Santiago Espot, parlant de Carretero

Del bloc d'en Joaquim Pugnau, Empordà Acció:

Notícia del Diari Regió7 de quan es va organitzar la presentació de Catalunya Acció a Puigcerdà (17/11/2006), que ja va causar suspicàcies.

Tenir "ofici i benefici"

Publicat el 22/juny/2006

Ben segur que tots hem escoltat en alguna ocasió aquesta expressió tan catalana. Diu molt sobre la personalitat del nostre poble i els valors col·lectius que la suporten. Tenir “ofici i benefici” equival a gaudir d’un respecte inicial donat que és algú que ha acreditat saber guanyar-se la vida. Precisament per aquests motius a Catalunya Acció exigim aquest requisit indispensable a tots aquells que volen formar part de la nostra organització. Però no és que ara vulgui parlar sobre el projecte polític més ambiciós del nostre país; ho hem fet en d’altres ocasions i continuarem fent-ho més endavant des d’aquestes mateixes planes. Avui, en canvi, toca explicar per què la primera condició que ha de tenir un dirigent polític és justament tenir “ofici i benefici”.

Fa més de cent anys l’eminent Dr. Martí I Julià, fundador de l’Unió Catalanista, advertia que per dotar Catalunya de polítics eficaços i honrats calia, abans de res, exigir-los una professionalitat acreditada. Li hem fet cas? Si ho jutgem a través de les cares que actualment dominen el nostre panorama polític haurem de reconèixer que no. Repasseu el currículum de la inmensa majoria dels parlamentaris catalans bo i començant pels seus caps més representatius. Només hi veureu una llarga trajectòria vinculada a l’administració pública, sigui en forma de regidor, alcalde, director general, etc. Ras i curt: buròcrates! És a dir, gent sense llibertat i amb la seva acció política hipotecada simplement perquè no poden dimitir. Esclaus del pressupost que els dòna de menjar. Una situació així podreix l’essència de la democracia perquè tots són pressoners de la menjadora oficial.

Sobre la veritat de tot plegat n’hem tingut un exemple recent en la persona de l’exconseller Carretero. Si repassem les informacions aparegudes durant els anys que va ocupar el càrrec veurem que era l’home que més incomodava els socialistes i, imagino, també als propis companys de partit en el govern. Què passava? Doncs que defensava els interessos del seu departament (que no eren res més que els interessos del comú del poble de Catalunya) al marge de la simple especulació electoral i sense el tacticisme esquifit que sempre caracteritza els nostres homes i dones de govern. Es va posar al servei del país i no pas al servei del tripartit. No és que fes una cosa excepcional, només feia allò que és normal quan algú esdevé un servidor de la cosa pública. Però és clar, aquest home sempre havia exercit la professió de metge que és allà on va tornar l’endemà mateix del seu cessament. La llibertat política no la concediex un càrrec, te la facilita el teu ofici.

Ara, com que la resta dels seus correligionaris de partit a l'exgovern tripartit només estan pensant en tornar a la poltrona com sigui, ell, des de la seva consulta de metge, ha pogut encapçalar un manifest exigint als seus responsabilitats, coherència i dignitat. L’acompanyen en aquesta acció, entre d’altres militants d’ERC, en Pere Oliver, en Xavier Estivill i en Pere Borràs, tots ells d’Almoster. Els conec personalment a tots tres i us puc assegurar que són gent d’ofici i benefici i d’un ferm patriotisme. Ells van organitzar fa uns mesos la presentació de Catalunya Acció al seu poble per sobre d’interessos partidistes. Només us puc dir que la regeneració ha d’arribar a les files republicanes (i tant de bo també a les de CiU) de la mà de gent com ells. Per a aconseguir-ho, benvolguts amics almosterencs, posseu-hi tot el patriotisme, inteligència i coratge. Segur que no fallareu.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Posa’t el giny!

El passat octubre vaig escriure un apunt titulat La nostra llengua i la web: naveguem en català, que recollia les informacions que havien aparegut sobre la importància de tenir configurat el navegador en la nostra llengua i diferents instruccions per comprovar i posar el català com a llengua preferent en diferents navegadors.

Ara amb una campanya amb el nom de Navega en català aquestes informacions poden arribar a molta més gent i adequar les estadístiques de la presència dels catalanoparlants a internet a la realitat, evitant que molts de catalanoparlants engreixin artificialment les xifres d’altres llengües que ja compten amb prou usuaris i animar els responsables d’empreses multinacionals a continuar oferint més webs en català. La campanya va dirigida en primera instància a tots aquells que tenen alguna pàgina web per tal d’instal·lar-hi un giny que detecta la llengua amb què està navegant la persona que accedeix al lloc, de manera que cada visitant pot visualitzar en pantalla i queda informat de l’idioma que té configurat al seu navegador.

Si l’idioma és el català, aquesta imatge és la que apareixerà a l’ordinador del visitant a la ubicació on estigui instal·lat el giny, i que en aquest bloc podeu veure a la barra lateral de la dreta just a sota dels habitants habituals d’Es Poblat:

En cas contrari, apareixerà un avís destacat encapçalant la pàgina informant de l’idioma del navegador de l’usuari i convidant-lo a entrar a la pàgina de la campanya on s’explica com modificar l’opció de llengua preferent:

Quantes més pàgines incloguin aquest giny més internautes s’adonaran que la llengua que tenen establerta com a preferent al navegador no és la catalana, i tindran l’opció si així ho desitgen de seguir les senzilles passes per usar la llengua pròpia en les seves recerques a internet. Per tant, si teniu un bloc o pàgina web, posa’t el giny i informa els teus visitants de la llengua què utilitzen per navegar i de perquè és important tenir el navegador en català. Moltes de les pàgines que s’han adherit a la campanya ja estan recollides en el llistat La mar de webs.

Bon Sant Jordi!

Senyes a l’exterior…

Perquè un país sigui conegut (i reconegut) la seva existència ha de ser visible per tothom. En el cas de Catalunya, una nació amb un historial d’aportació a la civilització envejat per països veïns i no tan veïns, i un potencial de futur igualment immens encara per descobrir, la nostra presència entre les altres nacions resulta sempre una molèstia que irrita tots aquells que procuren amb insistència la invisibilitat del nostre país. Més que una molèstia, és una autèntica amenaça per als que aspiren a apropiar-se de tot el patrimoni material i espiritual català i tergiversar-ne el sentit original per castellanitzar-lo en nom d’Espanya. En aquest sentit s’entén la fòbia que provoca la defensa de les seleccions esportives catalanes o l’obertura de delegacions oficials a l’estranger, però també la constant presentació de figures universals com Antoni Gaudí o Pau Casals com a espanyols i amb els seus noms castellanitzats, silenciant sempre que en realitat eren catalans que defensaven la llibertat del país.

Precisament, en relació amb l’himne proscrit de Pau Casals per a les Nacions Unides del que vaig parlar en un anterior article s’han produit algunes notícies que convé comentar. El grup a Facebook per reclamar la recuperació de l’obra de Casals i Auden, que vaig crear per donar més difusió a la denúncia feta a finals de l’any passat per Bartomeu Mestre i Sureda, ja compta amb gairebé 400 adherits. A través d’aquest grup els qui en formam part hem conegut la iniciativa d’una proposició al Parlament de les Illes Balears, que com no podia ser d’altra manera procedeix del grup del Bloc-PSM, que va ser aprovada per unanimitat i que reclama la recuperació de l’himne i el desgreuge als seus autors per la censura patida. De tot açò en podeu trobar informació en els nous articles de n’Eduard Riudavets L’himne de l’ONU i el Parlament de les Illes Balears al seu bloc, i d’en Miquel A. Llauger Més sobre l’himne de Casals i Auden al Diari de Balears. A banda d’açò, he estat incapaç de trobar cap notícia als mitjans, ni als de les Illes ni als de la península. Cap diari en paper o digital, cap ràdio, cap televisió, s’ha dignat en donar ressò a aquesta censura i a la moció aprovada al Parlament de les Illes? I per què no hi ha cap iniciativa semblant entre els grups polítics del Parlament del Principat per defensar la figura de Pau Casals i rescatar la seva obra de l’oblit forçat? Potser és que estan massa ocupats en situar-se en el nou mapa polític que s’està preparant…

La iniciativa illenca ha arribat fins al Senat de la ma del senador Pere Sampol amb una pregunta al Govern espanyol, que ja va tenir una primera intervenció sobre el tema el passat desembre que ha merescut la resposta que podeu veure en aquest document, i que com és d’esperar tira pilotes fora i només es compromet a “en el moment oportú, donar suport a una composició de Pau Casals que guardi relació amb Nacions Unides”. Una composició en general, però evitant la restitució de l’himne concret de Casals i Auden que segueix proscrit, naturalment. Una nova intervenció del senador nacionalista sobre l’himne de l’ONU prevista pel proper dijous ha merescut en aquest cas una breu nota al No vagi per dit del DBalears. Veurem quina cobertura es dona a la informació d’aquesta sessió al Senat.

Mentrestant, des del grup a Facebook hem anat coneixent com és aquest Himne a la Pau i ens hem imaginat com devia ser la seva interpretació a l’ONU fa gairebé 40 anys amb alguns arxius com els següents:

Àudio Himne de les Nacions Unides.

Video Himne de les Nacions Unides

És evident que el desgreuge per la censura de l’obra de Casals i Auden hauria d’implicar el reconeixement oficial que la seva declaració de catalanitat a l’ONU va motivar l’oblit de l’himne. Tota una senyal a l’exterior de Catalunya que l’Estat castellà fins i tot avui, decorat de suposada democràcia, no podria pair.

Sortosament, de tant en tant hi ha senyals que s’escapen al control dels nostres veins, i alguns que més que dirigits a l’exterior vénen de fora i van destinats als propis catalans, com la imatge de la web del Departament d’Estat dels Estats Units dedicada a la Declaració Universal dels Drets Humans a l’ONU del 1948,  que en Josep Sort ens donava a conèixer recentment, i on es pot veure una senyera catalana al costat de la bandera de la Unió Europea i d’altres nacions amb Estat del nostre continent. Una imatge que fa honor a Casals i a tots els catalans, i que dibuixa un futur no gaire llunyà pel nostre poble. Un nou senyal des del departament dirigit per la Sra Clinton a tenir en compte després de les seves declaracions prèvies a la manifestació dels Deumil.cat a Brussel·les el mes passat, que també va ser tot un senyal cap al món sencer.

Tret de sortida de Força Catalunya

Ahir, 16 d’abril al vespre a l’hotel Comtes de Barcelona, en el Gran saló ple de gom a gom amb 280 persones, i en el marc de la publicació del llibre del Sr. Santiago Espot “Discursos a la nació. De Catalunya Acció a Força Catalunya”, es va fer la presentació pública del partit polític “Força Catalunya”, que neix amb la voluntat de ser el gresol de tots els patriotes catalans decidits a fer de l’independentisme una força electoral que utilitzi el poder institucional com a força motora del procés de constitució de l’Estat català.

Va obrir l’acte el Sr. Josep Maria Vall, editor del llibre, que va destacar la trajectòria de coherència personal i política del Sr. Espot en la seva insubornable defensa de la independència com única alternativa digna per a la nació catalana.

A continuació, i a través d’una videogravació, el Sr. Josep M. Murià, mexicà fill de l’exili, que ha prologat el llibre del Sr Espot, va posar l’èmfasi en la “voluntat de ser” inherent en el poble català, una “voluntat de ser” que ha de culminar inevitablement en la constitució del marc polític propi que garanteixi el “ser nacional” del poble català.

La intervenció del Sr. Espot mostrà la claredat i contundència del seu pensament, articulat en un discurs precís, ple de novetat tant en el contingut com en el to. Exposà amb concisió que per assolir la independència cal la coordinació d’una voluntat popular, que ja existeix en el poble català, i d’una praxi política que utilitzi la força parlamentària com a revulsiu de l’actual statu quo. Posà en evidència que d’aquests dos vectors, el què falla a Catalunya és la voluntat de l’actual classe política per restablir la llibertat i la plenitud de la nació catalana. Per això, digué, cal una profunda regeneració nacional i política que posi al capdavant de la nació homes i dones de caràcter que tinguin com a objectiu innegociable la independència del país. Va esmentar també diverses vegades “que Força Catalunya allargava la mà a tots els patriotes perquè se sumessin al projecte“.

Després d’un intens torn de paraules on el Sr Espot demostrà una gran capacitat de comunicació i de domini de la dialèctica, es tancà l’acte amb el Cant de la Independència, que ompli d’una emocionada tensió tots els assistents, i culminà un acte que de ben segur farà història.

Discursos a la Nació – De Catalunya Acció a Força Catalunya

Catalunya Acció es complau en convidar-vos a l’acte de presentació del llibre

“DISCURSOS A LA NACIÓ”
(“DE CATALUNYA ACCIÓ A FORÇA CATALUNYA”)

escrit pel
Sr. Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Dijous 16 d’abril, a les 19.30 h
Hotel Comtes de Barcelona - Gran Saló
Passeig de Gràcia, 73-75 (cantonada Mallorca) - Barcelona
www.catalunyaaccio.org

L'acte de presentació del llibre serà retransmès en directe
per Ràdio Independència a partir de les 19h del 16 d'abril del 2009

ANUNCI PUBLICAT AL DIARI AVUI EL 9 D’ABRIL DE 2009:

TEXT DE LA CONTRAPORTADA DEL LLIBRE (ED. DUXELM) I FRAGMENTS DEL PRÒLEG DE JOSÉ M. MURIÀ (FOTO) DES DE MÈXIC:

Quina importància tenen els discursos? Són capaços d’esdevenir els artífexs d’un canvi decisiu? I d’una regeneració nacional? Poden definir un nou estil polític?

En les pàgines d’aquesta obra comprovareu que les grans línies d’una nova política han de marcar-se amb discursos compromesos i vibrants. Santiago Espot ha anat desgranant en les seves intervencions públiques arreu de la Nació, uns conceptes i unes idees que van més enllà dels tòpics i del pensament rutinari que massa sovint fem servir quan reflexionem sobre Catalunya. El seu objectiu és que els catalans adoptem unes actituds i una moral de victòria que ens permetin encarar, amb garanties d’èxit, el nostre procés de trencament amb Espanya i França.

“Aquest llibre que tenim a les mans és, no cal dir-ho, un document d’esperança. Totes aquestes conferències que va fer Santiago Espot i que ha dictat públicament a tants indrets de Catalunya, amb la passió de qui està plenament segur de la justícia i la possibilitat de la seva causa, però també amb el coneixement sòlid de la realitat que vivim i de les seves possibilitats, ja no és una escletxa la que ens obren, sinó un veritable finestral que no tan sols permet intuir el que ha de venir, sinó que també ens deixa sentir-ne ja la flaire i la fressa”.

L’autor ens demostra que les possibilitats de la independència de Catalunya depenen també de la capacitat oratòria dels seus promotors. Ha de ser amb la paraula que podrem crear un estat d’ànim col·lectiu en la nostra gent que faci desitjable, necessària i possible la creació del futur Estat català. Quan parlem d’aquests reptes, convé no oblidar mai allò que deia el gran polític txec Václav Havel: “La paraula pot sacsejar tots els aparells de poder, la paraula té un poder més gran que deu divisions”. Aquests Discursos a la Nació han estat pronunciats amb la convicció de la veracitat d’aquesta sentència.

“En textos com aquests, la independència de Catalunya ja deixa de ser una idea intuïtiva, romàntica, subjectiva, ideal, etc., per oferir-se fins i tot com una solució concreta a problemes greus que ara per ara pateix la ciutadania catalana, i una porta que donarà pas a un futur econòmicament i socialrment molt millor. És a dir, la independència de Catalunya ha deixat de ser una noció de futur remot per convertir-se en una necessitat imperiosa del present: en una part integral de la realitat contemporània i, com si això no fos prou, ara resulta que una majoria creixent de catalans ja n’està plenament convençuda. Què més es vol?

Cal felicitar Santiago Espot pel que ha fet i el que farà; cal donar-li suport; cal fer nostres les seves intencions; cal deixar de banda les diferències; cal alimentar les esperances i, d’una vegada per totes, apropiar-nos del futur. Tots junts serem la nostra història!”

ENTREVISTA A EN SANTIAGO ESPOT PUBLICADA AL DIARI AVUI DISSABTE 11 D’ABRIL DE 2009:

L'entrevista

"El nou partit Força Catalunya és el preludi de la independència"

Santiago Espot. Empresari, director de vendes i president de Catalunya Acció

Lluís Martínez

Per què ha publicat aquesta recopilació dels seus discursos?

Perquè és una descripció de la trajectòria de Catalunya Acció des que va ser creada, el 2005, fins ara. I també és la carta de presentació de Força Catalunya, que ha de ser una nova formació política amb la vista posada en les eleccions catalanes del 2010.

