Madrid contra Espanya.

Public avui un article aparegut al Racó Català el passat dimarts 23 d'octubre amb les interessants reflexions d'en Josep C. Verges sobre el paper de Catalunya en l'Estat espanyol i que pot ajudar a fer pensar en el destí que ens esperaria a valencians i illencs en una Espanya sense el Principat:

MADRID CONTRA ESPANYA.

Madrid lluita a mort contra Catalunya, perquè va contra Espanya. Madrid rep molta més inversió de l'Estat que Catalunya, però tambè que la resta. Per cada 100 euros invertits a Madrid els darrers deu anys, Catalunya n'ha rebut un misèrrim 62, però la resta d'Espanya uns escarransits 71. Madrid discrimina catalans i la resta d'espanyols. La lluita de Catalunya des de 1996, quan jo i altres vàrem plantejar com acabar amb la discriminació fiscal, ha obligat a amagar la discriminació oficial.

Quan Jordi Pujol donava el poder a José María Aznar, en la primera legislatura minoritària els catalans seguíem rebent 38 euros en la intimitat per cada 100 invertits amb rebombori a Madrid. Al segon govern del PP els catalans ja rebiem 59 euros, és a dir la meitat que Madrid, un gran progrès. Amb el minoritari Zapatero hem arribat a la paritat i ara Catalunya, i la resta d'Espanya, rep la mateixa inversió per persona que la capital de l'imperi.

Ha ajudat acabar amb la discriminació oficial de l'Estat que els jacobins del PSOE veuen Madrid com un feu del PP, junt a la provinciana València. Catalunya, igual que amb les transferències a les autonomies, ha permès també que la resta d'Espanya aconsegueixi la paritat amb Madrid. Catalunya no és només la locomotora econòmica, sinó tambè política de l'Estat. Sense Catalunya Espanya seria com Veneçuela o Argentina, amb una macrocapital que s'ho menja tot ofegant el país. Catalunya europeitza Espanya no permetent la discriminació política i econòmica. El dia que marxem, i marxarem si seguim aguantant la incompetència dels monopolis madrilenys que ens fan la vida impossible i no ens deixen crèixer, aquell dia la resta d'Espanya patirà de valent. Veurem si la provinciana València segueix enlluernada de la centralista PP quan tot s'ho emporti Madrid sense que ningú li planti cara com fa Catalunya.

Catalunya és incòmoda, única nació d'Europa conquerida en una invasió militar dels protonazis franco-espanyols. Tenim una cultura política, econòmica i social ben diferent, però Espanya no és Sudamèrica precisament pels catalans. Qui competeix amb Caracas, la Barcelona de Maracaibo? Qui para els peus a Buenos Aires, els latifundistes de la Pampa que hi viuen igual que els latifundistes d'Andalusia, Extremadura i la Meseta ho fan a Madrid? Catalunya fa que Espanya sigui europea, sense que els catalans tinguem grans capitals ni grans empreses ni, desgraciadament, grans polítics.

Els Ferrocarrils de la Generalitat tenen una puntualitat suïssa del 99,7% quan amb Renfe jugues a la ruleta russa cada dia. Certament l'amplada de via és diferenta. Ferrocarrils podria connectar amb Europa, si Madrid ens deixés, i Renfe només amb Moscou. Totes dues són empreses públiques, però la primera la gestionen catalans amb criteris econòmics de competència i la segona, madrilenys amb criteris polítics de discriminació. L'Estat de les Autonomies existeix en gran part gràcies a Catalunya. La fi de la discriminació en les inversions de l'Estat s'ha aconseguit gràcies al debat, primer tècnic i després polític, que hem iniciat i sostingut deu anys els catalans. Si un dia acabem amb la Monarquia del Movimiento i tenim un cap d'Estat que respecti la democràcia de fet, no de paraula, serà gràcies als joves catalans, per molt que incomodin als poders establerts. Que no incomodàvem demanant de joves democràcia i Autonomia? Que no incomodem ara denunciant els privilegis de Madrid? No tenim un got mig buit, sinó bastant ple. L'AVE i la nova terminal de l'aeroport acosten Madrid a Catalunya o l'inrevés. Qui serà el satèl.lit, Madrid que depèn de la política discriminatòria i de l'economia privilegiada, o Catalunya, competitiva i justa? Catalunya fa que Madrid no visqui contra els catalans, però tampoc contra la resta d'Espanya.

Josep C. Verges.

El debat de 8TV.

Vídeo 1



Vídeo 2



Vídeo 3



Vídeo 4

El Baròmetre i el nou múltiplex.

Amb l’aparició del primer informe d’aquest nou instrument que és el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, ja es poden fer algunes consideracions interessants davant la manca d’audiència que es desprèn per als mitjans i productes en català en relació al total que es pot consumir als nostres països. A Tribuna.cat ja han donat el punt de vist positiu de la publicació d'aquestes dades, juntament amb una entrevista al director tècnic del Baròmetre. Personalment, la primera constatació a fer és que no em sorprèn gaire el baix percentatge de seguiment de productes en català per part dels joves. Quina és l’oferta en la nostra llengua sobre el total a cada territori? Quines són les condicions en què arriben al consumidor? Esteim parlant de televisió, ràdio, internet, diaris i revistes, cinema i espectacles... i com deia fa poc el director d’IB3 Antoni Martorell, la gent no veu o deixa de veure un televisió segons la seva llengua, sinó segons allò que s’ofereix. Un altre estudi presentat ahir afirma que més d'un 93% dels residents de les Illes entenen la llengua catalana, però si l’oferta en una llengua o una altra és desigual, no es pot pretendre una militància lingüística dels consumidors per equilibrar la balança.

El conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras, demana la implicació del sector privat per oferir productes i serveis en la llengua del país. Empresaris amb voluntat de guanyar diners amb un mercat ara infravalorat, o fins i tot sense por de perdre diners, tal com passa amb altres iniciatives. I fa bé, perquè un mercat cultural desatès necessita de l’impuls del sector públic, però és la iniciativa privada qui està cridada a trencar prejudicis i oferir allò que molts volem sense que ho trobem. El que és pitjor, però, és que el producte existeixi i falli la distribució perquè arribi a tots els potencials consumidors, com està passant amb les televisions en català.

Els temps en què a les nostres cases arribaven només 2 televisions en català (TV3 i C33) i 2 en castellà (TVE1 i TVE2) han passat a millor vida. Ara mateix, a casa meva n’arriben 2 en català (TV3 i IB3) i més de 20 en castellà. Pel camí de l’aparició de nous canals privats en castellà primer en analògic i després en digital he perdut el Canal 33, Canal 9 (que no emet tota la seva programació en català) i Punt2, que no obstant es poden veure en altres llocs de les Illes. Té mèrit que davant d’aquesta desproporció l’audiència sigui la que és (d'un 8,7% en joves d'entre 14 i 25 anys a les Illes, davant del 6,5% del País Valencià i el 18% del Principat, on l'oferta és major). Amb la regulació de les televisions privades analògiques, ja es va perdre la igualtat de condicions que s’havia aconseguit per poc temps, perquè no es van permetre televisions privades d’àmbit autonòmic o supraautonòmic, i les televisions d’àmbit estatal mai han fet una aposta seriosa per emetre part la seva programació en cap altre llengua que no sigui el castellà. Quina llàstima no disposar de dades en condicions d'igualtat!

I ara, amb la nova era digital, les alarmes s’han encès (des d’aquest bloc hi he fet la meva petita aportació amb aquesta sèrie d'articles) davant la possibilitat que la situació encara empitjori més. Precisament avui la notícia que va aparèixer a Racó Català ha saltat a diversos mitjans de comunicació (com Vilaweb, el Diari de Balears). El Ministeri ja té en marxa l’aprovació d’un decret que permeti concedir un nou múltiplex digital a aquelles comunitats autònomes que acordin amb les veïnes la reciprocitat de les seves televisions públiques i que tenguin ocupats els múltiplex que ja tenen adjudicats. Aquesta mesura permetrà que les Illes Balears, el País Valencià i el Principat de Catalunya intercanviin els seus senyals de televisió pública, si així ho volen els seus respectius Governs. La mesura implica una nova versió del "cafè per tothom" versió TDT i l’enèssima demostració de la incapacitat de l’Estat de tractar cada espai lingüístic de forma específica. Per les ments pensants del nacionalisme espanyol, un espai comunicacional català es contraposa a l’espai comunicacional espanyol, que en cap cas tracta de forma equitativa les diferents llengües de l’Estat, i són incapaços d’imaginar un espai castellanoparlant que no inclogui els territorïs on la llengua pròpia no és el castellà.

El senyal que es podrà rebre amb la nova solució és de 4 canals. És a dir, que si les Illes Balears volen rebre TV3, C33, C9 i punt2 com fins ara, no rebrem ni el 3/24 ni el K3-300 (que es desdoblarà en dos canals: l’infantil i juvenil K3 i el de cinema i sèries 300) ni el futur Esports3 (o com s’acabi anomenant finalment el canal esportiu de TVC) ni el tercer canal de la televisió valenciana. I si es vol rebre alguns d’aquests canals, haurà de ser renunciant, per exemple, al Canal 9 o punt2 si no s’arriba a un acord amb el govern valencià. Com es farà per triar en el seu moment entre rebre el 33 o el K3 o el 300 o el 3/24...

Al Principat es podria rebre IB3, Canal 9, Punt2 i la televisió aragonesa, un fet que permetria als aragonesos veure també algun o alguns canals de TVC, cosa més que desitjable si pensam en la Franja de Ponent. De moment l’únic acord signat és amb les Illes Balears, i continuen les eternes negociacions amb la Generalitat Valenciana.

Al País Valencià, es podria fer el mateix amb el Principat, les Illes, Aragó, Castella-La Manxa i Múrcia. Les demandes de rebre les televisions públiques del Principat i les Illes, íntegrament en català, haurien de pesar en la decisió del govern valencià, però no hi ha res garantit. Res impediria que el govern valencià acordàs la reciprocitat amb terres de parla castellana i deixàs de banda la històrica presència de TVC al seu territori. Un govern capaç de multar una entitat privada amb 300.000 euros per fer allò que hauria d’assumir la pròpia administració pública ja ho diu tot: la presència de la cultura i la llengua pròpia del País Valencià fa nosa als governants colonials.

Cal tenir present que si el Principat disposa ja de dos múltiplex per a TVC (8 canals públics) més un de privat (adjudicat a Emissions Digitals de Catalunya, del grup Godó, per on emet 8TV i hauria d’emetre Vida, Park, i Flaix TV), són en total 3 múltiplex d’àmbit autonòmic, són un total de 12 canals de televisió. Si ara s’hi afegeix el nou múltiplex interautonòmic, que en el seu moment es va voler batejar com a canal eurorregió, seran un total de 16 canals. Mentrestant a les Illes Balears ens hem de conformar amb un múltiplex menys: actualment dos, més el nou múltiplex interautonòmic previst. És clar que tenim un múltiplex insular per cada illa més un múltiplex local.

Què hem de fer els qui volem veure televisió en la nostra llengua? Com ho hem de fer per veure els canals públics que no hi cabran en el nou múltiplex i les privades 8TV, Vida, Park, Flaix TV, Canal 4, M7, InfoTV València, Televisió de Mallorca, Televisió Menorquina, TEF... indistintament des de qualsevol territori de parla catalana?

I aquí és on la iniciativa privada hi pot jugar, i hi haurà de jugar, un paper fonamental. Davant la fragmentació administrativa de l’espai comunicacional català, la plataforma que no em cans de reclamar de televisions i ràdios en català per cable, satèl·lit i internet s’haurà de plantejar tard o prest. Només llavors podrem tenir a casa nostra, si volem, igualtat de condicions per veure televisió en la nostra llengua. Ja se sap, si no tenim un Estat propi, hem de pagar per poder tenir el mateix que els altres, o fins i tot perquè no ens prenguin el que ja tenim.

Oh, Fornells!

No ha pogut ser. La notícia es coneixia aquesta setmana, el recurs de la Plataforma per la conversió de Fornells en el 9è municipi de Menorca ha estat desestimat per la sala del Contenciós-administratiu del TSJ de les Illes Balears. Es tracta d'un tema que no conec de prop, però hi ha coses que no puc evitar de tractar. D'entrada, hi ha una pregunta que em faig: què volen els fornellers? Perquè jo no sé si ningú s'ha plantejat una consulta popular, i més ara que està de moda, per conèixer realment quina és l'opinió del poble.

Si des d'aquest bloc defens un referèndum per conèixer si volem un Estat propi per la nostra nació, és lògic que també ho faci per saber si un poble menorquí vol un Ajuntament propi o no. Perquè és d'açò què parlam, plantejar-ho en termes de separació, segregació, secessió, independència, per alguns paraulotes amb connotacions negatives, respecte d'Es Mercadal o d'Espanya, és enverinar una mica la qüestió ja d'entrada. Com sempre, els aspectes econòmics són un bon pretext per prendre unes decisions que solen tenir més a veure amb les repercussions i interessos polítics que amb el respecte als sentiments d'un poble.

La negació dels sentiments d'identitat en la cultura política i com a fonament per la configuració de l'organització dels pobles segons la seva pròpia voluntat col·lectiva és una herència de l'exercici del poder sobre el territori per dret de conquesta, per drets dinàstics i per dret diví, que ja és hora de superar si realment la democràcia és l'exercici del poder pel poble o només una pantomima limitada a allò que ens deixin triar "els que manen" segons els seus interessos.

En el cas de Fornells, s'ha al·legat que la constitució d'aquest poble com a municipi aniria en perjudici dels serveis que es presten actualment tant a Fornells com a Es Mercadal, i jo em faig més preguntes: és que no existeix la mancomunació de serveis? S'ha de posar la dependència forçada d'un poble respecte d'un altre en contra de la seva voluntat (si és que és el cas, que no ho sé) per davant del dret a decidir el seu propi futur? La pròpia sentència desestimatòria del recurs equipara "la voluntat dels veïns", que en aquest cas no es coneix perquè no s'ha fet cap consulta, amb un simple "caprici o arbitrarietat" que s'ha de sotmetre a un suposat "interès públic" insalvable.

La visualització pràctica de l'existència d'una comunitat humana fomenta la participació entre aquells que es senten representats. Posaré un exemple, que reconec que em serveix per garnar cap a casa i que deu ser la darrera cosa en què pensen els fornellers en relació a la creació d'un Ajuntament propi, però que no deixa de ser certa: en el recompte d'adhesions que faig al mapa per un Estat Propi hi ha 3 adhesions del municipi d'Es Mercadal, però realment no sé si són del poble d'Es Mercadal o si n'hi ha cap de Fornells. Hi hauria més fornellers que s'animarien a adherir-se si ho poguessin fer en nom del seu poble? Ben segur que sí (per cert que ja som 68 menorquins per un Estat propi, la darrera adhesió ve de Ciutadella, que amb aquesta té 20 adherits!). I açò és només un exemple, però si la participació ciutadana és tan lloable com es vol vendre, no participaran més els ciutadans si ho fan en un Ajuntament que sentin com a propi?

Hi pot haver major ingredient per l'interès públic que la voluntat d'un poble? Si Fornells i Es Mercadal han de col·laborar per mantenir els serveis actuals dels seus ciutadans respectius, crec que açò hauria de ser una condició per la creació del nou municipi, però no un impediment, perquè generar frustracions pot ser el pitjor servei que les institucions facin. Però aquest és un preu que no es mesura en euros.

Deix el bloc obert a qualsevol aportació que fornellers, mercadalencs i tothom que ho desitji i que segur que coneixeran el tema molt millor que no jo vulgui fer sobre aquest tema, si hi ha ganes...

López Tena: l'home i la paraula.

Entrevista a la COPE:


Entrevista a E-notícies:


Entrevista a Els Matins de TV3:

1a part:


2a part:


Vilaweb TV: Presentació del Cercle d'Estudis Sobiranistes.


Entrevista a Vilaweb TV:

Què n'hem de fer, del 12 d'Octubre?

L'apropiació del descobriment d'Amèrica: una conspiració d'Estat? (part I)



L'apropiació del descobriment d'Amèrica: una conspiració d'Estat? (part II)



Americae

1492

Americae, de Johan Theodore De Bry (1559). Font: Xpoferens.cat

Video CQC Argentina

L'ACTA DE CONSTANTINOBLE

La font més important per conèixer els fets del juliol de 1558 a Ciutadella és un document anomenat "Acte sobre la Desgràcia de Ciutadella fet en la ciutat de Constantinoble a 7 d'octubre de 1558" i que es llegeix íntegrament des de 1852 en sessió extraordinària del Ple de l'Ajuntament de Ciutadella cada 9 de juliol.

L'autoria de l'Acta recau en el notari Pere Quintana, redactada a requeriment del regent de la governació Bartomeu Arguimbau i del capità Miguel Negrete, i "en presència de Mossèn Johan Merthorell, Mossèn Rafel Bru, prevere, Martí Traver, Johan Aloy, ferrer, e Gabriel Mercadal, de Biniatzèn, naturals de la illa de Menorca" com a testimonis, tots ells captius a Constantinoble segons consta a l'encapçalament del document. En acabar el relat, el notari Quintana escriu: "De les quals coses, axí veres y per mi, dit Pera Quintana, [notari], vistes y en aquelles sempre present y entrevenint, en [presència] dels dits testimonis les dites coses confesant y llohant [esser] veres, he fet lo present acte, encara que en terres ubi mihi non licet meum offitium artis notarie exerciri, sotescrit emperò de [mà] dels dits Regent, Capità y testimonis, en corroboració de la veritat. Suplicans, etc., licet., etc".

D'aquest paràgraf es desprenen dues qüestions a tenir en compte: En primer lloc, ens diu que allò que es diu a l'Acta va ser vist pel propi notari, però diu a la vegada que allò que escriu és "sotascrit emperò de [mà]" del governador Bartomeu Arguimbau i del capità Miguel Negrete i dels altres testimonis. I en segon lloc, que l'Acta és feta en terres fora de la jurisdicció del seu ofici notarial. Que cadascú en tregui les seves conclusions d'aquestes advertències, però si el notari escrivia el que escrivia a requeriment d'Arguimbau i Negrete, era també un requeriment dir que el notari ho havia vist tot amb els seus ulls? I el fet de tenir consciència i deixar constància que l'acta no tenia cap validesa jurídica, encara que sí interès documental, per estar feta en terres fora de la seva jurisdicció, no l'eximia com a notari públic de dir alguna cosa que no fos certa? Potser a l'Acta no es diu tota la veritat, però no sembla que s'hi detecti cap falsedat. Sembla prou encertat el que diu Montobbio Jover, que el notari afirma "que ell mateix ha vist tot el que els compareixents han explicat (...) i empara amb la seva fe pública no només que els compareixents diuen el que diuen, sinó que el que diuen és veritat".

De les firmes que aparèixen al document, és significativa la fórmula emprada pel capità Negrete per signar, en l'únic paràgraf en castellà de l'Acta: "Dic jo, el capità Negrette, que allò desús dit passa així i altres moltes coses que es van fer pel regent i dit capità en servei de sa Majestat, les quals no es poden escriure aquí pel perill que d'açò es seguiria, del que es donarà a sa Majestat raó, si Déu fos servit". Montobbio diu al respecte "un extrem intrigant del document és aquesta misteriosa reserva que consigna el capità Negrete, que signa en castellà, però notem que aquesta reserva no desmenteix res del consignat a l'Acta i es limita a senyalar que, a més, van ocórrer altres coses". Florenci Sastre, per la seva banda, escriu al respecte que "llegint i rellegint l'Acta de Constantinoble, en arribar al final, sempre sorgia en el meu interior un interrogant: perquè el capità Negrete consignava al document un reserva mental". I segueix després: "Equivalia això a dir que a l'Acta no es contava tot o, al manco que el que es narrava es descrivia de manera que no significàs perill pels protagonistes? (...) Aquest interrogant quedava sempre pendent com una espasa de Damòcles".

De tota la informació que se'ns ofereix amb l'Acta, resulta tan interessant el que s'explica en la mateixa com allò que no hi és o que no sabem. Del context en què fou escrita l'Acta no es diu res. Quina era la situació personal d'uns "detinguts en captivitat" que suposadament podien reunir-se i redactar una Acta notarial a Constantinoble per descriure la seva experiència en la defensa de Ciutadella contra els turcs? Participar en la corroboració de dit document favorable a Bartomeu Arguimabau i Miguel Negrete podia comportar esperances o promeses de ser rescatat de la captivitat? Es va redactar l'Acta perquè el regent i el capità podien tenir coneixement o suposar que s'investigaria a Ciutadella la seva actuació en la defensa de la ciutat? En l'Acta es relata com es va procedir a recollir homes de tota l'illa per defensar la capital, però per què no hi ha ni una sola paraula per explicar els tràmits que es van fer per demanar ajuda de fora de l'illa? Tan delicada era aquesta qüestió que ni els responsables en fan la més mínima menció en un document que vol reproduir amb fidelitat tot el que feren en servei de sa Majestat? Potser demanar ajuda exterior anava en contra dels interessos de sa Majestat? I per què en l'Acta no es fa ni una sola menció de la suposada implicació de França en l'atac a Ciutadella? Si segons la documentació espanyola de les investigacions posteriors a l'atac hi havia testimonis que afirmaven que un ambaixador francès viatjava amb la flota turca per rebre la rendició de Ciutadella, no és creïble que els autors de l'Acta no coneguessin aquest fet tan cabdal, ni que s'haguessin oblidat de deixar-ne constància. La mateixa princesa Joana, en una carta al seu germà el rei, fins i tot afirmava, exagerant encara més aquelles informacions manipulades, amb els esforços per implicar els francesos en l'assalt, que els turcs demanaven la rendició a França, mentre que a l'Acta de Constantinoble apareguda molts anys després tan sols consta que els turcs cridaven cada nit a la rendició dels menorquins "en llengua castellana", un detall aquest que no deixa de ser, com a mínim, curiós.

Dels testimonis de les diligències del Regent i Capità que eren presents en el moment de fer l'Acta i que es mencionen a l'encapçalament, crida l'atenció que hi manca la signatura de Johan Aloy. Aquesta mancança no es pot atribuir al fet que no sabés escriure, ja que el propi notari Pere Quintana signa en nom d'un altre dels testimons, Gabriel Mercadal, per aquest motiu concret i, segons diu, d'acord amb la seva voluntat. Per què hi falta llavors aquesta signatura? Devia estar en desacord el mencionat Johan Aloy amb algun aspecte del relat que fa l'Acta sobre la desgràcia de Ciutadella? Volia condicionar la seva firma a deixar constància d'alguna qüestió que finalment no es va incloure?

En l'Acord del Ple del Consell de Menorca de 17 de desembre de 2001 (BOIB núm 3, de 05/01/2002), sobre la inscripció de l'Acta en el catàleg insular de patrimoni històric, es diu en el punt 4 sobre dades històriques que "Des de la seva redacció a Constantinoble fins que, l'any 1620, l'Acta torna a aparèixer a Mallorca, no es tenen notícies certes del seu recorregut". És a dir, que l'Acta no apareix fins 62 anys després de l'assalt, quan ja no hi devia quedar viu cap dels supervivents protagonistes d'aquells fets. I apareix a Mallorca, i no a Menorca.

En Montobbio Jover explica com podia haver estat el viatge de l'Acta fins arribar a Ciutadella d'acord amb les dades de què es disposa, en un relat que sembla extret d'un conte de les mil i una nits, en dir que "un home aficionat als llibres i els papers, un mallorquí de cognom Marimón que imaginam mercader i freqüentador dels ports d'orient té ocasió d'adquirir un lot de papers vells. I se'ls emporta per enriquir la seva col·lecció a sa casa de Mallorca. I quan mor, el seu fill Damià Marimon, que els hereta i que devia ser també aficionat als papers ja que examina un per un els col·leccionats per son pare, troba entre ells una estranya Acta Notarial datada a Constantinoble i relativa al setge de Ciutadella. I com que vol congraciar-se amb un noble menorquí, amic seu, Mossèn Joan Martí, Donzell, també aficionat als papers, li regala aquell rar document". No és fins tres anys després, el 1623, que "el lliura als Magnífics Jurats de l'illa que li havien demanat", i aquests al Governador i Capità General Joan de Castellví amb un escrit que per Montobbio "patentitza la bibliofília dels Jurats, el seu profund apreci per la documentació escrita i per la conservació dels llibres" i que fa que acabin demanant "que s'adoptin una sèrie, quasi exagerada, de mesures". Diuen els Jurats que "han tingut a bé de demanar lo dit Acte originalment en el dit Joan Martí i juntament saber d'aquell de on lo havia hagut...", i en dirigir-se al Governador sol·liciten que "sia servit manar que lo dit Acte originalment sia cosit en lo Llibre de Registres de Privilegis Reals que està en la cort de la sua Governació al peu de la present; i d'aquell juntament ab còpia de la present petició, esser-ne donada una o moltes còpies autèntiques fefaents a la Universitat perquè se puga cosir i insertar en lo Llibre Vermell de Reals Privilegis...".

