El Cant de la Independència

El Cant de la Independència és una composició musicada pel cantautor Josep Meseguer sobre un himne escrit per Vicenç Albert Ballester i Camps, creador el 1908 de la Senyera Estelada, amb arranjaments musicals de Jordi Prades. Va ser presentada oficialment amb la veu de Núria Inglès el 10 de setembre de 2008 al Fossar de les Moreres (Barcelona) per part de l'organització Catalunya Acció en homenatge a tots els patriotes catalans, dins els actes del Memorial en commemoració del Dia de la Resistència.

Lletra:

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Ja és hora que la Pàtria, que el nostre cor adora,
camini tota sola vers l’Ideal que enarbora
bon punt vibri pels aires el crit de Via fora!
i la bandera santa onegi a nostra vora.

Finí el seu esclavatge la terra catalana;
avui tota es redreça sentint-se sobirana,
al cor anhels de vida, amb ànsies de victòria
si cal als braços força per aixecar els fusells.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Serem potents, i indòmits com vents desenfrenats.
Que si morim, la glòria valdrà molt més que el viure.
I si vivim veurem la Catalunya lliure
formant en la sardana dels pobles alliberats.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Les primeres referències al Cant es van donar al fòrum i a la secció de notícies del Racó Català, i a Ràdio Catalunya. A la web de Catalunya Acció es va penjar la lletra del tema, l'àudio i el vídeo de la seva presentació oficial en l'acte del 10 de setembre. Abans però, un particular ja havia posat el seu propi vídeo del Cant interpretat el dia 11 després de la manifestació per un Estat propi:

De tot plegat, en vaig fer un petit article a la Viquipèdia, però que immediatament va ser proposat per ser esborrat per ser una entrada amb "notabilitat no demostrada" argumentant la manca de referències. Em va estranyar, perquè a la Viquipèdia ja hi ha articles sobre cançons ben diverses, i de referències sí que n'hi havia, però de totes maneres en vaig afegir una més. No obstant, la proposta va passar a votació el passat dia 22 de novembre.

D'aquesta proposta tot d'una se'n va fer ressò un usuari del Racó Català, que en va obrir un fil sobre el tema, i també des de Catalunya Acció se'n va fer una nota informativa a través del Facebook. Des dels comentaris a la nota, na Núria Inglès en persona m'oferia la possibilitat d'enviar-me la lletra original de l'himne de Vicenç Albert Ballester escanejada per afegir-la a l'article i millorar així la notabilitat, i així ho vaig fer. Durant les votacions, va sortir un altre inconvenient, ja que s'al·legà per part d'un dels partidaris d'eliminar l'article la manca d'autorització per reproduir el text de la lletra, que estaria subjecte a drets d'autor. Tot i que la lletra ja havia estat reproduida en altres mitjans, vaig procedir a tramitar la preceptiva autorització segons el procediment establert a la Viquipèdia per aquests casos demanant el permís a Catalunya Acció per correu electrònic, que em van concedir indicant a més que el Cant és un regal a tot el poble de Catalunya.

El resultat final de les votacions va ser de 6 vots en contra d'esborrar l'article i 5 a favor al cap de 15 dies, pel que la proposta d'eliminació quedà arxivada el passat dia 7 de desembre.

Aprofit per agrair novament des d'aquí la col·laboració dels viquipedistes que van votar en contra d'esborrar l'article, d'en Santiago Espot (President executiu de Catalunya Acció), d'en Josep Castany (Director general de Catalunya Acció), de na Núria Inglès (cantant de l'himne), d'en Mabero (usuari del Racó Català), i de tots els qui han ajudat per mantenir el Cant de la Independència a la Viquipèdia.

Els Estats Units d'Amèrica i Catalunya.

Les eleccions nordamericanes que es celebren demà són una bon motiu per fer també una visita "virtual" als Estats Units i veure els paral·lelismes entre aquesta nació i la nostra, que temps enrere va ser com ara ells una gran potència mundial i que en paraules d'en Servent "s'avançava a totes les nacions del mon".

Els origens catalans de la bandera dels USA.

La formació de la bandera dels Estats Units partiria d'una evolució de la bandera catalana que els anglesos van prendre com a model per a la Companyia Britànica de les Índies Orientals. A banda de la seva disposció amb franjes vermelles i blanques de les que no hi ha cap precedent a Anglaterra, curiosament l'evolució del nombre de pals també coincideix com en la senyera catalana amb l'evolució del nombre de territoris que es voldrien representar. Des dels cinc territoris inicials (Anglaterra, Escòcia, Gales, Irlanda i les Colònies Americanes), passant per les diferents banderes revolucionàries dels patriotes americans que representaven el nombre de colònies fins a la bandera de les 13 barres (7 vermelles i 6 blanques) de les 13 colònies fundacionals que es van independenditzar de la Corona Britànica. Així com el nombre de barres ja continuaria immutable a partir de llavors i són les que encara hi ha actualment, l'augment del nombre d'Estats de la unió seria representat per les estrelles en la bandera. Tant pel color vermell usat, per la disposició en pals com pel seu significat territorial, la influència del referent històric i iconogràfic català apareix evident en els origens de la formació d'aquesta bandera.

La presència de les barres catalanes no és un fet exclusiu només en la bandera nacional, sinó que moltes banderes actuals d'Estats nordamericans i de Puerto Rico reflecteixen una original presència catalana que s'ha volgut usurpar, tergiversar i convertir en castellana sota l'ambigüitat del nom d'espanyola.

D'esquerra a dreta, les banderes dels Estats de Nou Mèxic i d'Arizona.

L'escut de San German de Puerto Rico.

La proliferació de senyeres per la presència catalana arreu del món i el desconeixement i l'oblit sobre la nostra nació és tal que es produeixen anècdotes com les d'un català, que en va veure penjada una a l'entrada d'un museu en honor al veler USS Constitution a Boston, i ni tan sols la persona que l'havia encarregada, que l'havia vista en un quadre de la batalla de Trípoli on va participar aquell vaixell, ni la que l'issava cada dia, li sabien explicar d'on era aquella bandera. El visitant se'n va anar amb la intriga de saber si els nostres avantpassats haurien tingut res a veure amb la primera batalla naval internacional que van tenir els Estats Units. Si un s'hi fixa una mica, tampoc no és gaire difícil trobar multitud de referències de catalanitat en les pel·lícules i sèries nordamericanes.

La contribució catalana en la formació d'una nova nació.

Precisament un home de mar, Jordi Ferragut Mesquida, nascut a Ciutadella de Menorca durant la dominació anglesa de l'illa i que va fer estudis de nàutica a Barcelona, va deixar Catalunya i va emigrar als Estats Units, on va treballar en la marina mercant i lluità contra els britànics en la guerra d'Independència americana. En la batalla de Cowpens, va destacar pel fet de salvar la vida d'un tal George Washington, un dels pares de la pàtria i que després seria el primer president dels Estats Units.

El fill d'en Jordi, Jaume Ferragut, seria adoptat de ben jove pel futur capità de la marina David Porter, i li canviaria el nom pel de David Farragut, que es convertiria en el primer oficial major de la Marina durant la Guerra Civil americana, i va esdevenir el primer contraalmirall, el primer vicealmirall i el primer almirall de la flota dels Estats Units. El nom de Farragut és avui un dels símbols d'Amèrica i porten el seu nom Acadèmies militars, escoles, pobles, places i carrers, monuments, i apareix en diverses manifestacions de la cultura popular, com la flota de naus espacials Farragut de la sèrie Star Trek, o el Comodor Farragut a la novel·la 20.000 llegües de viatge submarí de Jules Verne.

L'emigració de menorquins cap a la Florida en aquella època no va ser un fet puntual, i encara avui els seus descendents ens sorprenen i emocionen en veure que mantenen el record dels seus origens en la pràctica d'alguns costums, en la conservació de vocabulari català, i ara també en la presència a internet, com els bloc The Minorcan Factor o Minorcanculture, entre d'altres pàgines.

Però la presència catalana a l'Amèrica del Nord no començà al s. XVIII amb els emigrants menorquins o figures com les d'en Gaspar de Portolà i Fra Juníper Serra, sinó que es mostra evident des dels inicis de l'arribada catalana al continent a finals del s. XV amb en Colom i altres catalans com en Joan i en Sebastià Cabot a Terra Nova. El mateix nom de Florida també seria un nom català donat per Joan Pons d'Agramunt (reconvertit per la censura en un castellà anomenat Juan Ponce de León). També s'intueix la catalanitat en noms com Califòrnia, o Pensacola, de la nostra Peníscola, i tants d'altres.

Toponímia catalana als Estats Units: Barcelona Harbour, València, Farragut, Juniper Serra Mountain, Montserrat, Cabot, Porter, Coloma, Montfort, Pineda, Ponset, etc...

El nom de la Nació i l'estructura política.

Com l'antiga Catalunya, els Estats Units d'Amèrica estan formats, com tothom sap i com el seu propi nom indica, per una sèrie d'Estats amb les seves pròpies lleis cada un. La cultura federal nordamericana s'expressa en l'escut nacional amb el lema Pluribus unum, la unitat en la pluralitat. També és comú el comtat com a forma de govern local o comarcal, com també era propi del Principat. I igualment, a banda dels Estats, el Districte Federal queda al marge de la dependència de cap Estat membre. Conegut com a Washington D.C. pel nom de la ciutat que constitueix el districte, el nom formal d'aquest territori singular que exerceix la capitalitat de la nació és el de Districte de Columbia (d'aquí les inicials D.C.).

I també com Catalunya, els americans han tingut les seves discrepàncies en relació al nom de la Nació. Precisament la denominació del districte capital respon a les restes del que en el seu moment es va proposar com a nom del nou país: Columbia. Tal com explica la Viquipèdia, Columbia fou el primer nom popular i poètic dels Estats Units d'Amèrica, i és una forma gramatical femenina derivada de Cristòfor Colom. La denominació data d'abans de la Guerra d'Independència dels Estats Units al 1776, però va caure en desús a principis del s. XX. Els americans van recórrer a la figura d'en Colom com a heroi fundacional en detriment dels Cabot, també catalans adoptats i promocionats fins llavors pels anglesos. Segons George R. Stewart, el nom de "Estats Units" era criticat per ser massa llarg, imprecís i poc poètic, i digué que la Convenció Constituent de 1787 hauria estat el moment ideal per canviar-lo. Les dues persones que probablement haurien argumentat més per un nom millor, segons Stewart, haurien estat Thomas Jefferson i Benjamin Franklin. No obstant, la nació es va continuar dient "Estats Units", però el suport popular pel nom de "Columbia" es va mantenir.

Finalment l'establiment d'un nou país independent al continent amb el nom de Colòmbia hauria de provocar que aquesta denominació ja no quedàs disponible com a nom nacional pels Estats Units, amb el seu progressiu abandó. Així i tot, el topònim de Columbia apareix reiteradament a nordamèrica i fins i tot es manté com a personalització de la nació en una figura femenina equivalent a la masculina "oncle Sam", més aviat referida al President.

Columbia, la representació femenina dels Estats Units d'Amèrica derivada d'en Colom és avui el símbol de la Columbia Pictures.

Els Estats Units i Catalunya en el món d'avui.

Des dels Estats Units sempre s'han fixat en el nostre país en els moments en els que s'ha pogut propiciar el naixement de nous Estats independents a la vella Europa. El retorn de Catalunya a l'escena política internacional és vist amb bons ulls per una Amèrica a qui li convé tenir socis estratègics a la Mediterrània occidental i que els Estats europeus dediquin els seus principals esforços a millorar l'economia, i no a gestionar problemes territorials interns. Però des de Catalunya no hem sabut entendre ni correspondre gaire correctament les possibilitats que ens ofereix el tauler d'escacs internacional. Ja amb el president Wilson els catalanistes regionalistes de principis de segle XX es van equivocar en anar a demanar-li suport per tenir una autonomia, cosa a la que es va negar per ser un "afer intern" de l'Estat espanyol, enlloc de demanar directament la independència en un moment en la que es facilità la de Polònia, Txecolsovàquia, Hongria o Irlanda. També durant la II Guerra Mundial va exisitir el projecte de fer almenys del Principat un Estat independent per facilitar l'ofensiva aliada contra el feixisme que imperava a Europa, que finalment no prosperà.

Més recentment, era el President Clinton qui afirmava que "el futur serà català o serà talibà. En un món català, nosaltres celebraríem les diferències, perquè són una manifestació de la humanitat comuna. En un món talibà, les diferències són l’únic que compta". Esdeveniments com els de l'11 de setembre de 2001 agermana una vegada més Amèrica amb el nostre propi Onze de Setembre de 1714 i augmenta la llarga llista de símbols compartits, per molt que tants ens hagin estat usurpats i amagats per Espanya.

Ara que els Estats Units són a punt de començar una nova etapa amb un nou president, també és interessant veure com els demòcrates americans han fet una adaptació del ruc que tradicionalment utilitzen com a emblema del partit. Els Democrats Abroad han comprat els drets al propietari del ruc català per emprar-lo com a símbol oficial en la campanya de Barack Obama pels demòcrates americans a l'estranger. I des de les files republicanes, Robert Kagan, assessor de John McCain en política internacional, es referia als moviments independentistes a Catalunya i altres països de l'Europa occidental en un article a la premsa.

Que ningú s'estranyi que amb el proper president americà, sigui quin sigui, tornem a tenir la possibilitat de veure una Catalunya independent entre les nacions d'Europa, sempre i quan els catalans d'una vegada tinguem especialment present un paràgraf de la Declaració d'Independència dels Estats Units: "Quan una llarga sèrie d'abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, evidencia el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i proveir de noves salvaguardes per la seva futura seguretat i felicitat".

El 450è aniversari del 9 de Juliol.

Aquesta setmana es compleix el 450è aniversari de l'assalt a Ciutadella per part de les tropes turques. Serà dimecres dia 9, tot i que algunes fonts assenyalen el dia 10 com a data d'entrada dels turcs a la ciutat, una contradicció a la que no he trobat explicació durant el darrer any en què he anat exposant la meva opinió i les meves conclusions sobre aquells fets. Potser sigui només producte de la lògica confusió dels que van viure aquells dies o tal vegada hi hagi altres motius, qui sap. Ara però, el que realment importa és fer el merescut homenatge als que van saber resistir l'embestida per esborrar-nos de la història que amb l'episodi especialment dramàtic de Ciutadella no feia més que començar. Per aquest motiu torn a canviar durant aquesta setmana l'aspecte del bloc tal com vaig fer l'any passat en memòria dels que van lluitar, van ser capturats i van morir en la defensa de Menorca.

El Projecte 9 de Juliol que vaig començar el juny de l'any passat, coincidint amb els 449 anys de l'arribada de la flota otomana té alguns dels articles més llegits d'aquest bloc. És evident que veure l'Any de sa Desgràcia des de la perspectiva que he plantejat aquí incomoda seriosament i que es silenciarà tant com es pugui la implicació d'Espanya en l'atac a Ciutadella. La repercussió la veurem amb el temps, perquè les coses no es poden amagar per sempre.

Després de l'article Volem la veritat sobre el 9-J (09-07-2007) vaig treure un apunt amb les primeres repercussions del que allà s'hi deia. La publicació d'una notícia sencera al setmanari Es Carrer de Menorca va merèixer ràpidament un desmentiment més tost visceral i sense raonaments lògics de la meva hipòtesi per part d'un historiador local, en Josep Pellicer, que segons llegesc d'en Florenci Sastre s'havia caracteritzat per una defensa també apassionada del capità Negrete. Com que el que havia de dir sobre la resposta d'en Pellicer ja la vaig dir en aquell moment, el que vull dir ara de totes maneres sobre aquella notícia és que curiosament va ser la meva darrera aparició en aquell setmanari. En cap més ocasió es van tornar a produir referències al meu bloc a la secció sobre la blogosfera menorquina, que fins llavors havien estat bastant freqüents, tot sigui dit, per la meva sorpresa. Potser és que no vaig tornar dir res prou interessant des del juliol fins que van tancar la revista, o tal vegada és més probable que a partir d'aquell moment les influències es van moure per evitar difondre un bloc com Es Poblat i el que aquí s'escriu. Sigui com sigui i malgrat les voluntats per vetar la circulació de la informació, el coneixement es va obrint camí.

Com ja vaig dir, he anat penjat també els articles del Projecte en un fil del Racó Català, des d'on ha rebut més lectures i comentaris. Però és sobretot en el bloc Cròniques d'una Nació de la FEHC, on s'han publicat també alguns dels articles de la sèrie, que la difusió del Projecte 9 de Juliol adquireix més rellevància. En concret, es va publicar l'article S'any de sa Desgràcia, Venuts i abandonats, L'acta de Constantinoble, i Miguel Negrete: el cavall de Troia.


Imatge del web d'histocat (setmana del 17-12-2007 a 23-12-2007) anunciant la publicació d'un dels articles de la sèrie Projecte 9 de Juliol al seu bloc.

A continuació, reproduesc aquí comentaris que s'hi han fet allà en aquells articles:

En Dídac López escriu a l'article Venuts i abandonats a Cròniques d'una Nació el següent:

"Ha passat prop de mig mil·lenni i fa angoixa de veure com es repeteixen (amb una estructura social certament diferent, i uns mitjans polítics transformats) fenòmens fàcilment identificables en els nostres dies. L'amenaça avui dia no és cap flota turca, però la devastació en l'economia menorquina de les amenaces actuals és possiblement més enorme. I, de nou, com llavors, la querella entre Maó i Ciutadella. Els cicles de sintonia i desintonia entre les autoritats menorquines i els centres de Palma o Barcelona. I, de nou, veiem com el 'nostre' govern espanyol se'n renta les mans mentre corre aventures de destí dubtós (llavors Sant Quintí, ara inversions a Sud-amèrica). I el Papa, suposada autoritat independent, es reencarna en la Comissió Europea. Despuig interpretava els fets de mitjans segle XVI amb el prisma de la història mitjaval. I nosaltres, fins i tot a contracor, també ens hi girem a la història".

A l'article sobre l'Acta de Constantinoble en Fernando Montobbio, fill de J. Ignasi Montobbio Jover, un dels autors referenciats en l'article, m'escriu:

"Molt agraït pel tractament de la figura del meu pare. Molt interesant".

I a l'article sobre en Negrete, un anònim també em dedica un "De campionat Talaiòtic. Això hauria de ser article formal". No vaig acabar d'entendre si es referia a què en la seva opinió l'article s'hauria d'haver publicat directament al web d'histocat i no al bloc o algun possible defecte formal en les citacions o referències, però sigui com sigui el meu agraiment tant a l'anònim com sobretot a la FEHC per l'atenció prestada a aquest humil bloguer i el reconeixement que ha implicat la publicació d'aquests articles.

I finalment, una nova eina de difusió i que pot resultar altament important és la Viquipèdia. A l'enciclopèdia lliure d'internet els viquipedistes van començar l'article Any de sa Desgràcia arran d'algunes referències que hi vaig posar en les dates 9 de juliol i 1558 i la traducció de l'article sobre en Pialí Baxà que també vaig fer, i és evident que les fonts d'Es Poblat hi són ben clares. L'article va creixent amb el temps, naturament també amb inclusió de les meves aportacions personals.

El darrer article de la sèrie, l'Hic Sustinuimus, és també el més comentat d'aquest bloc. I vull manifestar l'impacte positiu que m'ha causat un comentari produït darrerament per part d'un lector que signa com a Attimi di Lucidità i natural de Sorrento, un dels pobles que va ser atacat al regne de Nàpols abans que la flota turca esquivàs els francesos pel nord de Còrsega i es dirigís a Menorca. Pel seu interès també el reproduesc aquí:

"Quina feinada, enhorabona! Jo no vaig poder fer ni un quart pel meu poble (Sorrento), que també va ser saquejat, cremat, destruït per l'armada militar de pyalí baja. En aquel cas vam ser venuts pel virrei de Nàpols (?) i per unes faccions nobles del mateix poble. Això va passar la nit del 12/13 de juny de 1558, 3 setmanes abans de l'arribada dels turcs a la Ciutadella. A Sorrento no va haver-hi cap resistència... Serà per això que ara ningú es recorda d'aquesta tragèdia???"

Com podeu veure pels comentaris, hem intercanviat correus i puc dir que ja m'ha enviat un interessantíssim document sobre l'episodi de Sorrento. Si m'arriben els articles que em comentava n'Attimi de Lucidità, amb el seu permís els penjaré perquè siguin accessibles pels seguidors de la sèrie, juntament amb una edició del Projecte 9 de Juliol en format .doc o .pdf que en faci més fàcil i còmode la lectura dels articles en el mateix ordre que els vaig fer.

Pel que fa a la commemoració pública i institucional dels 450 anys de l'assalt, no n'esper res pel que fa a plantejar-se la implicació d'Espanya en Sa Desgràcia. Tal vegada hi hagi alguna conferència interessant aquests dies sobre el 9 de juliol, però hi ha previst cap debat, reportatge o documental a alguna de les nostres televisions que faci arribar l'episodi a la majoria de la població més enllà dels tòpics? Faran cap programa especial IB3 o la Televisió Menorquina? Ja veurem, però jo no ho crec per res.

Per fer un poc d'ambient acab amb un parell de vídeos de la pel·lícula El Regne del Cel (Kingdom of Heaven) que tot i que el seu argument succeeix en una època i un lloc diferent, ens transporten al conflicte d'una ciutat que es defensa d'un assalt propiciat pels mateixos que hi vivien dins, a la confrontació entre Orient i Occident, i a una derrota que manté la dignitat dels seus habitants. Dimecres hauria estat un bon dia per programar-la per la televisió balear, però em sembla que en fan una de na Meg Ryan. Ja se sap que el passat és millor oblidar-lo, o com a molt passar-hi de puntetes, no sigui que n'aprenguem massa coses del present.

Primus inter pares.

Avui trec un nou article que he publicat a la Viquipèdia, traduït de la versió anglesa, que es diu Primus inter pares i que vol dir "el primer entre iguals". El fet que hagi traduït aquesta entrada per a la Viquipèdia catalana no és casual, sinó que ho he fet perquè el volia enllaçar per un article que estic preparant. Així el puc posar directament a la versió en la nostra llengua i no a l'anglesa. D'altres articles que he traduït de la Viquipèdia (que no són gaires, tot sigui dit) encara no n'he parlat des d'aquí, però tot arribarà en el seu moment. Per ara, aquí deix aquest tal com està publicat ara mateix a la Viquipèdia:

Primus inter pares o Primer entre iguals és una expressió llatina que indica que una persona és la més important d'un grup de persones amb les que comparteix el mateix rang o càrrec.

Quan no és emprat en referència a un títol específic, pot indicar que la persona així descrita és tècnicament igual, però vista amb una autoritat d'especial importància pels seus companys. En alguns casos pot ser emprat per indicar que mentre la persona descrita apareix com a igual, en realitat és el líder extraoficial.

Taula de continguts

• 1 Exemples d'ús
• 2 Usos nacionals
  • 2.1 Commonwealth
  • 2.2 Alemanya
  • 2.3 Països Baixos
  • 2.4 Suïssa
  • 2.5 Regne Unit
  • 2.6 Estats Units d'Amèrica
• 3 Presidents
• 4 Religió
  • 4.1 Església Ortodoxa Oriental
  • 4.2 Església Catòlica
  • 4.3 Església Anglicana
  • 4.4 Presbiterianisme
  • 4.5 Església de Suècia

Exemples d'ús

Els exemples d'aquesta expressió inclouen els Primers Ministres de moltes nacions parlamentàries, el President de la Comissió Europea, i algunes figures judicials i religioses. El terme fou també emprat en l'Imperi Romà (veure Princeps).

Usos nacionals

Commonwealth

Als regnes de la Commonwealth, com Austràlia o Canadà on comparteixen com a cap d'Estat la reina Isabel II del Regne Unit, un dels governadors és elegit com a Governador General per representar la reina en la seva absència.

A Austràlia hi ha Governadors per representar la Reina en cada un dels Estats que formen el país i són cap d'Estat en cada un dels seus territoris. Els Governadors no estan subordinats al Governador General i per tant el Governador General és vist com el primer entre iguals.

A Canadà, el Governador-lloctinent representa la Reina a cada una de les províncies, i actua com el cap d'Estat a la seva pròpia província i no està subordinat al Governador General. Mentre el Governador General representa Canadà com a nació, els governadors-lloctinent representen els membres que componen la nació, i es diu que el Governador General és el primer entre iguals.

A diferència dels Governadors d'Austràlia, els Governadors-Lloctinent de Canadà no són nomenats per la Reina. Són nomenats pel Governador General de Canadà a proposta del Primer Ministre.

Alemanya

Els alcaldes d'algunes ciutats-estat com Hamburg, Lübeck o Bremen han actuat tradicionalment com a Primus inter pares, on el govern era anomenat Senat i l'Alcalde era un dels senadors entre molts, i que solia ser anomenat com a President del Senat més que com a Alcalde.

Països Baixos

El Primer Ministre dels Països Baixos (oficialment, el Ministre President) és el director del Consell de Ministres i actua com a autoritat executiva del govern holandès. Encara que formalment no li són assignats poders especials, el Primer Ministre funciona com la cara del gabinet. Habitualment, el primer ministre és també el Ministre d'Afers Generals. Fins el 1945 la posició de cap del consell de ministres oficialment s'alternava entre els ministres, encara que la pràctica canvia al llarg de la història. El 1945, la posició va ser formalment instituida. El Primer Ministre és el líder del partit o coalició majoritària de la cambra biaxa del parlament, i és un membre del Consell de Ministres.

Suïssa

A Suïssa el Consell Federal constitueix el govern. Cada any, l'Assemblea Federal elegeix un President de la Confederació. Per Convenció les posicions del President i el Vicepresident roten anualment, cada Conseller esdevé així Vicepresident i després President cada set anys mentre són en el càrrec.

El President no és el cap d'Estat, però ocupa el càrrec suís més elevat. Presideix les reunions del Consell i porta a terme certes funcions representatives que, en altres països, són responsabilitat del cap d'Estat. En situacions d'urgència en què una decisió del Consell no es pot prendre a temps, el President és facultat per actuar en nom del Consell sencer. A part d'aquest cas, el President és un primus inter pares, i no té poder per damunt i més enllà dels altres sis Consellers.

Regne Unit

El propi nom de "Primer Ministre" indica "primer entre tots els ministres" i són els directors o caps de gabinet, que implica que ostenten un càrrec que és de jure superior al de ministres. De totes maneres, és àmpliament debatut si aquesta descripció del rol del Primer Ministre és exacte.

El Primer Ministre del Regne Unit ha estat freqüentment considerat com el "primer entre iguals". En el Regne Unit, i durant els temps de la Casa de Hanover, un ministre tenia el rol d'informar el monarca sobre les propostes legislatives a la Casa dels Comuns i altres matèries. En temps moderns, de totes maneres, encara que l'expressió encara és usada, subestima els poders del Primer Ministre, que ara inclouen molts poders executius amplis i exclusius sobre els membres del gabinet que ara tenen poca influència.

El 1984, l'author Jeffrey Archer va escriure "First Among Equals" ("Primer entre iguals"), una novel·la popular sobre la carrera professional i la videa privada de diversos homes que rivalitzaven per ser Primer Ministre britànic. Més tard va ser adaptada a una minisèrie de deu capítols produïda per Granada Television.

Estats Units d'Amèrica

L'expressió "primer entre iguals" també és emprada per descriure el President del Tribunal Suprem nordamericà, que disposa de considerables poders administratius, però no té control directe sobre les decisions dels seus col·legues. La mateixa situació és dóna sovint en Tribunals Suprems d'arreu del món.

Charles Luciano va ser considerat el primer entre iguals a "La Comissió" (cos de govern de la Màfia als Estats Units).

Presidents

En molts cossos parlamentaris, clubs, juntes, facultats i comitès, el membre que ocupa el càrrec de president sovint és anomenat com el primer entre iguals. Mentre la majoria de regles garanteixen al president poders especials en el context d'una reunió, en aquest cas el càrrec de president és habitualment rotatori i amb menys poders que en altres contextes, fent del seu ocupant merament un líder temporal per mantenir l'ordre, amb el mateix vot que altres membres tot i que la seva opinió té més importància.

Religió

Església Ortodoxa Oriental

L'expressió "primer entre iguals" també és emprada per descriure el rol del Patriarca de Constantinoble, qui, com a Patriarca Ecumènic, és el primer entre tots els bisbes de les esglésies ortodoxa orientals. No té jurisdicció directa sobre els altres patriarques o les altres esglésies ortodoxes autocèfales, però només ell pot convocar sínodes extraordinaris. El seu títol és un reconeixement a la seva importància històrica i del seu privilegi per servir com a principal portaveu de l'Esglesia Ortodoxa Oriental i la seva autoritat moral és molt respectada.

Església Catòlica

L'Església Catòlica Romana considera el Papa el successor de Sant Pere i líder dels bisbes, successors dels Apòstols. Per aquest motiu, l'Església Catòlica Romana veu el Papa com un càrrec superior al d'altres bisbes, enlloc de ser el bisbe més important. Aquesta afirmació va ser una de les principals causes del Cisma entre Orient i Occident en el sí de l'església cristiana, finalitzat el 1054. De totes maneres, el Degà del Col·legi Cardenalici de l'Església Catòlica és generalment considerat com el primer entre iguals en el Col·legi.

Església Anglicana

En l'Església Anglicana, l'Arquebisbe de Canterbury és considerat el primer entre iguals, presidint la Comunió. El bisbe més important dels bisbes diocesans de l'Església Episcopal Escocesa porta el títol truncat de "Primus" de l'Església Episcopal Escocesa del seu original primus inter pares.

Presbiterianisme

El Moderador de l'Assemblea General en una església presbiteriana és igualment designat com a primus inter pares.

Església de Suècia

En l'Església de Suècia, l'Arquebisbe d'Uppsala és també considerat primus inter pares.

PIALÍ BAXÀ

Coincidint amb el 430è aniversari aquest passat 21 de gener de la mort de l'almirall de la flota otomana que comandà l'assalt a Ciutadella el 9 de juliol de 1558, i la meva entrada com a viquipedista, m'he estrenat amb el meu primer article a la Viquipèdia sobre aquest personatge. Es tracta de la traducció inèdita fins ara de la informació que ja existia a les versions anglesa i castellana, amb algunes petites aportacions pròpies ja recollides en aquest bloc. Naturalment, he introduït les referències a la versió catalana en les pàgines existents sobre aquest personatge en les viquipèdies en altres llengües: l'anglès, l'alemany, el castellà, el portuguès i el turc. També he inclòs les referències a l'assalt de Ciutadella en les dates 9 de juliol, i a l'any 1558 de la Viquipèdia catalana.

Amb aquestes accions, el Projecte 9 de Juliol ençata un nou front de difusió en aquest 450è aniversari dels fets de s'Any de sa Desgràcia que commemoram enguany i que esper continuar amb nous articles i aportacions. En deix aquí una reproducció de l'article sobre l'almirall turc tal com està editat en aquest moment, diumenge dia 27 de gener:

Pialí Baxà:

Pialí Baxà (voltants de 1515- 21 de gener de 1578, també conegut com a Piyale Pasha, Piale Pasha a Occident; turc: Piyale Paşa), fou un Almirall (Kaptan Pasha, l'equivalent a comandant de la flota) turc entre 1553 i 1567 i un Visir otomà després de 1568.

Taula de continguts 1 Biografia 1.1 Joventut 1.2 Almirall de la flota otomana 1.3 Batalla de Gerba 1.4 Setge de Malta 1.5 Conquesta de Xipre 1.6 Destinacions finals 1.7 Mort 2 Llegat 3 Literatura

Biografia

Joventut

Pialí Baxà va rebre la seva educació a l'Enderun (l'Acadèmia Imperial) a l'actual Istambul, Turquia. Es graduà amb el títol de Kapıcıbaşı i fou designat Sanjak Bey (governador provincial) de Gal·lípoli.

Almirall de la flota otomana

Fou promogut a Bahriye Beylerbeyi i arribà a ser Almirall en Cap de la flota otomana el 1553 a l'edat de 39 anys.

El 1554 va prendre les illes d'Elba i Còrsega amb una gran flota que incloia famosos almiralls otomans com Turgut Reis (Dragut) i Salih Reis, tot i que les desavinences entre turcs i francesos van provocar la marxa dels otomans i la balança s'inclinà novament a favor de l'imperi espanyol, pel que en tres mesos les forces hispanogenoveses van recuperar quasi tot el territori perdut. A l'any següent el Soldà Solimà el Magnífic li assignà la tasca d'ajudar a França contra els espanyols després de la petició realitzada per la mare del rei Francesc II de França, i Pialí Baxà va salpar el 26 de juny de 1555. La flota turca es reuní amb la francesa a Piombino i van rebutjar amb èxit un atac espanyol sobre França al mateix temps que conquistaven vàries fortaleses espanyoles en el Mediterrani.

En juny de 1558, juntament amb Turgut Reis, Pialí Baxà salpà en direcció a l'Estret de Messina i els dos almiralls capturaren Reggio de Calàbria. Des d'allà, es dirigiren a les illes Eòlies i en van capturar vàries d'elles, abans de desembarcar a Amalfi, en el Golf de Salern, i capturar Massa Lubrense, Cantone i Sorrento. Posteriorment desembarcaren a Torre del Greco, en les costes de Toscana, i a Piombino. L'objectiu era reunir-se amb les tropes franceses a Ajaccio per completar la conquesta de Còrsega i atacar Vilafranca de Niça, però la flota turca els esquivà pel nord de Còrsega i es dirigí cap a Menorca. El juliol de 1558 atacaren l'illa balear, assetjant Ciutadella de Menorca que va caure el 9 de juliol, en el que els menorquins coneixen com l'Any de sa Desgràcia. Aquest canvi d'objectiu dels turcs, propiciat pels suborns rebuts de les forces hispanogenoveses per evitar l'atac a Còrsega, provocaria les queixes del rei Enric II de França al soldà otomà.

Açò va causar temor al Principat de Catalunya, el Regne de València i les altres Illes Balears, i el rei Felip I apel·là al Papa Pau IV i els seus aliats europeus per posar fi a l'amenaça turca. En 1560 Felip I aconseguia organitzar una Lliga Santa entre Espanya, la República de Venècia, la República de Gènova, els Estats Pontificis, el Ducat de Savoia i els Cavallers de Malta. La flota conjunta es reuní a Messina i consistia de 54 galeres i altres 66 bucs de distints models sota el comandament de Joan Andrea Doria, nebot del famós almirall genovès Andrea Doria.

Batalla de Gerba

Article principal: Batalla de Gerba

El 12 de març de 1560, la Santa Lliga capturà l'illa de Djerba que era una posició estratègica per poder controlar les rutes marítimes entre Algèria i Trípoli. Com a resposta, Solimà el Magnífic envià una flota otomana de 86 galeres i galiotes sota el comandament de Pialí Baxà, que arribà a Djerba l'11 de maig de 1560 i destruí la flota cristiana en questió d'hores en la batalla de Djerba. Giovanni Andrea Doria aconseguí escapar en un petit buc, però els supervivents cristians, ara sota el comandament de Don Álvaro de Sande, es refugiaren en el fort de l'illa de Djerba que havien aixecat en el transcurs de l'expedició. Pialí Baxà i Turgut Reis aconseguiren després d'un temps la rendició de la guarnició i Pialí Baxà portà 5.000 presoners, incloent de Sande, cap a Istambul, on van ser rebuts multitudinàriament. Es casà amb Sultana Gevher Han, filla del futur Selim II.

En 1563 Pialí Baxà capturà Nàpols i les fortaleses circumdants en suport de França, però després de la partida de les forces otomanes els francesos no es van poder mantenir i els espanyols recuperaren finalment la ciutat.

Setge de Malta

Article principal: Setge de Malta (1565)

En 1565 Pialí Baxà, juntament amb el general Lala Mustafa Pasha i Turgut Reis, fou encomanat per Solimà per capturar Malta, però els seus esforços fracassaren davant la resistència dels Cavallers de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem i li costà a la flota otomana no només un gran nombre de baixes, sinó també la mort de Turgut Reis.

En 1566 Pialí capturà l'illa de Quíos i posà fi a la presència genovesa en el mar Egeu. Posteriorment desembarcà en Puglia, Itàlia, i va prendre vàries fortaleses estratègiques.

En 1568 fou ascendit a Visir, essent el primer almirall de la història otomana en aconseguir aquest rang.

Conquesta de Xipre

En 1570 salà cap a Xipre, llavors una possessió veneciana, amb una gran força d'invasió a bord de les seves naus. Deixà Istambul el 15 de maig i arribà a Xipre l'1 de juliol. El 22 de juliol els turcs, sota el comandament de Lala Mustafa (el Cinquè Visir, qui cinc anys abans havia fracassat en la presa de Malta), començà l'assetjament de Nicòsia, que fou capturada el 9 de setembre. Després de la capruta de Pafos, Limassol i Larnaca en un breu lapse de tiemps, les tropes van assetjar Magosa (Famagusta), l'últim baluard venecià a l'illa, el 18 de setembre i el van prendre finalment l'1 d'agost de 1571, completant la conquesta de Xipre.

Destinacions finals

Després de la derrota de la flota turca sota el comandament d'Alí Baxà en la batalla de Lepant en 1571, Pialí Baxà fou reclamat per prendre de nou el comandament de l'illa. Els otomans aconseguiren reconstruir una flota tan gran como la de Lepant en menys d'un any, i Uluç Ali Reis reconquerí Tunis als espanyols i els seus vassalls Hafsid en 1574.

En 1573 Pialí Baxà desembarcà una vegada més en Puglia, Itàlia. Aquesta va ser la seva darrera expedició naval.

Mort

Pialí Baxà mor el 21 de gener de 1578 i està enterrat en la Mesquita Pialí Baxà a Istambul, que ell havia manat edificar en els seus darrers anys.

Llegat

Diversos bucs de guerra de l'armada turca han portat el seu nom.

Literatura

• E. Hamilton Currey, Sea-Wolves of the Mediterranean,, Londres, 1910

100.000 articles a la Viquipèdia.

Des de divendres passat, dia 18 de gener de 2008, la Viquipèdia catalana ja es troba entre les 17 versions de Wikipèdia que superen els 100.000 articles. Ho podeu llegir al Racó català, a Vilaweb o en la nota de la pròpia enciclopèdia:

"La idea central de la Viquipèdia, en les seves més de 250 versions idiomàtiques, és la de crear una enciclopèdia lliure el més completa possible, objectiu que cada dia pren més força.

En els tres últims anys la Viquipèdia ha doblat anualment el seu nombre d'articles. El 2004 hi havia només 10.000 articles. El 14 de febrer del 2006 es va arribar als 25.000 articles. El 4 de gener del 2007 se'n van assolir els 50.000, mentre que el 16 de novembre se superaven els 75.000. Aquest creixement exponencial fa encarar el futur amb optimisme, amb un objectiu propi per a l'àmbit catalanoparlant: la creació de l'enciclopèdia en llengua catalana més completa mai elaborada, així com la seva difusió i la millora de la qualitat.

La Viquipèdia és una enciclopèdia lliure perquè tota la seva informació és a l'abast de tothom. És lliure perquè a més de llegir la informació, qualsevol persona pot copiar-la i utilitzar-la sota la llicència GFDL. I és lliure perquè qualsevol persona que s'hi connecti pot fer edicions i posar-hi el seu gra de sorra: des de la creació d'un nou article de gran extensió i completesa fins una petita correcció d'ortografia o d'estil, cada contribució de cada usuari ha jugat un paper en l'assoliment d'aquesta fita que avui celebrem.

En els seus inicis la Viquipèdia era considerada una enciclopèdia lliure però molt incompleta, que poques persones utilitzaven com a referent per a treballs o deures de l'escola, trobar una informació útil o simplement pel plaer d'aprendre. Tanmateix, a mida que ha anat creixent en nombre d'articles i usuaris, ha esdevingut un lloc de referència i consulta important per a la comunitat catalanoparlant, tot i que encara resta molt camí per créixer".

La Viquipèdia en català va ser la primera que va començar just després de l'anglesa, que és l'única que supera el milio d'articles, i l'èxit aconseguit ens demostra a quin nivell de difusió i importància pot arribar la nostra llengua quan no hi ha barreres polítiques que ens ho impedeixen.

Per la meva part, ja m'he registrat en aquest projecte com a viquipedista. Feia temps que em rodava la idea, i ara ja he aconseguit crear la meva pàgina d'usuari, que reconec que m'ha costat (no és tan senzill com l'edició d'un bloc) i que hauré d'anar completant amb el temps. A poc a poc, m'aniré acostumant a les plantilles i el llenguatge per poder fer contribucions a la Viquipèdia sigui amb articles propis o amb traduccions d'altres en altres versions i ampliacions dels ja existents .

La meva enhorabona als Viquipedistes que han aconseguit fer d'aquesta enciclopèdia en català a internet un èxit per al coneixement i per la nostra llengua!