16 de març 2009

La bandera de la Terra, l’himne de l’ONU

Un nou èxit català en l’àmbit internacional és a punt de ser assolit. Si aquesta setmana que hem deixat enrere celebràvem les repercussions de la manifestació de Brussel·les dels Deumil.cat per l’autodeterminació, amb ressò a diversos mitjans de tot el món, el pròleg de les declaracions de la Secretària d’Estat nordamericana Hillary Clinton sobre la independència de Catalunya, i el cabreig dels colonialistes locals, tot fa preveure que en aquesta que ara començam podrem aplaudir que la proposta de bandera de la Terra d’un català sigui la guanyadora del concurs d’idees The One Flag que va convocar el col·lectiu nordamericà d’artistes, publicistes i activistes aplegats a Adbusters. La competició va començar ara fa gairebé un any i el termini de presentació de dissenys va finalitzar el passat 1 de desembre, segons informava Vilaweb el juny de 2008.

De totes les idees presentades, se’n van escollir 32 finalistes que han passat a votació entre els internautes. I entre les propostes, la Marc’s Flag.

Marc's Flag

La idea de Marc Arroyo Ortiga, un català resident a Berlin, no deixa lloc als dubtes sobre les motivacions del seu disseny:

I’m from a minority nation submitted to a flag that I don’t feel, but they say it has to be mine. With this the concept of a meaningful flag changes completely and becomes a symbol of oppression. Because of this, I don’t like flags in general. For this reason the idea of creating one was personally very challenging. A flag for the idea of global citizenship, free from any establishment or language.

First I thought that a flag can’t achieve this project. It has too much symbolism in itself. It shouldn’t be a flag. But maybe, it should be a flag that doesn’t need to be a flag. It needs to be a kind of spirit that people all over the world know and understand in their own way.

Jo sóc d’una nació minoritària sotmesa a una bandera en la que no crec, però que em diuen que ha de ser meva. D’aquesta manera el concepte del significat d’una bandera canvia completament i es converteix en un símbol d’opressió. Degut a això, no m’agraden les banderes en general. Per aquesta raó la idea de crear-ne una era un gran desafiament personal. Una bandera de la idea de ciutadania mundial, lliure de qualsevol establishment o idioma.

Primer vaig pensar que una bandera no pot assolir aquest projecte. Té massa simbolisme en sí mateixa. No podria ser una bandera. Però potser, hauria de ser una bandera que no necessita ser una bandera. Ha de ser una mena d’esperit que persones de tot el món coneguin i entenguin a la seva manera.

I en Marc ho està aconseguint. Què millor que el cel sota el qual tots vivim, el cel que tots compartim, com a bandera de la humanitat, com a símbol del nostre petit planeta blau? Prest la seva bandera es va destacar entre totes i finalment, en una emocionant recta final de les votacions, que s’acaben demà dimarts dia 17, es troba ja en una destacada primera posició. El seu missatge també és propici perquè trobi la complicitat i l’adhesió de milers de persones, tant catalans com d’arreu del móm. Si finalment és l’escollida, es tractarà d’una nova victòria aconseguida amb la participació de tots els que l’hem votada per fer-ho possible.

Paral·lelament, mentre la gestació d’aquesta bandera tenia lloc, hem tingut coneixement que l’himne de les Nacions Unides que el també català Pau Casals va compondre va ser arraconat i enterrat sota capes de censura i condemnat a l’oblit en el que continua encara. L’obra coneguda també com l’Himne de la Pau va ser encarregada pel llavors Secretari General de l’ONU U Thant, amb lletra de Wystan Hugh Auden, i estrenada el 24 d’octubre de 1971 a la seu de Nova York davant de delegats de tot el món que s’aixecaren per aplaudir. Després, Casals s’adreçà als assistents en anglès per fer una emocionada proclama identitària ("I am a catalan!") abans d’interpretar amb el violoncel El Cant dels Ocells, la cançó popular catalana que va fer universal i que molts confonen avui amb l’himne, que en realitat, després d’aquella estrena mundial, mai més s’ha tornat a interpretar…

image

El misteri va ser destapat a finals de l’any passat per Bartomeu Mestre i Sureda a E-criteri i al Diari de Balears arran de la inauguració de l’obra d’un altre català, la cúpula d’en Miquel Barceló, a la seu de l’ONU a Ginebra, on s’havia anunciat que s’interpretaria l’himne quan el que va sonar va ser El Cant dels Ocells. Pel que es veu, el discurs de Casals no va quedar immune a les represàlies per part de la diplomàcia espanyola franquista, que tampoc tenia cap simpatia per l’autor de la lletra, antic component de les Brigades Internacionals i reconegut homosexual. El Regne Unit també es va aprofitar de la maniobra d’Espanya, ja que considerava Auden un traïdor. La mort tant de Casals com d’Auden de forma gairebé simultània i els successius relleus a l’ONU han contribuit a l’oblit d’uns fets que mereixen ser reparats.

Les revel·lacions de Bartomeu Mestre ja van tenir algun ressò en la blogosfera, com els articles de Promocat, Miquel Àngel Llauger, on es pot llegir la lletra de l’himne en català, o el de n’Eduard Riudavets. El mateix Diari de Balears n’informava. Passat un temps de la sortida d’aquesta informació a la llum pública, seria convenient que la internet catalana promogui una nova campanya per la reivindicació de la restauració de l’Himne de la Pau com a himne oficial de l’ONU, una campanya de desgreuge a Pau Casals i W. H. Auden, que pels elements que hi concorren podria reunir també complicitats arreu del món i la farien d’abast internacional.

Si la bandera de la Terra d’un català arriba a popularitzar-se i a guanyar-se un lloc, juntament amb un recuperat himne de les Nacions Unides de Pau Casals, no deixaria de ser simptomàtic que els símbols d’identitat de la humanitat sencera fossin un mostra més del paper cabdal i desconegut, per la seva continua ocultació, que els catalans hem tingut i tenim en la configuració del món tal com el coneixem avui i de les aportacions que encara tenim pendents i que naturalment hem de fer en la seva constant transformació.

6 comentaris:

Càndid ha dit...

Gràcies Talaiòtic per l'enfocament i la quantitat d'informació del teu bloc. Em quedo astorat d'algunes dades d'aquest missatge. Fa quatre dies era al Museu Pau Casals d'El Vendrell, tot cofoi d'escoltar el parlament del mestre a l'ONU amb tota l'emotiva parafernàlia i l'autocomplaença de l'enregistrament, i alhora, ignorant absolut del futur que ha tingut l'himne.
Tinc la sensació que sempre ens quedem a mitges amb les històries, amb la història, amb la Història.

Talaiòtic ha dit...

Gràcies Càndid. Sí, és cert que és molt curiós que amb les vegades que se n'ha parlat de la presència i les declaracions d'en Casals a l'ONU, ningú fins ara, gràcies a l'article d'en Bartomeu Mestre, caigués en el detall que l'himne no havia tornat a ser interpretat des d'aquell dia...

Ja he creat un grup a Facebook per reivindicar la seva restitució, es diu Recuperem l'himne de l'ONU, i ara mateix ja hi ha 51 membres. La cosa promet, a veure si aconseguim fer renou...

Per cert, que cercam algun arxiu d'àudio o vídeo on es pugui escoltar l'himne per poder-lo penjar. Si algú sap si existeix i on es pot trobar, que m'ho faci saber.

Adrià Pons Pons ha dit...

Ha de néixer un sentiment menorquinista o un sentiment illenc almenys. La gent està carregada de prejudicis i és ben cega davant el pancastellanisme, només intercepten el "pancatalanisme" que molts volen desvirtuar, açò ho tenim tots clar i hi hem de seguir lluitant.

Per altra banda, fent referència a UM, crec que és un partit de persones desorientade spolíticament aue només volen xuclar i s'amotllen a quasevol context polític en clau d'agafar qualque duru;

Talaiòtic ha dit...

Hola Adrià, he rebut la notificació d'aquest doble comentari que m'has deixat aquí i a l'article sobre el naixement d'Unió Menorquina. Ja t'he contestat en aquell article, però benvingut en Es Poblat!

Albert Ubach ha dit...

Aquest blog és un com un far permanent de saviesa i lucidesa que il·lumina la història de la nostra gloriosa nació. Recuperar la nostra veritable biografia història és una tasca apassionant, de la qual jo em considero un humil aprenent, però que gràcies a blogs com el teu fa que el camí sigui encara més plaent, si és que és possible.
Salutacions,
Albert Ubach

Talaiòtic ha dit...

Uep Albert, moltes gràcies! Bé, de fet jo també som un aprenent eh? I deu n'hi do el teu bloc també, no és potent ni res!

Salut i independència!