Estem arribant al final

Espanya
El passat 9 de març del 2008 els espanyols van decidir qui governaria les restes del seu imperi. Aquesta olla de grills anomenada l'Espanya de les autonomies, invent polític espanyol patrocinat per la classe política regionalista catalana, que no ha aconseguit acabar encara amb el geni nacional dels catalans després de més de 300 anys d’ocupació, inclosos els 40 d’una dictadura ferotge i genocida i els 30 d’una falsa democràcia fonamentada en la impunitat dels vencedors i en el silenci i l’oblit ignominiós dels vençuts que la van pactar. Dic restes perquè a l'Estat espanyol, històricament parlant, li queden quatres dies mal comptats abans no rebenti per tots costats. I això, a la resta del planeta ho saben, especialment els poders i institucions polítiques i militars de primer nivell.

El catalans
Els catalans del Principat de Catalunya, vull dir els nacionalment catalans del Principat de Catalunya perquè de catalans també n'hi ha al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya del Nord, es troben en un procés de divorci profund amb Espanya. Centenars de milers de confiats catalans que vivien el somni de Pujolàndia (la terra promesa de l'encaix) han despertat al viure en directe, dia sí dia també, el fracàs del procés estatutari, les vexacions per part d’Espanya i les carències dels nostres serveis i infraestructures que alteren la nostra vida quotidiana i empobreixen el nostre benestar. S'han adonat que a Espanya no ens hi volen si no és en base a una relació de submissió nacional i espoliació econòmica. Hem tardat 30 anys, però afortunadament molts catalans ja estan acabant la seva particular travessa del desert i estan descobrint la gran mentida que representa Espanya per als catalans i la gran fallida dels nostres representants polítics en la defensa dels nostres interessos nacionals i econòmics.

Per a acabar aquesta travessa del desert ja només queda el fracàs del finançament (sense diners no hi ha polítiques socials ni inversions de futur) i la sentència d'això que els espanyols, fent-se passar per gent moderna i demòcrata, en diuen el Tribunal Constitucional. No és que vulgui ser negatiu. És senzillament l'evidència de la història i el coneixement del què és Espanya: en la seva gran majoria un país de cafres i mesquins que sempre han estat governats per inquisidors, dictadors i engalipadors.

El procés d’independència
Ara ja tenim damunt la taula els dos components bàsics necessaris per a iniciar un procés sòlid d’independència, els quals és imprescindible que una massa crítica de la població percebi en la seva pròpia pell per tal que avancin cap a posicions independentistes:

1. El factor polític. El fracàs del procés estatutari, que suposava un replantejament profund de les relacions entre Catalunya (la colònia) i el govern central (la metròpoli), ha generat entre molts catalans un distanciament, un allunyament, un rebuig envers Espanya, i sobretot l’adonar-se de que no ens volen ni ens respecten. No és que tots els catalans s'hagin tornat independentistes de cop, però sí que molts han vist que aquest matrimoni forçat no té futur. És el primer pas per al divorci.

2. El factor econòmic. Els individus s’adonen del perjudici econòmic personal i directe que els suposa pertànyer a Espanya: rodalies, electricitat, aigua, manca d'infraestructures, sanitat, educació, etc. És a dir, no només el matrimoni no funciona ni hi ha convivència, sinó que a més una de les parts en surt econòmicament molt perjudicada. Més ben dit: un dels membres del matrimoni (Espanya) viu de l'esforç i del treball de l'altre (Catalunya).

La darrera enquesta de la UOC confirma aquest sentiment favorable a la nostra independència que ja dibuixaven enquestes anteriors. Ara només cal que algú canalitzi aquest sentiment creixent i lideri aquest procés. A més, Espanya, amb la seva forma barroera i insultant de fer, està dinamitant la darrera oportunitat que tenia d’assimilar Catalunya a Espanya. Ens està empenyent cap a la independència i ens ho estan posant en safata. Seríem indignes dels nostres avantpassats i del nostre futur, i si em permeten, imbècils sense remei, si no aprofitem aquesta ocasió històrica que s’en està presentant de treure’ns Espanya de sobre.

Nota: La foto dels polítics és real, no és un muntatge. Així van aparèixer en un programa de televisió.

Els partits polítics catalans
Els representants polítics del Principat de Catalunya (des d'en Pujol, Mas i Duran, fins a en Carod, Puigcercós i Ridao) ja han demostrat per activa i per passiva la seva equivocada estratègia, la seva ridícula força negociadora i els pèssims resultats obtinguts en la defensa dels interessos nacionals dels catalans, incapaços de trencar la situació colonial que està matant l'ànima del nostre poble i que ens empobreix econòmicament. PSC i PP ja sabem per a qui treballen. El PSC són els fidels i complidors lacais del PSOE, el seu amo, i el PPC són uns patètics comparses del PP.

Després de tenir durant 30 anys diputats a Madrid donant suport a “la governabilitat d’Espanya”, havent permès que ens robessin tots els peixos i tots els coves, i rematant la feina en el procés estatutari amb el seu galdós paper pactant finalment amb en Zapatero a esquenes del Parlament, quina credibilitat podien merèixer els líders regionalistes de CiU amb el seu lema electoral “Respectaran Catalunya”? No van aconseguir que ens respectessin en 30 anys i pretenien aconseguir-ho ara sense canviar res? Amb les mateixes actituds i covardies?

I quina confiança ens podien merèixer els líders d'Esquerra (actualment Esquerra Socialista de Catalunya), després de donar suport ingènuament (o interessadament) a en Zapatero i els seus pressupostos, dient que el vot d'Esquerra és el “vot de l'exigència i del compromís”, que “hem de ser forts a Madrid”, de fer el cagadubtes amb el referèndum d’un Estatut de pena i de posar l’enemic dins de casa (el PSOE) per segona vegada? Se'n foten sense escrúpols de tots nosaltres i molta gent se n’ha adonat.

S'ha d'anar molt errat políticament, i aquest és el gran fracàs d’en Jordi Pujol (en Maragall, en Carod i en Puigcercós no passen de ser una trista ombra del pujolisme) per a pensar-se que és compatible el progrés de Catalunya mentre ens encaixem a Espanya i ens xuclen l'ànima i la sang. Si a aquests 23 anys de voler-nos encaixar a Espanya hi afegim els 5 d'ERC de construir la independència via PSC (que és com dir via PSOE) que ningú s'estranyi de l’estat actual de la nostra nació i del gran desencís i decepció que senten molts catalans. És senzillament el resultat d’un rumb nacional de navegació totalment equivocat.

És dins d’aquest procés històric de divorci profund i amb perspectiva temporal que cal interpretar els resultats electorals de CiU i ERC a les darreres eleccions espanyoles del 9 de març del 2008. Si no, no entendrem com és que CiU va perdent vots a cada contesa electoral i no es recupera i ERC s’ha estavellat sense remei.

Des de 1996 els votants de CiU a les eleccions espanyoles han anat baixant del màxim de 1.165.000 fins als 774.000 actuals. CiU ha perdut 391.000 votants (el 33%) en 12 anys. En van perdre 135.000 el 2004 i n’ha perdut 61.000 ara al 2008. ERC ha baixat del màxim de 652.000 l’any 2004 fins als 296.000 actuals. ERC ha perdut 356.000 votants (el 54%) només en 4 anys.

Si observem els resultats de les eleccions catalanes veurem que els votants de CiU han anat baixant del 1.320.000 de l’any 1995 fins als 935.000 de l’any 2006. CiU ha perdut 385.000 votants (el 29%) en 11 anys. ERC ha baixat dels 544.000 votants de l’any 2003 fins als 416.000 de l’any 2006. ERC ha perdut 128.000 votants (el 23%) en 4 anys.

I per què aquesta pèrdua de vots? El projecte de CiU ha quedat obsolet, fora de moda. És el mateix de fa 30 anys: “peix al cove” (quan els resultats diuen el contrari), anar fent i no aixequem la veu que a Espanya s'emprenyen. Ja no fa pujar les vendes de la botigueta convergent i els gustos de molts militants i votants convergents han evolucionat cap a posicions independentistes. Volen més país que el que els proporciona actualment el projecte de CiU. En Mas s’ha inventat la Casa Gran del Catalanisme i la refundació del catalanisme que no és altra cosa que estirar el xiclet pujolista -el regionalisme de sempre ara disfressat de “sobiranisme”- una mica més enllà sense trencar amb Espanya. L’ambigüitat nacional calculada d’en Pujol ha estat el gran factor d’èxit de CDC durant 23 anys. Va construir un miratge que ha permès que molts catalans hi veiessin el que cadascú hi volia veure, vaja, que cada català hi veia la CDC que a ell li agradava. El problema és que aquesta mateixa ambigüitat és la que els privarà de remuntar electoralment ja que una part molt significativa del seus votants i exvotants demana més definició nacional als capitans del vaixell, i aquests no volen definir-se nacionalment perquè hi ha un altre grup de capitans, militants i votants que volen encaixar-se encara més a Espanya. Si CiU es defineix, el vaixell es parteix en dos. Com que CiU no es definirà perquè no ho ha fet mai no s’enfonsarà com ERC, però seguirà a la deriva sense recuperar vots mentre intenta fabricar l'Olla Gran del Catalanisme que de tanta mescla d'ingredients que hi vol posar al final el guisat no agradarà ningú.

En el cas d’ERC, els clients van comprar il·lusionats un vestit amb un nou disseny independentista. Feia temps que el desitjaven i les vendes van pujar de forma molt important. El nou disseny ha estat un frau en tots els aspectes i només en 4 anys han perdut compradors de forma estrepitosa i se’ls ha enfonsat la botigueta. Mai s'havia vist tanta incoherència entre un discurs polític i la seva acció política. Fa riure, de patètic que resulta, pensar que els responsables d’aquest desastre, en Carod i en Puigcercós, pretenen encapçalar la renovació del projecte. Segur que es devien pensar que els seus clients, els seus votants, són idiotes i s’ho empassarien tot. Ja en porten 350.000 de perduts, i segueixen restant.

El camí a seguir sempre ha estat clar
La nació catalana no millorarà mai enviant diputats a Espanya. Els governs de Madrid ens seguiran robant com fins ara i la nostra ànima nacional se seguirà apagant mentre els nostres representants polítics s’ho empassen sense ni piular com han vingut fent fins al dia d’avui. Com més aviat entenguem que aquest no és el camí, que pertànyer a Espanya i anar a Madrid només ens pot portar misèria espiritual i econòmica, més aviat començarem a redreçar el futur del nostre país.

EL PAÍS ENS FALLA PER DALT, PEL LIDERATGE POLÍTIC, PER L'ESTAT MAJOR. CAL SUBSTITUIR LA INEFICAÇ I OBSOLETA CLASSE POLÍTICA. I CAL TENIR CLAR QUE NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA I UNA REGENERACIÓ POLÍTICA I NACIONAL PROFUNDA ENS PODEN GARANTIR LA NOSTRA PROSPERITAT I PLENITUD COM A POBLE.

Ara només cal un projecte polític que lideri aquest procés d’independència (i cap dels que hi ha al Parlament serveix per a aquesta tasca), que engeguem Espanya a fer punyetes tal com deia una de les pancartes de Catalunya Acció a la manifestació independentista de l'1 de desembre del 2007, i que anem als jutjats a signar el divorci, és a dir, que declarem la nostra Independència i construïm el nostre propi Estat per a recuperar l’orgull de ser catalans i persones lliures, que és el primer pas per a poder tenir un futur digne i pròsper.

I com ha de ser aquest projecte polític ara que molts catalans estan arribant al final de la travessa del desert? Ara que els catalans ja no tenen on dipositar la seva esperança que ha anat passant pel Parlament amb l'aprovació de l'Estatut, pel propi Estatut, pels partits polítics que ens representen, per les plataformes i entitats i que darrerament la van dipositar en els congressos d’ERC i Convergència que no han canviat absolutament res? Ara que molts catalans després de la victòria de la "horda roja" a l'Eurocopa, el manifest i la campanya "por una lengua común", el vergonyós finançament que es pactarà es senten vençuts i tenen la sensació que l’espanyolisme ens ha entrat a la trinxera després de 30 anys? La resposta de com ha de ser aquest projecte polític que lideri la nostra independència és molt senzilla i molt evident, i en el moment oportú la desvetllarem. En Jordi Pujol la coneix i en José Montilla també. Per això els preocupa i per això intenten frenar-la. I que ningú es despisti pensant que pot ser ERC.

Cal que tots aquells catalans adults que no vulguin viure en la ingenuïtat dels infants, sàpiguen que anem cap a un procés de polarització nacional entre catalans i espanyols (independentistes contra unionistes), de conflicte institucional i finalment de trencament de la legalitat jurídica vigent. El que farà que aquest procés acabi d'una manera o una altra, és a dir, a la iugoslava (a hòsties) o la catalana del segle XXI (sense hòsties) depèn totalment de qui i com lideri i gestioni aquest procés de trencament. Ara bé, que ningú dubti que aquest procés de divorci i trencament s'ha iniciat i que ningú es pensi que per no fer res i fer veure que no passa res (com fan els nostres líders polítics) no passarà res. Al contrari, el procés de trencament ara ja és irreversible, volguem o no.

I la qüestió cabdal és què pensem fer cadascun de nosaltres per a inclinar la balança del costat que ens convé, perquè les falses ambigüitats dels líders de CiU i les falses equidistàncies dels líders d'ERC no són més que formes d'amagar la mentida i els inconfessables interessos personals."

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
30 juliol 2008, Barcelona (El Barcelonès)

La sanitat a Menorca, en evidència

La campanya “Ni un més!” va camí d’obtenir un important èxit popular i, en certa mesura, mediàtic. Les més de 1.600 adhesions en pocs dies que ja hi ha a Facebook ho testimonien. D’aquesta campanya se’n va fer ressò Es Poblat dijous passat, amb una important afluència de visites de persones que cercaven descarregar-se el formulari de signatures. L’article ha estat reproduit també a la secció de les Illes Balears de Catalunya Acció-Catalunya i al bloc d’en Joaquim Pugnau, també membre de Catalunya Acció, que encapçalava en titulars tal com es veu en la següent imatge.

També el diari insular Última Hora Menorca ha parlat de la campanya i del greuge que pels menorquins suposen les mancances en serveis sanitaris, com es pot veure en aquesta imatge (amb traducció de Google):

Segons aquest diari, a Eivissa el servei que hauria salvat na Roser Sánchez “funciona des de 1989”, i existeix tant en la sanitat pública com en la privada. Des de la clínica privada eivissenca declaren que consideren imprescindible que una illa disposi d’aquest servei, però es veu que vint anys després aquí no el podem tenir ni amb un nou hospital acabat d’estrenar.

Com ja vaig dir, dificilment s’aconseguirà l’objectiu de la campanya en les condicions de precarietat inversora que el nostre país en general, i la nostra illa en particular, pateix per part de l’Estat castellà de forma crònica. I més en l’actual context de crisi econòmica que serveix de coartada perfecta als nostres polítics colonials, més preocupats en quedar bé davant les cúpules dels seus partits que en defensar els interessos dels menorquins. Sempre tenen l’habilitat d’intercanviar-se els papers i anar fent torns en ser reivindicatius quan són a l’oposició i després oblidar-se d’allò que demanaven o mantenir-se en el silenci quan són al govern. Ho hem vist i ho continuam veient en àmbits com el transport aeri, o en aquest recent episodi que deixa en evidència una vegada més la sanitat menorquina. Com si aquesta esquizofrènia fos la cosa més normal del món. El pitjor d'aquesta fatalitat és de quina manera tenim assumida la nostra condició colonial. Ens pensam que com que som una illa petita és normal que no tinguem certs serveis, que no hi hagi oncòlegs, que hi manquin ambulàncies o helicòpters, que és normal que no hi hagi prou pressupost per nosaltres, que és normal que no se'n recordin de Menorca, i no és cert. NO ÉS CERT!!! No ho és perquè sí que hi ha prou diners, però se'ls queden a Espanya, clar; perquè sí que se'n recorden de nosaltres a l'hora de cobrar. I els partits que governen ho saben, i els que no governen també.

Però una cosa és l’absurditat del règim partitocràtic espanyol al que esteim sotmesos, i una altra de diferent que ens prenguin per beneits i pretenguin que no ens adonem mai del seu miserable provincianisme, la seva hipocresia i la seva mediocritat. I els menorquins en començam a estar cansats que ens vulguin prendre el pèl sempre seguit. Un comentari al grup del Facebook d’aquesta campanya ho reflecteix en primera persona: “M’he trobat amb un polític de gran rellevància a Balears que es va negar a signar-me l’imprès amb un gran somriure i diplomàcia, i em va dir –sort en la teva causa, esper que aconsegueixis moltes signatures-”. Quina mena de persona que es dedica a la política es pot negar a donar el seu suport a una reivindicació com aquesta? Només aquells que són a la política no per servir els ciutadans, sinó per servir-se ells mateixos i els interessos de partit. Si els polítics ens demanen el nostre vot i es presenten a unes eleccions és per defensar els interessos dels ciutadans que representen. Quan no ha volgut signar només pot ser per dos motius: o perquè encara no sap si el seu partit defensarà el que demanam i no vol que li retreguin haver signat per una cosa que no pensen complir, o perquè ja sap perfectament que no ho defensaran. I tant un cas com l'altre és molt greu, perquè indica que aquests polítics defensen els interessos del seu partit abans que els dels ciutadans menorquins, i que els interessos d'aquest partit no són els dels menorquins.

Falsa democràcia

Article publicat al diari El Punt el 19 de febrer del 2009

Gairebé sempre parlem de democràcia tot reduint-ho al simple fet de dipositar un vot. Mai ningú ens explica que hauria de ser simplement la culminació d'un llarg i costerut procés on triem els més capacitats de la nostra societat. Per molt que ens diguin que Catalunya viu en una democràcia el cert és que mai com ara els més mediocres accedeixen als llocs més importants de la cosa pública. Com més informació tenim per poder gaudir d'un sistema transparent, on la meritocràcia i el talent siguin allò que puguem valorar, resulta que ens representen individus grisos o sinistres. Només cal pensar en el fet de si l'actual classe política és la més capacitada per portar les regnes del país i, si som sincers amb nosaltres mateixos, arribarem a la conclusió que la nostra és una falsa democràcia.

Tot comença amb uns mecanismes de partit on no es pretén escollir els millors en els càrrecs de més nivell, sinó aquells que donaran menys maldecaps a la direcció perquè com més ineptes siguin els de sota més possibilitats tindran de perpetuar-se els de sobre. Els militants que tenen una vàlua i actuen moguts per un autèntic ideal són tractats com uns empestats i, al final, acaben tan desmoralitzats que no són capaços de plantejar-se cap alternativa. Els fan sentir-se tan poca cosa que no creuen que pugui haver-hi «vida» més enllà d'aquelles sigles que apareixen cada dia a la televisió. La degradació és tan gran que els nomenaments a dit dels càrrecs són una pràctica que trobem habitual, igual com passava en l'època de Franco. De fet, no hi ha grans diferències entre com els socialistes van traient i posant els alcaldes de Barcelona, sense passar per les urnes, i les nominacions que per a la mateixa plaça es feien en temps del dictador. El seus currículums gairebé sempre són els mateixos: algú que sempre ha viscut del partit (o d'algun dels seus satèl·lits) i que ha tingut l'habilitat de fer la gara-gara a l'encarregat d'elaborar les llistes. Més enllà d'això no hi trobareu res de destacable.

Aquesta manera de procedir té com a conseqüència un alarmant i perillós divorci entre el poble i els seus dirigents. Queda lluny avui entre nosaltres la comunió que s'havia produït entre els catalans i els seus líders en molts moments de la nostra història per tal de defensar els interessos col·lectius del país. Una nació també deu la seva fortalesa al fet de saber produir aquesta simbiosi. Però el poble és més savi del que molts es pensen i sap destriar entre qui està disposat sincerament a afrontar els reptes del nostre present i del nostre futur i aquells que només es preocupen de complaure la seva parròquia. El tacticisme electoral cada dia ens repugna més i trobem a faltar unes actituds i uns discursos que tinguin com a eix central la voluntat de fer de Catalunya una nació respectada i pròspera. Naturalment, per arribar fins aquí, és necessari tenir un concepte del país que vagi més enllà d'una simple comunitat autònoma i actuar amb la voluntat insubornable d'aspirar a governar una nació lliure, que és el primer precepte d'un polític decent. Sense tenir aquestes pretensions no podem fer brollar les grans possibilitats del nostre poble. És per això que ara és més urgent que mai que aquells dels nostres més capacitats per posar això en pràctica decideixin passar a l'acció malgrat les dificultats del moment. Tot i que els pugui semblar que no hi ha res a fer, que pensin que en una situació pitjor es van trobar els catalans del 1714 o el 1939, i ells van tirar endavant Catalunya des de l'exili o des de la clandestinitat amb un esforç titànic gràcies al qual avui som encara aquí. I pensem que aquells homes no lluitaven simplement contra unes encarcarades maquinàries de partit. Havien de preservar la seva pròpia vida i la de la nació sencera.

Una autèntica democràcia no és només una urna per ficar-hi una papereta. Això és només el veredicte final del combat dialèctic dels qui tenen la solvència, l'ambició i l'idealisme de voler fer progressar una societat. El poble és el jurat d'aquests candidats. Però si aquesta democràcia s'ha anat podrint fins a l'extrem de barrar el pas als més competents vol dir que ha esdevingut una vulgar enganyifa.

La nostra obligació és posar remei a aquesta malura tot començant per decidir esdevenir els actors d'una regeneració política que posi fi a una falsa democràcia filla directa del franquisme.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Ni un més!

La notícia de la mort recent d'una al·lota menorquina per una intervenció quirúrgica senzilla ha causat commoció a l'illa. Roser Sánchez Serra, natural de Ciutadella, va ser ingressada dimecres matí per ser intervinguda d’una operació menor. Durant el procés quirúrgic, se li hauria seccionat una artèria vital que va causar una important hemorràgia. Degut al seu delicat estat i la manca de mitjans a l'illa malgrat el nou i flamant hospital Mateu Orfila de Maó es va procedir a traslladar la pacient amb helicòpter a Mallorca, al centre de Son Dureta. Durant aquest trasllat la ferida es tornà a obrir i provocà el greu empitjorament de la jove menorquina. En arribar a l’hospital palmesà, va ser intervinguda d’urgència, però l’equip mèdic no hi va poder fer res més que certificar la seva mort.

Com a conseqüència d'aquest succés, s'ha iniciat una campanya de recollida de signatures amb el nom de "NI UN MÉS" difosa a través d'un grup de Facebook obert per un amic de la família i que ja pràcticament ha arribat a un milenar d'adherits, amb la finalitat d'exigir millores necessàries en la sanitat menorquina:

"Exigim diversos especialistes mèdics a Menorca perquè NI UN MÉS perdi la seva vida per manca del tractament urgent necessari.

És essencial recollir moltes signatures per fer una demanda oficial al Govern.

A Menorca es podrien salvar vides de persones que ara moren per falta de serveis bàsics a l'Hospital Mateu Orfila. En aquests moments falten principalment un especialista cirurgià vascular, un servei s'UCI de nounats, un neurocirurgià i un altre helicòpter perquè hi ha hagut casos de dues urgències en un període de temps molt curt, de forma que el segon no té mitjà de transport urgent per sortir de l'illa.
La UCI de nounats és necessària ja que moltes mares han de volar de forma urgent a Palma per complicacions en el part o amb el nadó prematur, i sempre hi ha la possibilitat de mal temps que impedeix la sortida de l'helicòpter.

El neurocirurgià és de vital importància especialment en accidents de circulació.

Aquest grup és totalment apolític i sense cap afany de controvèrsia, simplement exigim una millora en el servei de Salut de Menorca!"

Qui vulgui pot imprimir-se tants models com pugui del Formulari i contribuir a la recollida de signatures, que s'han de fer arribar a l'adreça que s'indica en el mateix. Segons un membre del grup de Facebook, es pot signar també a als següents comerços de Ciutadella:

CA NA MAITE SA CATALANA, LLIBRERIA CA'N QUINTANA, LA TORRE DE PAPEL, KLÖE, TACTE, PAPER GRÀFIC, TOT MÚSICA, XTREM, ES FABIOL, SI VÉNS CAFÈ.

Aquest no ha estat el primer ni, malauradament, tot i la bona intenció de la iniciativa d’aquesta campanya, serà segurament el darrer cas que la desgràcia cau sobre alguna família menorquina mentre continuem sotmesos al tracte colonial i la sistemàtica espoliació econòmica per part de l’Estat castellà. Naturalment, la mort d’aquesta al·lota és la conseqüència més dramàtica de les greus mancances que tenim a l’illa. I aquestes mancances afecten tots els habitants de Menorca, tant els que hem nascut aquí com els que han vingut d’altres països, perquè tots podem haver de menester uns serveis sanitaris que pagam amb escreix però que no rebem.

La tragèdia és que l’Estat ens robi més de 3.200 milions d’euros de les Illes Balears cada any (Com diu n’Eduard Riudavets al seu bloc, més de mig bilió de les antigues pessetes), tal com es va oficialitzar l’any passat, mentre el nostre Govern només s’atreveix a reclamar-ne entre 380 i 700 en el nou sistema d’espoliació fiscal. I ara diuen que s’escampa el pessimisme perquè el govern espanyol només n’ofereix 200! I açò, senyors, vol dir que ens seguiran robant més de 3.000 milions d’euros anuals. I els menorquins seguirem perdent 6,6 hospitals Mateus Orfiles cada any. I què esperaven de l’Estat castellà!? És que no saben encara amb qui estan tractant?

Si l’any passat es van publicar per primera vegada a la història les balances fiscals corresponents a l’any 2005, compromís d’investidura del president del govern després de reiterats retards, és que ja no pensen els nostres polítics colonials ni tan sols exigir a la metròpoli la publicació de les dades de 2006, 2007, 2008…? I tot el que ens han robat només en els darrers 30 anys de “democràcia” a l’espanyola? Quedarà només en una anècdota la publicació del passat juliol? Tot just ara una part significativa de l’opinió pública menorquina comença a ser conscient d’aquesta dura realitat que patim, però queda encara la part més decisiva que és saber actuar en conseqüència. I actuar en conseqüència és deixar de pidolar a l’Estat castellà el que és nostre, i començar a contruir el nostre propi Estat. De tots nosaltres és la responsabilitat d’acabar amb aquesta situació injusta i degradant i recuperar la dignitat perduda.

Jaume d'Alarich, el veritable Marco Polo

De personatges catalans falsificats per la història oficial i reconvertits en italians i castellans n'hem vist uns quants: el navegant i descobridor Joan Cristòfor Colom convertit en un genovès anomenat Cristoforo Colombo, altres com el pare Bartomeu Casaus o en Joan Caçinera del Canós convertits en Bartolomé de las Casas i en Juan Sebastián Elcano, el conqueridor Ferran Cortès en Hernan Cortes, en Joan Miquel Servent transformat en Miguel de Cervantes... Totes aquestes figures de la història universal tenen en comú que són personatges històrics de finals del segle XV cap endavant, coincidint per tant amb els inicis de l'expansió del domini dels reis de Catalunya a tota Espanya i Amèrica. Però si des de la Corona es va propiciar la castellanització de l'imperi i de tota la seva història, a força de buidar la història de Catalunya, podem trobar casos anteriors a aquesta època que també hagin patit l'adulteració de la seva identitat?

El cas d'en Marco Polo en seria un. Segons el que coneixem d'ell, va ser un explorador i mercader venecià de finals del s. XIII i principis del s. XIV, i és mundialment famós pel seu viatge a l'Orient i el seu relat conegut avui com a Viatges de Marco Polo. Les primeres referències que en vaig sentir sobre la possible catalanitat del personatge real que va protagonitzar aquells fets, que vaig escoltar en alguna gravació de les diverses que es poden trobar a histocat.cat i sense donar cap dada, me les vaig prendre amb un cert escepticisme, ja que es tractava d'un home en principi prou allunyat de l'època en què va començar la castellanització massiva de la nostra història.

Els dubtes però me'ls vaig començar a plantejar seriosament quan es va publicar l'article Algunes consideracions a l'entorn del mite de Marco Polo, de Jordi Bilbeny, on bàsicament es difonen les contradiccions i mentides detectades per John Larner en el relat que coneixem, que la documentació original tampoc ha sobreviscut, i que no hi ha fonts orientals que confirmin l'estada de cap Marco Polo en aquelles terres. De tot plegat en Bilbeny conclou: "si En Marco Polo no era un mercader venecià, si havia oblidat la seva llengua, si els escriptors famosos de la Venècia contemporània no l’esmenten, ni tampoc ho fan els registres documentals xinesos; si tot el que fa referència a la seva família és contradictori i ha desaparegut del llibre qualsevol informació sobre la seva persona; si l’original del text no s’ha trobat mai més i el que ens en queden són còpies i més còpies plenes d’interpolacions, falsedats i contrasentits irreconciliables, fins al punt que, en alguna ocasió, els llibres semblen totalment diferents, em sembla molt congruent deduir-ne que tot això s’esdevé perquè hi ha hagut un desdoblament intencionat de personatges. Perquè hi havia un autor real que calia substituir per algú altre. Per una raó que ara mateix no sé explicar, aquest autor i viatger de carn i ossos va ser canviat per En Marco Polo. Però, qui hi havia darrera aquest nom? I si no era venecià, ni parlava venecià, de quina nació era i quina llengua parlava? En quina llengua va escriure el llibre?".

També en un article de La Vanguàrdia (Marco Polo arribà a la Xina?) apareixien més referències sobre aquesta possible falsedat del viatge. Molt bé, potser en Marco Polo sigui un mite o una llegenda i realment no va exisitir, o si que hi havia un Marco Polo però la seva història sigui una farsa. Potser el llibre sobre els seus viatges sigui pura ficció, però si hi havia un personatge real i un llibre real en el que es basava el relat, qui devia ser?

Un nou article sobre Marco Polo, signat per E. R., que també recull i evidencia interessants mancances del relat de Marco Polo sobre la Xina, com la inexistència de referències al te (aleshores desconegut a Europa), ni dels palets de menjar, ni de la seva cal·ligrafia, ens dóna ja una pista important a tenir en compte: "En la famosa narració dels seus viatges, aquest va viatjar a la Xina el 1271 amb el seu pare també mercader (curiosament coincidint en les dates amb l’ambaixada enviada pel rei en Jacme tal i com es pot llegir en un article del Sr. Manel Capdevila que apareix en aquest mateix web, està documentat que el rei en Jacme havia enviat un ambaixador a la Xina i havia rebut una ambaixada del gran Ca pels voltants del 1270. A més són molt interessants i aclaridors tant els comentaris sobre la pólvora com sobre el paper que apareixen en aquest article)".


Jaume I, rei de Catalunya, seria l'únic rei d'occident de la seva època en pactar una aliança políticomilitar amb el Gran Khan, el rei d'Armènia i l'emperador de Bizanci.

En efecte, el mencionat article de Manel Capdevila deixa clares les relacions entre el rei Jaume I i el Gran Khan. L'ambaixada catalana a l'orient es troba documentada en la Crònica o llibre dels feits de Jaume I: "E quan venc al vuitè dia que hi haguem estat, vencnos missatge que Jacme d'Alarig, qui era nostre e nos l'havíem enviat al rei dels tartres, que era vengut de lla e que ens aportava bon missatge. E ab ell venien dos tartres, honrats hòmens mas la u era pus honrat e havia major poder" i la presencia de l'ambaixada xinesa a Catalunya s'evidencia, a més, en els capitells del claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll.



Els capitells amb els ambaixadors xinesos del claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll i la caravana a l'Orient reproduïda a l'Atles Català (1375), d'Abraham Cresques.

Com diu en Manel Capdevila, amb aquests ambaixadors xinesos identificats, el cercle es va tancant... És aquest nostre Jaume d'Alarig el veritable Marco Polo? És possible que un altre català fins i tot dels s. XIII-XIV hagi quedat oblidat per la història i els seus fets atribuïts a un estranger?

Finalment, el cercle s'acaba tancant amb dos articles publicats a Canvi Setze: En el primer, L'enigma de Marco Polo (I): l'adulteració dels documents, es reprodueixen les consideracions de Jordi Bilbeny sobre el mite de Marco Polo, i en el segon L'enigma de Marco Polo (II): la restauració de la història s'aprofundeix en les incoherències de la història oficial i es dóna una resposta lògica al misteri. Un resum d'aquests dos articles es pot llegir també a Qui era Marco Polo?

Segons els coneixements actuals, la versió italiana més antiga del llibre de Marco Polo no està escrita en venecià, sinó en toscà, i és una traducció d'una edició anterior també conservada escrita en un francès ple de faltes, llacunes i com de costum, farcit de catalanades que són confoses amb italianismes fins el punt de considerar que el text era escrit en un inexistent "francoitalià", i que havia de ser una còpia mal traduïda d'una llengua que no és la francesa. I quina llengua havia de ser aquesta? Segons algunes edicions, al pròleg es diu que el text va ser portat a França per monsenyor Tibaut, cavaller de Cepoy, que l'hauria rebut el 1307 directament de Marco Polo. Curiosament, aquest tal Tibaut era des d'aquell mateix any el cap de la Gran Companyia Catalana dels almogàvers.

A més, els paral·lelismes entre el personatge de novel·la anomenat Marco Polo que segons els entesos no es correspon amb la història i l'ambaixador Jaume Alarich, mercader i ciutadà de Perpinyà, resulten definitius:

- Polo viatja amb dos parents, i Alarich amb dos ambaixadors.

- Els Polo arriben d'un viatge a l'Àsia el 1269 i preparen el següent, que serà al cap de dos anys, després d'aconseguir un guiatge papal. Alarich torna d'una ambaixada a la Cort del Gran Khan i al cap de dos anys, el 1269, obtinguts els permisos del Papa, s'embarca de tornada cap al país dels tàrtars en l'expedició dels croats a Terra Santa.

- Marco Polo és a Acre, la capital del regne croat, i a Jerusalem, i d'aquí passarà a Armènia, on es relaciona amb el rei Hethum, abans de desplaçar-se a la cort del Gran Kha. Exactament els mateixos aliats polítics del rei Jaume i com Jaume Alarich, que desembarcà a Acre amb les naus croades acompanyat dels ambaixadors mongols.

A l'esquerra, el rei Jaume I amb els ambaixadors d'Orient. A la dreta, el suposat Marco Polo faria d'ambaixador a la cúria papal el mateix any que en Jaume Alarich.

Els estudiosos de Polo descriuen com apareix com un home de la cort, i que els seus interessos no coincideixen amb els d'un mercader, sinó que els tres viatgers formaven part d'una ambaixada. Però es dóna el cas que l'única ambaixada coneguda i documentada en els mateixos anys és la de Jaume Alarich. Tot indicaria, per tant, que fou Jaume d'Alarich qui hauria donat al cap dels almogàvers, dipositari del poder català a Orient, el text del relat amb els seus viatges, escrit naturalment en català, i que seria posteriorment traduit al francès i al toscà.

Però la pregunta que es manté en l'aire és com un personatge de dos segles abans del començament de l'historicidi de Catalunya també acaba essent expropiat per estrangers. Potser és perquè en una nació com Catalunya que ha patit i pateix encara com cap altra els efectes de la censura i la mentida, i a la que se li arrabassa la capacitat d'escriure la seua pròpia història, queda exposada a què els fets realitzats per catalans i que no s'han pogut convertir en castellans per part de la Corona, siguin forçosament oblidats pel propi país i amb el pas dels segles són fàcilment adoptats com a figures llegendàries d'altres nacions.

Darreres intervencions de Catalunya Acció

CONFERÈNCIA DE DEBAT INDEPENDENTISTA

Barcelona, 7 de febrer del 2009

Discurs realitzat per: Josep Castany, Director General de Catalunya Acció

En Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, no pot ser avui aquí. Com a Director General de Catalunya Acció, em complau i m’honora la responsabilitat de substituir-lo en aquest acte.

Estic segur que tots els que som aquí tenim la convicció que només la independència pot salvar la nació catalana de la profunda decadència en la que està immersa. Hem arribat a una cruïlla històrica on s’ha constatat que l’intent d’encaixar Catalunya dins d’Espanya i, alhora, salvaguardar la nostra identitat i dignitat nacionals és impossible, bé sigui mitjançant l’ajupit regionalisme d’en Jordi Pujol i del seu deixeble l’Artur Mas, el pueril federalisme asimètric d’en Maragall o la imprudència temerària d’en Carod-Puigcercós d’haver pensat, i haver-s’ho cregut, que pot existir una Espanya plurinacional. No feia falta ser gaire sagaç per a adonar-se que la idea d’Espanya, que no és altra que la d’una idea imperial assimiladora des de fa segles, fa inviable una Catalunya nacionalment plena i la condemna invevitablement a la desaparició com a nació. La idea d’Espanya, senzillament, nega Catalunya.

L’espoliació fiscal que patim i que no té aturador, la pèrdua d’ús de la nostra llengua, el desconeixement de la pròpia història, la miserable situació i manca d’infraestructures i serveis o les pobres pensions dels nostres jubilats no són més que la collita de 30 anys de les estratègies de país errònies d’uns líders polítics molt concrets. No ha fracassat l’autonomisme en genèric. Han fracassat uns homes i les seves estratègies polítiques encaixistes. Han fracassat uns líders polítics que van posar el rumb dels seus vaixells cap a Espanya i que encara no l’han modificat ni un milímetre. El miratge de l’encaix a Espanya, la Catalunya de cartrópedra que s’havia construït, ha caigut. Que ningú es sorprengui de per què som on som com a país, de per què es respira tan desànim i decepció entre els catalans. Per això, en el diagnòstic que fem des de Catalunya Acció de quines són les causes de la situació actual de la nostra nació, un dels factors més importants és que “el país ens falla per dalt”. La nostra classe política ha fet fallida en la defensa dels interessos nacionals i econòmics dels catalans.

Els nostres líders polítics, ni els del govern ni els de l’oposició, tenen la voluntat de corregir el rumb dels seus vaixells, i mentre no corregim l’estratègia de país i el nord de la nostra política sigui la consecució d’un Estat Català l’abans pòssible seguirem anant pel pedregar fins a esdevenir una trista i pobra regió espanyola.

Davant del col·lapse institucional i de finançament que es produirà els propers mesos com a conseqüència de la darrera etapa del ja fracassat procés estatutari, els nostres polítics no sabran què fer, no sabran com resoldre aquest cul de sac. Però coneixent-los com els coneixem, el que sí sabran fer molt bé és eludir la seva responsabilitat i passar la pilota al poble. Uns diuen que si caldrà fer un nou referèndum sobre l'Estatut, els altres que si caldrà treure la gent al carrer. Tot menys actuar com a autèntics líders polítics que encaren les situacions difícils i complexes, és a dir, iniciar el procés de trencament amb Espanya redactant la Constitució del futur Estat Català.

La veritat és que darrera de les actituds d’aquests partits només existeix l’afany electoral de guanyar vots. Són ells els qui, arribat el dia d’unes eleccions, passen el rasclet dels vots. Si cal cercar vots regionalistes tenen un senyor molt ben vist a Madrid, i si calen vots independentistes sempre poden dir que uns dels seus va signar un dia un manifest o va escriure un llibre on es demanava un Estat català.

I aquesta és la gran tragèdia de la Catalunya actual: que les classes dirigents no són portadores de la consciència i esperit alliberadors que la nostra gent reclama. Accepten amb una irresponsabilitat esborronadora la submissió de la nostra pàtria a la metròpolis i manipulen en molts casos els sentiments sagrats que hi ha implícits en el concepte d’independència per a guanyar escons que no es tradueixen mai en dignitat nacional.

Espanya és el nostre enemic, però hem de tenir ben clar si volem avançar que qui frena actualment l’avenç del nostre país cap a la independència són les cúpules dels actuals partits polítics. La independència, ni la volen ni se la creuen, per tant deixem de ser condescendents amb ells. I en lloc d’intentar pressionar-los des de la societat civil, que no servirà de res com ja s’ha vist, o intentar canviar-los des de dins, que ja s’ha demostrat impossible en els darrers congressos, concentrem les nostres energies en allò que realment els preocupa: perdre les seves poltrones. I això només ho pot amenaçar la creació d’una nova força política, amb trets profundaments regeneradors, tant des d’un punt de vista nacional com democràtic, que faci de gresol de tots els patriotes que volen fer de l’independentisme una força electoral que utilitzi el poder institucional com a força motora del procés de constitució de l’Estat català.

A les properes eleccions autonòmiques, pels factors que hi confluiran, tenim una oportunitat històrica per a fer el salt cap a la nostra independència. Comportem-nos, doncs, com a patriotes. I recordem que els catalans som un poble vencedor, perquè si no, ara, ja no seríem catalans.

______________________________________________________

Notícia de Cugat.cat

Santiago Espot (Catalunya Acció): 'Hi ha dos milions d'independentistes a Catalunya'

Política

Catalunya Acció ha presentat el seu projecte a l'espai Terra Dolça de la mà del seu president executiu, Santiago Espot. El líder d'aquesta plataforma ha explicat que hi ha uns dos milions de vots independentistes que es troben diluïts en partits polítics tradicionals que no tenen com a prioritat assolir un estat propi. En aquest sentit, Espot ha destacat que el pitjor enemic per aconseguir la independència de Catalunya és 'la poca moral de victòria dels catalans'.

Vídeo de l'entrevista

El líder de Catalunya Acció ha visitat aquest dilluns la nostra ciutat i ha explicat que cal fugir del tacticisme dels partits polítics actuals.

Santiago Espot: "El principal enemic de Catalunya som nosaltres mateixos i això s'ha d'esmenar amb un nou discurs lluny del tacticisme dels partits actuals".

Santiago Espot ha destacat que dins del món independentista, Catalunya Acció s'ha convertit en un referent de pensament i d'actitud política després de quatre anys de donar-se a conèixer. Un discurs 'dur', ha afegit Espot, que és el que requereix un procés de secessió.

Catalunya Acció considera que davant d'una classe política 'inoperant', ha arribat el moment d'anar fomentant una nova força política que pugui obtenir representativitat a partir del 2010.

Una seixantena de persones han assistit a la xerrada, que ha tingut lloc a l'espai gastronòmic i cultural Terra Dolça.

ADRIÀ CLARAMUNT
Notícia difosa el 10/feb/09

_______________________________________________________

Discurs d'obertura de la conferència de Catalunya Acció a Figueres

Molt bona tarda a tothom, senyores i senyors,

En nom de Catalunya Acció em complau donar-los la més sincera benvinguda a aquest acte, a aquesta conferència que jo, com a membre de Catalunya Acció de l’Alt Empordà, tinc l’honor de presentar-los.

M’agradaria obrir l’acte d’avui plantejant-los el següent: s’han preguntat mai per què avui, al 2009, Catalunya encara no és un estat independent?

A hores d’ara, a ningú se li escapa que el país està travessant una situació difícil, molt difícil. Jo m’estimo més –per descriure amb exactitud la situació actual- parlar d’emergència nacional. Aquesta, aquesta és exactament la definició del moment en què es troba avui Catalunya: emergència nacional.

Interioritzem ràpid aquest concepte, perquè totes les accions que iniciem des d’ara mateix aniran condicionades al fet que haguem comprès o no la magnitud de la situació que tenim al davant.

El balanç dels últims trenta anys no pot ser més desolador. Hem posat al capdavant del país una gent més capficada a resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya i França, quan el que calia era resoldre l’encaix de Catalunya a Europa i al món. El resultat d’aquest camí totalment equivocat en els últims trenta anys (inclosos els actuals) vostès el coneixen perfectament: una espoliació fiscal que ningú ha aturat; una substitució lingüística totalment fora de control; ferrocarrils, aeroports, xarxa elèctrica, col·lapse del sistema sanitari, ofec permanent a les nostres empreses, una cultura catalana que ha de malviure en la indigència més absoluta al seu propi país, etc. Bé, aquesta és l’herència que ens deixen els dirigents que han portat aquest país en els últims trenta anys: una situació d’autèntic tracte colonial.

Té raó el senyor Josep Castany, director general de Catalunya Acció, quan ens recorda que el país ens falla per dalt. Oi que se n’adonen ara per què avui, al 2009, Catalunya encara no és un estat independent?

Sabem, doncs, el diagnòstic de la situació. Sabem que la situació d’emergència nacional en què ens trobem ens exigeix la responsabilitat de no tornar a apostar per camins equivocats que poden portar definitivament Catalunya a un punt de no retorn. I és precisament per tot això, que l’acte que Catalunya Acció avui els presenta aquí a Figueres, exposa, clar i català, quina ha de ser l’actitud i l’estratègia que hem d’iniciar per trencar per sempre més amb Espanya i França.

Albert Ubach
Figueres, 12 de febrer del 2009

Neix Unió Menorquina

Feia molt de temps que se'n parlava i finalment els centristes menorquins han presentat el nou partit Unió Menorquina, amb el que els fins ara integrants d'UCM, IPEC i altres formacions locals volen participar en les eleccions locals i colonials de 2011. La notícia ha sortit al Diari Menorca (traducció en català de Google), i es va anunciar també breument tant a IB3 com a TV3, on ho van fer coincidir amb la presentació també del nou partit Convergència Democràtica de la Franja.

"Som nacionalistes si això significa defensar els interessos de l'illa, però sense radicalismes", açò és el que afirma l'ex-alcaldessa d'Es Castell Irene Coll pel Partit Espanyol i presidenta de la nova UMe. A què es deu referir per "sense radicalismes"? Si el Tribunal de la Santa Prostitució condemna definitivament la llengua dels menorquins a ser legalment inferior a la dels immigrants espanyols al nostre país, es queixaran del radicalisme espanyol, o no diran ni piu? Defensaran els catalanoparlants o els privilegis de la casta judicial franquista que no es vol veure en l'obligació d'haver d'aprendre la llengua de les colònies? Quan l'espoli econòmic, actualment del 14% del PIB (Ep, segons dades oficials!), al que l'Estat castellà sotmet les Illes Balears cada any es consolidi en el nou sistema imposat pel Partit Espanyol de Madrid a Palma, denunciaran el radicalisme colonialista o també callaran? Si una societat demana exercir el dret a expressar democràticament la seva opinió sobre el seu futur polític i aquest dret és negat per part dels radicals antidemòcrates, de part de qui es posaran?

No seran aquests tampoc, en cap cas, els que ens treguin de l'enfanga colonial en la que està immersa Menorca des de fa 300 anys, com tota la nostra nació. Els que només aspiren a substituir els partits sucursalistes per ser ells els que gestionin la colònia potser es podran dir nacionalistes, però nacionalistes d'Espanya. Que la presidenta del nou partit ja surti havent de justificar que no seran radicals en la defensa dels interessos de l'illa és un símptoma de fins a quin punt el llenguatge és utilitzat per part de qui té el poder de manipular l'opinió pública per qualificar i estigmatitzar aquells que només es defensen i denuncien els abusos, i per desgràcia contribueix encara més a aquest pensament autodestructiu. Radicals els menorquins per defensar la nostra terra? L'ús del concepte de "radical" és molt elàstic, però tant de bo fossim tan radicals defensant els nostres drets com els que ens els neguen cada dia per terra, mar i aire.

Pensem però en els aspectes positius. Naturalment, consider l'aparició d'aquesta formació com una bona notícia en el sentit que si tenen èxit podria afavorir una miqueta la normalització del mapa polític de la partitocràcia menorquina, amb una sobrerrepresentació del PPSOE, encara que també hi ha el risc que acabin contribuint a la implantació definitiva del bipartidisme hispànic sucursalista. Pensem també per exemple des de Ciutadella en com podria ser de diferent l'actual situació que patim si un partit com Unió Menorquina fos present a l'Ajuntament reduint la presència del PPSOE. Segur que els trànsfugues i escindits no suposarien un obstacle tan insalvable com el que ara hi ha per formar un govern mínimament presentable.

En Francesc Sintes afirma a l'article Nacionalistes menorquins? que "per poder créixer, primer s'ha de néixer". I com de constum, té tota la raó. Pensar en construir un eix menorquinista per superar la divisió dreta-esquerra que ara mateix només ens perjudica en tots els àmbits és el que demana molta gent al Principat, però amb quin objectiu s'ha de fer aquest eix? Per quedar com esteim ara, i de cada vegada pitjor? Per mantenir-nos sense sobirania, ni cap capacitat de decisió en temes clau? Per resistir una involució antiautonòmica recentralitzadaora que ja plana en l'horitzó pel centre peninsular? El dilema de futur, si hi som a temps, serà el mateix que ja hi ha al Principat en aquests moments: canviar els partits des de dins o crear-ne un de nou amb voluntat real de trencar amb la Gran Castella? Potser perquè ara el catalanisme ja està enterrat i sense opcions dins l'Estat castellà, i més que ho pot arribar a estar, CDC s'està començant a plantejar tímidament l'expansió fora del seu territori tradicional, establint noves aliances amb partits afins de nova creació i potenciant les existents. El paper del menorquinisme que poden representar el PSM i UMe no es pot deslligar de les aliances amb les formacions autòctones de la resta de territoris de Catalunya (com CiU, UM, BNV...), ni amb ERC, únic partit actualment d'àmbit nacional, perquè l'única sortida que tenim si es vol defensar i potenciar la menorquinitat, tant és que ara encara no es vulgui reconèixer obertament des de l'illa, és l'independentisme clar i directe. Només tenim dos camins per al segle XXI: o treballar per construir un Estat propi, o dissoldre'ns dins l'Espanya pancastellanista.

Les restauracions de l'Obelisc i de la documentació de Marc Martí

Dues qüestions han estat d'actualitat al voltant de S'any de sa Desgràcia des de començaments d'any. La primera és la polèmica restauració de l'obelisc de la plaça des Born en memòria dels defensors de Ciutadella l'any 1558. Les crítiques al resultat de l'obra no es van fer esperar. S'ha argumentat que el monument ha quedat amb un color blanc que li dóna una aparença de massa nou. I és ver, la realitat és que estèticament perd l'encant i la integració a la plaça que li donava el pas dels anys. De totes maneres, crec que en uns anys aquest defecte es pot veure solucionat. Record quan es va restaurar el Castell de Sant Nicolau, que no fa tants anys, i per la diferència de color es podia diferenciar perfectament entre les parts noves afegides segons els plànols originals i les parts que ja hi eren. Ara aquesta diferència és imperceptible. El que sí que em preocuparia més és que d'aquí uns pocs anys l'estat de l'obelisc fos pitjor que el que tenia abans d'aquesta restauració, com han advertit alguns, perquè llavors sí que quedaria demostrat davant tothom que l'actuació ha estat una autèntica estafa i la manca de sensibilitat amb la que es tracta el nostre patrimoni.

L'altra qüestió és una notícia que la setmana passada apareixia al Diari Menorca, i té a veure amb la restauració del primer volum de les Jornades de Constantinoble de Marc Martí per rescatar els captius. No em puc estar de comentar una afirmació d'aquesta notícia. Es diu que "per a Pashá, atacar el port de Ponent va ser quasi una obligació quan va passar per davant la costa menorquina en el seu viatge cap a França". És clar, resulta que la flota turca anava cap a França i mira per on, es va trobar Menorca per allà enmig de la mar i va decidir atacar, tot gairebé com per casualitat... És el que té quan no es vol o no es pot assumir la realitat ni explicar-la tal com és, que es cau en contradiccions flagrants i explicacions absurdes, com dir que Menorca es troba de camí cap a França des de l'Imperi Otomà. Tota una perla.

Com que l'hemeroteca digital dels diaris insulars no és gaire de fiar, vaig copiar l'article aprofitant el detall que a més havia estat publicat en la nostra llengua. La notícia sencera la reproduesc a continuació:

Notícia Diari Menorca
Actualizada el: 2009-02-03

Els volums en restauració permeten conèixer aquesta aventura
Piali Pashá, el botxí turc que fou subornat

Isaac Pons de Rosa Ciutadella

L’assalt turc a Ciutadella de 1558 va ser ordenat per l’almirall de la flota otomana, Piali Pashá, un ambiciós oficial de l’armada que volia emular el seu antecessor, l’almirall Jayr al-Din Barbarroja, qui havia fet palès el poder de l’Imperi Turc amb les seves conquestes. Desitjós de demostrar la seva vàlua, per a Pashá, atacar el port de Ponent va ser quasi una obligació quan va passar per davant la costa menorquina en el seu viatge cap a França. Conegudes són les conseqüències que per a Ciutadella va tenir aquella decisió, que a banda dels ciutadellencs morts, va suposar l’empresonament d’unes 4.500 persones, que van ser deportades a Constantinoble.

Cinc anys després del saqueig, el 1563, el Paborde Marc Martí va iniciar un viatge de quaranta dies cap a terres otomanes en una missió força arriscada: alliberar menorquins esclaus de l’Imperi. Tota aquesta aventura és la que es pot conèixer a través dels dos volums propietat de José María de Olivar Despujol, herència de la família després que l’arxiu passés a mans d’Onofre Martí, germà de Marc, quan aquest va morir. Una de les seves nebodes es va emparentar amb la família De Olivar, fet que ha permès conservar fins a dia d’avui aquests manuscrits, una joia de la història de Ciutadella.

El passat mes de febrer, l’Ajuntament de Ciutadella es va comprometre a restaurar aquests documents a canvi de que l’Arxiu Municipal n’obtingués una còpia digitalitzada. En aquests moments ja està restaurat el primer volum, i s’espera que properament hi estigui el segon.

El suborn

Entre els documents que s’apleguen en el primer dels dos llibres que recullen “la jornada de Constantinoble que féu el señor Paborde M. Martí” hi ha el passaport que l’eclesiàstic va obtenir del propi Piali Pashá, el tercer personatge de més poder de l’Imperi Turc. Com explica l’historiador i arxiver municipal, Florenci Sastre, després d’entrar irregularment a Istambul, Martí va comprar l’almirall turc a canvi d’un vestit de pell de marta, aconseguint així el visat per poder circular pel territori otomà per rescatar els 150 presoners que finalment va poder retornar a Menorca.

La conservació d’aquest tresor que documenta el viatge de Martí, permet veure de prop la lletra escrita per la mateixa mà que va assenyalar Ciutadella com una més de les seves conquestes. Aquest, però, és només un exemple del que contenen aquests reculls. Hi ha també cartes reials, súpliques, llistats d’esclaus menorquins, llistes de rescatats, textos en turc o diccionaris, entre d’altres.

L'inici de l'amputació definitiva de TV3 a les Illes

"La suposada no duplicitat no afectarà només les retransmissions esportives, també pot afectar (i afectarà!!) pel·lícules i tot el que no sigui producció pròpia... Ja em veig que quan facin la pel·lícula dels divendres tapen el senyal amb el 3/24 com fan darrerament amb el futbol!"

Aquest era un comentari meu fet el passat 26 de gener al Claustre de Shangri-La i tal dit, tal fet. Allò que fa dos anys que estic avisant ja ha començat a passar. Aquest divendres a la nit vaig assisitir en directe a l'estrena de la censura de pel·lícules de TV3. La pel·lícula programada era "American Beauty" amb Kevin Spacey i Annette Benning¨. Però mentre a IB3 començava "En terra perillosa 2" de Steven Seagal, vaig veure que anunciaven amb un cartellet d'aquests emprenyadors que no desapareix mai "La semana que ve: American Beauty". Més que un anunci, semblava una advertència que qui volgués veure aquella pel·lícula hauria d'esperar, perquè efectivament al cap d'uns minuts el senyal de TV3 va ser tapat amb el canal de notícies 3/24 i no va tornar fins que es va acabar la pel·lícula.

I al final què ens trobarem? Taparan totes les pel·lícules o només les que IB3 tengui previst emetre? I com sabrem si podrem veure o no un programa anunciat? Quina serà la primera sèrie censurada?

Aquest és el començament de l'aplicació del patètic i lamentable acord entre els nostres governs colonialistes del Principat i de les Illes Balears que denunciava a l'anterior article d'aquesta sèrie. I açò que encara ni han començat les emissions de TV3 per TDT. Quina estafa a l'espectador! Si es pensen els d'IB3 que d'aquesta manera aconseguiran més espectadors potser ho acosegueixin, però que no comptin amb mi. El videoclub hi sortirà guanyant, amb les pel·lícules en català, és clar, que si no a l'ordinador hi ha prou coses interessants a fer i seguir.

Naturalment, no he vist encara cap informació al respecte en cap diari, ni de paper ni digital. I després la gent es demanarà com és que quan es pensaven que veurien una cosa només veuen notícies. Pretenen que la censura passi desapercebuda i ho hauran fet sense avisar i que ens anem acostumant a veure una TV3 totalment descafeïnada i desvirtuada. És el que també deia en un altre comentari, deu ser que "tots els periodistes i diputats que tenim son uns colonialistes". S'han cobert de glòria!

Qui vulgui més explicacions, pot dirigir-se al senyor Berto Moragues, del Partit Espanyol, que el passat gener signava l'acord per poder aplicar les estisores a la programació. Són uns especialistes, aquests colonialistes, en fer el contrari del que diuen i enganar la gent. L'únic que aconsegueixen és empobrir l'oferta audiovisual en català, i que a més li tinguem mania a la poca que hi ha.

Moragues dimissió!

Visc

Entre nosaltres

Plou

En memòria de Giuseppe Gatí

Avui faig un breu apunt per difondre una notícia que m'ha arribat per mail aquesta setmana i homenatjar així un company blocaire que ens ha deixat.

Giuseppe Gatí, un jove sicilià de 22 anys que havia denunciat públicament des del seu bloc La mia terra la difendo .it les relacions entre la política i la màfia, ha mort a la seva feina de forma fulminant. En el seu darrer apunt es poden veure els comentaris de comiat de persones que posen en dubte que sigui una mort per causes naturals, com el de Stefano, que diu "Giuseppe vittima della casualità: non ci credo… ora mai la manifestazione di pensiero contraria non è più tollerata, l’autorità derisa da un ragazzo dà fastidio a tal punto da ucciderlo! Non ci crede nessuno alla tragedia… perchè in Sicilia le tragedie hanno sempre alle spalle la volontà umana, quella mafiosa e quella politica…."

Al bloc de beppegrillo en parlen amb més coneixement i profunditat de la seva lluita i la seva pèrdua. I com sempre, notícies com aquesta passen desapercebudes en els mitjans de manipulació massiva.

Salve, Giuseppe! Des d'Es Poblat no vaig tenir l'honor d'arribar a conèixer el teu bloc a temps, que ara queda orfe. Però també quedarà, tal vegada, en la immensitat del ciberespai, com a testimoni de les teves aportacions.

Gràcies i ciao, company!

Trucades que no demanam

A tots ens ha passat de rebre telefonades de campanyes constants i agressives de companyies telefòniques per aconseguir que contractem els seus serveis, que ens donem d'alta en ofertes diverses i que la gran majoria de vegades no ens interessen. Jo directament no contest mai cap telefonada que apareix com a "número privat" o amb nombres comercials que no són de cap dels meus contactes de l'agenda.

Sempre hem sentit casos de reaccions ben diverses dels teleoperadors de torn quan nosaltres exercim naturalment el nostre dret a seguir parlant en la nostra llengua de cada dia, però en un article de Directe.cat he trobat una d'aquelles situacions que val la pena tenir ben present:

"El següent cas que ara us presentem és un extrem del que pot arribar a passar i que fa tremolar tot el cos. No hem volgut que passi desapercebut. De fet, es tracta d'un cas denunciat al programa dels Matins a TV3. Una parella explica els insults i les barbaritats que un empleat de l'empresa ya.com els hi etziba quan aquests demanen si poden ser atesos en català.

No us ho perdeu".

Es veu que els colonitzadors espanyolistes estan acostumats a posar-nos la ma a la butxaca i a més que renunciem a la nostra llengua perquè puguin fer-ho més còmodament, però no és el meu cas. Després de veure i sentir aquest vídeo, m'agafen ganes de respondre alguna d'aquestes telefonades i experimentar l'agradable sensació de veure com aquests aficionats a embaucador es queden descol·locats quan es troben un menorquí que no renuncia a seguir essent menorquí quan parla pel mòbil amb un desconegut que et vol encolomar un producte. I vosaltres, ja ho heu provat?