Ha de ser? Encara no ho tenen decidit?

Dependrà de les circumstàncies, sobretot de les financeres, que puguem tirar endavant aquest projecte. Lluitar contra la maquinària electoral dels partits establerts és difícil sense el finançament adequat.

Però per què una nova força política?

Per oportunitat històrica. La situació política del país reclama una força independentista que, abans de res, defensi amb contundència i fermesa la dignitat d'aquest poble i els seus drets col·lectius i individuals.

Catalunya encara ha de fer pedagogia perquè Espanya l'entengui?

No. Això de la pedagogia neix del catalanisme polític, fa un centenar d'anys. És un intent de convivència harmònica, civilitzada i pacífica amb Espanya a canvi que ens respecti la nostra personalitat nacional. Però després d'un segle de pedagogia, l'únic que hem rebut a canvi són continuats intents d'anihilació. Per tant, la independència és la solució més assenyada.

Quin balanç fa de la relació amb Espanya?

Econòmicament patim un espoli de 20.000 milions d'euros anuals. Culturalment i lingüísticament, el català està en retrocés o ha desaparegut gairebé en alguns llocs dels Països Catalans. Socialment, per culpa del mateix espoli, les diferències entre la nostra gent augmenten. És trist veure catalans anant a les cases de caritat a demanar menjar.

Quina sortida hi veu?

Només n'hi ha dues: o la dissolució de Catalunya dins d'Espanya o aplicar el sentit comú i, d'acord amb els temps que corren, anar cap a la formació d'un Estat propi. La història molt recent d'Europa demostra que això és factible i viable sempre que hi hagi la ferma determinació del poble i una moral de victòria. I, sobretot, una classe política disposada a suportar l'esforç que implica encarar-se a l'Estat espanyol amb un conflicte institucional i polític.

Per què Espanya no entén Catalunya?

Castella i la seva extensió, Espanya, no entén la diferència. No la tolera. Ho ha demostrat històricament. Només entén la seva realitat, sense matisos. Per això mai ha aportat res a la història de la democràcia: cap idea, cap prohom... Al contrari de Catalunya, per cert.

Catalunya perd pistonada, com demostren els últims informes econòmics...

Els números són els que són. L'espoli perjudica tots els àmbits: tenim greus dèficits en transports, sanitat i educació... També perdem competitivitat. Les xifres es coneixen des de fa poc, però s'arrosseguen des de fa més de vint anys. La classe política catalana mai les va destapar. Probablement perquè l'espoli no afecta els seus sous. Però l'empresari veu com els seus productes i serveis s'encareixen. Perdem competitivitat no ja amb Holanda i Dinamarca, sinó amb Extremadura. I amb els nostres diners!

Veu possible una Catalunya independent?

Naturalment. Jo sóc partidari d'aquella frase de Josep Maria Batista i Roca: "La independència de Catalunya vindrà malgrat els catalans". Crec fermament en el geni nacional d'aquest poble i que el sentit comú li farà veure que la seva supervivència material, cultural i col·lectiva passa per la creació d'un Estat propi.

El veig molt convençut!

Perquè els canvis són molt ràpids. ¿Qui havia de dir el 1991 que tindríem un mapa d'Europa com el d'ara? Ja hi ha un 35 per cent de catalans favorables a la independència. Ens manca que això es concreti amb una nova força política. Això ha de ser així perquè a les forces representades al Parlament les perd la seva visió de curta volada. La gent, i parlo també dels centenars de milers d'electors que s'abstenen, reclama cada cop més aquesta nova força.

Què espera Força Catalunya si arriba al Parlament?

Una convulsió en el panorama polític. Només una nova força pot situar la política catalana en el binomi d'unionisme i independentisme, que és el preludi de la independència. La independència s'assoleix després del combat dialèctic i polític entre dos fronts: el del sí i el del no. Qui guanyarà? El que tingui més capacitat, més talent, mes audàcia i més intel·ligència. I estic convençut que serem els partidaris del sí.

Espanya toleraria una Catalunya independent?

No. Però la Unió Soviètica tampoc tolerava la independència de les Repúbliques bàltiques, ni Sèrbia la de l'Eslovènia, ni Espanya la de Cuba. Ja sabem que no la tolerarà.

I què s'haurà de fer, doncs?

Dur a terme una estratègia que nosaltres ja tenim ben estudiada per neutralitzar tots els intents d'Espanya per avortar el procés. Ara som a la graella de sortida. Les aliances internacionals són un factor cabdal. I el reconeixement que compta avui dia al món és el dels Estats Units.

Que se’n vagin i que no tornin!

El tímid decret que el govern colonial de les Illes ha aprovat per equiparar el personal de la sanitat illenca amb la resta dels seus funcionaris, en matèria de coneixements de la llengua catalana (en un període que pot arribar fins el 2014 per a noves incorporacions, i amb exempcions), ha caigut com una cossa pels ous per a tots els colonialistes privilegiats traspassats de l’administració de l’Estat, acostumats a no haver d’acreditar la més mínima comprensió del nostre idioma. La seva ràbia i fanatisme ha rebut ràpidament la complicitat dels sectors més espanyolistes instal·lats en aquesta terra, que aprofiten l’ocasió per escupir la seva Jihad hispànica contra els drets dels illencs a ser entesos en els hospitals i centres de salut del nostre propi país. Però també molts dels seus companys de feina critiquen aquesta actitud tancada i maniàtica contra la llengua.

Després del ridícul de les manifestacions d’aquests grupuscles minoritaris d’inadaptats, que per molt que segons quina premsa hagi volgut inflar no van arribar ni al milenar a Palma i no diguem a Menorca, va quedar clar que les úniques intencions dels assistents eren defensar els seus privilegis colonials, i demostrar els prejudicis i la ignorància en la que es troben immersos.

Des d’Espanya, algunes taifes provincials nascudes gràcies a l’autonomisme català ja han aprofitat la reacció dels colonialistes que de cop estan descobrint que aquest no és el seu país, per oferir-los feina a les seves administracions. Les declaracions d’alguns d’ells, que afirmen que deixaran les Illes si es veuen en la necessitat d’haver d’aprendre la llengua del lloc on viuen i treballen, només pot ser qualificada de xantatge propi de mesquins que pretenen que tot un país s’hagi d’adaptar a la seva comoditat.

L’espanyolisme es defineix per la seva irracionalitat, la seva demagògia i la manipulació de la realitat. És a l’únic a què es pot aspirar quan no hi ha arguments, que s'ha de recórrer a la tergiversació, la desqualificació i la mentida. I no es pot negar que els ha donat fruit durant molt de temps, però açò se’ls acaba, i ho saben. Contra açò, sempre hem oposat i seguirem oposant els arguments dels que ens mantenim fidels a la realitat del nostre país i a la veritat que de tant que l’odien ni la saben ni la poden veure. D’aquests arguments que ja coneixem n’han desplegat a diferents blocs illencs, com a Perinno lligams amb Intencions malicioses amagades darrere de la llengua, n’Eduard Riudavets amb Drets lingüístics, salut, dreta i corporativisme, el bloc Aprenent a rallar en pla ens parla de La imposició del castellà a la sanitat, i Les Illes Balears sempre resistents ha tractat el tema a El català i la majoria.

No obstant, els arguments serveixen per a persones civilitzades, però per als genocides de la nostra cultura, tant si són desagraïts de fora com sobretot si són ben d'aquí, que la voldrien veure com un fet accessori i totalment prescindible a la nostra pròpia terra fins a la seva extinció, els arguments són inútils. Per açò la resposta de molts illencs davant dels plantejaments lingüicides ja no és la dels acomplexats que acoten el cap com els esclaus que parlen la llengua del seu senyor, sinó la dels patriotes que ja no estan disposats a seguir-los suportant els seus insults i el seu menyspreu al nostre poble, en el que ni tan sols hi creuen. N’hi ha prou amb fer una ullada als comentaris que hi ha a les notícies Contra el català a la salut i Eren 930, com a molt del DBalears.cat, o al debat encetat al bloc de na Maite Salord a partir d’un comentari d’en Menorquit. Allà per exemple en Jordi diu que “Deix pel final el paper miserable del diari de todos los menorquines parlant de “la imposición del catalán” i del territorio bilingüe avui mateix he telefonat per donar-me de baixa de la subscripció i els he enviat un mail amb els motius. Trob que ja és ben hora que comencem a defensar els nostres drets. El Consell Insular continuarà contractant-hi publicitat? i l’Ajuntament de Ciutadella?” També al Claustre de Shangri-La, on en Francesc Sintes convida els colonialistes a Si voleu plegar, bon vent!, i a Les Illes Balears sempre resistents amb l’article Cap a Múrcia, que hi falta gent.

Que ningú dubti que en el procés de descolonització que haurem de començar amb la creació del nou Estat independent, única garantia de superviviència de la nostra llengua, el català serà l’única llengua oficial i d’ús necessari en tots els àmbits, tal com ho és qualsevol idioma en el seu territori, sense ingerències ni de poders estrangers ni de tots aquells que ara i aquí atempten contra la nostra nació des d’escons públics i tribunes privades. No cometrem l’error dels polítics de la restauració borbònica permetent que els col·laboracionistes de l’actual règim colonial segueixin a la vida pública impunement. El procés judicial sota observació internacional que deixi en evidència l’intent de genocidi lingüísitic permanent al que seguim sotmesos assenyalarà els responsables d’obstaculitzar la normalització i de promoure la castellanització, i haurà de suposar la seva inhabilitació per a qualsevol càrrec públic. I si volen acompanyar els que tornin al seu país per no haver d’aprendre el català perquè els provoca urticària, que se’n vagin amb ells i que no tornin!

Concert en record de na Roser

Aquest proper dia 11 d’abril la campanya Ni un més fa un acte de recollida de signatures en favor d’un Sistema Sanitari Públic digne per Menorca. Es tracta d’un concert en record de la jove menorquina Roser Sánchez, que va perdre la vida a conseqüencia de la precarietat de mitjans de la sanitat a la nostra illa, organitzat pels seus familiars i amics i que comptarà amb les actuacions de diversos músics i grups com en Guiem Soldevila, Jazz do it amb en Cris Juanico, Suso González Quintet, Moix, Leonmanso, Moira i Terrordentudo. El concert gratuït es farà durant el matí d’aquest dissabte a partir de les 10:30 hores a la Plaça de la Catedral de Ciutadella, tal com es pot veure en el cartell anunciador.

Del grup inicial a Facebook des d’on es va donar a conèixer aquesta campanya, que ara mateix té més de 2.600 adherits, s’ha passat a una pàgina pròpia des d’on tothom pot veure els llocs on es pot anar a signar o accedir al formulari per signar de forma electrònica directament des d’internet.

La campanya, que ara mateix ja ha aconseguit en total més de 15.000 signatures, ja pot considerar-se un èxit rotund, incontestable, total i absulut de participació i d’implicació de tots els menorquins. En una illa com Menorca aquesta xifra significa que més del 15% de la població ha signat personalment perquè la nostra sanitat disposi de les inversions i els mitjans necessaris per donar uns serveis que, recordem-ho una vegada més, pagam de sobres i que no rebem. Més de 15.000 persones que independentment del seu origen, de la llengua que parlen habitualment, de quins siguin els seus sentiments d’identitat, i de quina sigui la seva ideologia política, ja saben que a Menorca una persona fins i tot pot morir per la manca d’atenció i de recursos que rebem per serveis bàsics i fonamentals. La reacció de la població de Menorca ha de ser tinguda en compte per part dels nostres governants, però ho faran?

La mobilització dels responsables de la campanya ha donat els seus primers fruits, i el Consell Insular va aprovar per unanimitat demanar un servei de cirurgia vascular per Menorca. No era per menys. Però s’haurà de veure quina serà finalment la posició del PPSOE a nivell balear, perquè si com és habitual qui està a l’oposició fa el paper de reivindicador i qui està al govern ha de justificar la impossibilitat d’oferir el servei per manca de pressupost la credibilitat de tots ells quedarà sota zero. Sabent les dimensions del drenatge econòmic que patim per part d’Espanya i les seves conseqüències, la seva responsabilitat per la incapacitat d’acabar amb aquesta situació de dependència partidista i submissió massoquista serà màxima. No seria la primera ni l’última vegada que un mateix partit vota en un sentit en una administració i actua de la manera contrària en una altra. Haurem de seguir atents.

De moment, la millor manera de contribuir per part dels menorquins a seguir donant un bon toc d’atenció a la nostra classe política és assistint a aquest concert i signar, els que encara no ho hagin fet, perquè no pugui tornar a passar un cas com el de na Roser. Ho feim per ella i per la seva memòria, perquè li devem almenys un homenatge per no haver sabut acabar amb les mancances que permetem amb el nostre conformisme i que li han costat la vida, però també i sobretot, ho feim per tots nosaltres. Dissabte dia 11 la plaça de la Catedral s’ha de fer petita!

El país ens falla per dalt

Ni els interessats líders de CiU amb el seu irresponsable encaixisme obsessiu a Espanya, ni els lacais del PSC amb la seva fastigosa obediència a l’amo espanyol, ni els espavilats poltronaires Carod-Puigcercós amb la seva pueril idea d’una Espanya plurinacional, ens podran treure d’aquesta via morta que és Espanya per a Catalunya, a la qual hem arribat després de 30 anys de fer un camí equivocat. Les estratègies de país d’en Pujol, d’en Mas, d’en Maragall, d’en Carod-Puigcercós, han estat i són errònies, i per tant els resultats (situació de la llengua, coneixement de la pròpia història, infraestructures, economia, serveis, pensions, etc.) han estat nefastos, tot i que eren perfectament previsibles ja que la història prèvia a la dictadura franquista ho havia deixat ben clar.

Els esclaus incapaços de trencar amb l’amo que els sotmet sempre busquen la manera de conviure-hi de la forma més còmoda possible per a ells. Per això els nostres líders polítics han realitzat polítiques tan absurdes i negatives per al futur de Catalunya com “col·laborar a la governabilitat d’Espanya” mentre tots els governs espanyols ens robaven i ens roben descaradament els nostres impostos; “fer pedagogia a Espanya” mentre Espanya ens insultava i ens insulta a la cara; “construir una Espanya federal o plurinacional” mentre Espanya té clar que Espanya és una i que ja està construïda de fa segles, etc. Que ningú es sorprengui de perquè som on som, i és ben senzill identificar-ne la causa (una estratègia de país equivocada) i els responsables (els nostres líders polítics). Mentre no corregim l’estratègia de país i dirigim el nostre rumb cap a la consecució d’un Estat Català seguirem anant pel pedregar fins a esdevenir una trista i pobra regió espanyola. És senzillament els que els passa a les colònies que no s'alliberen a temps. No hi cap altra alternativa, no feu cas dels bruixots de la política que han dirigit i dirigeixen aquest país fent-nos creure que l’entesa amb Espanya és possible.

Per això és important que comencem a preparar de debò el que cal fer quan arribem properament al final del camí (Article “Estem arribant al final”), quan el finançament sigui el gran peix al cove que ens voldran encolomar (Article “Espanya rebentarà pels diners”) i la sentència del Constitucional sigui la darrera humiliació que ens faran, això sí, disfressada de justícia a “l’espanyola”. Quan els propers mesos arribem al final del fracàs de l'encaix de Catalunya a Espanya els nostres polítics no sabran què fer, no sabran com resoldre aquest cul de sac. Però coneixent-los com els coneixem, el que sí sabran fer molt bé és eludir la seva responsabilitat i passar la pilota al poble. Uns diuen que si caldrà fer un nou referèndum sobre l'Estatut, els altres que si caldrà treure la gent al carrer. Tot menys actuar com a autèntics líders polítics que encaren les situacions complexes.

En conseqüència, l’única solució possible és rellevar, substituir la nostra classe política. Per covards, venuts o incompetents, o tot alhora, i que cadascú apliqui els qualificatius que consideri oportuns als nostres dirigents polítics. I qui vulgui defensar-los amb excuses del tipus "no podien fer una altra cosa", "van fer el que van poder", doncs allà ell i la seva candidesa política. Que ningú al nostre país sigui tan ingenu de pensar que se'ls pot pressionar, d’esperar cap canvi de rumb, cap canvi d’estratègia de país per part d’aquells que aquests darrers 30 anys han callat el robatori d’impostos que patíem (i encara tenen la cara dura de dir-ne dèficit fiscal), han tolerat la marginació sistemàtica de la nostra llengua en molts àmbits, han estat incapaços d’ensenyar la nostra història a les nostres escoles, han permès que els nostres jubilats cobrin pensions de misèria, han permès que al nostre país les infraestructures gairebé es podreixin, etc., etc., etc. L'única manera de començar a redreçar la nostra nació és fent saltar els nostres representants polítics de les seves còmodes poltrones, que algú amenaci democràticament el seu status i les seves prebendes.

Algú pot pensar que exagero. Tot depèn de si la situació del nostre país la mirem amb els ulls dels esclaus que ens han governat i ens governen -que ells sí que tenen molt a perdre amb la nostra independència i per això amaguen l'ou als catalans- o la mirem amb els ulls dels homes i dones lliures que creiem en les possibilitats del nostre país i en el potencial de la nostra gent essent senzillament catalans, que traduït per a qui pateixi esquizofrènia identitària vol dir sense ser espanyols ni francesos, sense haver de pertànyer a Espanya ni a França, només a l'Estat Català.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
27 de desembre del 2008, Barcelona (El Barcelonès)

DEPT

Quan et miro als ulls



Més senzill



Vols



Revolució

Els Deumil.cat a E-TV Llobregat

El programa La Clau de la Nostra Història de la televisió local Esplugues TV va emetre un programa sobre la manifestació dels Deumil.cat a Brussel·les del passat 7 de març, les seves repercussions i perspectives de futur que s’obren després de l’èxit. Hi van ser convidats a participar Enric Canela, Agustí Esparducer i Josep Poveda, promotors de Deu mil a Brussel·les per l’autodeterminació; Alfons López Tena, del Cercle d’Estudis Sobiranistes; Josep M. Farré, de Sobirania i Progrés; Pep Ribas, de la Plataforma pel Dret a Decidir; i David Vinyals, de Catalunya Estat Lliure.

D’entre les interessants afirmacions que es fan al llarg del programa, en destac aquestes d’en Josep Maria Farré (minut 30 del vídeo), que demostren com l’alternativa que representa el projecte de Catalunya Acció dins l’independentisme està guanyant pes i presència cada dia que passa que els partits actuals segueixen girant l’esquena al país:

“…és un canvi tan gran, que o els partits han de canviar moltíssim fent seu l’independentisme, cosa que cap dels partits ha fet per ara, o sortir algun nou partit de les organitzacions que no diré que siguem aquí però que en coneixem que tenen esperit per convertir-se en un partit polític, i que tinguin majoria els partits que presentin la independència com a objectiu. Si realment guanyessin unes eleccions una coalició de partits amb aquest punt de la independència, estarien legitimats per portar endavant la independència de Catalunya”.

Terra Argentina, la frontera sud

La bandera d’Argentina i la bandera de Catalunya.

Els signes de catalanitat també són ben presents en aquest país sudamericà, com arreu de tot el continent. La denominació mateixa de l’Argentina podria tenir origen en la paraula catalana argent, mot ben comú i sinònim de plata, tot i que l’explicació oficial continua essent la paraula argentum del llatí. Però si els primers europeus que arribarien a aquella vasta zona eren catalans i no castellans com se’ns ha volgut fer creure, no seria estrany que el nom català del Riu d’Argent hagués estat la referència per donar nom al país sencer. Però és que a més, resulta que el nom de la capital, Buenos Aires, també és d’origen català. Només cal comprovar l’existència d’altres llocs amb el topònim de “Bonaire” per adonar-se’n de les arrels del topònim, que seria portat per catalans d’un original de gran devoció a l’illa de Sardenya, al Santuari de Bonaria, i que no podia quedar en la castellanització posterior com a Buen Aire per delatar massa la seva traducció del català, tot i que amb aquest mateix nom se’n va donar també culte a Sevilla. Així, va passar a ser Buenos Aires, que no existeix enlloc més.

A banda d’aquests dos casos, són molts més els topònims que són clarament catalans com ja hem vist en altres països americans. Noms que reprodueixen llinatges catalans i noms de llocs i ciutats d’arreu del territori de la nostra nació que s’escampen pel país de nord a sud i que han sobreviscut al pas del temps. Però un dels casos que més ha sorprès darrerament ha estat la constatació que l’Illa Gran de la “Tierra de Fuego”, a l’extrem sud del país i del continent, s’havia anomenat abans “Illa de Xàtiva”, fins que Felip V esborraria aquesta denominació després de la Guerra de Successió. El rei que aboliria les institucions pròpies de Catalunya faria incendiar la ciutat de Xàtiva i deportar els seus habitants amb la intenció d’exterminar-la completament de la memòria, i en el seu lloc contruir-hi la Colonia Nueva de San Felipe. En consonància, faria eliminar també el seu nom a l’illa americana pel que té ara. Un càstig cap als catalans i un exemple més entre molts altres per fer-nos desparèixer com a poble i de la història, i en aquest cas concret a la ciutat valenciana que donava nom a un bocí d’Amèrica.

A l’esquerra, mapa d’Argentina amb topònims catalans. A la dreta, la Terra de Foc amb la denominació d’“Illa de Xàtiva”.

Les influències lingüísitiques en el lèxic i la fonètica de la llengua catalana que ja hem comentat també en relació al castellà que parlen a Sudamèrica es reprodueixen igualment a l’Argentina, amb una particularitat ben concreta: l’expressió “Txe!” tan característica dels argentins i que ens evoca a l’existència en un passat destruït i oblidat a una important presència de població valenciana reconvertida en castellanoparlant. Curiós és també que la salutació “buen día” que en general diuen els sudamericans és un calc del català “bon dia” i no com diuen els castellans “buenos días” (ves per on, la mateixa diferència que amb el cas de Bon Aire – Buenos Aires).

Per sort, aquestes restes de substrat català ajuden a recompondre el trencaclosques de contradiccions que el relat oficial castellà ens ha deixat i a refer la veritable història. També ajuden imatges com les següents de la rèplica exacta de la nau Victòria que va realitzar la primera volta al món, construïda a partir dels plànols originals i inaugurada al port argentí de San Julián com a atracció turística, i on la senyera que hi apareix és la catalana i no la dels castells i lleons. Una prova més que aquella primera circumval·lació del món d’en Joan Caçinera del Canós fou una expedició de Catalunya i no de Castella.

La República Argentina és un altre dels països que tenen una estructura federal a Amèrica, amb 23 Estats que allà són anomenats províncies i un districte federal que és la ciutat autònoma de Buenos Aires. Els Estats són titulars de totes les competències que no hagin estat expressament delegades al govern federal per la Constitució. Exactament el model contrari de l’Estat castellà d’ara i de sempre, en què és el poder unitari central el titular del poder que realitza delegacions i descentralitzacions. L’antic model polític de Catalunya es reprodueix, per tant, també a l’Argentina.

I com tampoc podia ser d’altra manera, els catalans també vam tenir el nostre paper en la independència del país. Quan l’exèrcit britànic va envair Buenos Aires el 1806, l’única resistència va ser la dels Voluntaris Urbans o Companyia de Minyons Catalans, un cos milicià fundat per catalans a Buenos Aires i Montevideo seguint la tradició del Somatent i la Companyia de Voluntaris de Catalunya. La iniciativa de Jaume Nadal i Guarda, Jaume Llavallol, Oleguer Reinals i Joan Larreu va ser el germen per la creació d'altres cossos de milicians. Com que el govern espanyol no podia defensar les colònies, moltes milícies urbanes van ser creades a partir de llavors, i les victòries sobre l’exèrcit britànic van fer augmentar la confiança i el patriotisme. Un dels defensors que destacarien seria en Domènech Matheu i Xicola, més tard president de la Junta Revolucionària el 1811. El 1809 el cos de voluntaris catalans participaria en la revolta contra el virrei espanyol, inici del moviment d’independència de maig de 1810 i que acabaria amb la proclamació de la llibertat de les Provincies Unides el 9 de juliol de 1816. Precisament un menorquí resident avui a Buenos Aires ens recordava aquesta efemèride l’estiu passat i reproduïa la declaració d’independència respecte del “poder despòtic dels reis d’Espanya”.

Com en la majoria de països americans, una típica barretina catalana o capell frigi és present de forma destacada en l’escut nacional com a símbol de llibertat. El lema del país “En unió i llibertat” és una lliçó necessària per als catalans d’avui que aspiram a recuperar també la llibertat pel nostre país. Una llibertat en la que hi estan cridats a participar els argentins que viuen avui a Catalunya, de la mateixa manera que els catalans van contribuir en l’alliberament del seu. Argentina ha estat un territori amb presència catalana des dels inicis de l’arribada dels europeus, que va rebre l’empenta de catalans en la seva defensa i independència, i que va acollir posteriorment exiliats i emigrants de tots els territoris de la nostra nació en èpoques ja passades. A banda dels que van ser a primera fila política, altres com el metge Cosme Argerich o l’enginyer Felip Senillosa es converitirien en figures decisives de la construcció del país. Ara son els argentins els qui emigren i arriben a casa nostra a treballar, la majoria d’ells sense coneixement d’arribar a un país amb una personalitat que es resisteix a la castellanització que allà no es va poder evitar, i poden ser instrumentalitzats pel mateix espanyolisme que hauria volgut que l’Argentina continuàs sotmesa. Altres però, com Patrícia Gabancho o Sor Lucia, esdevenen autèntics catalans i protagonistes actius de la defensa de la llibertat. Tot un exemple que haurà de fer caure la cara de vergonya a molts autòctons que treballen per la nostra dissolució dins Espanya.

Espanya rebentarà pels diners

Després de molts anys de fer comèdia, d'amagar ineptituds i covardies i de construir escenaris de cartró-pedra que ara estan caient a trossos, com per exemple el virrei Pujol i la seva obsessió per encaixar Catalunya a Espanya, el federalisme asimètric del ximplet d'en Maragall, l'Espanya plurinacional d'en Carod-Puigcercós, etc., i que han tingut entretinguts molts catalans aquests darrers 30 anys, ara estem arribant al cap del carrer, al perquè de tot plegat: els diners que Espanya extreu de la colònia, el repartiment del botí; el finançament de Catalunya com l'anomenen els pobres d'esperit que tenim al capdavant del nostre país, ja siguin a la menjadora com en Mas, en Duran, en Carod o en Puigcercós, ja siguin a la repartidora de subvencions i prebendes com en Jordi Porta d'Òmnium Cultural o ja siguin la gran majoria de periodistes i tertulians, mandarins del règim, que podem trobar ben repartidets per tota la nostra premsa, ràdio i televisió.

Tota aquesta crosta és la que ha alimentat durant molts anys la falsa idea que ens podíem entendre amb Espanya, que es podia normalitzar la nostra llengua essent espanyols i sense fer de la llengua una qüestió política, que ha amagat el robatori que patim, que ha fet creure a molts catalans que el darrer Estatut era un bon Estatut, i que ara, després de tots aquests fracassos, encara pretén fer creure que es pot obtenir un bon finançament negociant amb els lladres de la metròpoli. A vegades em costa acceptar a quin nivell de degeneració i mediocritat poden arribar les suposades elits dirigents del nostre país. És clar que nosaltres no som un país normal. Som una colònia i hi ha moltes poltrones i prebendes en joc.

Afortunadament la mentida no dura sempre. La gent tarda a adonar-se'n però arriba un dia que la farsa i els farsants cauen. Ara estem "perplexos" segons els nostres "entesos", però seria més profitós que els nostres "entesos" es mullessin preveient quan i de quina forma es dirimirà aquest estat d'anim transitori de perplexitat. I el que farà caure aquesta mentida que es diu Espanya són els diners, els diners que Espanya roba als catalans i que a més ho fan pixant-se-nos a la cara. El govern espanyol ha retardat tant com ha pogut la publicació de les balances fiscals perquè sabien que aquest és un dels detonants imprescindibles perquè una colònia iniciï el seu procés d'independència. Al final no ho han pogut evitar i n'han publicat mitja dotzena amb mètodes de càlcul diferents per a confonfre el ciutadà i perquè ningú en pugui treure l'aigua clara. Tot i així el govern espanyol està relativament confiat perquè es pensa que tots els catalans som com els nostres representants polítics (els de la menjadora) i com els nostres representants de la societat civil (els de la repartidora). Aquí és on s'equivoquen en la seva anàlisi. Hi ha una majoria silenciosa independentista que creix cada dia i que s'està encabronant considerablement, tant amb Espanya com amb la nostra classe política per inútils i venuts.

El Principat de Catalunya no obtindrà un bon finançament. És tècnicament impossible. Espanya extreu (i no retornen) del Principat de Catalunya 52 MEUR cada dia (19.000 MEUR l'any) mentre que Europa dóna a Espanya 8 MEUR cada dia. A més, el govern espanyol sempre es reserva algun mecanisme (com p.e. el fons de suficiència) per a poder restar la quantitat que l'interessi del nostre finançament. Algun babau es pot creure que Espanya deixarà escapar el que extreu dels catalans quan ho necessiten per a mantenir el seu nivell de vida i quan a més estem entrant en una dura crisi? El problema és que els espanyols s'han passat de rosca i estan assecant la vaca lletera catalana. Ja no hi ha terme mig. Aquest diners o se'ls queden ells per a mantenir la paradeta o ens els quedem nosaltres per a no morir dessagnats econòmicament parlant. I aquí és on es comença a trencar definitivament Espanya, perquè falla el mecanisme, la clau de volta que havia permès als líders polítics catalans regionalistes (Pujol, Roca, Maragall i tota aquesta tropa) dissimular l'espoliació que venim patint fent creure als catalans com a gran gesta nacional que érem la "locomotora d'Espanya" i que érem més espavilats que els espanyols, per no dir superiors. Espanya ha trencat aquest mecanisme i els regionalistes no saben què fer perquè ells no volen trencar amb Espanya. Dit d'una altra manera: Espanya, per la seva pròpia cobdícia i mesquinesa, ens està empenyent cap a la nostra independència, i la nostra classe política és el tap que ens priva d'avançar-hi.

Que ningú dubti que els lacais sociates del PSC intentaran fer creure als catalans que el finançament que es pacti serà "el millor finançament que mai ha tingut Catalunya". De fet, aquesta mateixa frase ja la va dir en Montilla en relació al nou Estatut després d'escapçar-lo. I que ningú dubti que els líders de CiU, els escolanets d'Espanya, els ajudaran a vendre aquesta idea igual que van fer plegadets amb l'Estatut. És el joc de sempre que tants "dignes" periodistes, de forma ingènua o interessada, fa tants anys que s'empassen, i alguns, excel·lint en la seva ruqueria, han arribat a proposar com a forma de govern per al futur de Catalunya, allò que anomenen la "sociovergència".

Pensar que Catalunya es pot desenvolupar dins d'Espanya és d'irresponsables i temeraris i si algú es creu que es poden defensar els interessos dels catalans estant sotmesos a Espanya que s'ho faci mirar perquè té un problema greu d'enteniment. Espanya s'està trencant i ja ha sonat el tret de sortida de la nostra independència. Ara només cal trencar a les properes eleccions autonòmiques la crosta, el tap que frena el camí cap a la nostra llibertat que, per si alguns dels ajupits que ens representen no ho saben, vol dir engegar Espanya a fer punyetes i tenir el nostre propi Estat que ens permeti construir un futur digne i pròsper.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
2 octubre 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Doblatge o VOSC, un altre dilema trampós

L’anunci que el govern colonial de la Generalitat de Catalunya promourà una nova Llei del Cinema, i que té la intenció d’assegurar un substancial augment de la presència de la llengua catalana a les sales de cinema del Principat ja ha rebut les previsibles protestes de l’espanyolisme, que sempre es disfressa de defensor de la llibertat empresarial quan no són els espanyols els que s’immiscueixen en qüestions lingüístiques al nostre país, per imposar el castellà a les colònies i expandir-lo fora del territori on és propi. Però el més trist és que no sentim ningú de casa que els respongui a aquests enemics de la nostra nació on són per defensar la llibertat dels empresaris a etiquetar els productes en la llengua que vulguin quan se’ls obliga per Llei a fer-ho en castellà tant si volen com si no. Fins i tot la Comissió Europea no veu cap perill pel castellà en aquesta  proposta, cosa que vol dir que el català seguirà sense tenir la presència que li correspon. No es pot deixar de dir en cap cas als colonialistes que l’hàbit de veure pel·lícules doblades o subtitulades en l’idioma dels castellans no ha aparegut al nostre país precisament de forma espontània i natural, sinó per la intervenció i la imposició directa d’un Estat que és l’instrument de la dominació estrangera a casa nostra i que perjudica l’economia i la llibertat tant dels empresaris com dels treballadors i dels consumidors catalans.

Per les informacions aparegudes, una primera qüestió que no em queda clara en aquest projecte és el significat exacte d’aquest 50% en català que s’ha plantejat que es vol aconseguir. Vol dir que només serà necessari que es projectin en la llengua d’aquest país la meitat de les pel·lícules, mentre que en castellà es podrà seguir veient el 100% dels films? O vol dir que, en el millor dels casos, totes les pel·lícules es projectaran en català i castellà en igualtat de condicions? Sembla que les intencions inicials anirien per aquí, tot i que s’haurà de veure quin és el resultat final al que s’arriba després de les habituals claudicacions a què ens tenen acostumats els nostres polítics en temes d’interès nacional. En aquest sentit, caldria denunciar que fins i tot en aquest darrer supòsit de teòrica igualtat de condicions, es seguiria donant a una llengua imposada com el castellà un tractament privilegiat que no li correspon al nostre país. Convé aclarir-ho d’entrada.

Dit açò, s’haurà de vigilar amb lupa com es desenvolupa la redacció d’aquesta Llei del Cinema, perquè algunes de les declaracions efectuades ja presenten alguns dubtes que fan sospitar que finalment el doblatge en català sigui substituït per versions originals subtitulades en català tant a les sales de cinema com als canals de televisió catalans. En aquest sentit, el dilema que es podria introduir amb aquest debat entre partidaris acèrrims de la V.O. i defensors a ultrança del doblatge em recorda una mica la divisió entre dretes i esquerres catalanes en l’àmbit polític. Quin sentit tindria aquesta confrontació quan la colonització lingüística fa que el 97% de les pel·lícules que es poden veure als cinemes són doblades al castellà o en versió original subtitulada en castellà? I açò a les sales del Principat, perquè a la resta del país el percentatge seria del 99,99%…

L’increment de la presència del català a les sales de cinema s’ha de fer en tot cas en detriment de l’actual imposició del castellà, però pretendre que aquest increment sigui principalment (o totalment) per a versions originals subtitulades mentre hi continua havent com a mínim un 50% d’opcions de veure-les doblades en una llengua interposada entre l’original i la catalana com és el castellà, difícilment farà canviar a la majoria d’espectadors l’hàbit adquirit per imposició. I si a més les televisions del país deixassin d’emetre pel·lícules doblades al català per passar-se a la VOSC mentre tots els canals estatals continuen amb els seus doblatges en castellà, el resultat final només acabaria perjudicant encara més la nostra pròpia llengua i la imatge que els parlants en tenen d’ella. Potser per aquest motiu, i no per altra cosa, s’explica la defensa que els membres del Partit Espanyol a la Generalitat han fet d’aquest projecte.

Un altre cosa que m’indigna especialment d’aquesta proposta és la seva circumscripció exclusivament a l’àmbit del Principat. Per quin motiu un projecte com aquest, en el que s’haurà de batallar amb les delegacions espanyoles de les distribuidores cinematogràfiques (autèntics búnkers de ranci nacionalisme espanyol), no mereix una actuació conjunta almenys amb el govern de les Illes Balears? Per què el govern colonial de les Illes no s’implica en una decidida defensa dels drets dels ciutadans a veure pel·lícules en la llengua pròpia en les nostres sales de cinema, i foragitar la imposició absoluta del castellà? És evident que en aquestes altures i vist aquest episodi no hi ha cap intenció de fer-hi res al respecte en la present legislatura, i que els illencs seguirem sense poder anar al cine a veure pel·lícules en el nostre idioma.

Finalment, una darrera qüestió sobre l’aparició d’aquesta proposta, que encara s’ha de concretar i convertir-se en projecte de llei, és que apareix quan ja s’ha superat la meitat de la legislatura al Principat, amb una cada vegada més imminent finalització de la comèdia del nou sistema d’espoliació econòmica i de la sentència de l’Estatutet colonial, que de tant que n’allarguen l’agonia ja fa olor de podrit. Potser serà necessari tenir entretinguda la gent amb noves esperances i aparences de guanyar terreny en un tema sensible, ni que sigui com a proposta electoral per una futura campanya.

La bandera de la Terra, l’himne de l’ONU

Un nou èxit català en l’àmbit internacional és a punt de ser assolit. Si aquesta setmana que hem deixat enrere celebràvem les repercussions de la manifestació de Brussel·les dels Deumil.cat per l’autodeterminació, amb ressò a diversos mitjans de tot el món, el pròleg de les declaracions de la Secretària d’Estat nordamericana Hillary Clinton sobre la independència de Catalunya, i el cabreig dels colonialistes locals, tot fa preveure que en aquesta que ara començam podrem aplaudir que la proposta de bandera de la Terra d’un català sigui la guanyadora del concurs d’idees The One Flag que va convocar el col·lectiu nordamericà d’artistes, publicistes i activistes aplegats a Adbusters. La competició va començar ara fa gairebé un any i el termini de presentació de dissenys va finalitzar el passat 1 de desembre, segons informava Vilaweb el juny de 2008.

De totes les idees presentades, se’n van escollir 32 finalistes que han passat a votació entre els internautes. I entre les propostes, la Marc’s Flag.

La idea de Marc Arroyo Ortiga, un català resident a Berlin, no deixa lloc als dubtes sobre les motivacions del seu disseny:

I’m from a minority nation submitted to a flag that I don’t feel, but they say it has to be mine. With this the concept of a meaningful flag changes completely and becomes a symbol of oppression. Because of this, I don’t like flags in general. For this reason the idea of creating one was personally very challenging. A flag for the idea of global citizenship, free from any establishment or language.

First I thought that a flag can’t achieve this project. It has too much symbolism in itself. It shouldn’t be a flag. But maybe, it should be a flag that doesn’t need to be a flag. It needs to be a kind of spirit that people all over the world know and understand in their own way.

Jo sóc d’una nació minoritària sotmesa a una bandera en la que no crec, però que em diuen que ha de ser meva. D’aquesta manera el concepte del significat d’una bandera canvia completament i es converteix en un símbol d’opressió. Degut a això, no m’agraden les banderes en general. Per aquesta raó la idea de crear-ne una era un gran desafiament personal. Una bandera de la idea de ciutadania mundial, lliure de qualsevol establishment o idioma.

Primer vaig pensar que una bandera no pot assolir aquest projecte. Té massa simbolisme en sí mateixa. No podria ser una bandera. Però potser, hauria de ser una bandera que no necessita ser una bandera. Ha de ser una mena d’esperit que persones de tot el món coneguin i entenguin a la seva manera.

I en Marc ho està aconseguint. Què millor que el cel sota el qual tots vivim, el cel que tots compartim, com a bandera de la humanitat, com a símbol del nostre petit planeta blau? Prest la seva bandera es va destacar entre totes i finalment, en una emocionant recta final de les votacions, que s’acaben demà dimarts dia 17, es troba ja en una destacada primera posició. El seu missatge també és propici perquè trobi la complicitat i l’adhesió de milers de persones, tant catalans com d’arreu del móm. Si finalment és l’escollida, es tractarà d’una nova victòria aconseguida amb la participació de tots els que l’hem votada per fer-ho possible.

Paral·lelament, mentre la gestació d’aquesta bandera tenia lloc, hem tingut coneixement que l’himne de les Nacions Unides que el també català Pau Casals va compondre va ser arraconat i enterrat sota capes de censura i condemnat a l’oblit en el que continua encara. L’obra coneguda també com l’Himne de la Pau va ser encarregada pel llavors Secretari General de l’ONU U Thant, amb lletra de Wystan Hugh Auden, i estrenada el 24 d’octubre de 1971 a la seu de Nova York davant de delegats de tot el món que s’aixecaren per aplaudir. Després, Casals s’adreçà als assistents en anglès per fer una emocionada proclama identitària ("I am a catalan!") abans d’interpretar amb el violoncel El Cant dels Ocells, la cançó popular catalana que va fer universal i que molts confonen avui amb l’himne, que en realitat, després d’aquella estrena mundial, mai més s’ha tornat a interpretar…

El misteri va ser destapat a finals de l’any passat per Bartomeu Mestre i Sureda a E-criteri i al Diari de Balears arran de la inauguració de l’obra d’un altre català, la cúpula d’en Miquel Barceló, a la seu de l’ONU a Ginebra, on s’havia anunciat que s’interpretaria l’himne quan el que va sonar va ser El Cant dels Ocells. Pel que es veu, el discurs de Casals no va quedar immune a les represàlies per part de la diplomàcia espanyola franquista, que tampoc tenia cap simpatia per l’autor de la lletra, antic component de les Brigades Internacionals i reconegut homosexual. El Regne Unit també es va aprofitar de la maniobra d’Espanya, ja que considerava Auden un traïdor. La mort tant de Casals com d’Auden de forma gairebé simultània i els successius relleus a l’ONU han contribuit a l’oblit d’uns fets que mereixen ser reparats.

Les revel·lacions de Bartomeu Mestre ja van tenir algun ressò en la blogosfera, com els articles de Promocat, Miquel Àngel Llauger, on es pot llegir la lletra de l’himne en català, o el de n’Eduard Riudavets. El mateix Diari de Balears n’informava. Passat un temps de la sortida d’aquesta informació a la llum pública, seria convenient que la internet catalana promogui una nova campanya per la reivindicació de la restauració de l’Himne de la Pau com a himne oficial de l’ONU, una campanya de desgreuge a Pau Casals i W. H. Auden, que pels elements que hi concorren podria reunir també complicitats arreu del món i la farien d’abast internacional.

Si la bandera de la Terra d’un català arriba a popularitzar-se i a guanyar-se un lloc, juntament amb un recuperat himne de les Nacions Unides de Pau Casals, no deixaria de ser simptomàtic que els símbols d’identitat de la humanitat sencera fossin un mostra més del paper cabdal i desconegut, per la seva continua ocultació, que els catalans hem tingut i tenim en la configuració del món tal com el coneixem avui i de les aportacions que encara tenim pendents i que naturalment hem de fer en la seva constant transformació.

Ràdio Independència, la ràdio de la victòria

Durant tot el dia d'avui dissabte i fins demà diumenge a les 20h, Ràdio Independència "La ràdio de la victòria", la nova ràdio per internet de Catalunya Acció, emetrà en continu en fase de proves diverses conferències i entrevistes gravades.
Esteu convidats a connectar-vos i a escoltar-la. Us mantindrem informats de properes emissions.

COM CONNECTAR-SE
Per a escoltar les emissions de Ràdio Independència heu de clicar en aquesta adreça
http://82.223.160.236/catalunyaaccio
(Fora del període d’emissió, per més que cliqueu no us hi podreu connectar.)

Bé, si cliqueu sobre l’adreça anterior, us podeu trobar les següents situacions segons els programes que utilitzeu en el vostre ordinador:

1. Cliqueu sobre l’adreça, se us obre el Windows Media Player (és el software de Microsoft per a escoltar música) i escolteu Ràdio Independència. Tan senzill com això. Això és el que li pasarà a la majoria de gent si utilitza el software de Microsoft (el navegador Internet Explorer i el Windows Media Player) ja que teòricament els dos programes estaran integrats.
2. Si feu servir aquests dos programes i al clicar sobre l’adreça de Ràdio Independència no podeu connectar-vos i escoltar-la, aleshores feu el següent:
   1. Obriu el programa Windows Media Player. També és conegut com a Reproductor de Windows Media que segur que el tindreu en el vostre ordinador.
   2. Aneu a la barra del menú del Windows Media Player i cliqueu les opcions Archivo, Abrir dirección URL, i aleshores a la finestra que se us obrirà hi poseu la direcció de Ràdio Independència (http://82.223.160.236/catalunyaaccio), feu INTRO i aleshores us connectareu a la ràdio i ja la podreu escoltar.
3. Si feu servir d’altres programes que no siguin els dos de Microsoft i no podeu accedir a la ràdio, sempre podeu obrir el Windows Media Player i fer el mateix que us hem indicat en el punt 2 anterior.

HORARI DE PROVES

Per tal que pugueu comprovar si podeu escoltar Ràdio Independència des del vostre ordinador, emetrem gravacions durant tot el dissabte i el diumenge fins a les 20h.

El pes de Catalunya comença a caure sobre Europa

Divendres, 6 de març de 2009:

“No interferiré en els afers interns de cap país europeu”, era la diplomàtica resposta de la Secretària d’Estat nordamericana Hillary Clinton el passat divendres a la pregunta de Sara Matin, assistent d’un eurodiputat gal·lès, que li havia demanat com veu la “creixent autonomia o l’eventual independència de nacions europees com Gal·les, Escòcia o Catalunya”.

Alguns mitjans han volgut veure en aquestes paraules un rebuig a pronunciar-se sobre la independència, mentre que altres (com e-notícies, o 3cat24.cat) s’han limitat a reproduir que els Estats Units no interferirien en la independència de Catalunya. El cert és que aquestes paraules de Clinton recorden molt les que el President Wilson va dir a la delegació catalana que li va demanar suport per aconseguir una autonomia dins l’Estat castellà quan s’estava facilitant la independència de nombrosos països europeus. I és que evidentment l’autonomia és un afer intern dels actuals Estats, mentre que una independència esdevé un afer internacional. Clinton hauria pogut recórrer als tòpics i les fal·làcies que esteim acostumats a escoltar les nacions europees sense Estat propi, sovint contradictòries: caminam cap a la unitat i no té sentit crear noves fronteres, les fronteres dels Estats europeus occidentals estan consolidades, la independència no té sentit en democràcia, els Estats Units defensaran la integritat territorial dels seus aliats… En canvi, de totes les declaracions que hauria pogut donar Clinton en suport dels actuals Estats constituïts per barrar el pas a les aspiracions de les nacions que cerquen la seva llibertat, va escollir la menys efectiva per aquests Estats i la menys perjudicial per Catalunya.

Potser la Sra. Clinton ja coneixia la pregunta abans de ser formulada, que és com solen funcionar aquestes sessions, i no va ser vetada, o potser no. Sigui com sigui, la pregunta no podia ser més oportuna a poques hores de la manifestació dels Deu mil catalans a la capital de la Unió Europea. I la resposta, tampoc podia ser millor. Un bon pròleg pels esdeveniments de l’endemà.

Dissabte, 7 de març de 2009:

Un dia per a la història. En aquesta jornada els catalans vam demostrar al món que som un poble amb determinació i que malgrat que la classe política que hauria de defensar els nostres interessos no estigui a l'alçada, som capaços de caminar tot sols quan ens ho proposam.

La manifestació de Brussel·les va ser un èxit i tots els catalans esteim orgullosos dels patriotes que s'han desplaçat a la capital europea per reivindicar, amb una manifestació totalment pacífica, festiva i democràtica la noble i justa causa que és el ple assoliment de l'estat propi per Catalunya.

Per primera vegada, milers i milers de catalans es desplaçaven fora del nostre país, al cor de la Unió Europea, per fer saber als nostres veïns i al món sencer que aviat tornarem a estar en condicions d’igualtat amb els altres països, entre les nacions lliures i reconegudes, perquè tal com diu la pancarta popularitzada per Catalunya Acció, “Catalunya serà el proper Estat a Europa”. No hi ha volta enrere.

El viatge a Brussel·les es va realitzar en grups organitzats o amb vehicles particulars, en trens o en avió, i sobretot sense el suport ni la mobilització de cap partit polític. Cap banderola partidista hi havia en la manifestació, només la societat civil ha estat la protagonista i ha acudit a la crida que es va forjar i organitzar a través de la xarxa. I malgrat els temps de crisi i la distància de milers de kilòmetres, els responsables de la marxa anunciaven que s’havia aconseguit l’objectiu de reunir i fins i tot superar les 10.000 persones.

Naturalment no hi van mancar les estisorades habituals de les xifres oficials, que la policia belga situava inicialment en 4.000 persones i que després va rebaixar encara a les 3.000. Es va comentar l’existència d’indicacions de l’ambaixada espanyola a les autoritats belgues de donar la xifra més baixa possible, però tant és. L’espanyolisme rabia i s’agafa a les mentides i la manipulació per voler creure que ha estat un fracàs, el tractament informatiu als mitjans governamentals ha estat l’esperat, però les imatges parlen per elles mateixes:

Els diaris digitals del país en van anar informant amb notícies que s’actualitzaven durant tot el dia, com Vilaweb, o l’Avui, que ha rebut uns dos mil comentaris entre les diferents notícies relacionades amb la marxa. També Crònica n’ha fet una cobertura especial. Altres notícies han aparegut a El Singular Digital, Directe.cat o el Diari de Balears.

A l’estranger, les primeres repercussions que ja s’han detectat són el següent Vídeo en anglès de FlandersNews i de diversos mitjans belgues, com la RTBF, els digitals LeSoir o Lalibre.be. També des de França n’han parlat a RTL o Le Figaro, o a Islàndia a Mbl.is. I a Espanya, amb informacions per exemple al rotatius El País i El Mundo, entre d’altres.

Enric Canela, i Manel Bargalló.

Aconseguida la fita de Brussel·les, els impulsors de la campanya Deumil.cat ja s’han plantejat què fer de cara el futur. Enric Canela declarava que “No ens podem manifestar a Brussel·les i després no fer res més”, i Manel Bargalló ja parla de reconvertir-se en els Centmil.cat. El nou objectiu: impulsar una Iniciativa Legislativa Popular per demanar un referèndum d’autodeterminació pel 12 de setembre de 2010. Ni Espanya ni Europa podran evitar que aviat tot el pes de la voluntat democràtica de Catalunya caigui sobre ells com una llosa que trencarà l’immobilisme dels interessos d’Estat.