A reveure…

Com ja sabeu els habituals d’Es Poblat, a partir de demà començ la vaga de bloc com a protesta per la lamentable eliminació de TV3 a les Illes i la patètica substitució pel Canal Internacional.

Durant les darreres setmanes, s’ha anat produint un degoteig de notícies sobre les reaccions a la supressió del canal i algunes noves promeses de millorar en un futur la situació actual. És el cas de Tribuna.cat, que informava de l’èxit de l’acte que l’Obra Cultural Balear havia portat a terme per reivindicar la recepció de totes les televisions en català, notícia que també podeu llegir al DBalears.cat, o de la recent reunió dels responsables colonials del Principat i les Illes amb l’OCB amb noves propostes de futur incert i que fa mesos (anys!) que haurien d’estar resoltes.

Per alguns açò ja és motiu d’optmisme, però d’altres amb declaracions d’intencions buides de contingut no en tenim prou ni de bon troç. Ja està massa vist que els polítics venuts a la legalitat espanyola que ens escanya diguin el que la gent vol sentir per després no fer res o fer tot el contrari del que havien dit. Recordau el lema del President Montilla? Fets, i no paraules! I els fets són que seguirem sense TV3. No em valen per res aquests cants de sirena que no se’ls creuen ni ells. Fins i tot en Miquel Payeras apunta ara com a causa dels problemes de TV3 a les Illes, sense mencionar-ho expressament, la voluntat d’afavorir políticament LaSexta.

Potser el mateix dia 1 marcat com l’inici de l’apagada analògica a Menorca i les Pitiüses aparegui a les nostres televisions el canal 3/24 (que ni açò saben concretar, actuant amb total manca de transparència) per intentar compensar la desaparició també imminent del canal K3-33 que fins ara hem pogut seguir la majoria d’illencs (a d’altres ja fa temps que ens han intentat acostumar a prescindir d’aquest canal i que l’oblidem, sense èxit). Però amb l’arribada del canal de notícies no enredaran ningú. El panorama que ens quedaria així seria el de tres canals en català (TV3Cat, IB3, 3/24) contra tota una invasió de dues dotzenes de televisions castellanes, quan hauríem de tenir accés també al canal 33, al K3-300 (que un dia o altre seran dos de diferents), al canal 9, al punt2 i al 9/24, per parlar només de les públiques.

També s’ha començat una nova Campanya de la Xarxa de Consumidors amb Llengua per demanar al Ministeri d’Indústria espanyol un espai televisiu català propi, al que no estaria de menys que hi enviem la petició, ni que sigui per tocar una mica els collonets.

Per part meva, només em queda esperar que la reacció es produeixi i que poguem tenir una oferta audiovisual en català digne i variada. A la vaga que començaré demà, alguns us hi afegireu de forma puntual per mostrar també el desacord amb aquesta situació que només fa contents els que tenen assumida la nostra condició colonial. Jo seguiré fins que es compleixin la majoria de punts que ja vaig mencionar, sense publicar articles a Es Poblat i penjant-hi només enllaços. Poden passar setmanes, mesos… o fins que, passat un temps sense novetats importants, potser em decideixi a tancar el bloc.

Només puc dir que moltes gràcies a tots els que m’heu visitat i heu fet d’Es Poblat un lloc interessant per escriure i parlar.

Fins aviat (esper).

Talaiòtic

Edificant la victòria (II)

Article publicat per Albert Ubach, membre de Catalunya Acció.

Espanya i França: la geografia de l’odi

De totes les passions i emocions humanes, l’odi és una de les més abjectes. Per mitjà de l’odi l’individu empobreix el seu potencial humà i passa a esdevenir una màquina devoradora de la seva pròpia espècie. I l’odi, ja ho diuen, engendra odi. És clar que si tothom apliqués l’ull per ull el món acabaria cec en quatre dies. Per això, per combatre l’odi, primer cal identificar-lo per poder-s’hi encarar després amb l’arma més implacable que hi ha: la contundència.

Sigui com sigui l’odi és, per damunt de tot, una malaltia. Però té cura, l’odi? I tant que sí.

