11 de març 2008

CAPTIUS DE LA HIPOCRESIA I LA DESVERGONYA

Explicar la captivitat dels illencs que els otomans capturaren el juliol de 1558 a Menorca i l'alliberament dels pocs que van poder ser redimits donaria per contar milers d'històries diferents de cada una de les persones protagonistes d'aquella desgraciada experiència. El relat de les conseqüències de l'assalt turc a l'illa es mou entre les calamitats que es van patir per la pèrdua demogràfica, la devastació de tota la part occidental de Menorca i els desastrosos efectes en l'economia, la política i la salut pública per una banda, i les heroïcitats i penúries que hagueren de viure els encarregats de la gesta d'anar fins a Turquia a gestionar els rescats per una altra. No obstant, també hi ha espai per a l'autocrítica de l'actuació vergonyosa d'aquells menorquins que no feren tot el que estava a les seves mans per alliberar els esclaus per interessos econòmics. El que és més estrany trobar enmig de la complaença per les mesures que la princesa Joana impulsà per afavorir la recuperació de l'illa és la crítica a la hipòcrita política de la Corona espanyola de Felip I, però com veurem en aquest article i el proper, almenys un cas n'he trobat en la figura del jove Ruiz Manent, que a principis del segle XX ja es feia preguntes i aportava reflexions ben comprometedores que devien incomodar més d'un.

Els primers menorquins que es van poder alliberar de la captivitat, segons M. A. Casasnovas, ho van fer al port de Toló, on recordem que els turcs es van reunir finalment amb els francesos tot i que sense complir cap de les missions que aquests els proposaren.

Per Ruiz Manent, "no haurien tingut perdó de Déu els menorquins si no haguessin anat capdret a la qüestió de redimir els captius". Aquest autor explica que va ser elegit mossó Harnà com a síndic en Cort "per demanar la concessió d'un Jubileu el producte del qual es destinàs a la redempció dels captius menorquins, i Joanot Martorell i Pere Ametller per redactar les instruccions", però enlloc de concedir-se el Jubileu, Ciutadella fou alliberada dels delmes per espai de deu anys. Semblaria, per tant, que la Corona no estava gaire per la feina de rescatar menorquins, tot i la carta del rei Felip I, escrita en nom seu per la princesa Joana, on expressa que farà tot el que pugui per redimir els captius. Més tard, explica Ruiz Manent, "s'envià un altre síndic en Cort suplicant el Jubileu essent designat mossó Joanot Martorell" que sí que tornaria a Menorca amb permís per demanar al Papa el Jubileu. Feta aquesta passa, foren triats Pere Tica i Joan Cavaller per anar a Roma, que tornarien el gener de 1561 amb la concessió del Jubileu, fet extensiu per Felip I a totes les Espanyes i les Índies. Però les peripècies per fer efectiu el Jubileu, que estava disposat per al 2 de febrer encara no havien acabat. Primer "fou traslladat al dia de Sant Marc i després a la Segona festa de l'Esperit Sant, per no danyar el rei destorbant la cobrança de la Bul·la de Composició; i per fi fou fixat per al dia de Sant Pere". Els jurats acordaren recaptar directament la part que tocàs a les Balears i Sardenya, i la resta, donar-ho en arrendament.

Ruiz manent també ens conta que "la llista dels captius, que per als tràmits es necessitava, fou feta per en Joanot Martorell. En ella s'apunten 3.452 captius, però foren, segons consta en altres documents, més de 4.000". En Florenci Sastre diu que consta que existí "una llista que vingué de Contestinoble una any apres ques saguí la desgratia de la present vila de Ciutadella enviada per mossó ffrancensch basola...", i que va localitzar a l'Arxiu Històric Municipal un pagament fet el 24 d'octubre de 1559: "Item a XXIII de octubre XXX lliures per rahó he pagades a mossó Benet Mercadal de hialor per tantas ne havien promesas a mossó francesch barsola per ajuda de costas per anar aquell en Contastinobla per trametra minuta de les persones preses en la desgratia de la armada turquesca segons sta determinat per lo consell general". Sastre afegeix que "desgraciadament no hem pogut localitzar aquesta nòmina que tant ens haguera il·lustrat. Possiblement el Paborde Martí emprà aquesta mateixa nòmina per efectuar la seva missió".

Les "jornades" de Marc Martí.

El clergue alaiorenc que més tard seria paborde de Menorca seria l'encarregat d'anar a Constantinoble tot i que no fou l'únic ni el primer. Martí surt de Barcelona el 15 de juliol de 1563 i arribà a la capital otomana el 9 de desembre per fer la lenta i costosa tasca d'alliberar els menorquins que estaven repartits entre Pera, Constantinoble, Lepant, Gal·lípoli, etc... En la seva estada a Llevant es va haver d'enfrontar amb tot tipus de situacions en què va arribar a perillar la seva pròpia vida. És Ruiz Manent qui ens conta que "Marc Martí escriu una carta al rei on demana la revocació de certes ordres que havia donat i que eren en molt dany dels pobres captius, entre les quals els 1.400 ducats a Negrete i el seu germà dels diners del Jubileu". En els nou mesos que va ser a Turquia va rescatar 80 persones, i es queixa de no disposar de més diners per poder seguir.

El comentari de Ruiz Manent de la gestió del Jubileu no pot ser més clar: "Mentida pareix que en el temps de Felip II Ciutadella fos incendiada, i mentida pareix el vergonyós resultat del Jubileu que, després de tardar dos anys a despatxar-lo, dos anys desesperants per al pobres captius, fou atorgat en el dia de Sant Pere, el temps més dolent de l'any, perquè impedí moltes almoines de la gent, que per força havia de treballar el camp i fou vergonyós per la seva mala administració. Tot un Jubileu per a Espanya i les Índies bastà només que per a rescatar 80 captius".

Casasnovas ens explica que la tasca fou continuada per Miquel Ferragut, que hauria ampliat el rescat dels 80 captius alliberats per Martí fins a 150. Altres aconseguiren redimir-se pels seus propis mitjans o amb l'ajuda directa dels seus familiars.

La llista de Joan Seguí

Cap als anys 80 en Joan Seguí, que segons Casasnovas es tracta d'un personatge que sembla sortit "d'una novel·la d'aventures", es dedicà també al rescat de captius (cobrava una quantitat a les víctimes pels seus serveis) mentre exercia com a espia de Felip I. En Sastre cita l'historiador francès Ferdinand Braudel quan diu que es conserven moltes cartes de Seguí en els arxius espanyols "en les que abunden més, desgraciadament, les queixes personals que les explicacions sobre la seva missió". En Florenci Sastre ens documenta que "lo dit Seguí ha enviada una llista dels catius y catives de la vila de Ciutadella de la present illa de Menorca les quals foren captivades en la desgratia de la dita present vila de Ciutadella...". En Sastre explica que "aquesta vegada hem tingut sort i la llista sencera consta a continuació. Conté informació de 64 menorquins que es trobaven a diverses localitats turques".

En la llista en qüestió es relacionen una sèrie de persones que s'anomenen totes pel seu nom i llinatge i/o pel seu parentiu, excepte un cas que em crida l'atenció: es tracta d'"Agata cap de bou". Qui era aquesta Àgata cap de bou? Per què apareix només amb aquest nom? Qui era la seva família? Podria tenir alguna cosa a veure amb en "Cabeza de vaca" falsificat de la història castellana i que convenia fer desaparèixer del seu context català? Com que les coincidències sempre són sospitoses, més em crida l'atenció encara que el nom que ve just a continuació d'aquesta Àgata cap de bou és un tal "Pera casa baxa". Si el nom amb el que signava realment en Cabeza de Vaca era "Petri vaca castro", tal com afirmen en Carles Camp o en Jordi Benplantat, molt es correspon Petri amb Pere, Casa amb Castro i Baxa amb Vaca. El nom llatinitzat de Petri per Pere no mereix més explicació. En el cas de Castro, l'enciclopèdia de cognoms catalans diu, entre altres coses interessants, que "al parlar del cognom, hem de considerar que una part important dels cognoms que tenim avui en dia són derivats de noms de lloc de procedència o d'habitatge, que, al llarg del temps han estat usats com a cognoms. En aquests cas, cal incloure el cognom en el grup de noms de cases, masies i altres edificis o les seves dependències. D'aquesta mena de cognoms n'hi ha un munt: Casa, Cases, Casanova (...)". I pel que fa a Baxa i Vaca, l'equivalència és també total si es té en compte que quan un catalanoparlant vol dir en castellà "baja" sense saber pronunciar la "j" castellana, aquesta es converteix en "c". Així "baja" esdevé "baca", que és com en castellà és pronuncia "vaca". Unes línies més avall de la llista d'en Joan Seguí hi apareix una altra Casabaixa, na "Magdalena Casa baxa filla de guillem".



