4 d’oct. 2007

Sobiranisme en ebullició!

Era de preveure, la tardor es presenta calenta, calenta. I no precisament perquè tornem estar, una altra vegada, en període preelectoral. L'eclosió del debat sobiranista és un fet que ja no es pot amagar. Es pot intentar dissimular, sempre hi haurà qui vulgui mirar cap a una altra banda, però la realitat és la que és i qui no l'afronti quedarà en fora de joc. L'entrada en l'agenda mediàtica del sobiranisme no serà flor d'un dia, perquè és el resultat de la constatació empírica que l'Estat en el que vivim, darrere les aparences i les formes, és tan unitari, uniformitzador i uninacional com ho ha estat sempre. I sense cap voluntat de canviar.

L'articulació d'un sobiranisme transversal, que sorgeix de la societat civil amb les plataformes pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés va fent el seu camí, i la recollida de signatures per demanar les competències per als Parlaments dels Països Catalans per convocar referèndums ja arriba al voltant de les 30.000, dotze mil de les quals aconseguides el passat 11 de setembre. Mentrestant, i exclusivament des d'internet, Estatpropi.cat ja va cap a les 15.000 adhesions. A més, la recent formació del Cercle d'Estudis Sobiranistes, amb el vocal del CGPJ Alfons López Tena, proper a CiU, i Héctor López Bofill, de la banda d'Esquerra com a impulsors, contribueix a dinamitzar el debat també dins els partits.

En efecte, la Plataforma per la Sobirania a Convergència ja s'ha pronunciat a favor de convertir aquest partit en el referent del sobiranisme polític al Principat i de recuperar ponts amb ERC de cara a un futur govern amb els independentistes a curt termini, i la plataforma desfederem-nos defensa la separació de CiU com a coalició incidint també en la càrrega que suposa Unió per a l'assumpció del sobiranisme per part de CDC.

A ERC, pel seu costat, els corrents interns Reagrupament.cat i Esquerra independentista també empenyen el partit cap a una recuperació del seu discurs i una acció més explícitament sobiranista.

L'efervescència que s'ha desfermat anirà a més. I l'Estat hispànic castellanocèntric que tenim no para de donar arguments per dir que ja n'hi ha prou. El més que cantat resultat de l'adjudicació de la nova terminal de l'aeroport de Barcelona, que converteix El Prat en un gegantí subministrador de passatgers de l'aeroport madrileny, ha fet que la T-Sud ja comenci a ser coneguda com Madrid-Est o la T-5 de Barajas. Quina reacció tindran els empresaris que tenien l'esperança ingènua que es potenciarien els vols intercontinentals? I que pensaran els qui creien que des de Catalunya es tindria poder decisori en la gestió de l'aeroport quan l'Estat vulgui mantenir la majoria en les decisions que afectin l'aeroport barceloní? Aquesta majoria contra les necessitats de l'economia del país i a favor de la supeditació als interessos centralistes, a la pràctica, es mantindrà sigui via institucional o sigui via política a través dels tentacles del Partit Espanyol. Què pensaran els qui van renunciar a mantenir les competències aeroportuàries en l'Estatutet del Pacte ZP-Mas? La també previsible retallada final que patirà l'estafa del Pacte ZP-Mas al Tribunal Constitucional, després dels darrers moviments per assegurar la majoria conservadora, certificarà la mort definitiva de la via autonomista i de qualsevol opció d'encaixisme, es digui federal simètrica, assimètrica o confederal dins l'Estat espanyol. Qualsevol camí que prengui el catalanisme que no passi pel requisit previ d'aconseguir la plena sobirania de la nació que li dóna nom estarà condemnada al fracàs estrepitós una i altra vegada. Sense sobirania ni dret a decidir, no hi ha cap tipus de relació que valgui, ni amb Espanya, si és el que volem, ni amb Europa.

La proposta del Lehendakari Ibarretexe de fer una consulta popular destapa les vergonyes del catalanisme complaent que a Barcelona es presenta com la solució i a Madrid sempre renuncia als seus principis. El míte de Sísif del peix al cove sembla que ja no se'l creu ni en Jordi Pujol. Ja no valen refundacions del catalanisme sinó és per sumar esforços per la independència, ja no valen horitzons llunyans sense marcar un camí per arribar-hi. L'entesa entre tots els qui volem recuperar la llibertat perduda del nostre país és a prop, però segurament caldrà sacrificis personals per aconseguir-la. Arribat el moment, exisitirà la generositat personal per posar el país per davant de protagonsimes individuals? Una candidatura de consens a l'entorn d'algun dels nous representants del sobiranisme s'haurà de plantejar: podria fer aquest paper el mateix Lopez Tena? Alguns apunten a Joan Laporta com a futur candidat que aglutini el sobiranisme català.

Potser Ibarretxe aconsegueixi la "resolució del conflicte" que cerca amb la seva proposta, o potser no. Però de l'experiència basca n'haurem de treure conclusions i aprenentatge per fer el nostre propi camí. La proposta de Carod Rovira per al 2014 està massa verda, però s'haurà d'anar madurant. En set anys poden passar moltes coses. Tindrem tanta paciència? Per què esperar al 2014 per commemorar els tres segles de la caiguda de Barcelona (enguany en celebram els 300 anys d'Almansa que portaria a la desfeta de 1714), si el 2012 tindrem el VIè centenari del Compromís de Casp, l'inici de la presència d'una dinastia castellana a la Corona Catalana? Potser d'aquí a llavors s'hagi de plantejar si volem o no un Felip VI com a rei. Posats a fer propostes, per què no un referèndum el 2012 per decidir si volem una monarquia o una república als Països Catalans?

Sigui com sigui, l'olla ja fa xup, xup, i alguns pretenen simplement tapar-la des del poder mediàtic i des del poder polític a base de repetir el nom infalible d'una "Constitució, Constitució, Constitució", com si aquell text s'hagi convertit en la versió actualitzada de l'"Una, Gran i Lliure" que tots els menors de 47 anys ni han votat i que es va fer sota la pressió de les armes. Però tothom sap què passa quan es tapa una olla i aquesta es segueix escalfant. Ja ho explicava Antoni Gaudí, "es poden ofegar veus, tancar vàlvules, però llavors la pressió augmenta i creix el perill d'explosió. I si tantes vàlvules es tanquen, l'explosió és inevitable".

Cap comentari: