Espanya rebentarà pels diners

Després de molts anys de fer comèdia, d'amagar ineptituds i covardies i de construir escenaris de cartró-pedra que ara estan caient a trossos, com per exemple el virrei Pujol i la seva obsessió per encaixar Catalunya a Espanya, el federalisme asimètric del ximplet d'en Maragall, l'Espanya plurinacional d'en Carod-Puigcercós, etc., i que han tingut entretinguts molts catalans aquests darrers 30 anys, ara estem arribant al cap del carrer, al perquè de tot plegat: els diners que Espanya extreu de la colònia, el repartiment del botí; el finançament de Catalunya com l'anomenen els pobres d'esperit que tenim al capdavant del nostre país, ja siguin a la menjadora com en Mas, en Duran, en Carod o en Puigcercós, ja siguin a la repartidora de subvencions i prebendes com en Jordi Porta d'Òmnium Cultural o ja siguin la gran majoria de periodistes i tertulians, mandarins del règim, que podem trobar ben repartidets per tota la nostra premsa, ràdio i televisió.

Tota aquesta crosta és la que ha alimentat durant molts anys la falsa idea que ens podíem entendre amb Espanya, que es podia normalitzar la nostra llengua essent espanyols i sense fer de la llengua una qüestió política, que ha amagat el robatori que patim, que ha fet creure a molts catalans que el darrer Estatut era un bon Estatut, i que ara, després de tots aquests fracassos, encara pretén fer creure que es pot obtenir un bon finançament negociant amb els lladres de la metròpoli. A vegades em costa acceptar a quin nivell de degeneració i mediocritat poden arribar les suposades elits dirigents del nostre país. És clar que nosaltres no som un país normal. Som una colònia i hi ha moltes poltrones i prebendes en joc.

Afortunadament la mentida no dura sempre. La gent tarda a adonar-se'n però arriba un dia que la farsa i els farsants cauen. Ara estem "perplexos" segons els nostres "entesos", però seria més profitós que els nostres "entesos" es mullessin preveient quan i de quina forma es dirimirà aquest estat d'anim transitori de perplexitat. I el que farà caure aquesta mentida que es diu Espanya són els diners, els diners que Espanya roba als catalans i que a més ho fan pixant-se-nos a la cara. El govern espanyol ha retardat tant com ha pogut la publicació de les balances fiscals perquè sabien que aquest és un dels detonants imprescindibles perquè una colònia iniciï el seu procés d'independència. Al final no ho han pogut evitar i n'han publicat mitja dotzena amb mètodes de càlcul diferents per a confonfre el ciutadà i perquè ningú en pugui treure l'aigua clara. Tot i així el govern espanyol està relativament confiat perquè es pensa que tots els catalans som com els nostres representants polítics (els de la menjadora) i com els nostres representants de la societat civil (els de la repartidora). Aquí és on s'equivoquen en la seva anàlisi. Hi ha una majoria silenciosa independentista que creix cada dia i que s'està encabronant considerablement, tant amb Espanya com amb la nostra classe política per inútils i venuts.

El Principat de Catalunya no obtindrà un bon finançament. És tècnicament impossible. Espanya extreu (i no retornen) del Principat de Catalunya 52 MEUR cada dia (19.000 MEUR l'any) mentre que Europa dóna a Espanya 8 MEUR cada dia. A més, el govern espanyol sempre es reserva algun mecanisme (com p.e. el fons de suficiència) per a poder restar la quantitat que l'interessi del nostre finançament. Algun babau es pot creure que Espanya deixarà escapar el que extreu dels catalans quan ho necessiten per a mantenir el seu nivell de vida i quan a més estem entrant en una dura crisi? El problema és que els espanyols s'han passat de rosca i estan assecant la vaca lletera catalana. Ja no hi ha terme mig. Aquest diners o se'ls queden ells per a mantenir la paradeta o ens els quedem nosaltres per a no morir dessagnats econòmicament parlant. I aquí és on es comença a trencar definitivament Espanya, perquè falla el mecanisme, la clau de volta que havia permès als líders polítics catalans regionalistes (Pujol, Roca, Maragall i tota aquesta tropa) dissimular l'espoliació que venim patint fent creure als catalans com a gran gesta nacional que érem la "locomotora d'Espanya" i que érem més espavilats que els espanyols, per no dir superiors. Espanya ha trencat aquest mecanisme i els regionalistes no saben què fer perquè ells no volen trencar amb Espanya. Dit d'una altra manera: Espanya, per la seva pròpia cobdícia i mesquinesa, ens està empenyent cap a la nostra independència, i la nostra classe política és el tap que ens priva d'avançar-hi.

Que ningú dubti que els lacais sociates del PSC intentaran fer creure als catalans que el finançament que es pacti serà "el millor finançament que mai ha tingut Catalunya". De fet, aquesta mateixa frase ja la va dir en Montilla en relació al nou Estatut després d'escapçar-lo. I que ningú dubti que els líders de CiU, els escolanets d'Espanya, els ajudaran a vendre aquesta idea igual que van fer plegadets amb l'Estatut. És el joc de sempre que tants "dignes" periodistes, de forma ingènua o interessada, fa tants anys que s'empassen, i alguns, excel·lint en la seva ruqueria, han arribat a proposar com a forma de govern per al futur de Catalunya, allò que anomenen la "sociovergència".

Pensar que Catalunya es pot desenvolupar dins d'Espanya és d'irresponsables i temeraris i si algú es creu que es poden defensar els interessos dels catalans estant sotmesos a Espanya que s'ho faci mirar perquè té un problema greu d'enteniment. Espanya s'està trencant i ja ha sonat el tret de sortida de la nostra independència. Ara només cal trencar a les properes eleccions autonòmiques la crosta, el tap que frena el camí cap a la nostra llibertat que, per si alguns dels ajupits que ens representen no ho saben, vol dir engegar Espanya a fer punyetes i tenir el nostre propi Estat que ens permeti construir un futur digne i pròsper.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
2 octubre 2008, Barcelona (El Barcelonès)