Es Poblat d'en Talaiòtic: 2010

29 de març 2010

Sumar per la Independència

Article publicat a El Punt el 19 de gener del 2010
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/125587.html

Els pobles ocupats sempre han patit l'estigma de la divisió. Sembla una condició prèvia per alliberar-se. No és estrany doncs que els prohoms més conscients del nostre poble ens advertissin sobre aquest perill i de la unitat en facin bandera. Un d'ells, l'escriptor Agustí Calvet (que va passar a la història amb el pseudònim deGaziel), en un dels moments més difícils de la nostra història com era el començament del franquisme, escrivia: «A hores d'ara, ho sacrificaria tot, absolutament tot, a la unió dels catalans. No és que aquesta sigui una tasca indispensable: és l'única.»

Afortunadament no vivim pas en els temps tenebrosos del dictador, però som en una època on cada dia som més els que veiem que el nostre futur serà ben negre si no assolim la independència. És, doncs, un dels instants més cabdals de la nostra història, tot i que som conscients que arribar a l'objectiu no serà fàcil, i per aquest motiu es va imposant entre nosaltres l'esperit d'aquella unió que defensava Gaziel.

Aquest és l'ànim que ha impulsat el manifest Suma Independència que es va presentar el 17 de desembre a Barcelona i del qual sóc uns dels més de 1.900 signants el dia d'avui. Algunes veus ho han volgut presentar com la competència a d'altres opcions independentistes més o menys consolidades a ulls de l'opinió pública. És més, hi ha qui ho veu com una maniobra fosca per dividir el vot independentista quan, de fet, aquest vot està ja repartit de fa anys entre diverses forces amb representació parlamentària. Mireu si no els independentistes que hi ha entre els votants de CiU, ERC o Iniciativa. Fins i tot, els podem veure entre les files del PSC, on alguns dels seus militants han col·laborat de forma entusiasta en l'organització de les consultes del passat 13-D. I no podem oblidar la gran bossa de vots independentistes que es queda a l'abstenció a cada convocatòria. Voleu una divisió més gran del vot independentista que l'actual?

Aglutinar aquest vot per fer-lo efectiu amb vista a la nostra independència no és fàcil. Entre d'altres coses perquè el poble sap perfectament que, en unes eleccions autonòmiques, únicament podem escollir aquells que han d'administrar les engrunes que ens deixa el poder espanyol. Capgirar aquesta situació i transformar les properes votacions al Parlament en un plebiscit per la independència de Catalunya passa per articular un front del «sí» el més ampli i transversal possible. És a dir, una coalició electoral on l'únic comú denominador entre tots els seus integrants sigui l'objectiu de la proclamació d'un Estat català. La procedència i perfil polític dels seus integrants ha de ser variada i representar totes les sensibilitats del país. No es tracta d'estar «dins de» sinó «al costat de». Perquè una coalició és una aliança temporal de persones o partits amb un fi comú, i res millor que això per representar l'anhel d'unitat que reclamen avui la gran majoria de patriotes del país. Sabem que en aquesta unió ni tots som iguals, ni volem ser-ho. A qui agrada la uniformitat? Amb tot, n'hi haurà de més grans i de més petits. I és aquí on rau la clau de l'èxit, a saber coordinar les potencialitats. Una coalició escenifica un autèntic esperit d'equip i les seves cares més destacades poden identificar-se amb els diferents matisos que té avui el moviment independentista. No podem ser tan ingenus de creure que tots els que aposten per trencar amb Espanya estaran disposats a aglutinar-se amb un sol d'aquests matisos i assolir la majoria absoluta.

Per arribar a fer cristal·litzar aquesta iniciativa caldrà veure-hi més enllà de les pròpies files i ser capaç de construir aliances i teixir complicitats. No podem menystenir-nos entre nosaltres perquè tota força independentista, per petita que sigui, és necessària en aquesta batalla titànica. Valorar les fortaleses i possibilitats de l'un o l'altre va molt més enllà d'un simple nombre de militants. En aquestes hores determinants de la nostra història no hi ha lloc per a les petiteses i les enveges de pati de col·legi.

Catalunya ens exigeix deixar de banda els interessos personals i tenir una visió que vagi més enllà de la dels nostres propis convençuts. Els signants de Suma Independència estem disposats a fer aquest gest. Qui ens acompanya a sumar per la llibertat?

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i impulsor del partit Força Catalunya

22 de març 2010

Gerard Sesé

Vull tornar a sentir

El Gimnàs

Sento

Som 10.000 a Brussel·les

15 de març 2010

La misèria de ser una colònia

No han passat ni tres anys des de l’apagada elèctrica que va afectar Barcelona l’estiu de 2007. Llavors la interrupció del subministrament va durar fins a tres dies i va evidenciar el maltractament que rebem en matèria d’inversions i infraestructures no només per part de l’Estat, sinó també per part d’empreses privades gestionades des d’Espanya. En aquella ocasió es va aixecar una onada mediàtica d’indignació i protesta en els mitjans digitals i la blogosfera. Ara ha bastat una nevada per tombar les torres elèctriques gironines i deixar bona part del nord del país a les fosques des de fa ja una setmana, i encara dura… A la tercera nit sense llum en Vicent Partal ja ho qualificava d’Intolerable. Què deu ser quan ja en fa el doble?

El perjudici i les conseqüències ja són més greus que les que va tenir l’aturada a Barcelona, i va més enllà de les pèrdues econòmiques milionàries: un centenar de persones han resultat intoxicades per l’ús de generadors i fins i tot una persona va morir per aquest motiu. La reacció però, tant dels mitjans com de la blogosfera, ha estat sensiblement inferior. És que hi ha cansament i resignació, o és potser perquè qui ha resultat perjudicat ara no és Barcelona, sinó les comarques de Girona?

Veure com milers i milers de persones han de passar els dies i les nits sense electricitat i amb temperatures sota zero per la manca de manteniment de les torres elèctriques durant anys per part d’Endesa i REE resulta una imatge patètica i més pròpia d’un país tercermundista que no d’un país capdavanter i que fins no fa gaire es veia a sí mateix com a motor econòmic europeu. Els intents dels polítics colonialistes de centrar el debat en la necessitat la Línia de Molt Alta Tensió (MAT) només pretén fer el joc als interessos d’aquestes companyies i eludir les seves responsabilitats per no garantir el manteniment d’unes infraestructures que donen un servei públic per part d’empreses espanyoles i desviar l’atenció sobre els problemes de la gent. Només informacions directes de ciutadans que veuen de prop la situació ens permet fer-nos una idea aproximada de la realitat: vivències de persones majors o fillets passant fred, pescadors buidant les seves embarcacions de combustible per alimentar els generadors de l’hospital de Palamós, famílies incomunicades sense prou menjar a casa o sense aigua, gent cercant un hotel o demanant ajuda a familiars i amics per dormir o dutxar-se. Les xifres dels milers d’abonats sense electricitat que segurament es dónen a la baixa amaguen sempre que cada abonat afecta a moltes més persones a cada casa, a cada empresa, a cada hospital o escola.

En els reportatges de Vilaweb TV Apagats i Passen les hores i no torna la llum es poden veure les peripècies que s’han d’enginyar els ciutadans per anar portant el dia a dia sense servei elèctric. A Facebook s’estan reunint els afectats en un grup on també es pot veure la indignació per l’abandó a què es veu sotmesa tanta gent.

L’espoliació econòmica i la condició colonial de la nostra nació es manifesta amb tota la seva cruesa en situacions d’emergència com aquesta, però es tracta d’una constant permanent que es practica de forma cada vegada menys dissimulada. I és que no hi ha diferència de mentalitat entre un gestor sigui polític o empresari quan es tracta d’un espanyol davant d’un client que és català: que pagui o que voti, i que calli. Tant des dels poders públics com des de les empreses privades espanyoles l’asfíxia a la nostra economia i la nostra capacitat de decisió és un símbol d’identitat. Ells creixen o simplement es mantenen mentre els permetem que ho facin amb el nostre treball i els diners que pagam. La incompatibilitat entre voler viure a Catalunya en condicions dignes i defensar la dependència de l’Estat espanyol es va accentuant progressivament.

Tot plegat és un símptoma més de la greu decadència a la que irremeiablement ens aboca Espanya de forma totalment conscient i premeditada si no hi posam solució urgent. I la solucíó, com apunta n’Enric Canela en el seu article setmanal de Deumil.cat, ha de ser la rebel·lió. Una rebel·lió democràtica que ja ha començat, i que fa reaccionar de cada vegada més gent per unir-se a la causa de recuperar la llibertat de Catalunya.

7 de març 2010

Les primàries de la Independència

Ara fa un any que el pes de Catalunya tot just va començar a caure sobre Europa amb la manifestació dels 10Mil a Brussel·les per l’autodeterminació. Se’n va parlar en mitjans de comunicació de tot el mon, però aquell fet no es va quedar en una acció aïllada i els 10Mil a Brussel·les es van convertir en els Deumil en xarxa per l’autodeterminació.

La seva següent iniciativa seria promoure un referèndum d’autodeterminació que ni tan sols va ser admès a tràmit pel Parlament de Principat, amb els vots en contra de CiU i ERC. I avui és evident que aquella negativa del Parlament colonial no va quedar sense conseqüències. Un grup d’irreductibles arenyencs es rebel·laren contra el col·laboracionisme amb l’invasor i contra tanta mediocritat política i es van disposar a organitzar una consulta privada que convertiria el 13-S en el detonant d’una explosió en cadena de participació democràtica.

Les amenaces de l’Estat castellà contra l’Ajuntament d’Arenys de Munt mitjançant l’advocat de l’Estat i la Delegació del Govern, la pressió dels partits colonialistes i la presència dels feixistes més tronats no van fer més que animar la població a donar el seu vot en total llibertat i plantant cara als antidemòcrates espanyols. Personalitats i entitats que havien ignorat i menystingut la consulta que s’estava organitzant a Arenys, davant la trascendència que agafava l’esdeveniment, van haver de córrer a situar-se en el mateix. I naturalment la jornada amb la històrica proclamació dels resultats amb l’espectacular victòria del sí va ser un nou triomf mediàtic internacional. Havien començat les primàries de la independència.

L’actuació de CiU i ERC que al Parlament havien rebutjat la iniciativa per un referèndum també s’ha hagut d’adaptar a l’impuls decidit que des de la societat civil es donava al procés de consultes per tal de no quedar més en evidència i sortir-ne perjudicats.

Avui, mig any després d’Arenys, prop d’un milió de persones ha tingut ja l’oportunitat d’expressar-se a favor o en contra de la independència de la nostra nació amb consultes a la ciutadania realitzades en diverses poblacions el passat 13 de desembre i el 28 de febrer. I els resultats canten: més d’un 90% han votat SÍ a una Catalunya independent. Naturalment els contraris a la democràcia, els que voldrien que la població no pugui expressar la seva opinió sobre qüestions fonamentals que interessen els ciutadans, tenen encara tots els mitjans per intentar treure trascendència a les consultes: el silenciament dels mitjans de comunicació, el boicot dels polítics colonialistes i col·laboracionistes, i de les institucions excepte dels municipis on es celebren les consultes, si tenen el suport de la majoria de l’Ajuntament. L’objectiu és no incentivar la participació, però així i tot els resultats són espectaculars i esperançadors. Amb inclusió en el cens amb dret a vot dels majors de 16 anys i els immigrants, la participació global és d’un 25%, que evidentment seria molt major si es descomptassin aquests col·lectius i més encara si es tractàs d’unes consultes oficials, amb la publicitat i la maquinària institucional funcionant i els partidaris del no fent la seva campanya. Ara volen fer creure que tots els que no voten són contraris a la independència, però menteixen i ho saben, perquè amb els resultats actuals i una participació superior al 50% el sí continuaria essent el guanyador.

Però l’important d’aquestes consultes ara mateix no és la participació, ni tan sols que la majoria a favor del Sí sigui tan clara, sinó la pròpia celebració de les consultes. És posar la independència en el centre del debat polític. És posar contra les cordes els impediments de l’Estat contra els nostres drets democràtics (on han quedat les amenaces de l’Estat contra els Ajuntaments que donassin suport a les consultes?) i la comoditat dels polítics que es fan dir nacionalistes i independentistes i actuen per activa o per passiva en contra de la nostra nació. És la repercussió internacional d’un poble que vol tornar a ser amo del seu destí mentre altres nacions en situació semblant a la nostra s’admiren i aprenen del nostre exemple. I és posar per primera vegada tot el teixit social d’entitats i plataformes a treballar de forma coordinada per un objectiu comú. El salt tant qualitatiu com quantitatiu és inqüestionable: hem passat de comptar adherits en plataformes i manifestants amb intencions diverses i ambigües a comptar vots directes i explícits dels ciutadans per la independència!

Ara les pròximes cites són el 25 d’abril, en què grans ciutats com Girona o Lleida podran donar el seu vot, i una nova sortida a l’exterior el 8 de maig a Ginebra davant la seu europea de l’ONU per continuar posant la llibertat de Catalunya en l’agenda internacional.

A les Illes mentrestant es va constituir el passat desembre la Plataforma Avançam de regidors de diferents partits favorables a l’exercici del dret a l’autodeterminació i de la realització de consultes populars sobre qüestions d’interès per la ciutadania, en el que seria l’equivalent de Decidim.cat del Principat. D’aquí a la celebració de consultes efectives sobre la independència per part d’entitats illenques encara hi ha camí a fer, però la seva presentació pública ja ha provocat els mateixos comentaris despectius i sense cap fonament dels antidemòcrates que posen per davant de tot la submissió a Espanya. Més nerviosos es posaran encara el dia que s’arribi a constituir un Menorca Decideix per organitzar consultes sobiranistes als nostres pobles. Potser descobririen llavors els colonialistes que entre els votants del PPSOE també hi ha menorquins que no veurien gens malament deixar de dependre d’una Espanya que ens resulta una càrrega.

És evident que fa temps que el braç popular del procés d’independència camina amb determinació cap a la creació d’un Estat propi, el que continua faltant és el braç polític i institucional. I està per veure si amb tot aquest moviment hi haurà prou habilitat per articular una proposta política que pugui reflectir-se a les institucions. Els que menystenen els resultats de les consultes no diuen que en la majoria de poblacions el SI ha obtingut tants o més vots que qualsevol dels actuals partits polítics amb representació als municipis on s’han fet. El full de ruta a seguir per tant després de les primàries és evident. La vista està posada en les properes eleccions al Parlament del Principat previstes pel proper octubre o novembre. L’oportunitat d’evolucionar de les primàries de la independència a convertir les eleccions colonials en un autèntic plebiscit és a la cantonada. Serà finalment possible que els vots per la independència en les consultes es tradueixin en vots per la independència a les institucions? I si s’aconsegueix, quina serà la situació d’aquí només un any?

1 de març 2010

II Centenari de la Revolta menorquina de 1810

Avui dia 1 de març és el Dia de les Illes Balears, la festa oficial de celebració de l’aprovació del primer Estatut colonial de les illes sota el règim de la Restauració borbònica espanyola ara fa ja 27 anys. Una festa que naturalment i tot i el temps transcorregut no té cap trascendència ni tradició popular i es limita als actes i discursos institucionals de rigor. Una diada enguany marcada a més per la crisi política pel degoteig constant de casos de corrupció en la partitocràcia balear.

Curiosament, aquesta data coincideix amb la d’un altre esdeveniment rellevant en la història dels menorquins, encara que totalment desconegut per la gran majoria: la Revolta menorquina de 1810. El II Centenari d’aquells fets passarà també segurament desapercebut en els discursos oficials d’avui i en els mitjans de comunicació menorquins i més encara els balears. I no és estrany, perquè en tot poble ocupat és sempre de gran utilitat mantenir en el desconeixement de la pròpia història la població sotmesa. En realitat, la revolta havia començat el vespre del dia 28 de febrer a Alaior, segons relata l’historiador Miquel A. Casasnovas, i l’1 de març va esclatar a Maó i es va estendre als altres pobles de l’illa. Però a qui devem la major difusió i estudi d’aquest episodi de la nostra història és a Andreu Murillo amb la seva obra “La Revolta menorquina de 1810”.

Per què es va provocar aquella revolta? Feia 8 anys que Menorca havia estat incorporada a Espanya en virtud del Tractat d’Amiens. En paraules del propi Murillo, allò implicà un canvi de sobirania, però no de condició. Menorca passaria de ser colònia britànica a colònia espanyola, contràriament al que afirmava la propaganda oficial contemporània de “retorn al senyor natural”. Altres autors com Hernández Sanz o Riudavets comparteixen l’opinió que el govern liberal dels anglesos fou substituit per l’absolut i restrictiu dels espanyols. El malestar acumulat amb la implantació de l’administració espanyola a Menorca, les ingerències en les institucions menorquines, que a la pràctica quedaven buides de contingut i sota el control del Governador, l’abolició de la franquícia comercial que els menorquins havien tingut sota sobirania britànica, la imposició de la duana, la progressiva pressió castellanitzadora i els insults i menyspreus del nou bisbe castellà Pedro Antonio Juano, van acabar amb la paciència dels menorquins. L’assalt a dependències oficials i a les cases dels nous administradors espanyols no es van poder aturar per les autoritats. Finalment es decretava l’expulsió dels espanyols, la suspensió de les quintes, dels drets de duana, de l’estanc i del paper segellat. Però les provocacions de l’ajudant del Governador van fer que els menorquins continuassin la revolta i es va aconseguir també l’expulsió del bisbe Juano.

Durant un temps els gremis menorquins que s’havien revoltat es van apropiar del poder i les disposicions del Governador es dictaven d’acord amb la seva voluntat. En la pràctica Menorca tindria una independència de fet però que en cap moment es proclamaria formalment com sí que farien les colònies americanes, pel que jurídicament la nova situació suposava més una autonomia de caràcter fins i tot més econòmic que polític. Les temptatives de demanar l’ajuda anglesa per defensar el nou règim menorquí toparien amb l’aliança angloespanyola del moment contra França, i la resposta britànica era que no es podien immiscuir en una “qüestió interna” del regne d’Espanya. Naturalment en el llenguatge diplomàtic l’alternativa venia implícita en el missatge dels anglesos, en un context que es repetiria en el segle següent amb els autonomistes catalans del Principat davant el president nordamericà Wilson. La resposta britànica hauria pogut canviar dràsticament, i també el nostre futur, si els menorquins haguessin convertit la “qüestió interna” espanyola en una qüestió internacional oficialitzant la independència. Però no va ser així, i al final novament el poder espanyol aconseguí restablir el seu imperi a Menorca, amb l’empresonament o execució de participants en els disturbis, i imposició d’una multa als municipis revoltats. El que vindria després, forma part del nostre passat i present colonial.

Avui capvespre a les 18:00 hores a Maó, a l’Arxiu d’Imatge i So de Can Victori (Camí des Castell 28), una trobada organitzada pel PSM sobre “El Menorquinisme polític 200 anys després de la Revolta menorquina” serà l’únic acte en què es commemoraran aquells fets amb la xerrada de l’historiador Amador Marí, la presentació del llibre “La nació dels Menorquins” de Nel Martí, i la presentació de la Plataforma de regidors pel dret a decidir a les Illes Balears. El propi full que anuncia l’acte explica que “L’aventura sols durà uns pocs mesos, però 200 anys després encara continua vigent: seguim reclamant un tracte fiscal just, seguim treballant per disposar de suficient autogovern per crear el nostre model de país, i seguim lluitant pel reconeixement de la nostra identitat”. I és que continua vigent perquè com aquells menorquins de fa 200 anys, ens equivocam de marc. Continuam plantejant la nostra reivindicació en termes de “qüestió interna espanyola”. I ens continuam embestint contra la mateixa paret una vegada i una altra. No hem de reclamar “un tracte fiscal just” a Espanya (que no ho farà mai!), sinó disposar i gestionar la totalitat dels nostres impostos; no hem de treballar perquè Espanya ens dóni “suficient autogovern” (que no ho farà mai!), sinó disposar del nostre propi Estat; no hem de lluitar perquè Espanya reconegui la nostra identitat (repetesc: que NO HO FARÀ MAI!), sinó perquè ens reconeguin els altres Estats del món sencer d’igual a igual. Només quan acabem de fer la passa que no van fer els menorquins de 1810 ni els autonomistes dels s. XX podrem deixar de reivindicar, per començar a construir de veritat el país que volem i que ens mereixem en l’Europa mediterrània del segle XXI.

21 de febr. 2010

Tornar a començar

La posada en marxa del segon múltiplex balear de la TDT finalment va arribar aquest passat dijous dia 18 de febrer. Amb tres dies de retard respecte la data inicialment anunciada, l'activació d'aquest nou canal de televisió per part del govern colonial de les Illes deixa el panorama de la següent manera:

Al MUX65:
IB3 - Televisió de les Illes Balears
IB3 - Per on abans emetia TV3Cat, ara emet provisionalment també IB3.
TV3Cat - Per on abans vèiem el canal 3/24, ara emet TV3Cat.
Aprende Inglés TV

El nou MUX26 que s'ha activat aquest dijous emet:
TV3Cat
C33
3/24
Super 3/300

Per tant, de moment tenim IB3 per duplicat al MUX65, i TV3Cat al MUX 65 i al nou MUX26. El doble IB3 presumiblement serà substituit per IBdos quan comenci les emissions el segon canal de la Televisió de les Illes Balears, mentre que el manteniment de TV3Cat al 65 es suposa que ha de ser també provisional. Per rebre el nou MUX26 amb els quatre canals de TVC s'ha de ressintonitzar el receptor de TDT o l'aparell de televisió. No hi ha d'haver problemes en domicilis amb antenes individuals. En aquells que tenguin antena col·lectiva, el més segur és que s'hagi d'instal·lar l'adaptador o amplificador per rebre el nou canal 26 amb els quatre programes inclosos.

Aquests canvis de freqüències sempre són perjudicials per a l'audència dels canals desplaçats, que curiosament sempre son els canals en català, perquè sempre hi ha gent que per desconeixement o per impediments de la comunitat de veïns a fer l'adaptació necessària es queda sense rebre'ls, o quan els torna rebre queden sintonitzats a un nombre diferent del comandament a distància, normalment en els últims llocs de la llista de canals. Uns problemes que s'haurien pogut evitar perfectament si l'encesa d'aquest múltiplex s'hagués fet l'any passat abans de l'apagada analògica a Menorca i les Pitiüses i s'hagés aprofitat l'adaptació que ha hagut de fer tothom per continuar veient la televisió. Però és clar, llavors ja ho haurien fet bé i ja sabem que un govern colonial no es dedicarà precisament a propiciar l'audiència dels canals en la nostra llengua.

8 mesos han hagut de passar des de l'apagada analògica a les illes menors el juliol de l'any passat i 2 mesos des de l'apagada a Mallorca per poder recuperar un canal com el 33 que molts menorquins ja havíem perdut fa anys des del naixement d'IB3 i l'arribada de LaSexta. Uns retards i una lentitud injustificables tècnicament i només explicables per impediments polítics. Al final, s'ha complert el que en el seu moment vaig escriure a La batalla digital. En aquest sentit, les apel·lacions del conseller Albert Moragues dels Partit Colonialista a l'"heroïcitat" que suposa haver aconseguit la recepció de TVC no em causen sinó un fart de riure. Els herois mai es qualifiquen així a ells mateixos. Si fos per ells, encara esperaríem. Quants mesos (o anys???) haurem d'esperar ara perquè els drets d'emissió s'adquireixin conjuntament, per àmbit lingüístic i no per territori i evitar els retalls de programació en pel·lícules, sèries, documentals, retransmissions esportives, etc...? Necessitarem més heroïcitats per tornar a veure l'autèntica TV3 i no el canal internacional TV3Cat? Les declaracions de polítics i mitjans afirmant que a les Balears ja es poden veure tots els canals de TVC no deixen de ser una MENTIDA.

Sigui com sigui, l'activació d'aquest múltiplex és una bona notícia, i és moment de fer valoracions i veure si manté el sentit original continuar la vaga de bloc que va iniciar Es Poblat d'en Talaiòtic el passat 1 de juliol de 2009 amb motiu de la desaparició de TV3 i la seva substitució per TV3Cat, i l'apagada analògica definitiva del 33 i la seva substitució en TDT pel 3/24. Recordem que els objectius que vaig fixar que s'havien de complir almenys en la seva majoria per abandonar la vaga van ser els següents:

- Restabliment del senyal de TV3 a les Balears. És evident que aquest objectiu que va ser el detonant de l'inici de la vaga no es compleix. Seguim rebent el senyal internacional de TV3Cat i no la mateixa televisió que es pot veure al Principat. És cert que la major part de la programació és coincident, però no ens podem conformar amb succedanis i tenir accés només a la mateixa programació que l'estranger. No obstant, com a mínim es consolida la seva presència en un múltiplex que ja difícilment es podrà fer desaparèixer ni modificar per canvis polítics (esperem!).

- Que es garanteixi l'arribada del canal 33 a les Balears. Aquest punt es compliria, almenys en part, ja que com en el cas de TV3Cat, el retorn del canal 33 que podrem veure després d’anys d’impediments també patirà retocs.

- Que el Govern de les Illes Balears posi en marxa el nou Múltiplex destinat a fer possible l'arribada de quatre a sis nous canals en català. Bé, finalment el nou múltiplex a la freqüència 26 s'ha activat amb quatre canals, pel que es podria donar aquest punt també per complert per la mínima. Essent estricte, aquesta activació només ha implicat tres nous canals, la recuperació del 33 i el nou Super 3/300, si comptam que el 3/24 tampoc no el rebíem quan vaig escriure aquell apunt. De moment no hi ha noticies sobre la recepció de cap canal de la Televisió Valenciana ni tampoc d'Andorra TV com darrerament s'havia dit, tot i que la suposada posada en marxa d'IBdos al MUX65 implicararia un nou canal que faria el quart. Caldrà veure què passa amb el darrer canal que queda desaprofitat al MUX65 per on ara encara s'emet el senyal repetit de TV3Cat.

- Que el canal 3/24 ofereixi informació de les Balears de manera estable i permanent i, òbviament, que es pugui veure a les Balears. Aquest punt es compliria també en part. Ja rebem el 3/24 des del passat juliol i ara es consolidarà en el nou multiplex, però evidentment ens tenen tan poca consideració com de costum.

- Que IB3 i la CCMA arribin als acords necessaris per tal de fer canals temàtics conjunts. Alguna cosa s'ha anunciat en aquest sentit, tot i la vaguetat de les declaracions de voluntat política, sobre treballar junts en alguns canals. Aquí es podria donar el cas de col·laborar en el 3/24 o en algun nou canal d’esports, o en un futur canal 300 que es separi del canal Super 3. I l’acord de reciprocitat parla d’un canal conjunt per internet. Naturalment encara no hi ha res de concret de moment, però el cert és que aquest punt ja estava marcat més com a objectiu de futur pròxim que de resultats immediats.

En resum, que podem veure el bòtil mig ple o mig buit. I optimista com som, si podeu llegir aquest article és perquè em decant per veure’l mig ple i per fer cas als qui m’heu demanat en alguns comentaris fets aquí, al facebook i per mail que torni a l’activitat d’Es Poblat. He d’agrair especialment l’adhesió i els suport dels companys blocaires que m’han seguit en la vaga i que vam arribar a ser notícia a Vilaweb els dies sis i set de juliol el passat estiu.

La satisfacció per un fet que hauria de ser la normalitat, com és la consolidació d’un múltiplex amb els canals de TVC, amb el retorn del 33 i l'arribada del 3/24 i el Super 3/300, no ens ha de fer perdre de vista la importància de la qüestió dels drets d'emissió de la programació aliena i d'una veritable col·laboració per crear un espai comunicacional comú del sector audiovisual en català i no d’una simple coexistència o competència sense sentit entre televisions públiques. Temps tindrem d’examinar la programació que ens ofereixen els quatre canals que rebem de TVC per denunciar possibles incoherències en què l’excusa dels drets d’emissió de programacó aliena sigui aplicable en uns casos i no en d’altres, si es dóna el cas. És irrenunciable que els illencs poguem veure la mateixa TV3 que al Principat i que allà puguin veure la mateixa IB3 que veim aquí. I cal seguir insistint en completar la reciprocitat d’emissions de les Illes amb el País Valencià i també amb Andorra.

Comença una nova etapa d’Es Poblat, i serà un plaer tornar a comptar amb les vostres lectures, aportacions i crítiques.