Catalunya es troba literalment assetjada per dos països que són l’encarnació viva de l’odi. D’una banda, a ponent, hi ha el projecte d’Espanya, un país artificial construït –encara avui- sobre un pilar fonamental: l’odi a la diferència. Així, no és d’estranyar que per als espanyols els catalans sempre hem estat titllats de “los judíos de la península”. Entre nosaltres, quina garantia ètica i democràtica pot aportar un país que considera ser jueu com a un insult? Ara resulta que els qui van de demòcrates per la vida van ser pioners en nazisme molt abans que el mateix Hitler iniciés la seva follia exterminadora per tot Europa! Deu ser per això que a Amèrica van exterminar 100 milions d'amerindis i es van quedar tan amples. No és casualitat, doncs, que el dictador Franco tingués en els seus plans deportar tots els catalans, com a jueus de la península, en territori africà per expulsar-nos de la nostra terra natural.

Avui provoca vergonya aliena observar com una certa classe de dirigents polítics continuen negociant i pactant amb aquest projecte polític espanyol que mai no ha demanat perdó oficialment als catalans i no ha reparat l’odi històric a què ens ha sotmès, inclòs els temps actuals. O és que algú creia que el culebrot del finançament que estem patint és un innocent joc polític normal en ple segle XXI? L’odi, quan es tracta d’abocar-lo sobre Catalunya, no en té res, d’innocent.

Per una altra banda, al nord del país hi ha França, un estat que amb la fal·làcia d’erigir-se com el país dels “drets de l’home” ha trobat l’excusa perfecta per canalitzar el seu odi a la diferència mitjançant totes les hostilitats conegudes. Des de l’edicte de Lluís XIV, en vigor des del 1700, on proclamava que “l’ús del català repugna” i les últimes declaracions de Georges Frêche afirmant textualment que “els catalans em fan cagar”, algú pot creure que hi ha prop de 350 anys de diferència?

Per si fos poc, els catalans hem assistit l’ignomiós espectacle de veure com la UNESCO aprovava la petició de França de reconèixer les fortaleses militars del mariscal Vauban com a patrimoni de la humanitat (per cert, amb la complicitat d’UNESCO-CAT). És el primer cop que la UNESCO, a petició del país dels “drets de l’home”, considera patrimoni de la humanitat un genocidi. O és que hem de recordar-los que Vauban, sota ordres reials, va fer incendiar els vilatges originals catalans, va humiliar-los fent-los construir les seves fortaleses amb les seves pròpies mans i amb les pedres de les seves antigues cases, per després fer-los empresonar si no els havien executat abans? Quina ment sensata consideraria patrimoni de la humanitat el Valle de los Caídos o els camps d’extermini nazis?

Com encarar-se a l’odi?

L’odi, com deia, és una malaltia. I sí, aquesta malaltia té cura. No tant per qui l'encarna dins seu, sinó per qui en rep les conseqüències. L’odi no necessita engendrar odi. Tot és més senzill que això. L’odi es combat, ras i curt, amb contundència. Amb contundència i sense contemplacions. En aquest cas, amb contundència catalana.

Ni França ni Espanya, prou que ho veiem, mai no han demanat perdó per l’odi abocat contra Catalunya històricament. Tampoc no el demanaran per l’odi que, encara avui, manifesten per la diferència que representem els catalans. Aquesta diferència tossuda, obstinada a no deixar-se assimilar per ells i que defineixen aquells pobles que se saben cridats a vèncer el destí que la història els reclama.

Perquè això és Catalunya. Aquest país que ha perdut guerres, sí, però no ha perdut mai la batalla. Entenen ara, perquè dic que els catalans som un poble vencedor, perquè si no hores d’ara encara no podríem dir que som catalans? Si l’odi sempre busca la manera d’empetitir l’altre mitjançant la ridiculització, la humiliació i l’escarni, quan es troba amb la Catalunya orgullosa de si mateixa i disparant contundència pertot, l’odi es desarma i esdevé un vulgar xaiet amansit.

Que ningú es pensi que per encarar-se a l’odi valdran les actituds polítiques de minyona a què ens han acostumat en els últims trenta anys. No. Encarar-se a l’odi demana de dirigents polítics preparats per actuar amb la contundència que només empren els qui no tenen complex d’esclau davant del qui et vol empetitir. Dirigents que pensin, parlin i actuïn amb visió d’estat –d’Estat Català- dins i fora del país. Dirigents formats expressament per lliurar la batalla dialèctica duríssima que el camí cap a la secessió comportarà fins a la victòria.

En volen una mostra? No es perdin les periòdiques intervencions de Santiago Espot al programa Catalunya Opina del Canal Català. Podran comprovar com encarar-se al racisme anticatalà no és cap joc i quina és la manera, de fet l’única, per fer que els qui gosen agredir Catalunya se’n tornin a les seves trinxeres convertits en vulgars xaiets amansits de corral.

Albert Ubach

Bones Festes de Sant Joan 2009

Somrís de festa

Part 1

Part 2

Part 3

Part 4

Edificant la victòria (I)

Article publicat per Albert Ubach, membre de Catalunya Acció:

Fonaments de la regeneració política

De ponent
De ponent ens arriba la dalla
que pretén l’ànima de la ginesta,
mes de la cendra ja reneix
l’au que anuncia el combat darrer.
Albert Ubach

“Els catalans prou anhelen la Independència nacional, però no veuen la manera d’assolir-la”. Carles Muñoz Espinalt.

Benvolgut lector, et demano que, tot just en començar a llegir aquest article, t’aturis un instant i tornis a llegir la frase del professor Espinalt amb què he decidit encapçalar-lo. I és que, en rellegir-la, copsaràs fins a quin punt mai s’ha dit tant en tan poc: “Els catalans prou anhelen la Independència nacional, però no veuen la manera d’assolir-la”.

Heus-ho aquí. En una frase, el retrat més precís d’un anhel, d’una voluntat de ser, de romandre, de desenvolupar-se; i alhora, també, la constatació d’una manifesta sensació d’impossibilitat, o dit clarament, d’impotència. El professor Muñoz Espinalt, com a estudiós i coneixedor del tarannà i caràcter català, expressava en veu alta una realitat que avui, anys després de la seva mort, continua vigent: la dura realitat d’un poble indefens davant la deriva erràtica dels seus dirigents.

I és justament en la segona part de la frase quan Espinalt ens dóna les pistes perquè els catalans trobem la solució. Després de descriure l’anhel majoritari dels catalans (anhel que avui encara creix més), apunta, ni que sigui indirectament, quin ha de ser el camí per deixar de ser un poble sotmès als capricis erràtics d’uns dirigents que ja no els representen. En efecte, quan ens diu però no veuen la manera d’assolir-la, ens orienta i fins i tot ens encoratja a preguntar-nos per què els catalans no saben com arribar-hi. A partir d’aquí, creieu-me, l’horitzó de reflexions que se’ns obre al davant és apassionant.

Com s’assoleix la victòria?

I és que, com s’hi arriba, a la victòria? Com s’assoleix? Què cal fer per aconseguir-la? D’entrada reconeguem que les victòries, com gairebé tot el que fem a la vida, són el resultat de saber combinar aptituds i actituds. Conceptes com treball, eficàcia, resultats, etc., no prendrien el mateix significat sense afegir-hi actituds com la disciplina, la força de voluntat, l’autoestima i l’esforç per l’excel·lència com a marca de creació de valor propi. Aptitud, però sobretot actitud, sobretot això darrer, són dues forces motores que treballen en paral·lel per atènyer un únic objectiu: la victòria.

Veiem, doncs, que per arribar a la victòria el primer que cal és interioritzar una premissa: actuar sempre amb moral de victòria i mentalitat vencedora. Un cop més, aptitud i actitud se’ns mostren com a valors inseparables per afrontar els reptes. Perquè, siguem francs, quin poble confiaria eternament en uns dirigents polítics que mai han estat realment convençuts o decidits d’arribar a la victòria?

La necessitat de regenerar la política respon a la necessitat de substituir les actituds polítiques d’una classe dirigent que fa anys que ha deixat de representar el poble català. La necessitat de substituir aquestes actituds polítiques obsoletes i temeràries de flirteig constant amb Espanya mentre Catalunya se’ns dessagna per tots costats. La necessitat de substituir aquestes actituds polítiques humiliants, només pròpies de l’esclau que demana permís constantment a l’amo, i canviar-les per actituds de fermesa, de mentalitat vencedora, d’orgull de país i per la convicció que el dret de la independència és un objectiu innegociable i que no han de ser tercers qui els decideixin per nosaltres.

