29 de set. 2008

Joan Carles I, l'Intraduïble.

Com ja sabreu, el rei d'Espanya va venir a a Menorca a inaugurar l'inici del nou curs escolar. El que tal vegada no sabran alguns, és el menyspreu cap al nostre país amb el que es va desenvolupar aquell acte i les anècdotes i actituds que va protagonitzar el monarca en la seva estada en aquesta colònia. D'entrada, el rei va fer tot el seu discurs en la llengua de Castella, però és que el president de la colònia autogestionada també, tret d'unes breus paraules inicials. Una altra bona mostra del menorquisme del Partit Espanyol, que quan es tracta de ser bons vassalls de la Gran Castella es permeten saltar-se la llei. Deu ser la manera que tenen de posar en pràctica aquella memorable mentida hiperbòlica que va pronunciar una vegada sobre que mai va ser la llengua castellana una llengua d'imposició i en la que ningú ha estat obligat a parlar. I per més cinisme atribuir-la com a pròpia d'en Servent quan aquest era catalanoparlant i les seves obres no van poder sobreviure en la seva llengua.

També podrien haver anat a fer la inauguració en un dels nous flamants barracons d'última generació que comencen a proliferar pel país, però no, es veu que açò no fa mudat i van triar l'Institut Joan Ramis i Ramis per fer l'acte. Pel que sembla, la intel·ligència del cap de l'Estat castellà arriba fins al punt de llegir el nom d'en "Joan Ramis i Ramis" com a "Joan Ramis Primero Ramis". Tota una ficada de pota a l'altura d'altres pífies del mateix estil pròpies de certes presentadores de televisió. I es veu que no s'acaben aquí les demostracions del nivell cultural d'aquest personatge i el seu respecte per la nostra cultura, perquè també va rebutjar veure el seu nom escrit com a Joan Carles. M'ho crec, perquè no és la primera vegada que es queixa d'aquest fet. Record com en una acte similar a Barcelona, crec que en la inauguració del fòrum de les cultures (ja té conya la cosa), va mostrar la seva sorpresa pel fet que la placa commemorativa posàs Joan Carles I i va dir que el seu nom és "Juan Carlos", fet que van recollir les càmeres d'una televisió castellana. És que no li han explicat a la Casa reial que els noms de reis, emperadors i papes es tradueixen a totes les llengües? Tal vegada quan a les televisions de Castella que ens imposen al nostre territori escoltem notícies sobre el príncep "Charles" o el papa "Benedetto XVI" em creuré que és un error i que esteim equivocats anomenant Joan Carles al rei. En el moment de publicar aquest article, veig que el bloc d'en Joan F. López La ventada dels dies parla també d'aquest tema.

És clar que si el senyor prefereix ser només un ciutadà Juan Carlos qualsevol ja sap què ha de fer: abdicar ell i tota la seva família i donar pas a la restauració d'un sistema republicà com a forma d'Estat. No seré jo qui li negui aquest dret. Però mentrestant no ho faci i véngui a fer inauguracions oficials com a cap d'Estat, al nostre país és i serà el rei Joan Carles tant si li agrada com si no.

I més ens valdria que li agradàs, perquè vés a saber de què és capaç aquest home que tant s'esforcen els mitjans en pintar-lo senzill i planer. Sempre és bo tenir una idea de com es recordarà la història del rei Joan Carles quan la pressió del poder per amagar els aspectes foscos de la seva vida i el seu regnat ja no hi sigui, com la mort del seu germà en circumstàncies no aclarides i que recentment ha tornat a ser notícia. Quina casualitat que les biografies de reis estiguin sovint tan plenes de morts inexplicables! D'aquest tema hi ha un apunt interessant al bloc de Latrappola d'una informació que apareixia a la Viquipèdia en castellà que després va ser editada. Per saber-ne més, sempre és pot consultar la biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó, Un rei, cop per cop, i tal vegada ens farem una idea del que en dirà la història sobre el seu paper, per exemple, en l'intent de cop d'Estat que sempre ens han explicat que va resoldre a favor de la "democràcia" amb una actuació que li faria guanyar el respecte del poble.

Diguin el que diguin en el futur sobre ell, que comencin per dir que era un monarca de la dinastia borbònica que ens eliminà les nostres institucions per dret de conquesta, i imposat per voluntat expressa d'un dictador. Voldrà dir que la nostra història ens l'escrivim nosaltres.

27 de set. 2008

Quan tindrem un Cime.cat?

Ja fa un temps que el .CAT funciona perfectament a internet com a domini propi de la comunitat catalanoparlant, el primer d’aquestes característiques que es va posar en marxa i que altres pobles cerquen imitar. I és evident que aquest recurs que ens ofereix la xarxa no va agradar gens ni mica als nacionalistes espanyols quan es va crear. De les desqualificacions inicials dels imperialistes de domini separatista (tan de bo tinguéssim un .pc, o un .ct, o un .ib, o un .pv, que són els que ens podria correspondre com a exemples de dominis territorials) es va passar a cercar fórmules possibles de camuflar l’existència del nostre domini lingüístic i reduir-ne la seva incidència. Primer va sortir una proposta de regalar el domini colonial .es, i ara darrerament ha sortit la polèmica del domini .bcn sol·licitat per l’Ajuntament de Barcelona.

Aquí a les Illes, la pàgina del Parlament de les Illes Balears és accessible a l’adreça www.parlamentib.cat, en una decisió presa pels sector autòcton del Partit Nacionalista Espanyol i que va provocar també l’escandalització dels espanyolistes defensors del veritable esperit del Partit. La televisió de les illes, després d'un primer intent aturat pels colonialistes, també és accessible amb el domini www.ib3.cat, però es redirigeix automàticament cap al .es com a pàgina principal, i igual passa amb la pàgina de l’administració colonial www.illesbalears.cat.

A Menorca ja ni tan sols tenim açò, la web del Consell insular només és cime.es, sense que es reconegui el cime.cat ni de forma secundària. I ja no parl de les pàgines dels Ajuntaments de l’illa. Per què la màxima administració pública de Menorca ni cap altra ha adoptat encara el .cat que ens identifica amb la nostra comunitat lingüística? És que hi ha reticències per part d’algú en donar visibilitat a la pertinença de Menorca com a part dels territoris catalanoparlants? Oficialment, aquesta pertinença no es qüestiona, però una cosa és no qüestionar-ho i una altra és reconèixer-ho activament, no amb paraules que s’emporta el vent de cara a la galeria de convençuts i interessats en la nostra llengua, sinó amb fets que facin universalment visible tant per propis com per estranys que la llengua pròpia de Menorca és el català.

Si tenim uns governs tant a nivell balear com a nivell insular amb presència de partits autòctons que defensen la nostra llengua i cultura, i amb majoria d’un Partit Espanyol que alguns afirmen que és menorquinista, no crec que hi hagi cap problema per adoptar el domini lingüístic .cat que ens correspon i que sigui visible com a adreça principal en les webs d’IB3, la CAIB, els consells insulars i molts Ajuntaments. Si va ser capaç de fer-ho en Pere Rotger com a President del Parlament, com no ha de ser-ho en Marc Pons com a President del Consell! I si a algú li pica, que es grati.

Tindrem notícies d'aquest tema, o ni tan sols s'ha plantejat el canvi? Tal vegada seria qüestió d'anar preparant una altra campanya de correus electrònics, a veure si com a mínim emprenyam...

25 de set. 2008

Aragó, tan aprop i tan enfora.

Aragó, país amb el que hem compartit la història de la nostra nació des de temps que es perden en la memòria, no podia faltar per més temps en aquest recorregut que feim des d'Es Poblat a la secció d'Afers Exteriors. I és cert que el tenim tan aprop i a la vegada tan enfora, tan oblidat. Hem estat ja a Occitània, Còrsega i Sardenya. Fins i tot inevitablement tenim més present Castella, i ens pensam que Aragó està del tot perdut, espanyolitzat completament i sense gent amb consciència nacional.

És cert que l'Aragó d'avui es troba castellanitzat lingüísticament gairebé totalment, que el nacionalisme majoritari és l'espanyol, i que no està exempt de catalanofòbia. Però no estan castellanitzats també tants territoris independents a Amèrica? I no existeix també majoria del nacionalisme espanyol a territoris de la nostra pròpia nació com el País Valencià i les Illes Balears? I no hi ha catalanofòbia fins i tot en el mateix Principat? Tal vegada amb aquesta visita a Aragó trobarem alguns motius per veure-hi alguna cosa més que allò que ens mostren els mitjans de manipulació massiva.

Les llengües d'Aragó.
Si parlam de les relacions entre Aragó i la nostra nació, el primer en què ens fixam és que en el seu territori s'hi parla la llengua catalana en tot el que per nosaltres és la Franja de Ponent. Aquestes comarques han estat incloses intermitentment al Principat o Aragó durant segles, i es conserven avui en dia com el territori on hi ha encara un major percentatge de catalanoparlants de tots els Països Catalans, entre els que s'hi troba el mateix president aragonès Marcel·lí Iglesias. També es manté la llengua pròpia aragonesa, però ni l'aragonès ni el català són reconeguts com a llengües oficials. Ni l'Estatut colonial ni la Llei de llengües d'Aragó que havien de solucionar aquesta qüestió donen resposta a les necessitats dels parlants d'aquests idiomes, que com sempre veuen condicionats políticament els seus drets pels nacionalistes espanyols. En podrien aprendre de l'Estatut colonial del Principat, que reconeix l'oficialitat de l'occità a tot el seu territori pel fet de ser parlat a la Vall d'Aran, però ja se sap, els nacionalistes espanyols són d'una altra pasta.



Els símbols d'Aragó.


Un dels temes eternament polèmics entre catalans i aragonesos és el de la bandera, en el que la confusió que els comtes de Barcelona fossin també reis d'Aragó i que el senyal familiar dels comtes esdevingués senyal reial. Des de la viquipèdia es poden consultar diferents teories sobre la catalanitat i l'aragonesitat de les barres. Els segells més antics que es conserven són de Ramon Berenguer IV de 1150, però sigui com sigui, que no ens separi una bandera comuna! El cert és que avui, la senyera amb les barres catalanes també és pròpia d'Aragó, com de Provença o Foix, territoris amb comtes que també eren descendents de la casa de Barcelona abans de l'aliança amb Aragó.


L'escut amb la Creu d'Enneco Ariesta, considerat escut original dels reis d'Aragó abans que aquest títol recaigués en els comtes de Barcelona, i l'actual bandera d'Aragó que inclou l'escut d'Aragó.

La consciència nacional aragonesa.

A un país com Aragó, que va perdre també les seves institucions després de la Guerra de Successió juntament amb els Països Catalans, com no podia ser d'altra manera també hi ha independentisme, que representa netament Estau aragones, amb les seves joventuts a Astral (Destral). Tierra aragonesa reclama la "construcció nacional que desemboqui en la plena recuperació de la sobirania" d'Aragó, però sense parlar clarament d'independència. Per desgràcia, aquestes dues visions del propi país no tenen representació parlamentària, com sí la tenen partits autòctons com la Chunta Aragonesista o el PAR, representants del regionalisme ben entès.

Algunes referències interessantíssimes d'aragonesos que he trobat per la xarxa són el bloc Aragonando, que es defineix com a bloc aragonès de pensament anticolonial i des del que es pot accedir a altres blocs de la blogosfera aragonesizante o del Mundo anticolonial, com Aragon colonial, que tampoc té desperdici. Estimats camarades dels blocs anticolonials del món, unim-nos!

I per acabar, Un mail des de l'Aragó per reflexionar: un aragonès que es sent estranger quan va a Castella i com a casa quan es troba als Països Catalans, que reclama les simpaties del catalanisme, i a qui li agradaria un país "des del Moncayo a Maó". On s'ha de signar?

22 de set. 2008

Els Blocs Menorquins Sobiranistes.

Quan el passat juliol vam arribar als 100 menorquins adherits al mapa per un Estat propi, ja em vaig referir en el corresponent article sobre l'aparició d'un nou bloc menorquí que també havia inclòs el banner d'Estatpropi.cat entre els seus enllaços. Es tractava del bloc de l'Associació Cultural Puig d'Ostern de Ferreries, que ara ha canviat el nom pel d'Associació Cultural Ses Tres Boques. Em demanava en aquell escrit que hi hauria d'haver més blocs menorquins que incloguessin aquest enllaç i que es declarassin partidaris d'un Estat propi adherint el bloc a la Xarxa de Blocs Sobiranistes, i en un comentari deia que seria genial poder tenir una secció específica de blocs menorquins adherits.

Idò bé, sense esperar més adhesions, durant les vacances d'agost ja vaig crear aquesta secció que haureu vist just davall de la de la blogosfera nacional i abans de la dels altres blocs menorquins. Inicialment a Ciutadella hi vaig incloure aquest bloc, El Claustre de Shangri-La i el Diari d'un Cremat d'en Francesc Sintes, dos blocs que no tenen banner d'Estatpropi.cat però que sí que estan adherits a la XBS, tot i que el darrer està inactiu des del gener. I a Ferreries el bloc del Puig d'Ostern, que tenia enllaç a Estatpropi però que no estava adherit a la XBS.

Amb el reinici de l'activitat del bloc de Can Lluri després de l'estiu aquesta passada setmana, en veure-hi el banner amb l'enllaç a la pàgina de la Comissió dels 100 anys de l'Estelada, no vaig poder evitar de comentar el tema d'afegir el d'Estatpropi i entrar a la XBS i així ho ha fet. El bloc de Can Lluri ja inclou no només el banner sinó també el marcador dels adherits menorquins per un Estat propi i per suposat ja l'he inclòs dins els Blocs Menorquins Sobiranistes. Esperem que el seu autor segueixi donant guerra ara que se'n va a estudiar a Barcelona! I el bloc del Puig d'Ostern, després de trobar la seva nova direcció com a Ses Tres Boques i fer-los el mateix suggeriment, també s'han adherit a la XBS.

Ara mateix, per tant, som 5 blocs sobiranistes a Menorca (de fet, 4 en actiu): 3 de Ciutadella i 2 de Ferreries. Si aquestes dues poblacions sumam 51 adherits a Estatpropi.cat, com és que amb els 43 que sumen ara mateix Maó, Es Castell i Sant Lluís no hi ha encara cap bloc sobiranista a la banda de llevant? I si hi és, jo almenys no el conec. Tenir un bloc sobiranista a cada poble de Menorca segurament serà difícil a curt termini, però resulta estrany que sobretot Maó amb 36 adherits estigui sense cap bloc sobiranista i a Ciutadella amb 29 en tinguem 3.

Segur que alguns blocs més que ja estan en actiu es podrien declarar també per un Estat propi. I si no és així, a veure si de totes maneres alguns dels 107 menorquins que ja donam suport a la independència de la nostra nació es decideix a obrir el seu propi bloc sobiranista. Qualsevol tipus de bloc és vàlid per adherir-se a la XBS o a EstatPropi.cat.



I precisament ara fa una setmana, Estatpropi.cat va arribar als 20.000 adherits. La notícia va sortir en diversos mitjans, com a Vilaweb, el Racó Català, on es diu que el mapa, amb les adhesions voluntàries de la gent "és un bon desmentiment per a la idea que la nació catalana es limita a alguna de les comunitats autònomes dels PPCC sota sobirania espanyola", o El Singular Digital, que destaca que segons els promotors "la bona acollida d’aquesta iniciativa es deu al fet que es tracta d’un producte engrescador, que ha mantingut la independència dels partits polítics i no ha buscat la promoció a través de cares conegudes sinó mitjançant la col•laboració amb entitats i col•lectius diversos”.

18 de set. 2008

Dimiteixi, senyor Brondo.

Senyor Batle de Ciutadella, em dirigesc a vostè per demanar-li que dimiteixi del càrrec de President de la Corporació municipal del que va prendre possessió com a resultat de les passades eleccions locals de maig de l'any passat. Com recordarà, vostè es presentà com a cap de la llista establerta pel Partit Nacionalista Espanyol que va resultar la més votada, tot i que sense majoria absoluta, i va obtenir 10 regidors. Però el passat dia 31 de juliol d'enguany, vostè i vuit regidors més del seu equip de govern també de la mateixa formació política, van abandonar la militància del partit amb el qual es van presentar a les eleccions.

Davant la indefinició jurídica d'aquest acte polític s'ha provocat que se'ls qualifiqui a vostè i els seus companys de trànsfugues, díscols, renegats o desertors, entre d'altres. I no m'estranya. De tothom és conegut que la suposada democràcia en la que vivim és en realitat un simulacre en la que la separació dels tres poders clàssics d'un Estat de dret, el legislatiu, l'executiu, i el judicial, és pura ficció i que es troba a més segrestada pels partits polítics, l'anomenada Partitocràcia. Així tenim un poder judicial totalment polititzat pels partits i mediatitzat per l'executiu, que depèn d'un President elegit pel poder legislatiu, que a la vegada està també acaparat pels partits.

El sistema que tenim fa que els partits imposin una llista tancada amb els noms que s'han de votar de forma exclusiva i excloent sense opció per part del ciutadà a triar entre els noms d'una o diverses llistes, i és molta la gent que vota els partits que més coneixen o amb els que més s'identifiquen independentment de les persones que s'hi presentin. Però els partits saben que els nostres representants no són ells com a organitzacions, sinó els diputats als Parlaments, els consellers electes en els Consells i els regidors en els Ajuntaments, siguin quins siguin els partits o les organització amb les que militin o simpatitzin. Les persones, i no els partits, són les que ens representen legalment i legítimament, però aquests representants depenen dels partits per ser elegibles. Açò provoca que en cas de conflicte, la lleialtat dels nostres representants estigui viciada moltes vegades per prioritzar la fidelitat al partit, i no als ciutadans que els van votar. I també per açò allò que més temen els partits, per damunt fins i tot dels corruptes, són els que abandonen la seva disciplina i els deixen sense el poder que havien guanyat. No m'estranya, per tant, que tots els partits polítics des d'UPCM fins al seu antic partit el PP, passant per PSM i PSOE, puguin dir ara, per desgràcia amb molt bona part de raó, que vostè i els seus regidors no representen a ningú més que a vostès mateixos.

Sigui dit per tant que no deman la seva dimissió perquè hagi deixat el partit amb el que es presentà, ja que per mi els partits haurien de tenir un paper molt menys rellevant en la vida política del que tenen. Jo crec que són els candidats els qui haurien de donar explicacions als seus possibles votants de les seves idees i dels projectes que volen pel seu poble i mantenir-se fidel a aquestes promeses, i sense que cap partit pugui imposar o negar la seva participació en una campanya electoral. Els votants també haurien de poder triar els seus representants independentment de la militància dels mateixos en un o altre partit, de manera que aquests no podrien qüestionar la seva representativitat ni vincular-la a una militància.

Sincerament, a mi que hi hagi gent del nostre país que es doni de baixa de qualsevol partit colonial espanyol em sembla una fantàstica notícia. Se'm passen pel cap uns quants motius pels quals molts militants i fins i tot representants en actiu en Ajuntaments i Parlaments dels nostres Països Catalans haurien de deixar els partits en els que militen (colonials o autòctons!) per no complir amb allò que van prometre o allò que van dir que defensarien, i ho trobaria totalment justificat per ser coherents i fidels als ciutadans que els van votar.

