Tractar la qüestió del nom de la nostra nació, l'evolució de les denominacions que s'apliquen sobre el conjunt dels territoris habitats per catalans, i de l'estructura política que ens és pròpia és un tema que tenia pendent de feia temps i que alguns comentaris de lectors d'aquest bloc m'han reclamat en alguna ocasió sobretot amb motiu del meu costum d'anomenar l'actual "comunitat autònoma de Catalunya" amb el nom de "Principat".
Amb l'article El misteri de la paraula Catalunya que vaig publicar l'any passat ja vaig introduir la possibilitat que l'antic concepte de "Cathalunya" significàs originalment "Unió de Països", un nom desproveït per tant en els seus inicis de contingut identitari i que voldria designar el conjunt de comtats que es van agrupar entorn del de Barcelona. En un article ja d'enguany, Barres al vent!, podem veure com els bastons o pals daurats de la nostra bandera intentarien representar cada un dels territoris que a cada època estaven sota la sobirania de la Casa de Barcelona. En aquest article i els següents d'aquesta sèrie donaré la meva opinió de la concepció i estructura política de la Nació Catalana i explicar com es perd l'ús de la denominació Catalunya per acabar essent oficialment només el nom d'una part dels territoris que formaven part d'aquella unió.
L'estructura política de la Nació Catalana: El Principat i els Regnes de Catalunya.
Com és sabut, els comtats inicials que es formaren en la frontera sud de l'imperi Carolingi eren regits cada un per un comte, dels que el comte de Barcelona s'erigiria en el cap de tots ells. El comte de Barcelona seria per tant el primer entre iguals (o primus inter pares) dels altres comtes, i amb el temps els diversos comtats passarien a ser directament del comte de Barcelona. Aquesta funció de primer entre iguals donaria a la Casa de Barcelona la cultura política federal que caracteritzaria l'estructura territorial dels seus dominis.
El comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, amb l'edat de 23 anys, es prometé amb la princesa Peronella d'Aragó, una filleta de només un any, tot i que el casament no es va realitzar fins uns anys després a Lleida, l'agost del 1150. Així el regne d'Aragó (que llavors abastava només un territori similar al que avui és Osca), que passava per greus dificultats i sobre el que també tenien pretensions navarresos i castellans, s'incorporava al Casal de Barcelona, i els comtes de Barcelona adquiririen el títol de reis que exercirien per Aragó, però mantenint el de comtes a Barcelona.
Els comtes de Barcelona i reis d'Aragó serien Prínceps no en el sentit de fills d'un rei ni d'hereus, ja que el títol nobiliari d'hereu era el de Príncep de Girona, sinó en el sentit d'exercir la sobirania sobre un territori que era un conjunt de territoris i de "primer ciutadà" en el sentit que es donà a l'Imperi Romà per conservar la seva concepció republicana anterior. Segons la Viquipèdia, un dels significats de Principat és precisament "el territori on el sobirà no en té un títol específic o ho és en funció d'un altre títol". Per tant, aquest conjunt de comtats es tractaria d'un Principatus en el sentit llatí de sobirania i que es mantindria sense la categoria de regne com la que es donaria als altres territoris que es van anar incorporant a la Casa de Barcelona: Aragó, València, Mallorques, Sicília...
I aquí sorgeix la típica pregunta: per què no es va proclamar el comte de Barcelona com a rei de Barcelona i es creava així també el regne de Barcelona igual que el d'Aragó, o València o Mallorques? Per què es mantenia un territori envoltat de regnes sense "elevar-lo" també a la categoria de regne? La meva opinió és que no es va proclamar rei de Barcelona segurament per causes ben diverses com que inicialment no devia interessar als altres comtes i institucions que perdrien quota de poder davant d'un rei que sí que podien exercir davant d'un comte, per les reticències que l'Església sempre va tenir amb la Casa de Barcelona, i finalment i sobretot perquè no devia fer cap falta canviar una situació que funcionava prou bé. Contràriament al que avui pugui semblar, segurament el fet de no ser un regne devia ser força beneficiós per Barcelona i el conjunt del Principat i els equilibris de poder dins la Corona Catalana.
La territorialització del concepte de "primer entre iguals" i de "Príncep" que requeia en el comte de Barcelona implicava un comtat de Barcelona que esdevenia "Primer entre iguals" respecte els altres comtats i un "Principat" que sense ser formalment un regne, era equiparat com a tal i era el primer entre els regnes de la Corona, per ser l'origen, cap i casal de la dinastia barcelonina que havia creat una monarquia amb diversos territoris, cadascun d'ells amb les seves lleis i institucions pròpies.
Aquest paper de primer entre iguals del Principat, en les posteriors versions republicanes del federalisme català que imitarien diferents nacions, estaria representat pel Districte Federal, un territori que sense ser un Estat com els altres, és també el primer entre iguals i exerceix la capitalitat de la federació. I si s'ha imitat aquest precís i concret model pel federalisme modern, deu ser que devia ser prou encertat.
En efecte, cada regne havia de disposar d'un virrei que representàs el rei en aquell territori, mentre que cada Estat modern d'una federació disposa del seu Governador o figura equiparable. El Districte Federal, en canvi, queda sota la jurisdicció directa del govern de tota la federació, com en el cas del Districte Federal de Mèxic, i la seva governació sol presentar peculiaritats respecte l'elecció i nomenament dels Governadors dels Estats membres. Exactament igual com en el cas del Principat, que no podia tenir virrei perquè no era regne i quedava sota la jurisdicció directa del seu Príncep comte-rei, i on com a màxim es nomenava un Lloctinent com a representant en cas d'absència. La necessitat d'un Districte Federal es justifica amb l'objectiu d'evitar la influència dels interessos particulars de qualsevol Estat membre sobre un territori, de la mateixa manera que no interessaria un regne de Barcelona que podria suposar conflictes entre el virrei de Barcelona i els virreis dels altres regnes, mentre que no n'hi hauria d'haver entre els virreis i el rei en persona. Una qüestió que precisament encara avui afecta el Principat, on sembla que tothom tengui dret a decidir-hi el que s'ha de fer o no per repartir-se el pastís en qüestions com l'aigua, l'Arxiu Reial de Barcelona malanomenat de la "Corona d'Aragó", les infraestructures, el finançament, etc... A més, s'ha de tenir en compte el paper de les Corts Catalanes que representaven una limitació del poder del comte-rei inèdit en altres nacions, on s'aprovaven les Constitucions catalanes, i en les que diferents territoris de la Unió com Sardenya o Sicília reivindicaven enviar-hi els seus representants, tal com feia el Regne de Mallorca.
El paper de Principat de Catalunya que exercien els comtats encapçalats pel de Barcelona l'entenc, per tant, com la forma feudal primigènia del que seria un Districte Federal de Catalunya, i tindria la particularitat de ser una autèntica federació (unió de comtats, union of counties) dins d'una federació major que era Catalunya (Unió de Països, Union of Countries). I igual com la Ciutat de Mallorca pren el nom de la denominació de l'illa i regne del que formava part i n'era cap, igual com la Ciutat de València dóna nom al regne del que és capital, igual com el Districte Federal de Mèxic pren el nom dels Estats Units Mexicans i de la ciutat de Mèxic que n'és la capital, el Principat de Catalunya pren el nom de Catalunya de la Unió de Països que està en el seu propi origen, de la que formava part i n'era el primer entre iguals.
Els territoris de la "Unió de Països" o Catalunya (clicar per veure ampliat).
L'antiga Catalunya, formada per un Principat i un conjunt de Regnes. Resulta destacable que la forma del Principat, que exerciria de forma similar al que avui coneixem com un Districte Federal, és semblant a la de tota la Catalunya peninsular ibèrica a petita escala.
L'expansió del federalisme.
Per descriure l'esperit del federalisme català serveix l'exemple d'en Ramon Muntaner en la seva Crònica sobre la mata de jonc, referida en el seu context a la unitat entre el rei N'Alfons d'Aragó (de València, Sardenya, comte de Barcelona i d'Urgell) i els reis de Mallorca (llavors regnada per Jaume III de Mallorca) i Sicília (regnada per Frederic II, germà petit de Jaume II de Barcelona), monarques "que porten el seu senyal":
"E si negú me demana: En Muntaner, quin eximpli és aquell de la mata de jonc: ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda be forts, e si tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara com més se n'hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d'aquests tres Reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l'altre. Per que és mester que d'aquest pas se guarden; que mentre tots tres sien d'una volença, no temen tot l'altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics".
D'aquest paràgraf n'hem de destacar la visió dels reialmes que conformaven llavors els dominis de les branques de la Casa de Barcelona i la força que implicava la unió d'aquests territoris malgrat fins i tot tenir reis diferents, i que els nostres veïns no esperaven altre cosa que veure'ns dividits i enfrontats per vèncer-nos.
L'expansió de l'Estat català primer per les Espanyes amb la incorporació de Navarra, Castella i Granada a la Corona i després amb les Amèriques, implicaria que el model polític català adquiriria escala mundial. Segons la Viquipèdia, el terme federació ve del llatí "foedus" que vol dir "pacte". I és el pactisme precisament un altre tret característic i original de la nostra cultura política i jurídica, que es reflecteix també en l'estructura territorial i institucional de l'Estat, oposada als Estats unitaris i unitaristes. A més, si Catalunya significava originalment Unió de Països es podria dir, per tant, que potser els termes "federal" actual i el primigeni "català" no referit a una identitat concreta serien equivalents.
L'explicació que s'ofereix tradicionalment de la nostra estructura política històrica és la d'una unió personal o una confederació. Però les diferències que hi ha entre uns sistemes i altres són de matís o de tradició. Les unions personals es prediquen lògicament de les monarquies i seria aplicable al nostre cas, i les confederacions i federacions en serien l'evolució normal de caràcter més aviat republicà. El grau de lligam entre els Estats membres, el poder del govern central, i el dret de secessió de les parts fan que els límits entre els estats federals o confederals sigui difús i més teòric que real.
L'estructura política de la Nació Catalana: El Principat i els Regnes de Catalunya.
Com és sabut, els comtats inicials que es formaren en la frontera sud de l'imperi Carolingi eren regits cada un per un comte, dels que el comte de Barcelona s'erigiria en el cap de tots ells. El comte de Barcelona seria per tant el primer entre iguals (o primus inter pares) dels altres comtes, i amb el temps els diversos comtats passarien a ser directament del comte de Barcelona. Aquesta funció de primer entre iguals donaria a la Casa de Barcelona la cultura política federal que caracteritzaria l'estructura territorial dels seus dominis.
El comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, amb l'edat de 23 anys, es prometé amb la princesa Peronella d'Aragó, una filleta de només un any, tot i que el casament no es va realitzar fins uns anys després a Lleida, l'agost del 1150. Així el regne d'Aragó (que llavors abastava només un territori similar al que avui és Osca), que passava per greus dificultats i sobre el que també tenien pretensions navarresos i castellans, s'incorporava al Casal de Barcelona, i els comtes de Barcelona adquiririen el títol de reis que exercirien per Aragó, però mantenint el de comtes a Barcelona.
Els comtes de Barcelona i reis d'Aragó serien Prínceps no en el sentit de fills d'un rei ni d'hereus, ja que el títol nobiliari d'hereu era el de Príncep de Girona, sinó en el sentit d'exercir la sobirania sobre un territori que era un conjunt de territoris i de "primer ciutadà" en el sentit que es donà a l'Imperi Romà per conservar la seva concepció republicana anterior. Segons la Viquipèdia, un dels significats de Principat és precisament "el territori on el sobirà no en té un títol específic o ho és en funció d'un altre títol". Per tant, aquest conjunt de comtats es tractaria d'un Principatus en el sentit llatí de sobirania i que es mantindria sense la categoria de regne com la que es donaria als altres territoris que es van anar incorporant a la Casa de Barcelona: Aragó, València, Mallorques, Sicília...
