Com encarar la Independència

SANT CUGAT DEL VALLÈS
9 febrer 2009 a les 20h

CONFERÈNCIA
COM ENCARAR LA INDEPENDÈNCIA
Sr. Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Presenta l'acte: Sr. Joan Contijoch
Nucli local de la Plataforma pel Dret de Decidir

Organitza: Catalunya Acció
Col·laboren: Òmnium Cultural, Plataforma pel Dret de Decidir, Terra Dolça i Deu Mil a Brusel·les

Lloc: Espai gastronòmic i cultural Terra Dolça - C/ Enric Granados, 8 - Sant Cugat del Vallès

La mentida de la llengua

Conferència pronunciada el dia 19 d'abril del 2008, en motiu de l'acte "Llengua i Estat" organitzat per Catalunya Acció.

Sres, Srs,

Vull començar la meva intervenció amb una afirmació del filòsof Francesc Pujols, que és tota una declaració de principis.

“La llengua és l’ànima del nostre poble”

Entenent com a ànima allò que dóna el caràcter, la manera única i genuïna de ser i manifestar-se de cada ésser, ja sigui individual o col·lectiu. Per això quan l’ànima és negada o suprimida el primer que es perd és la voluntat de ser i la força per expressar el caràcter propi.

Amb aquesta afirmació, doncs, ens neguem a acceptar l’escorça descarnada i purament materialista a què molts volen reduir la nostra nació.

La nació catalana, com qualsevol altra nació, és un organisme viu amb una força vital i una voluntat de ser que cerca amb anhel l’expressió de la seva plenitud. Reconèixer aquest gruix vital i espiritual del nostre poble, és la condició necessària per a copsar la magnitud de la tragèdia lingüística que patim, perquè en anorrear la llengua, es destrueix, de fet, la consciència de nació.

El sentit comú ens fa evident que podem ser espoliats fins a l’extrem, però continuarem sent una nació mentre mantinguem la qualitat que ens defineix: la llengua.

Ens poden ofegar amb aeroports i infraestructures col·lapsades, però continuarem bategant com a poble, mentre de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, parlem la mateixa llengua de Llull, Verdaguer i Fuster.

Ens poden esquarterar entre estats i reduir-nos a províncies, però el sentit de pertànyer a una mateixa unitat nacional perviu mentre hi hagi la llengua que ens uneixi.

La llengua, doncs, és el factor determinant no només per a conservar la consciència de nació, sinó per a mantenir el caràcter i la voluntat de ser.

Mentre la llengua és viva, l’ànima de la nació batega. Quan la llengua és substituïda, la consciència de nació i, per tant, la nació mateixa es va esllanguint sense remei, perquè li han sostret l’ànima, allò que li dóna l’alè vital.

Això ho saben molt bé tots els qui volen la nostra dissolució com a poble, i per això, amb l’ànim de rematar la llengua, ja prou ferida per la repressió legal, la substitució demogràfica i la violència de tants segles, ara insisteixen en inculcar un discurs frívol entorn de la llengua catalana, que ignora volgudament el significat de la llengua en relació a la nació, i vol fer-la veure només com un instrument de comunicació, sense cap més significat, conculcant la cosmovisió i la manera de ser del nostre poble, que la llengua reflecteix.

Aquest discurs frívol entorn de la llengua és promogut pels nostres colonitzadors, que curiosament, no l’apliquen mai a la llengua de la metròpoli, i per una part significant de la classe política i intel·lectual catalana, que s’ha venut per por, per interessos personals o per debilitat mental a aquest discurs letal, condemnant així la llengua a ser l’eterna Ventafocs del país.

Per CA la llengua és un dels eixos fonamentals de la reconstrucció nacional, per això a aquesta frivolitat conceptual tant de moda, nosaltres hi contrastem un discurs RIGORÓS.

El pensament rigorós et porta sempre a desxifrar les causes profundes dels problemes. I en el cas que ens ocupa, la CAUSA FONAMENTAL de l’ensulsiada lingüística del català no és altra que el fet de ser una COLÒNIA .

No m’estendré en aquest punt, però pels qui encara dubtin de la nostra condició de colonitzats, els diré que hi ha tres trets que són comuns a totes les situacions colonials, i que es compleixen amb escreix en el nostre cas.

- L’ús de la força de les armes i la repressió per mantenir el territori annexionat a la metròpoli. (Guerra dels Segadors, Guerra del 1707-14 , Guerra d'Espanya)

- L’espoliació econòmica.

- La substitució cultural i lingüística de la llengua i cultura pròpies per les de la metròpoli.

Els efectes que la colonització té són múltiples, però en el cas que ens ocupa n’hi ha dos que són evidents:

- La castellanització/afrancesament del nostre poble, en el territori depenent de cada un dels estats a què estem sotmesos.

- Generació de l’ànima d’esclau, que implica el debilitament progressiu del CARÀCTER del nostre poble.

Per mantenir i incrementar aquests dos trets, la substitució lingüística i l’afebliment del nostre caràcter col·lectiu, i amagar-ne la seva causa profunda, la colonització, s’ha teixit una enorme MENTIDA al voltant del nucli vitalitzador del nostre poble: la llengua. Aquesta Mentida, com certifiquen els psiquiatres que treballen amb gent que hi està sotmesa, cerca CONFONDRE, DEBILITAR i fer DEPENENT al nostre poble i evitar, d’una banda, que prenguem consciència de la nostra colonització i, de l’altra, que trobem les raons i la força per agafar les regnes de la nostra vida col·lectiva.

El pas inexcusable, doncs, per entendre i per resoldre la situació lingüística que patim passa per desmantellar la gran mentida a què estem sotmesos.

Aquesta mentida es basa en l’ocultació i manipulació de sis punts fonamentals:

1- Es vol amagar per tots els mitjans que vivim en una situació de colonització. Aquesta ocultació pretén ignorar la voluntat d’anihilació que els estats espanyols i francès han tingut històricament i encara tenen envers la llengua i la cultura catalanes. Ara, però, s’ha substituït la persecució brutal per la mentida. En ignorar volgudament que les llengües castellana i francesa són llengües imposades, es fa creure que aquestes són també llengües pròpies de Catalunya, perquè són les llengües dels estats en els quals està inserida la nostra nació.

2- El segon punt, que està íntimament lligat amb el primer, és l’exigència de la primacia dels drets individuals.

Aquesta exigència, que s’empara en el punt anterior: la negació que som una colònia, es fa amb la finalitat, lògicament mai explicitada, de conculcar i impedir el dret que té el nostre poble de fer de la seva llengua pròpia, en el seu territori, l’única llengua d’ús social.

Amb aquesta exigència s’entronitza la llengua del colonitzador en el nostre territori i s’accelera el procés de substitució lingüística.

No és gratuït que els qui tenen la poca vergonya d’exigir la imposició en l’àmbit lingüístic, dels drets individuals dels que empren la llengua del colonitzador, per sobre dels col·lectius del poble colonitzat, siguin els mateixos que promouen la substitució demogràfica en què emparen les seves exigències, i els mateixos que dicten les polítiques que situen la llengua catalana en clara inferioritat mediàtica i social. La situació no pot ser més rocambolesca. Els opressors pretenen presentar-se com les víctimes.

3- Es vol fer creure que qualsevol idea és defensable si es fa en un marc democràtic.

Aquesta idea que sovint surt en debats televisius i que accepta com a defensable la postura dels qui ens volen sotmesos a Espanya i França, perquè ho fan en un marc democràtic és una gran fal·làcia. D’entrada manipulen les paraules, perquè de la submissió en diuen unió, amagant així la colonització que s’entesten a negar per tots els mitjans.

La democràcia, com deia algú, és el menys dolent dels sistemes polítics que coneixem, però no és la panacea i menys la democràcia en què vivim, que evidencia contínuament que és més formal que real.

Emparar-se, doncs, en la democràcia per justificar la legalitat dels qui defensen l’opressió del nostre poble és d’un cinisme escruixidor.

Que permetríem que es plantegés la legalitat de l’esclavatge personal, per molt democràtic que fos el marc en què es produís?

Es més, una democràcia que donés llicència a aquesta formulació negaria la seva pròpia essència. Per què llavors consentim i justifiquem els que defensen l’opressió de la nostra nació adduint que els empara un marc pretesament democràtic?

Només això ja qüestiona la democràcia en què vivim i mostra la necessitat d’un aprofundiment real en el marc polític internacional pel que fa al respecte dels drets dels pobles en un context democràtic. Si la llibertat de cada home per a desenvolupar la seva plenitud és sagrada, més sagrada és la llibertat dels pobles i el seu dret de poder expressar la seva plenitud lingüística i cultural en el territori que els és propi.

4- Apel·lar al voluntarisme.

Senyors, no es pot delegar la pervivència d’una llengua al voluntarisme dels qui la parlen, i menys quan aquest voluntarisme ha de fer front a una situació clarament favorable a la llengua imposada.

Cal que entenguem d’un cop que UNA LLENGUA NO PERVIU SI NO ÉS NECESSÀRIA.

En el camp de la biologia és llei reconeguda que la necessitat fa d’un òrgan o una funció la garantia de la seva existència.

En el camp social, la llei regeix exactament igual. Si una llengua no és necessària en el territori que li és propi acaba per extingir-se.

Per tant fer del voluntarisme l’element clau per a la recuperació de la normalitat lingüística denota, o un desconeixement bàsic del funcionament de la realitat, o una profunda mala fe. I els qui ho propugnen, normalment homes públics, queden automàticament desqualificats.

5- El mite del provincianisme.

Fruit d’una política premeditada, s’han anat enfonsant en l’oblit els referents culturals catalans (pensadors, científics, literats, artistes..), donant preeminència a totes les manifestacions i referents culturals provinents de la metròpoli, de la cultura imposada. Això ha generat en molts catalans un menyspreu profund per les manifestacions culturals que els són pròpies.

El missatge fins fa poc expressament formulat, i sempre subliminalment comunicat que allò que sorgeix del geni català és provincià ha anat quallant en el psiquisme col·lectiu i ha generat autoodi en capes de població considerables.

Hi ha una voluntat decidida de fer-nos creure que adoptant els referents culturals espanyols/francesos no som provincians, quan és justament el contrari.

Provincià és, i llegeixo literalment, aquell que no té prou força per crear els seus referents culturals, o no dóna valor als que té i no els cultiva, tot recorrent als forans.

Totes les cultures potents són creadores i irradiadores de referents culturals. És quan un poble negligeix les seves expressions pròpies i adopta les d’una metròpoli que esdevé provincià. Tot el contrari del que ens volen fer creure.

Així, doncs, la pràctica de molts mitjans de comunicació que es fan des d’aquí, però que no es mereixen ser anomenats catalans, de cercar els referents fora de la nostra tradició no fa més que enfonsar-nos en el provincianisme més xaró.

6- I per últim el més pervers de tots el enganys, el del bilingüisme.

Els seus ordidors l’imposen venent-lo com un model de tolerància, quan de fet amaga la mort de la llengua catalana.

El bilingüisme és símptoma d’un procés de substitució lingüística, i imposa una situació sorgida de l’opressió i l’ús de la força, perquè en no qüestionar-la, la justifica i la normalitza, fent evident la manca total de voluntat per part dels que l’impulsen, de reconèixer el dret del nostre poble a ser en plenitud en el territori que li és propi, i, per tant, senyors, el bilingüisme no és de bon tros cap model de tolerància, sinó una autèntica i subtil perversió de la justícia.

Defensar el bilingüisme dintre d’un mateix territori és donar per bons els símptomes d’un mal social, és defensar el domini de la llengua imposada sobre la pròpia, i és condemnar inevitablement a la desaparició la llengua més feble.

Tot l’exposat fins ara ens ha de fer conscients:

A) Que la situació de la llengua catalana és el resultat d’unes polítiques colonitzadores perfectament definides i conscients, encaminades a reduir la llengua a guetos cada vegada més minoritaris, a fer-la innecessària i poc valuosa, convertint –la en una llengua de segona categoria. Aquesta poca vàlua genera en els qui la parlen un sentiment de rebuig i d’autoodi, que n’assegura la desaparició a través de l’abandó portat a terme voluntàriament pels mateixos parlants.

Ara ja no calen les prohibicions brutals de les dictadures. La inducció perpetrada a través de l'ofec dels mas mèdia i la destrucció de l’autoestima lingüística són molt més efectives.

B) Que hi ha uns responsables d’aquesta situació:

- L’estat espanyol i el francès, amb tot el seu cos legal, funcionarial, polític i militar.

- Els polítics instal·lats a casa nostra, que des de la transició i fins avui han promogut activament en alguns casos, com socialistes i PP, la mentida que ha configurat la situació actual, i en d’altres, l’han permès i l’han dissimulat.

En cap cas no han mostrat el coratge suficient per denunciar-la.

Això els fa, executors, a uns, i còmplices als altres del GENOCIDI LINGÜÍSTIC que pateix la nostra nació.

C) Que emmotllar-nos a questa situació, i acceptar com a normals o signe de tolerància els símptomes d’una malaltia lingüística, nascuda de l’opressió, la mentida, la manipulació i la covardia, ens en fa responsables en un o altre grau.

A aquestes alçades ja s’ha d’haver fet evident que aquesta situació generada per la colonització i manipulada per la mentida, només té una sortida: la descolonització.

I això passa per:

a- Assolir en una primera instància un estat propi. Només així tindrem el poder i la responsabilitat per portar a terme les polítiques que situïn la llengua com un dels eixos vertebradors de la reconstrucció nacional i facin efectiva la nostra descolonització.

b- Reconèixer el català com l’única llengua pròpia de Catalunya i fer-ne l’única llengua oficial i d’ús necessari en tots els àmbits.

c- Iniciar, en pic l’equilibri de poders ens ho permeti, un procés judicial amb observadors internacionals, que posi en evidència el genocidi lingüístic a què ha estat i està sotmès el nostre poble, i n’assenya-li els responsables i col·laboradors. Amb això passarem full a la història, restablirem la veritat, farem possible que tots els qui han atemptat amb els seus actes o amb les seves omissions contra la nació catalana, i encara són vius, quedin exclosos de la vida pública, i tallarem de soca-rel les vel·leïtats dels qui vulguin imposar, emparant-se en la demografia que les seves polítiques han configurat, les llengües colonitzadores com oficials en la nova Catalunya lliure.

La responsabilitat de fer que tot això s’esdevingui, només la poden exercir les persones que hagin demostrat amb els seus actes la llibertat d’esperit que no es deixa enganyar ni claudica davant la mentida, i sense la qual la mera consecució d’un estat propi representaria un pas endavant ben limitat. Catalunya Acció vol fer evident la necessitat de portar a la praxis política una nova manera de fer. La d’aquells homes i dones que tenen la convicció que la vida pública i la solució dels seus reptes exigeix una nova consciència que encarni alhora un profund sentit de la justícia, una clara intel·ligència, un coratge ingent i una decidida voluntat de servei. Només l’emergència d’aquesta nova consciència ens permetrà encarar i superar la mentida i la confusió que manté el nostre poble sotmès. Només aquesta nova consciència lúcida i insubornable assolirà l’alliberament que garanteixi el restabliment de la nostra plenitud nacional i, òbviament, lingüística.

Moltes gràcies.

Maria Torrents

Consellera de Catalunya Acció

Projecte Catalunya Acció, des de les Illes

Des de diumenge Es Poblat d'en Talaiòtic té oberta una nova secció que amb el nom de Projecte Catalunya Acció recull els articles d'aquest bloc que inclouen algun enllaç o fan referència al projecte i als actes promoguts per Catalunya Acció. La categoria neix amb 13 articles ja etiquetats (amb aquest són 14) i en 11ena posició de les seccions del bloc, per davant de la dedicada al Viquipedisme, i que són el següents:

1- Per què pagam i callam? (17-12-2006)

2- Demà, l'1-D (30-11-2007)

3- La Balança fiscal Estat-Illes Balears (10-01-2008)

4- Today Kosovo, tomorrow the Catalan Countries (17-02-2008)

5- El sobiranisme optimista (24-03-2008)

6- El procés d'independència i la internacionalització (04-04-2008)

7- Aerolínies menorquines (09-06-2008)

8- Apunteu-vos aques nom: Santiago Espot (16-06-2008)

9- Crònica de campanya contra Air Berlin (18-06-2008)

10- El Dia de la Resistència (11-09-2008)

11- Joan Fonollosa, a punt per passar a l'acció (13-11-08)

12- Declaració i concentració per una nova Constitució Catalana (04-12-2008)

13- El Cant de la Independència (14-12-2008)

És evident que amb el potencial d'aquesta organització que creix dia a dia i que promou la independència de la nostra nació sencera, la secció pujarà ràpidament en nombre d'articles. Aquí s'hi reproduiran escrits d'actualitat o de ja publicats per membres de Catalunya Acció al llarg dels seus primers anys d'existència, així com anuncis i cròniques dels actes que s'organitzin.

La presència de Catalunya Acció a les Illes Balears i Pitiüses ha començat a través d'Es Poblat per donar a conèixer millor el pensament i l'actitud que qualsevol ciutadà d'una nació lliure té envers uns drets que a nosaltres ens són contínuament vulnerats i negats. Un primer pas del que ha de ser una presència a totes i cadascuna de les nostres illes d'aquest pensament i d'aquesta actitud que és necessari recuperar a tots els racons de la nostra nació, perquè com tan bellament escriu en Jordi Salat, "abans de fer-se realitat allò que és veritat, abans de materialitzar-se allò que és, com la llavor que creix per a convertir-se en arbre, uns pensaments configuren la mentalitat, com els elements de la naturalesa saonen la terra on ha de créixer i donar fruit".

El 7 de març, cita a Brussel·les

La cosa va començar a gestar-se seriosament a partir de l'article Perplex, jo? d'Enric Canela el passat mes de setembre, on l'autor es demanava "Podríem aplegar nosaltres una xifra significativa de catalans i fer una marxa sobre Madrid?" tot recordant l'exemple dels negres americans sobre Washington el 1963 encapçalats per Martin Luther King. En els comentaris, Manel Picó proposa Brussel·les com a ciutat escenari per aquesta marxa enlloc de Madrid: “Podríem aplegar nosaltres una xifra significativa de catalans i fer una marxa sobre Brussel·les? Resposta: SÍ". Es tracta d'una idea que record que ja s'havia llençat a la blogosfera per part d'en Xavier Mir anteriorment i que en aquesta ocasió qualla ràpidament amb adhesions i propostes organitzatives. N'Agustí Esparducer escriu "Us imagineu 10.000 catalans amb estelades tot un dia per Brussel·les reivindicant el dret d’autodeterminació? Quin cap de setmana! Totes les TV i els diaris s’en farien ressò!" i creà el grup a Facebook 10.000 catalans a Brussel·les.

L'entusiasme que desperta la iniciativa s'escampa a través de fòrums i blocs, i fou amb la presentació de la pàgina oficial de Deumil.cat que es veu progressivament un salt qualitatiu en l'organització i promoció de l'esdeveniment amb logotip, himne, dossier de premsa, etc... Els objectius: internacionalitzar la nostra situació i reclamar un Estat propi.

Aquesta setmana s'ha presentat als mitjans la campanya, que ja ha entrat en la fase decisiva. N'han parlat el digital Crònica, que prepara una cobertura especial de l'acte i on podeu llegir una entrevista a Enric Canela, Vilaweb, Tribuna.cat o l'Avui.

Vídeos promocionals:

Presentació 10.000 a Brussel·les



Propostes de viatge



Anunci de televisió



Aconseguirem aplegar 10.000 catalans per ser a Brussel·les? L'optimisme desfermat indica que és possible. Després de les exitoses manifestacions del 18-F de 2006 com a reacció a les traïcions dels nostres dirigents en el procés d'aprovació de l'Estatutet colonial del Principat, i de l'1-D de 2007 amb l'excusa de protestar per l'estat de les infrastructures, qui sap si realment aquesta manifestació del 7-M de 2009 aconseguirà marcar un punt d'inflexió en la visió que tant des de fora com des de dins de Catalunya es té de la nostra realitat.

El mes de febrer, mitja TV3 en TDT?

Aquesta setmana hem tingut un nou episodi de la llarga nissaga per poder seguir veient com a mínim els mateixos canals de televisió en català que fa anys que podem veure. Tots els mitjans s'han fet ressò de la notícia que a partir del mes que ve finalment podrem rebre per TDT alguna cosa que es farà passar per TV3 a les Illes Balears. En efecte, els temors tantes vegades manifestats aquí que a partir de l'apagada analògica, que a Menorca tindrem el proper 30 de juny, ja no tornarem a veure la mateixa TV3 que al Principat s'estan confirmant. I el més irritant de tot és que se'ns està intentant vendre l'acord signat aquest dijous com un gran avanç com si fossim beneits, quan en realitat el que tenim davant dels nassos i es perceb clarament pels illencs és un greu retrocés en l'espai comunicacional en català tant a nivell quantitatiu com qualitatiu.

Tot i que a Vilaweb ens recorden que al juny passat el conseller Tresserras va declarar que IB3 i TV3 "no són competidors sinó perfectament complementaris", el que està trascendint dóna peu a pensar que es diu una cosa i se'n fa una altra de totalment diferent, perquè en altres mitjans s'avisa que amb els convenis signats la programació patirà amputacions i talls d'emissió.

Així, el DBalears explica que "els dos ens intentaran, sempre que sigui d'interès per als dos operadors i en el cas que hi hagi coincidència en els drets d'emissió, excloure en el senyal que s'emeti pels canals de l'altra comunitat continguts de producció aliena o d'esports, a fi d'evitar la duplicitat en l'emissió de continguts i prioritzar els drets de cada operador al seu territori" i El Singular Digital s'hi refereix també en dir que "els dos governs també han adoptat el compromís de respectar els drets d’emissió d’esports o pel•lícules que adquireixin".

Pel que fa al suposat increment de l'espai de comunicació en la nostra llengua, al diari Avui es diu que "IB3 difondrà el senyal de TV3 per un dels quatre canals del múltiplex que té la televisió balear. En una fase més avançada i quan IB3 tingui un segon múltiplex digital (és a dir, tindrà fins a 8 canals de TDT), TVC disposarà de dos canals per difondre a les Balears el senyal de dues de les seves cadenes". El despropòsit d'aquest paràgraf és majúscul, perquè per una banda significa que TV3 s'emetrà per un dels quatre canals del MUX autonòmic, cosa que probablement significarà la desaparició de les emissions d'IBSat+30, i sobretot que de moment no està ni prevista la recepció del canal 33 fins que es disposi d'un segon múltiplex digital!! Però no havíem quedat que aquest segon múltiplex ja el teníem concedit per obra i gràcia del govern de l'Estat castellà??? Llavors una de dues: o van mentir quan van donar aquesta informació ara fa un any per tots els mitjans, o menteixen ara... O sempre, que també pot ser! Segons la web del Govern de les Illes, "la TDT ja és una reallitat a les nostres illes. IB3 ja ha començat a emtre en digital. Les altres cadenes en llengua catalana (TV3, C33, K3, 3/24, canal 9 i Punt 2) també arribaran pròximament". Però de moment l'únic que tenim és que no serà fins un hipotètic futur (!?) quan es podria emprar aquest segon MUX fantasmagòric que ara hi és ara no hi és per recuperar el canal 33 i, llavors sí, fer-hi entrar també o el 3/24 o el K3-300 (si és que hi ha d'haver espai per canal 9 i punt2 o la Televisió d'Andorra, com s'ha insinuat...).

Però un dels articles més crítics l'he trobat a Tribuna. cat, on en Tomeu Martí i Florit es demana És tan difícil tenir accés a totes les televisions en català?. A part de confirmar que l'acord "no ens permet ser gaire optimistes, ja que aquest només garanteix l’arribada per TDT de TV3", afirma:

"Les misèries tacticistes de la política partidista, moltes vegades, ens fan perdre de vista plantejaments que, observats sense les cucales d’allò que podríem anomenar “actualitat política”, coincidiríem a titllar-los de sentit comú. El desplegament de la Televisió Digital Terrestre als Països Catalans s’ha fet, en general, des del prisma del partidisme més ridícul i el resultat, ara per ara, i malgrat els intents d’alguns dels gestors polítics del Principat i de les Balears de posar una mica de seny, és un mapa mediàtic poc lògic. Pel que fa a la llengua, cal dir que, suposant que els quatre canals que ha de concedir el Govern presidit per Antich siguin per a televisions que emeten integrament en català, ens trobaríem amb el resultat que del total d’emissions de TDT que es podran sintonitzar a les Illes Balears, només un terç de les mateixes seran en català. Sembla d’elemental sentit comú que tots (que no són tants) els canals que emeten en llengua catalana s’haurien de poden sintonitzar a tots els territoris de parla catalana. Això, que sembla tan lògic, ara per ara, no hi ha hagut cap polític de cap dels territoris de parla catalana que ho hagi aconseguit". Només hi afegiria que evidentment que no ho ha aconseguit ningú, per la senzilla raó que no hi ha hagut cap govern que s'ho hagi proposat!! Com a molt s'ha plantejat la recepció del que ja tenim i en versió descafeïnada!

Entre els aspectes positius que destaquen també els mitjans hi ha l'acord per estudiar un possible futur canal comú per internet, que suposaria el primer canal que realment podria superar les divisions administratives a la nostra nació, i segons relata el diari Crònica, que "els dos Governs promouran la constitució d’una fórmula associativa d’ens públics de ràdio, televisió i altres mitjans audiovisuals en llengua catalana per facilitar la producció, el doblatge, la compravenda i l’intercanvi de productes audiovisuals en català i per promoure la compra de drets d’emissió en llengua catalana de produccions alienes".

El mateix diari ens ofereix també els indicis d'una part dels motius de fons que expliquen perquè ho tenim tan complicat mentre depenguem d'una nació estrangera, i és que segon el mateix conseller Tresserras "'en la mesura que siguem capaços d'ofertar en televisió un paquet de canals interessants per a l'audiència allò que millorarem és la quota de cobertura de la televisió en llengua catalana dins del nostre mercat de proximitat'. Un fet que precisament espanta, ha apuntat el conseller, al govern de l'estat a l'hora de facilitar que el País Valencià es pugui sumar també a aquest acord. Tresserras ha volgut recordar que si Canal 9 s'acaba afegint a aquest pacte de reciprocitat el mercat audiovisual en català abastaria 14 milions de persones i això, ha dit el conseller, 'a Europa, és ja un mercat bastant significatiu'.

'I és tant seriós', ha afegit, 'que es podria veure com una competència per les altres televisions d'abast estatal'. En qualsevol cas, tant la Generalitat com el govern balear estan disposats a pugnar perquè s'apliï aquest acord a tot el territori de parla catalana.

Idò a veure si aquest acord el milloram i s'amplia al País Valencià, perquè de moment l'únic que s'amplia és l'espectre castellanòfon als televisors de la nostra nació...

La I República Catalana

Gràcies a una notícia de Vilaweb, llegesc un article del setmanari El Temps que reproduesc integrament a continuació:

Els catalans del XVII van ser sobirans més temps que no diu la història

La república catalana de Pau Claris va tenir més d’una setmana de vida, contra allò que s’ha dit fins ara. Ho demostra l’historiador Antoni Simon, catedràtic de la UAB, al llibre ‘Pau Claris, líder d’una classe revolucionària’.

Els llibres d’història i les enciclopèdies diuen que la Catalunya republicana de Pau Claris (Barcelona, 1586-1641) neix el 16 de gener de 1641 i es mor una setmana després, el 23 de gener, quan, assetjat el país per les tropes castellanes, la Generalitat demana a Lluís XIII de França que sigui el sobirà dels catalans. Antoni Simon (Girona, 1956), catedràtic d’història moderna de la UAB, ha descobert que Catalunya encara va ser una república sobirana un temps considerable més, exactament fins el 30 de desembre. És a dir, pràcticament durant tot l’any 1641.

L’historiador fa aquesta rectificació històrica en el llibre que acaba de publicar sobre Claris i la seva època, Pau Claris, líder d’una classe revolucionària. L’historiador hi fa aportacions notables al coneixement de l’acció del president de la Generalitat de Catalunya i també a la seva vida, inclosa la seva mort, un misteri històric.

Quan el 23 de gener del 1641 les institucions catalanes demanen a Lluís XIII que sigui sobirà dels catalans, en substitució de Felip IV, el país no es converteix pas, automàticament, en una monarquia, perquè calia esperar la resposta del rei francès. I aquesta resposta no arriba fins el 30 de desembre, quan el rei francès presta jurament a les lleis i constitucions del Principat. Per tant, Catalunya serà republicana –sense jerarquia monàrquica, ni castellana ni francesa– mesos i mesos.

De fet, ja ho havia començat a ser abans de la proclamació republicana. El procés revolucionari dels dirigents catalans i l’enfrontament bèl·lic amb la monarquia espanyola havia començat el setembre del 1640, quan feia dos anys que Pau Claris havia agafat les regnes de la Generalitat.

Amb la convocatòria, per part de Pau Claris, de la Junta General de Braços el 10 de setembre del 1640, s’engegà pròpiament el procés revolucionari català, el qual, considera l’historiador, si bé en la teoria política no agafà una forma explícitament republicana, perquè simplement deixà en suspens la sobirania reial, sí que en la pràctica actuà com un poder plenament sobirà.

El biògraf de Pau Claris considera, doncs, que la república catalana abasta del 10 de setembre del 1640 al 30 de desembre del 1641. “A la pràctica política hi hagué una situació republicana”, afirma.

La tardor del 1640 i tot el 1641, les autoritats catalanes van governar de manera lliure i sobirana, sense servituds reials. Les juntes de braços –els representants dels diversos estaments del país– nomenaren lliurement jutges per a impartir la justícia, cobraren i establiren nous impostos, nomenaren oficials per a l’administració del territori, encunyaren moneda i reclutaren i organitzaren una milícia catalana.

A més, van governar amb la voluntat constitucional i pactista que va portar la classe dirigent catalana a enfrontar-se amb la corona espanyola, absolutista i centralista. És a dir, van donar sentit ple, dins la cultura política de l’època, al terme república, que és el de l’interès del bé comú, de la res publica, i per això obligaren Lluís XIII a jurar les lleis i constitucions del Principat.

Els catalans, conclou Antoni Simon, s’havien comportat com una “República lliure i absoluta”, en expressió del jurista contemporani Felip Vinyes.

En l’impuls inicial d’aquest “moment republicà”, Pau Claris –observa el seu biògraf– apostà per involucrar-hi amplis segments del cos polític català, eixamplant notablement en la Junta General dels Braços la representació de les mesocràcies urbanes i vilatanes del braç popular.

Per a Claris i els dirigents que es posaren al capdavant del moviment revolucionari, aquesta era una via tant per a representar fortalesa política davant la cort de Madrid i el govern del comte-duc d’Olivares, com una forma de legitimar i vincular el gruix de les poblacions a la resistència contra els exèrcits reials.

Alguns historiadors han titllat de medievalista, caduc i oligàrquic el regim de la Corona d’Aragó: una rampoina en l’Europa de l’època. En contrapartida, la monarquia espanyola era la racionalització política. Aquesta visió també ha estat aplicada a l’enfrontament posterior, i final, entre la Corona d’Aragó i els Borbons, el 1705-1715.

“La tesi no s’aguanta”, ens diu Simon. “Aquí es dóna l’equilibri de poders, i la limitació del poder del rei és el pas previ a la monarquia parlamentària, com es veu a Holanda i Anglaterra. A més, el sistema absolutista espanyol es va demostrar corrupte, inestable i ineficaç pel que fa a l’economia.”

La historiografia europea recent, recorda l’historiador, ha revaloritzat el paper polític de les assemblees parlamentàries dels segles medievals i moderns, tot remarcant-ne els valors de representativitat.

Els dirigents catalans. La reconstrucció de les trajectòries personals i familiars de Pau Claris i el grup dirigent que fa la revolució, realitzada a base de documents inèdits, conformen una part important de l’obra d’Antoni Simon. Això li ha permès de fer una descripció molt afinada, i inèdita, de la classe política catalana de l’època.

Era un grup ben cohesionat, gràcies a factors humans i polítics: lligams familiars que facilitaven la solidaritat mútua; arrelada cultura constitucionalista; forta vinculació a les institucions pròpies de la formació històrica catalana; i creixent consciència de classe responsable d’unes funcions públiques, cosa que no era aliena a un procés de reforç d’una identitat patriòtica o nacional catalana.

D’una altra banda, aquella classe pertany a una generació que recull els fruits del redreçament econòmic i de l’enfrontament institucional català de la segona meitat del segle XVI, i això la farà oberta socialment. La petita i mitjana noblesa es barreja amb ciutadans honrats, mercaders, canonges i professionals liberals.

La vinculació intensa i continuada d’aquesta classe amb les institucions de la terra a través dels càrrecs i dels espais de poder institucional, s’oposava al caràcter precari, inconstant i conflictiu dels lligams establerts amb la corona. Com comprova l’historiador, un nombre important dels dirigents és descendent d’antics membres de la Reial Audiència, o, fins i tot, del Consell d’Aragó.

La classe dirigent havia de viure a Barcelona, però, per tenir més força davant el govern de Madrid, va refermar-se en el paper de classe dirigent de tot el Principat.

Tot això explica que Pau Claris pogués mostrar una gran fermesa en la defensa del règim català i en la denúncia dels greuges de les poblacions afectades pels excessos dels soldats espanyols, instal·lats al Principat a partir de la invasió francesa del Rosselló.

Per tant, conclou l’historiador, la força política del canonge no deriva només d’unes qualitats personals, sinó, principalment, del fet de ser un agent representatiu d’una classe dirigent políticament conscienciada, com també socialment cohesionada i identificada amb unes institucions i un model d’estat ben madur en la teoria i en la pràctica polítiques.

Es morí enverinat. Pau Claris es morí el 27 de febrer del 1641, quan feia un mes que l’exèrcit espanyol havia estat derrotat a Montjuïc, i quan es creia alliberat per sempre més de la monarquia espanyola. Alguns historiadors han apuntat la possibilitat que fos enverinat per agents espanyols. Els francesos s’ho van pensar. Un historiador va exhumar la carta d’un mariscal francès, de només cinc dies després, que ho assegurava. Antoni Simon reforça aquesta versió, amb nous arguments.

“Crec que va ser assassinat”, ens diu. “La documentació coetània, en concret el fet que morís amb la llengua travada, permet aventurar que li fou administrada l’aigua tofana, també coneguda per acqua di Napoli, verí barreja d’arsènic i herbes força utilitzat a l’època, i, aleshores, difícil de detectar.”

La nova consideració aportada per Simon és una coincidència sospitosa. “Rafael Nogués, el secretari de Pau Claris, va morir amb símptomes semblants i al mateix temps.” La hipòtesi és reforçada perquè la cort de Madrid, que des de la dècada dels 30 mantenia una xarxa d’espies a Catalunya, tenia poderoses raons per a pretendre eliminar el president de la Generalitat. No era la primera vegada que agents secrets de la corona espanyola eliminaven elements perillosos per la via ràpida. Pau Claris era considerat un traïdor. I, després de la batalla de Montjuïc, era un obstacle per al ministeri d’Olivares, que intentava activar la via de la negociació per tal de recuperar Catalunya.

Però per què no es va fer públic l’assassinat i no en parlen les cròniques catalanes? “És molt possible –diu– que el nucli dirigent amagués les seves conviccions o sospites per por que la notícia desfermés a Barcelona, un cop més, un avalot contra els ‘traïdors’, i, amb l’experiència ben recent i traumàtica dels motins de Nadal, era un malson que no volien tornar a passar.” No volien un altre Corpus de Sang.

Lluís Bonada

La llengua de Ramon Llull i els despropòsits del Govern de ZP

Aquesta setmana s'ha produit la que consider una molt bona notícia. Per primera vegada una entitat com és la Fundació Ramon Llull incorpora representants públics de tots els països catalans: Catalunya, Andorra i l'Alguer. La Fundació Ramon Llull, constituïda el 31 de març de 2008, té entre els seus objectius intensificar l’estudi, la promoció i la defensa de la llengua i la cultura catalana; fomentar-ne la projecció exterior, i ajudar a impulsar les actuacions del Consorci de l’Institut Ramon Llull que coincideixen amb els objectius de la Fundació.

De Catalunya, només ens hi manca representació de la Franja de Ponent, perquè la resta de territoris de la nostra nació ja té representants de les respectives administracions colonials. Així, el Principat i les Illes Balears hi són representades pels seus governs autonòmics, la Catalunya Nord pel Consell General dels Pirineus Orientals, i el País Valencià per la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull. La creació d'aquesta xarxa amb representants dels Ajuntaments de Sueca, Morella, Vinaròs i Gandia ha permès la presència valenciana malgrat l'alèrgia del govern dels nacionalistes espanyols a la cultura pròpia dels valencians i a la col·laboració amb la resta d'administracions colonials del país.

De la ciutat sarda de L'Alguer, és també el seu Ajuntament qui s'incorpora a la Fundació, mentre que per part d'Andorra és el propi govern del país dels Pirineus qui ja estava representat a l'Institut i la Fundació. De fet, la presentació de les recents incorporacions de l'Alguer, el Consell General dels Pirineus Orientals i de la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull es va oficialitzar a Ordino, seu de la Fundació.

La notícia ha estat difosa pels mitjans digitals, com Vilaweb, Crònica, Tribuna.cat o Directe.cat. Tots ells destaquen que hi hagi representació dels territoris dels quatre Estats on es parla la llengua catalana. En aquest sentit, menys afortunat ha estat el titular del Diari de Balears: Quatre estats units per la "follia" del català, que es presta a la confusió sobre qui és realment qui promou la nostra llengua. Perquè si bé és cert que efectivament les adminitracions incorporades pertanyen a quatre Estats diferents, no són precisament els governs d'aquests Estats els qui defensen la nostra llengua comuna i s'uneixen per promoure-la, sinó tot el contrari. I és que paral·lelament a l'anterior notícia, coneixíem també alguns dels frens que el govern espanyol posa al català a Europa, davant la passivitat i la permissivitat dels nostres propis governants, que només han sortit a confirmar o a criticar (els colonialistes, evidentment) aquestes informacions després d'haver-se fet públiques. Algun bloc ja n'ha parlat i reproduït part d'aquests incompliments.

Segons l'informe d'Horitzó Europa, encarregat pel Centre d'Estudis Sobiranistes, els acords entre el Govern espanyol i les institucions europees es van fer amb "unes limitacions que, a vegades, ratllen la humiliació". Però tot i açò, gairebé quatre anys després, tan sols un 10% de les clàusules s'estan complint, i encara mitjançant procediments kafkians, com ara haver de demanar una intervenció en català sis mesos abans de fer-la. L'estudi assenyala que el principal incompliment del govern espanyol és que encara no ha designat un òrgan administratiu que pugui assumir les obligacions de traducció i informació que responguin als acords que va signar. D'aquesta manera, el govern espanyol paralitza quatre dels acords signats i la meitat del cinquè, ja que en tots aquests l'òrgan consta com a element indispensable per a la seva aplicació. El govern de l'Estat castellà fins i tot encara ha de començar a pagar les despeses de les traduccions, que podrien pujar a un milió i mig d'euros a l'any. Segons el govern del Principat, els catalans que s’han volgut dirigir en català a la Unió Europea en aquests tres últims anys –els acords daten del 2005 i el 2006– han rebut resposta en aquesta llengua, però per les traduccions assumides per la secretaria de Política Lingüística. Una altra cosa que hauria de pagar l'Estat i que ho encoloma als nostres governs colonials, que van sobrats!! I fins ara no havien obert la boca! Ja han preparat la factura per passar-la al Ministre Solbes?

Els blocs menorquins i la Diada

Avui 17 de gener, ja ho sabeu, és la Diada del Poble de Menorca. I durant aquests dies els blocs menorquins en fan algunes referències a la festa i els seus elements. És el cas de l'Associació Cultural Ses Tres boques, que fa un article repassant els origens de l'actual bandera de Menorca proposada per una comissió d'experts nomenats pel Consell de Menorca i que fou instaurada oficialment a partir de 1983. Diu l'article que "Cal assenyalar que amb anterioritat al 1983 Menorca va posseir una bandera amb les quatre barres vermelles sobre fons groc i una franja vertical blava al costat amb l’emblema de la Universitat General. La comissió va establir que la nova bandera continuaria amb els quatre pals que des del 1287 havien esdevingut un senyal distintiu de la població menorquina. Al centre, sobre les quatre barres, proposaren afegir-hi l’emblema de l’antiga Universitat General".

També en Nel Martí ens en parla a Diada (nacional), on recorda igualment que la Diada és la celebració de "l'inici d'una societat nova, de cultura catalana i de religió cristiana. La Diada és la forma que té un poble, a partir d’uns fets històrics, de reafirmar-se, de mirar-se, de celebrar-se. La Diada del Poble de Menorca és per tant la festa del poble menorquí, la festa major de la menorquinitat. Cal no oblidar que tots els pobles del món es celebren, o almenys ho fan tots aquells que mantenen la cohesió i la dignitat suficients. Però, a més, aquells pobles que no han assolit l’excel·litud, utilitzant la designació de Joan Fuster, es celebren i es miren pensant més en el futur que en el present; en allò que volen ser, més que no en allò que són. I pens que aquest és el nostre cas". També en ofereix en Nel la segona part de la seva declaració de Menorquinisme polític, en què insisteix en mirar cap al futur, després d'un primer article que ja vam comentar en Es Poblat.

N'Eduard Riudavets centra la celebració de la Diada en la reivindicació de Finançament i Menorquinitat. No ens aniria gens malament donar a la nostra Diada el caràcter reivindicatiu que hauria de tenir com a celebració per treure la menorquinitat de la situació miserable en la que està abocada a quedar si les coses continuen anant pel camí que van, i no per demanar almoines i perpetuar un nou sistema d'espoliació econòmica que és l'únic que tindrem de l'Estat castellà, sinó per acabar d'una vegada amb la dominació política de la nostra illa i de tota la nostra nació catalana pel Regne d'Espanya i la República Francesa.

En Santi Benejam dóna un altre toc als nostres polítics a 17 dies i tot segueix igual. Els recorda que "a la nostra ciutat tenim noves infraestructures de TDT, ara tenim un nou repetidor. Tenim la Plaça dels Pins igual que fa vint anys, la diada de Sant Antoni igual que... Però no podem gaudir de les emisions de la CCRTV. Ni TV3, ni C33, ni poc que els interessa als nostres regidors i consellers, ara bé fer el seu paper a l'acte institucional de la Diada, a la missa a la restaurada catedral, no s'ho perden ni que estiguin malalts".

En clau d'humor, n'Oscar Barber ens explica Les 25 raons de ser d'un menorquí que va rebre via mail. Un llistat que també es pot trobar en un grup menorquí de Facebook i en el que compartesc totalment l'opinió d'un dels comentaris que es fan a la divertida llista: llàstima que no estigui en menorquí! Però el cert és que la llista ha caigut en gràcia i ja ha superat en nombre de membres l'altre grup de Menorquins de Facebook. Per cert, que el grup de Ciutadella de Menorca de Facebook que vaig crear abans de festes ja és a punt d'arribar als 400 membres!

Per acabar, de l'especial sobre Sant Antoni que el Diari Menorca ha publicat amb un resum dels fets de la conquesta catalana de l'illa, en podem destacar que "Sant Antoni es considera el patró de Menorca i aquest dia, és costum dur els animals nets i engarlandats a beneir a l’església. L’origen d’aquest costum és precisament el de la cristianització dels ritus pagans portats a terme per cultures anteriors, en les que es retia culte a divinitats pastorals per tal de que protegissin el bestiar". Crec recordar que entre els crits que els conqueridors feien per entrar en batalla, s'encomanaven a "Sant Jordi", patró de Catalunya, i "Sant Antoni", el sant del dia.


A l'esquerra, imatge de Sant Antoni, i a la dreta, quadre de Jaume I i de Sant Jordi a la Batalla del Puig.

Miquel Abras

Comencem amb un poc de música de Miquel Abras, un d'aquells cantants dels que no en coneixia l'existència, ignorant de mi, fins que no l'he vist per internet. Deu ser perquè no canta en una llengua estrangera?

Crida



Amb tu soc jo



Fràgil



Entre mil vidres trencats



Quan el mon dorm



Contradiccions



M'agrada sentir el que tu sents

Començam 2009

Enguany m'ha costat engegar els motors després de festes, ho reconec, però ja és hora d'acabar les vacances de bloc i començar un nou any que promet ser ben interessant en el camí cap a la recuperació de la independència de la nostra nació. Entre els esdeveniments que ja estan marcats a l'agenda d'aquest 2009 destaca la manifestació per l'autodeterminació prevista a Brussel·les el proper mes de març de la que encara no n'he parlat en Es Poblat i a la que haurem de prestar especial atenció.

També aquest serà un any d'eleccions, en aquest cas eleccions al Parlament Europeu (que ja s'ha dignat a tenir la versió en català a la seva pàgina oficial), i haurem d'estar atents a les novetats i coalicions que es formin entre les diferents forces de tota Catalunya. Repetirà coalició CiU amb bascos i gallecs (que per cert, també tenen eleccions en els seus països) o preferirà una coalició amb valencians i illencs? Tindrem una coalició CiU-PSM o ERC-UM com altres vegades o la racionalitat s'imposarà? Seria possible una unitat de totes les formacions autòctones de Catalunya des de CiU i ERC fins a Entesa per Mallorca, passant pel PSM, UM i Bloc Nacionalista Valencià? Díficil, difícil... Potser serviria per visualitzar la unitat nacional dels catalans que tant temen els espanyols i els colonialistes de casa, que no és poca cosa, però per altra banda no veig aquests partits gens centrats en aconseguir la nostra independència.

En l'àmbit de l'espai comunicacional, d'aquí 6 mesos tindrem a Menorca l'apagada analògica i a final d'any a la resta de les Illes. A partir de llavors només podrem rebre les televisions per TDT, i haurem de veure en quina situació queden finalment les emissions de TVC i TVV. Arriba l'hora de la veritat en aquest tema.

També vindrà el cop definitiu per a l'Estatutet colonial del Principat amb l'esperada sentència del Tribunal de la Santa Prostitució, que es resisteix com la mala herba que mai mor a fer-se pública, i pel nou sistema d'espoliació econòmica de la nostra nació per seguir mantenint una Gran Castella inviable i embustera.

I precisament les mentides d'aquesta Espanya de la Gran Castella les seguirem recordant i posant de manifest gràcies als treballs d'investigació i difusió que nombroses persones i entitats realitzen per recuperar la nostra memòria històrica malmesa a cops de nacionalisme espanyol absolutista o liberal, monàrquic o republicà, dictatorial o partitocràtic.

Bon any nou a tots i a treballar!

Bon Nadal a tothom!

Una de freda i una de calenta

Comencem per la mala notícia, que ara mateix ja deveu conèixer tots, ja que diversos mitjans han informat aquesta setmana que la companyia aèria Swiss Air abandona l'ús de la nostra llengua en els seus vols. Que hi hagi companyies que una volta han introduit el nostre idioma en la seva empresa, ni que sigui amb una simple gravació de cortesia pels passatgers, i que han rebut felicitacions públiques per la seva política, decideixin fer-se enrere no és cap anècdota. Segons han explicat fonts de l'aerolínia, havien rebut queixes per part d'alguns espanyols per usar el català. La decisió és inadmissible: si alguns nazis es queixassin d'haver de compartir vol amb jueus també decidirien prohibir-los l'entrada? Potser sí. L'ofensiva definitiva dels nazis espanyols contra la nostra llengua ja es comença a mostrar amb tota la seva cruesa. La catalanofòbia i l'odi visceral que sempre ens han tingut, la seva incapacitat de pair que volguem que la nostra estimada llengua tengui la presència que li correspon al món i que l'Estat ha usurpat en benefici absolut del castellà, es manifesta de cada vegada més i sense complexos per terra, mar i aire. I és també el símptoma de la seva impotència i la seva misèria intel·lectual.

La resposta cívica davant d'aquesta vergonyosa actuació i la manca de fermesa de les nostres institucions s'ha començat a articular, però sembla que més tímidament que la que es va donar davant d'Air Berlin l'estiu passat. De moment ja hi ha una campanya d'enviament de mails que ha començat a funcionar. Les dates que s'acosten no conviden a batallar, però no podem quedar impassibles mentre els enemics del nostre país, els sense cervell que ingènuament es pensen que deixarem de ser el que som per convertir-nos en no-res, escampen les seves mentides tòxiques. Com deia recentment en un comentari, la FIDELITAT i la VERITAT han de ser i són els dos fusells de la catalanitat contra els qui ens venen per un plat de llenties i els manipuladors de la realitat.

La bona notícia ens arriba des del Consell d'Europa, que torna a avalar l'anomenada "immersió lingüísitica" total en català. Elogia la política portada a terme des del Principat a les escoles, tot i que reconeix que el català no ha assolit encara el nivell desitjable, especialment en diverses administracions o empreses de l'Estat, com Justícia, Correus o Renfe, i que en els territoris on no es segueix aquest model s'incompleix els compromisos subscrits per l'Estat espanyol en matèria lingüística. No ens és estrany ni novedós, als catalans, que Espanya no sigui fidel als seus compromisos. L'informe del Consell critica especialment la situació a la Franja de Ponent i al País Valencià, amb menció inclosa als impediments per la recepció de televisions en llengua catalana, o a la poca informació que s'ha facilitat des de les Illes Balears.

Els nazis espanyols s'han d'empassar aquests informes contraris a la seva pràctica habitual de manipulació i tergiversació de la veritat que cada dia repeteixen, fins i tot en afirmacions com que els castellanoparlants no són conscients del caràcter multilingüe dels habitants de l'Estat, amb recomanació específica de fomentar les virtuts del multilingüisme entre els castellanoparlants. Molt ens temem però que fomentar el respecte d'aquest col·lectiu per les llengües que no siguin la seva és com intentar regar el desert més àrid.

Pinzellades de Mèxic

La bandera nacional de Mèxic, i la bandera catalana.

La Conquesta catalana de Mèxic

L'arribada dels catalans a l'actual Mèxic es produeix amb l'expedició de Ferran Cortès, que la censura espanyola va reconvertir en natural de la regió d'Extremadura, al regne de Castella, en els textes escrits. No obstant, com es pot comprovar en les imatges, les referències iconogràfiques de la conquesta i del propi Cortès situen tant el conegut conqueridor com la mateixa conquesta en l'àmbit català i no en el castellà.

En Ferran Cortès passejant una senyera (fragments d'un documental de la BBC emès pel canal 33):

Damunt d'aquestes línies, l'arribada dels catalans a Veracruz (esquerra) i la conquesta de Tabasco (dreta). A sota, l'entrada a la capital Tenochtitlan. La senyera hi és sempre present, davant l'absència de banderes castellanes.

A l'esquerra, representació de Tenochtitlan on es pot veure l'àguila bicèfala de Carles I amb l'escut barrat català. A la dreta, un altre escut de l'emperador on es diferencia entre els escuts catalans (vermell i groc) i el castellà.

Els conquistadors amb una senyera amb una representació de la Mare de Déu que avui coneixem com la Guadalupe de Mèxic, i que enllaça amb la tradició de les "verges negres".

De la conquesta de Mèxic al Dòlar americà

També és curiós notar el possible origen del dòlar americà, que de Mèxic passaria als Estats Units, en els anomenats Spanish milled Dollars. Quina era aquesta moneda suposadament espanyola que s'empraria a Amèrica i que rebria el nom de Dòlar? L'etimologia de la paraula dòlar, sembla que no està gaire clara.


Toponímia catalana a Mèxic

Santa Eulalia, Monserrate, Carbó, San Francisco de Borja, Cruillas, Los Monfort, El Alicante, Barcelona, Cardona, Moncadas, Horta, El Colomo, Los Catalanes, Pineda, La Merced, San Vicente Ferrer, Castellot, etc...

El federalime com a forma política d'un nou Estat independent a Amèrica.

Mèxic s'estructura també com un Estat federal, segons la tradició política genuïnament catalana, amb el nom oficial d'Estats Units Mexicans, i té en la ciutat de Mèxic el seu Districte Federal, que va donar nom al nou país independent de la Corona espanyola. Una identificació en la denominació entre Districte Federal i Nació que també es donà originalment al nostre país en les denominacions de Catalunya (Principat i Nació), i entre capital i territoris: Barcelona (ciutat i comtat), València (ciutat i regne) i Mallorca (ciutat i regne).

El Cant de la Independència

El Cant de la Independència és una composició musicada pel cantautor Josep Meseguer sobre un himne escrit per Vicenç Albert Ballester i Camps, creador el 1908 de la Senyera Estelada, amb arranjaments musicals de Jordi Prades. Va ser presentada oficialment amb la veu de Núria Inglès el 10 de setembre de 2008 al Fossar de les Moreres (Barcelona) per part de l'organització Catalunya Acció en homenatge a tots els patriotes catalans, dins els actes del Memorial en commemoració del Dia de la Resistència.

Lletra:

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Ja és hora que la Pàtria, que el nostre cor adora,
camini tota sola vers l’Ideal que enarbora
bon punt vibri pels aires el crit de Via fora!
i la bandera santa onegi a nostra vora.

Finí el seu esclavatge la terra catalana;
avui tota es redreça sentint-se sobirana,
al cor anhels de vida, amb ànsies de victòria
si cal als braços força per aixecar els fusells.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Serem potents, i indòmits com vents desenfrenats.
Que si morim, la glòria valdrà molt més que el viure.
I si vivim veurem la Catalunya lliure
formant en la sardana dels pobles alliberats.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Les primeres referències al Cant es van donar al fòrum i a la secció de notícies del Racó Català, i a Ràdio Catalunya. A la web de Catalunya Acció es va penjar la lletra del tema, l'àudio i el vídeo de la seva presentació oficial en l'acte del 10 de setembre. Abans però, un particular ja havia posat el seu propi vídeo del Cant interpretat el dia 11 després de la manifestació per un Estat propi:

De tot plegat, en vaig fer un petit article a la Viquipèdia, però que immediatament va ser proposat per ser esborrat per ser una entrada amb "notabilitat no demostrada" argumentant la manca de referències. Em va estranyar, perquè a la Viquipèdia ja hi ha articles sobre cançons ben diverses, i de referències sí que n'hi havia, però de totes maneres en vaig afegir una més. No obstant, la proposta va passar a votació el passat dia 22 de novembre.

D'aquesta proposta tot d'una se'n va fer ressò un usuari del Racó Català, que en va obrir un fil sobre el tema, i també des de Catalunya Acció se'n va fer una nota informativa a través del Facebook. Des dels comentaris a la nota, na Núria Inglès en persona m'oferia la possibilitat d'enviar-me la lletra original de l'himne de Vicenç Albert Ballester escanejada per afegir-la a l'article i millorar així la notabilitat, i així ho vaig fer. Durant les votacions, va sortir un altre inconvenient, ja que s'al·legà per part d'un dels partidaris d'eliminar l'article la manca d'autorització per reproduir el text de la lletra, que estaria subjecte a drets d'autor. Tot i que la lletra ja havia estat reproduida en altres mitjans, vaig procedir a tramitar la preceptiva autorització segons el procediment establert a la Viquipèdia per aquests casos demanant el permís a Catalunya Acció per correu electrònic, que em van concedir indicant a més que el Cant és un regal a tot el poble de Catalunya.

El resultat final de les votacions va ser de 6 vots en contra d'esborrar l'article i 5 a favor al cap de 15 dies, pel que la proposta d'eliminació quedà arxivada el passat dia 7 de desembre.

Aprofit per agrair novament des d'aquí la col·laboració dels viquipedistes que van votar en contra d'esborrar l'article, d'en Santiago Espot (President executiu de Catalunya Acció), d'en Josep Castany (Director general de Catalunya Acció), de na Núria Inglès (cantant de l'himne), d'en Mabero (usuari del Racó Català), i de tots els qui han ajudat per mantenir el Cant de la Independència a la Viquipèdia.

El Cercle Català d'Història, en marxa!

El Cercle Català d'Història és una associació constituida el passat 20 d'octubre de 2008, amb la finalitat de promoure la recuperació de la nostra memòria històrica via anàlisi, recerca, debat i divulgació de la història de Catalunya. Amb aquest objectiu i amb el d'aglutinar i sumar esforços per aprofundir en aquesta tasca de recuperació històrica, el CCH donarà cabuda i suport a totes aquelles persones que amb rigor i sense prejudicis tenguin la voluntat de treballar en aquesta línia.

Des del Cercle s'afirma que "Actualment el nostre país viu moments trascendents on depenent de les decisions a pendre, el futur serà un o altre. Ara més que mai, una nació com la nostra, ha de tenir molt clar el que és i cap on desitja anar, i això només pot donar-se dins d’un context de maduresa. Aquesta maduresa, passa inexorablement per un autoconeixement propi, i en el cas de Catalunya, d’un retrobament amb si mateixa. I en aquesta tasca estem... La nostra història ha patit innombrales avatars, batzegades, i amputacions, però només des de la llibertat, des del treball i des del rigor, podem aconseguir posar a cadascú on li correspon, i com a catalans que som, tenim un deure amb els nostre país, el de retornar-li l’orgull perdut".

També En Raimon té la coneguda cita "T'adones amic, que fa ja molts anys que ens amaguen la història, i ens diuen que no en tenim... Que la nostra és la d'ells?" La pèrdua de la memòria històrica és la pèrdua de la identitat col·lectiva, de la mateixa manera que l'amnèsia és la pèrdua de la memòria individual? Quantes pel·lícules hem vist on el protagonista perd la memòria de la seva vida passada i no sap qui és? Des d'aquella "A propòsit de Henry" on en Harrison Ford era un metge exitós i també prepotent que reconstrueix la seva vida, la seva identitat i el seu caràcter a partir de la pèrdua de la seva memòria, fins a les més recents de Jason Bourne, on és em Matt Damon qui es troba en aquesta situació d'amnèsia. En Bourne ha de cercar el seu passat davant d'innombrables dificultats però sorprenent-se a ell mateix amb les seves habilitats fins a redescobrir-se com un agent especial.

Però com es sol dir, la realitat supera la ficció. Catalunya es troba en una situació similar a la d'aquests i tants altres personatges cinematogràfics. El nostre passat ens ha estat furtat, i per aquesta pèrdua de la memòria col·lectiva ens sorprenem de la nostra pròpia capacitat sense entendre ben bé qui som. Afirmam que encara som un poble malgrat les agressions que hem rebut durant els darrers segles sense tenir en compte que els catalans som un poble vencedor, perquè si no ja no seríem catalans. Redescobrir el nostre passat ocultat és entendre qui som i perquè som el que som, on ens hem equivocat per trobar-nos en la situació actual i què hem de rectificar.

Potser per açò el CCH ens diu: "Amics, la història de Catalunya és enorme, és fantàstica, és monumental, i és especial! També té els seus punts foscos, penombres i episodis per oblidar, però això és la vida. Cal que la recuperem per poder crèixer com a nació i com a persones. Cal recuperar l’essència que la va fer diferent, i cal poder cridar sense vergonya i amb orgull: “això ho vam fer nosaltres”.

I entre les coses que vam fer nosaltres i que ens ha estat negada, hi ha l'expedició que va partir del Port de Pals l'agost de 1492 cap a les Amèriques. Aquest passat estiu es va fer el Primer Homenatge a l'Almirall Català Cristòfor Colom i a la Marina Catalana de tots els temps. Ara, el Cercle Català d'Història presentarà demà divendres dia 12 de desembre a la casa de cultura de la vila, el reportatge gravat durant aquella jornada.

Port de Pals

Naturalment, la pàgina acabada d'estrenar del CCH promet anar ampliant el seu arxiu amb tots els fons de què disposa i amb noves investigacions que es difondran en els propers mesos. Hi estarem atents per continuar aprenent.

Més sobre la Celestina

Arran de la conferència d'en Jordi Bilbeny de dissabte dia 29 de novembre sobre l'obra de la Celestina, han començat a circular durant la darrera setmana articles i informacions sobre la catalanitat original d'aquesta obra que hauria estat posteriorment castellanitzada i tergiversada. Al bloc Llàtzer.cat es pot llegir l'article L'original valencià perdut de la Celestina, que també es pot trobar al bloc de nova història. Es destaca sobretot que en el llibre del s. XVII La agudeza y Arte de Ingenio de Lorenzo Gracian diu textualment "i l'encobert Aragonès en la seua enginyosíssima tragicomèdia de Calixt i Melibea":

Evidentment per "aragonès" al s. XVII es referia a natural de la Corona d'Aragó, antigament Catalunya. Segons un altre article específic sobre aquesta cita, el mateix Gracian explicava que "són les veritats mercaderia vetada". També el mateix Joan Lluís Vives deia que la Celestina havia estat escrita en la nostra llengua "In quo sapientior fuit qui nostra lingua scripsit Celestinam tragicomaediam", però sabent que en Vives sempre va escriure en català o en llatí per no haver d'utilitzar el castellà, en la traducció castellana es va manipular com "En aquest punt fou incomparablement mes assenyat el qui va escriure en el nostre vulgar castellà la tragicomèdia la Celestina":

Aquestes aportacions es poden consultar amb més detall en la presentació Celestina.pps, facilitada per la Fundació Nova Història:

També en Xavier Mir ens obsequia amb L'original perdut (i segurament català) de la Celestina, des d'on podem accedir a una sèrie de fragments de la Conferència d'en Bilbeny:

Problemàtica general de les edicions

"Carta a un su amigo"

Figura de Fernando de Rojas

Edicions anteriors a la de 1499

Víctor de Lama i el paper de 1795

L'edició d'Estat

Menéndez Pelayo intenta localitzar l'obra

Conclusions de García Valdecasas

I tot açò s'afegeix al que ja sabíem sobre les catalanades de l'obra i les seves incongruències examinades per Alejandro Sendra que torn enllaçar per refrescar la memòria:

La Celestina i la llengua catalana

Dues reflexions més sobre La Celestina

Eclipsi

Nou article