Cal retornar el Parlament al país

Quan Catalunya Acció va començar a introduir el concepte de regeneració política, hom ho feia sabent perfectament que la regeneració política d’un país reclama de nous rostres que estiguin disposats a fer foc nou, i amb la convicció d’encendre un far que il·lumini el camí cap a la victòria no només com un desig, sinó com un deure persistent i incansable. Aptitud, sí, però sobretot actitud, per encarar el destí que la història reclama que anem a cercar.

La matemàtica ens diu que dues línies paral·leles sempre s’acaben trobant a l’infinit. Nosaltres no apel·lem a la matemàtica, sinó al sentit comú, quan diem que, certament, hi ha dues vies paral·leles que cal reconciliar: la via popular i la via parlamentària. La fragmentació social que representa l’actual situació de descrèdit polític ha deixat orfes els anhels dels catalans que ja ens esmentava el professor Espinalt. Altrament, com podria arribar a la victòria un poble que ja no se sent representat al seu parlament? I com podria assegurar una digna administració dels seus anhels sense posar al capdavant del país dirigents amb caràcter disposats a actuar amb mà de ferro quan més convé? Sí, cal apostar per la política vibrant, colpidora i portaveu d’anhels comuns. Cal que Catalunya pugui tornar a mirar els seus dirigents polítics als ulls i mostrar amb orgull l’aptitud i l’actitud que han de convertir-la en nou estat europeu. En definitiva: cal que retornem el Parlament al país.

El món reclama un gest de Catalunya

Catalunya, far de la Mediterrània occidental, bressol mil·lenari de la vella Europa, motor econòmic incombustible un cop deslligada de domini aliè, ¿qui recull el festeig constant que països com els Estats Units d’Amèrica han fet i fan davant d’aquesta peça clau que és Catalunya a escala internacional? Els governs del pujolisme i els governs del primer i el segon tripartit s’han estimat més ignorar les ocasions de mans esteses vingudes d’arreu del món. Sens dubte, cal que retornem el Parlament al país per correspondre, ensems i alhora, aquest festeig internacional que ens vol convidar que la història del món s’escrigui, també, en català.

Els catalans prou anhelen la independència. I sí, hi ha la possibilitat. Hi ha la manera d’assolir-la. Hi ha el camí. Hi ha el com, l’on i el quan. Ara i aquí. Hi ha l’aptitud i hi ha l’actitud. Hi ha la fermesa i hi ha la moral de victòria. Hi ha el sentit de l’ètica política com a deure inseparable del deure històric. Hi ha el tren de Força Catalunya que s’ha posat en marxa i on cada vagó nou que s’hi incorpori serà de primera classe. I hi ha, sobretot, la renovació de la via política en clau interna i la via política en clau internacional, perquè aquestes dues vies paral·leles avancin, imparables i invencibles, fins a l’estació que no ha de ser final de trajecte, sinó l’inici de la nova Catalunya situada plenament dins del món: la independència.

Albert Ubach

L’1 de juliol, vaga de blocs!

Ho vaig anunciar al final de l’article Ja ens l’han colat com una possibilitat, i no cal esperar més per prendre la decisió. La substitució de TV3 a les Illes pel canal internacional TV3Cat, que emet la programació pròpia de TV3 i el canal 33, és el primer pas per fer desaparèixer també el segon canal de Televisió de Catalunya a les Illes. Era totalment previsible, i les darreres notícies ja ho confirmen. Malgrat la informació apareguda el passat diumenge al DBalears.cat que anunciava l’oferiment per part d’IB3 a TVC d’emetre el canal 33 i el 3/24 per TDT a les Illes, ja vaig escriure en un comentari a la mateixa notícia que aquest oferiment no tenia cap credibilitat. La recepció de TV3Cat amb l’excusa dels drets d’emissió també afecta el Canal 33, que emet documentals i sèries estrangeres, i suposa que part de la programació del Canal 33, la pròpia que s’emet per TV3Cat, queda duplicada. Per aquest motiu, ja es prepara el terreny per substituir el Canal 33 pel canal de notícies 3/24, que només emet programació pròpia i que ja no cal per tapar la programació “no desitjada” de TV3 com es venia fent des de principis d’enguany.

Efectivament, ja s’ha anunciat l’arribada del 3/24 per TDT a les Illes per finals d’aquest mes. Curiosament, no es faria mitjançant el segon múltiplex que es deia que era necessari per poder emetre dos canals de TVC, sinó emprant el primer múltiplex pel que emet IB3 i ara ja també TV3Cat. En conseqüència de tot açò, finalment apareixen les primeres veus que des d’algun mitjà de comunicació alerta que el Canal 33 també està en perill a les Balears. I ja era hora que algú ho digués! Per si tota aquesta endemesa fos poc, el pocavergonya de n’Antoni Martorell s’atreveix a dir que reclamar TV3 és “fer el ridícul”!!

Amb aquest panorama, ja puc confirmar que a partir del proper 1 de juliol, començaré la meva particular vaga indefinida d’articles a Es Poblat d’en Talaiòtic. Els motius i objectius d’aquesta vaga són ben evidents. Amb aquesta decisió vull expressar la meva repulsa més rotunda contra les limitacions polítiques a la lliure recepció de les televisions públiques en català del nostre propi país. En aquest bloc he intentat aportar des de fa ja més de dos anys informació i previsió del que estava a punt de passar amb el nostre espai comunicacional. Potser si les paraules no serveixen, el silenci sigui més ensordidor.

Aquesta és una decisió personal, però en una conversa mantinguda amb en Wenç (del bloc Ca’n Lluri) via mail, m’ha manifestat la seva adhesió a la vaga, i hem començat a parlar d’estendre la vaga per tota la blogosfera d’arreu del país. Naturalment, no es tractaria de fer una vaga indefinida per part de tothom, però sí una nova acció coordinada dels blocs del país el dia 1 de juliol amb el lema VAGA DE BLOC: VOLEM TV3 A LES ILLES, i simplement penjar la següent imatge (o qualsevol altra que es consideri convenient) a l’apunt:

La imatge ha estat elaborada per en Wenç a partir d’un cartell previ d’ACPV que també reivindica la recepció de TV3 al País Valencià. A partir d’aquí, que cadascú doni a la vaga la durada que consideri convenient: un dia, una setmana… Per la meva part, durant el temps que duri la meva vaga, només penjaré a Es Poblat enllaços a altres articles, notícies, vídeos o webs que consideri interessants quan ho consideri convenient, però no articles. Açò no vol dir que desapareixeré, es tracta d’una vaga i no d’un abandonament del bloc, i puc continuar deixant comentaris aquí o a d’altres blocs, a Facebook, els fòrums del Racó Català, o escrivint als blocs de Catalunya Acció o de Nova Història… La vaga seguirà, per tant, l’estil iniciat per en Xavier Mir ara fa un any amb la seva pròpia vaga de bloc, i que en el seu moment ja vaig comentar que, una vegada més, el seu exemple hauria de ser tingut en compte de cara el futur.

Els motius que em faran abandonar la vaga és una acció decidida dels nostres governs de caminar cap a la reciprocitat oberta demanda per l’Obra Cultural Balear, i concretada a l’article Les bugades, els llençols i TV3, de Tribuna.cat:

– Que sigui restablert de manera immediata el senyal de TV3 a les Balears.

– Que es garanteixi l’arribada del Canal 33 a les Illes Balears.

– Que el Govern de les Illes Balears posi en marxa el nou Multiplex destinat a fer possible l’arribada de quatre a sis nous canals en català.

– Que el canal 3/24 ofereixi informació de les Balears de manera estable i permanent i, obviament, que es pugui veure a les Balears.

– Que IB3 i la CCMA arribin als acords necessaris per tal de fer canals temàtics conjunts.

En cas que no es compleixin tots o la majoria d’aquests objectius, només reprendré l’activitat normal en cas que l’actualitat m’ho faci recomanable, però tampoc descart el cessament definitiu de l’activitat d’en Talaiòtic.

Així idò, tothom que tengui un bloc que estimi aquest país i la seva llengua queda convocat l’1 de juliol a la vaga de blocs.

Acte de Sobirania

CRIDA A LA NACIÓ CATALANA
CRIDA AL POBLE CATALÀ

CAL FER un Acte de Sobirania!
PLANTEM-NOS! DIGUEM PROU!

