Preocupats per la llengua.

Avui matí escoltava “Ara per ara”, el programa de Joan Montse d’IB3 Ràdio. A mig programa, ha sorgit el tema de la defensa de la nostra llengua i la veritat és que resulta sorprenent la confusió que existeix encara sobre el tema. Durant anys s’ha fet molta pedagogia a les escoles i als mitjans de comunicació sobre la unitat de la llengua catalana i per sort aquesta unitat no es qüestiona políticament a les Illes Balears com passa al País Valencià. Però açò no vol dir que estigui encara plenament acceptat per part de tots els illencs que el català es la llengua pròpia d’aquesta terra, sobre tot per aquells que no van tenir l’oportunitat d’aprendre la llengua d’aquest país a l’escola pel simple fet, no ho oblidem mai, que estava prohibida.

Mentre que la llengua imposada era i és l’espanyol o castellà, molts encara veuen en la normalització lingüística una amenaça per al mallorquí, el menorquí, l’eivissenc o el formenterer per no tenir assumit el nom de la llengua, ni l’estàndard lingüístic. I és clar que hem de defensar el menorquí! Però també hem d’entendre que el menorquí és la nostra manera de parlar en català. No hem de perdre paraules ni expressions illenques absolutament catalanes per adoptar-ne d’altres que també són catalanes però utilitzades a la península si podem compartir-les per a usos i àmbits diferents, però hem de tenir clar que el mal major del nostre parlar són els castellanismes i la major amenaça per la supervivència de la nostra llengua és el bilingüisme dels qui parlam en català, mentre que permetem que els que parlen en espanyol a Menorca siguin monolingües hispanoparlants per una idea mal entesa de ser ben educats inculcada socialment pel franquisme. Ja sé que des de Menorca aquest problema sembla minúscul, ja que la gran majoria de la població encara és catalanoparlant. Però en àmplies zones del país com l’àrea metropolitana de Barcelona, les ciutats de València, Alacant o Palma, l’illa d’Eivissa o el Rosselló el català ja està greument amenaçat per l’espanyol i el francès. Amb el temps les majories canvien i açò pot arribar a passar també a Menorca si no en som conscients. Jo sent com una pèrdua pròpia i em preocupa que el català es deixi de parlar a moltes d’aquestes zones de la nostra àrea lingüística.

Si realment ens estimam la nostra cultura, si tenim dignitat com a poble, hem de tenir la voluntat col·lectiva de capgirar aquesta situació. No n’hi ha prou amb la feina feta des de les diferents administracions i des de l’escola. Ara és l’hora que els catalanoparlants, com a col·lectiu i com individus exigim tenir els mateixos drets i els mateixos recursos en la nostra llengua que els castellanoparlants al nostre propi país. I convé recordar que els castellanoparlants tenen el mateix deure de ser educats amb nosaltres com nosaltres ho som amb ells. Per la part que ens toca, a Menorca hem de procurar impedir que ens convertim en una minoria i hem d'integrar en la nostra societat, en la nostra llengua i en la nostra cultura a tots els nous menorquins que arriben i acceptar les aportacions que ens facin sense renunciar a la nostra identitat.