sanz o Riudavets comparteixen l’opinió que el govern liberal dels anglesos fou substituit per l’absolut i restrictiu dels espanyols. El malestar acumulat amb la implantació de l’administració espanyola a Menorca, les ingerències en les institucions menorquines, que a la pràctica quedaven buides de contingut i sota el control del Governador, l’abolició de la franquícia comercial que els menorquins havien tingut sota sobirania britànica, la imposició de la duana, la progressiva pressió castellanitzadora i els insults i menyspreus del nou bisbe castellà Pedro Antonio Juano, van acabar amb la paciència dels menorquins. L’assalt a dependències oficials i a les cases dels nous administradors espanyols no es van poder aturar per les autoritats. Finalment es decretava l’expulsió dels espanyols, la suspensió de les quintes, dels drets de duana, de l’estanc i del paper segellat. Però les provocacions de l’ajudant del Governador van fer que els menorquins continuassin la revolta i es va aconseguir també l’expulsió del bisbe Juano.

Durant un temps els gremis menorquins que s’havien revoltat es van apropiar del poder i les disposicions del Governador es dictaven d’acord amb la seva voluntat. En la pràctica Menorca tindria una independència de fet però que en cap moment es proclamaria formalment com sí que farien les colònies americanes, pel que jurídicament la nova situació suposava més una autonomia de caràcter fins i tot més econòmic que polític. Les temptatives de demanar l’ajuda anglesa per defensar el nou règim menorquí toparien amb l’aliança angloespanyola del moment contra França, i la resposta britànica era que no es podien immiscuir en una “qüestió interna” del regne d’Espanya. Naturalment en el llenguatge diplomàtic l’alternativa venia implícita en el missatge dels anglesos, en un context que es repetiria en el segle següent amb els autonomistes catalans del Principat davant el president nordamericà Wilson. La resposta britànica hauria pogut canviar dràsticament, i també el nostre futur, si els menorquins haguessin convertit la “qüestió interna” espanyola en una qüestió internacional oficialitzant la independència. Però no va ser així, i al final novament el poder espanyol aconseguí restablir el seu imperi a Menorca, amb l’empresonament o execució de participants en els disturbis, i imposició d’una multa als municipis revoltats. El que vindria després, forma part del nostre passat i present colonial.

Avui capvespre a les 18:00 hores a Maó, a l’Arxiu d’Imatge i So de Can Victori (Camí des Castell 28), una trobada organitzada pel PSM sobre “El Menorquinisme polític 200 anys després de la Revolta menorquina” serà l’únic acte en què es commemoraran aquells fets amb la xerrada de l’historiador Amador Marí, la presentació del llibre “La nació dels Menorquins” de Nel Martí, i la presentació de la Plataforma de regidors pel dret a decidir a les Illes Balears. El propi full que anuncia l’acte explica que “L’aventura sols durà uns pocs mesos, però 200 anys després encara continua vigent: seguim reclamant un tracte fiscal just, seguim treballant per disposar de suficient autogovern per crear el nostre model de país, i seguim lluitant pel reconeixement de la nostra identitat”. I és que continua vigent perquè com aquells menorquins de fa 200 anys, ens equivocam de marc. Continuam plantejant la nostra reivindicació en termes de “qüestió interna espanyola”. I ens continuam embestint contra la mateixa paret una vegada i una altra. No hem de reclamar “un tracte fiscal just” a Espanya (que no ho farà mai!), sinó disposar i gestionar la totalitat dels nostres impostos; no hem de treballar perquè Espanya ens dóni “suficient autogovern” (que no ho farà mai!), sinó disposar del nostre propi Estat; no hem de lluitar perquè Espanya reconegui la nostra identitat (repetesc: que NO HO FARÀ MAI!), sinó perquè ens reconeguin els altres Estats del món sencer d’igual a igual. Només quan acabem de fer la passa que no van fer els menorquins de 1810 ni els autonomistes dels s. XX podrem deixar de reivindicar, per començar a construir de veritat el país que volem i que ens mereixem en l’Europa mediterrània del segle XXI.

Terra Argentina, la frontera sud

La bandera d’Argentina i la bandera de Catalunya.

Els signes de catalanitat també són ben presents en aquest país sudamericà, com arreu de tot el continent. La denominació mateixa de l’Argentina podria tenir origen en la paraula catalana argent, mot ben comú i sinònim de plata, tot i que l’explicació oficial continua essent la paraula argentum del llatí. Però si els primers europeus que arribarien a aquella vasta zona eren catalans i no castellans com se’ns ha volgut fer creure, no seria estrany que el nom català del Riu d’Argent hagués estat la referència per donar nom al país sencer. Però és que a més, resulta que el nom de la capital, Buenos Aires, també és d’origen català. Només cal comprovar l’existència d’altres llocs amb el topònim de “Bonaire” per adonar-se’n de les arrels del topònim, que seria portat per catalans d’un original de gran devoció a l’illa de Sardenya, al Santuari de Bonaria, i que no podia quedar en la castellanització posterior com a Buen Aire per delatar massa la seva traducció del català, tot i que amb aquest mateix nom se’n va donar també culte a Sevilla. Així, va passar a ser Buenos Aires, que no existeix enlloc més.

A banda d’aquests dos casos, són molts més els topònims que són clarament catalans com ja hem vist en altres països americans. Noms que reprodueixen llinatges catalans i noms de llocs i ciutats d’arreu del territori de la nostra nació que s’escampen pel país de nord a sud i que han sobreviscut al pas del temps. Però un dels casos que més ha sorprès darrerament ha estat la constatació que l’Illa Gran de la “Tierra de Fuego”, a l’extrem sud del país i del continent, s’havia anomenat abans “Illa de Xàtiva”, fins que Felip V esborraria aquesta denominació després de la Guerra de Successió. El rei que aboliria les institucions pròpies de Catalunya faria incendiar la ciutat de Xàtiva i deportar els seus habitants amb la intenció d’exterminar-la completament de la memòria, i en el seu lloc contruir-hi la Colonia Nueva de San Felipe. En consonància, faria eliminar també el seu nom a l’illa americana pel que té ara. Un càstig cap als catalans i un exemple més entre molts altres per fer-nos desparèixer com a poble i de la història, i en aquest cas concret a la ciutat valenciana que donava nom a un bocí d’Amèrica.

A l’esquerra, mapa d’Argentina amb topònims catalans. A la dreta, la Terra de Foc amb la denominació d’“Illa de Xàtiva”.

Les influències lingüísitiques en el lèxic i la fonètica de la llengua catalana que ja hem comentat també en relació al castellà que parlen a Sudamèrica es reprodueixen igualment a l’Argentina, amb una particularitat ben concreta: l’expressió “Txe!” tan característica dels argentins i que ens evoca a l’existència en un passat destruït i oblidat a una important presència de població valenciana reconvertida en castellanoparlant. Curiós és també que la salutació “buen día” que en general diuen els sudamericans és un calc del català “bon dia” i no com diuen els castellans “buenos días” (ves per on, la mateixa diferència que amb el cas de Bon Aire – Buenos Aires).

Per sort, aquestes restes de substrat català ajuden a recompondre el trencaclosques de contradiccions que el relat oficial castellà ens ha deixat i a refer la veritable història. També ajuden imatges com les següents de la rèplica exacta de la nau Victòria que va realitzar la primera volta al món, construïda a partir dels plànols originals i inaugurada al port argentí de San Julián com a atracció turística, i on la senyera que hi apareix és la catalana i no la dels castells i lleons. Una prova més que aquella primera circumval·lació del món d’en Joan Caçinera del Canós fou una expedició de Catalunya i no de Castella.

La República Argentina és un altre dels països que tenen una estructura federal a Amèrica, amb 23 Estats que allà són anomenats províncies i un districte federal que és la ciutat autònoma de Buenos Aires. Els Estats són titulars de totes les competències que no hagin estat expressament delegades al govern federal per la Constitució. Exactament el model contrari de l’Estat castellà d’ara i de sempre, en què és el poder unitari central el titular del poder que realitza delegacions i descentralitzacions. L’antic model polític de Catalunya es reprodueix, per tant, també a l’Argentina.

I com tampoc podia ser d’altra manera, els catalans també vam tenir el nostre paper en la independència del país. Quan l’exèrcit britànic va envair Buenos Aires el 1806, l’única resistència va ser la dels Voluntaris Urbans o Companyia de Minyons Catalans, un cos milicià fundat per catalans a Buenos Aires i Montevideo seguint la tradició del Somatent i la Companyia de Voluntaris de Catalunya. La iniciativa de Jaume Nadal i Guarda, Jaume Llavallol, Oleguer Reinals i Joan Larreu va ser el germen per la creació d'altres cossos de milicians. Com que el govern espanyol no podia defensar les colònies, moltes milícies urbanes van ser creades a partir de llavors, i les victòries sobre l’exèrcit britànic van fer augmentar la confiança i el patriotisme. Un dels defensors que destacarien seria en Domènech Matheu i Xicola, més tard president de la Junta Revolucionària el 1811. El 1809 el cos de voluntaris catalans participaria en la revolta contra el virrei espanyol, inici del moviment d’independència de maig de 1810 i que acabaria amb la proclamació de la llibertat de les Provincies Unides el 9 de juliol de 1816. Precisament un menorquí resident avui a Buenos Aires ens recordava aquesta efemèride l’estiu passat i reproduïa la declaració d’independència respecte del “poder despòtic dels reis d’Espanya”.

Com en la majoria de països americans, una típica barretina catalana o capell frigi és present de forma destacada en l’escut nacional com a símbol de llibertat. El lema del país “En unió i llibertat” és una lliçó necessària per als catalans d’avui que aspiram a recuperar també la llibertat pel nostre país. Una llibertat en la que hi estan cridats a participar els argentins que viuen avui a Catalunya, de la mateixa manera que els catalans van contribuir en l’alliberament del seu. Argentina ha estat un territori amb presència catalana des dels inicis de l’arribada dels europeus, que va rebre l’empenta de catalans en la seva defensa i independència, i que va acollir posteriorment exiliats i emigrants de tots els territoris de la nostra nació en èpoques ja passades. A banda dels que van ser a primera fila política, altres com el metge Cosme Argerich o l’enginyer Felip Senillosa es converitirien en figures decisives de la construcció del país. Ara son els argentins els qui emigren i arriben a casa nostra a treballar, la majoria d’ells sense coneixement d’arribar a un país amb una personalitat que es resisteix a la castellanització que allà no es va poder evitar, i poden ser instrumentalitzats pel mateix espanyolisme que hauria volgut que l’Argentina continuàs sotmesa. Altres però, com Patrícia Gabancho o Sor Lucia, esdevenen autèntics catalans i protagonistes actius de la defensa de la llibertat. Tot un exemple que haurà de fer caure la cara de vergonya a molts autòctons que treballen per la nostra dissolució dins Espanya.

Jaume d'Alarich, el veritable Marco Polo

De personatges catalans falsificats per la història oficial i reconvertits en italians i castellans n'hem vist uns quants: el navegant i descobridor Joan Cristòfor Colom convertit en un genovès anomenat Cristoforo Colombo, altres com el pare Bartomeu Casaus o en Joan Caçinera del Canós convertits en Bartolomé de las Casas i en Juan Sebastián Elcano, el conqueridor Ferran Cortès en Hernan Cortes, en Joan Miquel Servent transformat en Miguel de Cervantes... Totes aquestes figures de la història universal tenen en comú que són personatges històrics de finals del segle XV cap endavant, coincidint per tant amb els inicis de l'expansió del domini dels reis de Catalunya a tota Espanya i Amèrica. Però si des de la Corona es va propiciar la castellanització de l'imperi i de tota la seva història, a força de buidar la història de Catalunya, podem trobar casos anteriors a aquesta època que també hagin patit l'adulteració de la seva identitat?

El cas d'en Marco Polo en seria un. Segons el que coneixem d'ell, va ser un explorador i mercader venecià de finals del s. XIII i principis del s. XIV, i és mundialment famós pel seu viatge a l'Orient i el seu relat conegut avui com a Viatges de Marco Polo. Les primeres referències que en vaig sentir sobre la possible catalanitat del personatge real que va protagonitzar aquells fets, que vaig escoltar en alguna gravació de les diverses que es poden trobar a histocat.cat i sense donar cap dada, me les vaig prendre amb un cert escepticisme, ja que es tractava d'un home en principi prou allunyat de l'època en què va començar la castellanització massiva de la nostra història.

Els dubtes però me'ls vaig començar a plantejar seriosament quan es va publicar l'article Algunes consideracions a l'entorn del mite de Marco Polo, de Jordi Bilbeny, on bàsicament es difonen les contradiccions i mentides detectades per John Larner en el relat que coneixem, que la documentació original tampoc ha sobreviscut, i que no hi ha fonts orientals que confirmin l'estada de cap Marco Polo en aquelles terres. De tot plegat en Bilbeny conclou: "si En Marco Polo no era un mercader venecià, si havia oblidat la seva llengua, si els escriptors famosos de la Venècia contemporània no l’esmenten, ni tampoc ho fan els registres documentals xinesos; si tot el que fa referència a la seva família és contradictori i ha desaparegut del llibre qualsevol informació sobre la seva persona; si l’original del text no s’ha trobat mai més i el que ens en queden són còpies i més còpies plenes d’interpolacions, falsedats i contrasentits irreconciliables, fins al punt que, en alguna ocasió, els llibres semblen totalment diferents, em sembla molt congruent deduir-ne que tot això s’esdevé perquè hi ha hagut un desdoblament intencionat de personatges. Perquè hi havia un autor real que calia substituir per algú altre. Per una raó que ara mateix no sé explicar, aquest autor i viatger de carn i ossos va ser canviat per En Marco Polo. Però, qui hi havia darrera aquest nom? I si no era venecià, ni parlava venecià, de quina nació era i quina llengua parlava? En quina llengua va escriure el llibre?".

També en un article de La Vanguàrdia (Marco Polo arribà a la Xina?) apareixien més referències sobre aquesta possible falsedat del viatge. Molt bé, potser en Marco Polo sigui un mite o una llegenda i realment no va exisitir, o si que hi havia un Marco Polo però la seva història sigui una farsa. Potser el llibre sobre els seus viatges sigui pura ficció, però si hi havia un personatge real i un llibre real en el que es basava el relat, qui devia ser?

Un nou article sobre Marco Polo, signat per E. R., que també recull i evidencia interessants mancances del relat de Marco Polo sobre la Xina, com la inexistència de referències al te (aleshores desconegut a Europa), ni dels palets de menjar, ni de la seva cal·ligrafia, ens dóna ja una pista important a tenir en compte: "En la famosa narració dels seus viatges, aquest va viatjar a la Xina el 1271 amb el seu pare també mercader (curiosament coincidint en les dates amb l’ambaixada enviada pel rei en Jacme tal i com es pot llegir en un article del Sr. Manel Capdevila que apareix en aquest mateix web, està documentat que el rei en Jacme havia enviat un ambaixador a la Xina i havia rebut una ambaixada del gran Ca pels voltants del 1270. A més són molt interessants i aclaridors tant els comentaris sobre la pólvora com sobre el paper que apareixen en aquest article)".


Jaume I, rei de Catalunya, seria l'únic rei d'occident de la seva època en pactar una aliança políticomilitar amb el Gran Khan, el rei d'Armènia i l'emperador de Bizanci.

En efecte, el mencionat article de Manel Capdevila deixa clares les relacions entre el rei Jaume I i el Gran Khan. L'ambaixada catalana a l'orient es troba documentada en la Crònica o llibre dels feits de Jaume I: "E quan venc al vuitè dia que hi haguem estat, vencnos missatge que Jacme d'Alarig, qui era nostre e nos l'havíem enviat al rei dels tartres, que era vengut de lla e que ens aportava bon missatge. E ab ell venien dos tartres, honrats hòmens mas la u era pus honrat e havia major poder" i la presencia de l'ambaixada xinesa a Catalunya s'evidencia, a més, en els capitells del claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll.



Els capitells amb els ambaixadors xinesos del claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll i la caravana a l'Orient reproduïda a l'Atles Català (1375), d'Abraham Cresques.

Com diu en Manel Capdevila, amb aquests ambaixadors xinesos identificats, el cercle es va tancant... És aquest nostre Jaume d'Alarig el veritable Marco Polo? És possible que un altre català fins i tot dels s. XIII-XIV hagi quedat oblidat per la història i els seus fets atribuïts a un estranger?

Finalment, el cercle s'acaba tancant amb dos articles publicats a Canvi Setze: En el primer, L'enigma de Marco Polo (I): l'adulteració dels documents, es reprodueixen les consideracions de Jordi Bilbeny sobre el mite de Marco Polo, i en el segon L'enigma de Marco Polo (II): la restauració de la història s'aprofundeix en les incoherències de la història oficial i es dóna una resposta lògica al misteri. Un resum d'aquests dos articles es pot llegir també a Qui era Marco Polo?

Segons els coneixements actuals, la versió italiana més antiga del llibre de Marco Polo no està escrita en venecià, sinó en toscà, i és una traducció d'una edició anterior també conservada escrita en un francès ple de faltes, llacunes i com de costum, farcit de catalanades que són confoses amb italianismes fins el punt de considerar que el text era escrit en un inexistent "francoitalià", i que havia de ser una còpia mal traduïda d'una llengua que no és la francesa. I quina llengua havia de ser aquesta? Segons algunes edicions, al pròleg es diu que el text va ser portat a França per monsenyor Tibaut, cavaller de Cepoy, que l'hauria rebut el 1307 directament de Marco Polo. Curiosament, aquest tal Tibaut era des d'aquell mateix any el cap de la Gran Companyia Catalana dels almogàvers.

A més, els paral·lelismes entre el personatge de novel·la anomenat Marco Polo que segons els entesos no es correspon amb la història i l'ambaixador Jaume Alarich, mercader i ciutadà de Perpinyà, resulten definitius:

- Polo viatja amb dos parents, i Alarich amb dos ambaixadors.

- Els Polo arriben d'un viatge a l'Àsia el 1269 i preparen el següent, que serà al cap de dos anys, després d'aconseguir un guiatge papal. Alarich torna d'una ambaixada a la Cort del Gran Khan i al cap de dos anys, el 1269, obtinguts els permisos del Papa, s'embarca de tornada cap al país dels tàrtars en l'expedició dels croats a Terra Santa.

- Marco Polo és a Acre, la capital del regne croat, i a Jerusalem, i d'aquí passarà a Armènia, on es relaciona amb el rei Hethum, abans de desplaçar-se a la cort del Gran Kha. Exactament els mateixos aliats polítics del rei Jaume i com Jaume Alarich, que desembarcà a Acre amb les naus croades acompanyat dels ambaixadors mongols.

A l'esquerra, el rei Jaume I amb els ambaixadors d'Orient. A la dreta, el suposat Marco Polo faria d'ambaixador a la cúria papal el mateix any que en Jaume Alarich.

