Curtmetratge: "Kintí, l'últim ninja català".

Des de Directe.cat, ens arriba la notícia d'aquesta producció amateur d'animació manga de Disbauxa Films íntegrament en català feta per la seva difusió televisiva a través de la Xarxa de Televisions Locals (XTVL).

Kintí, l'últim ninja català

Sense llibertat d'expressió.

S'ha dit que escriure a internet és enganyós. Des de la perspectiva del qui hi escriu, pots tenir la sensació que el que poses des de la intimitat de casa teva només és per tu, o pensar que només és per algú amb qui comparteixes conversa i comentaris. Però després descobreixes que és un mitjà amb audiència silenciosa i desconeguda, i que cada vegada guanya més repercussió. Des de la perspectiva del lector, es pot pensar que la gent s'atreveix a dir coses des de l'anonimat que d'altra manera no diria.

El que hem vist recentment al bloc de na Maite Salord ho podríem considerar una anècdota, però tal vegada seria tancar els ulls al que s'està posant de manifest com una realitat preocupant. I és que un dels habituals comentaristes s'acomiadava del bloc per temor a rebre represàlies per expressar les seves opinions amb el seu nom. En les seves paraules de comiat, s'hi entreveu l'ombra del dubte: "l'opinió amb nom propi segueix, a vegades, l’endemà i em queda, en algunes ocasions, una estranya sensació, quan només en volia treure una simple opinió, un simple comentari. I ho sabia. No em preocupa, però hi ha massa ‘franctiradors’, i no ho dic pel darrer que em va telefonar, sinó perquè l’opinió lliure sempre ha tingut detractors".

Na Matilde de la Mole, pseudònim d'una altra habitual, escriu en referència a la qüestió de no desvetllar la seva identitat que "ara és clara per a tothom la meva motivació. Sé que si desvetll el meu nom rebré atacs brutals a la meva feina, a la meva persona i a la meva família d’aquells que sovint critic".

I li respon l'anterior: "Jo, precisament el que vull evitar és que açò passi. (...) Intuesc cosa que podria passar. No he rebut cap amanaça, ni últimàtum, ni res semblant directament, però sé que em pot passar, sobre tot atacs personals molts durs, perquè hi ha gent moltíssim dolenta. En un moment donat vaig percebre aquestes sensacions i em vaig decidir. Hi ha franctiradors, perversos que sempre volen fer mal i cerquen eliminar el qui parla o actua d’una manera que no els agrada. A jo no em fan por, però, repetesc, ARA, en aquest moments, no estic per aguantar segons què. No vull que me cerquin".

El mateix Francesc Sintes l'any passat va plantejar la possibilitat de Tancar el "Claustre" i abandonar els seus blocs i col·laboracions a la premsa per motius idèntics. Deia que "m’han passat coses extremadament greus, estrictament personals, i pesen massa com per arriscar-me a continuar". En un comentari al mateix article explicava "És que m'han fotut un cop baix molt fort i necessit saber si el que escric hi té res a veure. Si és així, ho deix anar, això ho tenc clar". Per sort pels seus lectors i per desgràcia dels energúmens que en el mateix escrit mostraven la seva satisfacció pel tancament, finalment va continuar escrivint.

Alguns dels visitants d'aquest bloc m'han exigit en qualque ocasió que els digués també el meu nom. Ho feia per exemple en MPons l'any passat amb motiu de la campanya de l'Exèrcit del Fènix, que em deia que "sembla que no s'hagi entès que m'agradaria saber qui és l'autor d'aquest bloc sense perfil" i que "no m'agradaria gens ni mica viure en un país independent amb gent sense rostre, ple de fantasmes". I té tota la raó, però és que ara vivim en una colònia on es veu que sí que fan falta les màscares. Jo mateix deia que "no vull tenir disgusts per dir segons quines coses ni jo ni ningú de ca meva. Realment és més important qui sigui que el que digui?". Entre els comentaris un dels habituals d'aquest bloc, en Pere, ens confessa que "T'entenc que no vulguis posar el teu nom tal com està el pati. Jo mateix empr el pseudònim de "Pere", que no és ni el meu nom, per deixar comentaris aquí. Altres no fan ni això i ho fan com "anònim". (...) Tothom ens preocupam massa del que pensin els altres de nosaltres mateixos" i jo li responia que "personalment no és que em preocupi pel que pensin els altres de mi, el que preocupa és que segons qui deixin de "pensar" i actuïn" .

I en Confinat, amb qui tantes diferències d'opinió mantenc, sobre aquest tema escrivia en un comentari que "respecte del tema de l'anonimat estic amb tu. El respet, evidentment".

Hi ha fonament per prendre aquestes precaucions o formen part d'un tabú que s'ha transmès socialment per generacions sense llibertat d'expressió i que avui no tenen sentit? A vegades podem creure que som excessivament prudents, però realment hi ha prou indicis d'algun problema greu i més de fons amb la llibertat d'expressió que la democratització i universalització de l'opinió mitjançant internet, al marge dels canals tradicionals de premsa, ràdio i televisió filtrats pel poder políticoeconòmic, pot evidenciar en certs àmbits. És una qüestió que afecta especialment a Ciutadella, en pobles i ciutats petites o és generalitzada? Les formes de represàlia o pressió poden prendre diverses formes i de les que difícilment et pots defensar: "telefonades" que un diu haver rebut, atacs personals potser relacionats amb les opinions expressades, però també el temor a expectatives frustrades o oportunitats vetades, la no renovació d'un contracte de feina, etc. I tot açò pot afectar a un mateix o a persones estimades. Precisament també el bloc Menorca informació, amb el seu habitual to àcid, afirmava irònicament que "en aquesta plena democràcia seria il·lús tenir por de perdre la feina per motius polítics" i per açò només és pura casualitat que la majoria dels nostres polítics siguin funcionaris.