El que no em sembla bé és que vostè, a qui no he sentit defensar mai ni les llistes obertes o una reforma electoral per treure protagonisme als partits, que va ser candidat per decisió d'un partit i aprofitant precisament aquest sistema que exclou altres possibles candidats, precisament ara digui que vostè és Batle de Ciutadella perquè la gent el va votar a vostè perquè era vostè, i no perquè era cap de llista d'un partit concret. Segurament deveu conèixer alguna gent que el va votar per ser vostè, però li assegur que jo no només no en conec cap sinó tot el contrari. Per Barcelona solen dir que si els colonialistes del Partit Espanyol presentassin un sofà de candidat, la gent els seguiria votant ben igual. A Ciutadella és evident que passa el mateix amb els votants del seu ex partit, perquè serà difícil de superar una llista de sofàs tan magnífica com la de les dues darreres eleccions. No crec per tant de cap manera que la majoria que va obtenir la tingués per ser vostè. Les declaracions que li vaig sentir dir jo mateix per la Televisió de les Illes em semblen pur oportunisme. Si realment creu que és cert el que va dir, entenc que no ho digués abans quan depenia del partit, però si com pens no s'ho creu ni vostè, aleshores només puc dir que és tan hipòcrita com el govern que teòricament dirigeix, predicant allò que no creu contínuament i actuant per amiguisme, afinitats i fòbies personals. Ningú els podrà recriminar que no siguin bons actors. L'única manera de demostrar açò que diu seria que es tornàs a presentar com a independent. I per sort o per desgràcia, esper que no tindrem ocasió de comprovar-ho.

El més trist de tot és que tampoc ningú es creu que l'acte d'abandonar el partit fos liderat per vostè, sinó que formava part d'una estratègia d'un sector del mateix partit per fosques motivacions relacionades amb el cas Nerer que recentment els havia esquitxat davant tota l'opinió pública, com a forma de pressió dins la formació política per les divisions que teníen plantejades davant el congrés insular i la renovació de la junta local, i que sembla que finalment no els hauria sortit bé. És possible que sigui vostè molt bona persona, però no ha sabut liderar el govern del meu poble en cap moment. S'ha deixat utilitzar vostè, i ha deixat que s'utilitzàs l'equip de govern i l'Ajuntament de Ciutadella per interessos particulars i de forma partidista en el sentit més sectari del terme. No ha estat vostè mai un alcalde de tots els ciutadellencs, i ara a més tampoc ho és de la majoria dels que el van votar com a seguidors del seu antic partit. Per tot açò, li deman que prengui ni que sigui per una vegada la iniciativa i la responsabilitat que li correspon i presenti la dimissió. Es farà un favor a vostè, segurament també a molts dels seus regidors que si tenen un mínim de seny deuen ser els primers en sentir-se enganats i utilitzats, i sobretot, ens farà un favor a tot el poble.

Gràcies.

Un ciutadellenc.

14 de set. 2008

Fillets, és hora d'anar als BARRACONS!

Comença el nou curs escolar i les notícies sobre la proliferació als Països Catalans de barracons prefabricats per acollir un nombre creixent d'alumnes, amb les lògiques queixes dels pares per la precarietat i la inseguretat de les instal·lacions, s'incrementa com mai. Només cal fer un repàs a la premsa d'arreu del país per veure com aquesta situació ja és preocupant:

Al País Valencià:

El diari Levante-EMV informa que El curs començarà amb 1.300 barracons en els centres educatius al País Valencià, i al diari Información es diu que a Elx ja són quatre els col·legis amb barracons de la ciutat. Tenim per exemple 1.000 alumnes en barracons només a Llíria. Com podem veure des dels comentaris a aquestes informacions, o també en el bloc Catarroja Descoberta, les queixes dels lectors es dirigeixen cap al Govern dels populars nacionalistes espanyols per deixar de banda l'educació, de tenir altres prioritats i d'amagar a la societat la precarietat i la manca de seguretat amb la que comencen el curs els fillets.



Al Principat:

El Diari de Girona, per exemple, treia com a Tema del Dia el passat dia 11 que Es creen 8 centres nous en barracons. Els blocs també són un bon contrapunt a l'escàs interès que aquesta situació cada vegada més alarmant desperta en els mitjans de manipulació massiva. Al bloc Sils, com més serem més riurem diuen que Com més serem, més barracons tindrem i els comentaris dels lectors es queixen també de la manca de previsió i planificació dels responsables polítics. Però resulta que al Principat o a ciutats com Girona, els qui governen no són els populars espanyolistes, sinó que són els socialistes sectaris colonials. Es veu que també tenen aquests altres prioritats que no són l'educació i la qualitat de les instal·lacions dels nostres fillets?



A les Illes Balears:

El Diari de Balears informa que La tensió entre els pares marca el retorn a les escoles i que s'anuncien mobilitzacions per la manca de previsió de la Conselleria d'Educació. El motiu? Aules prefabricades que no reuneixen les condicions òptimes per garantir la seguretat dels fillets, manca d'espai i de material didàctic. I resulta que el govern de les Illes i la conselleria d'educació en concret està en mans de la també socialista Bàrbara Galmés...

El Diari Menorca deia també el passat 25 d'agost de la instal·lació de barracons al col·legi Pere Casasnovas a Ciutadella, a Sa Graduada, Mateu Fontirroig i Mare de Déu de Gràcia de Maó i al Doctor Comas d'Alaior, que s'afegeixen als que ja existeixen.


Foto Diari Menorca.

I mentrestant sembla que el problema dels barracons massius no el tenen ni populars ni socialistes a Espanya, casos puntuals a part. Deu ser que som els catalans que esteim units per la nostra manca de previsió i de no tenir l'educació com a prioritat? O deu ser més bé que els nostres polítics espanyolistes i colonials sempre s'ho fan venir bé per dividir-nos i acusar-se mutuament entre ells? No serà que no han reconegut fins que ha estat massa tard que no tenien prou finançament per atendre tots els serveis que s'han de donar? No serà que els diners que pagam per fer les escoles que necessitam se'n van a Espanya i no tornen i han callat durant anys? La situació es va agreujant i sense cap esperança que el robatori continuat que patim s'aturi mentre depenguem de l'Estat castellà. Cap esperança ni una!

Si ets un pare o una mare illenca o de qualsevol poble dels Països Catalans que veus com els teus fills entren dins un barracó enlloc d'una aula ben equipada d'una escola normal, hauries de saber que els espanyols fan els seus col·legis amb un ordinador per cada 2 fillets amb els diners que et roben. Tal vegada per tu sigui dur acceptar-ho, però si vols que aquesta situació canviï hauràs d'assumir d'una vegada que Espanya no t'estima, admetre que som tractats com una colònia i demanar en conseqüència un Estat propi: si fas via podries ser el que fa 20.000!

11 de set. 2008

El Dia de la Resistència



Avui és 11 de Setembre, i de la mateixa manera que l'any passat parlàvem dels 300 anys de la Batalla d'Almansa (País Valencià) el 1707, en aquest cas es commemora al Principat la caiguda de Barcelona l'any 1714 en la Guerra de Successió, un any abans que la caiguda de Mallorca, gràcies al Tractat d'Utrecht que representaria la retirada del suport anglès als catalans a canvi del lliurament de Menorca (i Gibraltar) a la Corona Britànica. Aquesta festa s'ha oficialitzat en els darrers anys com a Diada Nacional de Catalunya, però potser conscients que la Nació Catalana no s'acaba ni a Barcelona ni al Principat, i sobretot que una Nació no es pot construir sobre derrotes, des de Catalunya Acció l'hi han començat a donar un altre nom segurament més adequat i exacte: El Dia de la Resistència. I és que, recordem-ho, la festa nacional de tots els Països Catalans, la que tenim més en comú arreu del territori, no és altra que Sant Joan, com a mínim mentre no tinguem una altra festa que celebrar. Així, recordem avui la Resistència de la capital contra les tropes borbòniques castellanofranceses, per la defensa de les nostres llibertats i de les nostres institucions. La caiguda de Barcelona representa el símbol del començament d'una repressió oficial ja sense cap necessitat de dissimular per imposar les institucions, les lleis i la llengua de Castella al nostre País de Països.


Anunci de CATALUNYA ACCIÓ al Diari Avui del passat diumenge 07-09-2008, on s'anomena l'Onze de Setembre com a Dia de la Resistència.

Com cada any, entre ahir a la nit i avui es fan diferents actes interessants i emotius en record dels que van lluitar per la nostra Nació, i possibles propostes de futur en conferències i presentacions. A més, com heu pogut veure aquesta setmana també des d'aquest bloc pel requadre que apareix a baix a l'esquerra, a les 17 h. està convocada la manifestació que començarà a la Pl. Urquinaona amb el lema SOM UNA NACIÓ, VOLEM UN ESTAT PROPI. Un Estat propi que, per cert, ja hi ha un nou menorquí (el que fa 101) que el demana, el 34è des de Maó.

Per entendre millor el que va passar, deix aquí els enllaços a un documental d'una hora de durada que fa uns anys va emetre TVC: El Born, un vincle amb el passat.

Part 1: La Barcelona dels s. XVI a XVIII

Part 2: Mort de Carles II, l'Embruixat

Part 3: Els Dalmases

Part 4: Les restes del Born

Part 5: Els vigatans

Part 6: El cant dels ocells

Part 7: Convocatòria de les Corts Catalanes

Part 8: Guerra de Successió

Part 9: L'ocupació de Menorca

Part 10: Setge de Barcelona

Part 11: Les conseqüències

També és imprescindible la web 11setembre1714.org.

Bon Dia de la Resistència a tothom i que tots els que vulguin un Estat propi que puguin anar a la manifestació d'avui capvespre a Barcelona que no hi faltin!

8 de set. 2008

El nom de la Nació (II): Evolució i diversitat de denominacions.

En l'anterior article d'aquesta sèrie vaig presentar l'antiga unió o conjunt de països sota la sobirania de la Casa de Barcelona i la seva estructura política com a origen del federalisme donant per suposada l'aplicació inicial de la denominació de Catalunya per aquella unió.

La denominació original: Catalunya.

Aquesta concepció pròpia dels catalans podia ser d'ús generalitzat però no únic, ja que no existia un nom oficial tal com els coneixem avui per referir-se a aquell conjunt de territoris. Potser de bon principi es devia emprar la denominació Catalunya per tota la Unió perquè pels habitants del comtats de la casa de Barcelona no devia tenir cap connotació identitària, i així la podien aplicar també a l'Aragó com una possessió més del seu sobirà. Però segurament aquella denominació pels aragonesos ja era identificada amb un país diferent del seu, i no com a conjunt del que formaven part, i no l'acceptaven i per aquest motiu no existeix una denominació oficial única per a tota la Corona. Mentre els pobles mediterranis coneixien preferentment els territoris de la monarquia com a Catalunya, i en tot cas així serien coneguts els actuals Països Catalans, tampoc no era estrany que pels aragonesos, castellans o hispànics en general sense la mateixa cultura política l'anomenassin "Aragó" per simplificar donant preeminença només a un dels territoris de la Unió, el que tenien més a prop i que tenia títol de regne contraposant-lo al comtat de Barcelona. Aquestes contradiccions i divergències no són més que un element més de la incompatibilitat de la cultura política entre catalans i espanyols. De fet, la convivència entre les denominacions "Catalunya" i "Aragó" en les cròniques fa difícil saber a vegades si es refereix només al Principat o al regne d'Aragó respectivament, o a tota la Unió. El que és segur és que en les Cròniques, com en la d'en Muntaner, el terme Catalans destaca davant l'absència del gentilici d'aragonesos per referir-se als habitants dels diferents territoris.

Alguns exemples clars, entre molts d'altres, en què apareix la denominació Catalunya i derivats per referir-se als diferents territoris de la Casa de Barcelona ens els dóna en Benplantat a la seva web:

- Els jurats de Palerm (Sicília) escriuen "Regnum Cathaloniae" referint-se a les Corts Generals de Casp (a l'Aragó).

- Eduard III d'Anglaterra: Mercatores fifeles de partibus Ispaniae, Catalonie et Majoricam (el 1340 Mallorca era independent).

- Pere el Gran s'intitulava "Heres Cataloniae" significant així que era l'hereu de tots els reialmes.

- El rei Jaume II, en carta al Dux de Venècia diu: "... partibus imperi Constantinopolis in Sicilia et Cataloniae", on l'expressió Catalonia es refereix a tots els territoris ibèrics.

- El rei Ferran II diferencia els mercaders súbdits seus com "consuli mercatorum tam catalanorum quan castellanorum".

- A les mateixes Constitucions, Volum Corts I, 1292, s'afirma que no es podrà separar el regne de Mallorca i els comtats catalans del nord de la dominatione Catalonie e dictorum regnorum Aragonum, Valentie et Comitatus Barchinone", amb el que queda clar que el nom de tots els reialmes és Catalunya.

Altres referències:

- 1365: Els diputats mallorquins escriuen al rei Pere el Cerimoniós: "Com los mallorquins e poblars en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya".

- 1392: Els regidors valencians s'adrecen als de Mallorca i s'hi planyen de la inseguretat que hi ha a la mar: "On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines?"

- Vicent Ferrer anomena Catalunya a la València de parla catalana, en predicar a la comarca dels Serrans (de parla aragonesa): "Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català".

- En la guerra civil catalana del 1462-1472, Menorca actuà del costat de la Generalitat en la causa antitrastàmara contra Joan II, pare de Ferran el Catòlic. La revolta esclatà a Ciutadella al crit de "Visca Catalunya!".

Catalunya com a concepte polític que engloba diversos regnes i territoris era per tant, una denominació equiparable a la que seria Espanya en els segles posteriors. De la mateixa manera que Carles I seria conegut com a "rei d'Espanya" sense que existís cap regne que es digués Espanya, sinó un conjunt de regnes heretats majoritàriament de l'antiga Catalunya, tampoc a la Corona Catalana hi havia cap regne que es digués Catalunya. I el rei, en canvi, sí que podia rebre el tractament de "rei de Catalunya" com apareix en aquesta crònica de Pere Marsili (escrita al segle XIV) on s'anomena així al rei Jaume I:

"Capitol XXXVII

Lo maestre del Espital per nom Huch de Fuyalalquer ab XV cavalers frares del seu orde, lo qual lo rey havia char e amich especial, e l'havia fet fer maestre en lo regne e en las suas terras per lo maestre major del dit orde, vench al rey de Cathalunya, e demaná sol parlar ab lo rey en presencia dels companyons, e dix: Senyor, pus Deus ha feta la vostra via ó carrera tant be estruga e bona, pregam la vostra pietat que acabets á nos ab los nobles e prelats que el nostre orde haja alcuna rosa en Malorcha".

També s'utilitzen altres denominacions diferents a la de rei d'Aragó (que era el títol oficial de només un dels territoris, emprat també de forma preferent per simplificar i perquè era el títol que corresponia en primer lloc per jerarquia - rei davant de comte - i antiguitat - Aragó abans que València, Mallorca, etc... -) per referir-se als sobirans de la casa de Barcelona:

- Guillem de Baux, Príncep d'Orange: "... a l'emperador de Barcelona", 1210.

- Marcabru: "Avec l'aide de Portugal et de Navarre e pourvú que l'emperateur de Barcelone", 1261.

S. XV i XVI: De Catalunya a Espanya i Corona d'Aragó. L'ús del terme Nació Catalana.

Amb l'entronització a Catalunya des del Compromís de Casp (1412) de la dinastia dels Trastàmares castellans i la incorporació de més regnes peninsulars com Navarra, Castella i Granada com a nous socis de la Unió, el nom de Catalunya com a referent es va anar substituint per Espanya, una denominació inicialment geogràfica que pretendria facilitar la integració dels nous territoris incorporats a la Monarquia d'origen català. El rei Ferran II parlava de les Espanyes mentre la seva dona Isabel parlava només de Castella. Aquest canvi de Catalunya per Espanya no hem de creure que es va produir només per imposició dels nostres sobirans, sinó que devia ser prest acceptat atesa la preeminència catalana en la Corona i com a símbol del nostre domini. El mateix apel·latiu d'espanyol amb el sufix -ol és d'origen català. Aquella Espanya era una Catalunya ampliada amb nous territoris amb Barcelona com a ciutat imperial des d'on la Corona s'expandia pel Nou Món, amb la Mare de Déu de Montserrat com a patrona i amb una cultura catalana que donava obres com Tirant lo Blanc, el Llàtzer de Tormos o La Celestina des del Regne de València. Una Espanya molt diferent de l'Espanya castellana d'avui amb centre a Madrid i que ens voldrien fer creure que ha existit des del Big Bang.


La denominació d'Espanya, procedent d'Hispània, comença políticament des de Catalunya tant en temps dels ibers com als segles XV i XVI amb la instauració d'un nou poder (Roma en un cas, una dinastia de cultura política estrangera en l'altre) al nostre territori. En els dos períodes aquest poder s'arribarà a estendre a tota la península i esdevindrà hostil a la realitat de la població autòctona ibera o catalana.

Però com ja sabem, des de Castella, igual que passà abans amb Aragó en la seva unió dinàstica amb Barcelona, no es volia veure la seva incorporació a Catalunya o Espanya igual que a la nostra nació, i preferien vendre el seu "tanto monta, monta tanto" com una concepció política d'unió de dues Corones: la seva, la de Castella i la d'Aragó, mai Catalunya! Efectivament, la denominació de Corona d'Aragó comença en aquesta època i el 1493 l'antic Consell Reial ja és transformat en el Consell d'Aragó. I naturalment el nom de Corona d'Aragó s'imposaria pels revisionistes en passar Catalunya a ser regnada des de Castella i amb mentalitat castellana durant el s. XVI. Aquesta és la visió que s'ha imposat per l'Estat i avui observam com la denominació Corona d'Aragó (o encara pitjor, regne d'Aragó), és la que ens fan aprendre als catalans i la que es ven a la resta del món com a cosa certa i única vàlida, com ens diuen que els reis catalans eren aragonesos, que la bandera catalana era aragonesa i que aragoneses eren les conquestes catalanes a la Mediterrània (i exclusivament castellanes les de l'Atlàntic, cosa també falsa), sepultant la catalanitat sota diverses capes de confusió: l'espanyolitat castellanitzadora d'avui i una aragonesitat també desvirtuada que pretén excloure'ns i esborrar-nos del passat.

La transformació del subjecte polític que era Catalunya en Espanya per part dels seus sobirans amb l'ampliació territorial per la península i l'aplicació del nom de Corona d'Aragó als antics territoris faria que el Principat esdevingués l'únic territori on s'aplicaria la denominació de Catalunya en endavant, fins i tot oficialitzant el nom de "Catalunya" en detriment del de comtat de Barcelona, amb la consegüent patrimonialització de la identitat catalana i que de cada vegada costarà més de mantenir a la resta de la nació. En aquest context el terme Nació Catalana, que ja era usat des de feina temps, esdevé el substitut natural de la paraula Catalunya per referir-se no ja al conjunt dels territoris del rei, sinó només als territoris de la monarquia habitats per catalans davant l'ús oficial que es feia de Catalunya limitat només al Principat.


Document de 1444 dels Consellers de Barcelona on es distingeix entre la "Nació Cathalana" i "altres súbdits" del Príncep Rei.

Naturalment, tots aquests canvis es produeixen lentament i de forma difusa, de forma que en ple segle XVI es poden observar encara mapes que segueixen atribuint la denominació de Catalunya als territoris originals i textos sobre la catalanitat dels diferents territoris habitats per Catalans. I evidentment, és més senzill trobar aquestes referències fora del nostre país que no aquí, on la censura castellanitzadora ja feia de les seves. Vegem-ne alguns exemples d'aquests dos segles:


Mapa de 1505 d'Andrea Benincasa conservat a la Biblioteca Apostòlica Vaticana. La denominació que apareix per als regnes mediterranis peninsulars encara és Catalunya, no Aragó ni Corona d'Aragó.


Mapa de 1540 de Battista Agnese de la península on els noms que apareixen són "Catalonia" per una banda i "Ispania" per una altra, i els "Regnu Navarra" i "Regnu Granate". No apareixen ni els regnes de Castella ni el de Portugal, que semblen englobats per l'autor en el genèric Espanya; ni tampoc el regne d'Aragó ni el de València ni el comtat de Barcelona (englobats en el també genèric Catalunya).


Mapa de n'Americh Despuig (oficialment conegut com Amerigo Vespucci), on el nom que apareix a la nostra nació és el de "Regnu Tarraconie et Catelonie". Tampoc apareix per res la denominació d'Aragó.

A Nàpols, els reis successors d'Alfons el Magnànim foren atacats pel partit angeví per llur condició de catalans ("Sto catalano quante ne fa!", deien de Ferran I de Nàpols).

A Castella, el mateix rei Ferran el Catòlic era conegut despectivament com a "viejo catalán" o "catalanote".

1554. M. Bandello. Novelle I: "Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non è piu lasciva e amorosa città."

És coneguda la qualificació de catalans donada als papes de la família Borja, procedent de Xàtiva, tant pels italians contemporanis ("O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani") com per ells mateixos (Calixt III s'anomenava "papa catalanus" i considerava el seu pontificat com a "gloria nationis catalanae").

També d'aquesta època són al·lusions a Catalunya com a regne per part de manipuladors catalanistes com en Ferran Colom, fill del Descobridor, i d'en Joan Miquel Servent, l'escriptor. El primer anomena "regne de Catalunya" a l'antic Principat, i el segon parla d'un regne de Catalunya però en canvi anomena el "virrei de Barcelona", pel que potser dóna entendre que el regne de Catalunya té diversos virreis, entre els quals el de Barcelona.

De la supressió de les institucions catalanes a la destrucció de la territorialitat.

Com és sabut, amb la desfeta de la Guerra de Successió al s. XVIII s'eliminen les institucions dels diferents regnes de Catalunya, però la concepció territorial no varia massa respecte els dos segles anteriors. Els antics territoris del Principat de Catalunya, el regne de València i el regne de Mallorca conserven aquestes denominacions tot i no tenir les seves institucions pròpies i ser dependents de les de Castella.

És amb les divisions provincials del s. XIX quan es produeix un nou canvi substancial en la concepció del nostre territori a l'Estat castellà. Amb el nou model s'elimina no ja la concepció d'unitat al marge de l'espanyolitat entre els antics territoris catalans, que ja era precària, sinó que es destrueix la unitat de cada un dels territoris històrics per crear diferents províncies. Així, desapareix totalment la denominació de Catalunya com a denominació oficial administrativa en qualsevol àmbit, com també desapareixen les d'Aragó, o Castella mateix. L'antic Principat quedaria dividit bàsicament en quatre províncies (amb inclusió de la Franja de Ponent , en disputa amb Aragó des de segles enrere, repartida entre les províncies aragoneses), el regne de València en tres províncies, i el regne de Mallorca quedaria inicialment convertit en la província de Palma de Mallorca, posteriorment reanomenada de les Illes Balears. El nou sistema administratiu d'inspiració francesa només admet una única referència nacional espanyola, de clara base castellana.

Els intents de desintegració i desestructuració del territori català anirien a un major nivell amb projectes que no arribarien a convertir-se en realitat i que pretenien desvincular el sud de l'antic regne de València de la resta del territori en una zona que englobaria Albacete, Múrcia i Alacant, mentre que el territori de Lleida s'hauria intentat agrupar amb la província aragonesa d'Osca.

Així tenim que Catalunya, de ser la denominació d'un conjunt de territoris passà a ser només la denominació oficial d'un dels territoris que formaven part d'aquella unió, per finalment desaparèixer totalment.

Començar a invertir el procés.


A la I República espanyola, que només durà uns mesos, es recuperaria Catalunya com a denominació d'un dels Estats federats projectats corresponent al territori de l'antic Principat, i després no seria fins a la Mancomunitat de principis del s. XX que es crearia un òrgan administratiu com a simple agrupació de quatre províncies espanyoles, que seria suprimida per la nova dictadura de Primo de Rivera, fins la creació de la Generalitat de Catalunya en el règim autonòmic de la II República Espanyola com a substitut de la proclamada República Catalana. Aquesta autonomia també seria suprimida per la dictadura franquista posterior fins a la mort del dictador i el restabliment d'un règim autonòmic que tornaria a situar el Principat, el País Valencià i les Illes Balears amb una mínima capacitat d'autogestió en els mapes interns de l'Estat castellà, acompanyats i diluïts al mateix nivell entre autonomies de nova creació de la nació castellana com Madrid, dues Castelles, La Rioja, Cantàbria...

Durant tots aquests segles de distorsió espanyolitzadora i amb clara voluntat destructiva de la nostra nació, ininterrompudament s'han donat sempre arreu del territori veus i referències que de forma més clara o ambigua degut a la clandestinitat mantenen viva la catalanitat comuna del Principat, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses. La qüestió del nom de la nació reapareix encara avui dia de forma intermitent per recordar-nos que tenim una qüestió pendent de resoldre: recuperar el poder per definir-nos a nosaltres mateixos sense ingerències dels que qüestionen la nostra mateixa existència com a nació.

S'ha de començar a recuperar sense eufemismes la denominació que vam tenir els antics territoris de la Casa de Barcelona, i en especial els de parla catalana, com a mínim com a denominació històrica. No val Corona d'Aragó (ni molt menys regne d'Aragó), que no era una denominació pròpia utilitzada per la nostra nació, ni pels nostres reis, ni pels nostres cronistes, fins que va ser creada pel nou poder espanyol i imposada durant els segles XVI, XVII i XVIII. Tampoc valen eufemismes moderns com Corona Catalanoaragonesa, que tampoc va ser mai utilitzat en aquella època i que més que reflectir la realitat el que fa és reflectir el complexe que ens han inculcat. Catalunya és el nom històric veraç que la nostra nació aplicava als diversos territoris propis de forma perfectament documentada i real durant els segles XII, XIII, XIV i XV, per molt que alguns l'hagin volgut enterrar.

5 de set. 2008

Delên

Si no coneixeu Delên, aquí teniu quatre vídeo-clips seus. Cercau un moment per gaudir-ne, perquè són una delícia.

Vine



Cuidarem lo que no tenim



Gener



Camps de flors

1 de set. 2008

Retorn a la feina.

S'han acabat les vacances de bloc, i és hora de tornar. Abans de deixar Es Poblat vaig dir que el mes d'agost a vegades donava sorpreses, i no m'equivocava, perquè aquest ha estat un mes que prepara una tardor espectacular.

A nivell local, tenim a Ciutadella que l'Alcalde Llorenç Brondo i 8 regidors de l'equip de Govern s'han donat de baixa del Partit Nacionalista Espanyol per trencar l'acord de govern amb l'UPCM d'en Joan Triay traslladant les disputes internes del partit a l'Ajuntament. Aquest moviment que es va donar a conèixer el dia 31 de juliol i que dia 1 d'agost sortia a tota la premsa local i part de l'estrangera es produia dos dies abans del congrés del partit i mostrava les profundes divisions internes d'aquesta formació política. Les reaccions no s'han fet esperar i el bloc de na Maite Salord ha estat una finestra per on passa aire fresc enmig de la xafogor mediàtica de la xarxa de comunicació que es mou a l'entorn dels interessos dels grans partits colonials de l'illa, amb articles i comentaris de gran nivell. Només s'han de seguir els apunts Crisi a l'Ajuntament de Ciutadella, Una única tranquilitat i La nostra responsabilitat per comprovar-ho.

Ara tothom està a l'espectativa de la renovació de la Junta Local del proper 12 de setembre per saber si hi ha possibilitats que els 9 desertors retornin al partit amb el que es van presentar a les eleccions o se'ls tanca qualsevol opció en aquest sentit i es reobre el debat per part de l'altre partit colonial, el Partit Espanyol, per aconseguir l'Alcaldia que no li van donar les eleccions amb una moció de censura i que ha anat llençant missatges contradictoris que no amaguen la seva ambició de poder a qualsevol preu.

En l'àmbit internacional la independència d'Ossètia del Sud i Abkhàzia de la república de Geòrgia afegeixen dos nous Estats en el còmput de països independents de la Terra. En aquest cas ha estat Rússia qui pels seus propis interessos ha ocupat Geòrgia i ha reconegut la independència d'aquests territoris en contra del que ella mateixa predicava en el cas de Kosovo, i en canvi els Estats Units i els països europeus s'hi mostren contraris. Tot plegat fa que es demostri una vegada més la necessitat d'un reconeixement universal dels drets col·lectius dels pobles i d'un organisme internacional amb capacitat real per fer-los complir que no deixi la llibertat de les nacions sotmesa a les necessitats de l'equilibri entre potències. També s'han pogut fer comentaris sobre aquest cas a la blogosfera illenca en l'article d'en Francesc Sintes Solidaritat amb Geòrgia? Ca!

En l'Espai Comunicacional, podem destacar que també des d'aquest mes d'agost Canal 9 ja es pot veure a part del Principat per TDT, en un nou presagi que l'acord de reciprocitat sembla estar encarrilat i pendent de la concessió per part del Ministeri del múltiplex per emetre els respectius senyals. Com ja he dit en altres ocasions, haurem de veure finalment amb quines condicions i quina programació. Aquí a les Illes, la notícia de la desaparició de les desconnexions insulars dels informatius d'IB3 ha causat queixes entre els televidents i la típica escena de retrets entre els dos partits colonials que són els principals responsables d'aquesta situació ja prevista des del moment en què en el desplegament de la TDT només la Televisió Castellana que pagam tots té permès tenir desconnexions territorials en les emissions digitals, i no així la resta de canals públics o privats. Si a les Canàries ja demanen poder seguir fent les desconnexions i al Principat TV3 pot seguir amb les desconnexions dels seus Telenotícies comarques, esper que aquí es pugui trobar també una solució a aquest tema ara que ha saltat a l'opinió pública, però la veritat, fins avui encara no he pogut veure ni un informatiu menorquí d'IB3 perquè a Ciutadella la majoria rebem les desconnexions mallorquines, i no les menorquines. A veure quan posam ordre amb un repetidor per Ciutadella!

I finalment, ja ha començat també durant aquest passat mes la batalla pel nou sistema de manteniment de l'espoli econòmic als Països Catalans per part d'Espanya. El combat que ens preparen serà digne d'un show de pressing catch, molt espectacular però on tot acabarà com està previst pels guionistes: seguirem poquinant com a bons esclaus als nostres amos de l'altiplà peninsular fins que deixem de ser una nació d'oportunitats i hagin d'emigrar no només els més preparats com ja passa ara, sinó fins i tot els treballadors menys qualificats. I llavors, rebrem alguna solidaritat dels qui ara no volen deixar d'espoliar-nos? Si no n'hem rebut mai en tota la història, de solidaritat espanyola, sinó tot el contrari! Algú es pot creure que ara han canviat i que ells ens ajudarien? Quan tenguin el que volen i la situació s'hagi invertit definitivament tancaran l'aixeta tan ràpid com ara bombegen per drenar els recursos del nostre país.

Quan s'hagin acordat les noves condicions d'espoli i es produeixi l'esperada sentència del Tribunal de la Santa Prostitució sobre l'Estatutet colonial del Principat (i també la de la consulta popular basca) llavors quedarà consumat el fracàs més absolut de la nostra classe política majoritària, repartida entre partits colonials o autòctons però encaixistes amb un Estat que treballa contra la nostra nació amb tots els mitjans de què disposa. Al Principat sembla que es va preparant un relleu que doni una nova esperança, tal vegada la darrera, que ja veurem si s'aconsegueix. Però i aquí a les Illes, què podem fer?