I aquí sorgeix la típica pregunta: per què no es va proclamar el comte de Barcelona com a rei de Barcelona i es creava així també el regne de Barcelona igual que el d'Aragó, o València o Mallorques? Per què es mantenia un territori envoltat de regnes sense "elevar-lo" també a la categoria de regne? La meva opinió és que no es va proclamar rei de Barcelona segurament per causes ben diverses com que inicialment no devia interessar als altres comtes i institucions que perdrien quota de poder davant d'un rei que sí que podien exercir davant d'un comte, per les reticències que l'Església sempre va tenir amb la Casa de Barcelona, i finalment i sobretot perquè no devia fer cap falta canviar una situació que funcionava prou bé. Contràriament al que avui pugui semblar, segurament el fet de no ser un regne devia ser força beneficiós per Barcelona i el conjunt del Principat i els equilibris de poder dins la Corona Catalana.
La territorialització del concepte de "primer entre iguals" i de "Príncep" que requeia en el comte de Barcelona implicava un comtat de Barcelona que esdevenia "Primer entre iguals" respecte els altres comtats i un "Principat" que sense ser formalment un regne, era equiparat com a tal i era el primer entre els regnes de la Corona, per ser l'origen, cap i casal de la dinastia barcelonina que havia creat una monarquia amb diversos territoris, cadascun d'ells amb les seves lleis i institucions pròpies.
Aquest paper de primer entre iguals del Principat, en les posteriors versions republicanes del federalisme català que imitarien diferents nacions, estaria representat pel Districte Federal, un territori que sense ser un Estat com els altres, és també el primer entre iguals i exerceix la capitalitat de la federació. I si s'ha imitat aquest precís i concret model pel federalisme modern, deu ser que devia ser prou encertat.
En efecte, cada regne havia de disposar d'un virrei que representàs el rei en aquell territori, mentre que cada Estat modern d'una federació disposa del seu Governador o figura equiparable. El Districte Federal, en canvi, queda sota la jurisdicció directa del govern de tota la federació, com en el cas del Districte Federal de Mèxic, i la seva governació sol presentar peculiaritats respecte l'elecció i nomenament dels Governadors dels Estats membres. Exactament igual com en el cas del Principat, que no podia tenir virrei perquè no era regne i quedava sota la jurisdicció directa del seu Príncep comte-rei, i on com a màxim es nomenava un Lloctinent com a representant en cas d'absència. La necessitat d'un Districte Federal es justifica amb l'objectiu d'evitar la influència dels interessos particulars de qualsevol Estat membre sobre un territori, de la mateixa manera que no interessaria un regne de Barcelona que podria suposar conflictes entre el virrei de Barcelona i els virreis dels altres regnes, mentre que no n'hi hauria d'haver entre els virreis i el rei en persona. Una qüestió que precisament encara avui afecta el Principat, on sembla que tothom tengui dret a decidir-hi el que s'ha de fer o no per repartir-se el pastís en qüestions com l'aigua, l'Arxiu Reial de Barcelona malanomenat de la "Corona d'Aragó", les infraestructures, el finançament, etc... A més, s'ha de tenir en compte el paper de les Corts Catalanes que representaven una limitació del poder del comte-rei inèdit en altres nacions, on s'aprovaven les Constitucions catalanes, i en les que diferents territoris de la Unió com Sardenya o Sicília reivindicaven enviar-hi els seus representants, tal com feia el Regne de Mallorca.
El paper de Principat de Catalunya que exercien els comtats encapçalats pel de Barcelona l'entenc, per tant, com la forma feudal primigènia del que seria un Districte Federal de Catalunya, i tindria la particularitat de ser una autèntica federació (unió de comtats, union of counties) dins d'una federació major que era Catalunya (Unió de Països, Union of Countries). I igual com la Ciutat de Mallorca pren el nom de la denominació de l'illa i regne del que formava part i n'era cap, igual com la Ciutat de València dóna nom al regne del que és capital, igual com el Districte Federal de Mèxic pren el nom dels Estats Units Mexicans i de la ciutat de Mèxic que n'és la capital, el Principat de Catalunya pren el nom de Catalunya de la Unió de Països que està en el seu propi origen, de la que formava part i n'era el primer entre iguals.