En la signatura del personatge anomenat "Cristóbal Vaca de Castro", de qui hi ha sospites que es tractaria del mateix que es coneix com a "Alvar Núñez cabeza de Vaca" no s'hi veu cap Cristóbal ni cap Alvar, sinó el que ja hem dit que s'ha interpretat que seria un "Petri" en llatí, "vaca Castro" o "vaca de Castro". De totes maneres, cal apuntar que s'hi pot llegir més aviat Melli o Mellu que no Petri. I s'ha de tenir present la immensa "G" que apareix al final. Llegit de dreta a esquerra tindríem exactament un "Guillem Castro vaca" en perfecte català, amb els llinatges escrits dins el nom. El fet que Castro estigui escrit amb majúscula i vaca en minúscula també evidenciaria l'ordre correcte de les dues paraules en sentit invers, i que podria coincidir així amb el nostre Guillem Casa baixa, pare de na Magdalena captiva a Turquia.

Per suposat afirmar que siguin la mateixa persona només per aquestes coincidències en una llista és ara mateix agosarat. Però qui eren aquesta família dels Casabaixa menorquins? Precisament la destrucció de la història ens impedeix saber-ne tot el que voldríem, i en aquest aspecte hi ha un altre detall a considerar: la idea d'enviar aquesta llista de persones per part d'en Joan Seguí a la seva ciutat natal des de Constantinoble i la seva feina de rescat de captius li podria haver costat cara, ja que llegesc d'en Casasnovas que aquest menorquí espia del rei va ser "objecte de persecució per les elits ciutadellenques i, en especial, pel tribunal del Sant Ofici". Naturalment, en Casasnovas interpreta aquesta persecució només en clau dels interessos econòmics d'aquells menorquins que volien apropiar-se dels béns dels captius i diu que "hi havia persones poderoses interessades que els captius -sobretot si aquests tenien propietats- no retornessin a Menorca". Aquesta explicació es podria aplicar a l'actuació de les elits ciutadellenques, però com sabem ara, el paper de la Inquisició era el d'un òrgan de censura ideològica en els regnes de la Corona que més que dedicar-se a qüestions locals com servir els interessos particulars de pocavergonyes de Ciutadella contra un espia del mateix rei havia d'estar interessada en aquest cas en evitar el retorn de certes persones per motius polítics i, sobretot, en impedir la circulació d'informació i destruir tot rastre documentat perjudicial pel projecte de castellanització de l'imperi espanyol.

Captius de l'avarícia.

Pel que fa a la qüestió dels impediments que alguns menorquins hauríen posat al retorn de captius, Casasnovas explica que "la destrucció de Ciutadella suposà també un important trasbals de la propietat immobiliària. La pràctica totalitat de la documentació, inclosos els títols de propietat, desaparegué o fou destruïda. En segon lloc, molts propietaris foren captivats i deportats a Turquia. Tot això va provocar que es produïssin molts abusos per part dels curadors de les heretats". Fins i tot es diu que "molts captius en retornar de Turquia havien de recórrer a la via judicial per recobrar llurs béns o els dels seus familiars directes".

D'en Ruiz Manent llegesc que "el rei Felip II, preocupat per les innombrables cartes i memorials que rebia d'aquells desgraciats, ordenà es prenguessin les finques dels captius que aprofitaven altres i que s'arrendassin, i que amb el producte de la renda rescatassin els que quedaven. No sabem quin resultat va produir aquesta mesura, però com que això no es feu fins l'agost de 1567, molts d'ells ja no pogueren gaudir de dits auxilis". Més endavant fa la següent reflexió: "dos anys llargs negociant un Jubileu, que després no havia de servir més que per alliberar vuitanta captius. I per què la mesura que prengué Felip II nou anys després de la desgràcia no se li acudí quan feien el Jubileu? No ens ho explicam". Ell diu que no s'ho explicava, però la resposta és de cada vegada més evident i la donarem pròximament.