Els estudiosos de Polo descriuen com apareix com un home de la cort, i que els seus interessos no coincideixen amb els d'un mercader, sinó que els tres viatgers formaven part d'una ambaixada. Però es dóna el cas que l'única ambaixada coneguda i documentada en els mateixos anys és la de Jaume Alarich. Tot indicaria, per tant, que fou Jaume d'Alarich qui hauria donat al cap dels almogàvers, dipositari del poder català a Orient, el text del relat amb els seus viatges, escrit naturalment en català, i que seria posteriorment traduit al francès i al toscà.

Però la pregunta que es manté en l'aire és com un personatge de dos segles abans del començament de l'historicidi de Catalunya també acaba essent expropiat per estrangers. Potser és perquè en una nació com Catalunya que ha patit i pateix encara com cap altra els efectes de la censura i la mentida, i a la que se li arrabassa la capacitat d'escriure la seua pròpia història, queda exposada a què els fets realitzats per catalans i que no s'han pogut convertir en castellans per part de la Corona, siguin forçosament oblidats pel propi país i amb el pas dels segles són fàcilment adoptats com a figures llegendàries d'altres nacions.

La I República Catalana

Gràcies a una notícia de Vilaweb, llegesc un article del setmanari El Temps que reproduesc integrament a continuació:

Els catalans del XVII van ser sobirans més temps que no diu la història

La república catalana de Pau Claris va tenir més d’una setmana de vida, contra allò que s’ha dit fins ara. Ho demostra l’historiador Antoni Simon, catedràtic de la UAB, al llibre ‘Pau Claris, líder d’una classe revolucionària’.

Els llibres d’història i les enciclopèdies diuen que la Catalunya republicana de Pau Claris (Barcelona, 1586-1641) neix el 16 de gener de 1641 i es mor una setmana després, el 23 de gener, quan, assetjat el país per les tropes castellanes, la Generalitat demana a Lluís XIII de França que sigui el sobirà dels catalans. Antoni Simon (Girona, 1956), catedràtic d’història moderna de la UAB, ha descobert que Catalunya encara va ser una república sobirana un temps considerable més, exactament fins el 30 de desembre. És a dir, pràcticament durant tot l’any 1641.

L’historiador fa aquesta rectificació històrica en el llibre que acaba de publicar sobre Claris i la seva època, Pau Claris, líder d’una classe revolucionària. L’historiador hi fa aportacions notables al coneixement de l’acció del president de la Generalitat de Catalunya i també a la seva vida, inclosa la seva mort, un misteri històric.

Quan el 23 de gener del 1641 les institucions catalanes demanen a Lluís XIII que sigui sobirà dels catalans, en substitució de Felip IV, el país no es converteix pas, automàticament, en una monarquia, perquè calia esperar la resposta del rei francès. I aquesta resposta no arriba fins el 30 de desembre, quan el rei francès presta jurament a les lleis i constitucions del Principat. Per tant, Catalunya serà republicana –sense jerarquia monàrquica, ni castellana ni francesa– mesos i mesos.

De fet, ja ho havia començat a ser abans de la proclamació republicana. El procés revolucionari dels dirigents catalans i l’enfrontament bèl·lic amb la monarquia espanyola havia començat el setembre del 1640, quan feia dos anys que Pau Claris havia agafat les regnes de la Generalitat.

Amb la convocatòria, per part de Pau Claris, de la Junta General de Braços el 10 de setembre del 1640, s’engegà pròpiament el procés revolucionari català, el qual, considera l’historiador, si bé en la teoria política no agafà una forma explícitament republicana, perquè simplement deixà en suspens la sobirania reial, sí que en la pràctica actuà com un poder plenament sobirà.

El biògraf de Pau Claris considera, doncs, que la república catalana abasta del 10 de setembre del 1640 al 30 de desembre del 1641. “A la pràctica política hi hagué una situació republicana”, afirma.

La tardor del 1640 i tot el 1641, les autoritats catalanes van governar de manera lliure i sobirana, sense servituds reials. Les juntes de braços –els representants dels diversos estaments del país– nomenaren lliurement jutges per a impartir la justícia, cobraren i establiren nous impostos, nomenaren oficials per a l’administració del territori, encunyaren moneda i reclutaren i organitzaren una milícia catalana.

A més, van governar amb la voluntat constitucional i pactista que va portar la classe dirigent catalana a enfrontar-se amb la corona espanyola, absolutista i centralista. És a dir, van donar sentit ple, dins la cultura política de l’època, al terme república, que és el de l’interès del bé comú, de la res publica, i per això obligaren Lluís XIII a jurar les lleis i constitucions del Principat.

Els catalans, conclou Antoni Simon, s’havien comportat com una “República lliure i absoluta”, en expressió del jurista contemporani Felip Vinyes.

En l’impuls inicial d’aquest “moment republicà”, Pau Claris –observa el seu biògraf– apostà per involucrar-hi amplis segments del cos polític català, eixamplant notablement en la Junta General dels Braços la representació de les mesocràcies urbanes i vilatanes del braç popular.

Per a Claris i els dirigents que es posaren al capdavant del moviment revolucionari, aquesta era una via tant per a representar fortalesa política davant la cort de Madrid i el govern del comte-duc d’Olivares, com una forma de legitimar i vincular el gruix de les poblacions a la resistència contra els exèrcits reials.

Alguns historiadors han titllat de medievalista, caduc i oligàrquic el regim de la Corona d’Aragó: una rampoina en l’Europa de l’època. En contrapartida, la monarquia espanyola era la racionalització política. Aquesta visió també ha estat aplicada a l’enfrontament posterior, i final, entre la Corona d’Aragó i els Borbons, el 1705-1715.

“La tesi no s’aguanta”, ens diu Simon. “Aquí es dóna l’equilibri de poders, i la limitació del poder del rei és el pas previ a la monarquia parlamentària, com es veu a Holanda i Anglaterra. A més, el sistema absolutista espanyol es va demostrar corrupte, inestable i ineficaç pel que fa a l’economia.”

La historiografia europea recent, recorda l’historiador, ha revaloritzat el paper polític de les assemblees parlamentàries dels segles medievals i moderns, tot remarcant-ne els valors de representativitat.

Els dirigents catalans. La reconstrucció de les trajectòries personals i familiars de Pau Claris i el grup dirigent que fa la revolució, realitzada a base de documents inèdits, conformen una part important de l’obra d’Antoni Simon. Això li ha permès de fer una descripció molt afinada, i inèdita, de la classe política catalana de l’època.

Era un grup ben cohesionat, gràcies a factors humans i polítics: lligams familiars que facilitaven la solidaritat mútua; arrelada cultura constitucionalista; forta vinculació a les institucions pròpies de la formació històrica catalana; i creixent consciència de classe responsable d’unes funcions públiques, cosa que no era aliena a un procés de reforç d’una identitat patriòtica o nacional catalana.

D’una altra banda, aquella classe pertany a una generació que recull els fruits del redreçament econòmic i de l’enfrontament institucional català de la segona meitat del segle XVI, i això la farà oberta socialment. La petita i mitjana noblesa es barreja amb ciutadans honrats, mercaders, canonges i professionals liberals.

La vinculació intensa i continuada d’aquesta classe amb les institucions de la terra a través dels càrrecs i dels espais de poder institucional, s’oposava al caràcter precari, inconstant i conflictiu dels lligams establerts amb la corona. Com comprova l’historiador, un nombre important dels dirigents és descendent d’antics membres de la Reial Audiència, o, fins i tot, del Consell d’Aragó.

La classe dirigent havia de viure a Barcelona, però, per tenir més força davant el govern de Madrid, va refermar-se en el paper de classe dirigent de tot el Principat.

Tot això explica que Pau Claris pogués mostrar una gran fermesa en la defensa del règim català i en la denúncia dels greuges de les poblacions afectades pels excessos dels soldats espanyols, instal·lats al Principat a partir de la invasió francesa del Rosselló.

Per tant, conclou l’historiador, la força política del canonge no deriva només d’unes qualitats personals, sinó, principalment, del fet de ser un agent representatiu d’una classe dirigent políticament conscienciada, com també socialment cohesionada i identificada amb unes institucions i un model d’estat ben madur en la teoria i en la pràctica polítiques.

Es morí enverinat. Pau Claris es morí el 27 de febrer del 1641, quan feia un mes que l’exèrcit espanyol havia estat derrotat a Montjuïc, i quan es creia alliberat per sempre més de la monarquia espanyola. Alguns historiadors han apuntat la possibilitat que fos enverinat per agents espanyols. Els francesos s’ho van pensar. Un historiador va exhumar la carta d’un mariscal francès, de només cinc dies després, que ho assegurava. Antoni Simon reforça aquesta versió, amb nous arguments.

“Crec que va ser assassinat”, ens diu. “La documentació coetània, en concret el fet que morís amb la llengua travada, permet aventurar que li fou administrada l’aigua tofana, també coneguda per acqua di Napoli, verí barreja d’arsènic i herbes força utilitzat a l’època, i, aleshores, difícil de detectar.”

La nova consideració aportada per Simon és una coincidència sospitosa. “Rafael Nogués, el secretari de Pau Claris, va morir amb símptomes semblants i al mateix temps.” La hipòtesi és reforçada perquè la cort de Madrid, que des de la dècada dels 30 mantenia una xarxa d’espies a Catalunya, tenia poderoses raons per a pretendre eliminar el president de la Generalitat. No era la primera vegada que agents secrets de la corona espanyola eliminaven elements perillosos per la via ràpida. Pau Claris era considerat un traïdor. I, després de la batalla de Montjuïc, era un obstacle per al ministeri d’Olivares, que intentava activar la via de la negociació per tal de recuperar Catalunya.

Però per què no es va fer públic l’assassinat i no en parlen les cròniques catalanes? “És molt possible –diu– que el nucli dirigent amagués les seves conviccions o sospites per por que la notícia desfermés a Barcelona, un cop més, un avalot contra els ‘traïdors’, i, amb l’experiència ben recent i traumàtica dels motins de Nadal, era un malson que no volien tornar a passar.” No volien un altre Corpus de Sang.

Lluís Bonada

El Cercle Català d'Història, en marxa!

El Cercle Català d'Història és una associació constituida el passat 20 d'octubre de 2008, amb la finalitat de promoure la recuperació de la nostra memòria històrica via anàlisi, recerca, debat i divulgació de la història de Catalunya. Amb aquest objectiu i amb el d'aglutinar i sumar esforços per aprofundir en aquesta tasca de recuperació històrica, el CCH donarà cabuda i suport a totes aquelles persones que amb rigor i sense prejudicis tenguin la voluntat de treballar en aquesta línia.

Des del Cercle s'afirma que "Actualment el nostre país viu moments trascendents on depenent de les decisions a pendre, el futur serà un o altre. Ara més que mai, una nació com la nostra, ha de tenir molt clar el que és i cap on desitja anar, i això només pot donar-se dins d’un context de maduresa. Aquesta maduresa, passa inexorablement per un autoconeixement propi, i en el cas de Catalunya, d’un retrobament amb si mateixa. I en aquesta tasca estem... La nostra història ha patit innombrales avatars, batzegades, i amputacions, però només des de la llibertat, des del treball i des del rigor, podem aconseguir posar a cadascú on li correspon, i com a catalans que som, tenim un deure amb els nostre país, el de retornar-li l’orgull perdut".

També En Raimon té la coneguda cita "T'adones amic, que fa ja molts anys que ens amaguen la història, i ens diuen que no en tenim... Que la nostra és la d'ells?" La pèrdua de la memòria històrica és la pèrdua de la identitat col·lectiva, de la mateixa manera que l'amnèsia és la pèrdua de la memòria individual? Quantes pel·lícules hem vist on el protagonista perd la memòria de la seva vida passada i no sap qui és? Des d'aquella "A propòsit de Henry" on en Harrison Ford era un metge exitós i també prepotent que reconstrueix la seva vida, la seva identitat i el seu caràcter a partir de la pèrdua de la seva memòria, fins a les més recents de Jason Bourne, on és em Matt Damon qui es troba en aquesta situació d'amnèsia. En Bourne ha de cercar el seu passat davant d'innombrables dificultats però sorprenent-se a ell mateix amb les seves habilitats fins a redescobrir-se com un agent especial.

Però com es sol dir, la realitat supera la ficció. Catalunya es troba en una situació similar a la d'aquests i tants altres personatges cinematogràfics. El nostre passat ens ha estat furtat, i per aquesta pèrdua de la memòria col·lectiva ens sorprenem de la nostra pròpia capacitat sense entendre ben bé qui som. Afirmam que encara som un poble malgrat les agressions que hem rebut durant els darrers segles sense tenir en compte que els catalans som un poble vencedor, perquè si no ja no seríem catalans. Redescobrir el nostre passat ocultat és entendre qui som i perquè som el que som, on ens hem equivocat per trobar-nos en la situació actual i què hem de rectificar.

Potser per açò el CCH ens diu: "Amics, la història de Catalunya és enorme, és fantàstica, és monumental, i és especial! També té els seus punts foscos, penombres i episodis per oblidar, però això és la vida. Cal que la recuperem per poder crèixer com a nació i com a persones. Cal recuperar l’essència que la va fer diferent, i cal poder cridar sense vergonya i amb orgull: “això ho vam fer nosaltres”.

I entre les coses que vam fer nosaltres i que ens ha estat negada, hi ha l'expedició que va partir del Port de Pals l'agost de 1492 cap a les Amèriques. Aquest passat estiu es va fer el Primer Homenatge a l'Almirall Català Cristòfor Colom i a la Marina Catalana de tots els temps. Ara, el Cercle Català d'Història presentarà demà divendres dia 12 de desembre a la casa de cultura de la vila, el reportatge gravat durant aquella jornada.

Port de Pals

Naturalment, la pàgina acabada d'estrenar del CCH promet anar ampliant el seu arxiu amb tots els fons de què disposa i amb noves investigacions que es difondran en els propers mesos. Hi estarem atents per continuar aprenent.

Més sobre la Celestina

Arran de la conferència d'en Jordi Bilbeny de dissabte dia 29 de novembre sobre l'obra de la Celestina, han començat a circular durant la darrera setmana articles i informacions sobre la catalanitat original d'aquesta obra que hauria estat posteriorment castellanitzada i tergiversada. Al bloc Llàtzer.cat es pot llegir l'article L'original valencià perdut de la Celestina, que també es pot trobar al bloc de nova història. Es destaca sobretot que en el llibre del s. XVII La agudeza y Arte de Ingenio de Lorenzo Gracian diu textualment "i l'encobert Aragonès en la seua enginyosíssima tragicomèdia de Calixt i Melibea":

Evidentment per "aragonès" al s. XVII es referia a natural de la Corona d'Aragó, antigament Catalunya. Segons un altre article específic sobre aquesta cita, el mateix Gracian explicava que "són les veritats mercaderia vetada". També el mateix Joan Lluís Vives deia que la Celestina havia estat escrita en la nostra llengua "In quo sapientior fuit qui nostra lingua scripsit Celestinam tragicomaediam", però sabent que en Vives sempre va escriure en català o en llatí per no haver d'utilitzar el castellà, en la traducció castellana es va manipular com "En aquest punt fou incomparablement mes assenyat el qui va escriure en el nostre vulgar castellà la tragicomèdia la Celestina":

Aquestes aportacions es poden consultar amb més detall en la presentació Celestina.pps, facilitada per la Fundació Nova Història:

També en Xavier Mir ens obsequia amb L'original perdut (i segurament català) de la Celestina, des d'on podem accedir a una sèrie de fragments de la Conferència d'en Bilbeny:

Problemàtica general de les edicions

"Carta a un su amigo"

Figura de Fernando de Rojas

Edicions anteriors a la de 1499

Víctor de Lama i el paper de 1795

L'edició d'Estat

Menéndez Pelayo intenta localitzar l'obra

Conclusions de García Valdecasas

I tot açò s'afegeix al que ja sabíem sobre les catalanades de l'obra i les seves incongruències examinades per Alejandro Sendra que torn enllaçar per refrescar la memòria:

La Celestina i la llengua catalana

Dues reflexions més sobre La Celestina

Eclipsi

Nou article

8è Simposi de la Descoberta Catalana d'Amèrica.

Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Arenys de Munt el 8è simposi sobre la Descoberta Catalana d'Amèrica. Es tracta de la primera edició en què no hi ha participat la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, on es poden consultar les actes de les set edicions anteriors, i que fins ara havia encapçalat l'estudi i la difusió d'aquest esdeveniment històric manipulat i tergiversat per la historiografia oficial espanyola, del que tantes vegades n'he parlat en aquest bloc a la secció de Memòria històrica. Ara però, sembla que aquesta entitat estigui a punt de fer un canvi en els seus plantejaments i centrar-se més en altres aspectes de la història.

La nova línia que està encetant la FEHC podria haver estat la causa i/o efecte de la marxa de diferents integrants de la mateixa, com la de l'investigador Jordi Bilbeny a principis d'any, i l'aparició de la Fundació Nova Història, organitzadora del simposi a partir d'ara i que encara no disposa de pàgina web, o el Cercle Català d'Història, amb una web en construcció.

La notícia del 8è Simposi a Arenys ha estat publicada a Vilaweb, i el programa d'activitats d'enguany, com sempre prometedor. Entre els actes hi havia la presentació de l'esperat nou documental sobre en Colom: 42º, de Xevi Mató, autor del documental sobre n'Èric Bertran que l'any passat donavem a conèixer al món i que fa mesos va superar el milió de visites.

Els propers dies altres actes estan també programats al voltat d'aquesta qüestió:

Dia 25 de Novembre a les 19:00h.
Joan Prim Terradas (Mestre Artesà, restaurador dels models navals del Museu Marítim de Barcelona): "La Santa Maria d'en Colom, una nau catalana?"
Sala de Conferencies d'Òmnium Cultural - C/. Diputació, 276 - Barcelona

Dia 2 de Desembre a les 19:00 h.
José Antonio Lorente (Professor titular en Medicina Legal i Forense a l'Universitat de Granada) presentarà a Barcelona els resultats de les proves d'ADN de Cristòfor Colom.
Sala d'actes del Arxiu Reial de Barcelona - Palau del Lloctinent C/ Comptes, 2 - Barcelona

Dia 19 de desembre a les 19:30 h.
Nito Verdera (periodista i pilot de la marina mercant) donarà una conferencia al Ateneu Barcelonès "Descoberta eivissenca de Cristòfol Colom i el seu "ADN lingüístic". Col·laboració telemàtica d'Estelle Irizarry, professora emèrita de la Georgetown University de Washington.
Sala d'actes del Palau Savassona - C/ Canuda, 6 – Barcelona




En fa també un article en Xavier Mir des del digital Crònica, que repassa la publicació del llibre sobre l'origen català d'en Colom del professor nordamericà Charles Merryl (un fet que recordareu que em va servir de suport per l'objecte de la meva broma de l'1 d'abril passat), i les més recents investigacions sobre la catalanitat de bona part de la literatura tinguda per castellana: en Servent i el seu Quixot, en Llàtzer de Tormos, del que es va publicar un llibre ara fa un any i que va ser objecte de diferents notícies recollides en un bloc específic. En Xavier anuncia també la propera presentació de la catalanitat de La Celestina el proper dissabte 29, que també havia tractat des d'aquí. Bona notícia, que indubtablement provocarà una nova onada de reaccions.

D'altres obres i personatges catalans covertits en castellans, italians, o d'altres països europeus que ja s'havien insinuat pels investigadors des d'histocat no n'he arribat a parlar en Es Poblat, però serà qüestió de reprendre'n el fil. De cada any que passa és més la documentació i la informació que hi ha sobre la nostra història destruïda i adulterada per la dominació espanyola a partir de l'anomenat Renaixement, però que afectaria també a èpoques anteriors. Haurem d'estar atents a aquestes noves entitats i les aportacions que facin els seus investigadors, que tal vegada havien perdut el suport necessari dins histocat. Hi podria haver moltes més sorpreses de les que la gran majoria encara no en tenim coneixement...

NOVA DOCUMENTACIÓ DEL 9 DE JULIOL.

En aquest 2008 en què commemoram el 450è aniversari de S'Any de sa Desgràcia, la divulgació per part de l'Ajuntament de Ciutadella dels fets del 9 de juliol de 1558 a Ciutadella ha tingut el seu principal factor en l'exposició que des d'aquest estiu fins el passat 25 d'octubre ha estat oberta al públic a la Sala d'El Roser. Naturalment, el relat allà exposat i que partia de les publicacions existents sobre el tema tenia les llacunes i les contradiccions que hem examinat des d'aquest bloc en la sèrie Projecte 9 de Juliol, que vaig iniciar el mes de juny de 2007 amb el primer article dedicat a l'esclariment d'aquest fosc episodi de la nostra història, manipulat i tergiversat per la censura de l'època i pels interessos polítics que avui encara són ben vius.

La quantitat de visites que haurà rebut aquesta exposició, però, han propiciat l'interès de moltes persones per saber-ne més sobre el tema i, tal com era d'esperar, els que han cercat informació complementària a internet han arribat a Es Poblat d'en Talaiòtic. És el cas que m'he trobat explicat, per exemple, al bloc Càndid a l'escala, que en el seu apunt "1558 (anys després de 1492)" el seu autor ens conta la seva experiència sobre l'exposició a Ciutadella i la informació trobada en aquest bloc.

Acabada l'exposició, ara l'activitat es centra en les obres de restauració del monument que commemora els fets i homenatja els defensors de Ciutadella, l'obelisc de la Plaça des Born i l'inici de les jornades de recerca històrica. I pròximament, està prevista la presentació d'un llibre amb textos d'alguns dels historiadors que han tractat el 9 de Juliol, com Florenci Sastre i Miquel A. Casasnovas.

Com a contrapunt a la commemoració oficial, present a continuació l'edició de la sèrie sobre Sa Desgràcia publicada a Es Poblat d'en Talaiòtic en format pdf per facilitar-ne la descàrrega, la impressió i la lectura. L'avantatge d'aquesta edició és sens dubte tenir recollits tots els articles en el mateix ordre en què van ser publicats en un únic document, de manera que el lector interessat no haurà d'anar retrocedint i avançant en els arxius del bloc per seguir el relat. El principal inconvenient que hi ha, és que d'aquesta manera es perden els enllaços directes a altres documents de diferents pàgines webs que serveixen de referència a vegades prou necessària per entendre o complementar el contingut dels articles.

Projecte 9 de Juliol en pdf.

Com vaig dir també en el seu moment, present també el document Lamento di Massa e di Surrento, que tan amablement em va enviar n'Attimi di Lucidità sobre el saqueig d'aquestes poblacions italianes per part de l'armada turca poc abans dels fets de Ciutadella.

Lamento di Massa e di Surrento en pdf.



Contrastar les conclusions a les que s'arriba en aquesta sèrie sobre la intencionalitat estratègica, militar i política, que per la Corona espanyola tenia l'atac a Menorca que es desprèn de forma coherent i lògica de la seqüència dels fets, amb documentació històrica de l'època no deixaria de ser trobar una agulla en un paller. I aquesta agulla segurament ni existeixi. És possible trobar referències directes i explícites escrites sobre la voluntat i l'autoria d'Espanya en la planificació i execució de la devastació de Menorca per part dels turcs? El que sí que puc aportar ara mateix és una nova troballa en aquest sentit que també confirmaria les conclusions del Projecte 9 de Juliol.

Efectivament, es tracta d'unes referències amb documentació de l'època, fins i tot anterior als fets de sa Desgràcia. I evidentment no és documentació espanyola. Són dues quartetes consecutives, la 87 i la 88, de la III Centúria de les conegudes Profecies de Nostradamus. La descripció que s'hi fa de l'enfocament i el context explicat aquí en els articles Volem la veritat sobre el 9-J i Venuts i abandonats és tan coincident que en llegir-ho m'he quedat esglaiat. Aquesta és la traducció del text:

CENTURIA III

LXXXVII

Flota gala, no t'acostis a Còrsega.
Ni a Sardenya o te'n penediràs.
Molt prest morireu privats de l'ajuda anhelada.
Sang nedarà, captiu no em creuràs.

LXXXVIII

De Barcelona per mar tan grat exèrcit.
Tota Marsella de temor tremolarà:
Illes preses de mar ajuda estreta,
El teu traïdor en terra nedarà.

Ens trobam davant la predicció que fa Nostradamus dels fets que causaran Sa Desgràcia de Ciutadella: els plans francesos de conquerir Còrsega es veuran frustrats per la privació de l'anhelada ajuda otomana a la flota gala. I la flota espanyola comandada per Andrea Dòria no ajudarà Menorca, venuda a l'assalt dels turcs pel rei castellà, el traïdor que està en terra, precisament per evitar l'aliança francoturca contra Còrsega. Les dues quartetes encaixen amb els esdeveniments de l'estiu de 1558 a la Mediterrània occidental d'una forma gairebé increïble, però certa.

Reconstruir el nostre passat tan brutalment mutilat com les vides de les persones que van morir defensant Ciutadella o capturades i transportades com esclaves a l'imperi otomà no és tasca senzilla, però potser amb el Projecte 9 de Juliol s'hagi aportat una mica més de llum a les pàgines de la història. El temps ho dirà.

Campanya per la restitució de les Senyeres del Saló de Cent

Arran de la denúncia pública feta a través dels fòrums d'Estat Català i del Racó Català, ha començat la "Campanya per la Restitució de les Senyeres del Saló de Cent". Aquesta campanya està oberta a tothom i no es fa en nom de cap organització política. Totes les entitats poden adherir-se si ho volen a través dels seus propis comunicats a través del correu electrònic senyeres.consell.de.cent@gmail.com.

El blog que canalitzarà la campanya ja està operatiu malgrat que algunes seccions resten encara en construcció.

Allà hi trobareu el formulari d'adhesió al manifest a través del qual ja podeu començar a adherir-vos a la campanya.

MANIFEST CIUTADÀ PER LA RESTITUCIÓ DE LES SENYERES AL SALÓ DE CENT

L’any 1369, ara fa més de 6 segles, fou construïda a la Casa de la Ciutat de Barcelona la sala gòtica que avui coneixem com el Saló de Cent. A instàncies del rei Pere III “el Cerimoniós” es celebrà allà el primer Consell dels Cent Jurats. Des de llavors, aquesta sala ha presenciat els alts i baixos d’una nació amb mil anys d’història. Va nàixer en època de plena esplendor del nostre poble, quan els catalans dominàvem la Mediterrània, però avui es troba en una situació similar a la que viu el país. Aquella sala honora a tots els catalans com una mostra de la nostra llibertat i esperit democràtic, ja que en plena edat mitjana i amb un tarannà molt avançat pel seu temps, permetia la intervenció del poble en les decisions que es prenien a la ciutat i capital del Principat.

Després de la nostra derrota a la guerra de Successió, el Consell de Cent fou suprimit pels decrets del rei espanyol Felip V que, volent instaurar el despotisme castellà a la nostra terra per la força de les armes, va veure en aquest consell un gran obstacle per a la seva tasca nefasta. No content amb suprimir el Consell de Cent, també tractà de esborrar la seva memòria. Així doncs, per la Reial Cèdula del 13 d’octubre de 1718, ordenà eliminar d’aquesta magnífica sala gòtica tot el seu contingut, deixant-la buida i despullada:

“… se quiten y arrimen los doseles y sillería que hay puesta en la Casa de la Ciudad de Barcelona en el aposento donde se juntan los administradores que era la Sala del Concejo de Ciento …”

Aleshores per aquesta sala arribà un període de decadència i oblit, com passà amb tot allò que testimoniés el nostre passat gloriós i l’antiga llibertat de la nostra terra. L’any 1842 la sala arribà a ésser bombardejada i patí grans desperfectes, anys abans ja havien estat venuts el mobiliari i altres elements del seu interior.

No fou fins l’arribada de la Renaixença quan l’arquitecte Lluís Domènec i Muntaner emprengué la seva reforma i dignificació, omplint la sala d’elements que reforçaren el seu alt contingut patriòtic. Així, entre 1887 i 1888 hi foren instal•lats uns magnífics domassos de seda que la decoraven en tota la seva extensió amb els colors de la nostra mil•lenària senyera. Els domassos, fabricats per l’industrial seder Benet Malvehy restaren al seu lloc fins fa poc temps, inclús la infame dictadura del general Franco els va respectar.

Però això canvià fa pocs anys, quan s’aprofità la seva restauració per tornar a deixar la sala buida adduint que estèticament era millor veure les parets de la sala nues. No sabem per quina raó es va fer això, els rumors que hem pogut escoltar al propi ajuntament ens diuen que fou per decisió expressa de l’anterior alcalde, al qual aquests domassos no li agradaven, com tampoc li agradà la sala a Felip V ordenant, com ell, que fos despullada de tota simbologia. Enlloc hem pogut trobar una explicació raonada sobre aquest fet malgrat que han passat ja uns quants anys des de que foren eliminats del seu emplaçament. Ningú, ni des del partit del govern, ni des de l’oposició, ha dit res d’ells fins ara.

Amb aquesta campanya pretenem pressionar a l’Ajuntament de Barcelona i no defallir en el nostre objectiu fins que els domassos del Saló de Cent siguin restituïts al seu lloc. Per totes aquestes raons us animem a adherir-vos a la campanya que hem endegat i afegir la vostra força al moviment ciutadà que pretén la seva restitució.

Barcelona, a 28 d’Octubre de l’any 2008.

El Saló de Cent ara, el 19 d’octubre del 2008:



El Saló de Cent l'any 2001:

Tres-cents anys d'ocupacions a Menorca.

El passat dimarts 30 de setembre, apareixia a Vilaweb la notícia dels 300 anys de la primera de les múltiples ocupacions estrangeres que els catalans de Menorca hauríem de conèixer a partir d'aquell dia fins avui. Els tres segles d'ocupació estrangera que des de l'any passat anam recordant des d'Es Poblat i que va començar el 25 d'abril de 1707 amb la batalla d'Almansa fins arribar a la derrota de Mallorca el 1715, passant pel Dia de la Resistència l'Onze de setembre de 1714 a Barcelona, tenen però un significat diferent a la nostra illa. I el motiu és que durant tot el segle XVIII vam esser l'únic territori de la nació que sota dominació britànica vam poder mantenir les nostres institucions pròpies, les nostres lleis i la nostra llengua i cultura. A la resta del país, en canvi, les lleis i institucions van ser abolides per dependre de les de Castella, i la llengua catalana, per primera vegada expressament arraconada de forma oficial per imposar la llengua castellana.

És de destacar que tot i que la notícia assenyala que l'ocupació de l'illa es va produir el 29 de setembre, aquesta data pren com a referència el calendari gregorià que els anglesos no van canviar pel julià fins el 1752, i que segons aquest es correspon amb el 10 d'octubre. És avui, per tant, i un dia després que els valencians celebrin la conquesta de Jaume I, que commemoram aquells fets. Des d'aquell 1708, hem passat per tres dominacions angleses, una de francesa i dues de castellanes, la darrera de les quals començà el 1802 i encara no s'ha acabat a dia d'avui.

Els actes oficials de les institucions colonials actuals i els discursos dels nostres dirigents voldran donar a entendre, com sempre solen fer, que les dominacions estrangeres són cosa del passat, com si avui no tinguem res pendent de resoldre ni tinguem la nostra llibertat nacional arrebassada, com si la dependència de l'Estat castellà (regne d'Espanya, en diuen) no fos la nostra submissió a una nació estrangera. Però els anglesos tampoc es consideraven estrangers ni tan sols a l'Índia quan formava part del seu Imperi.

300 anys són molts anys per qualsevol nació per estar sota dominació estrangera. La nostra dependència i els efectes del colonialisme, vestit ara de respecte imperial, ara d'absolutisme, ara de dictadures, o de partitocràcia republicana o monàrquica, es deixen notar en la nostra autoestima com a poble, la nostra pròpia visió del món, i en tot allò que configura la nostra identitat, però també en els nostres drets com a ciutadans, en l'espoliació econòmica que perjudica el nostre benestar com a societat, i la nostra capacitat d'aportar i compartir amb els altres pobles el millor de nosaltres mateixos. Però seguim resistint i resistirem fins el dia de la recuperació d'un Estat propi per tot d'una començar la nostra reconstrucció nacional.

Reproduesc a continuació la referida notícia de Vilaweb:

DIMARTS, 30/09/2008 - 06:00h

Tres-cents anys de l'ocupació britànica de Menorca
El 29 de setembre de 1708, en plena guerra de Successió, les tropes angleses van expulsar les forces borbòniques de l'illa

Des del segle XVII la monarquia anglesa buscava una plaça forta al Mediterrani per contrarestar la potència naval francesa i esperonar el seu comerç. La guerra de Successió peninsular, al començament del XVIII, va ser la gran oportunitat que esperaven els anglesos. Integrades en l'aliança a favor del pretendent Carles d'Àustria (al costat de catalans, holandesos i portuguesos), les tropes de la reina Anna van encapçalar la conquesta de Gibraltar el 4 d'agost de 1704. I quatre anys més tard, el 29 de setembre de 1708, el general anglès James Stanhope va conquerir Menorca.

L'illa era feblement defensada per les forces borbòniques i tenia una població favorable a la causa austriacista. Les conquestes d'aquests dos estratègics enclavaments mediterranis, on l'armada i els vaixells britànics podien proveir-se i fer hivern, es van fer en nom de l'arxiduc Carles d'Àustria, però la corona anglesa tenia coll avall que al final de la guerra havia d'obtenir compensacions. Els articles deu i onze del tractat d'Utrecht, el 1713, van confirmar la sobirania britànica sobre Gibraltar i Menorca, respectivament.

El segle de les dominacions

Menorca començava el 'segle de les dominacions': tres de britàniques (de 1708 a 1756, de 1763 a 1782 i de 1798 a 1802), una de francesa (de 1756 a 1763) i una d'espanyola (de 1782 a 1798). No va ser fins el tractat d'Amiens, el 25 de març de 1802, quan el pas d'una potència a una altra no es va aturar, amb la cessió definitiva de l'illa a Espanya.

Els setanta anys de dominació intermitent britànica van deixar petja a Menorca, i no sols en termes estrictament polítics i militars: també van tenir repercussions socials, culturals i econòmiques sobre la població. En clau política, els anglesos van mantenir formalment les institucions i lleis tradicionals a l'illa (perdudes al Principat i al País Valencià arran de la imposició dels decrets de nova planta borbònics), però sempre sota la supervisió i intervenció discrecional del governador o màxim representant britànic. El català, així, va poder continuar essent la llengua predominant, i fins i tot hi va arribar a haver certa producció literària de la mà de Joan Ramis i Ramis i alguns altres membres de la Societat de Cultura de Maó. En el terreny econòmic, Menorca va continuar el creixement experimentat ja el segle XVII i la indústria i el comerç van consolidar-se gràcies a l'arribada a l'illa de mercaders genovesos, grecs i jueus. Menorca, de fet, va passar durant el període britànic de l'edat mitjana a l'edat moderna. Això no va evitar, amb tot, períodes puntuals de crisi. Alguns es van resoldre amb l'encoratjament per part de les autoritats de l'activitat corsària (amb centenars de menorquins a la mar durant la guerra dels set anys o en l'últim període anglès). I alguns altres, amb grans emigracions (com la de mil menorquins, el 1768, cap a la Florida nord-americana).

Richard Kane

El període britànic de Menorca va molt lligat a un nom: Richard Kane. Com a tinent governador de l'illa, de 1712 a 1736, va dedicar molts esforços a fer prosperar l'illa, en gran part per millorar les condicions de vida de la tropa britànica estacionada al castell de Sant Felip (fins a tres mil soldats). Però, és clar, també se'n va beneficiar la població local, que en general es va mostrar força indiferent a totes les dominacions estrangeres. Els principals maldecaps de Kane i la resta de governadors van ser amb l'estament religiós, a causa de la diferent interpretació del punt del tractat d'Utrecht que garantia el respecte per part de la corona britànica del catolicisme a l'illa. La decisió de Kane de suprimir la inquisició i l'intent d'imposar normes específiques als religiosos va encendre dures disputes amb l'influent clergat menorquí.

Més enllà d'aquests problemes, Kane va afavorir l'agricultura i la ramaderia (amb la introducció d'algunes espècies foranes), va ampliar el castell de Sant Felip i va fer construir l'anomenat camí d'en Kane, una carretera que unia l'illa de cap a cap. Richard Kane també va ordenar el trasllat dels tribunals de la noble i catòlica Ciutadella (principal nucli d'oposició contra els britànics) cap a Maó, on va establir la capitalitat de l'illa el 1722.

Avís: fins el 1752, Anglaterra no va aplicar oficialment el calendari julià. Per tant, el 29 de setembre de 1708 en el sistema gregorià es corresponia, de fet, al 10 d'octubre de 1708 julià.

Actes institucionals

El Consell de Menorca commemorarà els tres-cents anys de l'ocupació britànica amb una conferència sobre els nombrosos anglicismes en el català de Menorca, el 9 d'octubre, i amb el nomenament com a fill adoptiu de l'illa, el 10 d'octubre, de l'historiador britànic Bruce Laurie, autor d'uns quants llibres sobre Richard Kane.
____________________

I per acabar, deix unes interessants referències de la pàgina de 11setembre1714.org relacionades amb la Guerra de Successió a Menorca:

1706 - Aixecament Austriacista a Menorca

1707 - La Batalla de Biniatap, contraofensiva borbònica a Menorca.

1708 - Presa austriacista de Menorca

El Dia de la Resistència

Avui és 11 de Setembre, i de la mateixa manera que l'any passat parlàvem dels 300 anys de la Batalla d'Almansa (País Valencià) el 1707, en aquest cas es commemora al Principat la caiguda de Barcelona l'any 1714 en la Guerra de Successió, un any abans que la caiguda de Mallorca, gràcies al Tractat d'Utrecht que representaria la retirada del suport anglès als catalans a canvi del lliurament de Menorca (i Gibraltar) a la Corona Britànica. Aquesta festa s'ha oficialitzat en els darrers anys com a Diada Nacional de Catalunya, però potser conscients que la Nació Catalana no s'acaba ni a Barcelona ni al Principat, i sobretot que una Nació no es pot construir sobre derrotes, des de Catalunya Acció l'hi han començat a donar un altre nom segurament més adequat i exacte: El Dia de la Resistència. I és que, recordem-ho, la festa nacional de tots els Països Catalans, la que tenim més en comú arreu del territori, no és altra que Sant Joan, com a mínim mentre no tinguem una altra festa que celebrar. Així, recordem avui la Resistència de la capital contra les tropes borbòniques castellanofranceses, per la defensa de les nostres llibertats i de les nostres institucions. La caiguda de Barcelona representa el símbol del començament d'una repressió oficial ja sense cap necessitat de dissimular per imposar les institucions, les lleis i la llengua de Castella al nostre País de Països.

Anunci de CATALUNYA ACCIÓ al Diari Avui del passat diumenge 07-09-2008, on s'anomena l'Onze de Setembre com a Dia de la Resistència.

Com cada any, entre ahir a la nit i avui es fan diferents actes interessants i emotius en record dels que van lluitar per la nostra Nació, i possibles propostes de futur en conferències i presentacions. A més, com heu pogut veure aquesta setmana també des d'aquest bloc pel requadre que apareix a baix a l'esquerra, a les 17 h. està convocada la manifestació que començarà a la Pl. Urquinaona amb el lema SOM UNA NACIÓ, VOLEM UN ESTAT PROPI. Un Estat propi que, per cert, ja hi ha un nou menorquí (el que fa 101) que el demana, el 34è des de Maó.

Per entendre millor el que va passar, deix aquí els enllaços a un documental d'una hora de durada que fa uns anys va emetre TVC: El Born, un vincle amb el passat.

Part 1: La Barcelona dels s. XVI a XVIII

Part 2: Mort de Carles II, l'Embruixat

Part 3: Els Dalmases

Part 4: Les restes del Born

Part 5: Els vigatans

Part 6: El cant dels ocells

Part 7: Convocatòria de les Corts Catalanes

Part 8: Guerra de Successió

Part 9: L'ocupació de Menorca

Part 10: Setge de Barcelona

Part 11: Les conseqüències

També és imprescindible la web 11setembre1714.org.

Bon Dia de la Resistència a tothom i que tots els que vulguin un Estat propi que puguin anar a la manifestació d'avui capvespre a Barcelona que no hi faltin!

El nom de la Nació (II): Evolució i diversitat de denominacions.

En l'anterior article d'aquesta sèrie vaig presentar l'antiga unió o conjunt de països sota la sobirania de la Casa de Barcelona i la seva estructura política com a origen del federalisme donant per suposada l'aplicació inicial de la denominació de Catalunya per aquella unió.

La denominació original: Catalunya.

Aquesta concepció pròpia dels catalans podia ser d'ús generalitzat però no únic, ja que no existia un nom oficial tal com els coneixem avui per referir-se a aquell conjunt de territoris. Potser de bon principi es devia emprar la denominació Catalunya per tota la Unió perquè pels habitants del comtats de la casa de Barcelona no devia tenir cap connotació identitària, i així la podien aplicar també a l'Aragó com una possessió més del seu sobirà. Però segurament aquella denominació pels aragonesos ja era identificada amb un país diferent del seu, i no com a conjunt del que formaven part, i no l'acceptaven i per aquest motiu no existeix una denominació oficial única per a tota la Corona. Mentre els pobles mediterranis coneixien preferentment els territoris de la monarquia com a Catalunya, i en tot cas així serien coneguts els actuals Països Catalans, tampoc no era estrany que pels aragonesos, castellans o hispànics en general sense la mateixa cultura política l'anomenassin "Aragó" per simplificar donant preeminença només a un dels territoris de la Unió, el que tenien més a prop i que tenia títol de regne contraposant-lo al comtat de Barcelona. Aquestes contradiccions i divergències no són més que un element més de la incompatibilitat de la cultura política entre catalans i espanyols. De fet, la convivència entre les denominacions "Catalunya" i "Aragó" en les cròniques fa difícil saber a vegades si es refereix només al Principat o al regne d'Aragó respectivament, o a tota la Unió. El que és segur és que en les Cròniques, com en la d'en Muntaner, el terme Catalans destaca davant l'absència del gentilici d'aragonesos per referir-se als habitants dels diferents territoris.

Alguns exemples clars, entre molts d'altres, en què apareix la denominació Catalunya i derivats per referir-se als diferents territoris de la Casa de Barcelona ens els dóna en Benplantat a la seva web:

- Els jurats de Palerm (Sicília) escriuen "Regnum Cathaloniae" referint-se a les Corts Generals de Casp (a l'Aragó).

- Eduard III d'Anglaterra: Mercatores fifeles de partibus Ispaniae, Catalonie et Majoricam (el 1340 Mallorca era independent).

- Pere el Gran s'intitulava "Heres Cataloniae" significant així que era l'hereu de tots els reialmes.

- El rei Jaume II, en carta al Dux de Venècia diu: "... partibus imperi Constantinopolis in Sicilia et Cataloniae", on l'expressió Catalonia es refereix a tots els territoris ibèrics.

- El rei Ferran II diferencia els mercaders súbdits seus com "consuli mercatorum tam catalanorum quan castellanorum".

- A les mateixes Constitucions, Volum Corts I, 1292, s'afirma que no es podrà separar el regne de Mallorca i els comtats catalans del nord de la dominatione Catalonie e dictorum regnorum Aragonum, Valentie et Comitatus Barchinone", amb el que queda clar que el nom de tots els reialmes és Catalunya.

Altres referències:

- 1365: Els diputats mallorquins escriuen al rei Pere el Cerimoniós: "Com los mallorquins e poblars en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya".

- 1392: Els regidors valencians s'adrecen als de Mallorca i s'hi planyen de la inseguretat que hi ha a la mar: "On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines?"

- Vicent Ferrer anomena Catalunya a la València de parla catalana, en predicar a la comarca dels Serrans (de parla aragonesa): "Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català".

- En la guerra civil catalana del 1462-1472, Menorca actuà del costat de la Generalitat en la causa antitrastàmara contra Joan II, pare de Ferran el Catòlic. La revolta esclatà a Ciutadella al crit de "Visca Catalunya!".

Catalunya com a concepte polític que engloba diversos regnes i territoris era per tant, una denominació equiparable a la que seria Espanya en els segles posteriors. De la mateixa manera que Carles I seria conegut com a "rei d'Espanya" sense que existís cap regne que es digués Espanya, sinó un conjunt de regnes heretats majoritàriament de l'antiga Catalunya, tampoc a la Corona Catalana hi havia cap regne que es digués Catalunya. I el rei, en canvi, sí que podia rebre el tractament de "rei de Catalunya" com apareix en aquesta crònica de Pere Marsili (escrita al segle XIV) on s'anomena així al rei Jaume I:

"Capitol XXXVII

Lo maestre del Espital per nom Huch de Fuyalalquer ab XV cavalers frares del seu orde, lo qual lo rey havia char e amich especial, e l'havia fet fer maestre en lo regne e en las suas terras per lo maestre major del dit orde, vench al rey de Cathalunya, e demaná sol parlar ab lo rey en presencia dels companyons, e dix: Senyor, pus Deus ha feta la vostra via ó carrera tant be estruga e bona, pregam la vostra pietat que acabets á nos ab los nobles e prelats que el nostre orde haja alcuna rosa en Malorcha".

També s'utilitzen altres denominacions diferents a la de rei d'Aragó (que era el títol oficial de només un dels territoris, emprat també de forma preferent per simplificar i perquè era el títol que corresponia en primer lloc per jerarquia - rei davant de comte - i antiguitat - Aragó abans que València, Mallorca, etc... -) per referir-se als sobirans de la casa de Barcelona:

- Guillem de Baux, Príncep d'Orange: "... a l'emperador de Barcelona", 1210.

- Marcabru: "Avec l'aide de Portugal et de Navarre e pourvú que l'emperateur de Barcelone", 1261.

S. XV i XVI: De Catalunya a Espanya i Corona d'Aragó. L'ús del terme Nació Catalana.

Amb l'entronització a Catalunya des del Compromís de Casp (1412) de la dinastia dels Trastàmares castellans i la incorporació de més regnes peninsulars com Navarra, Castella i Granada com a nous socis de la Unió, el nom de Catalunya com a referent es va anar substituint per Espanya, una denominació inicialment geogràfica que pretendria facilitar la integració dels nous territoris incorporats a la Monarquia d'origen català. El rei Ferran II parlava de les Espanyes mentre la seva dona Isabel parlava només de Castella. Aquest canvi de Catalunya per Espanya no hem de creure que es va produir només per imposició dels nostres sobirans, sinó que devia ser prest acceptat atesa la preeminència catalana en la Corona i com a símbol del nostre domini. El mateix apel·latiu d'espanyol amb el sufix -ol és d'origen català. Aquella Espanya era una Catalunya ampliada amb nous territoris amb Barcelona com a ciutat imperial des d'on la Corona s'expandia pel Nou Món, amb la Mare de Déu de Montserrat com a patrona i amb una cultura catalana que donava obres com Tirant lo Blanc, el Llàtzer de Tormos o La Celestina des del Regne de València. Una Espanya molt diferent de l'Espanya castellana d'avui amb centre a Madrid i que ens voldrien fer creure que ha existit des del Big Bang.


