Desembarc a Facebook!

A Facebook m'hi vaig registrar el passat mes de maig amb motiu d'adherir-me a la campanya per valorar la pàgina d'Estatpropi.cat entre les millors d'Europa, i que finalment va acabar en una meritòria 17ena posició. Però no ha estat fins fa poc que m'hi he abocat de ple en aquesta xarxa. Alguns ja han dit que l'aparició d'aquest fenòmen els recorda a l'arribada de la telefonia mòbil, quan al principi molts s'hi resistien, i després tothom acaba atrapat i descol·locat si et quedes fora. No sé si serà aquest el cas d'aquesta utilitat, però darrerament les invitacions per agregar-se o afegir-se pels qui encara no hi són s'estan multiplicant, fins al punt que per exemple en Miquel Saumell es demana Es pot viure sense Facebook?

En les meves primeres exploracions pel Facebook, he vist que hi ha un autèntic galimaties de grups i causes que es repeteixen i en les que s'hi adhereixen les persones que s'hi identifiquen o que simplement tenen ganes de poder-hi dir la seva. Pel que fa a Menorca, ara fa una setmana em vaig trobar un grup ja creat de menorquins, amb uns 450 membres i m'hi vaig afegir. Ara mateix ja supera els 541. De Ciutadella, hi vaig detectar diversos grups relacionats amb Sant Joan o amb alumnes de col·legis, però no un grup genèric de tota la ciutat. I evidentment, vaig aprofitar per crear-lo jo. Ara mateix ja té 34 membres. En cada grup tots els membres hi poden obrir un debat, penjar fotos, etc. Les possibilitats de futur són evidents. Naturalment, en el grup de Ciutadella ja hi he penjat una enllaç al document del Projecte 9 de juliol, ja que el tema va sortir en el mur del grup, i fins i tot he obert un fil de debat sobre el tema per qui hi estigui interessat, de moment sense cap comentari, cosa que tampoc m'estranya gaire amb tan poca gent en el grup i amb tan poc temps. En el grup de menorquins he tret el tema de la música a la nostra illa, a veure si qualcú s'anima...

I entre les causes, a part d'adherir-me a diverses reivindicacions ja començades relacionades amb el contingut d'Es Poblat, ja m'ha faltat temps per crear-ne una que també coneixeran prou bé els seguidors d'aquest bloc: la demanda d'un espai comunicacional en català propi per la nostra àrea lingüística. El vaig crear ahir i en 24 hores té 11 membres.

És clar que al Facebook la majoria de gent hi és registrada amb nom, llinatges i fotos particulars, i tot i que moltes coses només són accessibles per als "amics", se'm planteja el risc que aquesta xarxa s'acabi convertint en un enorme "gran germà" en el que tothom està controlat i tothom ho sap tot dels altres. Hi quedarà espai per a la intimitat en el futur?

Nel Martí, primer polític menorquí que vol un Estat propi.

La blogosfera sobiranista de Menorca està d'enhorabona, perquè des de fa uns dies compta amb la presència del bloc personal d'en Nel Martí. Quan vaig crear l'apartat dels Blocs Menorquins Sobiranistes en Es Poblat vaig dir que per incloure-hi blocs havien de tenir un banner o enllaç a Estatpropi.cat i/o estar adherits a la XBS, que té com a lema "Jo també vull un Estat propi".

A propòsit del seu article Menorquinisme polític i la declaració de sobiranisme que en Nel feia dient "no és suficient pensar i sentir com una comunitat nacional, cal també poder viure i poder decidir el propi destí", aprofitava per demanar-li en un comentari si es veia en condicions de complir amb els requisits per incloure el seu bloc entre els sobiranistes. La seva resposta fou "Sí, soc sobiranista, i vull que el meu poble pugui exercir aquesta sobirania diàriament i democràticament. I si en aquest exercici sobirà i democràtic el poble em demana si vull la independència del país, jo què votaré? I que promouré públicament? La pregunta feta així, sense més concrecions, no és fàcil de contestar. De quina independència parlam? De Catalunya Principat, dels Països Catalans, de les Illes Balears? I amb quina posició queda Menorca dins el nou Estat?…. Són moltes les coses que caldria saber, però tanmateix totes tenen una cosa en comú: la fórmula de l’Estat espanyol no respon adequadament a les realitats nacionals catalanes. I en la configuració de noves fórmules jurídiques que satisfacin als països catalans hi cap l’horitzó d’un estat propi. Ara per ara crec que és la millor opció. Jo votaria que sí".

Unes setmanes després de l'intercanvi d'opinions, el bloc d'en Nel Martí ja es pot seguir des de la XBS. Es tracta, per tant, del primer polític de Menorca que fa un acte explícit, públic i permanent de reconeixement de la voluntat de tenir un Estat propi. Tal com li deia al seu bloc, aquest acte seria "un petit pas per a l'home, però un gran pas per la menorquinitat". Bé, potser el pas és petit, però és valent i cal reconèixer-li tot el mèrit. Segurament es tracti d'una acte que tot i ser individual s'hagi tractat dins el seu partit, el PSM, i contribueix a normalitzar una mica la voluntat de tenir un Estat propi com una opció política a tenir en compte a la nostra illa.

Per altra banda, els blocs menorquins sobiranistes compten també amb la represa del bloc Diari d'un Cremat, d'en Francesc Sintes, que estava inactiu des del gener i que a més d'estar adherit a la XBS ja inclou també el banner d'Estatproi.cat d'àmbit nacional, i El foner emmascarat, que inclou el banner amb el comptador d'adherits de totes les Illes Balears. Per tant, ja són 7 els blocs menorquins sobiranistes, i la balança es decanta encara més cap a la banda de ponent de l'illa, perquè seguim sense tenir representació al llevant insular. Quin serà el primer poble en tenir un bloc adherit a la XBS o tenir un banner d'Estatpropi.cat, a part de Ciutadella i Ferreries? Ja tenc ganes d'obrir una etiqueta amb el nom d'altres pobles!

8è Simposi de la Descoberta Catalana d'Amèrica.

Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Arenys de Munt el 8è simposi sobre la Descoberta Catalana d'Amèrica. Es tracta de la primera edició en què no hi ha participat la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, on es poden consultar les actes de les set edicions anteriors, i que fins ara havia encapçalat l'estudi i la difusió d'aquest esdeveniment històric manipulat i tergiversat per la historiografia oficial espanyola, del que tantes vegades n'he parlat en aquest bloc a la secció de Memòria històrica. Ara però, sembla que aquesta entitat estigui a punt de fer un canvi en els seus plantejaments i centrar-se més en altres aspectes de la història.

La nova línia que està encetant la FEHC podria haver estat la causa i/o efecte de la marxa de diferents integrants de la mateixa, com la de l'investigador Jordi Bilbeny a principis d'any, i l'aparició de la Fundació Nova Història, organitzadora del simposi a partir d'ara i que encara no disposa de pàgina web, o el Cercle Català d'Història, amb una web en construcció.

La notícia del 8è Simposi a Arenys ha estat publicada a Vilaweb, i el programa d'activitats d'enguany, com sempre prometedor. Entre els actes hi havia la presentació de l'esperat nou documental sobre en Colom: 42º, de Xevi Mató, autor del documental sobre n'Èric Bertran que l'any passat donavem a conèixer al món i que fa mesos va superar el milió de visites.

Els propers dies altres actes estan també programats al voltat d'aquesta qüestió:

Dia 25 de Novembre a les 19:00h.
Joan Prim Terradas (Mestre Artesà, restaurador dels models navals del Museu Marítim de Barcelona): "La Santa Maria d'en Colom, una nau catalana?"
Sala de Conferencies d'Òmnium Cultural - C/. Diputació, 276 - Barcelona

Dia 2 de Desembre a les 19:00 h.
José Antonio Lorente (Professor titular en Medicina Legal i Forense a l'Universitat de Granada) presentarà a Barcelona els resultats de les proves d'ADN de Cristòfor Colom.
Sala d'actes del Arxiu Reial de Barcelona - Palau del Lloctinent C/ Comptes, 2 - Barcelona

Dia 19 de desembre a les 19:30 h.
Nito Verdera (periodista i pilot de la marina mercant) donarà una conferencia al Ateneu Barcelonès "Descoberta eivissenca de Cristòfol Colom i el seu "ADN lingüístic". Col·laboració telemàtica d'Estelle Irizarry, professora emèrita de la Georgetown University de Washington.
Sala d'actes del Palau Savassona - C/ Canuda, 6 – Barcelona




En fa també un article en Xavier Mir des del digital Crònica, que repassa la publicació del llibre sobre l'origen català d'en Colom del professor nordamericà Charles Merryl (un fet que recordareu que em va servir de suport per l'objecte de la meva broma de l'1 d'abril passat), i les més recents investigacions sobre la catalanitat de bona part de la literatura tinguda per castellana: en Servent i el seu Quixot, en Llàtzer de Tormos, del que es va publicar un llibre ara fa un any i que va ser objecte de diferents notícies recollides en un bloc específic. En Xavier anuncia també la propera presentació de la catalanitat de La Celestina el proper dissabte 29, que també havia tractat des d'aquí. Bona notícia, que indubtablement provocarà una nova onada de reaccions.

D'altres obres i personatges catalans covertits en castellans, italians, o d'altres països europeus que ja s'havien insinuat pels investigadors des d'histocat no n'he arribat a parlar en Es Poblat, però serà qüestió de reprendre'n el fil. De cada any que passa és més la documentació i la informació que hi ha sobre la nostra història destruïda i adulterada per la dominació espanyola a partir de l'anomenat Renaixement, però que afectaria també a èpoques anteriors. Haurem d'estar atents a aquestes noves entitats i les aportacions que facin els seus investigadors, que tal vegada havien perdut el suport necessari dins histocat. Hi podria haver moltes més sorpreses de les que la gran majoria encara no en tenim coneixement...

Els 4 elements de Guiem Soldevila

D'en Guiem Soldevila ja n'havíem parlat amb motiu de la presentació del seu disc Orígens aquest passat estiu, i havia tingut ocasió de penjar dos vídeos: el fragment del tema Terra, i Buscant a Déu. Ara que els quatre elements Aigua, Terra, Aire i Foc ja són tots penjats, els afegesc aquí per la col·lecció musical d'Es Poblat. Segur que ja els coneixeu, però no perdeu l'oportunitat de tornar a escoltar-los i veure'ls una vegada més:

Aigua



Terra



Aire



Foc

NOVA DOCUMENTACIÓ DEL 9 DE JULIOL.

En aquest 2008 en què commemoram el 450è aniversari de S'Any de sa Desgràcia, la divulgació per part de l'Ajuntament de Ciutadella dels fets del 9 de juliol de 1558 a Ciutadella ha tingut el seu principal factor en l'exposició que des d'aquest estiu fins el passat 25 d'octubre ha estat oberta al públic a la Sala d'El Roser. Naturalment, el relat allà exposat i que partia de les publicacions existents sobre el tema tenia les llacunes i les contradiccions que hem examinat des d'aquest bloc en la sèrie Projecte 9 de Juliol, que vaig iniciar el mes de juny de 2007 amb el primer article dedicat a l'esclariment d'aquest fosc episodi de la nostra història, manipulat i tergiversat per la censura de l'època i pels interessos polítics que avui encara són ben vius.

La quantitat de visites que haurà rebut aquesta exposició, però, han propiciat l'interès de moltes persones per saber-ne més sobre el tema i, tal com era d'esperar, els que han cercat informació complementària a internet han arribat a Es Poblat d'en Talaiòtic. És el cas que m'he trobat explicat, per exemple, al bloc Càndid a l'escala, que en el seu apunt "1558 (anys després de 1492)" el seu autor ens conta la seva experiència sobre l'exposició a Ciutadella i la informació trobada en aquest bloc.

Acabada l'exposició, ara l'activitat es centra en les obres de restauració del monument que commemora els fets i homenatja els defensors de Ciutadella, l'obelisc de la Plaça des Born i l'inici de les jornades de recerca històrica. I pròximament, està prevista la presentació d'un llibre amb textos d'alguns dels historiadors que han tractat el 9 de Juliol, com Florenci Sastre i Miquel A. Casasnovas.

Com a contrapunt a la commemoració oficial, present a continuació l'edició de la sèrie sobre Sa Desgràcia publicada a Es Poblat d'en Talaiòtic en format pdf per facilitar-ne la descàrrega, la impressió i la lectura. L'avantatge d'aquesta edició és sens dubte tenir recollits tots els articles en el mateix ordre en què van ser publicats en un únic document, de manera que el lector interessat no haurà d'anar retrocedint i avançant en els arxius del bloc per seguir el relat. El principal inconvenient que hi ha, és que d'aquesta manera es perden els enllaços directes a altres documents de diferents pàgines webs que serveixen de referència a vegades prou necessària per entendre o complementar el contingut dels articles.

Projecte 9 de Juliol en pdf.

Com vaig dir també en el seu moment, present també el document Lamento di Massa e di Surrento, que tan amablement em va enviar n'Attimi di Lucidità sobre el saqueig d'aquestes poblacions italianes per part de l'armada turca poc abans dels fets de Ciutadella.

Lamento di Massa e di Surrento en pdf.



Contrastar les conclusions a les que s'arriba en aquesta sèrie sobre la intencionalitat estratègica, militar i política, que per la Corona espanyola tenia l'atac a Menorca que es desprèn de forma coherent i lògica de la seqüència dels fets, amb documentació històrica de l'època no deixaria de ser trobar una agulla en un paller. I aquesta agulla segurament ni existeixi. És possible trobar referències directes i explícites escrites sobre la voluntat i l'autoria d'Espanya en la planificació i execució de la devastació de Menorca per part dels turcs? El que sí que puc aportar ara mateix és una nova troballa en aquest sentit que també confirmaria les conclusions del Projecte 9 de Juliol.

Efectivament, es tracta d'unes referències amb documentació de l'època, fins i tot anterior als fets de sa Desgràcia. I evidentment no és documentació espanyola. Són dues quartetes consecutives, la 87 i la 88, de la III Centúria de les conegudes Profecies de Nostradamus. La descripció que s'hi fa de l'enfocament i el context explicat aquí en els articles Volem la veritat sobre el 9-J i Venuts i abandonats és tan coincident que en llegir-ho m'he quedat esglaiat. Aquesta és la traducció del text:

CENTURIA III

LXXXVII

Flota gala, no t'acostis a Còrsega.
Ni a Sardenya o te'n penediràs.
Molt prest morireu privats de l'ajuda anhelada.
Sang nedarà, captiu no em creuràs.

LXXXVIII

De Barcelona per mar tan grat exèrcit.
Tota Marsella de temor tremolarà:
Illes preses de mar ajuda estreta,
El teu traïdor en terra nedarà.

Ens trobam davant la predicció que fa Nostradamus dels fets que causaran Sa Desgràcia de Ciutadella: els plans francesos de conquerir Còrsega es veuran frustrats per la privació de l'anhelada ajuda otomana a la flota gala. I la flota espanyola comandada per Andrea Dòria no ajudarà Menorca, venuda a l'assalt dels turcs pel rei castellà, el traïdor que està en terra, precisament per evitar l'aliança francoturca contra Còrsega. Les dues quartetes encaixen amb els esdeveniments de l'estiu de 1558 a la Mediterrània occidental d'una forma gairebé increïble, però certa.

Reconstruir el nostre passat tan brutalment mutilat com les vides de les persones que van morir defensant Ciutadella o capturades i transportades com esclaves a l'imperi otomà no és tasca senzilla, però potser amb el Projecte 9 de Juliol s'hagi aportat una mica més de llum a les pàgines de la història. El temps ho dirà.

Sense Nissan, sense llum, sense vergonya...

El darrer article d'en López Tena "Espanya ataca amb Nissan" reflecteix perfectament la realitat de la política econòmica que l'Estat castellà impulsa sempre que en té ocasió: l'ofegament de Catalunya per construir la seva Espanya. De cara a la galeria tothom es lamenta pels 1.680 treballadors que perden el seu lloc de treball, més els subcontractats que també rebran les conseqüències de la dràstica reducció de la producció de les empreses de la Nissan-Renault a Catalunya, però el que no expliquen els telenotícies és que "mentre els treballadors es manifestaven a Barcelona, el ministre espanyol d'Indústria es va reunir a París amb el director de l'empresa, però no per tractar dels acomiadaments i de la continuïtat de les fàbriques a Catalunya, sinó d'augmentar un 15% la producció de les fàbriques a Valladolid i Palència". L'abandó dels treballadors catalans per part d'Espanya és explícit, i el missatge espanyol a totes les empreses, claríssim: "si voleu tancar fàbriques i acomiadar treballadors, feu-ho a Catalunya; no en direm res si a canvi amplieu i creeu ocupació a Espanya, si destruïu teixit industrial i despatxeu treballadors a Catalunya per nodrir d'indústria i ocupació Espanya". I els sindicalistes, com en Josep Maria Àlvarez d'UGT, fent el paper de colonialista que juga a despistar reclamant patèticament que els catalans són tan espanyols com el qui més. És veu que a l'Estat castellà sí que tenen ben clara la diferència entre ser espanyol de veritat i servir d'espanyol.

L'article ha estat prou comentat en blocs i fòrums, com en aquest fil del Racó Català, pèro es veu que abans que en Tena ja n'havia parlat en Salvador Garcia-Ruiz en el seu apunt "Nissan, Valladolid i prioritats espanyoles", que diu que aquests treballadors es mereixerien "com a mínim la mateixa defensa que els treballadors (i les empreses) de Valladolid per part del govern espanyol. Es mereixen, ens mereixem, un estat que ens defensi i no ens discrimini. L’estat espanyol no ho fa. Valladolid sí, Catalunya no. Una vegada més. Prioritats espanyoles? Pel govern espanyol no som una prioritat. Ni prioritat ni espanyols, suposo. Ens ho demostren ells, amb fets i omissions, no calen paraules. Adéu Espanya".

I s'hi fixa com sempre atent en Xavier Mir des del seu espai a Crònica amb "El cinturó roig i la fi de la rifeta" que avisa que el tradicional vot sociata de l'anomenat cinturó roig de Barcelona pot començar a trontollar de veritat quan veuen que el Partit que sempre han votat els té abandonats per motius polítics, per ser catalans, perquè el seu vot no era a un partit socialista, sinó a un Partit Espanyol.

A les Illes també arribarà a ser evident la depredació espanyola, com tot el que primer afecta el Principat i que després s'escampa per tota Catalunya. L'any passat Barcelona patia una apagada elèctrica històrica que per algunes persones s'allargaria durant dies, i enguany hem estat Mallorca i Menorca les que hem quedat a les fosques. Que una altra vegada més de mig milió de catalans es quedin sense llum per manca de previsió, de manteniment i d'inversió per part de les empreses espanyoles al nostre país no és casualitat. I la gent de carrer, la majoria illenca que mai ha tingut pretensions nacionalistes de cap tipus, comença a sospitar que alguna cosa falla, i que efectivament, els polítics que ens governen, els dirigents que prenen les decisions a les grans empreses estatals, sí que són nacionalistes. I dels perillosos, són profundament nacionalistes espanyols.

A tot açò, la majoria política colonialista de les illes segueix fent el doble joc hipòcrita de dir una cosa al nostre país i votar-ne una de diferent quan són a Madrid, que s'evidencià una vegada més en la votació al Senat espanyol sobre la gestió dels aeroports balears. Davant la moció presentada pel senador Pere Sampol, els senadors illencs del Partit Espanyol van votar-hi en contra sense cap vergonya, no fos cosa que la seva carrera dins el partit es vegi perjudicada, encara que açò vagi en contra dels interessos dels ciutadans que els van votar. En parlaven d'aquesta deslleialtat dels senadors colonialistes a Crònica: El PSM de Menorca demana a Antich que els senadors del PSIB siguin lleials al govern. El senador per Menorca, Artur Bagur, del Partit Espanyol però elegit per la coalició d'esquerres, es va abstenir de la proposta enlloc de donar-hi suport. També n'informaven al Diari de Balears, que destaca el debat Sampol versus Zapatero i que Crònica titulava Pere Sampol posa un zero a Zapatero.

Joan Fonollosa, a punt per passar a l'acció.

Aquest dilluns dia 10 va tenir lloc a Barcelona l'acte És l'hora de la independència, organitzat per Catalunya Acció, en el que l'ex-conseller nacional de Convergència Democràtica de Catalunya Joan Fonollosa va pronunciar la conferència Un nou paradigma polític per a Catalunya, abans que el president executiu de Catalunya Acció Santiago Espot presentàs Ara tenim una oportunitat històrica.

Joan Fonollosa, ex-conseller nacional de CDC

De Fonollosa, el promotor del corrent independentista Refundar Convergència, ja n'havíem fet alguna menció des d'aquest bloc i les seves interessantíssimes aportacions:

Refundar Convergència: Les nostres propostes.

Un nou paradigme per al catalanisme, que donà nom a la conferència de dilluns.

Proposta de full de ruta per a la independència

Igualment, en altres blocs se'n va parlar en el seu moment. El també convergent Enric I. Canela, titulava a començaments d'any Algunes coses es mouen quan Fonollosa presentava el seu corrent creat de cara al Congrés que CDC va celebrar aquest passat estiu. També en Xavier Mir informava sobre la voluntat refundadora de Fonollosa. I en aquesta entrevista el podem veure a ell mateix en persona expressant el seu desig que CDC es convertís en un partit independentista. Però com era previsible, el congrés convergent es va tancar sense que el partit de Jordi Pujol i Artur Mas hagi fet cap pas definitiu per deixar d'enredar amb el catalanisme regionalista i encaixista amb un Estat que ens vol dissolts i esborrats com a nació. Ni ho farà. I Fonollosa ho sap. Per açò està disposat a fer el pas de contribuir a liderar un nou projecte amb garanties d'èxit que deixi enrere les ambigüitats i parli clar i català.

Des de Catalunya Acció afirmen que el possible nou partit polític que agutini els independentistes amb l'objectiu explícit de crear un Estat català independent ja té nom, logo, música i eslògans. I els elements necessaris per fer el pas de presentar-se a les eleccions es van assolint:

Tenir un objectiu clar i innegociable compartit per tots: la independència de tota la nació.

Una estratègia per aconseguir l'objectiu, de la que se'n fa un petit tast en la presentació del seu projecte, i de la que de moment no es donen més detalls per motius obvis.

Les persones amb la determinació i el compromís de portar a terme el projecte des del poder institucional. L'acte de dilluns tenia tota la intenció de ser una presentació oficiosa de Santiago Espot i Joan Fonollosa com a primers esglaons d'una llarga escala que ha de desembocar en l'aparició de la nova formació. Es tractava de la primera aparició en públic de Joan Fonollosa amb la gent de Catalunya Acció. Seguirem atents, per tant, per veure els següents esglaons...

I el darrer element: aconseguir el finançament necessari. Per aquest motiu Catalunya Acció demana des del primer dia les aportacions al Fons per la Independència. Si no s'aconsegueixen els 5-6 milions d'euros per fer una campanya en condicions d'aconseguir uns grans resultats, el nou partit no veurà la llum.

De moment però, hi ha alguns partits independentistes actualment ja constituits però extraparlamentaris que sembla que estarien disposats a donar suport o acompanyar aquesta nova força política sigui en forma de coalició, d'integració o amb la fòrmula que finalment es decideixi, i que són el Partit Republicà Català, Unitat Nacional Catalana i l'històric partit de Francesc Macià, Estat Català. Ara manca saber si tots els catalans independentistes que estan desitjant que hi hagi una nova esperança en les properes eleccions del Principat també són capaços de donar-hi el suport necessari perquè aparegui una alternativa a la mediocritat, la renúncia constant i la seva conseqüència inevitable, l'abstencionisme.

La salut i la justícia, privilegi de colonitzadors.

Sabem que l'educació al nostre país s'està barraconitzant gràcies a l'endèmic espoli econòmic que els catalans patim a l'Estat castellà. Però darrerament a més s'han posat d'actualitat les maniobres dels espanyolistes per mantenir els seus privilegis en els àmbits de la salut i la justícia colonials de Catalunya.

Primer va ser la filtració que el Tribunal de la Santa Prostitució es podria carregar el deure de conèixer la llengua catalana en l'Estatutet del Principat, en una decisió totalment política, arbitrària i antijurídica, que permetria als jutges i magistrats espanyols continuar exercint a la colònia sense haver ni d'entendre el nostre idioma nacional. Seguirem a l'espera de la sentència prostitucional per saber què en diu finalment al respecte i, si es dóna el cas, ja en parlarem.

Aquesta setmana però la notícia ha estat l'intent de mobilització dels grups colonialistes de Mallorca contra el requisit de conèixer el català per accedir a un lloc en l'administració pública en l'àmbit sanitari. En tot aquest afer, el que no m'explic és com és que en aquestes altures surt ara que s'ha de demanar la nostra llengua com a requisit. És que fins ara no es demanava? Deu ser que no, que com que la sanitat fins fa quatre dies a les nostres illes depenia directament del govern espanyol, igual que la Justícia, es podien permetre que aquí vengui a treballar qualsevol colonitzador a imposar la llengua castellana. Ara que són personal de l'administració colonial, alguns d'aquests energúmens pretenen que els metges, infermers, auxiliars de clínica i demés personal sanitari de l'IBSalut no són funcionaris com la resta i han de tenir el privilegi de conèixer només la llengua del seu país d'origen, i no la del país on treballen. Al Diari de Balears es pot llegit la notícia de la manifestació d'uns 200 colonialistes contra el requisit del català, així com també a Directe.cat, que diu que els enemics de la normalització del català mobilitza a un centenar de persones.

El paper dels sindicats espanyols UGT i CCOO, com sol ser habitual en aquests afers, es mou en l'ambigüitat, qualificant per una banda d'irresponsable la manifestació dels colonialistes però mostrant el seu desacord amb una necessitat tan bàsica com que els metges entenguin la llengua dels seus pacients. I el Govern, segons la seva portaveu del Partit Espanyol na Joana Barceló, diu que es prioritzarà l'assistència mèdica davant el coneixement del català. I com es pot "prioritzar" una cosa sense l'altra? Els incidents per aquesta situació d'imposició són especialment delicats quan el que està en joc és la salut dels ciutadans. Que els prejudicis o la manca de comprensió de la nostra llengua puguin provocar un diagnòstic equivocat com li va passar a en Francesc Ramis amb un cas d'intoxicació, o que una infermera t'ho faci passar malament si li parlen en català, no es pot permetre.

Tal com s'explica també a Racó Català, "el portaveu del Comitè s'usuaris i usuàries, Pere Bueno, ha demanat als professionals de l'IB-Salut i a l'administració illenca que "garanteixin el dret dels pacients a fer servir el català a l'àmbit sanitari, complint i fent complir les diferents normes que obliguen els servidors públics a conèixer l'idioma propi de les Balears", com ara l'Estatut, la Llei de Normalització Lingüística, l'Estatut Marc del personal sanitari o l'Estatut Marc de l'empleat públic. Bueno ha volgut recordar que malgrat que la majoria del personal sanitari de les Illes Balears respecta els drets lingüístics dels pacients, hi ha problemes que "són constants" als centres sanitaris, on es vulneren "clarament" el dret de parlar en català justament en el moment en què els usuaris són més vulnerables. Segons Bueno "molts pacients tenen problemes per canviar de llengua si es troben en una situació greu, sobretot si es tracta de persones grans".

La resposta social no s'ha fet esperar i una altra manifestació molt més nombrosa que la dels colonialistes ha reivindicat que es garanteixi que els professionals de la sanitat pública ens entenguin amb el lema "Hi tenim dret!". I és que la impunitat dels que ens voldrien abocar a la folkorització residual i la desaparició definitiva està arribant al seu final. Quan la reclamació dels nostres drets més fonamentals substitueix la inhibició inculcada durant segles de persecució, prohibició i menyspreu, el pas següent serà exigir la responsabilitat dels qui defensen i permeten els privilegis dels colonialistes.

Campanya per la restitució de les Senyeres del Saló de Cent

Arran de la denúncia pública feta a través dels fòrums d'Estat Català i del Racó Català, ha començat la "Campanya per la Restitució de les Senyeres del Saló de Cent". Aquesta campanya està oberta a tothom i no es fa en nom de cap organització política. Totes les entitats poden adherir-se si ho volen a través dels seus propis comunicats a través del correu electrònic senyeres.consell.de.cent@gmail.com.

El blog que canalitzarà la campanya ja està operatiu malgrat que algunes seccions resten encara en construcció.

Allà hi trobareu el formulari d'adhesió al manifest a través del qual ja podeu començar a adherir-vos a la campanya.

MANIFEST CIUTADÀ PER LA RESTITUCIÓ DE LES SENYERES AL SALÓ DE CENT

L’any 1369, ara fa més de 6 segles, fou construïda a la Casa de la Ciutat de Barcelona la sala gòtica que avui coneixem com el Saló de Cent. A instàncies del rei Pere III “el Cerimoniós” es celebrà allà el primer Consell dels Cent Jurats. Des de llavors, aquesta sala ha presenciat els alts i baixos d’una nació amb mil anys d’història. Va nàixer en època de plena esplendor del nostre poble, quan els catalans dominàvem la Mediterrània, però avui es troba en una situació similar a la que viu el país. Aquella sala honora a tots els catalans com una mostra de la nostra llibertat i esperit democràtic, ja que en plena edat mitjana i amb un tarannà molt avançat pel seu temps, permetia la intervenció del poble en les decisions que es prenien a la ciutat i capital del Principat.

Després de la nostra derrota a la guerra de Successió, el Consell de Cent fou suprimit pels decrets del rei espanyol Felip V que, volent instaurar el despotisme castellà a la nostra terra per la força de les armes, va veure en aquest consell un gran obstacle per a la seva tasca nefasta. No content amb suprimir el Consell de Cent, també tractà de esborrar la seva memòria. Així doncs, per la Reial Cèdula del 13 d’octubre de 1718, ordenà eliminar d’aquesta magnífica sala gòtica tot el seu contingut, deixant-la buida i despullada:

“… se quiten y arrimen los doseles y sillería que hay puesta en la Casa de la Ciudad de Barcelona en el aposento donde se juntan los administradores que era la Sala del Concejo de Ciento …”

Aleshores per aquesta sala arribà un període de decadència i oblit, com passà amb tot allò que testimoniés el nostre passat gloriós i l’antiga llibertat de la nostra terra. L’any 1842 la sala arribà a ésser bombardejada i patí grans desperfectes, anys abans ja havien estat venuts el mobiliari i altres elements del seu interior.

No fou fins l’arribada de la Renaixença quan l’arquitecte Lluís Domènec i Muntaner emprengué la seva reforma i dignificació, omplint la sala d’elements que reforçaren el seu alt contingut patriòtic. Així, entre 1887 i 1888 hi foren instal•lats uns magnífics domassos de seda que la decoraven en tota la seva extensió amb els colors de la nostra mil•lenària senyera. Els domassos, fabricats per l’industrial seder Benet Malvehy restaren al seu lloc fins fa poc temps, inclús la infame dictadura del general Franco els va respectar.

Però això canvià fa pocs anys, quan s’aprofità la seva restauració per tornar a deixar la sala buida adduint que estèticament era millor veure les parets de la sala nues. No sabem per quina raó es va fer això, els rumors que hem pogut escoltar al propi ajuntament ens diuen que fou per decisió expressa de l’anterior alcalde, al qual aquests domassos no li agradaven, com tampoc li agradà la sala a Felip V ordenant, com ell, que fos despullada de tota simbologia. Enlloc hem pogut trobar una explicació raonada sobre aquest fet malgrat que han passat ja uns quants anys des de que foren eliminats del seu emplaçament. Ningú, ni des del partit del govern, ni des de l’oposició, ha dit res d’ells fins ara.

Amb aquesta campanya pretenem pressionar a l’Ajuntament de Barcelona i no defallir en el nostre objectiu fins que els domassos del Saló de Cent siguin restituïts al seu lloc. Per totes aquestes raons us animem a adherir-vos a la campanya que hem endegat i afegir la vostra força al moviment ciutadà que pretén la seva restitució.

Barcelona, a 28 d’Octubre de l’any 2008.

El Saló de Cent ara, el 19 d’octubre del 2008:



El Saló de Cent l'any 2001:

Els Estats Units d'Amèrica i Catalunya.

Les eleccions nordamericanes que es celebren demà són una bon motiu per fer també una visita "virtual" als Estats Units i veure els paral·lelismes entre aquesta nació i la nostra, que temps enrere va ser com ara ells una gran potència mundial i que en paraules d'en Servent "s'avançava a totes les nacions del mon".

Els origens catalans de la bandera dels USA.

La formació de la bandera dels Estats Units partiria d'una evolució de la bandera catalana que els anglesos van prendre com a model per a la Companyia Britànica de les Índies Orientals. A banda de la seva disposció amb franjes vermelles i blanques de les que no hi ha cap precedent a Anglaterra, curiosament l'evolució del nombre de pals també coincideix com en la senyera catalana amb l'evolució del nombre de territoris que es voldrien representar. Des dels cinc territoris inicials (Anglaterra, Escòcia, Gales, Irlanda i les Colònies Americanes), passant per les diferents banderes revolucionàries dels patriotes americans que representaven el nombre de colònies fins a la bandera de les 13 barres (7 vermelles i 6 blanques) de les 13 colònies fundacionals que es van independenditzar de la Corona Britànica. Així com el nombre de barres ja continuaria immutable a partir de llavors i són les que encara hi ha actualment, l'augment del nombre d'Estats de la unió seria representat per les estrelles en la bandera. Tant pel color vermell usat, per la disposició en pals com pel seu significat territorial, la influència del referent històric i iconogràfic català apareix evident en els origens de la formació d'aquesta bandera.

La presència de les barres catalanes no és un fet exclusiu només en la bandera nacional, sinó que moltes banderes actuals d'Estats nordamericans i de Puerto Rico reflecteixen una original presència catalana que s'ha volgut usurpar, tergiversar i convertir en castellana sota l'ambigüitat del nom d'espanyola.

D'esquerra a dreta, les banderes dels Estats de Nou Mèxic i d'Arizona.

L'escut de San German de Puerto Rico.

La proliferació de senyeres per la presència catalana arreu del món i el desconeixement i l'oblit sobre la nostra nació és tal que es produeixen anècdotes com les d'un català, que en va veure penjada una a l'entrada d'un museu en honor al veler USS Constitution a Boston, i ni tan sols la persona que l'havia encarregada, que l'havia vista en un quadre de la batalla de Trípoli on va participar aquell vaixell, ni la que l'issava cada dia, li sabien explicar d'on era aquella bandera. El visitant se'n va anar amb la intriga de saber si els nostres avantpassats haurien tingut res a veure amb la primera batalla naval internacional que van tenir els Estats Units. Si un s'hi fixa una mica, tampoc no és gaire difícil trobar multitud de referències de catalanitat en les pel·lícules i sèries nordamericanes.

La contribució catalana en la formació d'una nova nació.

Precisament un home de mar, Jordi Ferragut Mesquida, nascut a Ciutadella de Menorca durant la dominació anglesa de l'illa i que va fer estudis de nàutica a Barcelona, va deixar Catalunya i va emigrar als Estats Units, on va treballar en la marina mercant i lluità contra els britànics en la guerra d'Independència americana. En la batalla de Cowpens, va destacar pel fet de salvar la vida d'un tal George Washington, un dels pares de la pàtria i que després seria el primer president dels Estats Units.

El fill d'en Jordi, Jaume Ferragut, seria adoptat de ben jove pel futur capità de la marina David Porter, i li canviaria el nom pel de David Farragut, que es convertiria en el primer oficial major de la Marina durant la Guerra Civil americana, i va esdevenir el primer contraalmirall, el primer vicealmirall i el primer almirall de la flota dels Estats Units. El nom de Farragut és avui un dels símbols d'Amèrica i porten el seu nom Acadèmies militars, escoles, pobles, places i carrers, monuments, i apareix en diverses manifestacions de la cultura popular, com la flota de naus espacials Farragut de la sèrie Star Trek, o el Comodor Farragut a la novel·la 20.000 llegües de viatge submarí de Jules Verne.

L'emigració de menorquins cap a la Florida en aquella època no va ser un fet puntual, i encara avui els seus descendents ens sorprenen i emocionen en veure que mantenen el record dels seus origens en la pràctica d'alguns costums, en la conservació de vocabulari català, i ara també en la presència a internet, com els bloc The Minorcan Factor o Minorcanculture, entre d'altres pàgines.

Però la presència catalana a l'Amèrica del Nord no començà al s. XVIII amb els emigrants menorquins o figures com les d'en Gaspar de Portolà i Fra Juníper Serra, sinó que es mostra evident des dels inicis de l'arribada catalana al continent a finals del s. XV amb en Colom i altres catalans com en Joan i en Sebastià Cabot a Terra Nova. El mateix nom de Florida també seria un nom català donat per Joan Pons d'Agramunt (reconvertit per la censura en un castellà anomenat Juan Ponce de León). També s'intueix la catalanitat en noms com Califòrnia, o Pensacola, de la nostra Peníscola, i tants d'altres.

Toponímia catalana als Estats Units: Barcelona Harbour, València, Farragut, Juniper Serra Mountain, Montserrat, Cabot, Porter, Coloma, Montfort, Pineda, Ponset, etc...

El nom de la Nació i l'estructura política.

Com l'antiga Catalunya, els Estats Units d'Amèrica estan formats, com tothom sap i com el seu propi nom indica, per una sèrie d'Estats amb les seves pròpies lleis cada un. La cultura federal nordamericana s'expressa en l'escut nacional amb el lema Pluribus unum, la unitat en la pluralitat. També és comú el comtat com a forma de govern local o comarcal, com també era propi del Principat. I igualment, a banda dels Estats, el Districte Federal queda al marge de la dependència de cap Estat membre. Conegut com a Washington D.C. pel nom de la ciutat que constitueix el districte, el nom formal d'aquest territori singular que exerceix la capitalitat de la nació és el de Districte de Columbia (d'aquí les inicials D.C.).

I també com Catalunya, els americans han tingut les seves discrepàncies en relació al nom de la Nació. Precisament la denominació del districte capital respon a les restes del que en el seu moment es va proposar com a nom del nou país: Columbia. Tal com explica la Viquipèdia, Columbia fou el primer nom popular i poètic dels Estats Units d'Amèrica, i és una forma gramatical femenina derivada de Cristòfor Colom. La denominació data d'abans de la Guerra d'Independència dels Estats Units al 1776, però va caure en desús a principis del s. XX. Els americans van recórrer a la figura d'en Colom com a heroi fundacional en detriment dels Cabot, també catalans adoptats i promocionats fins llavors pels anglesos. Segons George R. Stewart, el nom de "Estats Units" era criticat per ser massa llarg, imprecís i poc poètic, i digué que la Convenció Constituent de 1787 hauria estat el moment ideal per canviar-lo. Les dues persones que probablement haurien argumentat més per un nom millor, segons Stewart, haurien estat Thomas Jefferson i Benjamin Franklin. No obstant, la nació es va continuar dient "Estats Units", però el suport popular pel nom de "Columbia" es va mantenir.

Finalment l'establiment d'un nou país independent al continent amb el nom de Colòmbia hauria de provocar que aquesta denominació ja no quedàs disponible com a nom nacional pels Estats Units, amb el seu progressiu abandó. Així i tot, el topònim de Columbia apareix reiteradament a nordamèrica i fins i tot es manté com a personalització de la nació en una figura femenina equivalent a la masculina "oncle Sam", més aviat referida al President.

Columbia, la representació femenina dels Estats Units d'Amèrica derivada d'en Colom és avui el símbol de la Columbia Pictures.

Els Estats Units i Catalunya en el món d'avui.

Des dels Estats Units sempre s'han fixat en el nostre país en els moments en els que s'ha pogut propiciar el naixement de nous Estats independents a la vella Europa. El retorn de Catalunya a l'escena política internacional és vist amb bons ulls per una Amèrica a qui li convé tenir socis estratègics a la Mediterrània occidental i que els Estats europeus dediquin els seus principals esforços a millorar l'economia, i no a gestionar problemes territorials interns. Però des de Catalunya no hem sabut entendre ni correspondre gaire correctament les possibilitats que ens ofereix el tauler d'escacs internacional. Ja amb el president Wilson els catalanistes regionalistes de principis de segle XX es van equivocar en anar a demanar-li suport per tenir una autonomia, cosa a la que es va negar per ser un "afer intern" de l'Estat espanyol, enlloc de demanar directament la independència en un moment en la que es facilità la de Polònia, Txecolsovàquia, Hongria o Irlanda. També durant la II Guerra Mundial va exisitir el projecte de fer almenys del Principat un Estat independent per facilitar l'ofensiva aliada contra el feixisme que imperava a Europa, que finalment no prosperà.

Més recentment, era el President Clinton qui afirmava que "el futur serà català o serà talibà. En un món català, nosaltres celebraríem les diferències, perquè són una manifestació de la humanitat comuna. En un món talibà, les diferències són l’únic que compta". Esdeveniments com els de l'11 de setembre de 2001 agermana una vegada més Amèrica amb el nostre propi Onze de Setembre de 1714 i augmenta la llarga llista de símbols compartits, per molt que tants ens hagin estat usurpats i amagats per Espanya.

Ara que els Estats Units són a punt de començar una nova etapa amb un nou president, també és interessant veure com els demòcrates americans han fet una adaptació del ruc que tradicionalment utilitzen com a emblema del partit. Els Democrats Abroad han comprat els drets al propietari del ruc català per emprar-lo com a símbol oficial en la campanya de Barack Obama pels demòcrates americans a l'estranger. I des de les files republicanes, Robert Kagan, assessor de John McCain en política internacional, es referia als moviments independentistes a Catalunya i altres països de l'Europa occidental en un article a la premsa.

Que ningú s'estranyi que amb el proper president americà, sigui quin sigui, tornem a tenir la possibilitat de veure una Catalunya independent entre les nacions d'Europa, sempre i quan els catalans d'una vegada tinguem especialment present un paràgraf de la Declaració d'Independència dels Estats Units: "Quan una llarga sèrie d'abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, evidencia el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i proveir de noves salvaguardes per la seva futura seguretat i felicitat".