De moment, continuem de nou amb en Casasnovas, que ens explica que quan les autoritats menorquines van considerar que ja no retornarien més captius, van adreçar al rei diverses peticions a fi que es considerassin els administradors "com a propietaris efectius de les heretats. Era l'intent de legalitzar els fets consumats". Diu també Casanovas que "amb la intenció de reorganitzar la situació, Felip II ordenà, l'any 1577, la confecció d'una capbrevació general de tots els immobles de Menorca, posició aquesta que fou fortament contestada per la Universitat General, de forma que tal capbreu no s'inicià fins a l'any 1598. El rei establí que els propietaris o els usufructuaris fessin una declaració jurada de llurs béns si havien perdut els títols de propietat originaris". Per Casasnovas "aquesta mesura consumaria molts abusos, però possiblement no existia cap alternativa per solucionar el problema".

El mateix historiador ens diu que "la majoria dels captivats mai no tornà de Turquia. Uns es convertiren a l'islamisme i iniciaren una nova vida a la capital otomana; d'altres, també alliberats, vivien a Constantinoble conservant la seva religió cristiana. N'hi degué haver molts que moriren en la captivitat".

I no vull acabar sense referir-me a les paraules d'en Sastre quan afirma que en Josep Mascaró Pasarius li contà que en un viatge per la Mediterrània oriental contactà amb el gran Rabí de Turquia i aquest li indicà que "a la ciutat de Salònica (Grècia) hi havia un grup de jueus que encara parlaven català; i, efectivament, va poder parlar amb un parell d'ells que sabien paraules en aquesta llengua apreses dels seus majors; ells deien que eren de les illes catalanes" i explica que per causalitat va trobar a l'Arxiu Municipal una carta escrita en italià el 10 de juliol de 1567 "en la qual s'avisava als Jurats i Governador de Menorca que a Salònica hi havia moltes dones ciutadellenques esclaves de jueus des de feia més de vuit anys, molt maltractades i en perill d'abjurar de la seva religió si no se les rescatava prest". Sastre es demana si no seria aquest l'origen dels jueus catalanoparlants de les illes que Mascaró Pasarius encara pogué trobar, alhora que exhorta a investigar la història d'aquest col·lectiu que ha guardat tant de temps el seu idioma i el record de la seva identitat.

Referències:

CASASNOVAS CAMPS, Miquel Àngel: "Història de Menorca". Ed. Moll. Mallorca 2005.

RUIZ MANENT, Josep Maria: "Assaig històric dels dotze anys que seguiren al de Sa Desgràcia de Ciutadella". Ed. Nura. Menorca 2004.

SASTRE PORTELLA, Florenci: "El Nou de Juliol. Antecedents, protagonistes i conseqüències". Monografies menorquines 57. Ed. Setmanari El Iris. Ciutadella de Menorca 1991.

CAMP, Carles: "Un cas flagrant d'usurpació de personalitat: Alvar Núñez Cabeza de vaca".
(http://www.histocat.cat/htm/va_si1_06.htm)

BENPLANTAT, Jordi: "Altres navegants i descobridors".
(http://www.xpoferens.cat/72.html)

Enciclopèdia de cognoms catalans: Castro.
(http://www.surnames.org/cognoms/castro.htm)

4 comentaris:

Pere ha dit...

Aquesta sèrie teva del 9 de juliol no em deixa de sorprendre, Talaiòtic! Quantes contradiccions i llacunes que hi ha en el relat oficial i de quina manera les estàs posant al descobert.

Està clar que els menorquins ho estaven passant molt malament a l'illa en aquells anys, i molts que havien d'administrar les propietats dels captius es devien fer a la idea que aquells béns algun dia serien seus. Però realment oposar-se a retornar els béns als legítims propietaris si aquests eren rescatats fins al punt d'arribar a judici em sembla molt fort.

De totes maneres, supòs que s'hauria d'anar amb molt de compte d'evitar que els pocs captius que retornassin reclamassin propietats que no els corresponien. Per altra banda, crec que tothom es devia conèixer i devia saber què era de qui... Es podria haver evitat tota aquesta endemesa si el rei de veritat hagués volgut fer complir les disposicions d'arrendar les propietats dels captius per poder-los rescatar? Certament, com es diu a l'article, com a mínim ho podria haver aprovat abans, i no nou anys després de Sa Desgràcia...

Impressionant el tema de la signatura d'en Cristóbal Vaca de Castro! Has trobat el seu veritable nom: GUILLEM!! Ni Cristóbal ni Pere. Si realment fos aquest Guillem Casa baxa hauríem tingut un explorador menorquí de primer ordre i fins i tot governador a les amèriques, però ho veig mooolt difícil... Tens més dades? Perquè veig que vas dosificant la informació. Quin suspens!

Em descobresc una vegada més.

Talaiòtic ha dit...

Quant de temps sense aparèixer Pere, et trobava a faltar!

Sí, supòs que és difícil que en Guillem Castro vaca sigui en Guillem Casa baxa, però de més verdes en maduren, i amb aquesta manipulació que hem patit, qui sap! Si avui tenim un baríton Joan Pons conegut mundialment, o un Cris Juanico o un Guillem López Casasnovas reconeguts en l'àmbit nacional, per posar només dos exemples, per què no hauríem de tenir res d'equivalent al s. XVI? Alguna cosa hi devia haver dic jo. I s'ho devia quedar Castella, com sempre...

D'açò del nom de Guillem me'n vaig adonar aquest passat cap de setmana mateix. I mira que l'havia vist vegades aquesta imatge de la signatura, però açò del nom de Petri no em quadrava des que vaig veure l'article d'histocat. I en Jordi Benplantat també ho diu a la seva web Xpoferens.cat. Ara ja podem estar segurs, per si hi havia cap dubte, que era algú que havia d'amagar el seu nom perquè sabia que la censura castellana tapava les referències catalanes en tot allò relacionat amb Amèrica. I el va amagar d'una manera ben senzilla: el va escriure al revés! El que és increïble és que convertissin un Guillem en un Cristóbal (com en Colom!).

Els captius menorquins, en la seva majoria, estaven perduts sense cap possibilitat de rescat per manca de diners i pels interessos d'alguns menorquins en apropiar-se de béns o títols dels desapareguts. I tot açò mentre el rei gestionava el temps per executar els seus plans per Menorca...

Un detall que em sobta és veure la diferència d'unes 600 persones entre els 3400 i els 4000 captius que segons els diferents documents hi va haver. Qui eren aquests que falten? Realment si hi havia gent de la que no se'n volia que quedés ni rastre, no m'estranya que la Inquisició perseguís els qui miraven de rescatar-los, ni que fos un espia del propi rei!

Continuarà...

Anònim ha dit...

Talaiòtic,

El vaig començar ahir, ho tornat a intentar aquest matí i ara finalment l'he pogut llegir d'una tirada: gràcies!

Quan un fa feina, i tu n'has fet, mereix un premi. Veig que hi ha unanimitat en les crítiques. Tanta unanimitat a dir-te que has tret un punt fosc com a valentia a gosar de parlar-ne. A Ciutadella, hi ha sobrat mite i açò no vol dir que hàgim d'ignorar uns fets tràgics. Molt tràgics.

La veritat, despullar, és bàsic. L'assalt dels turcs, el que va passar abans i tot el que va venir darrere és també una història de traïdoria i ganivetades. Parlem-ne.

Francesc Sintes

Talaiòtic ha dit...

Gràcies Francesc, però valentia no gaire. O com a mínim no m'hi sent. Tal vegada som un inconscient? De totes maneres darrere d'un bloc amb pseudònim no hi ha gaire perill, i menys encara prudent com intent ser...

Com més va, més visites estic rebent de lectures sobre 9 de juliol. A la Viquipedia ja hi ha un article i tot, que ha començat algun company després de les referències que hi vaig posar a la data fatídica i en l'article sobre en Pialí Baxà. Jo hi faré les meves aportacions més endavant.

Dels articles que volia escriure, me'n queden un parell. De fet, ja n'he escrit uns quants més dels que fiava, i m'he sorprès a jo mateix de les coses que he comprès quan n'escrivia cada un d'ells. El proper article serà el darrer (en principi), i després en vull fer un amb un poc de resum i les darreres conclusions.

El que pugui venir després, ja ho veurem...