16 de des. 2007

El Quixot: el llibre de llibres.

Si en Miguel de Cervantes era en realitat en Joan Miquel Servent, la seva obra més coneguda, el Quixot, podria haver estat originalment escrita també en català i que la censura n'hagués fet desaparèixer l'edició en la nostra llengua?

En Jordi Bilbeny ens explica com "A la segona part del Quixot (1615), En Servent escriu: en el dia d'avui hi ha impresos més de dotze mil llibres de la tal història: si no, que ho digui Portugal, Barcelona i València on s'han imprès". Edicions de Lisboa i València del 1605 del Quixot i no diu res de la de Madrid també de 1605, sinó que parla d'una edició desconeguda de Barcelona! Que el Quixot ja era conegut abans de 1605 es fa evident perquè hi ha referències a aquesta obra des del 1604, pel que oficialment es suposa que el llibre es devia publicar per primera vegada a Madrid aquell any en una edició que no ha deixat rastre. Però el propi Servent parlà de Barcelona i no de cap edició a Madrid.

En Ramon Freixes i Sala aporta més indicis d'una primigènia edició barcelonina del Quixot. Oficialment, el primer Quixot de Barcelona és del 1617, però en la llicència d'impressió es dóna entendre que no és la primera vegada que l'obra s'imprimeix en aquesta ciutat.

Llavors, si va existir aquesta edició, per què hauria desaparegut? No seria perquè estava en llengua catalana? El propi Servent es queixa que "no podia inclinar-me a creure que tan gallarda història hagués quedat manca i espatllada". També ens deixa indicis de traducció d'aquesta obra al llarg de tot el relat, com per exemple quan explica que el traductor "s'acontentà amb dues arroves de panses i dues faneques de blat". Per en Bilbeny, aquesta al·lusió "té ara sentit si sabem que els censors traduïen de franc". A més, en les edicions de Madrid de 1730 i 1735, en la portada hi diu literalment que l'obra ha estat traduïda. En edicions posteriors aquesta referència desapareix.

Portades del Quixot del s. XVIII que ens diuen que l'obra ha estat traduïda, i una poesia que també es presenta com a traducció.

Com en altres casos ja vists d'obres catalanes convertides en castellanes, el Quixot presenta tota una llista de catalanades que evidencien la llengua original en què fou escrita. Molts dels crítics que argumenten que moltes d'aquestes catalanades en realitat no ho són vénen a dir que la llengua castellana de l'època no era igual que la d'ara (cosa lògica, ja que totes les llengües evolucionen), i que era més semblant al català que no avui. I es basen sobretot en què moltes d'aquestes paraules i expressions també surten en obres com La vida de Llàtzer de Tormos, La Celestina, etc (cosa molt graciosa, ja que aquestes obres també serien traduccions de la literatura catalana plenes de paraules procedents de la nostra llengua). Jutjau vosaltres mateixos amb els següents exemples:

Com explicar que DEUM DE DEO vol dir "De dónde diere" sense recórrer a la llengua i la fonètica catalana?

De la primera llista de possibles catalanades oferida per en Jordi Bilbeny, n'hi una que s'ha convertit en tot un clàssic, que és aquesta conversa mantinguda entre en Quixot i en Sanxo:

"Si digo que sois vos, Fili no acierto", recita el Quixot, i Sanxo respon:
-"Por esta troba no se puede saber nada, si ya no es que por ese hilo que está ahí se saque el ovillo de todo.
-¿Qué hilo está aquí? -dijo don Quijote.
-Paréceme -dijo Sancho- que vuestra merced nombró ahí hilo.
-No dije sinó Fili -respondió don Quijote"

Per què confon en Sanxo "hilo" i "Fili", si no és que la confusió es referís en l'original entre "fil" i "Fili"?

Altres autors ens ofereixen també les troballes de les seves pròpies recerques:

Pep Comajuncosa:

Tres breus apunts: pròlegs, dedicatòries i censura.

Més catalanades i catalanismes en el Quixot.

Dos comentaris del fragment del Quixot on es parla del Tirant.

Una galanteria i dues qüestions de diners.

Alejandro Sendra:
Naturalment, els estudiosos de la llengua de les obres d'en Servent reconeixen que hi ha préstecs d'altres llengües en el Quixot, però silencien a consciència tot el que faci referència al català. I és realment difícil d'amagar l'evidència, ja que el mateix nom de Quixot és una paraula d'origen català. Segons la pròpia RAE, la paraula Quijote castellana ve del català Cuixot.

Fixem-nos en el propi contingut de l'obra: un castellà sonat de tant de llegir llibres de cavalleries que es creu un gran cavaller, que veu gegants on només hi ha molins, que recupera la raó quan arriba a Barcelona i que mor després en tornar a casa seva (no devia poder suportar la veritat, pobre!). Una autèntica paròdia de la falsedat de la visió que Castella estava imposant de la seva realitat i que devia resultar ridícula vista des de la Nació catalana. Tant ridícula i humorística com el Quixot, a qui els castellans de l'època no estimaven gens vistes les crítiques que molts li feien abans de convertir-lo en el mític antiheroi que ens pretenen fer veure avui que és. Només cal fixar-se també en els llocs on triomfava l'obra: Barcelona, València, Portugal, Anvers...

I si el Quixot és un personatge boig i patètic, que n'hem de dir d'en Sanxo Panxa? En Sanxo és el fidel servent (!) que treu sempre les castanyes del foc del seu amo i senyor que es creu qui no és. Alguns han volgut veure en la parella Quixot-Sanxo una representació ben exacte de la Corona de Castella i la Corona Catalana. Sobre el nom de l'escuder podeu llegir l'article El bon amic castellà: en Sanxo Panxa d'Albert Gispert, i no us perdeu els interessants comentaris de sota. En destac un de Josep Galceran sobre els noms dels protagonistes: si Quixot ve de Cuixot, la Manxa té l'equivalent català en les paraules "taca" però també "mànega" (com el Canal de la Mànega), i Sanxo en català és Sanç, podríem tenir una parella formada per En Cuixot de la Màniga fent de les seves i en Sanç Panxa darrere darrere com el seu escuder bon al·lot. Sens dubte, en Servent coneixia prou bé la nostra llengua i tenia un gran sentit de l'humor.


7 comentaris:

Glaçà l’El·lèbor ha dit...

Talaiòtic, en parlí estona ha a aqueixos dos indrets:
http://z.bloc.cat/post/420/31003
...
http://z.bloc.cat/post/420/53081
...
I, si us vagava, hi podíeu fer un cop d'ull.

Entre tots potser ho anirem aclarint.

Talaiòtic ha dit...

Glaçà l'El·lèbor! Quin nom més fantàstic que tens, m'encanta!

Gràcies pels enllaços, tenen informació molt interessant. Algunes coses ja les coneixia i m'agradarà fer-ne menció en el seu moment!

alegriabcn ha dit...

llegeixo no sé on que dius:

Sabíeu que a les Canàries ja hi havia bisbes mallorquins i menorquins... al segle XIV? Com és possible si les Canàries va ser una conquesta castellana del segle XV i allà només hi havia els guanxes? Estau segurs que no ens amaguen res?

el cas és q aquests dies he estat a tenerife i ho comentava amb uns amics i lògicament no s'ho creien. on puc trobar més informació? gràcies

jaume@cmail.cat

Talaiòtic ha dit...

Hola Alegriabcn, benvingut en Es Poblat.

Sobre la presència a les Canàries, en vaig parlar a un article que pots trobar en aquest bloc, al mes de setembre: es diu LA DESTRUCCIÓ DE LA HISTÒRIA, TAMBÉ A MENORCA.

La informació és d'histocat, i supòs que deu ser la que ja coneixes. La setmana passada hi insistien sobre el tema de les Canàries des de la seva pàgina en aquest nou powerpoint del Projecte Cartogràfic: Geografia política protoespanyola (4a part).

Salut!

Anònim ha dit...

LA PROVA CONCLOENT QUE EL QUIXOT NO ÉS CAP TRADUCCIÓ

Mireu quina cosa més curiosa es llegeix al començament del capítol LIII de la segona part del Quixot:

«Pensar que en esta vida las cosas della han de durar siempre en un estado es pensar en lo escusado; antes parece que ella anda todo en redondo, digo, a la redonda: la primavera sigue al verano, el verano al estío, el estío al otoño, y el otoño al invierno, y el invierno a la primavera, y así torna a andarse el tiempo con esta rueda continua.»

Si el text només digués “verano”, no passaria res; si només digués “estío”, alguns ho adduirien com una altra “catalanada” que “provaria” que l’obra és una traducció. Però no: hi ha les dues paraules, l’una després de l’altra, i l’autor no les tracta pas com a termes sinònims.

Com és que Cervantes esmenta aquí cinc estacions quan l’any només en té quatre? Doncs, segurament, perquè no es refereix al calendari astronòmic, sinó a un calendari agrícola vigent a Castella en el seu temps que dividia l’any d’una altra manera.

En llatí els noms de la primavera i l’estiu eren “ver” i “aestas”, respectivament, que per adjectivació van donar “verarum tempus” i “aestivum tempus”. En una etapa posterior el començament del bon temps es va designar amb el sintagma “prima vera” (avui aglutinat en un sol mot), i el “veranum” va passar a significar un temps de transició entre les dues estacions antigues; hi havia, doncs, tres estacions curtes en un semestre: aquesta era la distribució que es mantenia al segle XVII, quan Cervantes va escriure les seves obres. En el castellà actual el “verano” s’ha desplaçat encara més fins a cobrir l’antiga “aestas”, les estacions tornen a coincidir amb l’any astronòmic i “estío” ha perdurat com un sinònim entre culte i dialectal de “verano”, que és el terme estàndard.

Ara bé, el “veranum” no ha deixat cap rastre en el lèxic català, tot i que s’hi manté la primavera, i l’estació més càlida sempre se n’ha dit “estiu”. Per això, un text castellà que distingeixi entre el “verano” i l’”estío” de cap manera no pot ser una traducció d’un original català, i la conclusió és que el Quixot va ser escrit en castellà, com s’ha acceptat sempre.

Anònim ha dit...

EL JOC DE PARAULES "FILI/HILO"

El passatge de Fili no prova pas que el Quixot sigui una traducció, com alguns pretenen. Vegem-ne el context:

"-Por esa trova -dijo Sancho- no se puede saber nada, si ya no es que por ese hilo que está ahí se saque el ovillo de todo.

"-¿Qué hilo está aquí? -dijo don Quijote.

"-Paréceme -dijo Sancho- que vuestra merced nombró ahí hilo.

"-No dije sino Fili -respondió don Quijote-."

Les paraules de Sancho remeten al refrany castellà "por el hilo se saca el ovillo", que en català simplement no existeix.

És clar, sempre podríem al•legar que un hipotètic original català diria una cosa com "posar fil a l'agulla" i l’hipotètic traductor ho hauria canviat per allò de l’”hilo” i l’”ovillo” perquè la dita tingués sentit en castellà.

Però aleshores, suposant un traductor tan espavilat, com és que no es va adonar que la gràcia del passatge consistia en el joc de parauleas "Fili/hilo" i no va parlar del "filo de la navaja" o alguna cosa semblant?

Ens trobaríem, doncs, davant un traductor d’habilitats desiguals, que de vegades fila prim i d’altres fica la pota ben al fons. I no val a dir que hi havia més d’un traductor quan las mostres d’habilitat i potineria en aquest art es presenten en el mateix passatge, amb poques línies de diferència.

D'on es conclou que aquí no hi ha cap traducció d'un original perdut i el joc de paraules s'ha d'explicar d'una altra manera.

Talaiòtic ha dit...

Merci per les teves aportacions anònim. Però si una cosa està clara, és que ara mateix parlar de "proves concloents" en un sentit o un altre en aquest tema és una exageració.

Molt interessant açò que expliques sobre les estacions de l'any. Per altra banda, en el cas del hilo/fili em sembla que tu mateix et respons. Negues per endavant les possibilitats que expliquen el tema per acabar concloent que "el joc de paraules s'ha d'explicar d'una altra manera" però no sabem quina...

Aquesta qüestió em recorda un anunci de televisió que feien no fa gaire sobre una planxa en què una família es va passant una pregunta. El pare volia planxar uns pantalons i diu a una filla que li pregunti a la mare "como se plancha la pana", la filla passa la pregunta al germà i converteix la "pana" en "lana" (només es canvia una lletra), el germà passa la pregunta a un altre i converteix la "lana" en "lino", i finalment el darrer arriba a la mare i li pregunta com es fa per planxar el "hilo".

L'anunci tenia la seva gràcia en castellà, però vet aquí que quan el van passar per TV3 en català, el joc de paraules "pana-lana-lino-hilo" va quedar desvirtuat en pana-llana-lli-fil. El canvi de pana per llana encara bé, però a partir d'aquí el pas de llana a lli ja es veia forçat, igual que de lli a fil. La pregunta és la mateixa que tu fas: com és que els traductors no es van adonar que la gràcia consistia en el joc de paraules en la llengua original? Segurament sí que se n'adonaven, però no van trobar la manera d'imitar-la.

En tot cas, de demostrar-se algun dia que el llibre fou concebut en català, no crec que el Quixot en castellà estigui escrit en quatre dies. Es devien pensar molt bé la traducció de l'obra.