L'assetjament a la llibertat d'expressió es manifesta actualment començant des de l'àmbit individual amb la fòbia a opinions diferents a les favorables a un règim polític imperant fins a l'àmbit col·lectiu en l'obstaculització de realitzar consultes i referèndums que posen en qüestió aquest règim i delaten les seves mancances. En qualsevol societat sempre apareixen com a opinions majoritàries les que són favorables a l'estat de coses establert. Del primer cas que és el que tractam aquí en podem veure algun exemple en l'article al bloc La ventada dels dies sobre els incidents que el rei espanyol va protagontizar a Menorca, on una tal Marina deia en relació al contingut del mateix que "el que aconsegueix es donar corda a n'es quatre exaltats de sempre que surten per aquí i comencen a fer infumable Illencs", o en Tonicl, que també atacava les opinions afirmant que "vos duraria poc a vosaltres la llibertat, la dels altres, es clar. Preferesc viure amb un règim que fins ara ens ha deixat pensar com volguem amb llibertat i tranquilitat, sense por". A part de les meves respostes en aquell article a aquests lamentables comentaris, el que convé destacar és que es tracta de dues manifestacions que evidencien primer voluntat de desacreditar i silenciar els que no opinam com ells, i segon la comoditat amb què es troben els autors en l'actual situació. Ells, és clar, no tenen cap problema de llibertat d'expressió, perquè les seves opinions són coincidents amb les favorables al règim establert, i no volen veure que n'hi ha d'altres que sí que hi veim problemes en aquest règim i en les nostres llibertats individuals com a ciutadans i col·lectives com a poble. O sí que ho veuen, i ho comparteixen. Perquè aquest és el fons de la qüestió, potser ens repeteixen que tenim una democràcia, però si una societat no es comporta de veritat democràticament, potser és perquè no se l'ha guanyada per ella mateixa i no hi creu, i per tant els drets no es respecten i les seves institucions no funcionen com caldria. I a Ciutadella en concret, açò és bastant evident.

Sense consulta...

Avui és dia 25 d'octubre, el dia en el que s'havia de celebrar una consulta popular al País Basc sobre el futur que els ciutadans d'aquell país desitgen. Ja ho recordava aquest dijous en Xavier Mir des del Bloc Gran del Sobiranisme. Però com no podia ser d'altra manera, per l'Estat castellà i els partits colonialistes un acte democràtic com aquest és un fet impensable. Tal com era de preveure, el Tribunal de la Santa Prostitució ja es va encarregar de declarar contrari a la seva Immaculada Constitució la llei aprovada pel Parlament Basc que habilitava la consulta. I l'única resposta política per part del Govern Basc ha estat la de promoure denúncies individuals contra l'Estat davant la justícia europea per violació de drets fonamentals.

Com ja vaig mencionar en un comentari a l'article sobre aquesta consulta d'en Francesc Sintes, la coincidència de la publicació de la llei de la consulta el mateix dia que es donaven a conèixer les balances fiscals em va resulta sospitosa. Em semblava una aproximació entre el PNB i el Partit Espanyol, que ara es concreta encara més amb el suport a l'aprovació dels pressuposts de l'Estat. El PNB podria tenir la via encetada cap a les properes eleccions basques davant la possibilitat d'haver de necessitar un pacte amb el Partit Espanyol per governar.

Però independentment del camí que facin els bascos, el que a nosaltres ens interessa de la prohibició a Euskadi de la consulta són els efectes que se'n poden derivar per la voluntat d'un referèndum que almenys des d'una part del nostre país es promou. Alfons López Tena explica que segons la sentència queda definit que "el Govern espanyol ha d’autoritzar cada convocatòria i que cal tenir la competència estatutària en aquesta matèria i Catalunya té aquesta capacitat". En efecte, la llei sobre consultes que preveu l'Estatutet colonial del Principat en un article no recorregut continua congelada des de fa temps. Com recorda el notari valencià, "L’Estatut és vigent des del 2006 i, per tant, els catalans fa dos anys que poden promoure consultes populars per via de referèndum. Però el Parlament encara no ha posat en marxa l’aprovació de la norma que reguli aquest dret".

Sembla com si els dirigents de la Generalitat esperin a presentar-la a tràmit parlamentari com a foc d'artificis per les retallades que patirà el text estatutari i aconseguir així un efecte mediàtic. La realitat és que fa temps que podria estar aprovada i que l'atac fos plantejar directament una consulta sense cap escletxa legal, amb sol·licitud inclosa del permís al govern dels nostres senyors espanyols, de manera que el Tribunal no pogués oposar-s'hi i que obligàs al govern de l'Estat a haver de pronunciar-se. I la seva resposta també seria negativa a la celebració d'un referèndum sobre el nostre futur ni que la pregunta fos legal, naturalment. Però la qüestió és guanyar temps per no haver de fer res, perquè a la Generalitat no tenen cap intenció d'incomodar nostre senyor Zapatero ni posar en perill l'acord de govern a la Generalitat amb els colonialistes per qüestions sobiranistes. La col·lecció de portades als nassos per part d'Espanya que ens esperen properament després del lamentable episodi de les rebaixes estatutàries promet ser antològica: la sentència del Tribunal de la Santa Prostitució sobre l'Estatut, la continuació de l'espoli econòmic que es concretarà amb la reforma del sistema de transvassament de recursos de Catalunya a Espanya que ens agreuja per partida doble la crisi que està arribant, i finalment, si s'arribàs a aprovar la llei corresponent i el govern del Principat ho demanàs (cosa més que dubtosa en aquestes altures), la denegació expressa de la petició per realitzar una consulta totalment democràtica i sense dubte de legalitat. I ja sabem la reacció que ha de suposar tot açò: encara més gent convençuda que la independència via trencament unilateral és l'única sortida viable que ens queda.

Des de l'àmbit municipal també es promou una consulta d'autodeterminació a través del moviment Decidim.cat i el Manifest de càrrecs electes locals que cerca adhesions d'Alcaldes i regidors de tota Catalunya pel dret a decidir. Llàstima que els nostres governs no vagin coordinats amb els Ajuntaments per impulsar la promoció d'un referèndum d'autodeterminació. És evident que els actuals partits polítics autòctons que es diuen sobiranistes només volen marejar la perdiu i enredar per guanyar vots sense cap voluntat definida d'arribar enlloc concret. Però la demanda social que està adquirint la voluntat de caminar cap a la independència no ha fet més que començar, pel que si no es defineixen prest, la societat els definirà a ells.

El nom de la Nació (i III): la denominació actual.

El mapa d'Estatpropi.cat mostra l'àmbit territorial dels que ens consideram catalans en l'actualitat i volem la independència de la nostra nació.

En els anteriors articles d'aquesta sèrie sobre el nom de la nació (L'origen del federalisme i Evolució i diversitat de denominacions) hem vist com històricament hem anomenat Catalunya al territori de la nostra nació. Vivim en unes terres que van rebre la denominació comuna de Catalunya quan no estàvem sotmesos als esquemes i denominacions imposats per dominacions estrangeres, fins i tot encara que ja existissin jurídicament regnes diferents per interessos feudals. Ara bé, la pregunta que sorgeix aquí és si és necessari i possible recuperar aquesta denominació avui en dia.

Catalunya o Països Catalans?

A finals del segle XIX, apareix el concepte de Països Catalans. Segons la Viquipèdia, el terme es troba documentat per primera vegada el 1876 i tot d'una té fortuna en la renaixença com a sinònim de "terres de parla catalana". Ja al segle XX, Joan Fuster donaria una nova embranzida a la utilització de la denominació de Països Catalans amb les seves obres Qüestió de noms, i Nosaltres, els valencians.

La denominació de Països Catalans ha conviscut en tot aquest temps amb altres propostes com la de "Catalunya Gran" i algunes de més exòtiques que pretenien superar les reticències de molta gent a assumir la catalanitat comuna i atreure'ls amb noms que no s'identificassin amb cap dels territoris històrics que componen la nostra nació, o que fossin una síntesi d'elements compartits. Així, s'han cercat noms suposadament neutres com "Pàtria llemosina", "Bacàvia" o "Jàumia" i eufemismes més recents com "arc mediterrani", concretat fins i tot amb una eurorregió (l'Euram) que va més enllà del territori estrictament català i que englobaria també Aragó i part d'Occitània. I allò que ens interessa i ens convé als que tenim clara la consciència de ser nacionalment catalans és tenir igualment clara la denominació de la nostra nació.

La realitat és que els nacionalistes espanyols o francesos del nostre país que neguen la catalanitat, i sobretot els que pateixen de catalanofòbia, per molt que hi hagi alternatives neutres, mai no acceptaran ni noms ni projectes comuns. Però i aquells que almenys accepten que tenim una llengua comuna? Per què hi segueix havent tanta reticència en emprar oficialment per institucions o entitats una denominació com la de Països Catalans ni que sigui de forma estrictament cultural? La resposta és evident: per les seves connotacions polítiques. El concepte de Països Catalans és emprat indistintament per referir-se als territoris de llengua catalana, realitat cultural i lingüística, i per aquells que volem la independència de la nostra nació, expressió d'una voluntat política. I no tots els que accepten que tenim una mateixa llengua comparteixen la idea que som una mateixa nació catalana i que, a més, hem de tenir un Estat propi. Molts dels nostres conciutadans que accepten la unitat lingüística, cultural i fins i tot de les necessitats econòmiques es consideren nacionalment espanyols o francesos. Altres, més pocs, consideren que illencs, valencians i catalans som nacions diferents amb una llengua comuna. L'anormalitat de la nostra situació nacional impedeix que qualsevol nom que es proposi que faci referència als territoris catalanoparlants sigui assumit també amb oficial normalitat. Mentre no tinguem un Estat propi no serà tan fàcil parlar ni de catalanitat o de catalanofonia com els espanyols parlen dels països hispanoamericans o els francesos de la francofonia, però si a més les paraules que empram per definir un àmbit cultural i un de polític són les mateixes no només no ajudam gens, sinó que ens perjudicam per la confusió que suposa per qui potser no tindria inconvenient en emprar amb naturalitat un terme cultural si sempre hi haurà qui voldrà veure-hi intencionalitat política encara que qui l'usi no n'hi vulgui donar cap.

Catalunya!

I és evident que els que volem un país independent tenim intencionalitat política en les paraules més enllà de l'àmbit cultural. Donem per tant la màxima força a les paraules que emprem i no ens quedem en termes ambigus.

Els que assumim la catalanitat lingüística, cultural, nacional i amb voluntat política de tenir un Estat propi, poc esforç ens ha de suposar que el nom de la nostra nació sigui el que sempre ha estat: Catalunya. Tant per fonaments històrics com per projecte de futur, els que tenim aquesta idea clara en la nostra consciència hem de fer una passa endavant i anomenar la nació pel seu nom. Rellegint És molt senzill: digueu-li Catalunya, de Josep Guia, més de vint anys després de la primera edició de l'obra, es veu la plena vigència de la seva proposta feta amb voluntat de futur i sense justificacions històriques. Algunes de les dades estan desfassades, però la majoria d'argumentacions emprades són totalment lògiques i d'una actualitat més que evident.


Questió de noms, de Joan Fuster, i És molt senzill: digueu-li Catalunya, de Josep Guia.

Si anam separant el gra de la palla en tots els àmbits, separem els que parlam de Catalunya com a projecte d'una nació independent, i els que parlen d'uns Països Catalans en l'àmbit lingüístic i cultural. Que quedi clar per tant que si deim que el nostre país és Catalunya, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, o millor com diu en Guia, de les Corberes al Segura i del Cinca a Menorca, és que volem la seva independència. Potser d'aquesta manera els que assumeixen la unitat lingüística però no el projecte polític d'un Estat propi començaran a deixar de considerar tan tabú el terme "Països Catalans" o qualsevol altre i es pugui normalitzar com a expressió cultural, que de fet és com és usat públicament la majoria de vegades. Hi haurà gent que creurà que el terme Països Catalans respecta millor la diversitat o la tradició de la nostra nació, però no és veritat. Ja hem vist com el terme Catalunya era aplicat històricament tant per catalans com per estrangers a tots els territoris, però és que a més també hem vist com etimològicament un dels possibles significats de la mateixa paraula Catalunya és el d'una unió o conjunt de territoris, Catalunya com a país de països. Països Catalans, per tant, podria ser una mera redundància.

Davant tot açò, recuperar el nom de Catalunya per tota la nació per part dels independentistes no només és necessari per separar el gra de la palla i facilitar la normalització de l'ús cultural de Països Catalans, sinó també possible perquè no suposa per part nostra cap renúncia a les singularitats territorials històriques, ni cap esforç d'haver d'inventar i difondre una denominació nova sense tradició. Així, d'ara endavant deixaré d'utilitzar el terme Països Catalans per referir-me a la nostra nació i l'anomenaré Catalunya. Es tracta d'un acte de coherència, ja que entre altres coses parlar de l'antic Principat com he fet fins ara per no renunciar a dir-ne Catalunya del conjunt no té sentit si no l'anomenam efectivament d'aquesta manera.

Evidentment, un futur Estat català independent haurà de tenir el nom oficial que democràticament es consensuï entre els qui n'hagin de formar part. Les propostes poden esser tan diverses com persones hi ha, però algunes de les que m'agraden personalment van des del senzill i històric Catalunya fins a Confederació Catalana. També s'haurà de consensuar la seva estructura política, que per mi hauria de ser confederal o, com a mínim, federal, com a formes pròpies que s'adapten a la nostra realitat. I no necessàriament amb un únic districte federal, tal com passa en altres nacions: per què no distribuir els poders de la Nació en el territori de forma descentralitzada? Es podria posar, per exemple, la seu del Parlament nacional a Barcelona, la del Govern nacional a València, i la del Poder Judicial nacional a Palma. Com diu en Juan Manuel Rodríguez en el seu article Visualitzar el model d'Estat, "Cal centrar les accions en fer conèixer massivament aquest model d'Estat i els seus beneficis, i començar ja a visualitzar-lo com a pas previ a la seva construcció, perquè allò que no s'imagina acaba no passant mai. Cal que els 12 milions d'habitants sàpiguen que tenim a l'abast de la mà construir un Estat propi, fet per nosaltres i a la mida de les nostres necessitats".

La nostra llengua i la web: naveguem en català.

Fa uns dies va sortir al Racó Català la notícia La importància de fer notar a Google que es té el navegador configurat en català. La informació sembla que surt d'una article d'en Marc Belzunces al seu bloc, en què es diu que Google va decidir emprar la nostra llengua perquè es trobava entre les 40 més emprades a internet en base a l'idioma en què està configurat el navegador. El perill està en què hi ha comunitat lingüístiques, sobretot asiàtiques, que estan creixent en l'ús d'internet i si es mantingués aquest criteri i s'actualitzàs el rànking és molt possible que en algun moment ja no entressim en la llista. La notícia ja ha aparegut també a Eines.cat i a Directe.cat, pel que la difusió de la proposta de catalanització de navegadors em ve molt bé per tractar aquest tema que com a autor d'un bloc també havia notat. Quan repàs les estadístiques de les visites que rep Es Poblat, normalment el català just supera la meitat dels visitants com a llengua del navegador, i l'altra meitat se la reparteixen el castellà, l'anglès i altres llengües. I és que, com diu en Marc, fins i tot una pàgina amb visitants teòricament conscienciats com la d'Estatpropi.cat la llengua catalana dels visitants difícilment supera el 50%. I açò vol dir que molts catalanoparlants no tenen el navegador configurat en la nostra llengua i potser ni ho saben.

En efecte, la llengua dels menús sol coincidir amb la del navegador, però no té perquè ser així. Alguns deuen tenir el navegador directament en castellà i no s'han descarregat una versió en la nostra llengua, però és que fins i tot així és possible que les cerques no estiguin configurades en català com a llengua preferent. Per comprovar-ho i canviar al català, aquí teniu unes instruccions:

- Configurar el Català com a llengua preferida a l'Internet Explorer:

Eines -> Opcions d'Internet -> Llengües/Idiomes Afegir -> Català [ca]
(menús en castellà: Herramientas -> Opciones de Internet -> Lenguajes /Idiomas Añadir-> Català [ca])

Un cop fet això cal situar la llengua a dalt de tot en cas que n'hi hagi més d'una, amb el botó corresponent.

- Configurar el Català com a llengua preferida en Firefox (v3.0.X), si és que no ho està:

Eines -> Opcions -> Continguts -> Llengües -> Afegir -> Català [ca]

També pot ser que, si teniu la versió 2.X del Firefox, l'opció estigui a un altre submenú:

Eines -> Opcions -> Avançat -> Llengües -> Afegir -> Català [ca]

Cal apujar-la també fins que se situï a dalt de tot.

- Configurar amb el navegador de Google Chrome:

Botó de la clau anglesa --> Opcions --> Intermedi --> Canvia la configuració de tipus de lletra i idioma (botó) --> Idiomes --> Afegeix i tries català, després el desplaces cap amunt.

- Configurar el navegador Safari d'Apple:

Vas a Apple (la poma de dalt a l'esquerra), tries "Preferencias del sistema" i et surt un panell amb tot d'icones. A la fila de dalt, cliques a "Internacional" i et surten les llengües. Per moure-les de lloc les has de clicar i arrossegar-les per fer-les pujar o baixar amb el ratolí.

A veure sí amb aquesta informació molts catalanoparlants fan créixer una mica més les estadístiques de la nostra llengua a internet. De moment, des de Google mateix es va fer un gran pas en incloure el català en el seu traductor automàtic. En parla, per exemple, en Santiago Benejam des del seu bloc a La Tecnologia i jo. Vaig fer la prova d'incloure el traductor a Es Poblat, però davant les greus errades que encara es produeixen en aquestes eines de moment he desistit. Algunes equivocacions conegudes de les traduccions automàtiques són divertides, com per exemple quan es tradueix New York Times d'un article castellà al català apareix com a New York Estafis (Times, del verb "timar"), o la paraula Unió, que es tradueix com a Convergència i Va unir, o Va unir mallorquina. Altres no fan cap gràcia i no sé a què responen, com que es tradueixi "català" per "spanish", i açò em va convèncer de no incloure el traductor al bloc mentre no es solucionin aquests errors. Tot i els problemes de traducció, alguns ja han aprofitat aquesta nova eina, ni que sigui com a forma de protesta, per fer versions digitals en català d'alguns diaris generals o esportius del nostre país que segueixen donant l'esquena a la societat catalana i encara es resisteixen a emprar la nostra llengua. Ho podeu consultar a enCatalà.net.

I parlant d'imitacions de webs en versió catalana, és obligat fer una visita a Europarl.cat i entrar a la versió catalana de la web del Parlament Europeu, realitzada per l'informàtic lleidatà Miquel Català i que li ha costat rebre amenaces de denúncia per part de responsables del Parlament Europeu, que finalment no s'han arribat a materialitzar potser degut a la quantitat de visites que rep aquesta versió catalana i que van propiciar que es declarés que s'obriria una versió oficial en català que encara esperam.

Llengües com el letó, l'estonià, el finès o l'eslovè, així com el maltès -amb només uns 300.000 parlants- tenen estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català amb uns 9.500.000 parlants i sent la desena llengua europea en importància, segueix sense tenir el tractament que li correspon perquè a l'Estat castellà no li dóna la gana ni els nostres representants fan el que caldria per defensar els nostres drets.

El mateix Miquel Català ha traduït també recentment la pàgina de la televisió on-line de l'europarlament per protestar per la manca d'ús del català a les institucions europees i recollir signatures, que li ha costat tornar a rebre amenaces de denúncia. En el moment de publicar aquest article, la pàgina de la televisió traduïda en català ja no està activa.

Editat: Gràcies al comentari d'en Tonet a aquest article, veig que la pàgina traduïda ja no està en proves i la nova adreça és la següent:

http://www.europarl.cat/tv/signa_ca.php

Tothom a signar!

Colòmbia, o el país d'en Colom.

La bandera de l'antiga República de Colòmbia, coneguda avui com a Gran Colòmbia, és l'origen de les banderes de les actuals Colòmbia, Veneçuela i Equador.

La secció d'Afers Exteriors d'Es Poblat deixa la Mediterrània i Europa, on tornarem més endavant, per començar a fer les Amèriques. I quin millor moment per fer-ho que un 12 d'Octubre, dia en què el navegant català Cristòfor Colom arribava oficialment al que s'anomenaria Nou Món.

No vull deixar de mencionar els 80 anys de la Constitució Catalana a l'Havana (Cuba) del 1928, però primer farem una visita a Colòmbia. Parlar de Colòmbia és parlar del nom que podia haver estat la denominació de tot el nou continent, si no fos perquè els reis de Catalunya van preferir amagar i adulterar la realitat del descobridor i de la descoberta per poder anular els contractes que Ferran d'Aragó havia signat amb en Colom. En el seu lloc, el nom que va anar prenent protagonisme per definir les Índies fou el d'Amèrica, procedent del també català Amèric Despuig, reconvertit igualment en un altre misteriós italià anomenat Amerigo Vespucci.

En el procés d'incorporació de les Amèriques a l'Imperi espanyol (l'imperi català amb Castella inclosa), ja havia mencionat que em sembla significativa la diferència entre el nom Colòmbia, derivat de l'original Colom amb "m" catalana, i el nom colònia derivat de la traducció Colón amb "n" castellana. Un és el nom d'un país amb entitat pròpia mentre que l'altre no deixa de ser un territori sotmès. Tot un símptoma d'una diferent cultura política entre el projecte català i el castellà que finalment s'imposà per la Corona canviant la relació política entre territoris i tergiversant la història.

També són significatius els símbols colombians. La bandera colombiana reprodueix els colors de l'escut de la família dels Colom de Tarroja de Segarra: groc, blau i vermell fins i tot en la mateixa proporció, i que coincideix també amb els colors de la bandera d'Andorra. I l'escut del país, com la majoria d'escuts dels Estats sudamericans, incorpora una barretina com a símbol de llibertat.

A l'esquerra, l'escut dels Colom de Tarroja de Segarra amb els colors groc, blau i vermell. A la dreta, l'escut de Colòmbia amb una barretina o capell frigi.

El paper de la barretina catalana com a possible evolució dels capells frigis perses i del "pilleus" romà, i la seva presència als Països Catalans des d'on s'haurien traslladat als països americans (davant l'absència de barretines a Castella) és explicada en les següents presentacions: Barretina I i Barretina II.

La independència de l'antic Virregnat de Nova Granada va donar pas a la República de Colòmbia, que comprenia els actuals Estats de Colòmbia, Veneçuela, Equador i Panamà. L'elecció del nom de l'Almirall català com a nom del nou país lliure contrasta amb la visió colonitzadora en sentit pejoratiu i difamador de la seva figura que s'ha difós a vegades.

Els indicis de la inicial presència catalana en aquests territoris tot i la seva posterior castellanització gairebé absoluta pels colonialistes de Castella, així com la participació directa de catalans o de descendents de la nostra nació en els processos d'independència i en la vida dels nous Estats es reflecteixen de forma sorprenent en documents com Catalunya i Colòmbia: català i colombià, d'en Xavier Colomer Ribot.

Toponímia catalana a Colòmbia: Diversos Barcelona, diversos Monserrate, Catalanes, Valencia, Lérida, Mayorquin, Cabrera, Gavaldà, Cardona, Planas, Claret, Claver, Bonafont, Monfort, Puerto Grau, riu Alicante, riu Horta, i un llarg etc...

Des de personatges emblemàtics de la història i la societat d'aquests països fins a noms comuns de persones, passant per la toponímia o curiosotats lingüístiques en el lèxic i la fonètica (com l'origen català del sesseig característic sudamericà, i també probablement d'algunes zones de la península ibèrica avui castellanoparlants), la relació de catalans i sud-americans apareix evident des de fa segles, els mateixos en què hem compartit la lluita contra el poder centralitzador i despersonalitzador dels nostres països que ha representat l'Espanya castellana.

Si fa cinc segles els interessos polítics, econòmics i ideològics van empènyer milers d'europeus a anar a aquells territoris, avui molts colombians fan el camí a la inversa cap al nostre país a cercar les oportunitats que a la seva terra no troben, empesos igualment per motius polítics, econòmics i ideològics. El risc de ser utilitzats pel mateix poder de pensament colonialista que tant de mal ha fet allà es manifesta en episodis com el recentment succeït a Mallorca de la crida al boicot als productes etiquetats en català per part d'Asocolombia. Les delirants declaracions que "La immersió lingüística exposa els nostres fills a les drogues" per part del seu màxim responsable, relacionat amb el Partit Nacionalista Espanyol, han causat una onada d'indignació entre autòctons i sobretot, entre colombians. El mateix consolat colombià a Palma va desautoritzar la crida, però la millor resposta ha estat la recent creació de la Plataforma Colombianista, que ja ha contestat degudament els despropòsits llençats pels neocolonialistes i es felicita pel proper partit amistós de futbol que jugaran les seleccions de Colòmbia i Catalunya aquest nadal. Que sigui idò una festa que serveixi per conèixer-nos millor entre dos països que tantes coses compartim sense ser-ne conscients.

Tres-cents anys d'ocupacions a Menorca.

El passat dimarts 30 de setembre, apareixia a Vilaweb la notícia dels 300 anys de la primera de les múltiples ocupacions estrangeres que els catalans de Menorca hauríem de conèixer a partir d'aquell dia fins avui. Els tres segles d'ocupació estrangera que des de l'any passat anam recordant des d'Es Poblat i que va començar el 25 d'abril de 1707 amb la batalla d'Almansa fins arribar a la derrota de Mallorca el 1715, passant pel Dia de la Resistència l'Onze de setembre de 1714 a Barcelona, tenen però un significat diferent a la nostra illa. I el motiu és que durant tot el segle XVIII vam esser l'únic territori de la nació que sota dominació britànica vam poder mantenir les nostres institucions pròpies, les nostres lleis i la nostra llengua i cultura. A la resta del país, en canvi, les lleis i institucions van ser abolides per dependre de les de Castella, i la llengua catalana, per primera vegada expressament arraconada de forma oficial per imposar la llengua castellana.

És de destacar que tot i que la notícia assenyala que l'ocupació de l'illa es va produir el 29 de setembre, aquesta data pren com a referència el calendari gregorià que els anglesos no van canviar pel julià fins el 1752, i que segons aquest es correspon amb el 10 d'octubre. És avui, per tant, i un dia després que els valencians celebrin la conquesta de Jaume I, que commemoram aquells fets. Des d'aquell 1708, hem passat per tres dominacions angleses, una de francesa i dues de castellanes, la darrera de les quals començà el 1802 i encara no s'ha acabat a dia d'avui.

Els actes oficials de les institucions colonials actuals i els discursos dels nostres dirigents voldran donar a entendre, com sempre solen fer, que les dominacions estrangeres són cosa del passat, com si avui no tinguem res pendent de resoldre ni tinguem la nostra llibertat nacional arrebassada, com si la dependència de l'Estat castellà (regne d'Espanya, en diuen) no fos la nostra submissió a una nació estrangera. Però els anglesos tampoc es consideraven estrangers ni tan sols a l'Índia quan formava part del seu Imperi.

300 anys són molts anys per qualsevol nació per estar sota dominació estrangera. La nostra dependència i els efectes del colonialisme, vestit ara de respecte imperial, ara d'absolutisme, ara de dictadures, o de partitocràcia republicana o monàrquica, es deixen notar en la nostra autoestima com a poble, la nostra pròpia visió del món, i en tot allò que configura la nostra identitat, però també en els nostres drets com a ciutadans, en l'espoliació econòmica que perjudica el nostre benestar com a societat, i la nostra capacitat d'aportar i compartir amb els altres pobles el millor de nosaltres mateixos. Però seguim resistint i resistirem fins el dia de la recuperació d'un Estat propi per tot d'una començar la nostra reconstrucció nacional.

Reproduesc a continuació la referida notícia de Vilaweb:

DIMARTS, 30/09/2008 - 06:00h

Tres-cents anys de l'ocupació britànica de Menorca
El 29 de setembre de 1708, en plena guerra de Successió, les tropes angleses van expulsar les forces borbòniques de l'illa

Des del segle XVII la monarquia anglesa buscava una plaça forta al Mediterrani per contrarestar la potència naval francesa i esperonar el seu comerç. La guerra de Successió peninsular, al començament del XVIII, va ser la gran oportunitat que esperaven els anglesos. Integrades en l'aliança a favor del pretendent Carles d'Àustria (al costat de catalans, holandesos i portuguesos), les tropes de la reina Anna van encapçalar la conquesta de Gibraltar el 4 d'agost de 1704. I quatre anys més tard, el 29 de setembre de 1708, el general anglès James Stanhope va conquerir Menorca.

L'illa era feblement defensada per les forces borbòniques i tenia una població favorable a la causa austriacista. Les conquestes d'aquests dos estratègics enclavaments mediterranis, on l'armada i els vaixells britànics podien proveir-se i fer hivern, es van fer en nom de l'arxiduc Carles d'Àustria, però la corona anglesa tenia coll avall que al final de la guerra havia d'obtenir compensacions. Els articles deu i onze del tractat d'Utrecht, el 1713, van confirmar la sobirania britànica sobre Gibraltar i Menorca, respectivament.

El segle de les dominacions

Menorca començava el 'segle de les dominacions': tres de britàniques (de 1708 a 1756, de 1763 a 1782 i de 1798 a 1802), una de francesa (de 1756 a 1763) i una d'espanyola (de 1782 a 1798). No va ser fins el tractat d'Amiens, el 25 de març de 1802, quan el pas d'una potència a una altra no es va aturar, amb la cessió definitiva de l'illa a Espanya.

Els setanta anys de dominació intermitent britànica van deixar petja a Menorca, i no sols en termes estrictament polítics i militars: també van tenir repercussions socials, culturals i econòmiques sobre la població. En clau política, els anglesos van mantenir formalment les institucions i lleis tradicionals a l'illa (perdudes al Principat i al País Valencià arran de la imposició dels decrets de nova planta borbònics), però sempre sota la supervisió i intervenció discrecional del governador o màxim representant britànic. El català, així, va poder continuar essent la llengua predominant, i fins i tot hi va arribar a haver certa producció literària de la mà de Joan Ramis i Ramis i alguns altres membres de la Societat de Cultura de Maó. En el terreny econòmic, Menorca va continuar el creixement experimentat ja el segle XVII i la indústria i el comerç van consolidar-se gràcies a l'arribada a l'illa de mercaders genovesos, grecs i jueus. Menorca, de fet, va passar durant el període britànic de l'edat mitjana a l'edat moderna. Això no va evitar, amb tot, períodes puntuals de crisi. Alguns es van resoldre amb l'encoratjament per part de les autoritats de l'activitat corsària (amb centenars de menorquins a la mar durant la guerra dels set anys o en l'últim període anglès). I alguns altres, amb grans emigracions (com la de mil menorquins, el 1768, cap a la Florida nord-americana).

Richard Kane

El període britànic de Menorca va molt lligat a un nom: Richard Kane. Com a tinent governador de l'illa, de 1712 a 1736, va dedicar molts esforços a fer prosperar l'illa, en gran part per millorar les condicions de vida de la tropa britànica estacionada al castell de Sant Felip (fins a tres mil soldats). Però, és clar, també se'n va beneficiar la població local, que en general es va mostrar força indiferent a totes les dominacions estrangeres. Els principals maldecaps de Kane i la resta de governadors van ser amb l'estament religiós, a causa de la diferent interpretació del punt del tractat d'Utrecht que garantia el respecte per part de la corona britànica del catolicisme a l'illa. La decisió de Kane de suprimir la inquisició i l'intent d'imposar normes específiques als religiosos va encendre dures disputes amb l'influent clergat menorquí.

Més enllà d'aquests problemes, Kane va afavorir l'agricultura i la ramaderia (amb la introducció d'algunes espècies foranes), va ampliar el castell de Sant Felip i va fer construir l'anomenat camí d'en Kane, una carretera que unia l'illa de cap a cap. Richard Kane també va ordenar el trasllat dels tribunals de la noble i catòlica Ciutadella (principal nucli d'oposició contra els britànics) cap a Maó, on va establir la capitalitat de l'illa el 1722.

Avís: fins el 1752, Anglaterra no va aplicar oficialment el calendari julià. Per tant, el 29 de setembre de 1708 en el sistema gregorià es corresponia, de fet, al 10 d'octubre de 1708 julià.

Actes institucionals

El Consell de Menorca commemorarà els tres-cents anys de l'ocupació britànica amb una conferència sobre els nombrosos anglicismes en el català de Menorca, el 9 d'octubre, i amb el nomenament com a fill adoptiu de l'illa, el 10 d'octubre, de l'historiador britànic Bruce Laurie, autor d'uns quants llibres sobre Richard Kane.
____________________

I per acabar, deix unes interessants referències de la pàgina de 11setembre1714.org relacionades amb la Guerra de Successió a Menorca:

1706 - Aixecament Austriacista a Menorca

1707 - La Batalla de Biniatap, contraofensiva borbònica a Menorca.

1708 - Presa austriacista de Menorca

Lapsus...

Recordau aquell "lapsus" que va tenir la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre quan va dir que traslladar un organisme oficial a Barcelona era portar-lo "fora del territori nacional"? Idò es veu que l'inconscient espanyol ha tornat a sortir a la superfície per referir-se als equips de futbol de la ciutat de Barcelona. Aquí tenim una altra perla d'un conegut presentador d'esports de la mateixa Televisió Castellana:

I és que per molt que dissimulin, ells ho tenen molt clar (ni que sigui inconscientment), i de cada vegada més. I nosaltres també.

Música i músics.

Moix

Els dos sols


Com un estel


S'Albaida

Fandango de les mil flors.


L'Infant Terrible

Recopilació


Inventari

Es meu carrer.

Notícies d'avui.

Els dos diaris insulars duen avui en portada dos titulars que val la pena tenir presents. El diari Menorca diu que la inversió per càpita de l'Estat castellà a la nostra illa és només la meitat de la mitjana, i el Diari Última Hora Menorca que els pressuposts de 2009 només preveuen pagar 3 milions dels 69 que hi ha prevists del Conveni de Carreteres.

En concret, i traduesc de l'original en la llengua dels nostres amos dominadors, diu el diari episcopal que "els pressuposts presentats ahir pel Ministeri d'Economia han estat be acollits per part del Govern". Com no els han d'acollir bé, pobres d'ells que no els acollin bé si no volen patir les conseqüències de la partitocràcia colonialista! Així i tot, el delegat del govern ha admès que els ciutadans de les Illes "continuaran rebent la meitat d'inversió per càpita que la mitjana de la resta de l'Estat". El conseller d'Economia Carles Manera, per la seva banda, "confia en que aquesta situació es pugui resoldre en un termini de dos anys, encara que va reconèxier que serà molt difícil". I tant difícil com serà, que serà impossible que els àvids espanyols vulguin renunciar al botí que són els recursos que ens espolien via impostos que no retornen.

L'altre diari ens conta al final, i també traduesc de la llengua de l'Imperi, que "el total dels Pressuposts Generals de l'Estat que es destinen a les Illes Balears ascendeix a 421 milions d'euros". Una xifra que també és notícia al Diari de Balears. És a dir, que si cada any ens volen uns 3190 milions d'euros segons dades oficials de l'espoli del 2005, enguany encara ens fugirien 2769 milions, i açò suposant que l'espoli no hagi augmentat des de fa tres anys!

El més graciós de tot va ser veure ahir per IB3 la diputada balear pel Partit Nacionalista Espanyol na Maria Salom intentant enredar els illencs sobre com n'és de mentider en Zapatero que ens manté a la coa en inversions de totes les "comunitats", que diu ella. Com si no ho sabéssim que és un mentider professional, i com si no sabéssim que durant cada un dels 8 anys que el seu partit va estar al Govern de l'Estat castellà van fer exactament el mateix, espoliar i escanyar el nostre país des de Madrid, com també des de Palma i des d'allà on tenguin qualsevol mica de poder.

Finalment, edit aquest post avui dia 2 i afegesc una notícia que ahir em va passar per alt de Crònica.cat on el senador per les Illes Pere Sampol posava en evidència l'actual model de "solidaritat" i que inclou el següent fragment de la seva intervenció:

“Volen que els expliqui com funciona el seu sistema [de finançament]? Haurien d'imaginar-se que el senyor Solbes reuneix als consellers d'Economia de les 17 comunitats en una menjada, amb la particularitat que cada conseller ha de pagar d'acord amb els ingressos que genera la seva comunitat. El de Balears haurà de pagar 1400 euros (perquè el seu saldo fiscal és del 14% del seu PIB); el de Catalunya haurà de pagar 900 euros (perquè aporta el 9% del seu PIB); el valencià pagarà 600 euros, i així successivament (Els tres fan mala cara però la majoria troba normal que fins i tot n'hi hagi que no paguin res per menjar).

Arriba el cambrer per prendre nota. El conseller extremeny demana una mariscada extra, i s'hi apunten també l'asturià i els dos castellans. Arriba el torn del valencià que s'apunta a la mariscada, però resulta que el Vicepresident Solbes li diu que com paga més ha de menjar menys i només pot demanar un bistec. Tot seguit, el català, amb la veu entretallada diu que li fa il·lusió la mariscada, però davant de les crítiques de la majoria “com s'atreveix, què insolidari”, es conforma amb una barreja de verdures. I el balear, callat i conformista com tots els seus paisans, li pregunta al vicepresident que li sembla que prengui... quedant-se amb una sopa d'all.

Senyories, aquest és el seu Sistema de Finançament. Aquest és el seu concepte de solidaritat. El que genera més recursos paga, tot i que s'empobreixi progressivament. Però quant toca rebre, rep fins la meitat del que més cobra. I li falten professors, i personal sanitari, mentre que el que més rep té el doble de treballadors públics. I li falten llits d'hospital, i transport públic, i tenim a nins en barracons. I el nostre Conseller d'Economia arribar en taxi a les reunions on es reparteix el pastís, i els consellers de les regions pobres arriben en diversos cotxes oficials amb escolta..."

Açò es diu deixar clar qui té privilegis i qui els paga. Llàstima que no tinguem 8 Sampols al Congrés dels Diputats!