27 de juny 2008

El nom de la Nació (I): l'origen del federalisme.

Tractar la qüestió del nom de la nostra nació, l'evolució de les denominacions que s'apliquen sobre el conjunt dels territoris habitats per catalans, i de l'estructura política que ens és pròpia és un tema que tenia pendent de feia temps i que alguns comentaris de lectors d'aquest bloc m'han reclamat en alguna ocasió sobretot amb motiu del meu costum d'anomenar l'actual "comunitat autònoma de Catalunya" amb el nom de "Principat".

Amb l'article El misteri de la paraula Catalunya que vaig publicar l'any passat ja vaig introduir la possibilitat que l'antic concepte de "Cathalunya" significàs originalment "Unió de Països", un nom desproveït per tant en els seus inicis de contingut identitari i que voldria designar el conjunt de comtats que es van agrupar entorn del de Barcelona. En un article ja d'enguany, Barres al vent!, podem veure com els bastons o pals daurats de la nostra bandera intentarien representar cada un dels territoris que a cada època estaven sota la sobirania de la Casa de Barcelona. En aquest article i els següents d'aquesta sèrie donaré la meva opinió de la concepció i estructura política de la Nació Catalana i explicar com es perd l'ús de la denominació Catalunya per acabar essent oficialment només el nom d'una part dels territoris que formaven part d'aquella unió.

L'estructura política de la Nació Catalana: El Principat i els Regnes de Catalunya.

Com és sabut, els comtats inicials que es formaren en la frontera sud de l'imperi Carolingi eren regits cada un per un comte, dels que el comte de Barcelona s'erigiria en el cap de tots ells. El comte de Barcelona seria per tant el primer entre iguals (o primus inter pares) dels altres comtes, i amb el temps els diversos comtats passarien a ser directament del comte de Barcelona. Aquesta funció de primer entre iguals donaria a la Casa de Barcelona la cultura política federal que caracteritzaria l'estructura territorial dels seus dominis.



El comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, amb l'edat de 23 anys, es prometé amb la princesa Peronella d'Aragó, una filleta de només un any, tot i que el casament no es va realitzar fins uns anys després a Lleida, l'agost del 1150. Així el regne d'Aragó (que llavors abastava només un territori similar al que avui és Osca), que passava per greus dificultats i sobre el que també tenien pretensions navarresos i castellans, s'incorporava al Casal de Barcelona, i els comtes de Barcelona adquiririen el títol de reis que exercirien per Aragó, però mantenint el de comtes a Barcelona.



Els comtes de Barcelona i reis d'Aragó serien Prínceps no en el sentit de fills d'un rei ni d'hereus, ja que el títol nobiliari d'hereu era el de Príncep de Girona, sinó en el sentit d'exercir la sobirania sobre un territori que era un conjunt de territoris i de "primer ciutadà" en el sentit que es donà a l'Imperi Romà per conservar la seva concepció republicana anterior. Segons la Viquipèdia, un dels significats de Principat és precisament "el territori on el sobirà no en té un títol específic o ho és en funció d'un altre títol". Per tant, aquest conjunt de comtats es tractaria d'un Principatus en el sentit llatí de sobirania i que es mantindria sense la categoria de regne com la que es donaria als altres territoris que es van anar incorporant a la Casa de Barcelona: Aragó, València, Mallorques, Sicília...

I aquí sorgeix la típica pregunta: per què no es va proclamar el comte de Barcelona com a rei de Barcelona i es creava així també el regne de Barcelona igual que el d'Aragó, o València o Mallorques? Per què es mantenia un territori envoltat de regnes sense "elevar-lo" també a la categoria de regne? La meva opinió és que no es va proclamar rei de Barcelona segurament per causes ben diverses com que inicialment no devia interessar als altres comtes i institucions que perdrien quota de poder davant d'un rei que sí que podien exercir davant d'un comte, per les reticències que l'Església sempre va tenir amb la Casa de Barcelona, i finalment i sobretot perquè no devia fer cap falta canviar una situació que funcionava prou bé. Contràriament al que avui pugui semblar, segurament el fet de no ser un regne devia ser força beneficiós per Barcelona i el conjunt del Principat i els equilibris de poder dins la Corona Catalana.

La territorialització del concepte de "primer entre iguals" i de "Príncep" que requeia en el comte de Barcelona implicava un comtat de Barcelona que esdevenia "Primer entre iguals" respecte els altres comtats i un "Principat" que sense ser formalment un regne, era equiparat com a tal i era el primer entre els regnes de la Corona, per ser l'origen, cap i casal de la dinastia barcelonina que havia creat una monarquia amb diversos territoris, cadascun d'ells amb les seves lleis i institucions pròpies.

Aquest paper de primer entre iguals del Principat, en les posteriors versions republicanes del federalisme català
que imitarien diferents nacions, estaria representat pel Districte Federal, un territori que sense ser un Estat com els altres, és també el primer entre iguals i exerceix la capitalitat de la federació. I si s'ha imitat aquest precís i concret model pel federalisme modern, deu ser que devia ser prou encertat.

En efecte, cada regne havia de disposar d'un virrei que representàs el rei en aquell territori, mentre que cada Estat modern d'una federació disposa del seu Governador o figura equiparable. El Districte Federal, en canvi, queda sota la jurisdicció directa del govern de tota la federació, com en el cas del Districte Federal de Mèxic, i la seva governació sol presentar peculiaritats respecte l'elecció i nomenament dels Governadors dels Estats membres. Exactament igual com en el cas del Principat, que no podia tenir virrei perquè no era regne i quedava sota la jurisdicció directa del seu Príncep comte-rei, i on com a màxim es nomenava un Lloctinent com a representant en cas d'absència. La necessitat d'un Districte Federal es justifica amb l'objectiu d'evitar la influència dels interessos particulars de qualsevol Estat membre sobre un territori, de la mateixa manera que no interessaria un regne de Barcelona que podria suposar conflictes entre el virrei de Barcelona i els virreis dels altres regnes, mentre que no n'hi hauria d'haver entre els virreis i el rei en persona. Una qüestió que precisament encara avui afecta el Principat, on sembla que tothom tengui dret a decidir-hi el que s'ha de fer o no per repartir-se el pastís en qüestions com l'aigua, l'Arxiu Reial de Barcelona malanomenat de la "Corona d'Aragó", les infraestructures, el finançament, etc... A més, s'ha de tenir en compte el paper de les Corts Catalanes que representaven una limitació del poder del comte-rei inèdit en altres nacions, on s'aprovaven les Constitucions catalanes, i en les que diferents territoris de la Unió com Sardenya o Sicília reivindicaven enviar-hi els seus representants, tal com feia el Regne de Mallorca.

El paper de Principat de Catalunya que exercien els comtats encapçalats pel de Barcelona l'entenc, per tant, com la forma feudal primigènia del que seria un Districte Federal de Catalunya, i tindria la particularitat de ser una autèntica federació (unió de comtats, union of counties) dins d'una federació major que era Catalunya (Unió de Països, Union of Countries). I igual com la Ciutat de Mallorca pren el nom de la denominació de l'illa i regne del que formava part i n'era cap, igual com la Ciutat de València dóna nom al regne del que és capital, igual com el Districte Federal de Mèxic pren el nom dels Estats Units Mexicans i de la ciutat de Mèxic que n'és la capital, el Principat de Catalunya pren el nom de Catalunya de la Unió de Països que està en el seu propi origen, de la que formava part i n'era el primer entre iguals.


Els territoris de la "Unió de Països" o Catalunya (clicar per veure ampliat).


L'antiga Catalunya, formada per un Principat i un conjunt de Regnes. Resulta destacable que la forma del Principat, que exerciria de forma similar al que avui coneixem com un Districte Federal, és semblant a la de tota la Catalunya peninsular ibèrica a petita escala.

L'expansió del federalisme.

Per descriure l'esperit del federalisme català serveix l'exemple d'en Ramon Muntaner en la seva Crònica sobre la mata de jonc, referida en el seu context a la unitat entre el rei N'Alfons d'Aragó (de València, Sardenya, comte de Barcelona i d'Urgell) i els reis de Mallorca (llavors regnada per Jaume III de Mallorca) i Sicília (regnada per Frederic II, germà petit de Jaume II de Barcelona), monarques "que porten el seu senyal":

"E si negú me demana: En Muntaner, quin eximpli és aquell de la mata de jonc: ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda be forts, e si tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara com més se n'hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d'aquests tres Reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l'altre. Per que és mester que d'aquest pas se guarden; que mentre tots tres sien d'una volença, no temen tot l'altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics".

D'aquest paràgraf n'hem de destacar la visió dels reialmes que conformaven llavors els dominis de les branques de la Casa de Barcelona i la força que implicava la unió d'aquests territoris malgrat fins i tot tenir reis diferents, i que els nostres veïns no esperaven altre cosa que veure'ns dividits i enfrontats per vèncer-nos.



L'expansió de l'Estat català primer per les Espanyes amb la incorporació de Navarra, Castella i Granada a la Corona i després amb les Amèriques, implicaria que el model polític català adquiriria escala mundial. Segons la Viquipèdia, el terme
federació ve del llatí "foedus" que vol dir "pacte". I és el pactisme precisament un altre tret característic i original de la nostra cultura política i jurídica, que es reflecteix també en l'estructura territorial i institucional de l'Estat, oposada als Estats unitaris i unitaristes. A més, si Catalunya significava originalment Unió de Països es podria dir, per tant, que potser els termes "federal" actual i el primigeni "català" no referit a una identitat concreta serien equivalents.

L'explicació que s'ofereix tradicionalment de la nostra estructura política històrica és la d'una unió personal o una confederació. Però les diferències que hi ha entre uns sistemes i altres són de matís o de tradició. Les unions personals es prediquen lògicament de les monarquies i seria aplicable al nostre cas, i les confederacions i federacions en serien l'evolució normal de caràcter més aviat republicà. El grau de lligam entre els Estats membres, el poder del govern central, i el dret de secessió de les parts fan que els límits entre els estats federals o confederals sigui difús i més teòric que real.

Avui, són Estats anomenats federals o confederals la majoria de països del continent americà, des del Canadà (que és una monarquia constitucional federal lligada tant a la Commonwealth amb la reina d'Anglaterra com a cap d'Estat, com a la Francofonia) fins a la República Argentina. De qui van aprendre aquest sistema? De les unitàries Castella, França o Anglaterra evidentment que no. Només la tradició política catalana podia servir de model. A Europa hi tenim Alemanya, Suïssa, Àustria, Bòsnia-Herzegovina, Bèlgica i Rússia. Altres països arreu del mon han adoptat aquesta estructura política com Austràlia, l'Índia, Pakistan, Iraq o Sudan. I diferents estats arreu del món tendeixen a la seva federació entre iguals en organitzacions continentals com la Unió Europea.

Resulta curiós que la nació catalana que va ser l'origen i va donar a conèixer aquest sistema arreu del món avui es troba anul·lada, dividida i esquarterada entre dos estats unitaristes com França i Espanya, a l'espera de tornar a reeixir de les seves cendres i poder fer noves aportacions a la humanitat. I és que no em cans de repetir la màxima d'en Francesc Pujols, escrita a la casa-museu de Salvador Dalí a Figueres: "el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors".


Mapa dels països federals o confederals actuals. Països amb una forma política genuïnament catalana.

20 de juny 2008

Se veu, se sent, Sant Joan està present!



I ja tornam a tenir Sant Joan aquí. Enguany està en boca de tothom els 5 dies seguits de festa que ens esperen. Avui divendres vespre les fogueres, demà la vetlla des be, Diumenge des Be, dilluns 23 que serem el dissabte de Sant Joan, dimarts 24 el dia de Sant Joan i dimecres Sant Joanet per descansar i recuperar-nos. Que no ens passi res! També es comenta com són d'estrets aquest bienni que enguany estrenam els carrers del primer toc de fabiol. Certament no és igual que el caixer senyor tengui casa a la Plaça de la Catedral que als carrers de Sant Francesc i Sant Jeroni. Però ja se sap, fins i tot entre els nobles hi ha categories.

En el darrer article ja havíem començat a fer comentaris de les nostres festes amb motiu del comunicat rebut de l'equip d'Estatpropi.cat que aprofit per transcriure literalment i que diu:

Per Sant Joan facem Diada; pengem la senyera.

Sant Joan és el patró de molts dels nostres pobles i també és la Diada dels Països Catalans. La Nit del Foc i la diada de Sant Joan se celebren intensament des d'Alacant a Ciutadella amb innombrables aturades per tot el país.

Des d'Estatpropi vos animam a celebrar la festa tots junts de Sant Joan i a reivindicar el caire nacional de la jornada. L'alegria i les ganes de passar-ho bé juntament amb el foc, la foscor i la màgia de la nit combinen perfectament amb el sentiment de poble que tots i totes tenim. Per simbolitzar-ho, per Sant Joan el mapa d'Estatpropi.cat deixarà de tenir senyeres esperant que vosaltres agafeu el relleu i les faceu onejar des dels vostres balcons, finestres i terrats.

Per Sant Joan facem Diada; pengem la senyera.

L'equip d'Estatpropi

www.estatpropi.cat

Bé, jo com que en Es Poblat tenc sempre la senyera penjada no fa falta que n'afegesqui una altra per aquests dies. Però el cert és que hi ha gent que malinterpreta açò de què Sant Joan sigui la festa nacional dels Països Catalans. Es deuen pensar que els barcelonins, els mallorquins o els valencians ens deuen voler prendre el nostre Sant Joan ciutadellenc i de ningú més? El fet és que, com diu el comunicat, Sant Joan és motiu de celebració de diverses formes arreu del territori catalanoparlant amb gran intensitat. Aquesta festa que a cada poble i ciutat es celebra a la seva manera és un element més que compartim amb altres territoris d'aquesta nació nostra que precisament oblidam i desconeixem perquè no tenim un Estat propi ni un espai comunicacional articulat que difongui com són les festes de Sant Joan a d'altres territoris del país i els elements i origens comuns en la celebració dels solstici d'estiu.

Com a ciutadellenc, no puc sinó manifestar la meva satisfacció i el meu orgull que una festa tan pròpia de Ciutadella com és Sant Joan i celebrada de forma tan singular al nostre poble sigui a la vegada una festa compartida amb altres ciutats de les illes i de la vessant mediterrània de la península que mereixi ser reconeguda com a Diada dels Països Catalans des de fa anys.

Poca cosa més puc afegir que allò que ja vaig dir l'any passat. Enguany la revelació ha estat el bloc I ja duen sa bandera, del bloguer David Caules autor del bloc Ses fotos d'en David, que inclou àlbum de fotografies, entrevistes, sortejos, etc... Si no el coneixeu encara, és de visita obligada.

Que passeu unes molt bones festes de Sant Joan!

18 de juny 2008

Crònica de campanya contra Air Berlin.

La campanya per les delirants paraules de Herr Hunold a la revista de la seva companyia aèria toca la seva fi amb unes xifres de missatges de protesta realment espectaculars i un èxit sense precedents en aquest tipus d'accions. A la pàgina de Catalunya Acció es pot veure el següent comunicat de resultat de la campanya:

Catalunya Acció vol felicitar tots els catalans que han participat en aquesta campanya des dels diferents territoris de la nostra nació per la intensitat i contundència de la resposta.

Com a resposta als insults i menyspreus rebuts per part del Director General d'Air Berlín s'han enviat 34.191 emails a cadascun dels 10 responsables de la companyia, des del dilluns dia 9/juny/2008 fins al divendres 13/juny/2008, la qual cosa fa un total de 341.910 emails tramesos a Air Berlín.

Com a resposta al partit dels Ciudadanos per pretendre defensar l'actitud d'Air Berlin al Parlament del Principat de Catalunya s'han enviat 22.217 emails a 5 adreces del partit (una d'elles al Grup Mixt del Parlament), des del dimecres dia 11/juny/2008 fins al divendres 13/juny/2008, la qual cosa fa un total de 111.385 emails tramesos al partit dels Ciudadanos.


Segons les xifres finals, 34.193 trameses als 10 responsables d'Air Berlin i 5 adreces de Ciudadanos s'han enviat des del web de Catalunya Acció.

En total, per tant, del dilluns 9 al dissabte 14 de juny s'han enviat 453.295 mails. D'aquest nombre de correus algunes de les darreres trameses fetes des de dijous o divendres no han arribat als destinataris d'Air Berlin ja que han estat retornades als correus dels qui n'hem enviat. El col·lapse era tan brutal que si no han aconseguit filtrar els missatges (ja que s'anava canviant la frase d'identificació amb diferents lemes com Apreneu el català o aneu a prendre el sol al pol nord, entre d'altres), els responsables d'Air Berlin deuen haver hagut de desconnectar el servidor de mails.

Curiosament, tot i ser la iniciativa amb més èxit i resultats, a diferència de les d'altres col·lectius, no n'he trobat cap referència als mitjans digitals, per què deu ser? Segons informacions dels diaris digitals les campanyes encara actives de la Plataforma per la llengua aconseguia també més de 8.000 correus en 48 hores, i a la pàgina d'E-criteri es pot veure que s'indica que s'han enviat també més de 7.000 mails. Des d'OCB se n'hauria aconseguit un altre milenar de respostes. I a tot açò cal afegir-hi les accions de protesta a Mallorca i Barcelona.



Les conseqüències d'aquesta onada d'indignació i mobilització s'han notat a tota Europa, tant en diferents mitjans de comunicació com en els mercats financers. Vilaweb informava que la polèmica contra Air Berlin rebota a Alemanya, i s'enllaçava amb l'editorial de l'edició alemanya del Financial Times que titulava en català Benvingut senyor Hunold. Aquest diari internacional una vegada més demostra tenir més coneixement de la nostra realitat que alguns mitjans espanyols fins i tot amb delegacions establertes al nostre país.

També el Der Spiegel informava els seus lectors de la polèmica i insistia amb aquesta altra notícia de dia 11 de juny, i una entrevista amb el catalanòfil alemany Til Stegmann el 12 de juny. Els alemanys han vist el mapa de la nostra àrea lingüística durant dos dies seguits en aquesta publicació:


Katalonien, Valencia, Balearen, Andorra, Sardinien: Hier ist Katalanisch für viele Menschen Muttersprache. (Catalunya, València, Balears, Andorra, Sardenya: Aquí el català és llengua materna per a moltes persones)

Altres mitjans que n'han informat són N-TV, Die Welt, Sueddeutsche Zeitung i a França Le Figaro. La majoria fan menció del fet que Joan Puig d'ERC penjàs al seu bloc el logo de la companyia amb l'esvàstica nazi, cosa que li podria valer una denúncia de la companyia però que hauria contribuït decisivament a l'expansió de la campanya. Des d'aquí volem donar tot el degut reconeixement a aquest polític a qui sempre se'l troba en primera línia de foc i que ja es va enfrontar amb el director d'un diari espanyolista per la seva piscina en territori públic a Mallorca i que va donar suport al menorquí Eduard Coll quan va rebre la denúncia per haver parlat en català a la policia.

El logo d'Air Berlin tapat amb la senyera s'ha escampat com a alternativa al logo amb la creu nazi.

Precisament les connexions entre el responsable d'Air Berlin a l'Estat castellà Álvaro Middelmann i el Partit Nacionalista Espanyol a les Illes i que ja té precedents, entre d'altres, amb la piscina abans mencionada, les evidenciava en Vicent Partal al seu mail obert Air Berlin!, que també es demana per quin motiu una empresa posaria qüestions ideològiques per davant del negoci. En l'article Air Berlin: política d'empresa o empresa polititzada? hi trobareu interessantíssimes reflexions sobre aquest aspecte de la ideologia en les empreses.

Sigui com sigui, les conseqüències d'aquesta errada garrafal en la imatge d'aquesta companyia han repercutit en el valor de les seves accions, que han experimentat una brutal baixada de fins un 25% coincidint amb la campanya, molt més acusada que les baixades que també han experimentat altres companyies.


Gràfica dels últims mesos, on s'observa la caiguda en picat d'Air Berlin de l'última setmana coincidint amb la campanya.


Gràfica específica dels dies 9 a 13 de juny. És destacable la caiguda lliure de les primeres hores de dilluns 9 al voltant d'un 7%, quan es van trobar amb els primers 80.000 missatges coincidint amb la posada en marxa de la campanya de Catalunya Acció a la matinada.

Álvaro Middelmann, responsable d'Air Berlin a l'Estat castellà i president del Foment del Turisme de Mallorca.

Malgrat els resultats econòmics per l'actuació d'aquesta empresa, la discrepància ideològica de fons ha provocat que de les reunions mantingudes per l'Obra Cultural Balear i pel President de les Illes Francesc Antich amb el tal Álvaro Middelmann n'hagin sortit declaracions ambígües destinades en primer lloc a apagar l'incendi però sense un compromís real i explícit d'introduir la nostra llengua, ni molt menys encara una rectificació i una disculpa pels insults contra els potencials usuaris i clients catalanoparlants d'Air Berlin. En Middelmann deia sarcàsticament que "algun dia" podrien introduir el català com qui s'espolsa una molèstia, després d'haver ficat la pota de forma espectacular i no tenir més remei que dir una cosa que no tenia cap ganes de dir.

La polèmica haurà servit d'unes quantes coses. Primer perquè Air Berlin perdi merescudament alguns clients, com bé se li recorda des d'aquest article de Binibloc que també desmenteix algunes de les afirmacions que contenia l'explosiu Editorial i que enmig de les qüestió estrictament lingüística han quedat desateses.

En segon lloc, com diu en Joan Guasp ens refresca que l'inspirador de l'editorial "si no ha estat una veu concreta, ha estat la veu col·lectiva dels que odien una forma diferent de parlar i de ser. Però nosaltres ja n'estam farts. Ens hem queixat tantes vegades i ho hem denunciat tan sovint que en començam a estar molt cansats. Molt cansats. És per aquesta raó que pens que hauríem d'agrair al senyor Hunold el seu escrit perquè d'aquesta manera ha reviscolat el problema existent" i acaba demanant al president Antich que es dirigeixi als del seu propi partit i els digui "d'una vegada per totes que si no ho volen entendre i actuar en conseqüència, nosaltres tenim conseqüències molt majors que ells i que no pensam negligir-les".

I en tercer lloc, potser aquestes conseqüències que insinua en Guasp són les que explica perfectament l'article Air Berlin, o perquè cal tenir un Estat propi. Les cultures i les llengües amb un estat propi no necessiten passar-se els dies, les setmanes, els mesos i els anys justificant la seva existència. Tinguem un Estat propi i no ens farà falta perdre energies, temps i diners per explicar allò que és obvi, ni fer campanyes, ni correus, ni enviaments massius.

Mentrestant, però, ens queda la pregunta que es feia en Saül Gordillo, al seu bloc: Que faríem els catalans sense internet? L'èxit i ressò d'aquesta campanya farà que qualsevol altre petició que d'ara endavant faci el Govern de les Illes o el del Principat en relació a la normalització de la llengua sigui mirada com a mínim amb més tacte pels seus destinataris. I si na Margalida Tous i en Bernat Joan aprofitassin l'avinentesa per convidar amablement per carta les productores de cinema i les sales comercials del nostre país a introduir l'idioma propi de forma normal en la seva oferta?

16 de juny 2008

Apunteu-vos aquest nom: Santiago Espot.

Després de les eleccions internes i del Congrés d'ERC amb el resultat ja previst de victòria dels continuistes, el mes que ve toca el congrés de Convergència, on tampoc és previst que es produeixin canvis en la línia de sempre de genuflexió i pleitesia a un Estat castellà amb el que ens volen fer encaixar tant si volem com si no, per molt que vulguin confondre la gent amb les ambigüitats habituals. La manca de perspectives per a un horitzó digne per la nostra nació amb l'actual classe política es consolida en contra de les demandes d'una majoria social que reclama un Estat propi. Els sectors clarament independentistes que s'abstenien en les darreres eleccions espanyoles del 9 de març reclamen una alternativa que ja està en construcció.

Segons informacions de membres de Catalunya Acció, el projecte electoral que estan forjant no serà simplement un nou partit, i a manca de major concreció actualment s'hi refereixen com l'equivalent polític de La Gran Companyia Catalana del segle XXI, cridada a aglutinar tots aquells que tenguin l'objectiu comú, prioritari i innegociable d'aconseguir la independència dels Països Catalans. Ara que la manca de renovació als principals partits autòctons del Principat es fa evident, ja reconeixen obertament que la persona que liderarà aquest projecte electoral serà el seu president executiu, Santiago Espot.

De Santiago Espot, a banda de ser el President executiu de Catalunya Acció, sabem que és director de vendes per Europa i Sud-Amèrica d'una companyia industrial nordamericana, i que ha publicat alguns llibres com Contra el senequisme polític, Joan Fiveller, Model de caràcter i Cap a la independència. També és coautor dels llibres Front pel Plebiscit per la independència de Catalunya i Independència sobre rodes. Va impulsar les campanyes populars «Per un nou tancament de caixes» l'any 1992 i «Hoquei per Catalunya» l'any 2003. Fou editor i un dels fundadors de la revista Independència de Catalunya l'any 1998. És columnista dels setmanaris El Vallenc i La nova Conca i escriu regularment en el diari El Punt.

Per conèixer una mica més aquest home del que segur que en sentirem a parlar pròximament, podeu llegir-ne articles al seu bloc, o escoltar aquesta entrevista a la ràdio La Torrellenca, des d'on podeu descarregar altres moltes entrevistes a membres d'aquesta organització que no es defineix com un partit polític però que estan preparant l'assalt a les urnes per recollir aquells independentistes desencantats amb ERC i CiU. També podeu veure'l en el debat El catalanisme enfront d'Espanya a 25 TV o en el següent video que ja havia enllaçat anteriorment.

Discurs de Santiago Espot a la Plaça Sant Jaume:




Però per a l'èxit d'aquesta iniciativa, Catalunya Acció no hauria de ser l'única artífex en la reunió de tots els independentistes. Potser el Reagrupament de Joan Carretero pugui col·laborar en reagrupar-los de veritat fora d'Esquerra Republicana. Les seves passes en les properes setmanes i mesos poden ser decisives. La seva negativa a formar part de l'executiva del partit republicà si no guanyava les eleccions internes i els rumors d'abandonar la formació, tot i que ell ho ha desmentit en tot moment, podrien anar encaminades a tenir les mans lliures per entrar a formar part i materialitzar el nou projecte. De professió metge i ex-alcalde de Puigcerdà, on va deixar en minoria tant a CiU com al PSC, la seva experiència a la Generalitat com a Conseller de Governació, que va ser expulsat del govern del primer tripartit després de negar-se a rectificar les seves afirmacions que en Zapatero era un demagog espanyolista, i la seva actitud crítica amb la direcció del partit republicà, l'avalen entre una gran part dels militants i sobretot de l'electorat que ha fugit d'aquest partit i que el podrien seguir en la nova formació. S'haurà de veure si prefereix tirar-se en un pou juntament amb ERC o si aprofita el capital polític que ara té en benefici de l'independentisme.

Per part de Convergència, haurem de veure què fan els tres corrents interns que reclamen que l'independentisme sigui l'eix del partit i de les que també ja n'hem parlat anterioment en Es Poblat: la Plataforma per la Sobirania de Víctor Terradellas, Desfederem-nos de Lluís Rovira, i sobretot Refundar Convergència d'en Joan Fonollosa, que planteja la declaració d'independència per part del Parlament i que presenta un nou document amb les seves propostes que s'afegeix als seus anteriors Un nou paradigme per al catalanisme i Proposta de full de ruta per la Independència.

Les novetats es podrien precipitar després de l'estiu, quan es conegui la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatutet colonial del Principat i la situació de la reforma del finançament colonial i es vegi l'actitud que adopten el govern de la Generalitat i les directives de CiU i ERC. Llavors es completaria definitivament el pas a la segona fase del Pla Independència 2014.


En aquest projecte hi hauran d'estar cridats també partits històrics com l'Estat Català fundat per Francesc Macià i altres de més recent creació i de gran empenta en l'àmbit municipal, com les Candidatures d'Unitat Popular. Però és possible aconseguir la unitat d'acció de persones i forces indendentistes tan diferents? I aconseguir una llista a les pròximes eleccions que torni la il·lusió perduda i rescati els independentistes de l'abstenció?




De dalt a baix i d'esquerra a dreta: Rut Carandell (Rcat), Alfons López Tena (CES), Joan Laporta (President del Barça), Mònica Terribes (Directora TV3), Ramon Tremosa (economista), Miquel Calçada (periodista i empresari), Jordi Bilbeny (filòleg i historiador), Víctor Alexandre (escriptor), Anna Sahun (actriu). Seria possible incorporar-los a La Gran Companyia Catalana del segle XXI?

Aconseguir una cosa semblant no serà gens fàcil, però si alguna vegada ho hem de veure és aquesta. És ara o mai, perquè el que ja està clar és que l'enfonsament d'ERC en les pròximes eleccions al Principat és inevitable. La divisió interna exhibida als quatre vents i la decepció externa inqüestionable amb aquest partit els portarà a nivells similars o inferiors als d'ara fa 8 anys. I els que encara els votin a ells o els que es puguin passar a CiU ho faran, com es sol dir en aquests casos, "amb la pinça al nas". Només una alternativa nova i creïble pot impedir una victòria dels encaixistes i l'augment dels colonialistes que perpetuï encara més el discurs dependentista i acceleri la decadència a la que ens aboquen. Si la unió dels independentistes és impedida per la partitocràcia vigent i no s'aconsegueix fer amb els actuals partits, s'haurà de fer des de fora i embarcar-nos tots en un mateix vaixell de nova construcció. Com deia en Carretero, tal vegada de forma subliminal o premonitòria, en la campanya per les eleccions internes d'ERC, ara ja tenim el nostre "Yes, we can". Tenim un "Sí, Espot!".

11 de juny 2008

I seguim sense balances fiscals, senyores i senyors!

Aquest diumenge dia 8 de juny es complien els dos mesos que el senyor Zapatero prometia com a termini per publicar les balances fiscals i aconseguir així l'abstenció de CiU per ser investit com a president del govern espanyol. Ara tornen a insistir que la cosa és molt complicada tècnicament i que haurem d'esperar "unes setmanes" més per veure-les publicades. A ningú se li escapa que aquesta maniobra dilatòria, una vegada més, només persegueix els objectius que ja sabem:

1. Maquillar les dades tant com sigui possible de forma defensable políticament. I és que en efecte, cuinar les dades perquè no resultin tan escandaloses deu dur molta feina a l'exèrcit de tècnics del Ministeri d'Hisenda. S'ha dit que les balances es publicaran amb els dos sistemes que hi ha ara mateix i dels que ja en vaig parlar a La balança fiscal Estat-Illes Balears, i que s'expliquen molt bé en aquesta notícia: el de càrrega-benefici que serveix bàsicament per ocultar els beneficis que té Madrid i fer-la aparèixer com a perjudicada, i el de flux monetari que és l'emprat als països europeus que fan públiques les balances i que deixen clar que els Països Catalans patim un espoli com cap altre territori en tot el continent europeu, propi d'un tracte colonial. Ja veurem com s'ho manegen per tergiversar la realitat.

2. Evitar que el coneixement de les dades oficials que es puguin aportar arribin a temps per negociar el nou sistema de finançament, que segons l'Estatutet colonial del Principat haurien de tenir enllestit abans del mes d'agost i que ja veurem quan estarà aclarit. Però quina importància té per un govern d'un Estat incomplir les seves pròpies lleis si només afecten les colònies? En tot cas, si en Solbes ja ha declarat que les balances estarien fetes "entre juliol i agost" i que la seva publicació no hauria d'afectar les negociacions del sistema de finançament, queda clar que la gestió del temps s'està portant amb l'habitual diligència que els espanyols demostren sempre en aquest àmbit.

Dimecres passat el programa IB30 de la Televisió de les Illes dedicava la seva mitja hora a recordar que en Zapatero i el seu Partit Espanyol reconeixien que les Illes som la comunitat més perjudicada per l'actual sistema de finançament, i la seva promesa de millorar la situació. El que no puc imaginar és si la cosa és pot millorar encara més del que ja ho tenen aquests espanyols. Per altra banda, no em va sorprendre gens veure en aquest programa com tots els representants a les Illes dels partits colonialistes, de sindicats, de patronals, s'apuntaven a la festa de la reivindicació com si haguessin estat denunciant des de sempre l'espoli fiscal a què ens ha sotmès el Regne d'Espanya dia sí dia també. A més de mentiders, hipòcrites! Benvinguda sigui però ara la unitat per defensar el nostre país tal com fan els espanyols amb el seu.

Molt em tem que al final, com que els canvis de sistema a l'Estat castellà es fan per no canviar res, si els Països Catalans ara tenim un espoli fiscal que supera els 20.000.000.000 € (més de vint-mil milions d'euros anuals), és a dir més de 3.327.720.000.000 de les antigues pessetes (llegiu tres bilions tres-cents vint-i-set mil set-cents milions de pessetes, si us resulta més entenedor!), el gran èxit sigui que ens quedem amb un espoli fiscal de "només" 19 o 18 mil milions d'euros anuals de no res!!! I encara ens tractaran de lladres, d'insolidaris, de tacanys i de privilegiats. Pobres treballadors de l'Espanya profunda, si no poguessin portar els seus fills ni a un miserable col·legi amb un ordinador per alumne com tenim aquí! Quina tropa!

En l'anterior entrevista a López Tena que es pot veure en els vídeos de l'article sobre el Cercle d'Estudis Sobiranistes, aquest explica com l'autopista actual entre Barcelona i València es va realitzar en el seu moment per imposició del Banc Mundial, i no per voluntat política espanyola, que si no encara estaríem connectats per camins de carro, i llegia en el seu llibre Catalunya sota Espanya, l'opressió nacional en democràcia una afirmació d'en Xavier Trias que contava com un assessor del govern d'Aznar li assegurava que mentre depengués d'ell mai es faria un tren d'alta velocitat Barcelona-València perquè suposaria un focus tant potent que implicaria que principatins i valencians es començassin a posar d'acord en temes econòmics i després "en altres coses". Ara però, sembla que les pressions de l'empresa Ford a la Generalitat Valenciana estan fent que el Partit Nacionalista Espanyol s'hagi de doblegar davant la necessitat d'aquesta infraestructura.

Per no parlar del boicot reiterat en els Convenis internacionals que realitza l'Estat castellà dels aeroports dels Països Catalans per beneficiar el de Madrid com a punt d'arribada i de sortida de vols. La imposició de l'aeroport de Barajas a moltes companyies ha estat i és un requisit per poder operar en territori sota domini espanyol.

Tot plegat, una sistemàtica, constant i reiterada espoliació sostinguda amb les mentides de sempre per part de l'Estat i la comèdia habitual per part dels nostres representants polítics delegats del sistema colonial i que només s'acabarà el dia que la nostra nació tengui un Estat independent.

9 de juny 2008

Aerolínies menorquines.

Ja tenim alternativa a Air Berlin! Després de l'èxit de l'any passat amb la seva cançó de l'estiu Verigut, en Miquel Mariano enguany ens presenta un nou tema que ironitza amb l'escandalosa situació del transport aeri que tenim els menorquins. Alguna vegada he dit que en parlaria i la veritat és que no he arribat a tocar el tema, i açò que oportunitats no n'han faltat en aquest darrer any!

Horaris que més que connectar-nos ens desconnecten, retards, equipatges que es cobren de banda, una companyia que amenaça amb abandonar-nos si no ens agrada o ens queixam del servei que donen, i tot açò per un transport que els menorquins necessitam com a Barcelona necessiten uns trens que funcionin o unes autovies lliures de peatge que no ens discriminin envers les regions de Castella que tenen tots aquests serveis públics en condicions normals.

I ara per acabar-ho d'adobar tenim els insolents d'Air Berlin encapçalat pel seu director general Joachim Hunold que ja estan comprovant com les gastam quan se'n foten de nosaltres. Des de Catalunya Acció s'ha presentat aquesta matinada una campanya de mails que supera totes les anteriors, i que amb només un parell de clics envia la imatge que podeu veure aquí baix a 10 alts càrrecs de la companyia alemanya que diu "MALLORCA ÉS NOSTRA, NO DEL REICH".



L'èxit ha estat tan brutal que la pàgina de Catalunya Acció ha quedat col·lapsada i fins i tot ha hagut de ser suspesa temporalment avui migdia. En aquests moments la pàgina ja torna estar accessible encara que l'opció d'enviar la imatge està desactivada, però les estadístiques per territoris ho diuen tot:




Un total de 11.914 enviaments que suposen 119.140 missatges que han arribat a Air Berlin en només unes hores, i només des d'aquesta pàgina sense comptar les altres campanyes que s'han escampat per internet. El col·lapse a què tenim sotmesa aquesta companyia, tal com ells mateixos reconeixen, ja és antològic. I per si no fos poc sembla que algun diari digital espanyolista ha tingut la genial pensada de preparar un text per donar-los suport que és el que necessitaven: més correus electrònics!

