1 de febr. 2007

El debat continua...

Ara que la blogosfera menorquina s'ha desvirgat en matèria sobiranista, que no decaigui. El debat iniciat al bloc d'en Pau Gener sa tanca de s'era ha continuat dalt s'arbre, i ara en Francesc Sintes ens promet també una sèrie d'articles dedicats al sobiranisme. El mateix Pau Gener ens demana que no estojem ni les opinions ni els sentiments en el seu nou post, en què es mostra sorprès dels cinquanta-un comentaris recollits en l'anterior. És ver que aquest tema aquí a Menorca encara es troba en una fase molt primària, amb massa elements identitaris per damunt dels arguments de progrés social, dels econòmics, o simplement d'eficiència administrativa i de servei a la ciutadania, però ja hi arribarem...

En el debat desenvolupat al post un poc d'història, esperava una contrarrèplica almenys de na Mafaldeta al meu últim comentari, que era una resposta que ella em demanava expressament, però veig que no ha estat així. En tot cas, m'agradaria insistir en algunes de les qüestions que comentava allà.

Una d'elles és el tema del canvi de llengua, que ja havia tractat des d'aquí. Comentàvem que efectivament el canvi de llengua amb un interlocutor que parla una altra llengua es pot donar per identificació amb l'altre o per complex d'inferioritat. I segur que és cert, però no deixa de ser curiós que la identificació es dóna massa vegades en el catalanoparlant i no en el castellanoparlant. Per què deu ser? Jugam amb igualtat de condicions?

Arran de tot aquest debat un company m'ha recordat un exemple que va trobar per internet i que vé molt bé per explicar la incidència dels hàbits socials adquirits aplicats en aquest cas. Es tracta d'un experiment realitzat amb sis monees, ben alimentades i tancades dins un recinte, en el que hi ha una plataforma en el centre al qual s'hi accedeix per una rampa. Un moment donat, es deixa anar un plàtan a la plataforma, i quan una monea hi puja per agafar-la, es comença a banyar amb mangueres d'aigua a les altres monees. La segona vegada que es deixa anar un plàtan a la plataforma, quan una monea intenta pujar per agafar-lo, les altres l'ataquen perquè ja saben el que els espera i no la deixen pujar, millor que esperi a què donin el menjar com sempre...

Arribats en aquest punt, es canvia una monea del recinte, i quan es col·loca el plàtan a la plataforma, i la nova monea intenta pujar per agafar-lo, evidentment és atacada per les altres. Es canvia de nou una altra monea, i torna a passar el mateix, i quan la darrera monea intenta anar a menjar el plàtan, totes les monees l'ataquen, inclosa l'anterior que ho fa per imitació de les seves companyes i perquè ella va ser atacada.

Al final, s'han canviat totes les monees i quan una nova monea intenta agafar el plàtan de dalt, és atacada per la resta. L'interessant del cas és que cap de les monees que queden ha estat mai banyada amb aigua, cap d'elles no te ni idea de perquè cada vegada que alguna intenta agafar el plàtan de la plataforma "toca" atacar-la, però actuen així perquè és el que sempre han vist fer.

Aquest exemple era utilitzat per explicar l'origen del tabús, en aquest cas el plàtan prohibit, però també explica com s'implanta un comportament social. Segurament cap dels que hem participat en els darrers debats indentitaris a illencs.com hem rebut mai cap garrotada d'un guàrdia civil o d'un professor per parlar en català (els que parlen en castellà no ho crec), però si qualcú creu que aquests fets ben reals no han deixat seqüeles en la nostra societat o pateix un greu desconeixement o actua amb mala fe.

Cap comentari: