Cadena humana per la llengua

Dissabte passat, dia 9 de maig es va produir la resposta dels illencs compromesos amb la defensa de la llengua catalana a les pretensions dels colonitzadors de treballar a la sanitat pública balear sense haver de conèixer el nostre idioma. I què es pensaven, que tothom aplaudiria els seus capricis? Que a la nostra nació ja no li queda brot de dignitat? Es devien creure que tots som uns venuts a l’Estat castellà com els dirigents del PPSOE? Que es vagin acostumant, perquè aquest país s’està despertant d’una llarga i fosca nit de sotmetiment, i el nostre caràcter genuí ja surt per exigir el respecte pels nostres drets i la nostra identitat negada reiteradament una i altra vegada durant tants anys. La pudor de colònia de la que parlava en Joan Melià per recordar els lectors la cita del cap de setmana, se n’anirà amb una bona dutxa quan ens aixequem un matí com un nou país independent amb l’Estat propi acabat d’estrenar.

Convocats per l’Obra Cultural Balear, totes les previsions van quedar superades i més de 12.000 persones van participar de la “cadena humana per la llengua” pels carrers de Palma, de manera que se’n van poder formar dues de simultànies i no només una. Finalment, es formà una manifestació espontània que omplí el centre de la Ciutat de Mallorca. Entre els participants, gent de totes les edats i procedències, i en lloc destacat, treballadors del sector sanitari vestits amb la bata de feina, segons informava el Diari de Balears. L’encaixada de mans de la societat civil en favor de la llengua catalana, proclamada en el manifest llegit al final de l’acte, hauria de ser un toc d’atenció a les pretensions de l’únic partit polític que no donà suport a la mobilització ciutadana, el Partit Nacionalista Espanyol de la fugada Rosa Estaràs. Però no, no en faran cas, perquè els seus interessos no són els dels ciutadans d’aquest país. La seva hipocresia la posà en evidència el diputat menorquí Eduard Riudavets en una recent intervenció al Parlament, que reprodueix al seu bloc.

La manifestació ha estat notícia també a nivell nacional, però sense la repercussió que hauria merescut l’esdeveniment. Alguns participants n’han fet cròniques als seus blocs personals i n’han penjat imatges com les següents i vídeos que podeu veure a l’espurna baleàrica de na Carmen López.

Posa’t el giny!

El passat octubre vaig escriure un apunt titulat La nostra llengua i la web: naveguem en català, que recollia les informacions que havien aparegut sobre la importància de tenir configurat el navegador en la nostra llengua i diferents instruccions per comprovar i posar el català com a llengua preferent en diferents navegadors.

Ara amb una campanya amb el nom de Navega en català aquestes informacions poden arribar a molta més gent i adequar les estadístiques de la presència dels catalanoparlants a internet a la realitat, evitant que molts de catalanoparlants engreixin artificialment les xifres d’altres llengües que ja compten amb prou usuaris i animar els responsables d’empreses multinacionals a continuar oferint més webs en català. La campanya va dirigida en primera instància a tots aquells que tenen alguna pàgina web per tal d’instal·lar-hi un giny que detecta la llengua amb què està navegant la persona que accedeix al lloc, de manera que cada visitant pot visualitzar en pantalla i queda informat de l’idioma que té configurat al seu navegador.

Si l’idioma és el català, aquesta imatge és la que apareixerà a l’ordinador del visitant a la ubicació on estigui instal·lat el giny, i que en aquest bloc podeu veure a la barra lateral de la dreta just a sota dels habitants habituals d’Es Poblat:

En cas contrari, apareixerà un avís destacat encapçalant la pàgina informant de l’idioma del navegador de l’usuari i convidant-lo a entrar a la pàgina de la campanya on s’explica com modificar l’opció de llengua preferent:

Quantes més pàgines incloguin aquest giny més internautes s’adonaran que la llengua que tenen establerta com a preferent al navegador no és la catalana, i tindran l’opció si així ho desitgen de seguir les senzilles passes per usar la llengua pròpia en les seves recerques a internet. Per tant, si teniu un bloc o pàgina web, posa’t el giny i informa els teus visitants de la llengua què utilitzen per navegar i de perquè és important tenir el navegador en català. Moltes de les pàgines que s’han adherit a la campanya ja estan recollides en el llistat La mar de webs.

Que se’n vagin i que no tornin!

El tímid decret que el govern colonial de les Illes ha aprovat per equiparar el personal de la sanitat illenca amb la resta dels seus funcionaris, en matèria de coneixements de la llengua catalana (en un període que pot arribar fins el 2014 per a noves incorporacions, i amb exempcions), ha caigut com una cossa pels ous per a tots els colonialistes privilegiats traspassats de l’administració de l’Estat, acostumats a no haver d’acreditar la més mínima comprensió del nostre idioma. La seva ràbia i fanatisme ha rebut ràpidament la complicitat dels sectors més espanyolistes instal·lats en aquesta terra, que aprofiten l’ocasió per escupir la seva Jihad hispànica contra els drets dels illencs a ser entesos en els hospitals i centres de salut del nostre propi país. Però també molts dels seus companys de feina critiquen aquesta actitud tancada i maniàtica contra la llengua.

Després del ridícul de les manifestacions d’aquests grupuscles minoritaris d’inadaptats, que per molt que segons quina premsa hagi volgut inflar no van arribar ni al milenar a Palma i no diguem a Menorca, va quedar clar que les úniques intencions dels assistents eren defensar els seus privilegis colonials, i demostrar els prejudicis i la ignorància en la que es troben immersos.

Des d’Espanya, algunes taifes provincials nascudes gràcies a l’autonomisme català ja han aprofitat la reacció dels colonialistes que de cop estan descobrint que aquest no és el seu país, per oferir-los feina a les seves administracions. Les declaracions d’alguns d’ells, que afirmen que deixaran les Illes si es veuen en la necessitat d’haver d’aprendre la llengua del lloc on viuen i treballen, només pot ser qualificada de xantatge propi de mesquins que pretenen que tot un país s’hagi d’adaptar a la seva comoditat.

L’espanyolisme es defineix per la seva irracionalitat, la seva demagògia i la manipulació de la realitat. És a l’únic a què es pot aspirar quan no hi ha arguments, que s'ha de recórrer a la tergiversació, la desqualificació i la mentida. I no es pot negar que els ha donat fruit durant molt de temps, però açò se’ls acaba, i ho saben. Contra açò, sempre hem oposat i seguirem oposant els arguments dels que ens mantenim fidels a la realitat del nostre país i a la veritat que de tant que l’odien ni la saben ni la poden veure. D’aquests arguments que ja coneixem n’han desplegat a diferents blocs illencs, com a Perinno lligams amb Intencions malicioses amagades darrere de la llengua, n’Eduard Riudavets amb Drets lingüístics, salut, dreta i corporativisme, el bloc Aprenent a rallar en pla ens parla de La imposició del castellà a la sanitat, i Les Illes Balears sempre resistents ha tractat el tema a El català i la majoria.

No obstant, els arguments serveixen per a persones civilitzades, però per als genocides de la nostra cultura, tant si són desagraïts de fora com sobretot si són ben d'aquí, que la voldrien veure com un fet accessori i totalment prescindible a la nostra pròpia terra fins a la seva extinció, els arguments són inútils. Per açò la resposta de molts illencs davant dels plantejaments lingüicides ja no és la dels acomplexats que acoten el cap com els esclaus que parlen la llengua del seu senyor, sinó la dels patriotes que ja no estan disposats a seguir-los suportant els seus insults i el seu menyspreu al nostre poble, en el que ni tan sols hi creuen. N’hi ha prou amb fer una ullada als comentaris que hi ha a les notícies Contra el català a la salut i Eren 930, com a molt del DBalears.cat, o al debat encetat al bloc de na Maite Salord a partir d’un comentari d’en Menorquit. Allà per exemple en Jordi diu que “Deix pel final el paper miserable del diari de todos los menorquines parlant de “la imposición del catalán” i del territorio bilingüe avui mateix he telefonat per donar-me de baixa de la subscripció i els he enviat un mail amb els motius. Trob que ja és ben hora que comencem a defensar els nostres drets. El Consell Insular continuarà contractant-hi publicitat? i l’Ajuntament de Ciutadella?” També al Claustre de Shangri-La, on en Francesc Sintes convida els colonialistes a Si voleu plegar, bon vent!, i a Les Illes Balears sempre resistents amb l’article Cap a Múrcia, que hi falta gent.

Que ningú dubti que en el procés de descolonització que haurem de començar amb la creació del nou Estat independent, única garantia de superviviència de la nostra llengua, el català serà l’única llengua oficial i d’ús necessari en tots els àmbits, tal com ho és qualsevol idioma en el seu territori, sense ingerències ni de poders estrangers ni de tots aquells que ara i aquí atempten contra la nostra nació des d’escons públics i tribunes privades. No cometrem l’error dels polítics de la restauració borbònica permetent que els col·laboracionistes de l’actual règim colonial segueixin a la vida pública impunement. El procés judicial sota observació internacional que deixi en evidència l’intent de genocidi lingüísitic permanent al que seguim sotmesos assenyalarà els responsables d’obstaculitzar la normalització i de promoure la castellanització, i haurà de suposar la seva inhabilitació per a qualsevol càrrec públic. I si volen acompanyar els que tornin al seu país per no haver d’aprendre el català perquè els provoca urticària, que se’n vagin amb ells i que no tornin!

Doblatge o VOSC, un altre dilema trampós

L’anunci que el govern colonial de la Generalitat de Catalunya promourà una nova Llei del Cinema, i que té la intenció d’assegurar un substancial augment de la presència de la llengua catalana a les sales de cinema del Principat ja ha rebut les previsibles protestes de l’espanyolisme, que sempre es disfressa de defensor de la llibertat empresarial quan no són els espanyols els que s’immiscueixen en qüestions lingüístiques al nostre país, per imposar el castellà a les colònies i expandir-lo fora del territori on és propi. Però el més trist és que no sentim ningú de casa que els respongui a aquests enemics de la nostra nació on són per defensar la llibertat dels empresaris a etiquetar els productes en la llengua que vulguin quan se’ls obliga per Llei a fer-ho en castellà tant si volen com si no. Fins i tot la Comissió Europea no veu cap perill pel castellà en aquesta  proposta, cosa que vol dir que el català seguirà sense tenir la presència que li correspon. No es pot deixar de dir en cap cas als colonialistes que l’hàbit de veure pel·lícules doblades o subtitulades en l’idioma dels castellans no ha aparegut al nostre país precisament de forma espontània i natural, sinó per la intervenció i la imposició directa d’un Estat que és l’instrument de la dominació estrangera a casa nostra i que perjudica l’economia i la llibertat tant dels empresaris com dels treballadors i dels consumidors catalans.

Per les informacions aparegudes, una primera qüestió que no em queda clara en aquest projecte és el significat exacte d’aquest 50% en català que s’ha plantejat que es vol aconseguir. Vol dir que només serà necessari que es projectin en la llengua d’aquest país la meitat de les pel·lícules, mentre que en castellà es podrà seguir veient el 100% dels films? O vol dir que, en el millor dels casos, totes les pel·lícules es projectaran en català i castellà en igualtat de condicions? Sembla que les intencions inicials anirien per aquí, tot i que s’haurà de veure quin és el resultat final al que s’arriba després de les habituals claudicacions a què ens tenen acostumats els nostres polítics en temes d’interès nacional. En aquest sentit, caldria denunciar que fins i tot en aquest darrer supòsit de teòrica igualtat de condicions, es seguiria donant a una llengua imposada com el castellà un tractament privilegiat que no li correspon al nostre país. Convé aclarir-ho d’entrada.

Dit açò, s’haurà de vigilar amb lupa com es desenvolupa la redacció d’aquesta Llei del Cinema, perquè algunes de les declaracions efectuades ja presenten alguns dubtes que fan sospitar que finalment el doblatge en català sigui substituït per versions originals subtitulades en català tant a les sales de cinema com als canals de televisió catalans. En aquest sentit, el dilema que es podria introduir amb aquest debat entre partidaris acèrrims de la V.O. i defensors a ultrança del doblatge em recorda una mica la divisió entre dretes i esquerres catalanes en l’àmbit polític. Quin sentit tindria aquesta confrontació quan la colonització lingüística fa que el 97% de les pel·lícules que es poden veure als cinemes són doblades al castellà o en versió original subtitulada en castellà? I açò a les sales del Principat, perquè a la resta del país el percentatge seria del 99,99%…

L’increment de la presència del català a les sales de cinema s’ha de fer en tot cas en detriment de l’actual imposició del castellà, però pretendre que aquest increment sigui principalment (o totalment) per a versions originals subtitulades mentre hi continua havent com a mínim un 50% d’opcions de veure-les doblades en una llengua interposada entre l’original i la catalana com és el castellà, difícilment farà canviar a la majoria d’espectadors l’hàbit adquirit per imposició. I si a més les televisions del país deixassin d’emetre pel·lícules doblades al català per passar-se a la VOSC mentre tots els canals estatals continuen amb els seus doblatges en castellà, el resultat final només acabaria perjudicant encara més la nostra pròpia llengua i la imatge que els parlants en tenen d’ella. Potser per aquest motiu, i no per altra cosa, s’explica la defensa que els membres del Partit Espanyol a la Generalitat han fet d’aquest projecte.

Un altre cosa que m’indigna especialment d’aquesta proposta és la seva circumscripció exclusivament a l’àmbit del Principat. Per quin motiu un projecte com aquest, en el que s’haurà de batallar amb les delegacions espanyoles de les distribuidores cinematogràfiques (autèntics búnkers de ranci nacionalisme espanyol), no mereix una actuació conjunta almenys amb el govern de les Illes Balears? Per què el govern colonial de les Illes no s’implica en una decidida defensa dels drets dels ciutadans a veure pel·lícules en la llengua pròpia en les nostres sales de cinema, i foragitar la imposició absoluta del castellà? És evident que en aquestes altures i vist aquest episodi no hi ha cap intenció de fer-hi res al respecte en la present legislatura, i que els illencs seguirem sense poder anar al cine a veure pel·lícules en el nostre idioma.

Finalment, una darrera qüestió sobre l’aparició d’aquesta proposta, que encara s’ha de concretar i convertir-se en projecte de llei, és que apareix quan ja s’ha superat la meitat de la legislatura al Principat, amb una cada vegada més imminent finalització de la comèdia del nou sistema d’espoliació econòmica i de la sentència de l’Estatutet colonial, que de tant que n’allarguen l’agonia ja fa olor de podrit. Potser serà necessari tenir entretinguda la gent amb noves esperances i aparences de guanyar terreny en un tema sensible, ni que sigui com a proposta electoral per una futura campanya.

Trucades que no demanam

A tots ens ha passat de rebre telefonades de campanyes constants i agressives de companyies telefòniques per aconseguir que contractem els seus serveis, que ens donem d'alta en ofertes diverses i que la gran majoria de vegades no ens interessen. Jo directament no contest mai cap telefonada que apareix com a "número privat" o amb nombres comercials que no són de cap dels meus contactes de l'agenda.

Sempre hem sentit casos de reaccions ben diverses dels teleoperadors de torn quan nosaltres exercim naturalment el nostre dret a seguir parlant en la nostra llengua de cada dia, però en un article de Directe.cat he trobat una d'aquelles situacions que val la pena tenir ben present:

"El següent cas que ara us presentem és un extrem del que pot arribar a passar i que fa tremolar tot el cos. No hem volgut que passi desapercebut. De fet, es tracta d'un cas denunciat al programa dels Matins a TV3. Una parella explica els insults i les barbaritats que un empleat de l'empresa ya.com els hi etziba quan aquests demanen si poden ser atesos en català.

No us ho perdeu".

Es veu que els colonitzadors espanyolistes estan acostumats a posar-nos la ma a la butxaca i a més que renunciem a la nostra llengua perquè puguin fer-ho més còmodament, però no és el meu cas. Després de veure i sentir aquest vídeo, m'agafen ganes de respondre alguna d'aquestes telefonades i experimentar l'agradable sensació de veure com aquests aficionats a embaucador es queden descol·locats quan es troben un menorquí que no renuncia a seguir essent menorquí quan parla pel mòbil amb un desconegut que et vol encolomar un producte. I vosaltres, ja ho heu provat?

La mentida de la llengua

Conferència pronunciada el dia 19 d'abril del 2008, en motiu de l'acte "Llengua i Estat" organitzat per Catalunya Acció.

Sres, Srs,

Vull començar la meva intervenció amb una afirmació del filòsof Francesc Pujols, que és tota una declaració de principis.

“La llengua és l’ànima del nostre poble”

Entenent com a ànima allò que dóna el caràcter, la manera única i genuïna de ser i manifestar-se de cada ésser, ja sigui individual o col·lectiu. Per això quan l’ànima és negada o suprimida el primer que es perd és la voluntat de ser i la força per expressar el caràcter propi.

Amb aquesta afirmació, doncs, ens neguem a acceptar l’escorça descarnada i purament materialista a què molts volen reduir la nostra nació.

La nació catalana, com qualsevol altra nació, és un organisme viu amb una força vital i una voluntat de ser que cerca amb anhel l’expressió de la seva plenitud. Reconèixer aquest gruix vital i espiritual del nostre poble, és la condició necessària per a copsar la magnitud de la tragèdia lingüística que patim, perquè en anorrear la llengua, es destrueix, de fet, la consciència de nació.

El sentit comú ens fa evident que podem ser espoliats fins a l’extrem, però continuarem sent una nació mentre mantinguem la qualitat que ens defineix: la llengua.

Ens poden ofegar amb aeroports i infraestructures col·lapsades, però continuarem bategant com a poble, mentre de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, parlem la mateixa llengua de Llull, Verdaguer i Fuster.

Ens poden esquarterar entre estats i reduir-nos a províncies, però el sentit de pertànyer a una mateixa unitat nacional perviu mentre hi hagi la llengua que ens uneixi.

La llengua, doncs, és el factor determinant no només per a conservar la consciència de nació, sinó per a mantenir el caràcter i la voluntat de ser.

Mentre la llengua és viva, l’ànima de la nació batega. Quan la llengua és substituïda, la consciència de nació i, per tant, la nació mateixa es va esllanguint sense remei, perquè li han sostret l’ànima, allò que li dóna l’alè vital.

Això ho saben molt bé tots els qui volen la nostra dissolució com a poble, i per això, amb l’ànim de rematar la llengua, ja prou ferida per la repressió legal, la substitució demogràfica i la violència de tants segles, ara insisteixen en inculcar un discurs frívol entorn de la llengua catalana, que ignora volgudament el significat de la llengua en relació a la nació, i vol fer-la veure només com un instrument de comunicació, sense cap més significat, conculcant la cosmovisió i la manera de ser del nostre poble, que la llengua reflecteix.

Aquest discurs frívol entorn de la llengua és promogut pels nostres colonitzadors, que curiosament, no l’apliquen mai a la llengua de la metròpoli, i per una part significant de la classe política i intel·lectual catalana, que s’ha venut per por, per interessos personals o per debilitat mental a aquest discurs letal, condemnant així la llengua a ser l’eterna Ventafocs del país.

Per CA la llengua és un dels eixos fonamentals de la reconstrucció nacional, per això a aquesta frivolitat conceptual tant de moda, nosaltres hi contrastem un discurs RIGORÓS.

El pensament rigorós et porta sempre a desxifrar les causes profundes dels problemes. I en el cas que ens ocupa, la CAUSA FONAMENTAL de l’ensulsiada lingüística del català no és altra que el fet de ser una COLÒNIA .

No m’estendré en aquest punt, però pels qui encara dubtin de la nostra condició de colonitzats, els diré que hi ha tres trets que són comuns a totes les situacions colonials, i que es compleixen amb escreix en el nostre cas.

- L’ús de la força de les armes i la repressió per mantenir el territori annexionat a la metròpoli. (Guerra dels Segadors, Guerra del 1707-14 , Guerra d'Espanya)

- L’espoliació econòmica.

- La substitució cultural i lingüística de la llengua i cultura pròpies per les de la metròpoli.

Els efectes que la colonització té són múltiples, però en el cas que ens ocupa n’hi ha dos que són evidents:

- La castellanització/afrancesament del nostre poble, en el territori depenent de cada un dels estats a què estem sotmesos.

- Generació de l’ànima d’esclau, que implica el debilitament progressiu del CARÀCTER del nostre poble.

Per mantenir i incrementar aquests dos trets, la substitució lingüística i l’afebliment del nostre caràcter col·lectiu, i amagar-ne la seva causa profunda, la colonització, s’ha teixit una enorme MENTIDA al voltant del nucli vitalitzador del nostre poble: la llengua. Aquesta Mentida, com certifiquen els psiquiatres que treballen amb gent que hi està sotmesa, cerca CONFONDRE, DEBILITAR i fer DEPENENT al nostre poble i evitar, d’una banda, que prenguem consciència de la nostra colonització i, de l’altra, que trobem les raons i la força per agafar les regnes de la nostra vida col·lectiva.

El pas inexcusable, doncs, per entendre i per resoldre la situació lingüística que patim passa per desmantellar la gran mentida a què estem sotmesos.

Aquesta mentida es basa en l’ocultació i manipulació de sis punts fonamentals:

1- Es vol amagar per tots els mitjans que vivim en una situació de colonització. Aquesta ocultació pretén ignorar la voluntat d’anihilació que els estats espanyols i francès han tingut històricament i encara tenen envers la llengua i la cultura catalanes. Ara, però, s’ha substituït la persecució brutal per la mentida. En ignorar volgudament que les llengües castellana i francesa són llengües imposades, es fa creure que aquestes són també llengües pròpies de Catalunya, perquè són les llengües dels estats en els quals està inserida la nostra nació.

2- El segon punt, que està íntimament lligat amb el primer, és l’exigència de la primacia dels drets individuals.

Aquesta exigència, que s’empara en el punt anterior: la negació que som una colònia, es fa amb la finalitat, lògicament mai explicitada, de conculcar i impedir el dret que té el nostre poble de fer de la seva llengua pròpia, en el seu territori, l’única llengua d’ús social.

Amb aquesta exigència s’entronitza la llengua del colonitzador en el nostre territori i s’accelera el procés de substitució lingüística.

No és gratuït que els qui tenen la poca vergonya d’exigir la imposició en l’àmbit lingüístic, dels drets individuals dels que empren la llengua del colonitzador, per sobre dels col·lectius del poble colonitzat, siguin els mateixos que promouen la substitució demogràfica en què emparen les seves exigències, i els mateixos que dicten les polítiques que situen la llengua catalana en clara inferioritat mediàtica i social. La situació no pot ser més rocambolesca. Els opressors pretenen presentar-se com les víctimes.

3- Es vol fer creure que qualsevol idea és defensable si es fa en un marc democràtic.

Aquesta idea que sovint surt en debats televisius i que accepta com a defensable la postura dels qui ens volen sotmesos a Espanya i França, perquè ho fan en un marc democràtic és una gran fal·làcia. D’entrada manipulen les paraules, perquè de la submissió en diuen unió, amagant així la colonització que s’entesten a negar per tots els mitjans.

La democràcia, com deia algú, és el menys dolent dels sistemes polítics que coneixem, però no és la panacea i menys la democràcia en què vivim, que evidencia contínuament que és més formal que real.

Emparar-se, doncs, en la democràcia per justificar la legalitat dels qui defensen l’opressió del nostre poble és d’un cinisme escruixidor.

Que permetríem que es plantegés la legalitat de l’esclavatge personal, per molt democràtic que fos el marc en què es produís?

Es més, una democràcia que donés llicència a aquesta formulació negaria la seva pròpia essència. Per què llavors consentim i justifiquem els que defensen l’opressió de la nostra nació adduint que els empara un marc pretesament democràtic?

Només això ja qüestiona la democràcia en què vivim i mostra la necessitat d’un aprofundiment real en el marc polític internacional pel que fa al respecte dels drets dels pobles en un context democràtic. Si la llibertat de cada home per a desenvolupar la seva plenitud és sagrada, més sagrada és la llibertat dels pobles i el seu dret de poder expressar la seva plenitud lingüística i cultural en el territori que els és propi.

4- Apel·lar al voluntarisme.

Senyors, no es pot delegar la pervivència d’una llengua al voluntarisme dels qui la parlen, i menys quan aquest voluntarisme ha de fer front a una situació clarament favorable a la llengua imposada.

Cal que entenguem d’un cop que UNA LLENGUA NO PERVIU SI NO ÉS NECESSÀRIA.

En el camp de la biologia és llei reconeguda que la necessitat fa d’un òrgan o una funció la garantia de la seva existència.

En el camp social, la llei regeix exactament igual. Si una llengua no és necessària en el territori que li és propi acaba per extingir-se.

Per tant fer del voluntarisme l’element clau per a la recuperació de la normalitat lingüística denota, o un desconeixement bàsic del funcionament de la realitat, o una profunda mala fe. I els qui ho propugnen, normalment homes públics, queden automàticament desqualificats.

5- El mite del provincianisme.

Fruit d’una política premeditada, s’han anat enfonsant en l’oblit els referents culturals catalans (pensadors, científics, literats, artistes..), donant preeminència a totes les manifestacions i referents culturals provinents de la metròpoli, de la cultura imposada. Això ha generat en molts catalans un menyspreu profund per les manifestacions culturals que els són pròpies.

El missatge fins fa poc expressament formulat, i sempre subliminalment comunicat que allò que sorgeix del geni català és provincià ha anat quallant en el psiquisme col·lectiu i ha generat autoodi en capes de població considerables.

Hi ha una voluntat decidida de fer-nos creure que adoptant els referents culturals espanyols/francesos no som provincians, quan és justament el contrari.

Provincià és, i llegeixo literalment, aquell que no té prou força per crear els seus referents culturals, o no dóna valor als que té i no els cultiva, tot recorrent als forans.

Totes les cultures potents són creadores i irradiadores de referents culturals. És quan un poble negligeix les seves expressions pròpies i adopta les d’una metròpoli que esdevé provincià. Tot el contrari del que ens volen fer creure.

Així, doncs, la pràctica de molts mitjans de comunicació que es fan des d’aquí, però que no es mereixen ser anomenats catalans, de cercar els referents fora de la nostra tradició no fa més que enfonsar-nos en el provincianisme més xaró.

6- I per últim el més pervers de tots el enganys, el del bilingüisme.

Els seus ordidors l’imposen venent-lo com un model de tolerància, quan de fet amaga la mort de la llengua catalana.

El bilingüisme és símptoma d’un procés de substitució lingüística, i imposa una situació sorgida de l’opressió i l’ús de la força, perquè en no qüestionar-la, la justifica i la normalitza, fent evident la manca total de voluntat per part dels que l’impulsen, de reconèixer el dret del nostre poble a ser en plenitud en el territori que li és propi, i, per tant, senyors, el bilingüisme no és de bon tros cap model de tolerància, sinó una autèntica i subtil perversió de la justícia.

Defensar el bilingüisme dintre d’un mateix territori és donar per bons els símptomes d’un mal social, és defensar el domini de la llengua imposada sobre la pròpia, i és condemnar inevitablement a la desaparició la llengua més feble.

Tot l’exposat fins ara ens ha de fer conscients:

A) Que la situació de la llengua catalana és el resultat d’unes polítiques colonitzadores perfectament definides i conscients, encaminades a reduir la llengua a guetos cada vegada més minoritaris, a fer-la innecessària i poc valuosa, convertint –la en una llengua de segona categoria. Aquesta poca vàlua genera en els qui la parlen un sentiment de rebuig i d’autoodi, que n’assegura la desaparició a través de l’abandó portat a terme voluntàriament pels mateixos parlants.

Ara ja no calen les prohibicions brutals de les dictadures. La inducció perpetrada a través de l'ofec dels mas mèdia i la destrucció de l’autoestima lingüística són molt més efectives.

B) Que hi ha uns responsables d’aquesta situació:

- L’estat espanyol i el francès, amb tot el seu cos legal, funcionarial, polític i militar.

- Els polítics instal·lats a casa nostra, que des de la transició i fins avui han promogut activament en alguns casos, com socialistes i PP, la mentida que ha configurat la situació actual, i en d’altres, l’han permès i l’han dissimulat.

En cap cas no han mostrat el coratge suficient per denunciar-la.

Això els fa, executors, a uns, i còmplices als altres del GENOCIDI LINGÜÍSTIC que pateix la nostra nació.

C) Que emmotllar-nos a questa situació, i acceptar com a normals o signe de tolerància els símptomes d’una malaltia lingüística, nascuda de l’opressió, la mentida, la manipulació i la covardia, ens en fa responsables en un o altre grau.

A aquestes alçades ja s’ha d’haver fet evident que aquesta situació generada per la colonització i manipulada per la mentida, només té una sortida: la descolonització.

I això passa per:

a- Assolir en una primera instància un estat propi. Només així tindrem el poder i la responsabilitat per portar a terme les polítiques que situïn la llengua com un dels eixos vertebradors de la reconstrucció nacional i facin efectiva la nostra descolonització.

b- Reconèixer el català com l’única llengua pròpia de Catalunya i fer-ne l’única llengua oficial i d’ús necessari en tots els àmbits.

c- Iniciar, en pic l’equilibri de poders ens ho permeti, un procés judicial amb observadors internacionals, que posi en evidència el genocidi lingüístic a què ha estat i està sotmès el nostre poble, i n’assenya-li els responsables i col·laboradors. Amb això passarem full a la història, restablirem la veritat, farem possible que tots els qui han atemptat amb els seus actes o amb les seves omissions contra la nació catalana, i encara són vius, quedin exclosos de la vida pública, i tallarem de soca-rel les vel·leïtats dels qui vulguin imposar, emparant-se en la demografia que les seves polítiques han configurat, les llengües colonitzadores com oficials en la nova Catalunya lliure.

La responsabilitat de fer que tot això s’esdevingui, només la poden exercir les persones que hagin demostrat amb els seus actes la llibertat d’esperit que no es deixa enganyar ni claudica davant la mentida, i sense la qual la mera consecució d’un estat propi representaria un pas endavant ben limitat. Catalunya Acció vol fer evident la necessitat de portar a la praxis política una nova manera de fer. La d’aquells homes i dones que tenen la convicció que la vida pública i la solució dels seus reptes exigeix una nova consciència que encarni alhora un profund sentit de la justícia, una clara intel·ligència, un coratge ingent i una decidida voluntat de servei. Només l’emergència d’aquesta nova consciència ens permetrà encarar i superar la mentida i la confusió que manté el nostre poble sotmès. Només aquesta nova consciència lúcida i insubornable assolirà l’alliberament que garanteixi el restabliment de la nostra plenitud nacional i, òbviament, lingüística.

Moltes gràcies.

Maria Torrents

Consellera de Catalunya Acció

La llengua de Ramon Llull i els despropòsits del Govern de ZP

Aquesta setmana s'ha produit la que consider una molt bona notícia. Per primera vegada una entitat com és la Fundació Ramon Llull incorpora representants públics de tots els països catalans: Catalunya, Andorra i l'Alguer. La Fundació Ramon Llull, constituïda el 31 de març de 2008, té entre els seus objectius intensificar l’estudi, la promoció i la defensa de la llengua i la cultura catalana; fomentar-ne la projecció exterior, i ajudar a impulsar les actuacions del Consorci de l’Institut Ramon Llull que coincideixen amb els objectius de la Fundació.

De Catalunya, només ens hi manca representació de la Franja de Ponent, perquè la resta de territoris de la nostra nació ja té representants de les respectives administracions colonials. Així, el Principat i les Illes Balears hi són representades pels seus governs autonòmics, la Catalunya Nord pel Consell General dels Pirineus Orientals, i el País Valencià per la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull. La creació d'aquesta xarxa amb representants dels Ajuntaments de Sueca, Morella, Vinaròs i Gandia ha permès la presència valenciana malgrat l'alèrgia del govern dels nacionalistes espanyols a la cultura pròpia dels valencians i a la col·laboració amb la resta d'administracions colonials del país.

De la ciutat sarda de L'Alguer, és també el seu Ajuntament qui s'incorpora a la Fundació, mentre que per part d'Andorra és el propi govern del país dels Pirineus qui ja estava representat a l'Institut i la Fundació. De fet, la presentació de les recents incorporacions de l'Alguer, el Consell General dels Pirineus Orientals i de la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull es va oficialitzar a Ordino, seu de la Fundació.

La notícia ha estat difosa pels mitjans digitals, com Vilaweb, Crònica, Tribuna.cat o Directe.cat. Tots ells destaquen que hi hagi representació dels territoris dels quatre Estats on es parla la llengua catalana. En aquest sentit, menys afortunat ha estat el titular del Diari de Balears: Quatre estats units per la "follia" del català, que es presta a la confusió sobre qui és realment qui promou la nostra llengua. Perquè si bé és cert que efectivament les adminitracions incorporades pertanyen a quatre Estats diferents, no són precisament els governs d'aquests Estats els qui defensen la nostra llengua comuna i s'uneixen per promoure-la, sinó tot el contrari. I és que paral·lelament a l'anterior notícia, coneixíem també alguns dels frens que el govern espanyol posa al català a Europa, davant la passivitat i la permissivitat dels nostres propis governants, que només han sortit a confirmar o a criticar (els colonialistes, evidentment) aquestes informacions després d'haver-se fet públiques. Algun bloc ja n'ha parlat i reproduït part d'aquests incompliments.

Segons l'informe d'Horitzó Europa, encarregat pel Centre d'Estudis Sobiranistes, els acords entre el Govern espanyol i les institucions europees es van fer amb "unes limitacions que, a vegades, ratllen la humiliació". Però tot i açò, gairebé quatre anys després, tan sols un 10% de les clàusules s'estan complint, i encara mitjançant procediments kafkians, com ara haver de demanar una intervenció en català sis mesos abans de fer-la. L'estudi assenyala que el principal incompliment del govern espanyol és que encara no ha designat un òrgan administratiu que pugui assumir les obligacions de traducció i informació que responguin als acords que va signar. D'aquesta manera, el govern espanyol paralitza quatre dels acords signats i la meitat del cinquè, ja que en tots aquests l'òrgan consta com a element indispensable per a la seva aplicació. El govern de l'Estat castellà fins i tot encara ha de començar a pagar les despeses de les traduccions, que podrien pujar a un milió i mig d'euros a l'any. Segons el govern del Principat, els catalans que s’han volgut dirigir en català a la Unió Europea en aquests tres últims anys –els acords daten del 2005 i el 2006– han rebut resposta en aquesta llengua, però per les traduccions assumides per la secretaria de Política Lingüística. Una altra cosa que hauria de pagar l'Estat i que ho encoloma als nostres governs colonials, que van sobrats!! I fins ara no havien obert la boca! Ja han preparat la factura per passar-la al Ministre Solbes?

Una de freda i una de calenta

Comencem per la mala notícia, que ara mateix ja deveu conèixer tots, ja que diversos mitjans han informat aquesta setmana que la companyia aèria Swiss Air abandona l'ús de la nostra llengua en els seus vols. Que hi hagi companyies que una volta han introduit el nostre idioma en la seva empresa, ni que sigui amb una simple gravació de cortesia pels passatgers, i que han rebut felicitacions públiques per la seva política, decideixin fer-se enrere no és cap anècdota. Segons han explicat fonts de l'aerolínia, havien rebut queixes per part d'alguns espanyols per usar el català. La decisió és inadmissible: si alguns nazis es queixassin d'haver de compartir vol amb jueus també decidirien prohibir-los l'entrada? Potser sí. L'ofensiva definitiva dels nazis espanyols contra la nostra llengua ja es comença a mostrar amb tota la seva cruesa. La catalanofòbia i l'odi visceral que sempre ens han tingut, la seva incapacitat de pair que volguem que la nostra estimada llengua tengui la presència que li correspon al món i que l'Estat ha usurpat en benefici absolut del castellà, es manifesta de cada vegada més i sense complexos per terra, mar i aire. I és també el símptoma de la seva impotència i la seva misèria intel·lectual.

La resposta cívica davant d'aquesta vergonyosa actuació i la manca de fermesa de les nostres institucions s'ha començat a articular, però sembla que més tímidament que la que es va donar davant d'Air Berlin l'estiu passat. De moment ja hi ha una campanya d'enviament de mails que ha començat a funcionar. Les dates que s'acosten no conviden a batallar, però no podem quedar impassibles mentre els enemics del nostre país, els sense cervell que ingènuament es pensen que deixarem de ser el que som per convertir-nos en no-res, escampen les seves mentides tòxiques. Com deia recentment en un comentari, la FIDELITAT i la VERITAT han de ser i són els dos fusells de la catalanitat contra els qui ens venen per un plat de llenties i els manipuladors de la realitat.

La bona notícia ens arriba des del Consell d'Europa, que torna a avalar l'anomenada "immersió lingüísitica" total en català. Elogia la política portada a terme des del Principat a les escoles, tot i que reconeix que el català no ha assolit encara el nivell desitjable, especialment en diverses administracions o empreses de l'Estat, com Justícia, Correus o Renfe, i que en els territoris on no es segueix aquest model s'incompleix els compromisos subscrits per l'Estat espanyol en matèria lingüística. No ens és estrany ni novedós, als catalans, que Espanya no sigui fidel als seus compromisos. L'informe del Consell critica especialment la situació a la Franja de Ponent i al País Valencià, amb menció inclosa als impediments per la recepció de televisions en llengua catalana, o a la poca informació que s'ha facilitat des de les Illes Balears.

Els nazis espanyols s'han d'empassar aquests informes contraris a la seva pràctica habitual de manipulació i tergiversació de la veritat que cada dia repeteixen, fins i tot en afirmacions com que els castellanoparlants no són conscients del caràcter multilingüe dels habitants de l'Estat, amb recomanació específica de fomentar les virtuts del multilingüisme entre els castellanoparlants. Molt ens temem però que fomentar el respecte d'aquest col·lectiu per les llengües que no siguin la seva és com intentar regar el desert més àrid.

La salut i la justícia, privilegi de colonitzadors.

Sabem que l'educació al nostre país s'està barraconitzant gràcies a l'endèmic espoli econòmic que els catalans patim a l'Estat castellà. Però darrerament a més s'han posat d'actualitat les maniobres dels espanyolistes per mantenir els seus privilegis en els àmbits de la salut i la justícia colonials de Catalunya.

Primer va ser la filtració que el Tribunal de la Santa Prostitució es podria carregar el deure de conèixer la llengua catalana en l'Estatutet del Principat, en una decisió totalment política, arbitrària i antijurídica, que permetria als jutges i magistrats espanyols continuar exercint a la colònia sense haver ni d'entendre el nostre idioma nacional. Seguirem a l'espera de la sentència prostitucional per saber què en diu finalment al respecte i, si es dóna el cas, ja en parlarem.

Aquesta setmana però la notícia ha estat l'intent de mobilització dels grups colonialistes de Mallorca contra el requisit de conèixer el català per accedir a un lloc en l'administració pública en l'àmbit sanitari. En tot aquest afer, el que no m'explic és com és que en aquestes altures surt ara que s'ha de demanar la nostra llengua com a requisit. És que fins ara no es demanava? Deu ser que no, que com que la sanitat fins fa quatre dies a les nostres illes depenia directament del govern espanyol, igual que la Justícia, es podien permetre que aquí vengui a treballar qualsevol colonitzador a imposar la llengua castellana. Ara que són personal de l'administració colonial, alguns d'aquests energúmens pretenen que els metges, infermers, auxiliars de clínica i demés personal sanitari de l'IBSalut no són funcionaris com la resta i han de tenir el privilegi de conèixer només la llengua del seu país d'origen, i no la del país on treballen. Al Diari de Balears es pot llegit la notícia de la manifestació d'uns 200 colonialistes contra el requisit del català, així com també a Directe.cat, que diu que els enemics de la normalització del català mobilitza a un centenar de persones.

El paper dels sindicats espanyols UGT i CCOO, com sol ser habitual en aquests afers, es mou en l'ambigüitat, qualificant per una banda d'irresponsable la manifestació dels colonialistes però mostrant el seu desacord amb una necessitat tan bàsica com que els metges entenguin la llengua dels seus pacients. I el Govern, segons la seva portaveu del Partit Espanyol na Joana Barceló, diu que es prioritzarà l'assistència mèdica davant el coneixement del català. I com es pot "prioritzar" una cosa sense l'altra? Els incidents per aquesta situació d'imposició són especialment delicats quan el que està en joc és la salut dels ciutadans. Que els prejudicis o la manca de comprensió de la nostra llengua puguin provocar un diagnòstic equivocat com li va passar a en Francesc Ramis amb un cas d'intoxicació, o que una infermera t'ho faci passar malament si li parlen en català, no es pot permetre.

Tal com s'explica també a Racó Català, "el portaveu del Comitè s'usuaris i usuàries, Pere Bueno, ha demanat als professionals de l'IB-Salut i a l'administració illenca que "garanteixin el dret dels pacients a fer servir el català a l'àmbit sanitari, complint i fent complir les diferents normes que obliguen els servidors públics a conèixer l'idioma propi de les Balears", com ara l'Estatut, la Llei de Normalització Lingüística, l'Estatut Marc del personal sanitari o l'Estatut Marc de l'empleat públic. Bueno ha volgut recordar que malgrat que la majoria del personal sanitari de les Illes Balears respecta els drets lingüístics dels pacients, hi ha problemes que "són constants" als centres sanitaris, on es vulneren "clarament" el dret de parlar en català justament en el moment en què els usuaris són més vulnerables. Segons Bueno "molts pacients tenen problemes per canviar de llengua si es troben en una situació greu, sobretot si es tracta de persones grans".

La resposta social no s'ha fet esperar i una altra manifestació molt més nombrosa que la dels colonialistes ha reivindicat que es garanteixi que els professionals de la sanitat pública ens entenguin amb el lema "Hi tenim dret!". I és que la impunitat dels que ens voldrien abocar a la folkorització residual i la desaparició definitiva està arribant al seu final. Quan la reclamació dels nostres drets més fonamentals substitueix la inhibició inculcada durant segles de persecució, prohibició i menyspreu, el pas següent serà exigir la responsabilitat dels qui defensen i permeten els privilegis dels colonialistes.

Curtmetratge: "Kintí, l'últim ninja català".

Des de Directe.cat, ens arriba la notícia d'aquesta producció amateur d'animació manga de Disbauxa Films íntegrament en català feta per la seva difusió televisiva a través de la Xarxa de Televisions Locals (XTVL).

Kintí, l'últim ninja català

La nostra llengua i la web: naveguem en català.

Fa uns dies va sortir al Racó Català la notícia La importància de fer notar a Google que es té el navegador configurat en català. La informació sembla que surt d'una article d'en Marc Belzunces al seu bloc, en què es diu que Google va decidir emprar la nostra llengua perquè es trobava entre les 40 més emprades a internet en base a l'idioma en què està configurat el navegador. El perill està en què hi ha comunitat lingüístiques, sobretot asiàtiques, que estan creixent en l'ús d'internet i si es mantingués aquest criteri i s'actualitzàs el rànking és molt possible que en algun moment ja no entressim en la llista. La notícia ja ha aparegut també a Eines.cat i a Directe.cat, pel que la difusió de la proposta de catalanització de navegadors em ve molt bé per tractar aquest tema que com a autor d'un bloc també havia notat. Quan repàs les estadístiques de les visites que rep Es Poblat, normalment el català just supera la meitat dels visitants com a llengua del navegador, i l'altra meitat se la reparteixen el castellà, l'anglès i altres llengües. I és que, com diu en Marc, fins i tot una pàgina amb visitants teòricament conscienciats com la d'Estatpropi.cat la llengua catalana dels visitants difícilment supera el 50%. I açò vol dir que molts catalanoparlants no tenen el navegador configurat en la nostra llengua i potser ni ho saben.

En efecte, la llengua dels menús sol coincidir amb la del navegador, però no té perquè ser així. Alguns deuen tenir el navegador directament en castellà i no s'han descarregat una versió en la nostra llengua, però és que fins i tot així és possible que les cerques no estiguin configurades en català com a llengua preferent. Per comprovar-ho i canviar al català, aquí teniu unes instruccions:

- Configurar el Català com a llengua preferida a l'Internet Explorer:

Eines -> Opcions d'Internet -> Llengües/Idiomes Afegir -> Català [ca]
(menús en castellà: Herramientas -> Opciones de Internet -> Lenguajes /Idiomas Añadir-> Català [ca])

Un cop fet això cal situar la llengua a dalt de tot en cas que n'hi hagi més d'una, amb el botó corresponent.

- Configurar el Català com a llengua preferida en Firefox (v3.0.X), si és que no ho està:

Eines -> Opcions -> Continguts -> Llengües -> Afegir -> Català [ca]

També pot ser que, si teniu la versió 2.X del Firefox, l'opció estigui a un altre submenú:

Eines -> Opcions -> Avançat -> Llengües -> Afegir -> Català [ca]

Cal apujar-la també fins que se situï a dalt de tot.

- Configurar amb el navegador de Google Chrome:

Botó de la clau anglesa --> Opcions --> Intermedi --> Canvia la configuració de tipus de lletra i idioma (botó) --> Idiomes --> Afegeix i tries català, després el desplaces cap amunt.

- Configurar el navegador Safari d'Apple:

Vas a Apple (la poma de dalt a l'esquerra), tries "Preferencias del sistema" i et surt un panell amb tot d'icones. A la fila de dalt, cliques a "Internacional" i et surten les llengües. Per moure-les de lloc les has de clicar i arrossegar-les per fer-les pujar o baixar amb el ratolí.

A veure sí amb aquesta informació molts catalanoparlants fan créixer una mica més les estadístiques de la nostra llengua a internet. De moment, des de Google mateix es va fer un gran pas en incloure el català en el seu traductor automàtic. En parla, per exemple, en Santiago Benejam des del seu bloc a La Tecnologia i jo. Vaig fer la prova d'incloure el traductor a Es Poblat, però davant les greus errades que encara es produeixen en aquestes eines de moment he desistit. Algunes equivocacions conegudes de les traduccions automàtiques són divertides, com per exemple quan es tradueix New York Times d'un article castellà al català apareix com a New York Estafis (Times, del verb "timar"), o la paraula Unió, que es tradueix com a Convergència i Va unir, o Va unir mallorquina. Altres no fan cap gràcia i no sé a què responen, com que es tradueixi "català" per "spanish", i açò em va convèncer de no incloure el traductor al bloc mentre no es solucionin aquests errors. Tot i els problemes de traducció, alguns ja han aprofitat aquesta nova eina, ni que sigui com a forma de protesta, per fer versions digitals en català d'alguns diaris generals o esportius del nostre país que segueixen donant l'esquena a la societat catalana i encara es resisteixen a emprar la nostra llengua. Ho podeu consultar a enCatalà.net.

I parlant d'imitacions de webs en versió catalana, és obligat fer una visita a Europarl.cat i entrar a la versió catalana de la web del Parlament Europeu, realitzada per l'informàtic lleidatà Miquel Català i que li ha costat rebre amenaces de denúncia per part de responsables del Parlament Europeu, que finalment no s'han arribat a materialitzar potser degut a la quantitat de visites que rep aquesta versió catalana i que van propiciar que es declarés que s'obriria una versió oficial en català que encara esperam.

Llengües com el letó, l'estonià, el finès o l'eslovè, així com el maltès -amb només uns 300.000 parlants- tenen estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català amb uns 9.500.000 parlants i sent la desena llengua europea en importància, segueix sense tenir el tractament que li correspon perquè a l'Estat castellà no li dóna la gana ni els nostres representants fan el que caldria per defensar els nostres drets.

El mateix Miquel Català ha traduït també recentment la pàgina de la televisió on-line de l'europarlament per protestar per la manca d'ús del català a les institucions europees i recollir signatures, que li ha costat tornar a rebre amenaces de denúncia. En el moment de publicar aquest article, la pàgina de la televisió traduïda en català ja no està activa.

Editat: Gràcies al comentari d'en Tonet a aquest article, veig que la pàgina traduïda ja no està en proves i la nova adreça és la següent:

http://www.europarl.cat/tv/signa_ca.php

Tothom a signar!

Joan Carles I, l'Intraduïble.

Com ja sabreu, el rei d'Espanya va venir a a Menorca a inaugurar l'inici del nou curs escolar. El que tal vegada no sabran alguns, és el menyspreu cap al nostre país amb el que es va desenvolupar aquell acte i les anècdotes i actituds que va protagonitzar el monarca en la seva estada en aquesta colònia. D'entrada, el rei va fer tot el seu discurs en la llengua de Castella, però és que el president de la colònia autogestionada també, tret d'unes breus paraules inicials. Una altra bona mostra del menorquisme del Partit Espanyol, que quan es tracta de ser bons vassalls de la Gran Castella es permeten saltar-se la llei. Deu ser la manera que tenen de posar en pràctica aquella memorable mentida hiperbòlica que va pronunciar una vegada sobre que mai va ser la llengua castellana una llengua d'imposició i en la que ningú ha estat obligat a parlar. I per més cinisme atribuir-la com a pròpia d'en Servent quan aquest era catalanoparlant i les seves obres no van poder sobreviure en la seva llengua.

També podrien haver anat a fer la inauguració en un dels nous flamants barracons d'última generació que comencen a proliferar pel país, però no, es veu que açò no fa mudat i van triar l'Institut Joan Ramis i Ramis per fer l'acte. Pel que sembla, la intel·ligència del cap de l'Estat castellà arriba fins al punt de llegir el nom d'en "Joan Ramis i Ramis" com a "Joan Ramis Primero Ramis". Tota una ficada de pota a l'altura d'altres pífies del mateix estil pròpies de certes presentadores de televisió. I es veu que no s'acaben aquí les demostracions del nivell cultural d'aquest personatge i el seu respecte per la nostra cultura, perquè també va rebutjar veure el seu nom escrit com a Joan Carles. M'ho crec, perquè no és la primera vegada que es queixa d'aquest fet. Record com en una acte similar a Barcelona, crec que en la inauguració del fòrum de les cultures (ja té conya la cosa), va mostrar la seva sorpresa pel fet que la placa commemorativa posàs Joan Carles I i va dir que el seu nom és "Juan Carlos", fet que van recollir les càmeres d'una televisió castellana. És que no li han explicat a la Casa reial que els noms de reis, emperadors i papes es tradueixen a totes les llengües? Tal vegada quan a les televisions de Castella que ens imposen al nostre territori escoltem notícies sobre el príncep "Charles" o el papa "Benedetto XVI" em creuré que és un error i que esteim equivocats anomenant Joan Carles al rei. En el moment de publicar aquest article, veig que el bloc d'en Joan F. López La ventada dels dies parla també d'aquest tema.

És clar que si el senyor prefereix ser només un ciutadà Juan Carlos qualsevol ja sap què ha de fer: abdicar ell i tota la seva família i donar pas a la restauració d'un sistema republicà com a forma d'Estat. No seré jo qui li negui aquest dret. Però mentrestant no ho faci i véngui a fer inauguracions oficials com a cap d'Estat, al nostre país és i serà el rei Joan Carles tant si li agrada com si no.

I més ens valdria que li agradàs, perquè vés a saber de què és capaç aquest home que tant s'esforcen els mitjans en pintar-lo senzill i planer. Sempre és bo tenir una idea de com es recordarà la història del rei Joan Carles quan la pressió del poder per amagar els aspectes foscos de la seva vida i el seu regnat ja no hi sigui, com la mort del seu germà en circumstàncies no aclarides i que recentment ha tornat a ser notícia. Quina casualitat que les biografies de reis estiguin sovint tan plenes de morts inexplicables! D'aquest tema hi ha un apunt interessant al bloc de Latrappola d'una informació que apareixia a la Viquipèdia en castellà que després va ser editada. Per saber-ne més, sempre és pot consultar la biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó, Un rei, cop per cop, i tal vegada ens farem una idea del que en dirà la història sobre el seu paper, per exemple, en l'intent de cop d'Estat que sempre ens han explicat que va resoldre a favor de la "democràcia" amb una actuació que li faria guanyar el respecte del poble.

Diguin el que diguin en el futur sobre ell, que comencin per dir que era un monarca de la dinastia borbònica que ens eliminà les nostres institucions per dret de conquesta, i imposat per voluntat expressa d'un dictador. Voldrà dir que la nostra història ens l'escrivim nosaltres.

Quan tindrem un Cime.cat?

Ja fa un temps que el .CAT funciona perfectament a internet com a domini propi de la comunitat catalanoparlant, el primer d’aquestes característiques que es va posar en marxa i que altres pobles cerquen imitar. I és evident que aquest recurs que ens ofereix la xarxa no va agradar gens ni mica als nacionalistes espanyols quan es va crear. De les desqualificacions inicials dels imperialistes de domini separatista (tan de bo tinguéssim un .pc, o un .ct, o un .ib, o un .pv, que són els que ens podria correspondre com a exemples de dominis territorials) es va passar a cercar fórmules possibles de camuflar l’existència del nostre domini lingüístic i reduir-ne la seva incidència. Primer va sortir una proposta de regalar el domini colonial .es, i ara darrerament ha sortit la polèmica del domini .bcn sol·licitat per l’Ajuntament de Barcelona.

Aquí a les Illes, la pàgina del Parlament de les Illes Balears és accessible a l’adreça www.parlamentib.cat, en una decisió presa pels sector autòcton del Partit Nacionalista Espanyol i que va provocar també l’escandalització dels espanyolistes defensors del veritable esperit del Partit. La televisió de les illes, després d'un primer intent aturat pels colonialistes, també és accessible amb el domini www.ib3.cat, però es redirigeix automàticament cap al .es com a pàgina principal, i igual passa amb la pàgina de l’administració colonial www.illesbalears.cat.

A Menorca ja ni tan sols tenim açò, la web del Consell insular només és cime.es, sense que es reconegui el cime.cat ni de forma secundària. I ja no parl de les pàgines dels Ajuntaments de l’illa. Per què la màxima administració pública de Menorca ni cap altra ha adoptat encara el .cat que ens identifica amb la nostra comunitat lingüística? És que hi ha reticències per part d’algú en donar visibilitat a la pertinença de Menorca com a part dels territoris catalanoparlants? Oficialment, aquesta pertinença no es qüestiona, però una cosa és no qüestionar-ho i una altra és reconèixer-ho activament, no amb paraules que s’emporta el vent de cara a la galeria de convençuts i interessats en la nostra llengua, sinó amb fets que facin universalment visible tant per propis com per estranys que la llengua pròpia de Menorca és el català.

Si tenim uns governs tant a nivell balear com a nivell insular amb presència de partits autòctons que defensen la nostra llengua i cultura, i amb majoria d’un Partit Espanyol que alguns afirmen que és menorquinista, no crec que hi hagi cap problema per adoptar el domini lingüístic .cat que ens correspon i que sigui visible com a adreça principal en les webs d’IB3, la CAIB, els consells insulars i molts Ajuntaments. Si va ser capaç de fer-ho en Pere Rotger com a President del Parlament, com no ha de ser-ho en Marc Pons com a President del Consell! I si a algú li pica, que es grati.

Tindrem notícies d'aquest tema, o ni tan sols s'ha plantejat el canvi? Tal vegada seria qüestió d'anar preparant una altra campanya de correus electrònics, a veure si com a mínim emprenyam...

Manifest pel dret a la ignorància.

Estàvem en plena celebració de Sant Joan, quan s’escampava un nou manifest dels expansionistes pancastellanistes que volen imposar la seva llengua al nostre país. Quan me’n vaig assabentar, ja passada la nostra festa nacional, no tenia clar si fer-ne cap menció o no, perquè són uns plastes i no mereixen que els donem el protagonisme que cerquen, però ja n’he vistes tantes reaccions que no me’n puc estar de fer el meu article sobre aquest exabrupte dels colonialistes de sempre.

Llegir el manifest és fer un exercici que em provoca sensacions que es mouen entre el masoquisme (mereix tot un esforç arribar fins al final!) i la necessitat de no deixar sense resposta tanta mala bava vestida de pressumpta intel·lectualitat hispànica. Parteixen del reconeixement que el seu pronunciament no es deu a cap preocupació cultural, ja que no consideren que la seva llengua estigui en perill i la veuen més forta que mai, sinó d’una inquietud política: defineixen el seu idioma com a “llengua principal de comunicació democràtica”. En algun lloc que ara no trob he llegit un lament pels pobres alemanys, francesos i anglesos, que estan mancats d’aquest instrument principal de democràcia que és el castellà. Es d’agrair una mica de sinceritat, com a mínim ja sabem que parteixen dels plantejaments que el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno defineix sense embuts com a nacionalisme lingüístic.

I és que els seus fonaments són els que ja sabem, i com sempre es contradiuen a ells mateixos. Examinem-los un per un:

Primer diuen que totes les altres llengües oficials a l’Estat també són espanyoles i que mereixen protecció com a patrimoni compartit, però en cap cas es preocupen de definir quines mesures proposen ells per fer efectiva aquest protecció. Per ells açò és pura retòrica per quedar bé, perquè el que els interessa de veritat és LA SEVA llengua, i no la nostra, i per a la que reclamen la primacia sobre totes les altres, insistint en els valors universals intrínsecament democràtics que implica la llengua castellana i la seva cultura. Deu ser que les altres llengües i cultures representen valors dictatorials, d’imposició i de limitació. Aquests es devien creure aquelles paraules de l’actual rei Borbó que el castellà mai havia estat llengua d’imposició, sinó de trobada. Segur que el nostre exdirector general de política lingüicida, en Miquel Melià, que deia que demanar l’obligatorietat del català és com ser un terrorista hi deu estar d’acord, amb aquesta tropa. El món al revés!

El segon punt de partida també és dels bons, diuen que són els ciutadans els que tenen drets lingüístics, no els territoris ni menys encara les llengües. I de què parlam llavors? De drets de les persones o de complir la legalitat d’un territori? Perquè si el que pretenen és canviar la legalitat als Països Catalans per reconèixer uns drets dels castellanoparlants a rebre l’ensenyament en una llengua que no és la pròpia d’aquest país també ho podríem reconèixer a la resta de ciutadans de la Unió Europea, de la que formam part i en la que totes les llengües dels Estats membres són oficials a la Unió. I per què no també als magrebins, pakistenesos, xinesos...? També són persones no?

El tercer punt parteix precisament de la suposada imposició de la nostra llengua pròpia en l’ensenyament i l’administració. Com si a Castella no imposin el castellà i a França el francès. Però és clar, ells es pensen que com que el nostre país és una extensió de la Gran Castella, es pensen que la llengua de Castella aquí es troba a casa seva. I no senyor, el castellà aquí és una llengua imposada per la força de les armes, per la força de les dictadures militars i per la força d’una Constitució nacionalista, excloent i aprovada sota l’amenaça latent de l’exèrcit després de 40 anys de feixisme. Res més.

I finalment el punt quart, del que només cal destacar que els signants del manifest consideren que l’especial respecte i protecció que mereix la nostra llengua segons la seva Constitució és un objectiu que ja està complert sobradament i que no es pot emprar aquesta disposició per evitar que els monolingües en castellà hagin de deixar de ser monolingües. És clar, els bilingües hem de ser els catalanoparlants, no els castellanoparlants, però açò no és imposició no, que va, forma part de la naturalesa pròpia dels colonitzats...

I a continuació vénen les seves peticions, que reconeixen que haurien d’exigir canvis a la Constitució i els Estatutets colonials. Quina barra que tenen!

Primer, que el castellà sigui considerat "llengua comuna i oficial en tot el territori nacional", essent l’única la comprensió de la qual es pot suposar a qualsevol efecte a tots els ciutadans. Però no havíem quedat que els territoris no tenen drets? I ara van i parlen de no sé quin territori de no sé quina nació per aconseguir els seus fins expansionistes. I per rematar-ho demanen que el castellà sigui l’única llengua que es pot suposar als ciutadans. Sona com allò de què tothom serà innocent mentre no es demostri el contrari, és a dir, que ningú és culpable fins que no es demostri. Una manera molt fina de fer una analogia entre ser culpable i ser catalanoparlant. Haurem de parlar de la pressumpció de castellanitat?

En segon i tercer lloc, demanen que la llengua pròpia del nostre país no pugui ser vehicular de l’ensenyament per no perjudicar els castellanoparlants que vulguin ignorar l’idioma de les colònies on viuen. Es diu que els funcionaris de l’Administració no necessàriament han de conèixer tots la nostra llengua, només que n’hi hagi uns quants que estiguin capacitats. I que el coneixement de la llengua imperial quedi garantit, com si ara no ho estigui.

Quatre, que la rotulació dels edificis, de les vies públiques, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania sigui com a molt bilingüe, però mai només en la llengua pròpia. És a dir que si només és en la llengua de Castella no passa res. Que no se’ns acudeixi demanar com ara que els edificis estatals al nostre país estiguin també en la nostra llengua, tal com haurien de fer per complir la llei actual i que no compleixen. Així també els policies ens podrien obligar a parlar en la seva llengua sense haver de patir la humiliació de ser denunciats, pobres al·lots, que estan en el seu propi imperi!

I cinc, imposició del castellà als nostres representants polítics tant autonòmics com estatals, no fos cas que algun dia s'hagi de reconèixer l'ús del català al Senat o el Congrés. I açò que deien que les llengües no s'han d'imposar!

Entre els suports al pronunciament d'aquests intel·lectualoides destaca l'adhesió de Telecinco, que si bé era una cadena que no em mirava mai, m'acaben de convèncer perquè em sumi a l'allau de persones que ja la dessintonitzen definitivament del seu televisor. Mirau si no els comentaris a la nota de la cadena. Sobre aquesta cadena es queixa en Josep M. Garcia i Pérez, que reclama que ja n'hi ha prou. Més recentment també és ben significativa l'adhesió de l'expresident del Tribunal Constitucional, Jiménez de Parga, que segueix en la seva línia de sempre.

Dels articles d'aquesta nova ofensiva de la Yihad Hispànica també en destac Preparem el camí per fer respectar el català, d'en Josep Pinyol, l'article d'en Toni Cucarella al seu bloc Tirant a fotre, A carn, d'en Quim Torra, dos articles d'en Gabriel Bibiloni (Misèria intel·lectual i Les reaccions al manifest), un altre d'en Josep M. Quintana (Només ens queda la insubmissió), Ronya d'Enric Morera, A propòsit del manifest de Lo Joan, o Deixeu-me ser (moderadament) positiva de na Maite Salord.

Crònica de campanya contra Air Berlin.

La campanya per les delirants paraules de Herr Hunold a la revista de la seva companyia aèria toca la seva fi amb unes xifres de missatges de protesta realment espectaculars i un èxit sense precedents en aquest tipus d'accions. A la pàgina de Catalunya Acció es pot veure el següent comunicat de resultat de la campanya:

Catalunya Acció vol felicitar tots els catalans que han participat en aquesta campanya des dels diferents territoris de la nostra nació per la intensitat i contundència de la resposta.

Com a resposta als insults i menyspreus rebuts per part del Director General d'Air Berlín s'han enviat 34.191 emails a cadascun dels 10 responsables de la companyia, des del dilluns dia 9/juny/2008 fins al divendres 13/juny/2008, la qual cosa fa un total de 341.910 emails tramesos a Air Berlín.

Com a resposta al partit dels Ciudadanos per pretendre defensar l'actitud d'Air Berlin al Parlament del Principat de Catalunya s'han enviat 22.217 emails a 5 adreces del partit (una d'elles al Grup Mixt del Parlament), des del dimecres dia 11/juny/2008 fins al divendres 13/juny/2008, la qual cosa fa un total de 111.385 emails tramesos al partit dels Ciudadanos.

Segons les xifres finals, 34.193 trameses als 10 responsables d'Air Berlin i 5 adreces de Ciudadanos s'han enviat des del web de Catalunya Acció.

En total, per tant, del dilluns 9 al dissabte 14 de juny s'han enviat 453.295 mails. D'aquest nombre de correus algunes de les darreres trameses fetes des de dijous o divendres no han arribat als destinataris d'Air Berlin ja que han estat retornades als correus dels qui n'hem enviat. El col·lapse era tan brutal que si no han aconseguit filtrar els missatges (ja que s'anava canviant la frase d'identificació amb diferents lemes com Apreneu el català o aneu a prendre el sol al pol nord, entre d'altres), els responsables d'Air Berlin deuen haver hagut de desconnectar el servidor de mails.

Curiosament, tot i ser la iniciativa amb més èxit i resultats, a diferència de les d'altres col·lectius, no n'he trobat cap referència als mitjans digitals, per què deu ser? Segons informacions dels diaris digitals les campanyes encara actives de la Plataforma per la llengua aconseguia també més de 8.000 correus en 48 hores, i a la pàgina d'E-criteri es pot veure que s'indica que s'han enviat també més de 7.000 mails. Des d'OCB se n'hauria aconseguit un altre milenar de respostes. I a tot açò cal afegir-hi les accions de protesta a Mallorca i Barcelona.

Les conseqüències d'aquesta onada d'indignació i mobilització s'han notat a tota Europa, tant en diferents mitjans de comunicació com en els mercats financers. Vilaweb informava que la polèmica contra Air Berlin rebota a Alemanya, i s'enllaçava amb l'editorial de l'edició alemanya del Financial Times que titulava en català Benvingut senyor Hunold. Aquest diari internacional una vegada més demostra tenir més coneixement de la nostra realitat que alguns mitjans espanyols fins i tot amb delegacions establertes al nostre país.

També el Der Spiegel informava els seus lectors de la polèmica i insistia amb aquesta altra notícia de dia 11 de juny, i una entrevista amb el catalanòfil alemany Til Stegmann el 12 de juny. Els alemanys han vist el mapa de la nostra àrea lingüística durant dos dies seguits en aquesta publicació:

Katalonien, Valencia, Balearen, Andorra, Sardinien: Hier ist Katalanisch für viele Menschen Muttersprache. (Catalunya, València, Balears, Andorra, Sardenya: Aquí el català és llengua materna per a moltes persones)

Altres mitjans que n'han informat són N-TV, Die Welt, Sueddeutsche Zeitung i a França Le Figaro. La majoria fan menció del fet que Joan Puig d'ERC penjàs al seu bloc el logo de la companyia amb l'esvàstica nazi, cosa que li podria valer una denúncia de la companyia però que hauria contribuït decisivament a l'expansió de la campanya. Des d'aquí volem donar tot el degut reconeixement a aquest polític a qui sempre se'l troba en primera línia de foc i que ja es va enfrontar amb el director d'un diari espanyolista per la seva piscina en territori públic a Mallorca i que va donar suport al menorquí Eduard Coll quan va rebre la denúncia per haver parlat en català a la policia.

El logo d'Air Berlin tapat amb la senyera s'ha escampat com a alternativa al logo amb la creu nazi.

Precisament les connexions entre el responsable d'Air Berlin a l'Estat castellà Álvaro Middelmann i el Partit Nacionalista Espanyol a les Illes i que ja té precedents, entre d'altres, amb la piscina abans mencionada, les evidenciava en Vicent Partal al seu mail obert Air Berlin!, que també es demana per quin motiu una empresa posaria qüestions ideològiques per davant del negoci. En l'article Air Berlin: política d'empresa o empresa polititzada? hi trobareu interessantíssimes reflexions sobre aquest aspecte de la ideologia en les empreses.

Sigui com sigui, les conseqüències d'aquesta errada garrafal en la imatge d'aquesta companyia han repercutit en el valor de les seves accions, que han experimentat una brutal baixada de fins un 25% coincidint amb la campanya, molt més acusada que les baixades que també han experimentat altres companyies.

Gràfica dels últims mesos, on s'observa la caiguda en picat d'Air Berlin de l'última setmana coincidint amb la campanya.

Gràfica específica dels dies 9 a 13 de juny. És destacable la caiguda lliure de les primeres hores de dilluns 9 al voltant d'un 7%, quan es van trobar amb els primers 80.000 missatges coincidint amb la posada en marxa de la campanya de Catalunya Acció a la matinada.

Álvaro Middelmann, responsable d'Air Berlin a l'Estat castellà i president del Foment del Turisme de Mallorca.

Malgrat els resultats econòmics per l'actuació d'aquesta empresa, la discrepància ideològica de fons ha provocat que de les reunions mantingudes per l'Obra Cultural Balear i pel President de les Illes Francesc Antich amb el tal Álvaro Middelmann n'hagin sortit declaracions ambígües destinades en primer lloc a apagar l'incendi però sense un compromís real i explícit d'introduir la nostra llengua, ni molt menys encara una rectificació i una disculpa pels insults contra els potencials usuaris i clients catalanoparlants d'Air Berlin. En Middelmann deia sarcàsticament que "algun dia" podrien introduir el català com qui s'espolsa una molèstia, després d'haver ficat la pota de forma espectacular i no tenir més remei que dir una cosa que no tenia cap ganes de dir.

La polèmica haurà servit d'unes quantes coses. Primer perquè Air Berlin perdi merescudament alguns clients, com bé se li recorda des d'aquest article de Binibloc que també desmenteix algunes de les afirmacions que contenia l'explosiu Editorial i que enmig de les qüestió estrictament lingüística han quedat desateses.

En segon lloc, com diu en Joan Guasp ens refresca que l'inspirador de l'editorial "si no ha estat una veu concreta, ha estat la veu col·lectiva dels que odien una forma diferent de parlar i de ser. Però nosaltres ja n'estam farts. Ens hem queixat tantes vegades i ho hem denunciat tan sovint que en començam a estar molt cansats. Molt cansats. És per aquesta raó que pens que hauríem d'agrair al senyor Hunold el seu escrit perquè d'aquesta manera ha reviscolat el problema existent" i acaba demanant al president Antich que es dirigeixi als del seu propi partit i els digui "d'una vegada per totes que si no ho volen entendre i actuar en conseqüència, nosaltres tenim conseqüències molt majors que ells i que no pensam negligir-les".

I en tercer lloc, potser aquestes conseqüències que insinua en Guasp són les que explica perfectament l'article Air Berlin, o perquè cal tenir un Estat propi. Les cultures i les llengües amb un estat propi no necessiten passar-se els dies, les setmanes, els mesos i els anys justificant la seva existència. Tinguem un Estat propi i no ens farà falta perdre energies, temps i diners per explicar allò que és obvi, ni fer campanyes, ni correus, ni enviaments massius.

Mentrestant, però, ens queda la pregunta que es feia en Saül Gordillo, al seu bloc: Que faríem els catalans sense internet? L'èxit i ressò d'aquesta campanya farà que qualsevol altre petició que d'ara endavant faci el Govern de les Illes o el del Principat en relació a la normalització de la llengua sigui mirada com a mínim amb més tacte pels seus destinataris. I si na Margalida Tous i en Bernat Joan aprofitassin l'avinentesa per convidar amablement per carta les productores de cinema i les sales comercials del nostre país a introduir l'idioma propi de forma normal en la seva oferta?

Aerolínies menorquines.

Ja tenim alternativa a Air Berlin! Després de l'èxit de l'any passat amb la seva cançó de l'estiu Verigut, en Miquel Mariano enguany ens presenta un nou tema que ironitza amb l'escandalosa situació del transport aeri que tenim els menorquins. Alguna vegada he dit que en parlaria i la veritat és que no he arribat a tocar el tema, i açò que oportunitats no n'han faltat en aquest darrer any!

Horaris que més que connectar-nos ens desconnecten, retards, equipatges que es cobren de banda, una companyia que amenaça amb abandonar-nos si no ens agrada o ens queixam del servei que donen, i tot açò per un transport que els menorquins necessitam com a Barcelona necessiten uns trens que funcionin o unes autovies lliures de peatge que no ens discriminin envers les regions de Castella que tenen tots aquests serveis públics en condicions normals.

I ara per acabar-ho d'adobar tenim els insolents d'Air Berlin encapçalat pel seu director general Joachim Hunold que ja estan comprovant com les gastam quan se'n foten de nosaltres. Des de Catalunya Acció s'ha presentat aquesta matinada una campanya de mails que supera totes les anteriors, i que amb només un parell de clics envia la imatge que podeu veure aquí baix a 10 alts càrrecs de la companyia alemanya que diu "MALLORCA ÉS NOSTRA, NO DEL REICH".

L'èxit ha estat tan brutal que la pàgina de Catalunya Acció ha quedat col·lapsada i fins i tot ha hagut de ser suspesa temporalment avui migdia. En aquests moments la pàgina ja torna estar accessible encara que l'opció d'enviar la imatge està desactivada, però les estadístiques per territoris ho diuen tot:

Un total de 11.914 enviaments que suposen 119.140 missatges que han arribat a Air Berlin en només unes hores, i només des d'aquesta pàgina sense comptar les altres campanyes que s'han escampat per internet. El col·lapse a què tenim sotmesa aquesta companyia, tal com ells mateixos reconeixen, ja és antològic. I per si no fos poc sembla que algun diari digital espanyolista ha tingut la genial pensada de preparar un text per donar-los suport que és el que necessitaven: més correus electrònics!

Mentrestant, per no perdre el bon humor, escoltem el nou tema d'en Miquel Mariano en aquest vídeo, del que podeu trobar més informació en aquesta notícia de Somiserem Ràdio.

Aerolínies Menorquines