14 de maig 2007

(Melià dimissió) La censura en la impressió de llibres al s. XVI.

La història de la nostra nació a partir de finals del segle XV i tot el segle XVI se'ns ha venut per la historiografia oficial espanyola com el de la decadència dels regnes de la Corona Catalana i l'hegemonia de Castella gràcies a la descoberta i conquesta d'Amèrica. Però com hem vist superficialment a la secció de Memòria Històrica d'aquest bloc i gràcies a les investigacions de diversos historiadors entre els que destaca en Jordi Bilbeny, la descoberta d'Amèrica va ser una empresa catalana, i l'estructura política amb la què s'integraren les possessions del nou continent a la monarquia era la catalana i no la castellana.

Mapa Mundi del portuguès Domingo Teixeira, de 1573, sense cap bandera castellana a Amèrica i plena de senyeres de nord a sud.

Però si el Nou Món era inicialment català, què va passar? Com pot ser que el projecte polític de Catalunya que predominava en l'Imperi donàs pas a un predomini castellà molt posterior al que ens volen fer creure? I com pot ser que ens hagin explicat durant tant de temps que no vam tenir res a veure amb el Nou Món en els seus inicis? Quines conseqüències va tenir el pas d'una cultura política catalana a una de castellana? En aquest sentit, no deixa de ser simptomàtic de la diferent cultura política entre Catalunya, la Unió de Països, i Castella, el País Únic, que el nom derivat del Descobridor Colom, Colòmbia, que manté l'arrel catalana amb "m" sigui avui el nom d'un país i probable nom inicial del Nou Món enlloc d'Amèrica, i en canvi del nom castellanitzat Colón en derivi la paraula colònia amb "n" amb el significat de submissió d'un territori a una metròpoli. Aquest va ser el destí del Nou Món i també de la Nació Catalana.

Una de les raons d'aquest canvi va ser que els reis sobirans dels regnes que formaven l'imperi van perdre la identitat catalana en benefici d'aquesta diferent cultura política d'un dels regnes de l'imperi, Castella, que afavoria l'absolutisme del rei en contraposició a les llibertats catalanes. Un canvi que pren vital importància sobretot a partir de Felip I (II de Castella).

L'explicació per la qual s'ha eliminat i manipulat la nostra història i ha estat apropiada per Castella és la institucionalització de la censura en servei del projecte castellà. La transformació i creació de tot un aparell d'Estat per a la revisió i modificació de llibres abans de la seva publicació, la retirada i eliminació dels que ja estaven en circulació contraris als interessos i la nova visió que es pretenia imposar, tot i no coincidir amb la veritat ni amb la realitat del moment, ha propiciat la gènesi i expansió de la mentida de la història oficial.

Algunes de les normes dictades sobre la censura en llibres que es coneixen són les següents:

1503.-Pragmàtica dels Reis Catòlics sobre el control de les impremtes i estampació de llibres.

1527.-Cèdula Reial d’En Carles I que prohibeix "que es venguin ni imprimeixin les relacions que va enviar En Cortès de les Índies".

1556.-21 de setembre: Reial Cèdula d’En Felip I (II de Castella) que prohibeix, entre d’altres matèries, la impressió dels llibres que tracten d’Amèrica.

1556.-9 d’octubre: Reial Cèdula de Felip I (II de Castella) per la qual s’ordena als oficials reials dels ports americans que reconeguin els llibres que arriben en els vaixells i que recullin els que es trobin a les llistes dels índexs de la Santa Inquisició.

1558.-7 de setembre: Pragmàtica d’En Felip I (II de Castella), que sota pena de mort i pèrdua de tots els béns als seus hereus, prohibia a llibreters i mercaders que tinguessin o venguessin llibres prohibits per la Santa Inquisició, que serien cremats públicament.

1560.-14 d’agost: Reial Cèdula de Felip I (II de Castella) que reforça la de 1556.

Com es veu, en aquesta missió hi va tenir un paper cabdal la Inquisició com a eina de castellanització dels textos, tant en sentit purament lingüísitic com polític. I a banda dels interessos territorials sobre les noves terres més enllà de l'oceà, la imposició de la nova política havia d'implicar també la imposició d'uns referents culturals, encara que fossin prefabricats i falsificats.

Així, tenim que de la potent literatura catalana que havia donat noms com Ramon Llull, Bernat Metge, Francesc Eiximenis, Ausiàs March, Joan Rois de Corella, Joanot Martorell, etcètera, etcètera, de sobte passam a una suposada decadència literària i a un desert cultural mentre que Castella viu un Segle d'Or de les seves lletres, o almenys açò és el que sembla pel que ens han explicat, precisament, els llibres. Però com és possible que quan erem el centre motor del major imperi conegut fins a l'època no tinguessim escriptors, ni pintors, ni escultors de renom i que només es conservin escrits de l'estil del rector de Vallfogona? Com diria en Jordi Bilbeny, qui es pot creure que si en plenes dictadures del segle XX hem tingut un Josep Pla, un Manuel de Pedrolo, un Antoni Gaudí, un Joan Miró, un Salvador Dalí, un Francesc Pujols per mencionar només uns noms no tinguessim res en plena expansió catalana al Nou Mon? I si durant 40 anys de franquisme la censura va impedir un espai públic a la llengua catalana en el seu propi territori, què no devien fer fa quatre segles i mig a partir dels inicis de l'absolutisme durant generacions i generacions?

Doncs el que feien per exemple era que llibres escrits en català es van fer traduir al castellà. Diversos autors demanaven excuses per traduir i publicar les seves obres en una llengua estranya al país. Progressivament van desapareixent els originals en català fins que en molts casos ni tan sols se'n reconeix oficialment la seva existència. Així es com es fabrica una falsa decadència catalana i un imaginari segle d'or castellà que afecta llibres i autors com veurem en propers articles d'aquesta sèrie, igual com hem vist que afecta els fets i els protagonistes de les conquestes i els descobriments geogràfics en aquella època.

Cap comentari: