Sense notícies del múltiplex desitjat...

Ara que ja han passat unes noves eleccions, convé recordar als nostres polítics que tenim pendent de resoldre un tema important i de cada vegada més urgent: la correcta recepció a les Illes Balears en TDT dels canals en català del Principat i el País Valencià. Queda poc més d'un any perquè l'apagada analògica afecti Menorca i encara no tenim notícies del famós múltiplex que el govern de l'Estat hauria d'aprovar per fer possible aquesta recepció. Suposam que quan prengui possessió el nou govern que depengui del xantatge implacable dels partits autòctons perifèrics es posaran tots a fer feina per posar solucions d'una vegada.

Fa dies que vam saber que TVCi ja arriba a l'Alguer per TDT. Hauria de ser estrany que TV3 arribi primer en TDT a Sardenya, a l'Estat italià que a les Illes Balears. Però què voleu que digui, la veritat és que no m'estranya tant...

Cal felicitar la iniciativa de l'Obra Cultural de l'Alguer de crear un canal televisiu local que combinarà producció local pròpia amb la programació de TVC internacional. Segons la notícia a l'Avui, el Ministeri de Comunicació italià va concedir el permís "amb la condició que fos una televisió per l'Alguer i que havia de retransmetre en català". Que sorprenent que resultaria que l'Estat castellà posàs com a condició que la Televisió Menorquina per emetre fos una televisió "per Menorca i que hagués de retransmetre en català". Així podríem tenir una televisió local que combinàs la programació local pròpia en català (i no com ara, que de cada vegada parla més en la llengua de Castella que en la d'aquí) amb la programació que ofereix la XTVL, o la programació en català d'alguna televisió com Canal Català, o el 3/24, o InfoTV... (i no amb la Popular TV dels bisbes castellans). És clar que aquí la llicència no depenia de l'Estat, sinó del govern de la Colònia Autogestionada de les Illes Balears, comandada pel Partit Nacionalista Espanyol. I ja podria el Bisbat de Menorca ser també una mica més menorquí i menys colonial!

Una altra notícia a Directe.cat informava que hi ha en marxa una reivindicació per demanar que totes les emissores autonòmiques es vegin en obert a tot l'Estat, i que el municipi de Montmeló ha estat el primer en aprovar una moció per reclamar aquesta emissió en obert mentre que altres ja ho tenen previst. No em sembla gens malament aquesta iniciativa, ja que crec que tard o prest podrem rebre qualsevol televisió d'arreu del món sense limitacions polítiques ni falsos pretextos tècnics. Ja ho diu l'advocat membre del Col·legi d'advocats de Granollers i impulsor de la plataforma pro TV autonòmiques, Antoni Cousiño, que segons Directe.cat ha explicat que l'objectiu de la moció és donar a conèixer a tots els ciutadans que si actualment no es poden veure TV autonòmiques en obert és perquè els poders públics no ho volen. També contrasten aquests impediments polítics amb el fet que la Unió Europea promou una directiva per a permetre l'emissió de les televisions públiques dels diferents estats a tot el territori europeu en obert i en canvi dins de l'Estat castellà, les comunitats autònomes no ho poden fer.

Mentrestant, seguiré esperant que una iniciativa com la que altres somiadors com jo comparteixen en un fòrum de Mondigital.cat d'una Plataforma de TV digital satèl·lit en català es pugui fer realitat.




Un parell d'exemples de les graelles imaginàries d'aquesta possible plataforma de mitjans de comunicació dels Països Catalans.

El sobiranisme optimista.

El divorci entre la partitocràcia del Principat i la societat que se suposa que representa ha quedat més evidenciat que mai en aquestes darreres eleccions. I els nombres canten. Alguns ens han intentat vendre que el vot d'ERC de l'any 2004 era procedent de convergents desencantats amb el pacte CiU-PP. Altres que era un vot aparegut per unes circumstàncies "excepcionals" de reacció ciutadana per part de persones que sense ser independentistes volien mostrar la seva protesta contra el govern per la seva gestió de la informació de l'atemptat de l'11-M o pel linxament mediàtic contra Carod-Rovira per la seva entrevista amb ETA, i que una volta desaparegudes aquelles circumstàncies excepcionals ja no han tornat a votar-los. També ens intenten fer creure ara que els votants que ERC ha perdut en les darreres eleccions s'han passat al PSC com a vot útil per evitar la victòria del PP. Són molts els qui s'empassen el discurs oficial que el republicans han perdut suport per "massa radicals". El darrer cas que podem comentar des de Menorca és el de n'Ignasi Mascaró, que en el seu article Com ho veus, O'Shaughnessy? diu entre altres coses que "l'independentisme no té cap prestigi ni glamour, i podria tenir-ne, com en tenen tantes causes perdudes, minoritàries, discursos contracorrent, utopies malversades", i que "no existeix el més important: independentisme democràtic". Desconec si aquesta darrera afirmació la fa perquè considera que ERC no és independentista (cosa que es discuteix bastant) o perquè considera que no és democràtica (en tot cas, no seria menys democràtica que els altres partits) o les dues coses, però pel que fa a la resta, cap de les anteriors teories és certa. Ni l'independentisme és una causa perduda, ni els vots d'ERC d'ara fa quatre anys van sorgir de CiU, ni ara han anat al PSC.

En efecte, els vots perduts per ERC en les darreres eleccions no s'han perdut perquè els votants pensessin que ERC era "massa radical" i han preferit anar al PSC, sinó que les xifres demostren precisament tot el contrari. Gràcies a la recopilació i l'anàlisi que un company raconaire ha realitzat en Dades objectives sobre les eleccions es pot veure que tots els tòpics que ens intenten vendre no són més que fum, i que l'únic problema del sobiranisme (cal dir democràtic, mestre?) és el de la manca de visualització política real de la voluntat d'una majoria de catalans del Principat d'acabar la relació amb l'actual regne d'Espanya.

Veiem els vots totals als partits del Principat en les darreres tres eleccions a l'Estat castellà:



Amb aquestes dades resulta que al 2004 hi havia 723.164 votants que al 2000 no hi eren, i ERC en puja 448.610. CiU va baixar 134.950 vots. Per tant, queda en evidència que a banda d'aquells convergents que es poguessin passar a ERC, com a mínim 313.660 sufragis van ser un vot que feia 4 anys no hi era, i va anar cap a ERC. I dic com a mínim perquè podria ser que alguns votants convergents passassin a l'abstenció o a altres partits. Pel que fa a la resta de partits, el PSC i ICV pujaven mentre que el PP també baixava com CiU.

Si examinam els resultats d'enguany, es pot veure com tots aquells que van confiar en aquella ERC que parlava clar i que feia gestos de no deixar-ne passar ni una més ara han perdut la confiança en aquest partit. Podem dir sense equivocar-nos que els han abandonat. Sinó com s'explica que hagin votat 398.280 persones menys que l'any 2004, i ERC en perdi 348.975, que vindria a ser el 87,6% dels vots totals perduts? La resta de partits també han perdut vots, excepte el PSC que en guanya 86.029. Realment ens pretenen fer creure que aquests vots procedeixen majoritàriament d'ERC quan ICV n'ha perdut 53.037, CiU n'ha perdut 61.154 i el PP 21.143? Quan ho comparam amb els escons, és evident que és gràcies a la baixada d'ERC i l'abstenció independentista que el PSC ha augmentat els escons.

Per entendre com es manipulen les xifres per amagar el potencial vot independentista, podem veure la següent graella sobre percentatge de vots al Principat durant les tres últimes eleccions a l'Estat castellà:



Aquí tenim la idea errònia del transvassament de vots que interessa que ens creguem, ja que no es té en compte l'abstenció ni vots nuls o blancs. En les eleccions d'enguany de sobte ERC perd el 8% i ICV perd un 0,90% mentre que el PSC guanya un 5,90%, pel que ràpidament es diu que la majoria de votants republicans s'han passat al Partit dels Socialistes Colonials.

Finalment per a veure-ho clar, calculem els percentatges de vot per cada partit sobre el cens total. Això vol dir que sabrem si augmenta respecte al total de possibles votants del cens, ja que tenim en compte el vot blanc, nul i l'abstenció:



Com veim, al 2004 va a votar un 13,72% més d'electors que al 2000 no havia votat. ERC i PSC es queden quasi a parts iguals el nou electorat, ja que els altres tenen poques variacions i com a molt podem dir que CiU n'hi pot passar a ERC una part petita o els perd directament. Així podem deduir que el nou electorat es va repartir a parts quasi iguals en total de vots i percentatge entre ERC i PSC, i la resta (excepte ICV) en perden. És a dir, això és la prova que com a mínim més de la meitat de l'electorat d'ERC va apareixer de cop des de l'abstenció el 2004, i que era quasi tan nombrós com el que acaba de desaparèixer en aquestes darreres eleccions.

Amb aquesta graella, a diferència de l'altra, resulta que el PSC només ha augmentat un 2% de l'electorat total amb el seu increment de 80.000 vots, i es ratifica l'augment d'escons perquè ERC ha perdut l'electoral que va guanyar fa quatre anys il·lusionat pel seu independentisme. Aquells vots de cap manera han anat al PSC. Mirem bé, perquè les dades són clares. Resulta que deixen de votar el 6,67% del total de votants del cens en aquestes últimes eleccions, i oh quina casualitat que ERC fa una baixada del 6,43% del seu electorat total. La resta, com veieu és quasi menyspreable: ICV perd un 1% i CiU menys d'un 1% i el PP un 0,2%. Així, veim definitivament que l'electorat que ha perdut ERC ha anat a l'abstenció.

Aquest electorat abstencionista que majoritàriament procedeix d'ERC es tracta d'un votant que demana inequívocament la recuperació de la Sobirania perduda de la Nació Catalana i que en aquestes eleccions ha volgut deixar clar que ara mateix no es sent representat per cap dels partits que es presentaven. I açò vol dir que s'està a l'espera de novetats en el panorama polític del Principat. En paraules d'Albert Ubach, de Catalunya Acció, "amb el recent –i sonat- naufragi d'ERC en aquestes últimes eleccions espanyoles, s'enfonsa definitivament una manera de fer per la qual molts polítics catalans s'han desviscut. Una manera de fer que ha dut a una classe de dirigents a girar permanentment l'esquena a les aspiracions d'un país que, diguem-ho clar, no els mereixia. S'albira la fi d'un cicle que fa trenta anys que dura: un cicle marcat per una actitud servil per part d'una classe política que ni ha pogut ni ha volgut encarar-se a Espanya, i encara menys trencar amb ella peti qui peti. El càstig que Catalunya ha propinat als actuals dirigents d'ERC representa un dels batecs de vitalitat més punyents que aquest país ha donat en els últims anys. Una mostra que aquest país ja no es deixa esquilar la llana tan fàcilment com anys enrere". Per tant, el lema d'aquesta organització "Per dignitat Abstenció. Comencem a trencar amb Espanya" s'ha demostrat un dels més encertats en l'anterior campanya, i que el toc d'atenció d'en Xavier Mir que ja feia el passat 6 de febrer a ERC: que sigui la darrera vegada, on demanava que els republicans no hi havien d'anar a fer res al parlament de la Gran Castella, tampoc anava gens mal encaminat.

En els pròxims mesos hi haurà esdeveniments interessants. Esteim a l'espera de la sentència de Tribunal Constitucional sobre l'Estatutet del Principat, que pot desencadenar una nova onada d'indignació contra les interpretacions restrictives que aquest òrgan podria fer amb més caràcter polític que jurídic. I dels resultats dels congressos interns que aquest estiu afronten tant ERC com CiU en pot sortir la necessitat d'un nou lideratge que també abans de les eleccions ja es predicava tant de Catalunya Acció com des de Tribuna.cat, on s'atreveixen a apuntar al vocal del CGPJ Alfons López Tena i fundador del Cercle d'Estudis Sobiranistes, i al President del Barça Joan Laporta. I atenció al corrent crític republicà Reagrupament.cat, i a les decisions que pugui prendre Joan Carretero si no aconsegueix que el seu partit canviï el rumb i evitar així el desastre.


Alfons López Tena i Joan Laporta. La pressió social perquè alguna d'aquestes figures sinó les dues encapçalin una nova Solidaritat Catalana podria augmentar els propers mesos.

És tal vegada aquest l'independentisme "de coll i corbata, educat, refinat en l'argument i contudent en la forma, un seductor a la tribuna d'oradors, un aspirant a guanyar consciències" que recomana n'Ignasi Mascaró? Que vagin en compte, per tant, els qui seguint el discurs de sempre afirmen que recuperar la sobirania és una causa perduda, minoritària i utòpica, que amb aquestes més de tres-centes mil persones al Principat que ja no volen saber res de col·laborar amb l'espanyolisme colonialista ni gestionar una autonomia escarransida feta a mida de la voluntat de la Gran Castella, convenientment representades i sumades als que encaren donin suport a una ERC o una CiU definitivament escarmentades per la pèrdua de suport progressiu, podrien donar una sorpresa majúscula en les properes eleccions al Parlament del 2010 on no hi haurà bipartidisme hispànic que valgui ni la necessitat del mal menor del Partit dels Socialistes Colonials per aturar un Partit Nacionalista Espanyol que com sempre no tindrà res a fer. Independència el 2014? Com ja vaig dir una vegada, i per què no un referèndum el 2012 pel VIè centenari del Compromís de Casp?

Aprofitant que demà és dia 25, record que queda un mes just perquè es compleixi un any de la presentació de la pàgina d'Estatpropi.cat, i encara ens queden una quinzena de persones per arribar al primer centenar de menorquins que demanam la sobirania per la nostra nació. No ens podem adormir! Hem de fer un nou esforç per arribar a aquesta xifra rodona en la data assenyalada del primer aniversari de la iniciativa. Sumem-nos al mapa per un Estat propi!

Els vídeos musicals d'en Llure.

He fet tot un descobriment. Resulta que tenim a Ciutadella un artista polifacètic en potència que respon al nom de Llure i que és capaç de fer coses com les que podeu veure i escoltar a continuació. M'hi he pogut posar en contacte amb ell a través de la missatgeria interna del Youtube i arrib just a temps d'anunciar que aquest geni s'estrena davant del públic aquest dijous dia 20 a partir de les 22:00 h al Casino 17 de Gener. Jutjau per vosaltres mateixos, però jo he trobat tant els seus vídeos, algun d'ells amb missatges poc subliminals ben reconeixibles per l'audiència local, com les lletres de les cançons, senzillament fantàstics!

Molta sort dijous vespre Llure!

Cames de paper.



Sa festa de qui menja humans.



Joan Fandango.



Cos.



Monea a un mon de merda.



Silenci a la nit.

Free Tibet!

La bandera nacional tibetana, agermanada amb la bandera nacional catalana.

Aquests dies des del Tibet ens recorden que són una nació ocupada per la Xina, i que la repressió contra la seva identitat i la seva voluntat de recuperar la llibertat no pot quedar amagada darrere la censura informativa, les aparences d'obertura i les imatges de modernitat que rebrem aquest estiu amb motiu dels Jocs Olímpics de Pequín 2008.

Que el Somni Català es faci realitat també per aquest poble i el seu bell país!

Free Tibet.

Occupied since 1950. Peace and Freedom for Tibet.

El meu adéu a Es Carrer de Menorca.

Es Carrer tanca. Ho vaig saber ahir a través del bloc de na Maite Salord, just després d'haver deixat un comentari al Claustre de Shangri-La al que serà el darrer article d'en Francesc Sintes en aquesta revista de Menorca. La notícia no m'agrada gens ni mica, perquè desapareix l'únic mitjà de comunicació d'àmbit insular escrit íntegrament en la llengua d'aquesta terra de què disposàvem.

Segurament moltes de les crítiques que se li han fet poden ser totalment certes, tal vegada no s'aportava gaire cosa més del que la gent que compra el diari cada dia ja sabia, potser la revista hauria d'estar enfocada més a l'anàlisi d'allò que no diuen la resta de mitjans, però hi ha coses que no entenc. Em sembla lògic que hi hagi gent que s'alegrarà del seu tancament per motius polítics, en especial a l'Ajuntament de Ciutadella i als Partits colonials de l'illa, però sembla que n'hi hagi que s'alegren de què desaparegui aquest mitjà i la feina que s'hi feia enlloc de maleir que un producte de la qualitat informativa desitjada i el suport necessari no hagi estat possible. Naturalment, les queixes que l'Ajuntament de Ciutadella no destinava publicitat a aquest mitjà no s'han d'oblidar, però no són excusa perquè un mitjà de comunicació tanqui. I menys quan es tractava d'un mitjà d'abast insular, i no local. Un altre detall que em resulta curiós és per què aquí les revistes més aviat progressistes es moren quan governen les esquerres. Ja va passar amb l'anterior Cap de Ponent de Ciutadella, que va desaparèixer amb el Pacte de Progrés a l'Ajuntament, Consell i Govern Balear, i ara també amb Es Carrer de Menorca en aquest cas amb el Consell, Govern de les Illes i just a una setmana de la victòria del Partit Espanyol a l'Estat. Potser és casualitat, o tal vegada la resposta va en la direcció de la pregunta que fa en Pere Gomila en el seu article de comiat quan es demana si és possible en el món dels mitjans d'avui esser independent i no deixar-hi la pell...

Personalment, he d'agrair a Es Carrer de Menorca totes les vegades que em va dedicar algunes línies al seu espai sobre la blogosfera menorquina. En aquella secció tots els que hi hem sortit alguna vegada hem pogut experimentar la sensació que aquesta mania, passatemps o com li vulgueu dir, d'escriure un bloc des de l'ordinador podia tenir una certa repercussió en un mitjà fora d'internet. Si no record malament, la primera vegada que m'hi vaig veure va ser per una frase meva a l'article Polítics corruptes i partits corruptes, quan es parlava de les converses del llavors conseller d'interior el Govern de les Illes José M. Rodríguez i l'alcalde d'Andratx. Un article, per cert, que podríem repetir ara per parlar de Javier Rodrigo de Santos. També vull fer un esment a un dels temes que més he tractat des d'aquí, i que continuaré tractant, el dels problemes en la recepció dels canals de TVC i TVV a Ciutadella en analògic, i a les Illes en general en el trànsit a la TDT. Des d'aquesta revista es va donar una bona empenta a una qüestió que estava adormida abans de les passades eleccions municipals i al Parlament de les Illes, i que continua sense ser resolta. I tampoc podré oblidar que al meu Volem la veritat sobre el 9-J del passat juliol hi van dedicar una àmplia notícia, després que em demanassin permís a través d'un comentari al mateix article. Volia enviar-los un correu electrònic quan la web d'Estatpropi.cat arribés a la xifra de 100 menorquins adherits, a veure si en feien esment, però ja no hi seré a temps.

Trobaré a faltar anar a comprar la revista els divendres capvespre o dissabtes al matí, i me'n penedesc ara de no haver-hi anat més vegades encara que pogués llegir la revista en algun bar, on ara em mancarà la lectura de l'editorial, els reportatges, els articles dels col·laboradors, la secció d'en Miquel Borinot, el Menorca en bloc... I també les notícies que es donaven, ja que no som dels qui llegesc els diaris menorquins cada dia, tot i que els tenc enllaçats en aquest bloc. Per totes aquestes coses, moltes gràcies a Es Carrer de Menorca. Confiem que no haguem d'esperar molts anys perquè un nou projecte pugui veure la llum, ni que hagi de guanyar de nou la dreta perquè hi torni a haver ganes.

CAPTIUS DE LA HIPOCRESIA I LA DESVERGONYA

Explicar la captivitat dels illencs que els otomans capturaren el juliol de 1558 a Menorca i l'alliberament dels pocs que van poder ser redimits donaria per contar milers d'històries diferents de cada una de les persones protagonistes d'aquella desgraciada experiència. El relat de les conseqüències de l'assalt turc a l'illa es mou entre les calamitats que es van patir per la pèrdua demogràfica, la devastació de tota la part occidental de Menorca i els desastrosos efectes en l'economia, la política i la salut pública per una banda, i les heroïcitats i penúries que hagueren de viure els encarregats de la gesta d'anar fins a Turquia a gestionar els rescats per una altra. No obstant, també hi ha espai per a l'autocrítica de l'actuació vergonyosa d'aquells menorquins que no feren tot el que estava a les seves mans per alliberar els esclaus per interessos econòmics. El que és més estrany trobar enmig de la complaença per les mesures que la princesa Joana impulsà per afavorir la recuperació de l'illa és la crítica a la hipòcrita política de la Corona espanyola de Felip I, però com veurem en aquest article i el proper, almenys un cas n'he trobat en la figura del jove Ruiz Manent, que a principis del segle XX ja es feia preguntes i aportava reflexions ben comprometedores que devien incomodar més d'un.

Els primers menorquins que es van poder alliberar de la captivitat, segons M. A. Casasnovas, ho van fer al port de Toló, on recordem que els turcs es van reunir finalment amb els francesos tot i que sense complir cap de les missions que aquests els proposaren.

Per Ruiz Manent, "no haurien tingut perdó de Déu els menorquins si no haguessin anat capdret a la qüestió de redimir els captius". Aquest autor explica que va ser elegit mossó Harnà com a síndic en Cort "per demanar la concessió d'un Jubileu el producte del qual es destinàs a la redempció dels captius menorquins, i Joanot Martorell i Pere Ametller per redactar les instruccions", però enlloc de concedir-se el Jubileu, Ciutadella fou alliberada dels delmes per espai de deu anys. Semblaria, per tant, que la Corona no estava gaire per la feina de rescatar menorquins, tot i la carta del rei Felip I, escrita en nom seu per la princesa Joana, on expressa que farà tot el que pugui per redimir els captius. Més tard, explica Ruiz Manent, "s'envià un altre síndic en Cort suplicant el Jubileu essent designat mossó Joanot Martorell" que sí que tornaria a Menorca amb permís per demanar al Papa el Jubileu. Feta aquesta passa, foren triats Pere Tica i Joan Cavaller per anar a Roma, que tornarien el gener de 1561 amb la concessió del Jubileu, fet extensiu per Felip I a totes les Espanyes i les Índies. Però les peripècies per fer efectiu el Jubileu, que estava disposat per al 2 de febrer encara no havien acabat. Primer "fou traslladat al dia de Sant Marc i després a la Segona festa de l'Esperit Sant, per no danyar el rei destorbant la cobrança de la Bul·la de Composició; i per fi fou fixat per al dia de Sant Pere". Els jurats acordaren recaptar directament la part que tocàs a les Balears i Sardenya, i la resta, donar-ho en arrendament.

Ruiz manent també ens conta que "la llista dels captius, que per als tràmits es necessitava, fou feta per en Joanot Martorell. En ella s'apunten 3.452 captius, però foren, segons consta en altres documents, més de 4.000". En Florenci Sastre diu que consta que existí "una llista que vingué de Contestinoble una any apres ques saguí la desgratia de la present vila de Ciutadella enviada per mossó ffrancensch basola...", i que va localitzar a l'Arxiu Històric Municipal un pagament fet el 24 d'octubre de 1559: "Item a XXIII de octubre XXX lliures per rahó he pagades a mossó Benet Mercadal de hialor per tantas ne havien promesas a mossó francesch barsola per ajuda de costas per anar aquell en Contastinobla per trametra minuta de les persones preses en la desgratia de la armada turquesca segons sta determinat per lo consell general". Sastre afegeix que "desgraciadament no hem pogut localitzar aquesta nòmina que tant ens haguera il·lustrat. Possiblement el Paborde Martí emprà aquesta mateixa nòmina per efectuar la seva missió".

Les "jornades" de Marc Martí.

El clergue alaiorenc que més tard seria paborde de Menorca seria l'encarregat d'anar a Constantinoble tot i que no fou l'únic ni el primer. Martí surt de Barcelona el 15 de juliol de 1563 i arribà a la capital otomana el 9 de desembre per fer la lenta i costosa tasca d'alliberar els menorquins que estaven repartits entre Pera, Constantinoble, Lepant, Gal·lípoli, etc... En la seva estada a Llevant es va haver d'enfrontar amb tot tipus de situacions en què va arribar a perillar la seva pròpia vida. És Ruiz Manent qui ens conta que "Marc Martí escriu una carta al rei on demana la revocació de certes ordres que havia donat i que eren en molt dany dels pobres captius, entre les quals els 1.400 ducats a Negrete i el seu germà dels diners del Jubileu". En els nou mesos que va ser a Turquia va rescatar 80 persones, i es queixa de no disposar de més diners per poder seguir.

El comentari de Ruiz Manent de la gestió del Jubileu no pot ser més clar: "Mentida pareix que en el temps de Felip II Ciutadella fos incendiada, i mentida pareix el vergonyós resultat del Jubileu que, després de tardar dos anys a despatxar-lo, dos anys desesperants per al pobres captius, fou atorgat en el dia de Sant Pere, el temps més dolent de l'any, perquè impedí moltes almoines de la gent, que per força havia de treballar el camp i fou vergonyós per la seva mala administració. Tot un Jubileu per a Espanya i les Índies bastà només que per a rescatar 80 captius".

Casasnovas ens explica que la tasca fou continuada per Miquel Ferragut, que hauria ampliat el rescat dels 80 captius alliberats per Martí fins a 150. Altres aconseguiren redimir-se pels seus propis mitjans o amb l'ajuda directa dels seus familiars.

La llista de Joan Seguí

Cap als anys 80 en Joan Seguí, que segons Casasnovas es tracta d'un personatge que sembla sortit "d'una novel·la d'aventures", es dedicà també al rescat de captius (cobrava una quantitat a les víctimes pels seus serveis) mentre exercia com a espia de Felip I. En Sastre cita l'historiador francès Ferdinand Braudel quan diu que es conserven moltes cartes de Seguí en els arxius espanyols "en les que abunden més, desgraciadament, les queixes personals que les explicacions sobre la seva missió". En Florenci Sastre ens documenta que "lo dit Seguí ha enviada una llista dels catius y catives de la vila de Ciutadella de la present illa de Menorca les quals foren captivades en la desgratia de la dita present vila de Ciutadella...". En Sastre explica que "aquesta vegada hem tingut sort i la llista sencera consta a continuació. Conté informació de 64 menorquins que es trobaven a diverses localitats turques".

En la llista en qüestió es relacionen una sèrie de persones que s'anomenen totes pel seu nom i llinatge i/o pel seu parentiu, excepte un cas que em crida l'atenció: es tracta d'"Agata cap de bou". Qui era aquesta Àgata cap de bou? Per què apareix només amb aquest nom? Qui era la seva família? Podria tenir alguna cosa a veure amb en "Cabeza de vaca" falsificat de la història castellana i que convenia fer desaparèixer del seu context català? Com que les coincidències sempre són sospitoses, més em crida l'atenció encara que el nom que ve just a continuació d'aquesta Àgata cap de bou és un tal "Pera casa baxa". Si el nom amb el que signava realment en Cabeza de Vaca era "Petri vaca castro", tal com afirmen en Carles Camp o en Jordi Benplantat, molt es correspon Petri amb Pere, Casa amb Castro i Baxa amb Vaca. El nom llatinitzat de Petri per Pere no mereix més explicació. En el cas de Castro, l'enciclopèdia de cognoms catalans diu, entre altres coses interessants, que "al parlar del cognom, hem de considerar que una part important dels cognoms que tenim avui en dia són derivats de noms de lloc de procedència o d'habitatge, que, al llarg del temps han estat usats com a cognoms. En aquests cas, cal incloure el cognom en el grup de noms de cases, masies i altres edificis o les seves dependències. D'aquesta mena de cognoms n'hi ha un munt: Casa, Cases, Casanova (...)". I pel que fa a Baxa i Vaca, l'equivalència és també total si es té en compte que quan un catalanoparlant vol dir en castellà "baja" sense saber pronunciar la "j" castellana, aquesta es converteix en "c". Així "baja" esdevé "baca", que és com en castellà és pronuncia "vaca". Unes línies més avall de la llista d'en Joan Seguí hi apareix una altra Casabaixa, na "Magdalena Casa baxa filla de guillem".



En la signatura del personatge anomenat "Cristóbal Vaca de Castro", de qui hi ha sospites que es tractaria del mateix que es coneix com a "Alvar Núñez cabeza de Vaca" no s'hi veu cap Cristóbal ni cap Alvar, sinó el que ja hem dit que s'ha interpretat que seria un "Petri" en llatí, "vaca Castro" o "vaca de Castro". De totes maneres, cal apuntar que s'hi pot llegir més aviat Melli o Mellu que no Petri. I s'ha de tenir present la immensa "G" que apareix al final. Llegit de dreta a esquerra tindríem exactament un "Guillem Castro vaca" en perfecte català, amb els llinatges escrits dins el nom. El fet que Castro estigui escrit amb majúscula i vaca en minúscula també evidenciaria l'ordre correcte de les dues paraules en sentit invers, i que podria coincidir així amb el nostre Guillem Casa baixa, pare de na Magdalena captiva a Turquia.

Per suposat afirmar que siguin la mateixa persona només per aquestes coincidències en una llista és ara mateix agosarat. Però qui eren aquesta família dels Casabaixa menorquins? Precisament la destrucció de la història ens impedeix saber-ne tot el que voldríem, i en aquest aspecte hi ha un altre detall a considerar: la idea d'enviar aquesta llista de persones per part d'en Joan Seguí a la seva ciutat natal des de Constantinoble i la seva feina de rescat de captius li podria haver costat cara, ja que llegesc d'en Casasnovas que aquest menorquí espia del rei va ser "objecte de persecució per les elits ciutadellenques i, en especial, pel tribunal del Sant Ofici". Naturalment, en Casasnovas interpreta aquesta persecució només en clau dels interessos econòmics d'aquells menorquins que volien apropiar-se dels béns dels captius i diu que "hi havia persones poderoses interessades que els captius -sobretot si aquests tenien propietats- no retornessin a Menorca". Aquesta explicació es podria aplicar a l'actuació de les elits ciutadellenques, però com sabem ara, el paper de la Inquisició era el d'un òrgan de censura ideològica en els regnes de la Corona que més que dedicar-se a qüestions locals com servir els interessos particulars de pocavergonyes de Ciutadella contra un espia del mateix rei havia d'estar interessada en aquest cas en evitar el retorn de certes persones per motius polítics i, sobretot, en impedir la circulació d'informació i destruir tot rastre documentat perjudicial pel projecte de castellanització de l'imperi espanyol.

Captius de l'avarícia.

Pel que fa a la qüestió dels impediments que alguns menorquins hauríen posat al retorn de captius, Casasnovas explica que "la destrucció de Ciutadella suposà també un important trasbals de la propietat immobiliària. La pràctica totalitat de la documentació, inclosos els títols de propietat, desaparegué o fou destruïda. En segon lloc, molts propietaris foren captivats i deportats a Turquia. Tot això va provocar que es produïssin molts abusos per part dels curadors de les heretats". Fins i tot es diu que "molts captius en retornar de Turquia havien de recórrer a la via judicial per recobrar llurs béns o els dels seus familiars directes".

D'en Ruiz Manent llegesc que "el rei Felip II, preocupat per les innombrables cartes i memorials que rebia d'aquells desgraciats, ordenà es prenguessin les finques dels captius que aprofitaven altres i que s'arrendassin, i que amb el producte de la renda rescatassin els que quedaven. No sabem quin resultat va produir aquesta mesura, però com que això no es feu fins l'agost de 1567, molts d'ells ja no pogueren gaudir de dits auxilis". Més endavant fa la següent reflexió: "dos anys llargs negociant un Jubileu, que després no havia de servir més que per alliberar vuitanta captius. I per què la mesura que prengué Felip II nou anys després de la desgràcia no se li acudí quan feien el Jubileu? No ens ho explicam". Ell diu que no s'ho explicava, però la resposta és de cada vegada més evident i la donarem pròximament.

De moment, continuem de nou amb en Casasnovas, que ens explica que quan les autoritats menorquines van considerar que ja no retornarien més captius, van adreçar al rei diverses peticions a fi que es considerassin els administradors "com a propietaris efectius de les heretats. Era l'intent de legalitzar els fets consumats". Diu també Casanovas que "amb la intenció de reorganitzar la situació, Felip II ordenà, l'any 1577, la confecció d'una capbrevació general de tots els immobles de Menorca, posició aquesta que fou fortament contestada per la Universitat General, de forma que tal capbreu no s'inicià fins a l'any 1598. El rei establí que els propietaris o els usufructuaris fessin una declaració jurada de llurs béns si havien perdut els títols de propietat originaris". Per Casasnovas "aquesta mesura consumaria molts abusos, però possiblement no existia cap alternativa per solucionar el problema".

El mateix historiador ens diu que "la majoria dels captivats mai no tornà de Turquia. Uns es convertiren a l'islamisme i iniciaren una nova vida a la capital otomana; d'altres, també alliberats, vivien a Constantinoble conservant la seva religió cristiana. N'hi degué haver molts que moriren en la captivitat".

I no vull acabar sense referir-me a les paraules d'en Sastre quan afirma que en Josep Mascaró Pasarius li contà que en un viatge per la Mediterrània oriental contactà amb el gran Rabí de Turquia i aquest li indicà que "a la ciutat de Salònica (Grècia) hi havia un grup de jueus que encara parlaven català; i, efectivament, va poder parlar amb un parell d'ells que sabien paraules en aquesta llengua apreses dels seus majors; ells deien que eren de les illes catalanes" i explica que per causalitat va trobar a l'Arxiu Municipal una carta escrita en italià el 10 de juliol de 1567 "en la qual s'avisava als Jurats i Governador de Menorca que a Salònica hi havia moltes dones ciutadellenques esclaves de jueus des de feia més de vuit anys, molt maltractades i en perill d'abjurar de la seva religió si no se les rescatava prest". Sastre es demana si no seria aquest l'origen dels jueus catalanoparlants de les illes que Mascaró Pasarius encara pogué trobar, alhora que exhorta a investigar la història d'aquest col·lectiu que ha guardat tant de temps el seu idioma i el record de la seva identitat.

Referències:

CASASNOVAS CAMPS, Miquel Àngel: "Història de Menorca". Ed. Moll. Mallorca 2005.

RUIZ MANENT, Josep Maria: "Assaig històric dels dotze anys que seguiren al de Sa Desgràcia de Ciutadella". Ed. Nura. Menorca 2004.

SASTRE PORTELLA, Florenci: "El Nou de Juliol. Antecedents, protagonistes i conseqüències". Monografies menorquines 57. Ed. Setmanari El Iris. Ciutadella de Menorca 1991.

CAMP, Carles: "Un cas flagrant d'usurpació de personalitat: Alvar Núñez Cabeza de vaca".
(http://www.histocat.cat/htm/va_si1_06.htm)

BENPLANTAT, Jordi: "Altres navegants i descobridors".
(http://www.xpoferens.cat/72.html)

Enciclopèdia de cognoms catalans: Castro.
(http://www.surnames.org/cognoms/castro.htm)

Apunt postelectoral

No ha estat possible. El diputat autòcton d'Unitat per les Illes no s'ha aconseguit, i els resultats han estat fins i tot més baixos que la coalició de Progressistes per Balears de fa quatre anys. La marabunta del bipartidisme hispànic ha arrasat com un tsunami una vegada més i es torna a quedar els 8 diputats que les Illes enviarem al Congrés castellà. Ja hi ha qui llegeix en els resultats d'ahir que els electors de les Illes Balears no som "nacionalistes" com si els dos partits que es reparteixen el pastís siguin neutres nacionalment parlant. Estic d'acord en una part, la gran majoria dels illencs no som nacionalistes, no ho hem estat mai i segurament no ho serem mai, i per açò votam entre les opcions que més recursos i presència mediàtica tenen sense qüestionar innocentment adscripcions nacionals. Però és que cal ser nacionalista per votar Unitat per les Illes? O basta voler el millor per aquesta terra sense que ens prenguin el pèl? És que no hi ha nacionalistes espanyols a les Illes que voten el PPSOE? Jugar en camp contrari té aquestes coses (i unes eleccions per triar representants al Congrés castellà és un camp contrari implacable), que fins i tot el llenguatge i els conceptes més bàsics són emprats a conveniència dels nacionalistes majoritaris.

Els resultats del Partit Espanyol a les Illes, que es converteix en la força més votada per damunt del Partit Nacionalista Espanyol, el converteix en responsable d'allò que l'Estat decideixi per al nostre país. Per primera vegada es dóna la circumstància que un Govern de les Illes estarà dirigit (majoritàriament) tota una legislatura pel mateix partit que el Govern de l'Estat, i per tant d'aquí quatre anys, el 2012, no hi haurà l'excusa de donar la culpa als altres de l'incompliment de promeses com la publicació de les balances fiscals i la reforma del finançament que han fet els socialistes durant aquesta campanya. I com que els coneixem, mentiders com són, ja ens podem preparar! I més si es materialitzen els pronòstics de la greu crisi econòmica que ja s'insinua...

Mentrestant, ara s'ha de felicitar els guanyadors, el Partit Espanyol per la seva victòria a les Illes i a Artur Bagur i la candidatura progressista al Senat per Menorca, que ha aconseguit imposar-se a tots els municipìs de l'illa i amb més del 50% del total dels vots. La resta ens hem de llepar les ferides i reflexionar. Però on convé que reflexionin, i molt, és al Principat pels resultats d'Esquerra Republicana. Mentre l'independentisme augmenta socialment, l'únic partit de la nostra nació amb presència parlamentària que es declara independentista baixa de forma estrepitosa. Deu ser que Esquerra només es declara independentista de paraula i la societat demana molt més que pura retòrica, perquè està clar que els seus potencials votants no s'han sentit representats per aquest partit i amb les decisions que ha pres i l'han volgut castigar. Cal una renovació de l'independentisme al Principat, una renovació d'estratègies i persones que s'ha de donar dins Esquerra, però també dins CiU.

I a tot açò la societat civil ha de continuar impulsant el sobiranisme a casa nostra mateix, que aquest sí que és el nostre propi camp. La Plataforma pel Dret a Decidir ha qualificat d'èxit la recollida de signatures prevista durant la jornada electoral malgrat els "impediments", segons informa Tribuna.cat. Ja va bé tenir alguna bona notícia, perquè allò que facin des del Principat en aquest sentit ha de tenir repercussió a tota la nació.

Per acabar, molts ànims a tots els 85 menorquins que ja formen part d'Estatpropi.cat i que avui es sentin derrotats. Que pensin que si la majoria d'illencs no són "nacionalistes", arribat el moment decisiu no serà per triar entre Espanya sí o no, ni tan sols entre Espanya o Catalunya, sinó entre Menorca sí o Menorca no.

El cobrador del frac d'Unitat visita en Zapatero

Tinguem diputat d'Unitat per les Illes o no al Congrés de la Gran Castella, ja tenim cobrador del frac! Amb aquest personatge incombustible i persistent segur que el proper President del Govern castellà no es podrà escapar indefinidament dels seus deutes amb les nostres illes:



Feta la broma, queden pocs dies perquè els illencs decidim si volem seguir representats per partits colonials o tenir almenys un diputat que no haurà de votar allò que li manin a la metròpoli, sinó allò que més ens convengui al nostre país. En Pere Sampol explica l'actitud submissa que han tingut els diputats illencs que hem tingut fins ara dels partits castellans en comparació amb l'actitud radical que tenen els representants dels mateixos partits d'altres territoris en una entrevista a Vilaweb TV.

La relació 8-0 o 7-1 que vaig fer fa un temps en aquest bloc, ha estat recollida a Tribuna.cat, que també ha emprat el mateix símil per explicar la nostra situació de dependència del PPSOE i els efectes que açò ha suposat en relació al l'espoli que patim:

I per veure com l'espoli econòmic a les Illes vé d'enfora, res millor que dos articles, entre molts altres, publicats aquesta setmana al Diari de Balears:

L'espoli fiscal (4-03-2008)

Un dels aspectes més positius de l’actual campanya electoral és que els grans partits estatals no han pogut evitar que l’espoli fiscal que pateixen les Illes Balears sigui un dels principals temes de debat. Les dades són prou conegudes, les Illes Balears sempre han estat a la coa en finançament autonòmic, inversions estatals i fons europeus, tant amb els governs del PSOE com del PP i fins i tot amb els de la desapareguda UCD. Així, per exemple, mentre la despesa en educació per habitant arriba als 100 euros per alumne en el conjunt de l’Estat a les Illes Balears només és de 73. En alguns àmbits, la discriminació és molt exagerada, per exemple pel que fa a la inversió en ferrocarril.

Però aquesta discriminació no és un fet relativament recent. Encara que no disposam de dades abundants, tot fa pensar que les inversions estatals han estat sempre poc generoses a les Illes Balears, almenys a la segona meitat del segle XIX i durant el segle XX. A més, en diverses ocasions, les contribucions estatals provocaren importants onades de protestes. El 1881, el Ministeri d’Hisenda del Govern que presidia el liberal Práxedes Mateo Sagasta incrementà enormement les contribucions que pagaven industrials i comerciants.

D’acord amb els estudis dels historiadors Pere Fullana i Isabel Peñarrubia, sabem que a Palma, com a Barcelona, Madrid i València, es creà una comissió anticontribucions, també anomenada Sindicat Balear, que fou presidida per l’empresari republicà federal Elvir Sans Serra, i, posteriorment una Lliga de Contribuents de Balears. Aquest moviment antiimposts va tenir un gran suport en el món urbà i aglutinà bona part dels empresaris i comerciants més modernitzadors així com un gran nombre de botigues i propietaris de petits tallers, si bé també incorporà alguns dels terratinents més importants de Mallorca. Amb aquesta base social, va poder organitzar una gran manifestació i, sobretot, el tancament massiu de botigues, fàbriques i tallers del 31 de març del 1882. Tot aquest moviment tenia el suport polític dels republicans federals, els republicans radicals i els liberals dissidents anomenats «constitucionals». En canvi, els liberals mauristes i els seus aliats, els republicans possibilistes, s’oposaren frontalment al moviment anticontribucions. Des del poder, el Partit Liberal combinà la repressió, amb l’embargament dels morosos, i les negociacions amb els empresaris més moderats i esgotats pel conflicte. Finalment, el Govern s’imposà i el Partit Liberal, controlat per Maura, en paraules de Peñarrubia, es consolidà «com els únics que tenien la clau pragmàtica, per l’usdefruit del poder, per donar solucions». Amb tot, s’havia posat de relleu la manca de sintonia entre l’Estat liberal centralista espanyol i el món del comerç i la indústria així com un cert autoritarisme governamental a l’hora de reprimir els més recalcitrants.

Una situació semblant, encara que no tant conflictiva, es va produir el 1899. Arran d’un notable increment de la fiscalitat, en aquesta ocasió amb els conservadors de Silvela en el poder, la Cambra de Comerç de Palma protestà enèrgicament i el 26 de juny d’aquell any es va procedir a un tancament de les botigues i indústries de Palma. A iniciativa del republicà Jeroni Pou, l’Ajuntament de Palma es va adherir a la protesta. Segons La Unión Republicana «Es necesario cerrar el bolsillo. El gobierno ha dividido a los españoles en dos clases: los privilegiados y los que pagan. Es preciso que todos contribuyan en la medida de sus fuerzas. No pueden permiterse odiosos privilegios».

Amb tot, els fets del 1916 varen esser molt més conflictius. El ministre de governació, el liberal Santiago Alba, va decidir realitzar a Mallorca una inspecció fiscal extraordinària amb inspectors que no fossin mallorquins. Ben aviat protestaren tant la Unió Industrial, que aglutinava les patronals de la indústria i el comerç, com la Cambra de Comerç de l’Ajuntament de Palma. Un regidor maurista, Gabriel Oliver Roca, va arribar a demanar per Balears un concert econòmic com el dels País Basc. Poc després, el 24 d’octubre del 1916, un tancament massiu de botigues, tallers i indústries i una gran manifestació forçaren una negociació amb el delegat d’Hisenda i el governador civil. Decididament, no ha estat un bon negoci ni fer part de l’Espanya liberal i centralista ni de l’Espanya de les autonomies. I del franquisme, val més no parlar-ne.

Antoni Marimon. Historiador

Unitat per les Illes, oportunitat històrica (6-03-2008)

«És important deixar ben clar d’una vegada una cosa: els governs que han tutelat el país només s’han recordat d’aquestes riques illes per tenir-hi presos polítics, per replegar joves per a l’exèrcit, i per cobrar els impostos directes que paguen els casats. I independentment de quina sigui la part de responsabilitat que recaigui sobre cada govern concret, aquesta és sempre del Govern Central d’Espanya».

Aquestes paraules no són de cap nacionalista mallorquí, menorquí o pitiús. Les va escriure l’any 1876 Charles Toll Bidwell, cònsol d’Anglaterra, al seu llibre The Balearic Islands. I pel que fa a l’espoli fiscal, com es pot veure, són d’una vigència que escarrufa. Quan són publicades, Mallorca fa 160 anys que ha perdut l’autogovern i la independència fiscal a mans de l’exèrcit borbònic, i ja ha tingut ocasió de patir a les seves carns tota casta de règims a Madrid: monarquia, república i dictadura. Bidwell, amb el punt de vista fred i desapassionat d’un estranger, hi torna a insistir unes pàgines més endavant: «tenim la impressió que tots els governs espanyols han tractat durament les illes Balears en matèria de política (...). Sense dubte que aquesta pacífica província que pagava fins el darrer real de les contribucions i impostos exigits per cadascun dels diferents governs, que enviava tots els joves que cridaven per soldats, que contribuïa amb doblers, sang i cavalls, sense enganyar, com no havia fet cap de les quaranta-nou províncies espanyoles; sens dubte, dèiem, les illes haurien d’haver estat més ben tractades. I pensam que, com a mínim, és una mala política matar la gallina dels ous d’or». I afegeix: «seria difícil citar, durant el temps que nosaltres estiguérem allà, cap mesura pública d’importància local iniciada o promoguda pels funcionaris del govern. Per tant qualsevol progrés o desenvolupament que hagin aconseguit o que estiguin a punt d’aconseguir, s’ha d’atribuir, en justícia, quasi bé de manera exclusiva a la iniciativa local». A tall d’exemple, queda astorat perquè Mallorca inaugura la primera línia ferroviària de Palma a Inca el 1875, quan el tren de vapor existia feia més de setanta anys, i assenyala que el projecte és tot ell fruit de la iniciativa local, sense cap aportació de l’Estat espanyol. Ara, 133 anys després, Unitat per les Illes denuncia que Madrid inverteix en ferrocarrils 100 € per habitant a l’Estat, mentre que a les Balears només n’hi destina cinc!

Sí, el mal tracte que patim de l’Estat espanyol al llarg dels segles és d’una constància que produeix vertigen. Des de la mort d’en Franco hem pogut tocar amb les mans governs espanyols de tot pelatge: d’UCD, del PSOE i del PP, amb majories absolutes i relatives, i el resultat sempre ha estat el mateix: ens han escurat les butxaques a canvi de quatre miques. A hores d’ara, Unitat calcula que són 3.800 milions d’euros els que se’n van cada any de ca nostra cap a Madrid i ja no tornen. Amb aquesta sagnia, a quines infraestructures podem aspirar? Sense doblers, com aconseguirem millors hospitals, escoles i serveis socials? Sense inversió en transports públics, sense accés als beneficis de ports i aeroports, com volen els nostres empresaris que prosperin els seus negocis?

Ha quedat més que demostrat que PSOE i PP són dues cares de la mateixa moneda. Quan arriben a les corts espanyoles, els seus diputats s’obliden de nosaltres i diuen tot lo dia sí bwana als capitosts de Madrid. Votar-los suposa perpetuar quatre anys més aquesta situació, i només es pot entendre des del desconeixement, o per masoquisme. El decurs dels esdeveniments ha volgut que la nostra generació tingui l’ocasió, per primera vegada, de començar a capgirar un tracte colonial que dura des de fa tres segles. I per als qui tot el que acabem de llegir no els ve de nou, és vital recordar que ara no és moment de cercar ossos en el lleu. Estam a una passa de fer història, i d’honorar tots aquells que al llarg del temps han lluitat, de vegades a costa de la pròpia vida, perquè poguéssim disposar d’una oportunitat com aquesta. Ha arribat l’hora de fer pinya. Ara és el moment de la Unitat per les illes.

Josep Palou, Lobby per la Independència (Mallorca)

Occitània

Parlar d'Occitània des dels Països Catalans és parlar d'un poble germà que gairebé tenim oblidat, un país veí amb el qual compartim part dels nostres orígens i segles d'història, i que els Estats francès i castellà en els quals ens hem vist immersos procuren silenciar i esborrar. En efecte, avui també compartim la condició i l'experiència de ser nacions sense Estat propi.

La bandera occitana i la catalana, que també és pròpia de Provença.

Les referències que tenim d'Occitània ens transmeten unes sensacions que es mouen entre l'admiració mútua i la nostàlgia per una plenitud i esplendor perduts a partir de la derrota catalano-occitana de Muret l'any 1213, que va suposar l'annexió de la major part del seu territori al regne de França amb el suport de l'Església romana i el pretext de la lluita contra l'heretgia càtara.


La Corona Catalana abans de la batalla de Muret.

Una visita a la Viquipèdia i podem comprovar com avui Occitània és una nació que es reparteixen els Estats francès, italià (amb el territori de les Valls Occitanes) i castellà (amb la Vall d'Aran, comarca de Gascunya que gràcies a estar sota administració del Principat de Catalunya és l'únic lloc del país on la llengua pròpia és oficial). També al Principat de Mònaco es parla occità, que conviu amb el monegasc, tot i que només el francès és oficial sense ser la llengua autòctona.

En l'espai comunicatiu occità, destaca Ràdio Occitània, creada el 1981 a Tolosa. Entre els blocs catalans, a LaTrappola hi ha una secció sencera dedicada a articles sobre els nostres veïns. I un apunt amb un directori de blocs que utilitzen l'occità.

Des del Centre d'Agermanament Occitano-Català (CAOC) es poden trobar articles interessants sobre aquest país, com La bella desconeguda, o La llengua occitana al carrer. Sempre és agradable trobar anècdotes com les d'un cambrer poc acostumat a sentir l'occità entre els seus clients que prefereixen emprar el francès en públic i es va alegrar quan un desconegut li demanà "aigo", i no sabia que el client era mallorquí.

No és estrany que vista la semblança que guarden encara avui l'occità i el català, alguns com Enric Garriga Trullols del CAOC facin nombres i s'adonin que el conjunt dels Països Catalans i Occitània tengui més habitants que les terres castellanes. Tota una dada per a una realitat que podria haver tingut la seva manifestació política i que no va ser. Per aquells que no l'hagueu vist mai escrit ni escoltat, es pot comprovar llegint en els seus blocs i en aquest vídeo de l'Infòc, l'Informatiu de Barcelona TV en occità que s'emet els dissabtes al matí i que es pot seguir en directe per internet.

Hi ha coses ben interessants en el vídeo, com la paròdia del nacionalisme dels francesos que reclamen als altres allò que no són capaços d'aplicar-se a ells mateixos, o l'afirmació que l'occità és l'única llengua d'Europa parlada per milions de persones que no disposa de cap televisió, o les manifestacions en defensa de l'idioma amb música de fons en aquesta llengua bessona nostra que ens canta sobre un país que vol viure i es resisteix a morir.

Amb aquesta visió de la realitat occitana i el seu potencial ens posam en contacte novament amb la universalitat del somni català pel respecte als drets col·lectius dels pobles i les identitats com a motor de progrés de la humanitat. En aquest sentit, precisament a Barcelona es va fer el passat mes de novembre la presentació del Govern Provisional d'Occitània amb la intenció de donar a conèixer l'existència d'una nació occitana al món.

De les repercussions d'aquest somni i de les maquinacions dels seus detractors per destruir-lo ens parla en Claudi Romeu en el seu Catalunya i Occitània, "dues nacions que ben segur disposaven del poder per tal de potenciar un futur per a Europa completament diferent del que s'ha esdevingut en aquest Continent". Les proclames de pau i amor que es canten en les poesies trobadoresques i que representarien aquestes dues nacions s'oposen a l'esperit de la guerra i de Roma, que per alguna cosa Amor és Roma al revés. Tal vegada encara hi som a temps de reconstruir el somni, si volem.

L'euroregió Pirineus Mediterrània en el marc de la Unió Europea.

Tots som Eduard Coll.

N'Eduard Coll ha estat absolt. I els principals mitjans de comunicació menorquins fins i tot s'han dignat a informar en primera plana de la situació d'aquest jove. I s'ha notat. He sentit comentaris de persones habitualment gens conscients de la situació de dominació lingüística que tenim que em fan pensar que el coratge d'aquest jove ferrerienc pot haver servit de molt. Jo m'hi vaig referir per primera vegada, i de passada, a l'article Persecució lingüística d'aquest febrer que ja hem deixat enrere, després d'haver llegit una carta seva a la revista Es Carrer de Menorca. Allà ja parlava dels símptomes que s'estan donant en la societat menorquina, que comença a dir prou de discriminació.

Es pot veure la informació que donen els diaris insulars Menorca i Última Hora Menorca en les seves edicions digitals d'ahir. Llàstima que aquestes notícies dels diaris menorquins no estiguin en la llengua de Menorca, sinó en la dels policies que no la volen ni sentir parlar. Però qui té el primer premi en el seguiment del cas de n'Eduard Coll és el bloc Ca'n Lluri, que n'ha dedicat tota una sèrie d'articles, amb enllaços als mitjans digitals que n'han parlat, tot un reportatge fotogràfic de la concentració en suport del jove ferrerienc, amb documentació sobre la denúncia, etc. Una bona feinada d'aquest col·lega que naturalment ja he enllaçat entre els meus blocs preferits. També havia sortit la notícia al Racó Català (La policia espanyola de Maó considera que parlar en català és 'desobeir l'autoritat', Absolt el jove acusat de desobediència per parlar en català).

Que un menorquí parlàs en la nostra llengua nacional a la policia imperial és una situació a la que no devien estar acostumats els agents colonitzadors que l'han denunciat. Però esper que a partir d'aquests fets s'ho trobin més vegades. Es devien pensar que els indígenes illencs esteim obligats a parlar en el seu idioma invasor, i s'han trobat amb una persona conscient dels seus drets i amb voluntat per defensar-los. El felicit per la seva actitud i per mantenir la dignitat en tot moment, perquè els drets que defensava no eren només d'ell. Amb les seves paraules defensava un dret de tots. Qui estava citat al Jutjat no era tan sols n'Eduard, sinó tots els menorquins que alguna vegada hem parlat en català a la policia o a qualsevol funcionari de l'administració de l'Estat castellà. També aquells que no ho fan per por s'hauran sentit orgullosos de n'Eduard. I els que no ho fan perquè encara creuen erròniament que només nosaltres hem de ser "educats" o perquè creuen que és el "normal", potser que s'ho replantegin.

Que s'intenti criminalitzar l'ús normal de la nostra llengua per part dels qui estan obligats legalment a garantir els nostres drets no és nou. Recordem el lamentable episodi de l'exdirector general de política lingüística del Govern colonial del Partit Nacionalista Espanyol, Miquel Melià, de qui em vaig cansar de demanar la dimissió per haver dit que exigir saber català és com ser d'ETA. Tampoc serà la darrera vegada que ho provin, però ens seguirem defensant de la seva prepotència i la seva ignorància fins que tinguem una cosa tan normal com un Estat propi. Molt recomanable és un article d'avui mateix de Tomeu Martí a Diari de Balears, O canvia l'Estat o canviam d'Estat. Mentrestant, ens queda com a petita esperança que els menorquins tinguem almenys un representant al Congrés de l'Estat castellà com en Pere Sampol d'Unitat per les Illes que, a diferència dels partits colonials, amb diputats com n'Antich o na Salom que són capaços fins i tot de votar contra la unitat de la nostra llengua només perquè ho manen els seus dirigents, digui coses tan clares i evidents com aquestes: