El menyspreu continu de La Bèstia per les seves Colònies.

L'apagada elèctrica a Barcelona bull a internet. Centenars de milers de ciutadans s'han quedat a les fosques a la seva pròpia casa. Sense poder cuinar, sense neveres, sense ràdio ni televisió, sense aigua calenta, medicines de persones majors fetes malbé, restaurants, comerços i oficines tancades per manca de subministrament elèctric. Alguns milers de persones fins a 3 dies així!

Tribuna catalana ja ha encunyat el concepte d'espoli elèctric. Del 25% del total de la factura elèctrica de tot l'Estat que paga el Principat només es rep un 15% de la inversió que Red Eléctrica de España destina a la xarxa de distribució d'energia. Un 10% de diferència! Sembla que baixar de les dues xifres en el dèficit que La Bèstia manté amb qualsevol dels Països Catalans és un somni impossible. La Bèstia necessita xuclar-nos fins que perdem el món de vista.

Molts segueixen pensant ingènuament que Espanya és innocent, com molt bé denuncia un brillant comentari d'un particular anomenat Eduard a l'article Fins quan, Espanya? de S. Sostres a El Singular Digital. Però la indignació s'escampa, i és palesa també en l'escrit El tercer món, de Joan Arnera, que maleeix que "tots aquests bons ciutadans del meu barri, que tant s’han divertit picant contra les paelles, després tornaran a votar els socialistes a les eleccions, i continuaran satisfets de no fer res, sense entendre que la resposta, la solució, l’única manera que té aquest país nostre de tirar endavant, és amb la llibertat, és amb els nostres propis diners, és amb la independència"; o en el d'en Dessmond Resulta increïble, a Itching like grass; o a Un país a les fosques, del bloc Caldesplugues. A Temps d'incertesa no és només que el país estigui a les fosques, sinó que Aquest país és una ruina, i a La trappola fa dies que va el tema, per denunciar el tractament que els mitjans han donat la informació (Lepe i l'apagada), el silenci de les autoritats (el ministre d'industria), o la minimització del problema (10.000 maníacs).

A la blogosfera menorquina en Josep M. Quintana també se'n fa ressò i diu que No és Barcelona, és l'estat espanyol qui està a les fosques. Mentre que a Ni Nuclear ni otras, gracias li repliquen en plan eco-sostenible-que-irresponsables-que-som-els-ciutadans i a Només 5 línies diuen que els nacionalistes no poden entendre què passa. Suposava que es devia referir als nacionalistes espanyols, però quan diu que "...el futur de la distribució d'electricitat és un tema molt més complicat del que sembla a primera vista. I, certament, entendrà que no tot és culpa de Madrid" he pensat, naturalment que tot és més complexe, sobretot quan nosaltres mateixos formam part d'aquest Madrid amb ministres d'indústria de partits espanyols com Piqué, Montilla o Clos! I naturalment que s'ha de fer un consum responsable i un creixement sostenible, però les causes d'aquesta apagada i la seva prolongació en el temps no tenen res a veure amb l'excés de consum, sinó amb la pèssima inversió i gestió de les infraestructures ja existents. És més sostenible omplir la ciutat de grups electrògens amb la contaminació acústica i atmosfèrica que generen?

Si l'estiu passat va ser el caos a l'aeroport d'El Prat, ara fa precisament un any, enguany ha estat açò. Quina serà la sorpresa per l'any que ve? I és que el cúmul de problemes i el malestar català comença a preocupar a Madrid. Als problemes de no tenir una xarxa de transport digne i de servei públic ni per terra (RENFE), mar i aire, ara hi hem d'afegir que ens quedam sense energia gràcies a ENDESA (res de FECSA ni GESA ni altres eufemismes colonials per amagar el control espanyol sobre l'electricitat), a RED ELÉCTRICA DE ESPAÑA i als partits polítics sucursalistes que tenim i que seguim votant majoritàriament.

Algú se'n recorda que fa uns dies en un comentari en aquest mateix bloc ja em queixava de les apagades que hem tingut a Ciutadella, i que per cert es repeteixen cada estiu, o de l'apagada a l'aeroport de Menorca de fa unes setmanes? I és que ja està be! Vivim en una colònia maltractada. De forma conscient o inconscient, els qui han de gestionar els nostres imposts o els serveis centralitzats des de la metròpoli sempre ens deixen a la coa de les seves prioritats. Només servim per pagar i rebre bastonades, que per açò estan els països colonitzats. Quan acabarem la paciència? Quan veurem que Espanya no és més que font de problemes i de mentides des del seu naixement com a idea política fins avui?

Heu vist la darrera gràcia dels nostres polítics? Que dels suposats 2.500 milions d'euros (pura misèria per paliar el dèficit històric de l'Estat amb les illes) amb els que ens van voler vendre el nou Estatut balear res de res? És que tenen cap credibilitat el Partit Espanyol o el Partit Nacionalista Espanyol més enllà de ser sucursals d'enganabeneits colonitzats mentals?

En Francesc Sintes ja explicava l'altra dia en un article la veritat sobre Ibèria i Menorca i donava una versió força interessant sobre els problemes del traçat del TGV per dins Barcelona i el retard en l'arribada de l'alta velocitat: "Ara, quan ja és a punt d’arribar-hi, intenten que el seu traçat passi per sota de la Sagrada Família i la Pedrera, amb la intenció –més que probable—que la societat civil catalana endarreresqui una mica més les obres. Les grans beneficiades tornen a ser Iberia i la T-4". Per què sempre tantes suposades negligències que ens perjudiquen resulta que en realitat són beneficioses per La Bèstia? En el cas de l'energia, precisament les reticències polítiques i ciutadanes que hi havia a la Línia de Molt Alta Tensió (MAT) amb França, amb tot l'impacte paisatgístic que tindrà, podrien haver quedat superades amb aquest accident. Casualitat?

Si el propi alcalde de Barcelona es nega a canviar el traçat del TGV en contra de la majoria del Ple de l'Ajuntament de Barcelona, és que realment No volen que acabem la Sagrada Família? Pensar en les conseqüencies de fer passar el tren d'alta velocitat a escassa distància dels fonaments del temple és recordar l'esvoranc del Carmel, en les esquerdes d'edificis a El Prat, i en efecte, la societat civil ja està mobilitzada amb iniciatives com aquest vídeo:



I si la ficció d'aquest vídeo es converteix en realitat, què diran llavors? Però ja se sap que els que no vulguin entendre-ho, els nacionalistes espanyols i els espanyols senzills, seguiran acusant-nos de victimistes i de insolidaris mentre tots els ciutadans en patim les conseqüències. Que segueixin així, seguim engreixant La Bèstia entre tots, que a cada nova endemesa els partidaris d'un Estat propi augmenten.

PRIMERES REPERCUSSIONS DEL PROJECTE 9 DE JULIOL.

El Projecte 9 de Juliol està en marxa en Es Poblat d'En Talaiòtic des del dia de la seva presentació el passat 29 de juny. Des de llavors ja s'han produit alguns esdeveniments dignes de menció relacionats totalment o parcialment amb aquesta sèrie d'articles.

Publicat ja el segon article de la sèrie, una síntesi dels fets segons el relat que coneixem, la primera nota interessant a destacar va ser la notícia apareguda el dissabte 7 de juliol sobre una moció del grup municipal del PSM de l'Ajuntament de Ciutadella per commemorar l'any que ve el 450è aniversari de l'assalt turc. Felicit sincerament els promotors d'aquesta iniciativa i és d'esperar que la proposta tengui un suport unànim del Ple de la Corporació, amb aportacions de tots els grups polítics i entitats interessades, així com també em congratul d'haver pogut influir d'alguna manera en la presentació de dita proposta des d'aquest humil bloc.

La setmana del 9 al 15 de juliol es va iniciar amb la publicació d'un nou article de la sèrie, el que sens dubte més impacte ha tingut fins ara dels tres. Durant la setmana de dol oficial en Es Poblat d'En Talaiòtic, es van produir fins a 467 visites en diferents pàgines del bloc amb articles sobre la sèrie, sobre tot a la pàgina principal Talaiòtic i a la pàgina de l'article Volem la veritat sobre el 9-J. I les visites continuen augmentant.

També el mateix dia 9 vaig iniciar la publicació dels articles a la pàgina del Racó Català, per tal de millorar-ne la difusió a nivell nacional i que fins ara ha rebut 270 visites, i amb l'esperança que es puguin produir en algun moment aportacions interessants d'altres usuaris sobre els atacs turcs a les costes dels Països Catalans durant el s. XVI que complementin els fets de Ciutadella.

Per altra banda, el setmanari Es Carrer de Menorca (n. 65, de 13/07/07) publicava una notícia d'una pàgina sencera de l'article sobre la implicació de la Corona espanyola en els fets de Sa Desgràcia, amb una síntesi del seu contingut.


Notícia sobre l'article "Volem la veritat sobre el 9-J" al setmanari Es Carrer de Menorca.

La setmana finalitzava amb la publicació el diumenge 15-07-07 al bloc Cròniques d'una nació de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya del segon article de la sèrie, "S'any de sa desgràcia". Des de la FEHC han mostrat el seu interès per seguir publicant informació sobre el Projecte 9 de Juliol.

Finalment, s'ha produit també un primer intent de rèplica arran de la publicació de la notícia al setmanari Es Carrer, amb un article de l'historiador menorquí Josep Pellicer, segons el qual "parlar de Còrsega i dels presents que es feien els representants polítics del s. XVI no és rellevant". La veritat és que no m'esperava una reacció d'aquest tipus tan ràpidament. Deu haver donat algú un "toc" al senyor Pellicer per tal d'intentar desmentir com més aviat millor una hipòtesi que pot incomodar encara més la ja desacreditada historiografia oficial espanyola? O el "toc" se l'ha donat ell mateix? Podeu llegir l'article sencer a continuació per tal que pogueu comparar i us en pogueu fer la vostra pròpia opinió (fent clic sobre la imatge es veu més gran).


Article de Josep Pellicer publicat a Es Carrer de Menorca (n. 66, de 20/07/07).

I jo en primer lloc em deman: que l'armada turca tingués com a destí Còrsega proposada pels seus suposats aliats francesos i en el seu lloc fos atacada Menorca no és rellevant, i sí que ho són les queixes de feligresos pel suport del Papa als francesos i els turcs? I com s'ho deu haver fet el senyor Pellicer per decidir què és rellevant i què no ho és? Perquè el fet és que no es dóna cap argument ni un per fer aquesta afirmació ni s'explica perquè els turcs van canviar els seus plans esquivant els francesos. Quin problema devien tenir els turcs amb el suport que poguessin rebre del Papa o de França? Que potser els preocupava gaire l'opinió dels fidels cristians sobre el pontífex, o és que van rebre algun incentiu major per canviar d'aliat?

En segon lloc, és de destacar que en Pellicer no descarta en absolut els presents que la Corona espanyola pogués fer als otomans que es desprenen de la documentació francesa, i declara que el fet que Felip I i el Solimà tinguessin negociacions era "normal" entre grans potències. Però és que els presents espanyols no anaven només a l'administració turca, sinó directament a l'armada que va atacar Menorca. És perfecte, ara resulta que és normal fer presents per evitar que els suposats enemics ataquin les posessions dels aliats però no fer-ne per evitar que ataquin les possessions pròpies, i per suposat ni plantejar-se que les possessions pròpies siguin el "regal" i que es poden saquejar puntualment per evitar altres perjudicis als interessos de la Corona. Segurament aquest fet sigui més "habitual" del que ens volen explicar, però de normal no ho és gaire.

A banda d'açò, l'article d'en Pellicer conté alguna informació prou interessant que convindrà tenir present en aquesta sèrie pròximament. Segueixin atents a les seves pantalles, que encara hi ha molta tela i açò no ha fet més que començar.

Joan Miquel Servent, l'excels escriptor desnostrat.

Que tants personatges suposadament castellans de la història oficial espanyola siguin un misteri és massa casualitat. El cas del conegut com a "Miguel de Cervantes" és la confirmació de la tergiversació que l'Estat exerceix permanentment contra la veritat. I dic conegut amb aquest nom perquè és el que el mateix escriptor afirmà, que ell era conegut comunament d'aquesta manera i que les seves obres apareixien sense el seu nom. Quin era llavors, el seu veritable nom?

Com en tants altres casos, existeix documentació en què ell mateix afirma contradictòriament que el seu origen és en diferents ciutats castellanes (Madrid, Valladolid, Còrdova, etc), producte d'una censura i reedició de textos de forma descoordinada que pretenien substuir l'autèntica pàtria de l'autor del Quixot. La seva darrera localitat acceptada per la història oficial, Alcalà de Henares, ja s'ha descobert que és un altre frau. Com en el cas del Colombo genovès, a Alcalà hi havia un tal Carbantes, que és el llinatge que consta a la seva partida de naixement amb el nom de "Miguel" afegit posterioment i en lletra diferent, la vida del qual no coincideix en absolut amb l'home culte i d'Estat que era l'autèntic Cervantes.

I també com en el cas d'En Colom, resulta que la vida de l'universal escriptor sí que coincideix, en canvi, amb la dels membres d'una família concreta dels Països Catalans, els Servent de Xixona. La vida de Cervantes transcorre per territoris mediterranis de l'antiga Corona catalana, i a Barcelona es coneix exactament quina és la casa en la que va viure aquest polifacètic home. El mateix llinatge Cervantes és una transformació que el nostre escriptor hauria pogut adoptar per poder publicar les seves obres amb nom castellà fent gala de la seva ironia afegint l'aristocràtic "de" davant del cognom "Serf-antes" (abans serf o servent), indicant a la vegada noblesa i servitud. De fet, Cervantes és com serien anomenats una branca dels Servent que van passar a viure a Castella.

En Jordi Bilbeny localitzà a la biblioteca de Xixona informació de 8 germans Servent de la ciutat, inclòs un Miquel Servent i un Joan Miquel Servent. Aquest darrer és el que hauria estat el "tapat" que amagaria l'autèntica identitat de l'escriptor. Resulta curiós que es digui que va excel·lir (en castellà, "floreció") en diverses gestes i se l'identifiqui com a militar sense donar més explicacions de quines foren dites gestes. El verb excel·lir o "florecer" era usat per anomenar els escriptors d'èxit, pel que el censor que va eliminar la faceta literària d'en Joan Miquel Servent va deixar un rastre que el delata.

Les pròpies obres d'en Servent estan no només plenes de catalanades, com en altres casos ja vists com La Celestina o La vida de Llàtzer de Tormos, sinó que a més el seu contingut té un marcat caràcter polític anticastellà, pel que per Jordi Bilbeny en Servent era un antiespanyolista. Resulta sorprenent la capacitat del nacionalisme espanyol per reconvertir en un símbol propi una persona i una obra que és una dura crítica a la societat de Castella. Que fàcil que és fer veure el que no és quan ni tan sols la majoria dels mateixos propagandistes que parlen de Cervantes no s'han llegit mai cap de les seves obres.

Com ja vam veure anteriorment, a partir del s. XVI els escriptors catalans es queixaven de la impossibilitat creixent per publicar obres en la nostra llengua. Igual que en aquells exemples, en Servent deixa també constància de la seva protesta contra el nou règim lingüístic que es va imposant als Països Catalans per part del seu rei: al Capítol VI de la 1a Part del Quixot, en Servent escriu en relació a un llibre que si "parla en altra llengua que la seva, no li guardaré cap respecte; però si parla en el seu idioma, el posaré sobre el meu cap"; al Capítol XXIV, ens diu que "tot i que posaren silenci a les llengües, no el pogueren posar a les plomes, les quals amb més llibertat que les llengües solen donar a entendre a qui ho vol allò que està enclòs a l'ànima". Diria aquestes frases un castellà que escriu sense problemes en la seva llengua pròpia? O encaixen més bé en les dels nostres escriptors censurats en la seva llengua.

Per poder fer passar tota la crítica i la càrrega política que conté la seva obra, és evident que en Servent havia de mantenir bones relacions amb la censura. És molt possible que molts catalans formassin part de la pròpia maquinària censora de la Corona (exactament igual que ara!) i que si en Servent no era un qualsevol hi hagués negociacions amb alguns dels alts funcionaris de la censura per poder fer-hi entrar paraules, expressions i critiques de forma dissimulada sense que es notés gaire.

Que l'escriptor usat com a símbol de la literatura castellana fos natural del Regne de València i catalanoparlant i no de Castella deixa en mal lloc expressions com parlar del castellà com "la llengua de Cervantes". Com quedarà Espanya si es coneix que les obres del seu escriptor més conegut van ser reeditades i traduides del català al castellà? Com afectaria l'autoestima dels espanyols orgullosos d'un passat que Castella no va tenir i sí els Països Catalans? Es podria digerir? Quin paperot li tocaria fer a l'Instituto Cervantes si s'hagués de canviar de nom per poder seguir promocionant el castellà pel món? Són molts els interessos d'Estat que s'han de mantenir i que juguen per evitar reconèixer i acceptar la veritat, inclòs al nostre propi país. Per sort, la difusió del coneixement no es troba ja sotmesa totalment al control dels interessos d'Estat, i la veritat s'obre camí de forma lenta però constant.

Alguns documents i enllaços per més informació:

Miguel de Cervantes: català de Xixona. Proves i raons d'una ocultació

Notícia a El Punt

Article Diari de Balears

Entrevista a Bilbeny al setmanari Brisas

Altres documents

Tràiler del documental Enigma Cervantes

Ens observen...

El creixement de les adhesions a Estatpropi.cat no passa desapercebuda. Lentament però de forma constant, ja hi ha un 57% de municipis dels Països Catalans amb persones que han declarat que volen un Estat propi, i la xifra d'adherits és ara de 11.713 persones.

En l'anterior escrit feia menció que a Menorca ja hem arribat als 50 adherits, mig centenar de menorquins que volen explícitament que la nostra nació tengui el mateix grau de sobirania que tenen els danesos, els holandesos o els portuguesos i que ara ens és negada per l'Estat castellà. El promotor de la campanya Sumem-nos al mapa per un Estat propi, l'Alex Vizcaino, en feina una referència la setmana passada des del seu bloc El Senyor de les Muntanyes, en el seu article Formentera l'illa més independentista, i Maó ho és més que Ciutadella. Açò és el que es desprèn ara mateix del grau de suport que reb la iniciativa des de les Illes Balears i Pitiüses. Des de la península, per tant, estan també pendents dels moviments que hi ha fora del Principat en el mapa, i es fixen en la pugna entre Maó i Ciutadella per liderar el rànking menorquí.

Per municipis, a Menorca la cosa està així:

1- Maó: 17 adhesions

2- Ciutadella: 15 adhesions

3- Ferreries: 8 adhesions

4- Es Castell: 4 adhesions

5- Es Migjorn Gran: 2 adhesions

6- Es Mercadal: 2 adhesions

7- Sant Lluís: 1 adhesió

8- Alaior: 1 adhesió

Total: 50 adhesions

Em sorprèn que el tercer poble de l'illa en nombre d'habitants, Alaior, estigui a la coa juntament amb Sant Lluís amb un sol adherit. Quin serà el primer dels dos que comptarà amb un segon adherit deixant a l'altre a la coa en solitari? Em consta que a Alaior hi ha bastants més independentistes que l'únic adherit que hi ha ara mateix, i fins i tot que el responsable de la senyera que hi ha ara mateix al municipi en el mapa per l'Estat propi ha fet campanya de correus electrònics entre amics per tal d'aconseguir més adhesions. Hi haurem de seguir insistint... Sens dubte el fet de donar les dades personals pot resultar un fre per molta gent que no se'n refiï, tot i que ja vaig fer una referència a la garantia de confidencialitat en una altra ocasió. No obstant, que en 3 mesos d'existència de la pàgina ja hi hagi 50 adherits menorquins sense més publicitat que la pròpia d'internet no deixa de ser una gran notícia.

Ànims a tots els menorquins que estau a favor d'un Estat propi pels Països Catalans, perquè aquesta és una molt bona ocasió de fer sentir la nostra presència i la nostra voluntat a tots aquells que ens neguen fins i tot la possibilitat d'expressar-la.

En Vizcaino aprofita en un darrer apunt per presentar les novetats en la visualització de les poblacions i les dades a la pàgina, i el principal avantatge és una major facilitat de descàrrega del mapa, que abans era una mica problemàtica segons la capacitat de l'ordinador que la rebia. Descobriu el grau d'adhesions que hi ha arreu de la nació i sumeu-vos al mapa per un Estat propi!

Carta oberta a l'Indignat.

Estimat Indignat,

T'escric aquesta carta per al·lusions al teu comentari del 09 de juliol de 2007, a les 13:52, a l'article Dèficit fiscal (2) del Claustre de Shangri-La en el que ens qualifiques d'exemplars als qui de vegades ens hauria de caure la cara de vergonya. Com que aquest article ja no estava en primera plana, he de donar les gràcies a l'Espia que ens va avisar a n'Oreneta i a mi de les teves paraules i que en Francesc Sintes ja havia contestat. Primer havia pensat de no fer-ne ni cas. Després que et podria haver contestat qualsevol cosa sense pensar massa, però reflexiu com som, he preferit esperar i fer-ho des d'aquí, en calma.

Primer de tot, t'agraesc que comencis el comentari afirmant que "avui no insultaré ningú" perquè així deixes clar que no ens consideres ni a mi ni a n'Oreneta ni a "tota la pesca" com a persones, sinó com a especímens que pots qualificar d'exemplars sense contradir-te en el teu propòsit de no insultar. I en segon lloc, dius que ens hauria de caure la cara de vergonya i no dius perquè. Ho hauré d'endevinar?

Resulta curiós que en parlar d'economia i de balances fiscals (Per què l'Estat no les deu voler publicar? Encara no han tingut temps de decidir amb quins criteris ens les calculen? Quin misteri!) ens parlis de treballadors murcians i estremenys que ningú ha criticat i a qui ningú vol cap mal. És que creus que els problemes de murcians i estremenys són culpa dels catalanistes menorquins? Perquè jo no crec que els nostres problemes siguin ni culpa ni responsabilitat dels espanyolistes estremenys, sinó només nostra. De què esteim parlant, llavors? De política, naturalment! En el fons, seguim tractant de les referències geogràfiques i culturals amb les que ens identificam.

T'ha de quedar clar que si en un Estat independent dels Països Catalans les Illes Balears tinguessim el mateix dèficit fiscal que tenim ara pel fet d'ajudar al desenvolupament de comarques rurals del Principat o de l'interior del País Valencià, tot i que no seria el cas, la situació seria igual d'injusta, de criticable i de denunciable. I més si aquesta ajuda al final a qui més beneficia és al "terratinent aristòcrata castellà o estremeny" o als cacics que tu mateix critiques i que no han de suportar l'esforç fiscal a què ens veim sotmesos els treballadors de les colònies mediterrànies de la Gran Castella, siguin nascuts aquí o hagin vingut per treballar i guanyar-se el pa.

Què és el que realment t'indigna tant, llavors? T'indigna que volguem decidir ser solidaris amb la Creu Roja, amb Amnistia Internacional, amb Intermon, amb Albània, Costa d'Ivori o Nicaragua abans que amb Cáceres o Badajoz? És la unitat espanyola el que realment et preocupa? La solidaritat és una cosa i la presa de pèl una altra de ben distinta.

Dius que no ets catalanista i que no ho seràs mai, ni tens perquè ser-ho. Tu sabràs. En Francesc t'explica que li agrada el flamenc, els toros i el castellà, que havia estat del Madrid i anticatalà. A mi no m'agrada ni el flamenc ni els toros, m'agraden les llengües en general, i no he estat mai del Madrid. Però et diré una cosa, jo també vaig ser anticatalà. I vaig deixar de ser-ho quan vaig començar a pensar per mi mateix i a entendre que les premisses d'aquest anticatalanisme que ens inculcaven de petits no eren certes i fins i tot perjudicials pel nostre país. Quan he de dir quina és la meva identitat em consider ciutadellenc i menorquí, però vaig assumir la meva catalanitat en un procés de reflexió com el vincle que ens uneix i compartim amb la resta de les Illes Balears i Pitiüses, amb Catalunya i el País Valencià. Actituds n'hi ha moltes i de tot tipus, però hi ha comportaments que van més enllà de l'àmbit individual i són autèntiques barreres sociològiques. Trobaràs cap supermercat dels Països Catalans que et convidi a visitar la seva secció de "productes no castellans", per exemple? Rebrà mai una empresa amb seu a Madrid cartes de menorquins dient-los que no volen saber res dels seus serveis mentre la Comunitat de Madrid recapti l'IVA que pagam nosaltres aquí? Perquè ells sí que ho fan, i amb aquests veïns així ens va...



Mentrestant, ja som 50 menorquins dels que tenim internet que demanam un Estat propi. Et semblarà que som pocs, però fa dos mesos erem 37. Quants serem d'aquí a final d'any: 55, 75, 100...? I d'aquí un any? Anam sumant. I en el món que neix amb les noves tecnologies tenim la presència i els mitjans d'expressió que no deus estar acostumat a sentir mirant Telecinco o llegint El Mundo o El País. I per molt que us indigneu, som aquí i aquí estarem. I de cada vegada més!

Ja m'imagin que per tu som l'encarnació del mal. Però saps que et dic? Deixa't seduir pel costat fosc... De bon rotllo eh?

Atentament,

Talaiòtic

VOLEM LA VERITAT SOBRE EL 9-J.

La Desgràcia del 1558 de Ciutadella representa un dels moments que més impacte tenen en la Memoria col·lectiva dels menorquins. Quines foren les causes d'aquest episodi de la nostra història? En la presentació d'aquesta sèrie em demanava quin podia ser el grau d'implicació de la Corona espanyola i del regne de Castella en els fets del 9 de juliol. Pero quins fonaments hi ha per formular aquesta pregunta? Hi ha indicis que permetin fer pensar que aquesta implicació existeixi?

La historiografia oficial mai s'ha plantejat aquesta qüestió obertament, i com a molt s'ha interrogat sobre el paper de França com a teòric aliat dels turcs. Recollint aquesta qüestió, en Miquel A. Casasnovas escriu: "Els testimonis dels supervivents afirmaven que amb l'armada invasora viatjava un ambaixador del rei de França que tenia plens poders per rebre la rendició de Ciutadella. D'altra banda França, aliada aleshores de l'imperi turc, prestà suport logístic a l'expedició, ja que després d'atacar Ciutadella l'armada otomana es dirigí a Toló, on recalà uns dies més tard".

En Florenci Sastre diu també: "La vinguda d'aquesta armada, després de 3 anys de no atacar el Mediterrani occidental, es degué a les gestions de l'ambaixador francès a Constantinoble, monsieur Jean Carcenac, conegut amb el sobrenom de "La Vigne", que, segons els informes espanyols, anava amb l'armada".

No obstant, aquesta documentació d'informes i testimonis s'ha de prendre amb tota la cautela, ja que si Menorca hagués estat l'objectiu de França, per què no es va prendre possessió de l'illa després de la victòria turca? Per què no consta que en La Vigne rebés la rendició de Ciutadella? El mateix Florenci Sastre tampoc creu que sigui cert que l'ambaixador francès viatjàs amb l'armada, "ja que el 3 d'agost de 1558 el rei de França, de Laon estant, li escrivia a Constantinoble una carta, missiva que no hauria tingut sentit si ell hagués viatjat amb la flota". Llavors, s'equivocaven tots els suposats testimonis i informes, o és que no són verídics? Ens trobam davant d'un cas de tergiversació documental amb finalitats polítiques? Quin sentit tindria intentar implicar França per part de la Corona espanyola en l'atac a Ciutadella?

En la documentació francesa apareix una versió força diferent de la situació. Les gestions de l'ambaixador francès a l'imperi otomà havien de tenir la finalitat de reunir l'armada turca amb les naus franceses al Mediterrani occidental per atacar Vilafranca de Niça i acabar la conquesta de Còrsega, possessió de la República de Gènova i tutel·lada per l'Imperi espanyol des de 1528, després d'haver expulsat els francesos. L'any 1553, l'aliança francoturca ja havia ocupat l'illa, però les desavinences entre francesos i l'almirall de la flota turca, Dragut, que segons Florenci Sastre feia "a contracor una guerra en la qual els seus aliats li impedien saquejar les ciutats conquistades" van provocar la marxa dels otomans i la balança s'inclinà a favor de l'Imperi espanyol. En tres mesos les forces hispanogenoveses van recuperar quasi tot el territori perdut.

Però la flota turca, enlloc de reunir-se amb els francesos a Ajaccio, els esquivà descaradament donant la volta pel nord de Còrsega i es dirigí cap a Menorca. A què va ser degut aquest canvi de plans tan radical? Per quin motiu Piali Baixà hauria de provocar un gravíssim conflicte diplomàtic entre França i Turquia, tal com es desprèn de la correspondència francesa?

En la mencionada carta del rei Enric II a l'ambaixador francès monsier La Vigne, el monarca francès es lamenta de les accions dels turcs, que no es van reunir amb la flota francesa i, tot i que els van cercar per complir la seva missió, "va ser trobada en el moment en què havia pres, cremat i saquejat la ciutat de dita Menorca, que hauria durat tres assalts, amb pèrdua de gent de dita armada turquesca i gran consum de municions quan tot s'havia d'emprar en el meu favor i per a l'execució de les meves empreses". Enric II informa el seu ambaixador que malgrat tot, Pialí es mostrà predisposat a complir amb la missió acordada, tot i que el rei francès manifesta les seves sospites que no ho complirà, com en efecte va succeir. I les sospites d'Enric II venien fonamentades pel fet que els turcs haurien rebut suborns dels genovesos per evitar l'atac de les naus franceses i otomanes a Còrsega, "i no s'estimen dits presents en menys de cent o cent vint mil escuts".

El rei Enric II de França agraeix a la mateixa carta a en La Vigne els seus consells i que li ben certifiqui que "vos fareu tot el que pogueu per trencar els tractes dels Genovesos, del rei d'Espanya i de l'Emperador".

En una nova carta del rei francès enviada a Istambul, el to contra l'actuació de Pialí es desferma i implica ja el mateix Emperador otomà. Enric II es queixa dels turcs, que "passant per la ruta de Gènova, on s'han comunicat i conversat per algun espai de temps amb els principals ministres del rei d'Espanya, rebut i mesclat amb la dita Armada ses galeres i naus com amb les meves. De sort que s'estima ara, per tal demostració, que l'amistat i intel·ligència entre el Gran Senyor i els nostres principals enemics és més gran que mai ho fou entre nosaltres dos; i que enlloc d'haver-me estat enviada pel Gran Senyor la seva dita armada per afavorir els meus negocis o assumptes, ha estat per tot el contrari (...). Si els meus ministres haguessin fet un altre tant respecte el menor dels meus amics, jo els hi hauria fet sentir, amb la pèrdua de la seva vida, fins a quin punt tals faltes m'haurien disgustat, esperant bé que el dit Gran Senyor, quan entengui com ha passat tot açò, no farà menys de la seva part". El rei francès demana al seu ambaixador que "em fareu saber com el dit Gran Senyor ha pres les amonestacions que vos li haureu fet; puix si hi veig alguna ocasió de desconfiança o recel, miraré d'ara en endavant a prescindir de l'entreteniment i continuació d'aquesta negociació que em resultaria tan ridícula com inútil".

Com es pot veure, de la correspondència del rei francès no es desprèn precisament cap alegria per l'atac turc a Menorca sinó tot el contrari. I tampoc tenim cap constància que Pialí fos executat com demanava Enric II per no complir amb la missió acordada. En canvi, la percepció que es va escampar a França era d'amistat entre turcs i espanyols. Es podria al·legar que els contactes entre turcs i els "principals ministres del rei d'Espanya" eren per rescatar els captius, però era així realment, o hi havia alguna cosa més? És justificable que unes hipotètiques negociacions per al rescat de captius es facin en un clima de tal amistat entre pressumptes enemics?


La ruta de l'armada turca: Després de saquejar Massa i Sorrento, al regne de Nàpols, en lloc de dirigir-se a l'estret de Bonifaci per reunir-se amb les naus franceses es dirigeixen a l'illa d'Elba, i d'allà al Golf de Galèria des d'on s'enviarà un missatger a Ajaccio per trobar la flota francesa. Les naus de Pialí, sense esperar el retorn del missatger en el temps convingut, parteixen cap a Menorca. Els francesos, en arribar a Galèria, es trobaren que els turcs no hi eren i començaren la seva recerca per les costes de Provença fins que van tenir notícies que havien partit cap a les Balears.

Florenci Sastre, en descriure la ruta de la flota turca, afirma que "a l'illa d'Elba, on havia arribat passant pel canal de Piombino, Pialí signà un pacte secret de no agressió amb la república genovesa". També escriu que "certs autors francesos parlen de traició de Pialí a favor dels genovesos, traició que es preparava des del 1556" i que el motiu de no haver-se reunit amb les galeres franceses fou que havia "signat la seva venda a la Sereníssima República Genovesa". Hi insisteix més endavant afirmant "Que Pialí fou subornat pels genovesos per tal que no atacàs les seves possessions és un fet prou conegut i que l'almirall es movia per incentius econòmics també".

L'historiador menorquí documenta tant la informació que Espanya tenia sobre els acords entre França i Turquia com els moviments dels genovesos. Diu Florenci Sastre: "Si hem dit que la Cort espanyola no estava desinformada respecte als tractes francesos amb els turcs, tampoc ignorava les gestions dels genovesos". Així es desprèn dels informes de l'ambaixador a Gènova. Llavors, el que ens hem de demanar és que si Espanya coneixia les gestions de França per portar l'armada turca al Mediterrani occidental per una banda, i els tractes dels genovesos, aliats d'Espanya, amb els turcs per una altra, quines gestions va fer Espanya per evitar que les nostres costes i illes es convertissin en l'objectiu dels turcs? Quina casta d'aliats eren els genovesos que amb els seus moviments podien convertir la Nació Catalana en el blanc dels atacs de l'armada otomana? Hem de creure que la diplomàcia de Felip I va actuar amb total negligència en aquest afer?

En Florenci Sastre s'aproxima tangencialment a la qüestió quan diu: "Una pregunta que ens podem fer és quin és el paper d'Andrea Dòria, almirall de Felip II, en aquestes gestions davant el Sultà. Actuava lleialment amb el monarca espanyol, duia a terme un doble joc o simplement no estava enterat de res? És impossible creure que Andrea Dòria ignoràs res del que passava, ja que el mateix Pialí li va escriure, i les fonts franceses afirmen que al menys part dels presents rebuts per l'almirall turc provenien de Dòria, però tal vegada es personalitzava en ell el govern de la república, que no dominava. En tot cas en la correspondència amb les autoritats espanyoles no es reflexa cap intervenció seva a favor del pacte amb els turcs. Tal vegada ell fa el despistat i Felip II deixa que el faci, convençut que era millor mantenir del seu costat l'almirall genovès". Sastre, fent referència als contactes previs entre l'almirall de la flota espanyola i la turca d'una novel·la històrica, diu que no s'ha pogut documentar aquesta visita anterior a l'atac turc a Ciutadella, però si una de posterior, i que resulta molt significatiu el que afirma Don Francisco de Córdoba, que diu que l'armada "portava amb ella ambaixador d'aquella senyoria".

Les contradiccions de la documentació espanyola, que tan prest afirmen l'existència d'un ambaixador francès com un de genovès a la flota turca, així com les llacunes existents pel que fa a les gestions de la diplomàcia espanyola amb els turcs, són reveladores del tractament de la informació sobre les causes del 9 de juliol com una autèntica qüestió d'Estat. Quin hauria estat, davant de tot açò, el paper de l'Imperi espanyol de Felip I? Una vegada més, Sastre en dóna la clau, en afirmar que "l'illa de Còrsega, en mans gal·les, barrava a la monarquia hispànica la vital ruta amb Flandes que, partint de Barcelona, passava per la Itàlia del nord, Suïssa, el Franc Comtat, i Lorena o Alemanya, i tallava les possessions espanyoles en dos. Tampoc no era menyspreable el seu valor ofensiu ja que, des dels ports corses, les esquadres franceses podien atènyer fàcilment qualsevol punt de la península italiana, en gran part en mans espanyoles".

Per tant, era preferible perdre Còrsega a mans franceses o un atac quirúrgic i aïllat a Menorca? En el tauler d'escacs de la Mediterrània, Menorca havia de ser pel rei espanyol una peça a sacrificar amb l'objectiu de mantenir Còrsega en poder hispanogenovès i Niça en poder de la casa de Savoia, aliada també de Felip I, i trencar l'aliança entre França i Turquia. No devia formar part Menorca del preu pagat als turcs en el "pacte secret" amb els aliats genovesos? Hi van actuar directament representants del monarca espanyol en el mencionat pacte? Si els turcs van ser subornats per no atacar Còrsega i Niça, objectius que demanava França, no devien menester i acordar un objectiu alternatiu per justificar-se davant els francesos i els seus propis compatriotes?

Després d’haver rebut presents de genovesos i espanyols i d’haver assaltat Ciutadella, els turcs van anar rebutjant totes i cadascuna de les propostes que els francesos els feien per atacar Vilafranca, Niça o Còrsega. És molt significativa la descripció que es fa en una memòria enviada a Istambul contra l'almirall turc, sembla ser que redactada per Mr. De Bostaillé, d’unes naus amb banderes genovesa i espanyola que van descarregar més regals pels turcs durant les negociacions dels francesos per aconseguir l’ajuda de Pialí. Els turcs al·legaren als francesos la dificultat que hi veien en les seves peticions o que no tenien temps, ja que havien de tornar cap a Constantinoble. Però aquestes objeccions eren excuses ridícules injustificables pels francesos, que els demanaven pocs homes (fins als 2.000 soldats van arribar a rebaixar les seves peticions) en comparació amb els efectius destinats a Menorca (entre 12.000 i 15.000). Per altra banda, resulta curiós que Pialí justificàs l’atac a Menorca davant els francesos “per no perdre temps” ja que no tenia la certesa de trobar la flota francesa on estava previst i després al·legui que ha de marxar. A més, en dita documentació s'explica que les naus turques solien tornar a la seva pàtria cap al setembre, mentre que la flota de Pialí deixava el Mediterrani occidental a principis d’agost sense haver fet res de profit pel rei francès.

Per Casasnovas, "l'atac a Ciutadella fou possible a causa dels errors estratègics de Carles V i Felip II al teatre mediterrani", però aquesta opinió i les preguntes d'en Sastre sobre la possible deslleialtat d'Andrea Dòria amb el rei s'expliquen des d'una òptica estrictament menorquina pressuposant que la Corona espanyola hauria d'haver treballat de bona fe per impedir l'atac o, en cas de ser aquest inevitable, procurar la defensa de l´illa, i sense qüestionar-se que pels interessos espanyols convingués el lliurament de Menorca a l'assalt turc. La crua realitat és que precisament amb Sa Desgràcia de Ciutadella la Corona espanyola aconseguia distanciar els turcs i els francesos i impedir els propòsits d'aquests últims, pel que descartar a partir d'aquí la seva implicació activa seria ingenuïtat o autocensura.

Referències:

CASASNOVAS CAMPS, Miquel A.: "Història de Menorca". Ed. Moll, Palma 2005.

SASTRE PORTELLA, Florenci.: "Aunque los de Ciutadella lo hizieron valerosamente...". Ed. Nura, Menorca 2006.

El marco de la toma de Ciudadela de Menorca por Piali Bajá en julio de 1558 en la correspondencia francesa.
(http://www.archivodelafrontera.com/pdf/A-MED23.pdf).

S'ANY DE SA DESGRÀCIA.

El matí del 30 de juny de 1558, unes 140 naus de l'armada turca arribaven a Ciutadella, on desembarcaven d'entre 12.000 a 15.000 homes segons les versions en una illa que segons les dades oficials tenia llavors uns 10.000 habitants. Ciutadella, la capital de l'illa, comptava amb unes 4.000 persones.

En conèixer la presència de les tropes turques a Menorca, el regent de la Governació Bartomeu Arguimbau enviava emissaris a demanar ajuda a Mallorca i Barcelona. L'armada otomana havia fet primer un intent d'acostar-se a Maó el dia anterior, però gràcies al Castell de Sant Felip que s'estava construint i les bateries de què es disposaven, que van enfonsar algunes galeres turques, van poder ser rebutjats.

Inicialment, el capità Miguel Negrete recomanà la rendició de Ciutadella, a la qual cosa s'oposaren els ciutadellencs, que es disposaren a defensar-se dels turcs. Segons ens descriu l'historiador Miquel A. Casasnovas fins i tot es van fer sortides per inutilitzar l'artilleria enemiga. Arguimbau ordenà concentrar a la capital la major part de la població no combatent de Menorca seguint ordres de la princesa Joana en cas d'emergència, i va fer venir reforços d'altres poblacions. En total defensaven Ciutadella 620 homes, inclosos els 40 de la companyia de Negrete. 620 contra un mínim de 12.000 a 15.000 soldats turcs.

Els dies passaven i els menorquins van anar rebutjant els assalts dels turcs en tres ocasions, amb la precarietat dels mitjans de què disposaven, i la defensa es va veure dificultada per l'incendi de la casa de la Universitat, que havia acabat amb les municions restants, i la muralla estava ja mig enderrocada en diversos punts de forma que l'assalt final es preveia imminent.

Les autoritats van autoritzar l'evacuació de la població durant la nit del vuitè dia de setge, però tot i que els exploradors no havien detectat la presència de les tropes turques, la columna d'evacuació fou interceptada per l'enemic, de manera que moltes persones foren mortes o capturades, i la resta es refugià rere les malmeses muralles.

Durant els dies de setge els otomans van devastar la meitat occidental de l'illa fins Es Mercadal, les possessions i les collites cremades i el bestiar mort. Moltes persones van ser capturades. En un dels desembarcaments secundaris cap al sud de l'illa, explica Casasnovas, un important contingent es dirigí cap a Alaior amb les banderes desplegades, però els turcs es van retirar sense atacar la població.

Els menorquins resistiren l'atac dels turcs durant nou dies sense que aparegués en cap moment l'ajuda exterior sol·licitada. El dia 9, els turcs iniciaven l'assalt definitiu en què aconseguiren doblegar la resistència dels escassos defensors supervivents i les tropes turques entraven a Ciutadella. El saqueig durà tres dies després dels quals la ciutat quedà totalment despoblada i destruida.


La badia de Ciutadella a la boca del port de la ciutat menorquina. Al fons, Mallorca.

Per Menorca va suposar la major catàstrofe demogràfica des de la conquesta de 1287, amb una pèrdua de gairebé la meitat de la població total de l'illa i d'almenys tres quartes parts de la de Ciutadella. Entre morts i captius, uns 5.000 habitants havia perdut l'illa.

Josep M. Ruiz Manent escriu: "No fou Ciutadella només la que patí tanta desgràcia, encara que sigui quasi exclusivament per a ella la glòria de la seva heroica defensa. Molt patiren les restants poblacions de l'illa, que es beneficiaven de la vitalitat de la capital. Cal afegir el gran nombre d'auxiliars generosos que donaren la vida a Ciutadella havent estat enviats per les universitats foranes de Mercadal, Alaior i Maó, i també els nombrosos habitants d'aquestes poblacions els quals, per haver vingut a viure a Ciutadella, pagaren també la seva part amb el captiveri o la mort".

Francesc d'Albranca lamentà que "quatre mil menorquins foren presos i duits a Constantinoble: tot d'una captius, després esclaus. Qui hi restà, entre les seves ruines?".

Cada 9 de juliol, Ciutadella rememora aquests fets amb la lectura al Saló Gòtic de l'Ajuntament de l'Acta de Constantinoble, redactada el 7 d'octubre d'aquell mateix any a la capital turca pel notari alaiorenc Pere Quintana.

Els fets de S'any de Sa Desgràcia són coneguts de pràcticament tots els menorquins, el que genera més confusió és explicar el contexte i les causes que portaren aquell exèrcit immensament superior d'una potència com l'Imperi otomà a una illa com Menorca. Perquè efectivament, l'assalt de 1558 fou obra de les tropes de l'armada turca i no un simple saqueig pirata. Les divergències dels diferents autors al llarg del temps sobre els motius d'aquella desgràcia, dels fets que realment van succeir i el paper dels protagonistes d'aquesta història han provocat no pocs debats entre els historiadors menorquins, segons la interpretació dels fets que es desprenen de l'anàlisi de la documentació de què es disposa. En els propers articles hi faré les meves aportacions que pretenen contestar preguntes sense resposta sobre S'any de sa Desgràcia i que generaran, inevitablement, noves preguntes.

Referències:

CASASNOVAS CAMPS, Miquel A.: "Història de Menorca". Ed. Moll, Palma 2005.

RUIZ MANENT, Josep M.: "Assaig històric dels dotze anys que seguiren al de "Sa Desgràcia" de Ciutadella". Ed. Nura Menorca 2004.

El futur és ara!

Record un programa que vaig veure ara fa bastants anys, crec que al Canal 33 (quan encara es podia veure sense problemes a Ciutadella), en què en Xavier Bru de Sala entrevistava Eliseu Climent, President d’Acció Cultural del País Valencià. En Climent, que es mostrava optimista sobre la situació de la llengua al País Valencià, afirmava en una de les respostes que malgrat la decepció que suposava Canal 9 a nivell ideològic i de compliment de la seva funció de normalització, el món de la llengua i la cultura estava guanyat. Deia que amb els mitjans de comunicació tindríem guanyat el present, però que de moment era més important l’educació per assegurar el futur.

També record de la meva època d'estudiant una professora de llengua catalana a l’institut, que reflexionant un dia sobre la normalització lingüística i el paper de l’escola en aquest procés deia que s’havia d’esperar que els fruits arribarien en un futur quan les generacions d’estudiants que s’havien escolaritzat en la llengua pròpia del país s’incorporassin al món laboral.

Ara, molts joves que han passat per una educació en català han de patir no poca frustració quan veuen que la realitat del país que reben dels seus pares no és la que van viure a l’escola. Un bon exemple és aquest article de David Valls: Opinions: Història d’un engany.

Idò bé, aquell futur de què parlava en Climent o tants educadors ja el tenim aquí. No volem ser pessimistes, sinó que volem guanyar el nostre present! I és la responsabilitat d’aquesta generació d’en David Valls que la que vengui darrera no hagi de patir la seva mateixa frustració, perquè sinó potser serà veritat que ja no hi haurà futur. La frustració i l’ansietat és una resistència als canvis, i tenim tota una vida per endavant per convertir en realitat que aquest país funcioni amb la seva llengua pròpia plenament recuperada en tots els àmbits: en els mitjans de comunicació, en el cinema, en els videojocs, en la música, en el món laboral o en l’oci, en la cultura, a casa i al carrer... El projecte de reconstrucció d'un país és apassionant, i ho demostra una vegada més el debat encetat al bloc de n’Ignasi Mascaró Et Inopinanter. No es tracta de ser cansats, ni de convèncer els que no compartiran mai que volguem treballar perquè tinguem el mateix reconeixement que tenen altres també en el camp lingüístic, cultural i nacional, i no només en drets socials. Es tracta de què la nostra ciutadania no és completa si els drets no són iguals per tots.

En el debat a ca n'Ignasi, vaig fer un esment a la situació precària del nostre espai comunicacional. Les notícies recents sobre els plans del nou Govern de les Illes pel que fa a la Televisió Pública IB3, que haurà d’actuar amb estricte compliment de la Llei de Normalització Lingüística, van en el bon camí. La recepció de les televisions en la nostra llengua en TDT d’altres territoris, també. Però el fet és que aquest és un punt de partida, i no un punt final com segurament convé ara al Partit Espanyol de Francesc Antich.

La recent resolució del ministeri de Foment de Joan Clos d’atorgar el segon múltiplex al Govern valencià permetrà als valencians seguir veient TV3 i Canal 33, però no el 3/24 o el canal K3-300 com fins ara, ja que el govern de Camps sembla que prefereix atorgar les altres dues noves freqüències restants als seus amics de la ultradreta espanyola. L’acord per la reciprocitat TVC-TVV sembla en part encaminat, i també el de TVC-TVIB. Haurem d’esperar un altre canvi a la Generalitat Valenciana per aconseguir la reciprocitat TVV-RTVIB, o bastarà que Camps tengui més freqüencies per adjudicar als seus? Deixarem de rebre a les Illes la Televisió Valenciana amb l’apagada analògica? Podran veure els valencians la Televisió Balear algun dia? Mentrestant, les maquinacions per tancar els repetidors de TVC gestionats per l’ACPV dirigida per Eliseu Climent segueix endavant. La darrera ofensiva és contra el repetidor de Castelló.

A banda dels acords de reciprocitat entre els mitjans públics, jo seguesc demanant alguna iniciativa empresarial, que bé podria partir de la Federació Llull, (amb Òmnium, ACPV i OCB), Vilaweb, i altres empreses i associacions compromesos amb el país que es decideixin a cobrir la demanda d’oferir totes les televisions públiques i privades dels Països Catalans per cable com es fa amb Imagenio o Ono. Trencar les barreres administratives i polítiques que ens imposen és també possible des de l'àmbit privat. I els exemples es multipliquen: Info TV ja emet per internet, almenys les seves notícies. I l'antiga TDCat (Televisió Digital de Catalunya), es transforma en la nova Televisió Sense Fronteres, que anuncia que a partir del setembre emetrà per satèl·lit a tota Europa en català, anglès, francès i castellà.

Moviments a la dreta illenca autòctona.

Les darreres eleccions municipals i autonòmiques a les Illes han suposat no poques conseqüències en el panorama polític illenc. La pèrdua de la majoria absoluta del Partit Nacionalista Espanyol ha deixat la formació de la majoria de Govern a Unió Mallorquina, que s’ha decantat per pactar amb els partits de l’esquerra i del país. La nova situació deixa el partit mallorquinista en una posició immillorable per recollir els moderats provinents de la radicalització que els seus fins ara socis i el seu entorn han experimentat darrerament. I més segons qui sigui el successor de Matas, si un Pere Rotger o un Carlos Delgado, que s'assemblen com la nit al dia en qüestions nacionals. L’editorial del Diari de Balears d'avui, cap a una Convergència Democràtica balear?, apunta cap aquest camí. Però els mallorquins tots sols no poden ser, no haurien de ser, l’únic partit autòcton conservador si volen tenir un paper en la política balear que qüestioni el bipartidisme hispànic actual. Des de Menorca i les Pitiüses hi hauriem de dir alguna cosa.

A Menorca, en les darreres setmanes el debat sobre un partit autòcton de centre o centre-dreta que tengui en la defensa de la menorquinitat, de l’autogovern i de la nostra llengua i cultura un dels seus eixos definitoris ha ressorgit amb certa força a la blogosfera. Se n’ha parlat abastament al Claustre de Shangri-La diverses vegades, en ocasió dels articles sobre les eleccions i el dèficit fiscal que patim, i l’aparició del bloc Fòrum Liberal de Menorca també és simptomàtic d’una demanda de la societat menorquina no coberta per l’actual oferta de partits. N’esteim mancats, d’un partit així, i sembla que aquests trets hagin de ser exclusiva del PSM, el que deixa a bona part de la població amb sentit de país i que no comparteix l’ideologia d’esquerres orfe de representació. Es necessita un partit que en matèria d'infraestructures, de turisme o de territori, sigui semblant al que són el Partit Nacionalista Espanyol o l'actual UCM però que tengui el valor afegit d'un menorquinisme desacomplexat, constructiu i cohesionador de la societat illenca.

Els resultats desastrosos de la Unió de Centristes de Menorca el passat 27-M, partit que podria complir aquest paper però que no ho fa, l’aboquen a una refundació o a la desaparició. Ni tan sols la reunió en assemblea d’afiliats d’aquest cap de setmana, amb només sis presentats, sembla haver tingut èxit. Ara carreguen contra en Pau Lluch i en Federico Álvarez pel fracàs. Però els que es queixen tampoc representen cap novetat per al menorquinisme. El seu futur apareix força complicat.

Per altra banda, alguns noms mencionats a vegades per col·laborar en la formació d'una força política menorquinista liberal han fet algun moviment darrerament que pot ser interessant. En Francesc Sintes, des del seu diari d'un cremat, deia l’altre dia que en Josep Maria Quintana deixaria de publicar un article diari al seu bloc. Es veu que necessita temps per llegir, reflexionar i pensar... I en Guillem Camps, que en teoria es retira de la política, és entrevistat al Diari Menorca i diu coses tan interessants com que no es pot donar 120 i rebre 60 en matèria de finançament, que li queda pendent ser Alcalde de Ciutadella, i demanat sobre el seu futur fora del PNE o en una altra formació política respon que també necessita temps per llegir, reflexionar i pensar, "però, deixi'm dir-li una cosa. No dispara vostè en mala direcció. En absolut"... Molt interessants aquestes declaracions d'en Guillem Camps. Cansat deu estar dels seus "companys" de partit a Ciutadella, però sembla que no prou com per seguir participant d'alguna manera de la vida política. Tindrem prest una Unió Menorquina, o una Convergència Democràtica de Menorca? No estaria gens malament!

Música i imatges d'una Illa.

Navegant a la deriva pels mars de la informació, m'he trobat dues joies d'aquelles que no t'esperes i que et sedueixen tot d'una. Es tracta de dos vídeos que combinen música amb imatges de Menorca. El primer es diu Menorca Natural, amb música de Toni Ocaña i imatges d'Evarist Coll, una combinació preciosa que amb un capvespre calorós com avui fa que m'agafin ganes que arribi la tardor. Cap al setembre serà bo de tornar a veure'l per no enyorar l'estiu. El segon es titula Encercla l'illa, amb música també de Toni Ocaña i interpretada pel ja famós Miquel Mariano, autor del Verigut, amb la col·laboració de les veus de Ruth Florit i Cris Juanico. Felicitats a tots els que hi han participat.

Aquí teniu els dos treballs:

Menorca Natural



Encercla l'Illa