26 de maig 2007

(Melià dimissió) Literatura catalanoamericana?

A l'últim article sobre la Memòria històrica vaig dir que molts escriptors demanaven disculpes per treure publicats els seus llibres en castellà a partir del segle XVI, una llengua estranya al nostre país en aquells temps i que la censura reial, mitjançant la Santa Inquisició, feia traduir al castellà obres escrites originalment en català que després es van anar fent desaparèixer. Altres autors es resistien inicialment a les pressions per publicar únicament en castellà. Alguns exemples són els següents:

Pere Antoni Beuter, a l'edició castellana de la Història de València (1546), s'excusa dient que "sent jo valencià natural i escrivint de València als seus regidors, escrigui en castellà, llengua estranya per València, perquè havent vingut els diversos regnes d'Espanya a una general i sola senyoria, excepte el regne de Portugal, sembla que al mateix temps requereix que siguin tots en una llengua comuna".

Jeroni Pujades, a la Crònica Universal del Principat de Catalunya (1606), diu: "desitjaven alguns que fos aquesta obra escrita en llengua castellana (...) però no és estada possible altra cosa del que s'és fet". Publicà el primer volum en català, però la resta ja són en castellà després de deixar constància que la llengua de la seva nació era la catalana.

Lluís Ponç d'Icard, Llibre de les Grandeses de Tarragona (1576): "aquest llibre havia jo composat, discret i savi lector, en llengua catalana (...) m'ha semblat traduir-lo al castellà, encara que jo hi estigui poc versat, no perquè tingui jo per millor aquesta llengua que la catalana ni que altres, sino que com sigui jo natural de l'invictíssim rei Felip nostre Senyor, és més usada en tots els regnes". I sobretot, perquè "no es vol posar a perill de ser reprès i mal notat".

Josep Esteve, bisbe d'Oriola (1595): "quan els pobles estan sublectes al mateix imperi, els vassalls tenen l'obligació d'aprendre la llengua del seu senyor".

Francesc Tarafa havia publicat el 1552 Dels pobles, rius i muntanyes d'Espanya. Es va traduir al llatí, però del text català, no se'n sap res.

Els exemples són nombrosíssim d'autors que, cap a la segona meitat del segle XVI, especialment a partir del regnat de Felip I, són pressionats per fer traduir i publicar en castellà les obres que havien escrit o ja havien publicat inicialment en català. I aquest fet havia de succeir a tots els escriptors que utilitzassin la llengua catalana no només al vell món, sinó també al nou. El fet que s'hagin ocultat els origens catalans de l'imperi espanyol ha provocat que fins ara no s'hagin identificat possibles autors catalans entre els americans si aquests van ser traduits forçosament al castellà i es van fer desaparèixer els textos en català. Però ara que ho sabem i començam a conèixer les dimensions de la falsificació de la nostra història i el paper de la censura, quins autors coneguts com a part de la literatura castellana hi podria haver que haguessin utilitzat la nostra llengua a les Indies?

En Carles Camp, en el seu article L'inca Garcilaso de la Vega i Catalunya, exposa les seves argumentades sospites que la llengua materna de Garcilaso de la Vega era el català i que en aquesta llengua va escriure originalment la seva obra. Si llegiu l'article, cosa que per suposat recoman, podreu arribar a les següents conclusions:

a) La censura ha amagat la identitat de la seva mare, que no era inca.

b) Ni el castellà ni el quítxua eren la seva llengua materna. Tots els entesos estan d'acord en què el seu castellà era après, no natural. Per altra banda, ell mateix reconeix haver oblidat molt de vocabulari de la llengua quítxua a causa de no usar-la quan escrivia les seves obres, fet que indica que era una llengua apresa i no la seva pròpia. Aleshores, quina podia ser la seva llengua?

c) L'obra Comentarios Reales és traduida al castellà de la seva llengua "peruana", però si no podia escriure en quítxua, quina era aquesta llengua? Va succeir el mateix amb les altres obres?

d) La seva obra està plena de catalanades: paraules com "nombre" amb el significat de "número", que en les edicions posteriors ja està corregit i que es devien escapar a la censura són prou significatives de la llengua original. Altres com la típica confusió catalana entre "llevar" i "traer", o "se dice" en comptes de "se llama", vocabulari mariner com "áncora" enlloc de "ancla", "para tomar lengua" en el sentit d'aconseguir un intèrpret, expressió catalana que no és usada en castellà fins al segle XVIII també criden l'atenció entre moltes altres que podeu trobar a l'article.

e) Va tenir problemes amb la censura amb la seva primera obra important, La Florida del Inca.

f) Les seves relacions familiars l'emparenten amb els Països Catalans, i no amb Castella.

