El Somni Català

Es diu que tots els pobles tenen el seu caràcter, la seva personalitat, les seves esperances, les seves virtuts i defectes. Totes aquestes característiques vindrien influenciades per la geografia, el clima, la història que ha configurat aquell grup humà tal com és. És fàcil caure en tòpics en aquest aspecte de definir subjectivament com ens sembla que són els d'una determinada nació o cultura, i sovint també es cau en el tòpic quan un poble tracta de definir-se a ell mateix. Es diu que aquesta idea de definir els pobles segons uns atributs que li són propis prové del concepte de Volkgeist o Esperit del Poble del prerromanticisme alemany.

També d'acord amb aquest Esperit o Geni del Poble sabem de nacions que cerquen autoatribuir-se missions de destí universal relacionades amb la seva particular aportació a la humanitat. Hom defineix, per exemple, la civilització nordamericana com aquella que ha situat l'individu en el centre de la seva cultura política, fent de l'esforç individual el motor de progrés nacional. Aquest és el que s'ha definit com el Somni Americà: la possibilitat que qualsevol ciutadà dels Estats Units d'Amèrica, independentment del seu origen i condició, per humil que sigui, tengui la possibilitat d'arribar a ser allò que ell vulgui. Una altra cosa és que tengui la capacitat i que finalment ho aconsegueixi, però el sistema en principi és obert a qualsevol possibilitat si es vol i es sap aprofitar les oportunitats. Es tracta d'un sistema oposat a l'estamental propi de l'Antic Règim feudal, on cadascú ocupa un lloc en la societat que ve definit pel naixement dins una determinada classe social. Aquest antic règim quedaria dramàticament trencat a França amb la Revolució Francesa i la nova cultura política que s'escamparia sota el lema "Llibertat, Igualtat i Fraternitat" i la Declaració Universal dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Aquestes aportacions franceses de tanta transcendència per a la humanitat situen també l'individu com a puntal fonamental del sistema polític. La llibertat, la igualtat i la fraternitat s'entén i practica només entre individus. Només l'home és subjecte de drets (les dones s'hi afegirien més tard...) que l'Estat ha de reconèixer i garantir. I s'aplicà només en l'àmbit dels drets civils i polítics, però no en l'aspecte econòmic, on hauria d'imperar el capitalisme més salvatge amb els abusos que farien sorgir el somni comunista de la societat sense classes, on l'individualisme no comptaria per a res i seria totalment rebutjat com a motor de progrés. Un sistema que s'imposà allà on menys era d'esperar que ho fes, no en una societat industrialitzada i sotmesa a la burgesia capitalista, sinó a l'agrària i tsarista mare Rússia.

I la nostra nació? Quines són les aportacions que podem dir que hem fet i que volem donar a la humanitat? Existeix un Somni Català? Quin és aquest Somni Català? És fàcil assimilar aquesta expressió des del sobiranisme català amb la independència del Principat, però açò voldria dir que una volta aconseguida aquesta independència política els principatins haurien de cercar un altre contingut per aquesta expressió si es vol mantenir la seva vigència. Uns altres estendrien aquest concepte a la independència de tots els Països Catalans i la formació d'alguna mena de federació o confederació entre els territoris independents de parla catalana. Naturalment, aquesta visió tant en les condicions actuals de dependència dels Països Catalans dels Estats castellà i francès com des d'un Principat independent té els seus detractors que fan campanya contra un somni català que volen presentar falsament com a imperialista i amagar l'autèntic imperialisme vigent dels Estats actuals que no reconeixen la igualtat, la llibertat i la fraternitat entre els diferents pobles. Uns pobles que voldrien reduir a només un cúmul de ciutadans individuals i units només per l'únic vincle comú de l'Estat.

En la meva opinió, l'esperit de la nostra nació és precisament aquesta recerca de la Igualtat, la Llibertat i la Fraternitat de tots els pobles. A través dels segles, fins i tot en els moments de màxima expansió catalana al món a partir de la configuració de la nostra nació tal com és avui, el sistema polític adoptat ha estat sempre el de crear o incorporar uns territoris amb personalitat jurídica pròpia, mai el de sotmetre'ls a unes lleis i institucions impròpies o el d'assimilar-los o fer-los desaparèixer en la seva identitat. La pèrdua de la nostra sobirania política a mans de qui no han compartit mai aquest nostre esperit no ha fet sinó abocar-nos col·lectivament a un aprenentatge que reforça aquest somni de respecte per les identitats autòctones. Aquest aprenentatge és el preu i la solució pels errors que haguem pogut cometre en el passat si mai ens hem traït a nosaltres mateixos i al nostre propi somni com a poble.

Ens cal una Declaració Universal dels Drets dels Pobles que sigui reconeguda per les Nacions Unides i tots els Estats que la formen. I és justament des dels Països Catalans que s'impulsa aquesta nova Declaració que substitueixi l'actual i menys ambiciosa realitzada a Alger el 1976. Parlar del somni català va més enllà d'una qüestió purament local referida a la recuperació de la nostra exclusiva sobirania perduda. La universalitat del somni català té trascendència per a tots els pobles de la Terra: totes les nacions amb voluntat de ser-ho han de tenir la possibilitat de ser lliures i iguals a les altres. Només així és possible la germandat de tots els éssers humans.

