Joan Miquel Servent, l'excels escriptor desnostrat.

Que tants personatges suposadament castellans de la història oficial espanyola siguin un misteri és massa casualitat. El cas del conegut com a "Miguel de Cervantes" és la confirmació de la tergiversació que l'Estat exerceix permanentment contra la veritat. I dic conegut amb aquest nom perquè és el que el mateix escriptor afirmà, que ell era conegut comunament d'aquesta manera i que les seves obres apareixien sense el seu nom. Quin era llavors, el seu veritable nom?

Com en tants altres casos, existeix documentació en què ell mateix afirma contradictòriament que el seu origen és en diferents ciutats castellanes (Madrid, Valladolid, Còrdova, etc), producte d'una censura i reedició de textos de forma descoordinada que pretenien substuir l'autèntica pàtria de l'autor del Quixot. La seva darrera localitat acceptada per la història oficial, Alcalà de Henares, ja s'ha descobert que és un altre frau. Com en el cas del Colombo genovès, a Alcalà hi havia un tal Carbantes, que és el llinatge que consta a la seva partida de naixement amb el nom de "Miguel" afegit posterioment i en lletra diferent, la vida del qual no coincideix en absolut amb l'home culte i d'Estat que era l'autèntic Cervantes.

I també com en el cas d'En Colom, resulta que la vida de l'universal escriptor sí que coincideix, en canvi, amb la dels membres d'una família concreta dels Països Catalans, els Servent de Xixona. La vida de Cervantes transcorre per territoris mediterranis de l'antiga Corona catalana, i a Barcelona es coneix exactament quina és la casa en la que va viure aquest polifacètic home. El mateix llinatge Cervantes és una transformació que el nostre escriptor hauria pogut adoptar per poder publicar les seves obres amb nom castellà fent gala de la seva ironia afegint l'aristocràtic "de" davant del cognom "Serf-antes" (abans serf o servent), indicant a la vegada noblesa i servitud. De fet, Cervantes és com serien anomenats una branca dels Servent que van passar a viure a Castella.

En Jordi Bilbeny localitzà a la biblioteca de Xixona informació de 8 germans Servent de la ciutat, inclòs un Miquel Servent i un Joan Miquel Servent. Aquest darrer és el que hauria estat el "tapat" que amagaria l'autèntica identitat de l'escriptor. Resulta curiós que es digui que va excel·lir (en castellà, "floreció") en diverses gestes i se l'identifiqui com a militar sense donar més explicacions de quines foren dites gestes. El verb excel·lir o "florecer" era usat per anomenar els escriptors d'èxit, pel que el censor que va eliminar la faceta literària d'en Joan Miquel Servent va deixar un rastre que el delata.

Les pròpies obres d'en Servent estan no només plenes de catalanades, com en altres casos ja vists com La Celestina o La vida de Llàtzer de Tormos, sinó que a més el seu contingut té un marcat caràcter polític anticastellà, pel que per Jordi Bilbeny en Servent era un antiespanyolista. Resulta sorprenent la capacitat del nacionalisme espanyol per reconvertir en un símbol propi una persona i una obra que és una dura crítica a la societat de Castella. Que fàcil que és fer veure el que no és quan ni tan sols la majoria dels mateixos propagandistes que parlen de Cervantes no s'han llegit mai cap de les seves obres.

Com ja vam veure anteriorment, a partir del s. XVI els escriptors catalans es queixaven de la impossibilitat creixent per publicar obres en la nostra llengua. Igual que en aquells exemples, en Servent deixa també constància de la seva protesta contra el nou règim lingüístic que es va imposant als Països Catalans per part del seu rei: al Capítol VI de la 1a Part del Quixot, en Servent escriu en relació a un llibre que si "parla en altra llengua que la seva, no li guardaré cap respecte; però si parla en el seu idioma, el posaré sobre el meu cap"; al Capítol XXIV, ens diu que "tot i que posaren silenci a les llengües, no el pogueren posar a les plomes, les quals amb més llibertat que les llengües solen donar a entendre a qui ho vol allò que està enclòs a l'ànima". Diria aquestes frases un castellà que escriu sense problemes en la seva llengua pròpia? O encaixen més bé en les dels nostres escriptors censurats en la seva llengua.

Per poder fer passar tota la crítica i la càrrega política que conté la seva obra, és evident que en Servent havia de mantenir bones relacions amb la censura. És molt possible que molts catalans formassin part de la pròpia maquinària censora de la Corona (exactament igual que ara!) i que si en Servent no era un qualsevol hi hagués negociacions amb alguns dels alts funcionaris de la censura per poder fer-hi entrar paraules, expressions i critiques de forma dissimulada sense que es notés gaire.

Que l'escriptor usat com a símbol de la literatura castellana fos natural del Regne de València i catalanoparlant i no de Castella deixa en mal lloc expressions com parlar del castellà com "la llengua de Cervantes". Com quedarà Espanya si es coneix que les obres del seu escriptor més conegut van ser reeditades i traduides del català al castellà? Com afectaria l'autoestima dels espanyols orgullosos d'un passat que Castella no va tenir i sí els Països Catalans? Es podria digerir? Quin paperot li tocaria fer a l'Instituto Cervantes si s'hagués de canviar de nom per poder seguir promocionant el castellà pel món? Són molts els interessos d'Estat que s'han de mantenir i que juguen per evitar reconèixer i acceptar la veritat, inclòs al nostre propi país. Per sort, la difusió del coneixement no es troba ja sotmesa totalment al control dels interessos d'Estat, i la veritat s'obre camí de forma lenta però constant.

Alguns documents i enllaços per més informació:

Miguel de Cervantes: català de Xixona. Proves i raons d'una ocultació

Notícia a El Punt

Article Diari de Balears

Entrevista a Bilbeny al setmanari Brisas

Altres documents

Tràiler del documental Enigma Cervantes

Ens observen...

El creixement de les adhesions a Estatpropi.cat no passa desapercebuda. Lentament però de forma constant, ja hi ha un 57% de municipis dels Països Catalans amb persones que han declarat que volen un Estat propi, i la xifra d'adherits és ara de 11.713 persones.

En l'anterior escrit feia menció que a Menorca ja hem arribat als 50 adherits, mig centenar de menorquins que volen explícitament que la nostra nació tengui el mateix grau de sobirania que tenen els danesos, els holandesos o els portuguesos i que ara ens és negada per l'Estat castellà. El promotor de la campanya Sumem-nos al mapa per un Estat propi, l'Alex Vizcaino, en feina una referència la setmana passada des del seu bloc El Senyor de les Muntanyes, en el seu article Formentera l'illa més independentista, i Maó ho és més que Ciutadella. Açò és el que es desprèn ara mateix del grau de suport que reb la iniciativa des de les Illes Balears i Pitiüses. Des de la península, per tant, estan també pendents dels moviments que hi ha fora del Principat en el mapa, i es fixen en la pugna entre Maó i Ciutadella per liderar el rànking menorquí.

Per municipis, a Menorca la cosa està així:

1- Maó: 17 adhesions

2- Ciutadella: 15 adhesions

3- Ferreries: 8 adhesions

4- Es Castell: 4 adhesions

5- Es Migjorn Gran: 2 adhesions

6- Es Mercadal: 2 adhesions

7- Sant Lluís: 1 adhesió

8- Alaior: 1 adhesió

Total: 50 adhesions

Em sorprèn que el tercer poble de l'illa en nombre d'habitants, Alaior, estigui a la coa juntament amb Sant Lluís amb un sol adherit. Quin serà el primer dels dos que comptarà amb un segon adherit deixant a l'altre a la coa en solitari? Em consta que a Alaior hi ha bastants més independentistes que l'únic adherit que hi ha ara mateix, i fins i tot que el responsable de la senyera que hi ha ara mateix al municipi en el mapa per l'Estat propi ha fet campanya de correus electrònics entre amics per tal d'aconseguir més adhesions. Hi haurem de seguir insistint... Sens dubte el fet de donar les dades personals pot resultar un fre per molta gent que no se'n refiï, tot i que ja vaig fer una referència a la garantia de confidencialitat en una altra ocasió. No obstant, que en 3 mesos d'existència de la pàgina ja hi hagi 50 adherits menorquins sense més publicitat que la pròpia d'internet no deixa de ser una gran notícia.

Ànims a tots els menorquins que estau a favor d'un Estat propi pels Països Catalans, perquè aquesta és una molt bona ocasió de fer sentir la nostra presència i la nostra voluntat a tots aquells que ens neguen fins i tot la possibilitat d'expressar-la.

En Vizcaino aprofita en un darrer apunt per presentar les novetats en la visualització de les poblacions i les dades a la pàgina, i el principal avantatge és una major facilitat de descàrrega del mapa, que abans era una mica problemàtica segons la capacitat de l'ordinador que la rebia. Descobriu el grau d'adhesions que hi ha arreu de la nació i sumeu-vos al mapa per un Estat propi!

Carta oberta a l'Indignat.

Estimat Indignat,

T'escric aquesta carta per al·lusions al teu comentari del 09 de juliol de 2007, a les 13:52, a l'article Dèficit fiscal (2) del Claustre de Shangri-La en el que ens qualifiques d'exemplars als qui de vegades ens hauria de caure la cara de vergonya. Com que aquest article ja no estava en primera plana, he de donar les gràcies a l'Espia que ens va avisar a n'Oreneta i a mi de les teves paraules i que en Francesc Sintes ja havia contestat. Primer havia pensat de no fer-ne ni cas. Després que et podria haver contestat qualsevol cosa sense pensar massa, però reflexiu com som, he preferit esperar i fer-ho des d'aquí, en calma.

Primer de tot, t'agraesc que comencis el comentari afirmant que "avui no insultaré ningú" perquè així deixes clar que no ens consideres ni a mi ni a n'Oreneta ni a "tota la pesca" com a persones, sinó com a especímens que pots qualificar d'exemplars sense contradir-te en el teu propòsit de no insultar. I en segon lloc, dius que ens hauria de caure la cara de vergonya i no dius perquè. Ho hauré d'endevinar?

Resulta curiós que en parlar d'economia i de balances fiscals (Per què l'Estat no les deu voler publicar? Encara no han tingut temps de decidir amb quins criteris ens les calculen? Quin misteri!) ens parlis de treballadors murcians i estremenys que ningú ha criticat i a qui ningú vol cap mal. És que creus que els problemes de murcians i estremenys són culpa dels catalanistes menorquins? Perquè jo no crec que els nostres problemes siguin ni culpa ni responsabilitat dels espanyolistes estremenys, sinó només nostra. De què esteim parlant, llavors? De política, naturalment! En el fons, seguim tractant de les referències geogràfiques i culturals amb les que ens identificam.

T'ha de quedar clar que si en un Estat independent dels Països Catalans les Illes Balears tinguessim el mateix dèficit fiscal que tenim ara pel fet d'ajudar al desenvolupament de comarques rurals del Principat o de l'interior del País Valencià, tot i que no seria el cas, la situació seria igual d'injusta, de criticable i de denunciable. I més si aquesta ajuda al final a qui més beneficia és al "terratinent aristòcrata castellà o estremeny" o als cacics que tu mateix critiques i que no han de suportar l'esforç fiscal a què ens veim sotmesos els treballadors de les colònies mediterrànies de la Gran Castella, siguin nascuts aquí o hagin vingut per treballar i guanyar-se el pa.

Què és el que realment t'indigna tant, llavors? T'indigna que volguem decidir ser solidaris amb la Creu Roja, amb Amnistia Internacional, amb Intermon, amb Albània, Costa d'Ivori o Nicaragua abans que amb Cáceres o Badajoz? És la unitat espanyola el que realment et preocupa? La solidaritat és una cosa i la presa de pèl una altra de ben distinta.

Dius que no ets catalanista i que no ho seràs mai, ni tens perquè ser-ho. Tu sabràs. En Francesc t'explica que li agrada el flamenc, els toros i el castellà, que havia estat del Madrid i anticatalà. A mi no m'agrada ni el flamenc ni els toros, m'agraden les llengües en general, i no he estat mai del Madrid. Però et diré una cosa, jo també vaig ser anticatalà. I vaig deixar de ser-ho quan vaig començar a pensar per mi mateix i a entendre que les premisses d'aquest anticatalanisme que ens inculcaven de petits no eren certes i fins i tot perjudicials pel nostre país. Quan he de dir quina és la meva identitat em consider ciutadellenc i menorquí, però vaig assumir la meva catalanitat en un procés de reflexió com el vincle que ens uneix i compartim amb la resta de les Illes Balears i Pitiüses, amb Catalunya i el País Valencià. Actituds n'hi ha moltes i de tot tipus, però hi ha comportaments que van més enllà de l'àmbit individual i són autèntiques barreres sociològiques. Trobaràs cap supermercat dels Països Catalans que et convidi a visitar la seva secció de "productes no castellans", per exemple? Rebrà mai una empresa amb seu a Madrid cartes de menorquins dient-los que no volen saber res dels seus serveis mentre la Comunitat de Madrid recapti l'IVA que pagam nosaltres aquí? Perquè ells sí que ho fan, i amb aquests veïns així ens va...



Mentrestant, ja som 50 menorquins dels que tenim internet que demanam un Estat propi. Et semblarà que som pocs, però fa dos mesos erem 37. Quants serem d'aquí a final d'any: 55, 75, 100...? I d'aquí un any? Anam sumant. I en el món que neix amb les noves tecnologies tenim la presència i els mitjans d'expressió que no deus estar acostumat a sentir mirant Telecinco o llegint El Mundo o El País. I per molt que us indigneu, som aquí i aquí estarem. I de cada vegada més!

Ja m'imagin que per tu som l'encarnació del mal. Però saps que et dic? Deixa't seduir pel costat fosc... De bon rotllo eh?

Atentament,

Talaiòtic

VOLEM LA VERITAT SOBRE EL 9-J.

La Desgràcia del 1558 de Ciutadella representa un dels moments que més impacte tenen en la Memoria col·lectiva dels menorquins. Quines foren les causes d'aquest episodi de la nostra història? En la presentació d'aquesta sèrie em demanava quin podia ser el grau d'implicació de la Corona espanyola i del regne de Castella en els fets del 9 de juliol. Pero quins fonaments hi ha per formular aquesta pregunta? Hi ha indicis que permetin fer pensar que aquesta implicació existeixi?

La historiografia oficial mai s'ha plantejat aquesta qüestió obertament, i com a molt s'ha interrogat sobre el paper de França com a teòric aliat dels turcs. Recollint aquesta qüestió, en Miquel A. Casasnovas escriu: "Els testimonis dels supervivents afirmaven que amb l'armada invasora viatjava un ambaixador del rei de França que tenia plens poders per rebre la rendició de Ciutadella. D'altra banda França, aliada aleshores de l'imperi turc, prestà suport logístic a l'expedició, ja que després d'atacar Ciutadella l'armada otomana es dirigí a Toló, on recalà uns dies més tard".

En Florenci Sastre diu també: "La vinguda d'aquesta armada, després de 3 anys de no atacar el Mediterrani occidental, es degué a les gestions de l'ambaixador francès a Constantinoble, monsieur Jean Carcenac, conegut amb el sobrenom de "La Vigne", que, segons els informes espanyols, anava amb l'armada".

No obstant, aquesta documentació d'informes i testimonis s'ha de prendre amb tota la cautela, ja que si Menorca hagués estat l'objectiu de França, per què no es va prendre possessió de l'illa després de la victòria turca? Per què no consta que en La Vigne rebés la rendició de Ciutadella? El mateix Florenci Sastre tampoc creu que sigui cert que l'ambaixador francès viatjàs amb l'armada, "ja que el 3 d'agost de 1558 el rei de França, de Laon estant, li escrivia a Constantinoble una carta, missiva que no hauria tingut sentit si ell hagués viatjat amb la flota". Llavors, s'equivocaven tots els suposats testimonis i informes, o és que no són verídics? Ens trobam davant d'un cas de tergiversació documental amb finalitats polítiques? Quin sentit tindria intentar implicar França per part de la Corona espanyola en l'atac a Ciutadella?

En la documentació francesa apareix una versió força diferent de la situació. Les gestions de l'ambaixador francès a l'imperi otomà havien de tenir la finalitat de reunir l'armada turca amb les naus franceses al Mediterrani occidental per atacar Vilafranca de Niça i acabar la conquesta de Còrsega, possessió de la República de Gènova i tutel·lada per l'Imperi espanyol des de 1528, després d'haver expulsat els francesos. L'any 1553, l'aliança francoturca ja havia ocupat l'illa, però les desavinences entre francesos i l'almirall de la flota turca, Dragut, que segons Florenci Sastre feia "a contracor una guerra en la qual els seus aliats li impedien saquejar les ciutats conquistades" van provocar la marxa dels otomans i la balança s'inclinà a favor de l'Imperi espanyol. En tres mesos les forces hispanogenoveses van recuperar quasi tot el territori perdut.

Però la flota turca, enlloc de reunir-se amb els francesos a Ajaccio, els esquivà descaradament donant la volta pel nord de Còrsega i es dirigí cap a Menorca. A què va ser degut aquest canvi de plans tan radical? Per quin motiu Piali Baixà hauria de provocar un gravíssim conflicte diplomàtic entre França i Turquia, tal com es desprèn de la correspondència francesa?

En la mencionada carta del rei Enric II a l'ambaixador francès monsier La Vigne, el monarca francès es lamenta de les accions dels turcs, que no es van reunir amb la flota francesa i, tot i que els van cercar per complir la seva missió, "va ser trobada en el moment en què havia pres, cremat i saquejat la ciutat de dita Menorca, que hauria durat tres assalts, amb pèrdua de gent de dita armada turquesca i gran consum de municions quan tot s'havia d'emprar en el meu favor i per a l'execució de les meves empreses". Enric II informa el seu ambaixador que malgrat tot, Pialí es mostrà predisposat a complir amb la missió acordada, tot i que el rei francès manifesta les seves sospites que no ho complirà, com en efecte va succeir. I les sospites d'Enric II venien fonamentades pel fet que els turcs haurien rebut suborns dels genovesos per evitar l'atac de les naus franceses i otomanes a Còrsega, "i no s'estimen dits presents en menys de cent o cent vint mil escuts".

El rei Enric II de França agraeix a la mateixa carta a en La Vigne els seus consells i que li ben certifiqui que "vos fareu tot el que pogueu per trencar els tractes dels Genovesos, del rei d'Espanya i de l'Emperador".

En una nova carta del rei francès enviada a Istambul, el to contra l'actuació de Pialí es desferma i implica ja el mateix Emperador otomà. Enric II es queixa dels turcs, que "passant per la ruta de Gènova, on s'han comunicat i conversat per algun espai de temps amb els principals ministres del rei d'Espanya, rebut i mesclat amb la dita Armada ses galeres i naus com amb les meves. De sort que s'estima ara, per tal demostració, que l'amistat i intel·ligència entre el Gran Senyor i els nostres principals enemics és més gran que mai ho fou entre nosaltres dos; i que enlloc d'haver-me estat enviada pel Gran Senyor la seva dita armada per afavorir els meus negocis o assumptes, ha estat per tot el contrari (...). Si els meus ministres haguessin fet un altre tant respecte el menor dels meus amics, jo els hi hauria fet sentir, amb la pèrdua de la seva vida, fins a quin punt tals faltes m'haurien disgustat, esperant bé que el dit Gran Senyor, quan entengui com ha passat tot açò, no farà menys de la seva part". El rei francès demana al seu ambaixador que "em fareu saber com el dit Gran Senyor ha pres les amonestacions que vos li haureu fet; puix si hi veig alguna ocasió de desconfiança o recel, miraré d'ara en endavant a prescindir de l'entreteniment i continuació d'aquesta negociació que em resultaria tan ridícula com inútil".

Com es pot veure, de la correspondència del rei francès no es desprèn precisament cap alegria per l'atac turc a Menorca sinó tot el contrari. I tampoc tenim cap constància que Pialí fos executat com demanava Enric II per no complir amb la missió acordada. En canvi, la percepció que es va escampar a França era d'amistat entre turcs i espanyols. Es podria al·legar que els contactes entre turcs i els "principals ministres del rei d'Espanya" eren per rescatar els captius, però era així realment, o hi havia alguna cosa més? És justificable que unes hipotètiques negociacions per al rescat de captius es facin en un clima de tal amistat entre pressumptes enemics?


La ruta de l'armada turca: Després de saquejar Massa i Sorrento, al regne de Nàpols, en lloc de dirigir-se a l'estret de Bonifaci per reunir-se amb les naus franceses es dirigeixen a l'illa d'Elba, i d'allà al Golf de Galèria des d'on s'enviarà un missatger a Ajaccio per trobar la flota francesa. Les naus de Pialí, sense esperar el retorn del missatger en el temps convingut, parteixen cap a Menorca. Els francesos, en arribar a Galèria, es trobaren que els turcs no hi eren i començaren la seva recerca per les costes de Provença fins que van tenir notícies que havien partit cap a les Balears.

Florenci Sastre, en descriure la ruta de la flota turca, afirma que "a l'illa d'Elba, on havia arribat passant pel canal de Piombino, Pialí signà un pacte secret de no agressió amb la república genovesa". També escriu que "certs autors francesos parlen de traició de Pialí a favor dels genovesos, traició que es preparava des del 1556" i que el motiu de no haver-se reunit amb les galeres franceses fou que havia "signat la seva venda a la Sereníssima República Genovesa". Hi insisteix més endavant afirmant "Que Pialí fou subornat pels genovesos per tal que no atacàs les seves possessions és un fet prou conegut i que l'almirall es movia per incentius econòmics també".

L'historiador menorquí documenta tant la informació que Espanya tenia sobre els acords entre França i Turquia com els moviments dels genovesos. Diu Florenci Sastre: "Si hem dit que la Cort espanyola no estava desinformada respecte als tractes francesos amb els turcs, tampoc ignorava les gestions dels genovesos". Així es desprèn dels informes de l'ambaixador a Gènova. Llavors, el que ens hem de demanar és que si Espanya coneixia les gestions de França per portar l'armada turca al Mediterrani occidental per una banda, i els tractes dels genovesos, aliats d'Espanya, amb els turcs per una altra, quines gestions va fer Espanya per evitar que les nostres costes i illes es convertissin en l'objectiu dels turcs? Quina casta d'aliats eren els genovesos que amb els seus moviments podien convertir la Nació Catalana en el blanc dels atacs de l'armada otomana? Hem de creure que la diplomàcia de Felip I va actuar amb total negligència en aquest afer?

En Florenci Sastre s'aproxima tangencialment a la qüestió quan diu: "Una pregunta que ens podem fer és quin és el paper d'Andrea Dòria, almirall de Felip II, en aquestes gestions davant el Sultà. Actuava lleialment amb el monarca espanyol, duia a terme un doble joc o simplement no estava enterat de res? És impossible creure que Andrea Dòria ignoràs res del que passava, ja que el mateix Pialí li va escriure, i les fonts franceses afirmen que al menys part dels presents rebuts per l'almirall turc provenien de Dòria, però tal vegada es personalitzava en ell el govern de la república, que no dominava. En tot cas en la correspondència amb les autoritats espanyoles no es reflexa cap intervenció seva a favor del pacte amb els turcs. Tal vegada ell fa el despistat i Felip II deixa que el faci, convençut que era millor mantenir del seu costat l'almirall genovès". Sastre, fent referència als contactes previs entre l'almirall de la flota espanyola i la turca d'una novel·la històrica, diu que no s'ha pogut documentar aquesta visita anterior a l'atac turc a Ciutadella, però si una de posterior, i que resulta molt significatiu el que afirma Don Francisco de Córdoba, que diu que l'armada "portava amb ella ambaixador d'aquella senyoria".

Les contradiccions de la documentació espanyola, que tan prest afirmen l'existència d'un ambaixador francès com un de genovès a la flota turca, així com les llacunes existents pel que fa a les gestions de la diplomàcia espanyola amb els turcs, són reveladores del tractament de la informació sobre les causes del 9 de juliol com una autèntica qüestió d'Estat. Quin hauria estat, davant de tot açò, el paper de l'Imperi espanyol de Felip I? Una vegada més, Sastre en dóna la clau, en afirmar que "l'illa de Còrsega, en mans gal·les, barrava a la monarquia hispànica la vital ruta amb Flandes que, partint de Barcelona, passava per la Itàlia del nord, Suïssa, el Franc Comtat, i Lorena o Alemanya, i tallava les possessions espanyoles en dos. Tampoc no era menyspreable el seu valor ofensiu ja que, des dels ports corses, les esquadres franceses podien atènyer fàcilment qualsevol punt de la península italiana, en gran part en mans espanyoles".

Per tant, era preferible perdre Còrsega a mans franceses o un atac quirúrgic i aïllat a Menorca? En el tauler d'escacs de la Mediterrània, Menorca havia de ser pel rei espanyol una peça a sacrificar amb l'objectiu de mantenir Còrsega en poder hispanogenovès i Niça en poder de la casa de Savoia, aliada també de Felip I, i trencar l'aliança entre França i Turquia. No devia formar part Menorca del preu pagat als turcs en el "pacte secret" amb els aliats genovesos? Hi van actuar directament representants del monarca espanyol en el mencionat pacte? Si els turcs van ser subornats per no atacar Còrsega i Niça, objectius que demanava França, no devien menester i acordar un objectiu alternatiu per justificar-se davant els francesos i els seus propis compatriotes?

Després d’haver rebut presents de genovesos i espanyols i d’haver assaltat Ciutadella, els turcs van anar rebutjant totes i cadascuna de les propostes que els francesos els feien per atacar Vilafranca, Niça o Còrsega. És molt significativa la descripció que es fa en una memòria enviada a Istambul contra l'almirall turc, sembla ser que redactada per Mr. De Bostaillé, d’unes naus amb banderes genovesa i espanyola que van descarregar més regals pels turcs durant les negociacions dels francesos per aconseguir l’ajuda de Pialí. Els turcs al·legaren als francesos la dificultat que hi veien en les seves peticions o que no tenien temps, ja que havien de tornar cap a Constantinoble. Però aquestes objeccions eren excuses ridícules injustificables pels francesos, que els demanaven pocs homes (fins als 2.000 soldats van arribar a rebaixar les seves peticions) en comparació amb els efectius destinats a Menorca (entre 12.000 i 15.000). Per altra banda, resulta curiós que Pialí justificàs l’atac a Menorca davant els francesos “per no perdre temps” ja que no tenia la certesa de trobar la flota francesa on estava previst i després al·legui que ha de marxar. A més, en dita documentació s'explica que les naus turques solien tornar a la seva pàtria cap al setembre, mentre que la flota de Pialí deixava el Mediterrani occidental a principis d’agost sense haver fet res de profit pel rei francès.

Per Casasnovas, "l'atac a Ciutadella fou possible a causa dels errors estratègics de Carles V i Felip II al teatre mediterrani", però aquesta opinió i les preguntes d'en Sastre sobre la possible deslleialtat d'Andrea Dòria amb el rei s'expliquen des d'una òptica estrictament menorquina pressuposant que la Corona espanyola hauria d'haver treballat de bona fe per impedir l'atac o, en cas de ser aquest inevitable, procurar la defensa de l´illa, i sense qüestionar-se que pels interessos espanyols convingués el lliurament de Menorca a l'assalt turc. La crua realitat és que precisament amb Sa Desgràcia de Ciutadella la Corona espanyola aconseguia distanciar els turcs i els francesos i impedir els propòsits d'aquests últims, pel que descartar a partir d'aquí la seva implicació activa seria ingenuïtat o autocensura.

Referències:

CASASNOVAS CAMPS, Miquel A.: "Història de Menorca". Ed. Moll, Palma 2005.

SASTRE PORTELLA, Florenci.: "Aunque los de Ciutadella lo hizieron valerosamente...". Ed. Nura, Menorca 2006.

El marco de la toma de Ciudadela de Menorca por Piali Bajá en julio de 1558 en la correspondencia francesa.
(http://www.archivodelafrontera.com/pdf/A-MED23.pdf).

S'ANY DE SA DESGRÀCIA.

El matí del 30 de juny de 1558, unes 140 naus de l'armada turca arribaven a Ciutadella, on desembarcaven d'entre 12.000 a 15.000 homes segons les versions en una illa que segons les dades oficials tenia llavors uns 10.000 habitants. Ciutadella, la capital de l'illa, comptava amb unes 4.000 persones.

En conèixer la presència de les tropes turques a Menorca, el regent de la Governació Bartomeu Arguimbau enviava emissaris a demanar ajuda a Mallorca i Barcelona. L'armada otomana havia fet primer un intent d'acostar-se a Maó el dia anterior, però gràcies al Castell de Sant Felip que s'estava construint i les bateries de què es disposaven, que van enfonsar algunes galeres turques, van poder ser rebutjats.

Inicialment, el capità Miguel Negrete recomanà la rendició de Ciutadella, a la qual cosa s'oposaren els ciutadellencs, que es disposaren a defensar-se dels turcs. Segons ens descriu l'historiador Miquel A. Casasnovas fins i tot es van fer sortides per inutilitzar l'artilleria enemiga. Arguimbau ordenà concentrar a la capital la major part de la població no combatent de Menorca seguint ordres de la princesa Joana en cas d'emergència, i va fer venir reforços d'altres poblacions. En total defensaven Ciutadella 620 homes, inclosos els 40 de la companyia de Negrete. 620 contra un mínim de 12.000 a 15.000 soldats turcs.

Els dies passaven i els menorquins van anar rebutjant els assalts dels turcs en tres ocasions, amb la precarietat dels mitjans de què disposaven, i la defensa es va veure dificultada per l'incendi de la casa de la Universitat, que havia acabat amb les municions restants, i la muralla estava ja mig enderrocada en diversos punts de forma que l'assalt final es preveia imminent.

Les autoritats van autoritzar l'evacuació de la població durant la nit del vuitè dia de setge, però tot i que els exploradors no havien detectat la presència de les tropes turques, la columna d'evacuació fou interceptada per l'enemic, de manera que moltes persones foren mortes o capturades, i la resta es refugià rere les malmeses muralles.

Durant els dies de setge els otomans van devastar la meitat occidental de l'illa fins Es Mercadal, les possessions i les collites cremades i el bestiar mort. Moltes persones van ser capturades. En un dels desembarcaments secundaris cap al sud de l'illa, explica Casasnovas, un important contingent es dirigí cap a Alaior amb les banderes desplegades, però els turcs es van retirar sense atacar la població.

Els menorquins resistiren l'atac dels turcs durant nou dies sense que aparegués en cap moment l'ajuda exterior sol·licitada. El dia 9, els turcs iniciaven l'assalt definitiu en què aconseguiren doblegar la resistència dels escassos defensors supervivents i les tropes turques entraven a Ciutadella. El saqueig durà tres dies després dels quals la ciutat quedà totalment despoblada i destruida.


La badia de Ciutadella a la boca del port de la ciutat menorquina. Al fons, Mallorca.

Per Menorca va suposar la major catàstrofe demogràfica des de la conquesta de 1287, amb una pèrdua de gairebé la meitat de la població total de l'illa i d'almenys tres quartes parts de la de Ciutadella. Entre morts i captius, uns 5.000 habitants havia perdut l'illa.

Josep M. Ruiz Manent escriu: "No fou Ciutadella només la que patí tanta desgràcia, encara que sigui quasi exclusivament per a ella la glòria de la seva heroica defensa. Molt patiren les restants poblacions de l'illa, que es beneficiaven de la vitalitat de la capital. Cal afegir el gran nombre d'auxiliars generosos que donaren la vida a Ciutadella havent estat enviats per les universitats foranes de Mercadal, Alaior i Maó, i també els nombrosos habitants d'aquestes poblacions els quals, per haver vingut a viure a Ciutadella, pagaren també la seva part amb el captiveri o la mort".

Francesc d'Albranca lamentà que "quatre mil menorquins foren presos i duits a Constantinoble: tot d'una captius, després esclaus. Qui hi restà, entre les seves ruines?".

Cada 9 de juliol, Ciutadella rememora aquests fets amb la lectura al Saló Gòtic de l'Ajuntament de l'Acta de Constantinoble, redactada el 7 d'octubre d'aquell mateix any a la capital turca pel notari alaiorenc Pere Quintana.

Els fets de S'any de Sa Desgràcia són coneguts de pràcticament tots els menorquins, el que genera més confusió és explicar el contexte i les causes que portaren aquell exèrcit immensament superior d'una potència com l'Imperi otomà a una illa com Menorca. Perquè efectivament, l'assalt de 1558 fou obra de les tropes de l'armada turca i no un simple saqueig pirata. Les divergències dels diferents autors al llarg del temps sobre els motius d'aquella desgràcia, dels fets que realment van succeir i el paper dels protagonistes d'aquesta història han provocat no pocs debats entre els historiadors menorquins, segons la interpretació dels fets que es desprenen de l'anàlisi de la documentació de què es disposa. En els propers articles hi faré les meves aportacions que pretenen contestar preguntes sense resposta sobre S'any de sa Desgràcia i que generaran, inevitablement, noves preguntes.

Referències:

CASASNOVAS CAMPS, Miquel A.: "Història de Menorca". Ed. Moll, Palma 2005.

RUIZ MANENT, Josep M.: "Assaig històric dels dotze anys que seguiren al de "Sa Desgràcia" de Ciutadella". Ed. Nura Menorca 2004.

El futur és ara!

Record un programa que vaig veure ara fa bastants anys, crec que al Canal 33 (quan encara es podia veure sense problemes a Ciutadella), en què en Xavier Bru de Sala entrevistava Eliseu Climent, President d’Acció Cultural del País Valencià. En Climent, que es mostrava optimista sobre la situació de la llengua al País Valencià, afirmava en una de les respostes que malgrat la decepció que suposava Canal 9 a nivell ideològic i de compliment de la seva funció de normalització, el món de la llengua i la cultura estava guanyat. Deia que amb els mitjans de comunicació tindríem guanyat el present, però que de moment era més important l’educació per assegurar el futur.

També record de la meva època d'estudiant una professora de llengua catalana a l’institut, que reflexionant un dia sobre la normalització lingüística i el paper de l’escola en aquest procés deia que s’havia d’esperar que els fruits arribarien en un futur quan les generacions d’estudiants que s’havien escolaritzat en la llengua pròpia del país s’incorporassin al món laboral.

Ara, molts joves que han passat per una educació en català han de patir no poca frustració quan veuen que la realitat del país que reben dels seus pares no és la que van viure a l’escola. Un bon exemple és aquest article de David Valls: Opinions: Història d’un engany.

Idò bé, aquell futur de què parlava en Climent o tants educadors ja el tenim aquí. No volem ser pessimistes, sinó que volem guanyar el nostre present! I és la responsabilitat d’aquesta generació d’en David Valls que la que vengui darrera no hagi de patir la seva mateixa frustració, perquè sinó potser serà veritat que ja no hi haurà futur. La frustració i l’ansietat és una resistència als canvis, i tenim tota una vida per endavant per convertir en realitat que aquest país funcioni amb la seva llengua pròpia plenament recuperada en tots els àmbits: en els mitjans de comunicació, en el cinema, en els videojocs, en la música, en el món laboral o en l’oci, en la cultura, a casa i al carrer... El projecte de reconstrucció d'un país és apassionant, i ho demostra una vegada més el debat encetat al bloc de n’Ignasi Mascaró Et Inopinanter. No es tracta de ser cansats, ni de convèncer els que no compartiran mai que volguem treballar perquè tinguem el mateix reconeixement que tenen altres també en el camp lingüístic, cultural i nacional, i no només en drets socials. Es tracta de què la nostra ciutadania no és completa si els drets no són iguals per tots.

En el debat a ca n'Ignasi, vaig fer un esment a la situació precària del nostre espai comunicacional. Les notícies recents sobre els plans del nou Govern de les Illes pel que fa a la Televisió Pública IB3, que haurà d’actuar amb estricte compliment de la Llei de Normalització Lingüística, van en el bon camí. La recepció de les televisions en la nostra llengua en TDT d’altres territoris, també. Però el fet és que aquest és un punt de partida, i no un punt final com segurament convé ara al Partit Espanyol de Francesc Antich.

La recent resolució del ministeri de Foment de Joan Clos d’atorgar el segon múltiplex al Govern valencià permetrà als valencians seguir veient TV3 i Canal 33, però no el 3/24 o el canal K3-300 com fins ara, ja que el govern de Camps sembla que prefereix atorgar les altres dues noves freqüències restants als seus amics de la ultradreta espanyola. L’acord per la reciprocitat TVC-TVV sembla en part encaminat, i també el de TVC-TVIB. Haurem d’esperar un altre canvi a la Generalitat Valenciana per aconseguir la reciprocitat TVV-RTVIB, o bastarà que Camps tengui més freqüencies per adjudicar als seus? Deixarem de rebre a les Illes la Televisió Valenciana amb l’apagada analògica? Podran veure els valencians la Televisió Balear algun dia? Mentrestant, les maquinacions per tancar els repetidors de TVC gestionats per l’ACPV dirigida per Eliseu Climent segueix endavant. La darrera ofensiva és contra el repetidor de Castelló.

A banda dels acords de reciprocitat entre els mitjans públics, jo seguesc demanant alguna iniciativa empresarial, que bé podria partir de la Federació Llull, (amb Òmnium, ACPV i OCB), Vilaweb, i altres empreses i associacions compromesos amb el país que es decideixin a cobrir la demanda d’oferir totes les televisions públiques i privades dels Països Catalans per cable com es fa amb Imagenio o Ono. Trencar les barreres administratives i polítiques que ens imposen és també possible des de l'àmbit privat. I els exemples es multipliquen: Info TV ja emet per internet, almenys les seves notícies. I l'antiga TDCat (Televisió Digital de Catalunya), es transforma en la nova Televisió Sense Fronteres, que anuncia que a partir del setembre emetrà per satèl·lit a tota Europa en català, anglès, francès i castellà.

Moviments a la dreta illenca autòctona.

Les darreres eleccions municipals i autonòmiques a les Illes han suposat no poques conseqüències en el panorama polític illenc. La pèrdua de la majoria absoluta del Partit Nacionalista Espanyol ha deixat la formació de la majoria de Govern a Unió Mallorquina, que s’ha decantat per pactar amb els partits de l’esquerra i del país. La nova situació deixa el partit mallorquinista en una posició immillorable per recollir els moderats provinents de la radicalització que els seus fins ara socis i el seu entorn han experimentat darrerament. I més segons qui sigui el successor de Matas, si un Pere Rotger o un Carlos Delgado, que s'assemblen com la nit al dia en qüestions nacionals. L’editorial del Diari de Balears d'avui, cap a una Convergència Democràtica balear?, apunta cap aquest camí. Però els mallorquins tots sols no poden ser, no haurien de ser, l’únic partit autòcton conservador si volen tenir un paper en la política balear que qüestioni el bipartidisme hispànic actual. Des de Menorca i les Pitiüses hi hauriem de dir alguna cosa.

A Menorca, en les darreres setmanes el debat sobre un partit autòcton de centre o centre-dreta que tengui en la defensa de la menorquinitat, de l’autogovern i de la nostra llengua i cultura un dels seus eixos definitoris ha ressorgit amb certa força a la blogosfera. Se n’ha parlat abastament al Claustre de Shangri-La diverses vegades, en ocasió dels articles sobre les eleccions i el dèficit fiscal que patim, i l’aparició del bloc Fòrum Liberal de Menorca també és simptomàtic d’una demanda de la societat menorquina no coberta per l’actual oferta de partits. N’esteim mancats, d’un partit així, i sembla que aquests trets hagin de ser exclusiva del PSM, el que deixa a bona part de la població amb sentit de país i que no comparteix l’ideologia d’esquerres orfe de representació. Es necessita un partit que en matèria d'infraestructures, de turisme o de territori, sigui semblant al que són el Partit Nacionalista Espanyol o l'actual UCM però que tengui el valor afegit d'un menorquinisme desacomplexat, constructiu i cohesionador de la societat illenca.

Els resultats desastrosos de la Unió de Centristes de Menorca el passat 27-M, partit que podria complir aquest paper però que no ho fa, l’aboquen a una refundació o a la desaparició. Ni tan sols la reunió en assemblea d’afiliats d’aquest cap de setmana, amb només sis presentats, sembla haver tingut èxit. Ara carreguen contra en Pau Lluch i en Federico Álvarez pel fracàs. Però els que es queixen tampoc representen cap novetat per al menorquinisme. El seu futur apareix força complicat.

Per altra banda, alguns noms mencionats a vegades per col·laborar en la formació d'una força política menorquinista liberal han fet algun moviment darrerament que pot ser interessant. En Francesc Sintes, des del seu diari d'un cremat, deia l’altre dia que en Josep Maria Quintana deixaria de publicar un article diari al seu bloc. Es veu que necessita temps per llegir, reflexionar i pensar... I en Guillem Camps, que en teoria es retira de la política, és entrevistat al Diari Menorca i diu coses tan interessants com que no es pot donar 120 i rebre 60 en matèria de finançament, que li queda pendent ser Alcalde de Ciutadella, i demanat sobre el seu futur fora del PNE o en una altra formació política respon que també necessita temps per llegir, reflexionar i pensar, "però, deixi'm dir-li una cosa. No dispara vostè en mala direcció. En absolut"... Molt interessants aquestes declaracions d'en Guillem Camps. Cansat deu estar dels seus "companys" de partit a Ciutadella, però sembla que no prou com per seguir participant d'alguna manera de la vida política. Tindrem prest una Unió Menorquina, o una Convergència Democràtica de Menorca? No estaria gens malament!

Música i imatges d'una Illa.

Navegant a la deriva pels mars de la informació, m'he trobat dues joies d'aquelles que no t'esperes i que et sedueixen tot d'una. Es tracta de dos vídeos que combinen música amb imatges de Menorca. El primer es diu Menorca Natural, amb música de Toni Ocaña i imatges d'Evarist Coll, una combinació preciosa que amb un capvespre calorós com avui fa que m'agafin ganes que arribi la tardor. Cap al setembre serà bo de tornar a veure'l per no enyorar l'estiu. El segon es titula Encercla l'illa, amb música també de Toni Ocaña i interpretada pel ja famós Miquel Mariano, autor del Verigut, amb la col·laboració de les veus de Ruth Florit i Cris Juanico. Felicitats a tots els que hi han participat.

Aquí teniu els dos treballs:

Menorca Natural



Encercla l'Illa

PROJECTE 9 DE JULIOL: PRESENTACIÓ.

La revolució historiogràfica que representen les investigacions de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya i d'autors diversos com J. Bilbeny, J. Benplantat (autor de Xpoferens.cat), Teresa Baqué, A. Sendra, i tants d'altres, moltes d'elles àmpliament difoses per internet, sobre la destrucció de la nostra història per la censura reial i la seva falsificació segons els interessos del regne de Castella primer i de l'Estat espanyol després, és d'unes dimensions tan colossals que obliguen a redescobrir-nos a nosaltres mateixos en el que algunes veus ja han començat a anomenar com a Nova Renaixença.

Hi ha moments en la història dels pobles que són crucials pel seu futur, per bé o per mal. Potser ara esteim en un d'aquests moments i no en som del tot conscients perquè no sabem el que s'esdevindrà els propers anys i dècades, tot i que s'endevinen els possibles camins. Però sí que sabem de moments que ens han enfortit i d'altres moments que ens han deixat cicatrius com a nació catalana, com a menorquins, com a ciutadellencs, i de cada vegada ho coneixem millor.

La inèrcia que permetia mantenir la mentida oficial s'ha trencat gràcies a les noves tecnologies de la informació i la comunicació que han permès difondre els coneixements i les proves que contradiuen la versió dels vencedors, i en els propers anys els que defensin aquesta versió adulterada del nostre passat s'aniran trobant progressivament en el més espantós dels ridículs a mesura que la veritat sigui coneguda internacionalment, a mesura que als instituts i facultats d'història hi hagi més alumnes que qüestionin amb arguments les lliçons dels seus professors, a mesura que catedràtics acomodats i porucs es jubilin i obrin pas a una nova generació oberta i sense els prejudicis i les hipoteques acadèmiques adquirides pels seus antecessors.

La constatació ja des de la publicació de l'obra Brevíssima Relació de la Destrucció de la Història de Jordi Bilbeny que el nostre passat ha estat esborrat, manipulat i expoliat en benefici de Castella i que no paren d'aparèixer noves investigacions de diferents autors, noves proves, nous documents que desmenteixen rotundament la versió oficial que hem anat rebent de la nostra història, de la literatura, de l'art dels actuals Països Catalans des de finals del segle XV com a mínim, m'empenyen a fer una mirada crítica sobre la historiografia local de Menorca sota la nova perspectiva que ja s'ha apuntat en Es Poblat d'en Talaiòtic a la secció Memòria històrica.

Per aquest motiu, en aquesta secció obriré una sèrie d'articles per tractar un d'aquests moments que ens han marcat com a poble, l'assalt turc a Ciutadella del 9 de juliol de 1558, conegut popularment com "S'any de sa Desgràcia".

En els articles del Projecte 9 de Juliol hi haurà segurament més preguntes que respostes, però seran preguntes que costen de trobar en els relats escrits que tenim d'aquells fets, o que directament no existeixen. I tenim l'obligació de fer-nos les preguntes que no hi ha en la historiografia oficial per trobar algun dia, si és que és possible, les respostes.

Enguany fa 449 anys que les naus de Pialí Baixà desembarcaven a Ciutadella. L'any que ve, per tant, tindrem el 450è aniversari de S'any de Sa Desgràcia, una xifra prou rodona com perquè ja sigui hora que ens comencem a demanar davant les contradiccions i les llacunes del relat que coneixem, i més a la vista del nou corrent historiogràfic, quin grau d'implicació hi va poder tenir el regne de Castella i la Corona espanyola en la destrucció de Ciutadella i la devastació de mitja Menorca el juliol de 1558.

Les reflexions i arguments més enllà dels tòpics sobre aquesta qüestió poden sorprendre a més d'un i canviar la visió que tenim del nostre passat i del nostre present, un requisit imprescindible per construir un futur que poguem decidir els menorquins sense limitacions imposades. Amb aquest projecte es pot contribuir a recuperar el 9 de juliol de Ciutadella com un esdeveniment amb repercussions i amb una importància cabdal per a tota la Nació Catalana, tal com la va tenir en el moment dels fets de Sa Desgràcia, i no només com el record traumàtic estrictament local que és avui, i situar-lo com una de les dates a tenir en compte en la reconstrucció de la nostra història i la nostra consciència col·lectiva.


L'Ajuntament de Ciutadella, a la Plaça des Born, on cada any es commemora "S'any de sa Desgràcia".

Es Poblat d'en Talaiòtic declara solemnement setmana de dol oficial del 9 al 15 de juliol en memòria de les víctimes i els fets ocorreguts el 1558 i en els anys posteriors, que mostren la nostra voluntat de ser i la nostra resistència a les adversitats que hem d'afrontar com a poble, i com ja es va fer amb motiu del 300 aniversari de la batalla d'Almansa, faré un canvi d'aspecte del bloc durant aquests dies.

Adéu Melià... I tornem-hi, Maragall!

El pacte per un nou govern de centre-esquerra al Govern de les Illes Balears ja és un fet. Després de l'anunci de na Maria Antònia Munar de la setmana passada en què descartava negociar amb el Partit Nacionalista Espanyol i les renúncies de Jaume Matas i Maria de la Pau Janer a pendre possessió dels seus escons al Parlament, aquesta setmana s'ha oficialitzat l'acord per convertir Antich en President.

Amb aquest pacte, s'obren pas moltes esperances, i tot i que no és per tirar coets que l'única alternativa de govern en aquestes illes al Partit Nacionalista Espanyol estigui escapçalada per un altre Partit Espanyol, com a mínim hem d'esperar que no s'actui tan descaradament a la contra i que els d´Unió Mallorquina i el Bloc facin realitat el titular de què la Mallorca lliure derrota la Nueva Mallorca amb què Tribuna Catalana encapçalava una de les seves notícies.

Un dels efectes que més satisfacció em provoca aquest canvi de govern, com alguns ja podeu imaginar, és la sortida de Miquel Melià com a Director General de Política Lingüicida. Sí, sí, llegiu-ho bé, he escrit lingüicida. Com ja he dit en algun comentari, serà un respir poder deixar d'escrire Melià dimissió a tots els articles d'aquest bloc, com vaig prometre que faria des que el menorquí va llenegar com un ruc afirmant que demanar que el català sigui igual d'obligatori que el castellà "és com ser d'ETA". Com que no ha dimitit ni ha estat cessat per qui el va nomenar per les seves declaracions que li haurien de fer caure la cara de vergonya a qualsevol amb un mínim de dignitat i estima per la llengua d'aquest país, el declar PERSONA NON GRATA en Es Poblat d'En Talaiòtic. Reconec que faig aquesta declaració amb dubtes, perquè no sé si en realitat ens va fer un favor a tots deixant clar que és el que pensa del nostre idioma el partit que ens governava, però ell va dir el que va dir i assumeix la seva responsabilitat davant els ciutadans i davant la història dels despropòsits i agressions contra la llengua catalana.

A partir del proper article idò, deixaré de practicar el meliàdimissionisme. Vull enviar des d'aquí molts ànims als companys del Principat, com en Moisès Rial i en Xavier Mir, que no tenen tanta sort i segueixen insistint en el Maragall dimissió des que el conseller de la Generalitat de Catalunya va proposar augmentar la presència del castellà a les escoles del Principat. Una volta resolta la polèmica creada entre els sociozapateristes i els independentistes a l'entorn de la tercera hora de castellà amb un balanç provisional decantat a favor dels republicans, ara en Maragall surt amb unes noves declaracions pensades per crear un altre combat en el pols entre el Partit Espanyol i ERC al Principat. Diu el germanet de l'expresident que TVC hauria de deixar d'emetre pel·lícules i sèries en català per fer-ho en versió original i amb subtítols en català, que així tots aprendrem molt d'anglès. Però quina mania que té aquest home al català! I per què no proposa que les sales de cinema deixin d'exhibir les pel·lícules doblades al castellà i que les passin en versió original subtitulada en català, el molt valent!?

Pensar que TVC hagi de deixar de complir la seva funció de motor de la normalització en el sector audiovisual, perjudicant la indústria del doblatge en català, i més ara que des de les Illes s'hi podria donar una bona empenta des d'una IB3 normalitzada, fa ganes de riure. En tot cas es podria fer alguna sessió en multidifusió pel canal 300 en versió original subtitulada de productes ja estrenats prèviament en català, o alguna cosa així, però res més. A no ser que des de la Generalitat incomprensiblement es vulgui fer baixar l'audiència de TVC i que la gent es miri les pel·lícules en castellà a les altres dotzenes de canals o se'n vagi al videoclub a llogar pel·lícules que incloguin audio en català, és clar. Perquè a més, TVC ja va ser pionera en oferir el sistema dual en analògic pels qui volen seguir la versió original, i ara a més amb la possibilitat d'emetre per TDT amb diversos audios no s'explica de cap de les maneres la idea foradada d'en Maragall. El vicepresident, Carod-Rovira, ja ha desactivat en bona part la polèmica afirmant que pels republicans es podria acceptar una proposta ben feta. És com dir-li al conseller d'educació "canta, canta, que ja te la fotràs una altra vegada". Si en Maragall al final fa mal i no còssigues, m'hauré de pensar seriosament en afegir-me a la campanya "Maragall dimissió" (ja pot començar a tremolar!).

(Melià dimissió) El nou tarannà municipal.

Ara que s'han acabat les festes i les meves minivacances, reprenc l'activitat en Es Poblat. Bé, la setmana passada no he publicat cap article però tampoc no es pot dit que hagi estat inactiu, ja que l'anterior article sobre les festes de Ciutadella és el que més comentaris ha rebut d'aquest bloc, de moment. Sant Joan havia d'esser...

Començ l'estiu obrint una nova secció precisament per recollir articles sobre qüestions locals que fins ara tenia sense classificar, i aprofitaré per estrenar la secció ara que ja està oberta. Durant aquest temps de descans, s'han constituit els nous Ajuntaments resultat de les eleccions del passat 27 de maig. Finalment a Ciutadella no hi ha hagut pactes i cada grup municipal va votar pel seu propi candidat, pel que va resultar investit com a Batle el candidat de la llista més votada, en Llorenç Brondo, del Partit Nacionalista Espanyol. Però ara mateix no sabem ben bé si s'ha constituit o no el nou Consistori, perquè diuen les males llengües que el fins ara Alcalde de Ciutadella (el de veritat, no el que figura com a tal) continua ocupant el seu despatx dalt la Sala algunes estones tot i no haver-se presentat aquesta vegada ni com a regidor. És que en Brondo és incapaç de governar sense tenir aprop el cervell del partit? I els secretaris municipals, que a falta d'un ja no sabem ni quants en pagam, és que tenen també el carnet de militants o què? Tant costa actuar sense considerar l'Ajuntament com una extensió particular de la seu del "Partido"? Però segur que no deu ser de ver, perquè sinó l'oposició ja hauria posat el crit al cel.

El govern en minoria a Ciutadella obligarà a negociar com a mínim totes les qüestions que s'hagin d'aprovar per Ple. Com s'ho faran? Pactaran ara amb un ara amb un altre segons més convengui? Es prestarà l'oposició en aquest joc? Hi haurà un aliat preferent? Farà el Partit Espanyol d'en Joan Gorrias o el PSM de na Maite Salord aquest paper? Aconseguirà en Joan Triay d'UPCM rebaixar els sous dels regidors? Arribarà en Llorenç Brondo al final de mandat com a Alcalde en aquestes condicions? A banda de la possibilitat d'una moció de censura a mitjan mandat, la rumorologia popular diu que es retirarà abans, i haurà de ser substituit per Antònia Gener o Antònia Salord. De la primera, a qui molts feien llicenciada, pel que es deia fa poc en alguns comentaris de "Tensi" i "Kelet" al Claustre de Shangri-La (Després de les eleccions) no sabem ni tan sols ni si va acabar la diplomatura. L'únic del cert és que tenia desaprofitat un diari personal des de la primera comunió que ha recuperat amb motiu de la seva candidatura al Parlament. N'haurà de menjar estona, de la cursilada de "mi diario", mesquineta. Ara que s'ha quedat sense Govern a Palma, preferirà substituir Brondo si es dóna el cas, o es posarà a les ordres de na Salord? I mentrestant, durant tot aquest temps, encara no se sap quines delegacions tindran els regidors. Perdonau una altra vegada la meva ignorància, però com s'ho deu fer l'Ajuntament aquests dies fins que s'acorda el repartiment d'àrees? El pobre Llorenç no deu donar l'abast. Segurament no n'hi ha per tant, ja que és així en molts Ajuntaments i a Ciutadella sempre en feim un gra massa de tot. Sigui com sigui, tenim l'espectacle assegurat una altra vegada per molt nou tarannà que ens vulguin vendre.

Bona nit, poblet meu estimat!

(Melià dimissió) I un be negre!

En un comentari a l'anterior article d'aquest bloc en "Jo i ningú més" em llançava una provocació. Em convidava a tancar Es Poblat per una suposada manca de lectors. Bé, no se si hi ha molta gent que llegeix o no els articles d'aquest bloc, però el que sí que puc dir és que visitants no en falten. I tampoc en sobren, és clar. Un comentari d'en "Pere" em deia que com més conegut sigui aquest bloc, més atacs rebria. És evident que molts illencs no deuen estar d'acord amb el fet que un bloc menorquí es proclami partidari de formar part d'un Estat propi dels Països Catalans, però què hi farem, jo no estic d'acord en què Menorca sigui una colònia castellana i m'aguant perquè la majoria ni ho veu així ni es planteja alternatives més justes pel nostre país. O sigui que si qualcú vol que tanqui només li puc dir: i un be negre! Que s'aguanti també, que encara no m'ha arribat l'hora.

Parlant de bens, i perquè vegeu que tenc en compte totes les opinions, no tancaré però faré vacances la setmana que ve amb motiu de les festes de Sant Joan, que comencen aquest cap de setmana amb la Vetlla des Be de dissabte i amb Es Diumenge des Be i tindran els seus plats forts els dies 23 i 24. Aquí farem les fogueres el dia 22 a la nit, i dedicarem el cap de setmana a seguir els actes propis de la Festa Nacional dels Països Catalans tal com la celebram a Ciutadella: amb caragols que es fan amb cavalls, amb "jaleos", amb els Jocs des Pla, amb homenatges a l'antiga civilització feudal (amb proclames a la noblesa i fervor religiós inclòs) i amb gin amb llimonada. Pels que vingueu de fora de Menorca a gaudir d'aquestes meravelloses festes per primera vegada, heu de saber que la "pomada" és difícil de trobar a Ciutadella, aquí s'ha de demanar "gin amb llimonada" (coses rares que tenim els autòctons). El gin ha de ser Xoriguer i la llimonada a gust del consumidor. No faceu cas dels que diuen que "no en volem cap que no sigui d'aquí". Són una minoria de cada vegada més minoritària, i de fet si es descuiden qualsevol dia es trobaran amb una xiulada monumental que els ho demostri. Confiau més en els que us diguin "no en volem cap que no estigui ben gat" i, sobretot, portau-vos bé, respectau els cavalls, els caixers i demanau el que no entengueu que sempre trobareu algú ben disposat a explicar-vos encantat de què va la cosa amb pèls i senyals. També trobareu informació i fotos en aquesta web de Sant Joan.

En Es Poblat d'En Talaiòtic seguirem donant guerra a partir de dia 25... o 26... que ja se sap!

BONES FESTES A TOTHOM!

(Melià dimissió) La xarxa dels 400.

La Xarxa de Blocs Sobiranistes ja ha arribat als 400 i açò ens converteix en un potent mitjà al ciberespai on la voluntat de tenir un estat propi és el que caracteritza tots els blocs que hi esteim adherits. En efecte, el lema de la Xbs és Jo també vull un Estat propi, que en Xavier Mir va popularitzar l'any passat des del seu bloc amb una campanya històrica que es va extendre ràpidament a molts altres blocs.

A Menorca, hi esteim adherits Es Poblat d'En Talaiòtic i El Claustre de Shangri-La. Desconec si hi ha cap més bloc menorquí que en formi part, però crec que no, i açò em fa demanar-me si ara que hem arribat a aquesta xifra no hauríem de pensar en algunes millores a la Xbs. Ja m'imagin que els administradors són uns currants com tots nosaltres i que hi dediquen el temps que poden, però per demanar que no quedi... Ho dic perquè tenint en compte el salt qualitatiu que ha fet la campanya Situem-nos al mapa per un Estat propi iniciada per l'Alex Vizcaino al seu bloc El Senyor de les Muntanyes des del moment que s'ha presentat una pàgina des d'on és més accessible seguir l'evolució del nombre d'adherits, també la Xbs podria fer un un bon pas endavant en nombre de lectors i de blocs adherits.

Fa poc rebíem un correu en què s'informava que els problemes de visualització de la llista de catosfèrics s'havien resolt amb la paginació de la llista d'adherits. Seria possible també, per exemple, incloure la territorialització per saber d'on és cada bloc per localitats, comarques o illes? A més, segur que amb un disseny més atractiu de la pàgina augmentaríem també la nostra incidència com a mitjà a nivell nacional.

Algun altre bloc menorquí s'anima a formar part de la Xbs? Recentment he descobert el Bloc Països Catalans, que forma part dels Blocs Ciutadans de l'Ajuntament de Maó i que té restringits els comentaris als usuaris registrats. Des d'aquí l'anim a adherir-se a la xbs. Ja seria hora que algun bloc de la part de llevant o del centre de Menorca ho faci, que de moment els de ponent tenim l'exclusiva. En canvi, a la pàgina Estatpropi.cat els maonesos segueixen per davant de Ciutadella en nombre d'adhesions per 17 a 15.


Font: Estatpropi.cat

(Melià dimissió) Volem acabar amb ETA si o no?

Les esperances encetades fa catorze mesos que aquesta vegada fos la definitiva i que mai més hi hagués un atemptat etarra van rebre un cop mortal (!) el passat desembre amb l'explosió a la flamant T4 de l'aeroport de Madrid. I l'anunci d'aquesta setmana del final de la treva d'ETA hi posen el punt i final i certifiquen una nova oportunitat perduda.

Se'm fa dificil imaginar com pot ser la vida d'una persona que hagi patit un atemptat, o que hagi perdut un familiar en un acte terrorista, o que hagi de tenir escorta personal per anar a tot arreu per por a un atac. És evident que els poders públics han de tenir una especial consideració envers aquest col·lectiu. Però també crec que les víctimes en cap cas han de ser protagonistes en la recerca d'una solució definitiva al problema del terrorisme, i menys encara ser utilitzades amb finalitats polítiques com ha fet el Partit Nacionalista Espanyol a través de l'Associació de Víctimes del Terrorisme.

Em put el tema d'ETA. Em put que els que fan del terrorisme el seu estil de vida siguin notícia. Em costa parlar d'aquests energúmens perquè no m'agrada donar-los mes protagonisme del que ja tenen en els mitjans, pero el final de l'alto el foc permanent declarat per la banda el març de 2006 representa un fracàs de tots que hem de reconèixer i assumir. I quan dic tots vull dir tots, no només d'ETA, única responsable dels seus actes, o dels polítics, sinó tambe dels ciutadans, de la societat civil formada per les associacions diverses, culturals, empresarials, sindicals, ONGs, mitjans de comunicació, etcètera... És cert que els polítics no han estat a l'altura, ni els del govern espanyol ni molt menys els de l'oposició, però tendim a cercar sempre culpables en els altres i mai ens miram a nosaltres mateixos. I més quan tenim la tendència a seguir el joc dels partits per marcar territori i dividir les seves respectives parròquies de militants, simpatitzants i votants de forma sectària i irresponsable. Comenta Emili Pons Carreras aquesta setmana al seu article a Es Carrer de Menorca que la victòria més important dels terroristes en els últims temps és la crispació a què ens han volgut abocar alguns amb motiu de la lluita antiterrorista i la recerca de la pau.

Caure ara en el partidisme, en la crítica fàcil, en el "jo ja ho deia" no és aportar solucions, sinó perpetuar els motius que donen alè a ETA. En aquest sentit es pronuncia a la blogosfera menorquina en Guillem Ferrer a l'article El camí de la pau de Zapatero. No fer autocrítica i pensar que s'ha fet tot el que s´havia de fer tampoc servirà per encarar una nova oportunitat en el futur. És el paper d'en Toni Febrer del bloc socialista d'Es Migjorn (ETA es ratifica amb el que ja havia dinamitat).

Opinions allunyades del joc del bipartidisme hispànic com la d'en Vicent Partal (La treva de l'alto-el-foc) són més constructives per centrar el problema i arribar a les solucions. En Partal no silencia el problema, per ell paraules democràtiques com "autodeterminació" no són cap tabú com ho són per Zapatero o Rajoy, per ell "en el cas basc els mesos transcorreguts des de l'alto-el-foc d'ETA han servit per definir amb claredat meridiana el terme d'acord. Un acord que tot indica que es basa en un doble reconeixement: el reconeixement per l'estat espanyol de l'existència de la nació basca i del fet que hi ha ciutadans que se'n senten part, tant a Euskadi com a Navarra, i el reconeixement que, si mai aquesta nació vol modificar l'àmbit constitucional espanyol, té el dret de fer-ho, territori a territori, i sempre amb amples majories democràtiques. Per ETA el terme d'acord seria d'abandonar la idea d'una independència imposada per les armes, d'abandonar totalment la lluita armada i de reconèixer que sols les majories democràtiques a cadascun dels territoris d'Euskal Herria tenen la decisió final".

En Xavier Mir (L'avió d'ETA, sense pista d'aterratge) diu "estic fart, molt i molt fart de nacionalisme espanyol. Vull anar-me'n d'Espanya" i que "la treva d'ETA ha estat la pitjor amenaça per a la indisoluble unidad de la patria española i l'Estat ha respost enrocant-se". Per en Xavier, "Ara tenim la paraula nosaltres. Es fa difícil convèncer els abertzales que deixin la violència i apostin per la via democràtica quan l'Estat els barra el pas a cada moviment. Ara el procés cap a la plena sobirania guanya un argument més: tenim la responsabilitat d'impulsar un procés que ens porti a l'exercici del dret de decidir. Necessitem demostrar al poble basc que l'aposta per la via democràtica és la bona".

Que trenta anys de partitocràcia espanyola no hagin servit per donar una sortida democràtica a tot un col·lectiu que dóna suport al terrorisme ens haurien de fer pensar. Realment els interessa acabar amb ETA? O prefereixen una ETA permanentment debilitada i controlada, que serveixi de coartada per no abordar les deficiències democràtiques de l'Estat espanyol? La pressió que hem d'exercir els demòcrates dels Països Catalans pel reconeixement del dret a l'autodeterminació no és una lluita autista que només ens afecta a nosaltres. És també la nostra contribució a la pau i a la igualtat entre tots els pobles. L'Estat espanyol ha de reconèixer l'autodeterminació dels pobles que l'integren per pròpia convicció democràtica. Plantejar aquest dret com una cessió als terroristes és enverinar el debat, i açò és el que convé al nacionalisme espanyol antidemocràtic de tota la vida.

Aquí és on té el seu paper la societat civil de la nostra nació. Més enllà de partits polítics, tenim la recollida de signatures pel dret de decidir pels demòcrates que creim que açò que el poder resideix en el poble no són només paraules. I tenim també Estatpropi.cat pels qui volem exercir aquest poder per constituir un Estat nou a la Unió Europea que representi la nostra nació sense intermediaris. Impliquem-nos amb l'autodeterminació, per sentit democràtic i per facilitar la pau. Costa tant? Preferim el nacionalisme espanyol o defensar que un referèndum d'autodeterminació és democràcia?

(Melià dimissió) Adéu a un gran menorquí.

Ahir va morir a Maó Andreu Murillo Tudurí, historiador, professor i polític nacionalista. Fa anys em vaig llegir el seu llibre La revolució menorquina de 1810, que explica la traumàtica transició de Menorca de les dominacions angleses del segle XVIII a la dominació castellana a partir del segle XIX i l'intent d'independència de l'illa. Una obra totalment recomanable. Algun dia esper poder parlar d'aquest període de la nostra història, menys desconegut gràcies a les seves aportacions.

No el vaig conèixer personalment, però sent que el seu adéu és una gran pèrdua per tots nosaltres. Llegesc a l'Última Hora Menorca que "deixa inconclusos importants projectes d'investigació sobre distintes etapes històriques de Menorca" i em dol que es perdi el punt de vista d'un home com ell. També al Diari Menorca podeu llegir la notícia.

Descansi en pau.

(Melià dimissió) El fals Segle d'Or de les lletres castellanes.

Que el Segle d'Or de les lletres castellanes és una altra gran mentida construida a partir de la literatura catalana censurada a partir del segle XVI i de la creativitat dels catalans s'evidencia ja a partir de la constatació que els autors que suposadament escrivien les gran obres que ens fan passar per castellanes resulta que són un misteri... Quina casualitat! Com en Colom, en Cortès, en Bartomeu Casaus, i tants altres, en molts casos no se sap d'on eren els escriptors castellans, o la documentació que demostri els seus origens és falsa, o simplement no hi ha documentació que demostri que tal autor és del lloc d'on es diu que és.

De com en Llàtzer de Tormos fou convertit en Lazarillo de Tormes.

Un exemple claríssim és l'obra suposadament anònima El Lazarillo de Tormes. Segons Francisco Calero l'autor del Lazarillo de Tormes va ser l'humanista valencià Joan Lluís Vives, conegut a tota Europa pels seus textos en llatí, que diversos autors atribueixien a les creixents dificultats per publicar en català. Calero es mostrà ja com un gran coneixiedor de la que qualifica com a "obra cumbre del renacimiento español" (que no castellà) en el seu anterior article Interpretación del Lazarillo de Tormes.


Joan Lluís Vives i March

S'hi refereix Alejandro Sendra a El Lazarillo de Tormes i la llengua catalana, on a banda d'afirmar la impossibilitat d'entrar obres anònimes a les impremtes, fa un repàs dels possibles catalanismes i errors de traducció que observa. Algunes catalanades tan nostres com "no nada" per "no res", "dicho y hecho" per "dit i fet", apareixen al llibre. Escriu "Sant" i no "San", escriu "com" en el sentit de "quan" i moltíssimes altres més que podeu trobar a l'article i que impliquen més que simples sospites de traducció d'un original català fet desaparèixer.

Hi aprofundeix Jordi Bilbeny a El Lazarillo de Tormes va ser escrit en català. Bilbeny afirma que "al 1559 el Lazarillo apareixia a l'Índex de llibres prohibits per la Inquisició. I es va deixar d'editar". Bilbeny fa un repàs a les referències culturals dels personatges, a la toponímina que apareix al llibre i a la suplantació de la vila valenciana de Tormos pel Tormes castellà, que no és un poble sinó un riu, i als comentaris realitzats per altres investigadors i escriu: "Llavors, tenint tot això en ment, que l’autor no coneixia ni Toledo ni Salamanca, i tractant-se d’una obra plena de referents geogràfics valencians, amb el protagonista de la qual citat per un valencià, inspirat en dos altres llibres editats a València, amb un personatge castellà que és estranger al lloc on passen els fets; tractant-se d’un llibre farcit de catalanades i redactat per un català, En Vives o el seu autor real ¿l’hauria escrit en castellà, sobretot quan l’humanisme català, davant la imposició del castellà per part del poder reial, postulava que calia respectar la llengua materna i que escriure en aquesta llengua era dignificar la condició de l’home? Es podia haver donat el cas que el Lazarillo hagués estat escrit en català? És conegut de tot especialista solvent que la primera edició de l’obra no s’ha trobat mai més".

Bilbeny també aporta badades en la traducció de l'original català per la censura reial. Resulta curiós com moltes de les expressions que semblen estranyes elaboracions literàries de la llengua castellana d'aquella època tenen una equivalència catalana que fa que les situacions siguin clares, coherents i entenedores. Per Bilbeny, l'obra transmet una profunda càrrega política contra l'Espanya de l'època i situa l'autor en l'òrbita dels agermanats.

En Carles Camp també apunta la impossibilitat que l'ofici del pare del Lazarillo de Tormes es desenvolupés a Castella, ja que allà no hi creixen ni les canyes de sucre ni les oliveres.

I en Juan Manuel Rodríguez, a Algunes reflexions sobre el nom i el títol del "Lazarillo de Tormes", es demana que si l'original era escrit en català quin podia haver-ne estat el seu títol, i com és que només apareix una sola vegada la paraula "lazarillo" a tota l'obra, a banda del títol. Menciona que en Francisco Rico ja deia que el títol no pot ser de cap manera l'original que devia tenir el llibre. En Rodríguez conclou que el títol de l'obra catalana podria haver estat La vida de Llàtzer de Tormos.

Sobre la Celestina:

Una sèrie d'articles d'Alejandro Sendra sobre aquesta obra d'origen absolutament misteriós deixen clara també la ma de la censura, la reelaboració dels textos i la desaparició de l'original. Del seu suposat autor, Fernando de Rojas, no se'n coneixen gaires dades ni cap altra obra.

A La Celestina i la llengua catalana escriu: "La primera edició coneguda, la del 1499, apareix sense el nom de l’autor, i on hi diu “Con los argumentos nuevamente añadidos” . És a dir, que hi va haver almenys una edició anterior hui desaparescuda". La llista de catalanades i errors de traducció que apareixen a l'obra de La Celestina és espectacular.

Sendra fa Dues reflexions més sobre La Celestina en què es demana sobre la localització geogràfica de l'acció de l'obra, i sembla que en aquella època a Toledo i Salamaca deien "¡Ce!", i des dels terrats de les seves cases es podia "gozar de la deleytosa vista de los navíos". En un segon article sobre la localització temporal i geogràfica de l'acció de La Celestina en Sendra es fixa en la menció d'un Eclipsi que es fa a l'obra, i que podria coincidir amb l'eclipsi total que va ser visible a tota la costa valenciana el 29 de juliol de 1478, de Castelló a Alacant. Finalment, Sendra aprofundeix en un nou article amb el tema dels "navíos" de la Messeta i denuncia que fins i tot quan és evident la localització catalana de La Celestina els castellans s'ho fan venir bé per no mencionar-ho i estan disposats a admetre Lisboa abans que València o Castelló.

(Melià dimissió) TVE no vol música en català.

Que les televisions espanyoles estan per fer-nos espanyols de veritat, a la castellana, ja ho sabíem, que el respecte i l'especial protecció que la Constitució Espanyola propugna per la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya se'l passen per allà, també ho sabem, que els mitjans espanyols amaguen la nostra realitat lingüística i la representen com ells voldríen que fos és un fet.

Un exemple ben actual de la censura i la manipulació que hem de patir encara avui el dóna una notícia de directe.cat: un grup de música no pot cantar a un programa de la televisió estatal que pagam tots perquè no té traduides les seves cançons al castellà. Sembla que encara estem al segle XVI! Com diu un dels comentaris a la notícia: "Us imagineu si fos a l'inrevés, que TV3 forcés a un grup castellanoparlant a traduir una cançó seva al català? Us imagineu l'embestida militar d'El Mundo, de la Cope, de l'ABC... i d'El País... i de La Vanguardia, i d'El Periódico... que clamarien contra la "irresponsabilidad y la cerrazón nacionalista"...? Simplement al·lucinant. Tenim un estat i un 'establishment' mediàtic en peu de guerra contra nosaltres; o reaccionem o desfallirem". Ja té raó ja, l'ofensiva nacionalista espanyola contra tot allò que no sigui castellà dins les fronteres del seu regne fa segles que dura i no s'ha aturat mai. Molta pressumpta democràcia, molta suposada igualtat dels ciutadans, però només si ets un "español de pura cepa". I si no ho ets, aprèn a dissimular-ho. Alguns de nosaltres mateixos arribam a pensar que aquesta situació és normal per no reconèixer la colonització mental que impera. Altres creuran ingènuament que açò només és una anècdota per culpa d'algun ignorant, però no ho és, és un autèntic patró d'actuació i de pensament perfectament instaurat en la societat espanyola. No sé que és més preocupant, el fet en si o que la notícia hagi passat tan desapercebuda...

El grup en qüestió és Pastorets Rock. És clar, per què s'haurien d'haver posat aquest nom? Haurien de ser els Pastorcillos Rock i cantar "bajando de la fuente del gato" si volen sortir a la televisió dels espanyols. Amb els nostres imposts hem de finançar festivals de Rocíos Jurados, Pantojas i Lolas diverses, però heu vist que s'hagi parlat del Verigut de Miquel Mariano a cap programa de la televisió del règim? Nooooooooo és clar, i més val que no ens ho plantejem, que encara li demanaran que es digui "Miguel" de nom artístic i que la cançó sigui en castellà. Ja deuen estar esperant que surti algun "aserejé" o "macarena", que segur que sortirà, per mostrar-nos quin és el camí per ser dels seus.

(Melià dimissió) 5.000 gràcies!

Es Poblat ja ha superat les 5.000 visites. No està malament per un bloc sobiranista menorquí, i més si tenim en compte l'evolució. El nombre de visitants creix de cada mes que passa. La majoria de les arribades a aquest bloc són accessos "directes" de gent que ha inclòs Es Poblat entre les seves pàgines favorites, i en segon lloc hi ha la gent que hi accediu a través d'illencs.com. La resta soleu venir escrivint "Talaiòtic" al Google o altres paraules de recerca que us porten fins aquí, o a través d'enllaços a altres pàgines, com la Xarxa de Blocs Sobiranistes o el Racó Català. A tots vosaltres, moltes gràcies per les vostres visites, i en especial als que heu deixat algun comentari als articles. Certament, no em pensava que mantenir aquest bloc seria tan entretingut, estic ben enganxat. I no em creia aconseguir fer un mínim de 10 articles cada mes i no deixar d'atendre les altres obligacions que tenc fora d'aquest bloc electrònic personal.

Ara mateix, la secció amb més articles a Es Poblat és la campanya Referèndum és democràcia. A l'enquesta inicial amb quatre preguntes sobre l'autodeterminació, que em permet de recordar que no està tancada i que podeu respondre quan vulgueu, s'hi han afegit els articles sobre l'evolució de la pàgina d'Estatpropi.cat, que ja supera els 11.100 adherits a tota la nació. Seguirem atents als menorquins que es vagin situant al mapa. Durant la campanya electoral, he tingut l'honor de rebre les respostes a les preguntes de l'enquesta del candidat centrista d'UCM a Ciutadella, Agustí Anglada, i una resposta conjunta dels candidats del PSM Maite Salord, Tuni Allès i Eduard Riudavets a Ciutadella, Consell i Parlament respectivament. Les respostes del primer respecte dels segons han estat prou diferents, i també la seva sort als comicis. Mentre que els centristes han desaparegut de l'Ajuntament de Ciutadella i pràcticament de tota Menorca, els nacionalistes augmenten especialment a Ciutadella amb el doble de representants que el passat mandat.

En segon lloc, la secció sobre l'espai comunicacional ha estat segurament la que ha tingut més incidència a l'illa per la campanya de correus electrònics per reclamar una correcta recepció de les emissions de la CCRTV i RTVV a Menorca. Dels destinataris dels correus, qui més cas ha fet de les peticions ha estat la conselleria de cultura del Consell de Menorca de J. Manel Martí. Amb aquesta campanya just abans de les eleccions hem contribuit a moure aquest problema per cercar solucions i s'han fet mocions per reclamar al Govern de les Illes Balears la resolució del problema als plens del Consell Insular i de l'Ajuntament de Ciutadella, presentades en ambdós casos pel grup del PSM, i aprovades amb l'abstenció del PP al Consell i per unanimitat a Ciutadella. També hem seguit amb especial interès els esdeveniments sobre l'anunciat tancament de TV3 al País Valencià, que de moment s'ha pogut impedir i sembla que l'acord de reciprocitat depèn ara exclusivament del Ministeri de Joan Clos. Haurem d'estar atents als esdeveniments i seguir reclamant uns mitjans de comunicació amb una visió no provinciana del nostre país més enllà d'internet.

Segueix la secció de la Memòria històrica, des d'on s'ha fet una mica de difusió dels impressionants treballs de la FECH sobre la nostra història. També hem recordat els 300 anys de la batalla d'Almansa i, en clau irònica, la commemoració que n'hem fet a Ciutadella. La falsificació de fets i personatges dels Països Catalans per convertir-los en part de la mitologia nacional espanyola d'arrel castellana és el centre d'aquesta secció que ara mateix tracta l'apropiació de la literatura catalana per les lletres castellanes al s. XVI. La lectura d'aquesta secció ha augmentat de forma considerable sobretot a partir de la publicació de l'article sobre la censura en la impressió de llibres al s. XVI, i una altre article que sempre té lectors és El misteri de la paraula Catalunya, que també va ser publicat a la secció de Pensament català d'histocat. I no us heu demanat quina repercussió pot haver tingut a Menorca tota aquesta falsificació del nostre passat? Si no estau al corrent d'aquesta secció us en recoman la lectura, perquè pròximament hi haurà alguna sorpresa en relació a la història de Menorca.

En quarta posició, la secció de Música nostra. L'article més visitat d'aquesta categoria, com era de preveure, és Verigut! La cançó de l'estiu és nostra! En especial, des de que Vilaweb va fer un enllaç a aquest article a una de les seves notícies es va rebre un allau de visites procedents del diari digital en un sol dia.

I finalment, la secció Llengua pròpia. Per culpa de les impresentables declaracions del director general de política lingüística del Govern de les Illes Balears deman al títol de tots els articles Melià dimissió. Bé, de fet m'he oblidat de posar-lo en dues ocasions, i tampoc ho he corregit a posteriori. Esper que el nou Govern que en surti de les negociacions postelectorals tengui algú més capacitat que aquest homenet per un càrrec de tal importància.