Per altra banda, tenim a la coneguda amb el nom de Sor Juana Inés de la Cruz, nascuda a Sant Miquel de Nepantla el 1651 qualificada com la "Única poetisa americana" i símbol de lluita per l'alliberament social i sexual de les dones, escrivia en diverses llengües i era una gran defensora de les llengües originàries americanes. Va utilitzar el llatí de forma precoç. Diversos autors atribueixen l'ús massiu del llatí a Hispanoamèrica pel mateix motiu que als Països Catalans, com és el cas de l'humanista Joan Lluís Vives, per la marginació de la llengua catalana en els textos impresos. Els seus llibres foren publicats a Barcelona i València, i en el llibre "Catalans a les Índies", de Josep M. Bernades, la Sor Juana Inés de la Cruz apareix en el mateix.

Destac un paràgraf d'aquest article: "Quan Sor Juana Inés de la Cruz expressa : "No soy yo la que pensáis, sino es que allá me habéis dado otro ser en vuestras plumas y otro aliento en vuestros labios", recorda a Santa Teresa de Jesús quan aquesta escrivia : "Vivo sin vivir en mí". Ambdues reflecteixen un misticisme que penso que té les arrels en la impossibilitat de ser elles mateixes ja bé com a dones o bé com a catalanes."

També hi podeu veure en les fotografies que s'hi adjunten que els escuts que apareixen en els quadres de Sor Juana Ines de la Cruz porten les barres catalanes.

A banda d'aquests dos exemples del Perú i Mèxic, al proper article d'aquesta sèrie tractaré d'algunes conegudes obres de la península ibèrica que passen falsament per castellanes i s'amaga el seu origen i context català.

6 comentaris:

latrappola ha dit...

Tinc pendent de llegir "Historia de la nación Chchimeca" de Fernando de Alva Ixtlilxochitl (Personatge curiós, mestís i descendent dels Cortés). Llegint el pròleg(edició de Germán Vazquez Chamorro) em trobo amb la següent perla:

Como ocurre con tantos otros manuscritos mexicanos, el original de la nación chichimeca ha desaparecido. Se sabe que perteneció a D.Carlos de Sigüenza y Góngora -el sabio sobrino de Luis de Góngora y Argote-, pues se lo regaló, junto con otros documentos, su íntimo amigo Juan de Alva Ixtlilxochitl, el hijo del historiador.
Tras la muerte de Sigüenza, ocurrida en 1700, el manuscritó pasó a la biblioteca del colegio Máximo de San Pedro y San Pablo, una entidad educativa de la ciudad de México regentada por la Compañía de Jesús. Allí pudieron consultarlo dos grandes mexicanistas dels siglo XVIII, D. Lorenzo Boturini Benaduci y el abate Francisco Clavijero. El documento desapareció antes de que mediase la centuria.
Ahora bien, Boturini en su catálogo del Museo Indiano proporcionó una inquietente noticia: el ejemplar de la biblioteca jesuítica es copia. ¿Quiere esto decir que Sigüenza no donó el original sino una transcripción?

....

Després segueix dient que les còpies del segle XVIII també es van perdre, excepte una altra còpia de les anteriors d'un tal Fernández de Echeverría y Veyta, que naturalment també es va perdre, però que fou a la vegada copiada per fray Manuel Vega que el va afegir a la seva Colección de memorias de la Nueva España (1792). O sigui que el resultat és que acabem llegint finalment és gairebé un document del segle XIX.

Un bon exemple de com els censors anaven manipulant en funció dels interessos polítics del moment.

Talaiòtic ha dit...

Moltes gràcies per la teva aportació, Latrappola!

És escandalós fins a quin punt ens han manipulat la pròpia consciència col·lectiva. La feina de recuperació de la història destruida és vital per conèixe'ns a nosaltres mateixos i entendre el nostre present.

JO Y NINGÚ MÉS ha dit...

La feina de recuperació de la història destruida és vital per conèixe'ns a nosaltres mateixos i entendre el nostre present.

Tal vegada no t'agradaria.

Talaiòtic ha dit...

No crec que la història sigui una questió de gustos, ni de mitificacions, sinó una recerca de la veritat. La veritat ens fa lliures, perquè ens fa conscients i responsables.

Imagina't la història del Barça explicada per l'AS o el Marca, o la història del Madrid explicada per l'Sport o El Mundo Deportivo. El que tenim de la nostra història oficial és com si ens l'hagués explicat El Mundo, La Razón, l'ABC o la Cope. El nostre punt de vista no existeix, s'ha fet desaparèixer deliberadament.

Jo y ningú més ha dit...

Trobes que tu series més objectiu per a explicar la nostra història. Per la teva forma d'expressar-te diria que no.
Crec que estàs massa contaminat per a això. I així tots nosaltres.

Talaiòtic ha dit...

Que no som "neutre" és evident. Però precisament la pregunta és: qui ho és? Alguns pretenen fer passar per realitat inqüestionable una farsa monumental, i si t'has llegit minimament la secció de "Memòria històrica" i especialment els enllaços que hi ha a cada article veuràs quina és la dimensió de la falsificació de la nostra història.

Davant d'una evident tergiversació de la nostra memòria col·lectiva en benefici d'uns interessos ben subjectius i ben definits, hem de ser "imparcials"? Els castellans ho tenen clar, ells són els espanyols i nosaltres hem de ser com ells. No només no ens volen com a poble diferenciat ni en el present ni en el futur, sinó tampoc en el passat.