Des de la seu de l'ONU a Nova York, un català universal com Pau Casals parlava de Catalunya com la nació més gran del món per haver acollit els inicis de la incipient democràcia i d'unes primigènies Nacions Unides a l'Edat Mitjana:



Per què donam tanta trascendència a les paraules d'en Pau Casals a l'ONU dient "I am a Catalan"? Perquè se'ns ha negat la possibiltat de ser al món per nosaltres mateixos, perquè les identitats autòctones fan nosa. I per què molesten tant aquestes identitats? Quins són els interessos que actuen contra els pobles i les cultures pròpies de cada lloc? Aquesta és una pregunta que es fa en Jordi Salat en els seus article La qüestió de les identitats nacionals i les nacions d'Europa en el segle XXI (Segons el criteri vernaclista) i Al voltant de les arrels i la mentalitat genuïnament catalana. I en troba una doble resposta. Per una banda, una resposta local segons la qual els nostres polítics "no volen entrar en la dialèctica identitària a causa de què els votants estan dividits per la seva identificació. A Catalunya, per extensió als Països Catalans, n’hi ha que es senten espanyols, es a dir, castellanistes, i n’hi ha que es senten catalans. Els polítics han de cercar un discurs que no sigui relacionat amb la identitat per obtenir el vot de tots. Quin és el seu discurs? Un discurs materialista de classe social i un discurs culturalment indefinit per no entrar en qüestions identitàries. Això ens porta a una manera de ser que es basa en no-ser. Nihilisme, anorreament, manca de sentit. Buidor". I per altra banda, una resposta global relacionada amb els poders que han fet de la tergiversació de la realitat de les nacions vernacles i del sentit de les paraules la seva font de poder i que actuen en contra de "les cultures del coneixement que fan pensar al poble més que no pas obeir". En Jordi Salat ho explica quan diu que "nosaltres, els catalans, sabem que hi ha poders sobirans que han tergiversat la història i guanyen la submissió dels pobles que mantenen dominats i sotmesos amb la manya del que enganya més que no pas amb la saviesa i la veritat del savi de bona voluntat que convenç i agermana. Ho patim des de fa segles".

Segons explica en Jordi Salat, en el llibre "Concepte General de la Ciència Catalana" del filòsof Francesc Pujols "Grècia ha donat l'Art i la Filosofia, Roma ha donat el Dret, Catalunya ha de donar el Seny amb la Religió Científica Catalana". Una frase que podria semblar una pretensió catalanista al·lucinant, però després que George Steiner hagi dit en una conferència al Saló del Tinell de Barcelona que "Els tres pilars d'Europa són Grècia, Roma i la Càbala Catalana" adquireix novament la dimensió d'un somni català que "rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors". Per açò la cultura catalana és i serà mare de la cultura política europea. També Harold Bloom ens parla de la relació de la Càbala amb la cultura catalana, així com Gershom Scholem, un dels més prestigiosos historiadors de la càbala i doctor de la Universitat de Jerusalem afirma que la Càbala és catalana. També la poesia de Salvador Espriu ens recorda que el pensament cabalístic forma part de l'ideal nacional català. La relació entre la Càbala Catalana i la defensa de les nacions autòctones és una cosa que haurem d'anar redescobrint per reconèxer-nos a nosaltres mateixos, així com els poders vaticanistes i castellanistes que ho amaguen des de finals del s. XV.

Mapa de les nacions d'Europa, segons els criteri vernaclista.

Amb aquest article sobre el Somni Català vull ençatar una nova secció per parlar precisament d'altres nacions d'Europa i del món, amb Estat propi o sense, d'aquelles coses que compartim amb aquests pobles, de les coses insospitades que des dels nostres Països Catalans hem aportat al món i d'allò que encara podem aportar de nosaltres mateixos i dels nostres punts de vista. En aquesta secció d'Afers Exteriors ja hi he inclòs alguns articles anteriors que poden entrar en aquesta categoria pel seu contingut general o per algun aspecte o comentari concret i que són els següents:

1- Missatge de Nadal d'en Talaiòtic, de 22/12/2006.

2- Diades, genocidis, la pau al món i l'autodeterminació, de 24/01/2007.

3- Per la llibertat de Castella!, de 21/02/2007 i Enredats per les dues Espanyes? No gràcies, de 13/03/2007.

4- La campanya sobre el document de l'Èric i l'Exèrcit del Fènix, amb El món ha de saber-ho / World must hear about this, de 31/08/2007, L'Exèrcit del Fènix contraataca!, de 01/09/2007, Informe de campanya 2: la Marató ja ha començat, de 03/09/2007, Darrers dies de feina de l'Exèrcit del Fènix, de 22/09/2007.

Free Burma!, de 06/10/2007.

Què n'hem de fer, del 12 d'Octubre?, de 11/10/2007.

Properament, per tant, ens disposarem a viatjar i visitarem altres nacions, veïnes o llunyanes, i de les que tenim molt a aprendre i molt a ensenyar. Vos apuntau?