El nom de la Nació (II): Evolució i diversitat de denominacions.

En l'anterior article d'aquesta sèrie vaig presentar l'antiga unió o conjunt de països sota la sobirania de la Casa de Barcelona i la seva estructura política com a origen del federalisme donant per suposada l'aplicació inicial de la denominació de Catalunya per aquella unió.

La denominació original: Catalunya.

Aquesta concepció pròpia dels catalans podia ser d'ús generalitzat però no únic, ja que no existia un nom oficial tal com els coneixem avui per referir-se a aquell conjunt de territoris. Potser de bon principi es devia emprar la denominació Catalunya per tota la Unió perquè pels habitants del comtats de la casa de Barcelona no devia tenir cap connotació identitària, i així la podien aplicar també a l'Aragó com una possessió més del seu sobirà. Però segurament aquella denominació pels aragonesos ja era identificada amb un país diferent del seu, i no com a conjunt del que formaven part, i no l'acceptaven i per aquest motiu no existeix una denominació oficial única per a tota la Corona. Mentre els pobles mediterranis coneixien preferentment els territoris de la monarquia com a Catalunya, i en tot cas així serien coneguts els actuals Països Catalans, tampoc no era estrany que pels aragonesos, castellans o hispànics en general sense la mateixa cultura política l'anomenassin "Aragó" per simplificar donant preeminença només a un dels territoris de la Unió, el que tenien més a prop i que tenia títol de regne contraposant-lo al comtat de Barcelona. Aquestes contradiccions i divergències no són més que un element més de la incompatibilitat de la cultura política entre catalans i espanyols. De fet, la convivència entre les denominacions "Catalunya" i "Aragó" en les cròniques fa difícil saber a vegades si es refereix només al Principat o al regne d'Aragó respectivament, o a tota la Unió. El que és segur és que en les Cròniques, com en la d'en Muntaner, el terme Catalans destaca davant l'absència del gentilici d'aragonesos per referir-se als habitants dels diferents territoris.

Alguns exemples clars, entre molts d'altres, en què apareix la denominació Catalunya i derivats per referir-se als diferents territoris de la Casa de Barcelona ens els dóna en Benplantat a la seva web:

- Els jurats de Palerm (Sicília) escriuen "Regnum Cathaloniae" referint-se a les Corts Generals de Casp (a l'Aragó).

- Eduard III d'Anglaterra: Mercatores fifeles de partibus Ispaniae, Catalonie et Majoricam (el 1340 Mallorca era independent).

- Pere el Gran s'intitulava "Heres Cataloniae" significant així que era l'hereu de tots els reialmes.

- El rei Jaume II, en carta al Dux de Venècia diu: "... partibus imperi Constantinopolis in Sicilia et Cataloniae", on l'expressió Catalonia es refereix a tots els territoris ibèrics.

- El rei Ferran II diferencia els mercaders súbdits seus com "consuli mercatorum tam catalanorum quan castellanorum".

- A les mateixes Constitucions, Volum Corts I, 1292, s'afirma que no es podrà separar el regne de Mallorca i els comtats catalans del nord de la dominatione Catalonie e dictorum regnorum Aragonum, Valentie et Comitatus Barchinone", amb el que queda clar que el nom de tots els reialmes és Catalunya.

Altres referències:

- 1365: Els diputats mallorquins escriuen al rei Pere el Cerimoniós: "Com los mallorquins e poblars en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya".

- 1392: Els regidors valencians s'adrecen als de Mallorca i s'hi planyen de la inseguretat que hi ha a la mar: "On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines?"

- Vicent Ferrer anomena Catalunya a la València de parla catalana, en predicar a la comarca dels Serrans (de parla aragonesa): "Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català".

- En la guerra civil catalana del 1462-1472, Menorca actuà del costat de la Generalitat en la causa antitrastàmara contra Joan II, pare de Ferran el Catòlic. La revolta esclatà a Ciutadella al crit de "Visca Catalunya!".

Catalunya com a concepte polític que engloba diversos regnes i territoris era per tant, una denominació equiparable a la que seria Espanya en els segles posteriors. De la mateixa manera que Carles I seria conegut com a "rei d'Espanya" sense que existís cap regne que es digués Espanya, sinó un conjunt de regnes heretats majoritàriament de l'antiga Catalunya, tampoc a la Corona Catalana hi havia cap regne que es digués Catalunya. I el rei, en canvi, sí que podia rebre el tractament de "rei de Catalunya" com apareix en aquesta crònica de Pere Marsili (escrita al segle XIV) on s'anomena així al rei Jaume I:

"Capitol XXXVII

Lo maestre del Espital per nom Huch de Fuyalalquer ab XV cavalers frares del seu orde, lo qual lo rey havia char e amich especial, e l'havia fet fer maestre en lo regne e en las suas terras per lo maestre major del dit orde, vench al rey de Cathalunya, e demaná sol parlar ab lo rey en presencia dels companyons, e dix: Senyor, pus Deus ha feta la vostra via ó carrera tant be estruga e bona, pregam la vostra pietat que acabets á nos ab los nobles e prelats que el nostre orde haja alcuna rosa en Malorcha".

També s'utilitzen altres denominacions diferents a la de rei d'Aragó (que era el títol oficial de només un dels territoris, emprat també de forma preferent per simplificar i perquè era el títol que corresponia en primer lloc per jerarquia - rei davant de comte - i antiguitat - Aragó abans que València, Mallorca, etc... -) per referir-se als sobirans de la casa de Barcelona:

- Guillem de Baux, Príncep d'Orange: "... a l'emperador de Barcelona", 1210.

- Marcabru: "Avec l'aide de Portugal et de Navarre e pourvú que l'emperateur de Barcelone", 1261.

S. XV i XVI: De Catalunya a Espanya i Corona d'Aragó. L'ús del terme Nació Catalana.

Amb l'entronització a Catalunya des del Compromís de Casp (1412) de la dinastia dels Trastàmares castellans i la incorporació de més regnes peninsulars com Navarra, Castella i Granada com a nous socis de la Unió, el nom de Catalunya com a referent es va anar substituint per Espanya, una denominació inicialment geogràfica que pretendria facilitar la integració dels nous territoris incorporats a la Monarquia d'origen català. El rei Ferran II parlava de les Espanyes mentre la seva dona Isabel parlava només de Castella. Aquest canvi de Catalunya per Espanya no hem de creure que es va produir només per imposició dels nostres sobirans, sinó que devia ser prest acceptat atesa la preeminència catalana en la Corona i com a símbol del nostre domini. El mateix apel·latiu d'espanyol amb el sufix -ol és d'origen català. Aquella Espanya era una Catalunya ampliada amb nous territoris amb Barcelona com a ciutat imperial des d'on la Corona s'expandia pel Nou Món, amb la Mare de Déu de Montserrat com a patrona i amb una cultura catalana que donava obres com Tirant lo Blanc, el Llàtzer de Tormos o La Celestina des del Regne de València. Una Espanya molt diferent de l'Espanya castellana d'avui amb centre a Madrid i que ens voldrien fer creure que ha existit des del Big Bang.


La denominació d'Espanya, procedent d'Hispània, comença políticament des de Catalunya tant en temps dels ibers com als segles XV i XVI amb la instauració d'un nou poder (Roma en un cas, una dinastia de cultura política estrangera en l'altre) al nostre territori. En els dos períodes aquest poder s'arribarà a estendre a tota la península i esdevindrà hostil a la realitat de la població autòctona ibera o catalana.

Però com ja sabem, des de Castella, igual que passà abans amb Aragó en la seva unió dinàstica amb Barcelona, no es volia veure la seva incorporació a Catalunya o Espanya igual que a la nostra nació, i preferien vendre el seu "tanto monta, monta tanto" com una concepció política d'unió de dues Corones: la seva, la de Castella i la d'Aragó, mai Catalunya! Efectivament, la denominació de Corona d'Aragó comença en aquesta època i el 1493 l'antic Consell Reial ja és transformat en el Consell d'Aragó. I naturalment el nom de Corona d'Aragó s'imposaria pels revisionistes en passar Catalunya a ser regnada des de Castella i amb mentalitat castellana durant el s. XVI. Aquesta és la visió que s'ha imposat per l'Estat i avui observam com la denominació Corona d'Aragó (o encara pitjor, regne d'Aragó), és la que ens fan aprendre als catalans i la que es ven a la resta del món com a cosa certa i única vàlida, com ens diuen que els reis catalans eren aragonesos, que la bandera catalana era aragonesa i que aragoneses eren les conquestes catalanes a la Mediterrània (i exclusivament castellanes les de l'Atlàntic, cosa també falsa), sepultant la catalanitat sota diverses capes de confusió: l'espanyolitat castellanitzadora d'avui i una aragonesitat també desvirtuada que pretén excloure'ns i esborrar-nos del passat.

La transformació del subjecte polític que era Catalunya en Espanya per part dels seus sobirans amb l'ampliació territorial per la península i l'aplicació del nom de Corona d'Aragó als antics territoris faria que el Principat esdevingués l'únic territori on s'aplicaria la denominació de Catalunya en endavant, fins i tot oficialitzant el nom de "Catalunya" en detriment del de comtat de Barcelona, amb la consegüent patrimonialització de la identitat catalana i que de cada vegada costarà més de mantenir a la resta de la nació. En aquest context el terme Nació Catalana, que ja era usat des de feina temps, esdevé el substitut natural de la paraula Catalunya per referir-se no ja al conjunt dels territoris del rei, sinó només als territoris de la monarquia habitats per catalans davant l'ús oficial que es feia de Catalunya limitat només al Principat.


Document de 1444 dels Consellers de Barcelona on es distingeix entre la "Nació Cathalana" i "altres súbdits" del Príncep Rei.

Naturalment, tots aquests canvis es produeixen lentament i de forma difusa, de forma que en ple segle XVI es poden observar encara mapes que segueixen atribuint la denominació de Catalunya als territoris originals i textos sobre la catalanitat dels diferents territoris habitats per Catalans. I evidentment, és més senzill trobar aquestes referències fora del nostre país que no aquí, on la censura castellanitzadora ja feia de les seves. Vegem-ne alguns exemples d'aquests dos segles:


Mapa de 1505 d'Andrea Benincasa conservat a la Biblioteca Apostòlica Vaticana. La denominació que apareix per als regnes mediterranis peninsulars encara és Catalunya, no Aragó ni Corona d'Aragó.


Mapa de 1540 de Battista Agnese de la península on els noms que apareixen són "Catalonia" per una banda i "Ispania" per una altra, i els "Regnu Navarra" i "Regnu Granate". No apareixen ni els regnes de Castella ni el de Portugal, que semblen englobats per l'autor en el genèric Espanya; ni tampoc el regne d'Aragó ni el de València ni el comtat de Barcelona (englobats en el també genèric Catalunya).


Mapa de n'Americh Despuig (oficialment conegut com Amerigo Vespucci), on el nom que apareix a la nostra nació és el de "Regnu Tarraconie et Catelonie". Tampoc apareix per res la denominació d'Aragó.

A Nàpols, els reis successors d'Alfons el Magnànim foren atacats pel partit angeví per llur condició de catalans ("Sto catalano quante ne fa!", deien de Ferran I de Nàpols).

A Castella, el mateix rei Ferran el Catòlic era conegut despectivament com a "viejo catalán" o "catalanote".

1554. M. Bandello. Novelle I: "Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non è piu lasciva e amorosa città."

És coneguda la qualificació de catalans donada als papes de la família Borja, procedent de Xàtiva, tant pels italians contemporanis ("O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani") com per ells mateixos (Calixt III s'anomenava "papa catalanus" i considerava el seu pontificat com a "gloria nationis catalanae").

També d'aquesta època són al·lusions a Catalunya com a regne per part de manipuladors catalanistes com en Ferran Colom, fill del Descobridor, i d'en Joan Miquel Servent, l'escriptor. El primer anomena "regne de Catalunya" a l'antic Principat, i el segon parla d'un regne de Catalunya però en canvi anomena el "virrei de Barcelona", pel que potser dóna entendre que el regne de Catalunya té diversos virreis, entre els quals el de Barcelona.

De la supressió de les institucions catalanes a la destrucció de la territorialitat.

Com és sabut, amb la desfeta de la Guerra de Successió al s. XVIII s'eliminen les institucions dels diferents regnes de Catalunya, però la concepció territorial no varia massa respecte els dos segles anteriors. Els antics territoris del Principat de Catalunya, el regne de València i el regne de Mallorca conserven aquestes denominacions tot i no tenir les seves institucions pròpies i ser dependents de les de Castella.

És amb les divisions provincials del s. XIX quan es produeix un nou canvi substancial en la concepció del nostre territori a l'Estat castellà. Amb el nou model s'elimina no ja la concepció d'unitat al marge de l'espanyolitat entre els antics territoris catalans, que ja era precària, sinó que es destrueix la unitat de cada un dels territoris històrics per crear diferents províncies. Així, desapareix totalment la denominació de Catalunya com a denominació oficial administrativa en qualsevol àmbit, com també desapareixen les d'Aragó, o Castella mateix. L'antic Principat quedaria dividit bàsicament en quatre províncies (amb inclusió de la Franja de Ponent , en disputa amb Aragó des de segles enrere, repartida entre les províncies aragoneses), el regne de València en tres províncies, i el regne de Mallorca quedaria inicialment convertit en la província de Palma de Mallorca, posteriorment reanomenada de les Illes Balears. El nou sistema administratiu d'inspiració francesa només admet una única referència nacional espanyola, de clara base castellana.

Els intents de desintegració i desestructuració del territori català anirien a un major nivell amb projectes que no arribarien a convertir-se en realitat i que pretenien desvincular el sud de l'antic regne de València de la resta del territori en una zona que englobaria Albacete, Múrcia i Alacant, mentre que el territori de Lleida s'hauria intentat agrupar amb la província aragonesa d'Osca.

Així tenim que Catalunya, de ser la denominació d'un conjunt de territoris passà a ser només la denominació oficial d'un dels territoris que formaven part d'aquella unió, per finalment desaparèixer totalment.

Començar a invertir el procés.

A la I República espanyola, que només durà uns mesos, es recuperaria Catalunya com a denominació d'un dels Estats federats projectats corresponent al territori de l'antic Principat, i després no seria fins a la Mancomunitat de principis del s. XX que es crearia un òrgan administratiu com a simple agrupació de quatre províncies espanyoles, que seria suprimida per la nova dictadura de Primo de Rivera, fins la creació de la Generalitat de Catalunya en el règim autonòmic de la II República Espanyola com a substitut de la proclamada República Catalana. Aquesta autonomia també seria suprimida per la dictadura franquista posterior fins a la mort del dictador i el restabliment d'un règim autonòmic que tornaria a situar el Principat, el País Valencià i les Illes Balears amb una mínima capacitat d'autogestió en els mapes interns de l'Estat castellà, acompanyats i diluïts al mateix nivell entre autonomies de nova creació de la nació castellana com Madrid, dues Castelles, La Rioja, Cantàbria...

Durant tots aquests segles de distorsió espanyolitzadora i amb clara voluntat destructiva de la nostra nació, ininterrompudament s'han donat sempre arreu del territori veus i referències que de forma més clara o ambigua degut a la clandestinitat mantenen viva la catalanitat comuna del Principat, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses. La qüestió del nom de la nació reapareix encara avui dia de forma intermitent per recordar-nos que tenim una qüestió pendent de resoldre: recuperar el poder per definir-nos a nosaltres mateixos sense ingerències dels que qüestionen la nostra mateixa existència com a nació.

S'ha de començar a recuperar sense eufemismes la denominació que vam tenir els antics territoris de la Casa de Barcelona, i en especial els de parla catalana, com a mínim com a denominació històrica. No val Corona d'Aragó (ni molt menys regne d'Aragó), que no era una denominació pròpia utilitzada per la nostra nació, ni pels nostres reis, ni pels nostres cronistes, fins que va ser creada pel nou poder espanyol i imposada durant els segles XVI, XVII i XVIII. Tampoc valen eufemismes moderns com Corona Catalanoaragonesa, que tampoc va ser mai utilitzat en aquella època i que més que reflectir la realitat el que fa és reflectir el complexe que ens han inculcat. Catalunya és el nom històric veraç que la nostra nació aplicava als diversos territoris propis de forma perfectament documentada i real durant els segles XII, XIII, XIV i XV, per molt que alguns l'hagin volgut enterrar.