Després de la desaparició dels arxius de Ciutadella, i en una època de tergiversació de la història en benefici de Castella, no resulta estrany que l'aparició d'un document que testimoniava la defensa de la ciutat rebés un tracte tan especial. Però com no podia ser d'altra manera, el rastre de la censura apareix també, com en tots els textos històrics cabdals i comprometedors de l'època, en la nostra venerada Acta de Constantinoble. En el punt 3 del mencionat acord del Consell, sobre la descripció del document, s'indica que "el darrer full ha desaparegut" i pressuposa que aquest estava en blanc. S'especifica més en el punt 6, sobre el seu estat de conservació, on es descriu: "Parts que hi falten: el darrer full ha desaparegut, tot i que sembla que aquest estava en blanc, ja que les transcripcions que es feren el 1623 no presenten cap addició en comparació amb el document original". Una suposició que, a la vista de com actuava la censura reial i els interessos de la Corona en el control de la informació, amb eliminació de textos i reelaboració de cròniques, no es pot fer sense almenys tenir en compte una altra possibilitat: que dit darrer full hagués estat deliberadament tret de l'Acta abans de fer-se les còpies que demanaren els Jurats pel seu contingut poc convenient. Per què hauria de desaparèixer només un full si aquest estava en blanc? Quina nosa podia fer conservar-lo amb l'estima i el fervor gairebé religiós amb què seria tractada l'Acta de Constantinoble? Què podia contenir aquest darrer full que falta? Hi podria haver informació complementària, un relat diferent o les reserves i desacords plantejats a petició d'en Joan Aloy, que no havia signat la part que ha sobreviscut? De ser així, potser l'Acta va arribar de Mallorca sense aquest darrer full, revisada i amputada per la censura reial, o potser aquesta feina és va fer a Menorca mateix. No deixa de ser significatiu, segons ens deia Montobbio mateix, tot i l'existència de diferents Marimons a Mallorca en aquells anys, que no s'ha pogut identificar i documentar aquests concrets Damià Marimon i el seu pare. Desconec a hores d'ara si aquesta identificació s'ha arribat a produir des que en Montobbio ho va escriure, o si continuen essent un misteri.

Sigui com sigui, l'Acta de Constantinoble no deixa de ser, en paraules de Montobbio, "una peça singular i preciosa, tant pel seu contingut, com per la claredat i precisió del seu estil, valors literaris poc comuns en les narracions heroiques de la seua mateixa època", i destaca com un fet extraordinari que "els principals protagonistes d'uns fets heroics, captius a les masmorres de Constantinoble, facin aixecar una Acta notarial de la seua heroïcitat. Em sembla un cas únic".

Referències:

Acta sobre la Desgràcia de Ciutadella feta a la Ciutat de Constantinoble a 7 d'octubre de 1558. Ajuntament de Ciutadella.

Acord d'inscripció de l'Acta de Constantinoble en el catàleg insular del patrimoni històric de Menorca com a bé documental (BOIB núm. 3, de 05/01/2002).
(http://boib.caib.es/pdf/2002003/mp191.pdf)

MONTOBBIO JOVER, José Ignacio: "Bibliofilia en la Historia de Menorca". Pequeña biblioteca menorquina de Son Vives. Ciutadella 1976.

SASTRE PORTELLA, Florenci: "...Y otras muchas cosas se hizieron...". Monografies menorquines. Ed. Setmanari El Iris. Ciutadella de Menorca, 1993.

Free Burma!

Sobiranisme en ebullició!

Era de preveure, la tardor es presenta calenta, calenta. I no precisament perquè tornem estar, una altra vegada, en període preelectoral. L'eclosió del debat sobiranista és un fet que ja no es pot amagar. Es pot intentar dissimular, sempre hi haurà qui vulgui mirar cap a una altra banda, però la realitat és la que és i qui no l'afronti quedarà en fora de joc. L'entrada en l'agenda mediàtica del sobiranisme no serà flor d'un dia, perquè és el resultat de la constatació empírica que l'Estat en el que vivim, darrere les aparences i les formes, és tan unitari, uniformitzador i uninacional com ho ha estat sempre. I sense cap voluntat de canviar.

L'articulació d'un sobiranisme transversal, que sorgeix de la societat civil amb les plataformes pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés va fent el seu camí, i la recollida de signatures per demanar les competències per als Parlaments dels Països Catalans per convocar referèndums ja arriba al voltant de les 30.000, dotze mil de les quals aconseguides el passat 11 de setembre. Mentrestant, i exclusivament des d'internet, Estatpropi.cat ja va cap a les 15.000 adhesions. A més, la recent formació del Cercle d'Estudis Sobiranistes, amb el vocal del CGPJ Alfons López Tena, proper a CiU, i Héctor López Bofill, de la banda d'Esquerra com a impulsors, contribueix a dinamitzar el debat també dins els partits.

En efecte, la Plataforma per la Sobirania a Convergència ja s'ha pronunciat a favor de convertir aquest partit en el referent del sobiranisme polític al Principat i de recuperar ponts amb ERC de cara a un futur govern amb els independentistes a curt termini, i la plataforma desfederem-nos defensa la separació de CiU com a coalició incidint també en la càrrega que suposa Unió per a l'assumpció del sobiranisme per part de CDC.

A ERC, pel seu costat, els corrents interns Reagrupament.cat i Esquerra independentista també empenyen el partit cap a una recuperació del seu discurs i una acció més explícitament sobiranista.

L'efervescència que s'ha desfermat anirà a més. I l'Estat hispànic castellanocèntric que tenim no para de donar arguments per dir que ja n'hi ha prou. El més que cantat resultat de l'adjudicació de la nova terminal de l'aeroport de Barcelona, que converteix El Prat en un gegantí subministrador de passatgers de l'aeroport madrileny, ha fet que la T-Sud ja comenci a ser coneguda com Madrid-Est o la T-5 de Barajas. Quina reacció tindran els empresaris que tenien l'esperança ingènua que es potenciarien els vols intercontinentals? I que pensaran els qui creien que des de Catalunya es tindria poder decisori en la gestió de l'aeroport quan l'Estat vulgui mantenir la majoria en les decisions que afectin l'aeroport barceloní? Aquesta majoria contra les necessitats de l'economia del país i a favor de la supeditació als interessos centralistes, a la pràctica, es mantindrà sigui via institucional o sigui via política a través dels tentacles del Partit Espanyol. Què pensaran els qui van renunciar a mantenir les competències aeroportuàries en l'Estatutet del Pacte ZP-Mas? La també previsible retallada final que patirà l'estafa del Pacte ZP-Mas al Tribunal Constitucional, després dels darrers moviments per assegurar la majoria conservadora, certificarà la mort definitiva de la via autonomista i de qualsevol opció d'encaixisme, es digui federal simètrica, assimètrica o confederal dins l'Estat espanyol. Qualsevol camí que prengui el catalanisme que no passi pel requisit previ d'aconseguir la plena sobirania de la nació que li dóna nom estarà condemnada al fracàs estrepitós una i altra vegada. Sense sobirania ni dret a decidir, no hi ha cap tipus de relació que valgui, ni amb Espanya, si és el que volem, ni amb Europa.

La proposta del Lehendakari Ibarretexe de fer una consulta popular destapa les vergonyes del catalanisme complaent que a Barcelona es presenta com la solució i a Madrid sempre renuncia als seus principis. El míte de Sísif del peix al cove sembla que ja no se'l creu ni en Jordi Pujol. Ja no valen refundacions del catalanisme sinó és per sumar esforços per la independència, ja no valen horitzons llunyans sense marcar un camí per arribar-hi. L'entesa entre tots els qui volem recuperar la llibertat perduda del nostre país és a prop, però segurament caldrà sacrificis personals per aconseguir-la. Arribat el moment, exisitirà la generositat personal per posar el país per davant de protagonsimes individuals? Una candidatura de consens a l'entorn d'algun dels nous representants del sobiranisme s'haurà de plantejar: podria fer aquest paper el mateix Lopez Tena? Alguns apunten a Joan Laporta com a futur candidat que aglutini el sobiranisme català.

Potser Ibarretxe aconsegueixi la "resolució del conflicte" que cerca amb la seva proposta, o potser no. Però de l'experiència basca n'haurem de treure conclusions i aprenentatge per fer el nostre propi camí. La proposta de Carod Rovira per al 2014 està massa verda, però s'haurà d'anar madurant. En set anys poden passar moltes coses. Tindrem tanta paciència? Per què esperar al 2014 per commemorar els tres segles de la caiguda de Barcelona (enguany en celebram els 300 anys d'Almansa que portaria a la desfeta de 1714), si el 2012 tindrem el VIè centenari del Compromís de Casp, l'inici de la presència d'una dinastia castellana a la Corona Catalana? Potser d'aquí a llavors s'hagi de plantejar si volem o no un Felip VI com a rei. Posats a fer propostes, per què no un referèndum el 2012 per decidir si volem una monarquia o una república als Països Catalans?

Sigui com sigui, l'olla ja fa xup, xup, i alguns pretenen simplement tapar-la des del poder mediàtic i des del poder polític a base de repetir el nom infalible d'una "Constitució, Constitució, Constitució", com si aquell text s'hagi convertit en la versió actualitzada de l'"Una, Gran i Lliure" que tots els menors de 47 anys ni han votat i que es va fer sota la pressió de les armes. Però tothom sap què passa quan es tapa una olla i aquesta es segueix escalfant. Ja ho explicava Antoni Gaudí, "es poden ofegar veus, tancar vàlvules, però llavors la pressió augmenta i creix el perill d'explosió. I si tantes vàlvules es tanquen, l'explosió és inevitable".

Normalitat lingüística a IB3 i doblatges.

Dilluns passat dia 24 de setembre de 2007 naixia una nova televisió, la Televisió de les Illes Balears (IB3), diferent de la PP3 que abans havia ocupat la mateixa freqüència. Sense entrar a valorar els nous criteris de respecte a la pluralitat política o en aspectes purament estètics, que segurament és massa prest per avaluar, allò que caracteritza completament la nova etapa és el tractament que es fa a la televisió balear de la llengua del país. Finalment, la llengua vehicular de tots els programes és la llengua catalana, sense suposades estrelles mediàtiques postisses importades com a excusa per utilitzar la llengua que realment defensa i interessa ideològicament al Partit Nacionalista Espanyol. Ara, l'anterior partit governant no ho tindrà fàcil per criticar des de l'oposició el model lingüístic emprant les anomenades "modalitats insulars", perquè dibuixos animats, presentadors i veus en off utilitzen segons l'ocasió l'article salat o l'article literari (no entraré aquí a discutir si açò és més o menys correcte), mentre que en els cartells de les pantalles electròniques del metro de Palma instal·lats abans de les darreres eleccions hi apareix un "Disculpeu les molèsties" i no un "Disculpau les molèsties". On és la defensa de les modalitats insulars que tant diu defensar el Partit Nacionalista Espanyol? Quina hipocresia!

Despropòsits a banda, la llengua pròpia d'aquesta terra s'ha instal·lat amb normalitat a la televisió de les illes també en sèries i pel·lícules. Crec que per primera vegada en la vida, aquest cap de setmana m'he trobat amb la possibilitat d'optar entre dos canals diferents de televisió per veure una pel·lícula en la meva llengua! Triar entre veure una pel·lícula de dibuixos animats amb els petits de la casa a IB3 o veure la pel·lícula de TV3, triar entre veure "Mars Attacks!" o fer un bon xubec amb "La conquesta de l'Oest" de fons. Visca la normalitat! Aquest augment tan insignificant de l'oferta dóna un sou sentit a la presència del català en els mitjans audiovisuals: veure una pel·lícula en català a la televisió ja no és només "cosa de TV3", sinó "cosa de tots", com deia un lema que corria fa anys per promoure la normalització lingüística a les illes. Quina llàstima que a Canal 9, que per cert a Ciutadella seguim sense poder veure a diferència dels altres ciutadans de Menorca i de les illes, segueixin manant els nacionalistes espanyols.

Amb aquest canvi, simbòlicament tan important, no només hem d'esperar que la quantitat de pel·lícules que podrem veure en català augmenti, sinó que amb el temps hem de demanar que la qualitat dels doblatges també millori substancialment. Vist amb perspectiva, alguns doblatges en català, sobre tot dels primers temps, sincerament, fan pena. I açò no contribueix gens a prestigiar la llengua. Mentre ens fan uns doblatges en català que semblen fets pels "amics de sempre", resulta que en la versió en castellà de la pel·lícula la majoria de dobladors, sinó tots, també són catalans i les seves veus no han estat aprofitades per la versió en la nostra llengua. Darrerament, però, en el tema dels doblatges, amb la posada en marxa del Servei Català de Doblatge (SCD) la situació ha millorat moltíssim pel que fa a la quantitat i la qualitat dels doblatges en català que es poden escoltar en molts dels DVDs que surten al mercat. Uns doblatges que estan fets i disponibles per totes les televisions que els vulguin. I si no els volen, potser serà qüestió que tots ens posem d'acord per demanar-ho. Seria possible en un futur proper convertir el SCD en un organisme interadministratiu participat per totes les administracions i el sector privat per promoure el doblatge en català? La fita, en tot cas, ha de ser millorar la quantitat i la qualitat dels doblatges fins a l'objectiu d'aconseguir el 100% d'estrenes cinematogràfiques i de sèries projectades al nostre país.

I ja que parlam de pel·lícules en català, quan podrem veure a Menorca estrenes en català als nostres cinemes? Si es fan còpies en català de "L'Última Legió", o de "El Guardià", o de "La Guerra dels Móns", o de "Els 4 Fantàstics", o de "La Dàlia Negra", etc... que (amb prou feines) es poden veure al Principat i a algun cinema a Mallorca, per què no les hem de veure aquí també en la nostra llengua? És que els que van al cinema deixarien d'anar-hi? O és que els cinemes on es fan pel·lícules en català estan el més lluny possible i a les hores més inadequades? Esperam també que el nou Govern de les Illes porti la normalitat a les sales comercials dels cinemes, i no només en sessions de "cinema a la fresca". De moment, amb la televisió pública han començat amb bon peu, però açò només ha de ser el principi.