La denominació d'Espanya, procedent d'Hispània, comença políticament des de Catalunya tant en temps dels ibers com als segles XV i XVI amb la instauració d'un nou poder (Roma en un cas, una dinastia de cultura política estrangera en l'altre) al nostre territori. En els dos períodes aquest poder s'arribarà a estendre a tota la península i esdevindrà hostil a la realitat de la població autòctona ibera o catalana.

Però com ja sabem, des de Castella, igual que passà abans amb Aragó en la seva unió dinàstica amb Barcelona, no es volia veure la seva incorporació a Catalunya o Espanya igual que a la nostra nació, i preferien vendre el seu "tanto monta, monta tanto" com una concepció política d'unió de dues Corones: la seva, la de Castella i la d'Aragó, mai Catalunya! Efectivament, la denominació de Corona d'Aragó comença en aquesta època i el 1493 l'antic Consell Reial ja és transformat en el Consell d'Aragó. I naturalment el nom de Corona d'Aragó s'imposaria pels revisionistes en passar Catalunya a ser regnada des de Castella i amb mentalitat castellana durant el s. XVI. Aquesta és la visió que s'ha imposat per l'Estat i avui observam com la denominació Corona d'Aragó (o encara pitjor, regne d'Aragó), és la que ens fan aprendre als catalans i la que es ven a la resta del món com a cosa certa i única vàlida, com ens diuen que els reis catalans eren aragonesos, que la bandera catalana era aragonesa i que aragoneses eren les conquestes catalanes a la Mediterrània (i exclusivament castellanes les de l'Atlàntic, cosa també falsa), sepultant la catalanitat sota diverses capes de confusió: l'espanyolitat castellanitzadora d'avui i una aragonesitat també desvirtuada que pretén excloure'ns i esborrar-nos del passat.

La transformació del subjecte polític que era Catalunya en Espanya per part dels seus sobirans amb l'ampliació territorial per la península i l'aplicació del nom de Corona d'Aragó als antics territoris faria que el Principat esdevingués l'únic territori on s'aplicaria la denominació de Catalunya en endavant, fins i tot oficialitzant el nom de "Catalunya" en detriment del de comtat de Barcelona, amb la consegüent patrimonialització de la identitat catalana i que de cada vegada costarà més de mantenir a la resta de la nació. En aquest context el terme Nació Catalana, que ja era usat des de feina temps, esdevé el substitut natural de la paraula Catalunya per referir-se no ja al conjunt dels territoris del rei, sinó només als territoris de la monarquia habitats per catalans davant l'ús oficial que es feia de Catalunya limitat només al Principat.


Document de 1444 dels Consellers de Barcelona on es distingeix entre la "Nació Cathalana" i "altres súbdits" del Príncep Rei.

Naturalment, tots aquests canvis es produeixen lentament i de forma difusa, de forma que en ple segle XVI es poden observar encara mapes que segueixen atribuint la denominació de Catalunya als territoris originals i textos sobre la catalanitat dels diferents territoris habitats per Catalans. I evidentment, és més senzill trobar aquestes referències fora del nostre país que no aquí, on la censura castellanitzadora ja feia de les seves. Vegem-ne alguns exemples d'aquests dos segles:


Mapa de 1505 d'Andrea Benincasa conservat a la Biblioteca Apostòlica Vaticana. La denominació que apareix per als regnes mediterranis peninsulars encara és Catalunya, no Aragó ni Corona d'Aragó.


Mapa de 1540 de Battista Agnese de la península on els noms que apareixen són "Catalonia" per una banda i "Ispania" per una altra, i els "Regnu Navarra" i "Regnu Granate". No apareixen ni els regnes de Castella ni el de Portugal, que semblen englobats per l'autor en el genèric Espanya; ni tampoc el regne d'Aragó ni el de València ni el comtat de Barcelona (englobats en el també genèric Catalunya).


Mapa de n'Americh Despuig (oficialment conegut com Amerigo Vespucci), on el nom que apareix a la nostra nació és el de "Regnu Tarraconie et Catelonie". Tampoc apareix per res la denominació d'Aragó.

A Nàpols, els reis successors d'Alfons el Magnànim foren atacats pel partit angeví per llur condició de catalans ("Sto catalano quante ne fa!", deien de Ferran I de Nàpols).

A Castella, el mateix rei Ferran el Catòlic era conegut despectivament com a "viejo catalán" o "catalanote".

1554. M. Bandello. Novelle I: "Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non è piu lasciva e amorosa città."

És coneguda la qualificació de catalans donada als papes de la família Borja, procedent de Xàtiva, tant pels italians contemporanis ("O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani") com per ells mateixos (Calixt III s'anomenava "papa catalanus" i considerava el seu pontificat com a "gloria nationis catalanae").

També d'aquesta època són al·lusions a Catalunya com a regne per part de manipuladors catalanistes com en Ferran Colom, fill del Descobridor, i d'en Joan Miquel Servent, l'escriptor. El primer anomena "regne de Catalunya" a l'antic Principat, i el segon parla d'un regne de Catalunya però en canvi anomena el "virrei de Barcelona", pel que potser dóna entendre que el regne de Catalunya té diversos virreis, entre els quals el de Barcelona.

De la supressió de les institucions catalanes a la destrucció de la territorialitat.

Com és sabut, amb la desfeta de la Guerra de Successió al s. XVIII s'eliminen les institucions dels diferents regnes de Catalunya, però la concepció territorial no varia massa respecte els dos segles anteriors. Els antics territoris del Principat de Catalunya, el regne de València i el regne de Mallorca conserven aquestes denominacions tot i no tenir les seves institucions pròpies i ser dependents de les de Castella.

És amb les divisions provincials del s. XIX quan es produeix un nou canvi substancial en la concepció del nostre territori a l'Estat castellà. Amb el nou model s'elimina no ja la concepció d'unitat al marge de l'espanyolitat entre els antics territoris catalans, que ja era precària, sinó que es destrueix la unitat de cada un dels territoris històrics per crear diferents províncies. Així, desapareix totalment la denominació de Catalunya com a denominació oficial administrativa en qualsevol àmbit, com també desapareixen les d'Aragó, o Castella mateix. L'antic Principat quedaria dividit bàsicament en quatre províncies (amb inclusió de la Franja de Ponent , en disputa amb Aragó des de segles enrere, repartida entre les províncies aragoneses), el regne de València en tres províncies, i el regne de Mallorca quedaria inicialment convertit en la província de Palma de Mallorca, posteriorment reanomenada de les Illes Balears. El nou sistema administratiu d'inspiració francesa només admet una única referència nacional espanyola, de clara base castellana.

Els intents de desintegració i desestructuració del territori català anirien a un major nivell amb projectes que no arribarien a convertir-se en realitat i que pretenien desvincular el sud de l'antic regne de València de la resta del territori en una zona que englobaria Albacete, Múrcia i Alacant, mentre que el territori de Lleida s'hauria intentat agrupar amb la província aragonesa d'Osca.

Així tenim que Catalunya, de ser la denominació d'un conjunt de territoris passà a ser només la denominació oficial d'un dels territoris que formaven part d'aquella unió, per finalment desaparèixer totalment.

Començar a invertir el procés.

A la I República espanyola, que només durà uns mesos, es recuperaria Catalunya com a denominació d'un dels Estats federats projectats corresponent al territori de l'antic Principat, i després no seria fins a la Mancomunitat de principis del s. XX que es crearia un òrgan administratiu com a simple agrupació de quatre províncies espanyoles, que seria suprimida per la nova dictadura de Primo de Rivera, fins la creació de la Generalitat de Catalunya en el règim autonòmic de la II República Espanyola com a substitut de la proclamada República Catalana. Aquesta autonomia també seria suprimida per la dictadura franquista posterior fins a la mort del dictador i el restabliment d'un règim autonòmic que tornaria a situar el Principat, el País Valencià i les Illes Balears amb una mínima capacitat d'autogestió en els mapes interns de l'Estat castellà, acompanyats i diluïts al mateix nivell entre autonomies de nova creació de la nació castellana com Madrid, dues Castelles, La Rioja, Cantàbria...

Durant tots aquests segles de distorsió espanyolitzadora i amb clara voluntat destructiva de la nostra nació, ininterrompudament s'han donat sempre arreu del territori veus i referències que de forma més clara o ambigua degut a la clandestinitat mantenen viva la catalanitat comuna del Principat, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses. La qüestió del nom de la nació reapareix encara avui dia de forma intermitent per recordar-nos que tenim una qüestió pendent de resoldre: recuperar el poder per definir-nos a nosaltres mateixos sense ingerències dels que qüestionen la nostra mateixa existència com a nació.

S'ha de començar a recuperar sense eufemismes la denominació que vam tenir els antics territoris de la Casa de Barcelona, i en especial els de parla catalana, com a mínim com a denominació històrica. No val Corona d'Aragó (ni molt menys regne d'Aragó), que no era una denominació pròpia utilitzada per la nostra nació, ni pels nostres reis, ni pels nostres cronistes, fins que va ser creada pel nou poder espanyol i imposada durant els segles XVI, XVII i XVIII. Tampoc valen eufemismes moderns com Corona Catalanoaragonesa, que tampoc va ser mai utilitzat en aquella època i que més que reflectir la realitat el que fa és reflectir el complexe que ens han inculcat. Catalunya és el nom històric veraç que la nostra nació aplicava als diversos territoris propis de forma perfectament documentada i real durant els segles XII, XIII, XIV i XV, per molt que alguns l'hagin volgut enterrar.