Els territoris de la "Unió de Països" o Catalunya (clicar per veure ampliat).
L'antiga Catalunya, formada per un Principat i un conjunt de Regnes. Resulta destacable que la forma del Principat, que exerciria de forma similar al que avui coneixem com un Districte Federal, és semblant a la de tota la Catalunya peninsular ibèrica a petita escala.
L'expansió del federalisme.
Per descriure l'esperit del federalisme català serveix l'exemple d'en Ramon Muntaner en la seva Crònica sobre la mata de jonc, referida en el seu context a la unitat entre el rei N'Alfons d'Aragó (de València, Sardenya, comte de Barcelona i d'Urgell) i els reis de Mallorca (llavors regnada per Jaume III de Mallorca) i Sicília (regnada per Frederic II, germà petit de Jaume II de Barcelona), monarques "que porten el seu senyal":
"E si negú me demana: En Muntaner, quin eximpli és aquell de la mata de jonc: ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda be forts, e si tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara com més se n'hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d'aquests tres Reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l'altre. Per que és mester que d'aquest pas se guarden; que mentre tots tres sien d'una volença, no temen tot l'altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics".
D'aquest paràgraf n'hem de destacar la visió dels reialmes que conformaven llavors els dominis de les branques de la Casa de Barcelona i la força que implicava la unió d'aquests territoris malgrat fins i tot tenir reis diferents, i que els nostres veïns no esperaven altre cosa que veure'ns dividits i enfrontats per vèncer-nos.
L'expansió de l'Estat català primer per les Espanyes amb la incorporació de Navarra, Castella i Granada a la Corona i després amb les Amèriques, implicaria que el model polític català adquiriria escala mundial. Segons la Viquipèdia, el terme federació ve del llatí "foedus" que vol dir "pacte". I és el pactisme precisament un altre tret característic i original de la nostra cultura política i jurídica, que es reflecteix també en l'estructura territorial i institucional de l'Estat, oposada als Estats unitaris i unitaristes. A més, si Catalunya significava originalment Unió de Països es podria dir, per tant, que potser els termes "federal" actual i el primigeni "català" no referit a una identitat concreta serien equivalents.
L'explicació que s'ofereix tradicionalment de la nostra estructura política històrica és la d'una unió personal o una confederació. Però les diferències que hi ha entre uns sistemes i altres són de matís o de tradició. Les unions personals es prediquen lògicament de les monarquies i seria aplicable al nostre cas, i les confederacions i federacions en serien l'evolució normal de caràcter més aviat republicà. El grau de lligam entre els Estats membres, el poder del govern central, i el dret de secessió de les parts fan que els límits entre els estats federals o confederals sigui difús i més teòric que real.
Avui, són Estats anomenats federals o confederals la majoria de països del continent americà, des del Canadà (que és una monarquia constitucional federal lligada tant a la Commonwealth amb la reina d'Anglaterra com a cap d'Estat, com a la Francofonia) fins a la República Argentina. De qui van aprendre aquest sistema? De les unitàries Castella, França o Anglaterra evidentment que no. Només la tradició política catalana podia servir de model. A Europa hi tenim Alemanya, Suïssa, Àustria, Bòsnia-Herzegovina, Bèlgica i Rússia. Altres països arreu del mon han adoptat aquesta estructura política com Austràlia, l'Índia, Pakistan, Iraq o Sudan. I diferents estats arreu del món tendeixen a la seva federació entre iguals en organitzacions continentals com la Unió Europea.
Resulta curiós que la nació catalana que va ser l'origen i va donar a conèixer aquest sistema arreu del món avui es troba anul·lada, dividida i esquarterada entre dos estats unitaristes com França i Espanya, a l'espera de tornar a reeixir de les seves cendres i poder fer noves aportacions a la humanitat. I és que no em cans de repetir la màxima d'en Francesc Pujols, escrita a la casa-museu de Salvador Dalí a Figueres: "el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors".
Mapa dels països federals o confederals actuals. Països amb una forma política genuïnament catalana.
Entrades