Mentrestant, per no perdre el bon humor, escoltem el nou tema d'en Miquel Mariano en aquest vídeo, del que podeu trobar més informació en aquesta notícia de Somiserem Ràdio.

Aerolínies Menorquines

7 de juny 2008

ES IST VERBOTEN, AIR BERLIN ZU BENUTZEN!

Reacció multitudinària i contundent de la societat civil dels Països Catalans contra la infàmia, la ignorància i el menyspreu per la nostra llengua manifestada pel Director General d'Air Berlin Joachim Hunold en l'editorial publicat a la revista d'aquesta companyia aèria, Air Berlin Magazin.

La notícia la podeu veure a Vilaweb o a l'Avui.cat. Aquest capquadrat d'en Hunold entre d'altres perles afirma que "avui l'espanyol ja no és llengua oficial" i que a Mallorca hi ha pobles en els que "els fillets ja no parlen espanyol", com si els fillets de Mallorca hagin parlat en la llengua castellana des de la prehistòria. Li semblaria igual si algú digués que a Alemanya hi ha pobles en els que hi ha fillets "que ja no parlen turc"? També se'n fot dels noms com Eivissa o Platja de Palma, que ja no són els autèntics "Ibiza" i "Playa de Palma". En concret "A les seves escoles l'espanyol és una llengua estrangera més, com l'anglès o l'alemany. On la Playa de Palma s'anomena Platja de Palma" i ironitza que "quan es pronuncia Platscha, t'hi has d'acostumar, però ja no sona com la llengua d'un imperi mundial". Resulta curiós que en Hunold comenci el seu article parlant de l'Emperador Carles I com a rei d'Espanya i de l'arribada de Colom a Amèrica. Els prejudicis són ben patents, perquè si sabés que la llengua d'en Colom i dels "espanyols" que arribaren a Amèrica era la catalana segurament tindria un xoc i se li creuarien els cables. Tot plegat demostra que aquest home deu tenir algun amic colonialista a Mallorca que el té bastant mal informat de la realitat de la nostra nació. Repeteix tòpics com que "em pensava que vivíem en una Europa sense fronteres". Idò sí, ni les fronteres han desaparegut ni molt menys l'obertura de duanes i el mercat únic ha d'implicar que no hagin de respectar les llengües de cada poble on volen treballar i fer negocis. L'única Europa sense fronteres serà la que no imposi la uniformització i es respectin les realitats de cada un dels països que la formen.


"Doncs si aquest coi d'estrangers catalans vénen a Baviera de ben segur que els farem parlar bavarès, redéu". Vinyeta d'AIR BERLIN MAGAZIN

La revista mostra també aquesta vinyeta d'aquí dalt on resulta genial que arran d'una carta de la Directora de Política Lingüística del Govern de les Illes, Margalida Tous, els alemanys demostrin que tenen clar que els illencs també som catalans. El que ja no és tan agradable és que es compari una llengua com la nostra amb un dialecte de l'alemany, com si el català fos un dialecte de l'"espanyol". Es deu pensar que tindrem cap prejudici amb l'alemany o el bavarès? Al contrari, si ens hagués de suposar un trastorn no hi aniríem a fer negocis, només reclamam justament la mateixa consideració!

Precisament aquests dies ha aparegut un vídeo per promocionar en l'àmbit internacional la nostra llengua com una oportunitat en els negocis que aquests ignorants d'Air Berlin haurien de conèixer.

Catalan, a business opportunity




És evident que la demanda de serveis i productes en català és una oportunitat per moltes empreses, que com SDI Media de Los Angeles aprofiten les possibilitats que ofereix el mercat catalanoparlant cercant voluntaris de tots els Països Catalans per registrar parlants amb diferents accents per programes de reconeixement de veu en la nostra llengua. La veritat és que dóna gust veure com tant el Govern de les Illes com la Generalitat de Catalunya esta fent sentir la seva veu en aquest assumpte amb tota correcció però reclamant respecte amb tota claredat. El delegat de la Generalitat a Alemanya es dirigeix a la companyia per escrit i els diu, segons informa Vilaweb, que "Hunold menysté un mercat potencial com és el català i l'insta a deixar enrere els posicionaments ideològics i a centrar-se en els resultats econòmics: 'queda àmpliament demostrat que les multinacionals sensibles a la diversitat lingüística, que utilitzen la llengua pròpia del país en el tracte amb els seus clients i que utilitzen la forma catalana de pobles i ciutats, per exemple, tenen sempre molt més a guanyar que a perdre'". I des de les Illes el mateix president en persona li aclarirà a Hunold el seu malentès. Llàstima que no poguem comptar amb la Generalitat Valenciana per defensar aquestes "altres coses" que deia en López Tena en un dels vídeos de l'anterior article i que fan tanta por als colonialistes de la Moncloa.

Però si les institucions fan la seva feina, i tot sigui dit, ben feta, les entitats i particulars també hem de deixar clar que menysprear i actuar contra la nostra llengua tampoc és de franc! I la societat civil es mou, com l'Obra Cultural Balear o la Plataforma per la Llengua. Per açò des d'ara mateix i fins que no rectifiquin queda prohibit emprar Air Berlin! (Es ist verboten, Air Berlin zu benutzen!, segons el traductor automàtic gencat). Diverses campanyes de correus electrònics s'han posat ja en marxa per queixar-se de les indignants paraules d'en Hunold:




Correus a: airberlin@airberlin.com; nbernhardt@airberlin.com; aweber@airberlin.com; alexandramueller@airberlin.com; jball@airberlin.com; miriammueller@airberlin.com; mdoberschuetz@airberlin.com; smanitz@airberlin.com; journalistenbuchungen@airberlin.com

El text a enviar podria ser aquest que han preparat Joves de Mallorca per la Llengua per a un full informatiu en un acte reivindicatiu entre els turistes:

Air Berlin menysprea la llengua catalana

Benvolguts clients d'Air Berlin,

Air Berlin Magazin ha publicat un editorial del seu director, Joachim Hunold, que menysprea el català. La llengua pròpia, parlada per més d’onze milions de persones, és oficial a les Balears i té presència a nombrosos àmbits de la vida social. L’editorial inclou afirmacions totalment falses, que ideològicament recorden la dictadura feixista espanyola que va prohibir l’ús del català durant quaranta anys. Com a Joves de Mallorca per la Llengua no entenem que una empresa amb grans guanys econòmics al nostre país tengui tan poc respecte per la nostra cultura i consideram que aquest menyspreu no és positiu per al manteniment de les bones relacions d’amistat entre Mallorca i Alemanya. Per això demanam a Air Berlin que s’excusi davant la societat mallorquina i retiri l’article.

alemany:

Liebe Air Berlin Fluggäste,

Das Air Berlin Magazin hat einen Herausgeberartikel seines Generaldirektors, Joachim Hunhold, veröffentlicht, in welchem unsere katalanische Sprache verachtet und schlechtgemacht wird. Diese unsere Muttersprache, welche von mehr als 11 Millionen Menschen gesprochen wird, ist ofizielle Sprache der Balearen und ist mehr denn je in allen Bereichen des sozialen Lebens präsent. Der genannte Artikel beinhaltet Behauptungen, die in keinster Weise der Wahrheit entsprechen und eher an die spanische Diktatur erinnern, die das Katalanische 40 lange Jahre lang rigoros unterdrückte.

Als Mallorcas Jugend für die Sprache verstehen wir nicht, warum eine grosse Fluggesellschaft, die auf unserer Insel grosse Gewinne erzielt, so wenig Respekt gegenüber unserer Sprache zeigt und denken, dass sich diese Verachtung in keinster Weise positiv auf die bisher gute Beziehung zwischen Mallorca und Deutschland auswirkt.

Deshalb fordern wir, dass sich Air Berlin bei der mallorquinischen Gesellschaft entschuldigt und den Artikel zurückzieht.

En anglès:

Dear clients of Air Berlin,

The Air Berlin Magazine has recently published an article of its editor, Joachim Hunold, that really undervalues and despises our catalan language. The catalan language, which is spoken by more than 11 million speakers, is official language of the Balearic Islands and is represented in all areas of our social life.

This article contains affirmations which are false and remember the Spanish Dictatorship which strangled the catalan language during 40 long years!

As Youth of Mallorca for the Language we cannot understand why an important company, that generates important profits in our territory, does show such an disrespect towards our language and we think that this lamentable behaviour does not help to maintain the positive relationship between Mallorca and Germany.

So we want Air Berlin to apologize for its behaviour and to retire this article.


Una altra campanya demana que diversos blocs i webs pengin aquest logotip de la companyia Air Berlin perquè quan els internautes cerquin informació sobre la mateixa se la trobin amb aquesta fesomia .

5 de juny 2008

El Cercle d'Estudis Sobiranistes ja camina.



Després d'uns mesos de mostrar el cartell de "pàgina en construcció", finalment la web del Cercle d'Estudis Sobiranistes es va posar en funcionament el passat dijous 22 de maig, i està enllaçada des d'aquest bloc. Just entrar podeu accedir a una presentació amb els Estats de nova creació a Europa en els segles XX i XXI i que preconitza la independència de Catalunya.



En la seva presentació s'explica l'estructura i funcions del Cercle, i la pàgina inclou les següents seccions principals:

- La secció Reflexiona, que inclou articles, estudis i informes del Centre i dels seus col·laboradors.

- La secció Entén, que inclou 10 idees amb força, Xifres que fan pensar i Full de ruta

- La secció Actua, que inclou ciberactivisme, un llistat de suports i adhesions, i un formulari per fer donatius.

També han inclòs un banner amb l'enllaç al seu Canal Youtube recentment inaugurat, des d'on podem trobar els diferents vídeos amb participació dels membres del CES, alguns dels quals ja havíem pogut veure en aquest bloc. Avui aprofitaré per penjar una entrevista feta a la Televisió local de Gandia a Alfons López Tena, president del Cercle, que com de costum diu les coses clares a l'hora de denunciar les oportunitats que perdem per ser una nació sense un Estat propi, i a més amb l'Estat al qual pertanyem actuant clarament a la contra de la nostra realitat i les nostres necessitats.

Entrevista A l'estiu festa 1



Entrevista A l'estiu festa 2



Entrevista A l'estiu festa 3


3 de juny 2008

La font de la sublevació.



L'assalt de dijous dia 29 de maig de 2008 al Saló Gòtic de l'Ajuntament de Ciutadella bull a la blogosfera menorquina. El que semblava una llarga hivernació d'aquest poble en la seva actitud política ha quedat trencat en un despertar que ha sorprès a propis i estranys. Ens haurem desxondit de veritat o haurà estat un despertar curtet com aquells que protagonitzava Robert de Niro a la pel·lícula "Despertars" (Awakenings) per tornar a caure en el coma profund de la indiferència i el silenci?

El moviment que s'està gestant en contra de la destrucció de sa Plaça des Pins per convertir-la en un aparcament subterrani és una protesta clara pel menyspreu dels sentiments de molts ciutadellencs envers aquesta plaça, però serveix de canalització del malestar per les formes del govern municipal PP-UPCM i la seva oposició a qualsevol tipus de la participació ciutadana en la presa de decisions que afecten la vida dels ciutadans. I aquest malestar que ara esclata l'han estat sembrant des de fa temps. Ho explica molt bé en Nel Martí en els seus articles Plaça des Pins (i la desafecció política) del passat 30 d'abril, i La ciutat i els seus pins del 13 de maig. També la regidora del PSM a l'Ajuntament Maite Salord ens donava la seva opinió sobre les intencions municipals al seu article Plaça des Pins i ens informava de la campanya per salvar la plaça amb Tothom a signar! i de la manifestació convocada la setmana passada mateix amb Tothom a la Plaça des Pins! que es devia desenvolupar dins l'habitual normalitat.

Ara però, el tema de la Plaça des Pins està en boca de tothom i a tota hora, a casa, a la feina, a l'escola, al bar, al carrer. El més trist de tot és sentir gent que es lamenta de la possible desaparició del pinar resignada que "encara que la gent no ho vulgui, ho faran igual". Açò és el que no pot ser! Si no ho volem i si som majoria, no ho hem de permetre!



Vist el que ha passat, l'equip de govern té seriosos motius per estar preocupat. Una cosa és gestionar uns projectes (quins?) en els que hi creuen els seus i ningú més, i una altra molt diferent és tractar d'imposar una decisió en la que els seus mateixos votants manifesten dubtes o es mostren obertament contraris juntament amb la resta de la població.

I què ha iniciat aquesta revolta? La confusió al voltant de la destrucció per part de l'Ajuntament del brollador de la Plaça des Pins n'hauria estat el detonant. Una decisió precipitada de retirar dita font i el seu trencament accidental ha provocat una reacció en cadena, des dels vesins indignats amb tota la raó per l'actuació municipal fins als fets de darrera hora del capvespre. El boca a boca i els mitjans de comunicació tradicionals escampaven la retirada i destrucció de la font amb l'aparició dels primers protestants, amb les representants de l'oposició Maite Salord i Pilar Carbonero incloses, i molta gent ho ha interpretat com una provocació, com l'inici de la retirada dels pins. A partir d'aquí, correus electrònics, missatges de mòbil, blocs i webs, com la del GOB amb aquesta notícia, feien la seva feina de convocar una concentració a la plaça a les 20:00 hores per protestar.



Els fets ja han estat qualificats de dia històric per en Joan Martínez al seu bloc, que ens ofereix tres apunts relacionats amb la qüestió:

Ciutadella assalta el Saló Gòtic

L'assalt al Saló Gòtic i 2

Per una Comissió de Patrimoni Històric

El bloc Can Lluri es destaca novament per la seva crònica des de primera línia de combat i càmera en ma via Youtube:

Escandalós, increïble, indignant...

Ciutadella ha cridat, volem Pins!!!

Ses fotos de sa concentració i de l'ocupació de l'Ajuntament de Ciutadella

Els meus vídeos de s'ocupació de s'Ajuntament de Ciutadella

Crònica des Pins de dilluns 2 de juny

La regidora del PSM Maite Salord ens ofereix també la crònica en el seu darrer article Han tirat baix la font de la Plaça des Pins! que ja duu prop d'un centenar de comentaris. Per cert que una de les intervencions és meva. Davant l'aparició de l'infaust personatge històric del Capità Negrete entre els comentaristes, que es declara votant del Partit Nacionalista Espanyol, i que alguns només coneixen pel paper que s'autoatribueix a l'Acta de Constantinoble, no he pogut evitar d'aprofitar l'oportunitat de fer una representació d'en Pialí Baxà per mostrar l'autèntic rol d'aquest Cavall de Troia de la Corona espanyola en el seu intent de genocidi del poble menorquí. Gràcies a un altre comentari d'un tal Kintet descobresc la pàgina d'en Jordi Francolí a MySpace i que té un tema anomenat "La meva plaça" que ens parla d'una plaça que tenia pins i que ara és de formigó. Molt adequada com a proposta d'himne, l'hauríem d'escoltar tots. Avui, na Maite ens fa cinc cèntims d'un anònim que ha rebut per correu electrònic a Peus en remull.

En Francesc Sintes evoca les enyorades glòries del Foner emmascarat, que no podia fallar el tir, amb un esperat Cabildolàndia reviscola! Simplement genial!!!

Altres blocs que en parlen són els següents:

Ja que hi som

Plaça dels pins

Parking subterrani

Escriviure

Aparcament vs plaça des Pins

El pensamiento ordenado

Plaça des Pins

Cambra de Xaloc

Pàrquing

Finalment, dir que s'ha obert la pàgina Salvem sa Plaça des Pins, amb un recull d'articles, notícies, fotos i vídeos que es van penjant a internet i que ja inclou fins i tot un fòrum.

1 de juny 2008

Un adéu (provisional) a un referent?

Des d'avui dia 1 de juny de 2008 el blocaire Xavier Mir ha començat la "vaga de bloc per la sobirania" que va anunciar fa un parell de setmanes. I en aquesta vaga hi tenen molt a veure les dades que hem conegut recentment sobre l'opinió dels ciutadans del Principat en relació a la manca de sobirania de la nostra nació. Les pròpies dades que publica la Generalitat indiquen que la situació actual no es pot seguir acceptant per més temps, i les que publiquen altres entitats com la UOC encara són més contundents. Amb aquesta informació, la pressió i les veus que reclamin d'una vegada l'exercici del nostre dret a decidir, la pressió a la classe política i els partits parlamentaris actuals perquè es defineixi la ruta cap a la creació d'un Estat propi s'haurien de multiplicar. Ell ja ho ha anat fent des de fa dos anys des del seu bloc, i ara diu que "quan la raó de la paraula és desoïda, potser cal provar el silenci".

El seu bloc amb el lema "Jo també vull un Estat propi", va donar nom a la campanya que va iniciar amb la seva Crida a la blogosfera sobiranista i que el va catapultar com un referent. Aquella campanya es va escampar com la pólvora entre els blocs, enmig del silenci dels mitjans tradicionals. La seva iniciativa va tenir molt a veure en l'aparició de la Xarxa de Blocs Sobiranistes primer (que ja compta amb 683 blocs adherits), i després en la realització de la campanya Sumem-nos al mapa per un Estat propi de n'Àlex Vizcaíno. Jo mateix vaig encetar aquest bloc com un experiment per afegir-me a aquestes iniciatives i aquí estic encara, donant la tabarra als que teniu la paciència d'aturar-vos habitualment en Es Poblat i que, per cert, de cada vegada sou més (aquest mes de maig passat Es Poblat ha superat per primera vegada les 3.000 pàgines vistes, amb 3.213 pàgines i 1.584 visitants únics).

També la seva campanya "Referèndum és democràcia" va rebre l'adhesió d'aquest bloc amb el recull d'opinions que amablement em van fer arribar diverses persones sobre les preguntes que es plantejaven. Finalment aquella campanya ha donat nom en el meu bloc a tota una categoria d'articles sobre les notícies que genera la necessitat d'un Estat propi per la nostra nació. També vaig contribuir en la campanya El món ha de saber-ho iniciada per ell a finals del passat més d'agost i que consistia en una visualització massiva de la primera part del documental Èric i l'Exèrcit del Fènix, i que ha adquirit vida pròpia i ja ha superat les 815.000 visites. I la seva proposta perquè els Països Catalans ens plantassim amb motiu de les eleccions espanyoles també va generar el seu debat, tot i l'evident dificultat de la proposta, i de la que finalment em vaig desmarcar per donar suport a Unitat per les Illes.

Amb la seva actitud i entusiasme, es molt el que aquest bloc deu a l'empenta i creativitat d'en Xavier. I com és de suposar, també ha tingut les seves diferències amb altres bloguers sobiranistes. Alguns li han retret un excés de seguidisme i justificació de les tesis d'ERC per pactar amb el Partit dels Sectaris Colonials, i fins i tot atribueixen la seva vaga a un suposat cansament o a la decepció pels resultats d'aquest partit, extrems que ell nega. Ara però, la seva decisió personal d'iniciar una vaga del seu bloc no serà seguida per Es Poblat, ni era la seva voluntat convertir aquest acte en una nova campanya. El seu exemple però, haurà de ser tingut en compte de cara al futur. El moment polític de Menorca i la resta de les Illes arribarà quan el procés de construcció d'un Estat propi estigui ja en la seva fase decisiva al Principat, on la tradició de presència d'uns partits autòctons fan que la iniciativa es dugui des d'allà, mentre a la resta de la nació els qui creim que tenim un futur fora d'Espanya ens ho miram amb esperança.

Els comentaris que li han sol·licitat que continuï i que no silenciï les seves valuoses opinions i l'anàlisi de la situació política a la que ens té acostumats han estat diversos. Fins i tot Alfons López Tena li demanava en un comentari que seguesqui amb una frase de les que esdevenen cita a recordar: "Pot semblar que picar ferro és cansat, però l'escalfa fins dominar-lo".

Els requisits que posa per tornar són 4 i són ambiciosos, però és resumeixen en respecte per la voluntat democràtica dels catalans del Principat per començar a constituir un Estat propi. Dels 4 requisits se n'ha de complir almenys un, i no necessàriament de forma literal:

1. Fins que el president de la Generalitat faci una declaració institucional reconeixent la crisi del model autonòmic, assegurant el suport del seu grup parlamentari a la llei de consultes populars del conseller Ausàs i comprometent-se a fer una consulta autodeterminista i, per tant, reconeixent el dret de decidir.

2. Fins que CiU deixi de dir que no descarta el dret d'autodeterminació i passi a fer una proposta concreta perquè el Parlament pugui exercir aquest dret assegurant el suport dels seus parlamentaris al vot afirmatiu.

3. Fins que es constitueixi, si cal a proposta d'ERC, una taula de partits i entitats (CES, PDD, etc.) encarregada d'establir els passos i el calendari que ens han de dur a la recuperació de la sobirania.

4. Fins que ICV, que també reconeix el dret d'autodeterminació, s'integri a aquesta taula o a la reclamació explícita de la sobirania.

Finalment, en un comentari també ha declarat que tornaria si s'avancen les eleccions al Parlament.

Un lector li proposava que aprofiti la seva vaga per concedir totes les entrevistes que li ofereixin, i en un altre agut comentari que li proposa que la vaga sigui a la japonesa i inundi el blocs amb les seves reflexions, en Xavier explica que la cosa podria anar per aquí, que el fet de deixar d'escriure al seu bloc no ha de voler dir necessàriament que estigui callat, i que pot seguir participant a través de comentaris a altres blocs.

El bloc d'en Xavier va canviar el subtítol pel de "L'Estat propi que volem ja s'acosta", i ara diu que quan torni serà per fer-ho amb un de nou, més definitiu. Idò, Xavier, esperarem que tornis prest amb la teva "Crònica del naixement de la República de Catalunya". Mentrestant, ja ho saps, Es Poblat és també casa teva pel que vulguis. Molta sort.