Compatriotes,

S'ha fet evident que la via autonòmica és una via morta, que no duu enlloc ni ens permet avançar i que ens aboca, en definitiva, a desaparèixer com a país i com a poble.

Estem davant d’una situació d’emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l’assumpció de responsabilitats i la recerca d’una sortida que garanteixi la continuïtat de la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra manera d’interpretar el món.

Des del Grup Acte de Sobirania proposem que sigui el nostre poble qui emplaci els nostres representants polítics a acabar amb aquesta situació d'asfíxia i mort lenta. Per això, fent un pas endavant, us proposem que us afegiu a aquesta crida i materialitzeu el vostre compromís amb el país.

El Grup Acte de Sobirania no és ni una plataforma ni una associació. Som un grup de persones, amb capacitat i experiència en el món associatiu que, sentint-nos hereus de l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, de la Marxa de la Llibertat, de les manifestacions del 2006, el 2007 i de Brussel·les, convoquem el poble de Catalunya a:

- Concentrar-nos, el dia de Corpus (11 de juny) a 2/4 de 8 del vespre, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, davant la Generalitat, per escenificar la defunció de la via estatutària i emplaçar els nostres polítics a donar resposta a les nostres demandes, resposta que recollirem el dia 27 de juny al Parlament.

- Plantar-nos, el dia 27 de juny a partir de les 5 de la tarda, davant del Parlament, sortint de l’Arc del Triomf, per exigir als nostres representants electes que ens explicitin si estan disposats o no a fer un Acte de Sobirania que permeti reprendre un projecte de construcció de la Nació Catalana lliure i sobirana.

Ha arribat l’hora de creure’ns, com a col·lectiu i com a poble, capaços d’urgir els nostres representants perquè tirin endavant un veritable projecte nacional, projecte que volem saber si comparteixen o no amb nosaltres.

NOMÉS EL POBLE QUE HI VA, HI ARRIBA
UN PAÍS LLIURE, UN PAÍS MILLOR

Grup Acte de Sobirania
grup@actedesobirania.cat
http://www.actedesobirania.cat
http://www.facebook.com/group.php?gid=44981583423&ref=share

Els responsables i els motius de l’estafa de TV3Cat

La desaparició de l’emissió de TV3 a les Illes i la seva substitució pel canal internacional TV3cat té uns culpables que cal tenir ben identificats. Són els que tenen una responsabilitat política directa en la recepció de les televisions públiques del Principat i les Balears i que destaquen per la seva gestió nefasta en el desplegament d’un espai comunicacional comú i en la nostra llengua, afavorint interessos diferents als generals del país i de la normalització lingüística.

Els Presidents del Govern de les Illes Balears i de la Generalitat de Catalunya:

Francesc Antich (PSOE), i José Montilla (PSOE), com a màximes autoritats dels respectius governs colonials de les Illes Balears i del Principat, són els culpables màxims de l’esquarterament de les emissions d’IB3 i de TV3. Tots dos coincideixen en formar part del Partit Espanyol, pel que en cap cas poden al·legar en aquesta situació la manca de sintonia política que els serveix de pretext en la reciprocitat amb el País Valencià. Al contrari, la decisió de no emtre TV3 i IB3 entre els dos territoris catalans sinó les seves versions internacionals, l’assumeixen com a pròpia i correcta (pels interessos que serveixen, és clar). També cal anomenar els seus predecessors en el càrrec, Jaume Matas (PP) i Pasqual Maragall (PSOE), que van governamentalitzar el senyal de Televisió de Catalunya a les Illes i que ara ha permès als actuals executius actuar contra la lliure recepció d’aquesta televisió. No oblidem que durant la presidència de Matas i Maragall, José Montilla era ministre d’industria i ja llavors es carregaven entre tots TVC a les Illes i el País Valencià per afavorir la implantació de LaSexta i d’IB3.

El Conseller de Presidència de les Illes, i el de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya:

Albert Moragues (PSOE), i Joan M. Tresserras (ERC) van ser els signants de l’acord d’esquartament d’emissions el passat mes de gener. Un document que ja deixava clar que la reciprocitat només s’aplicaria a la programació pròpia, deixant al marge la programació adquirida de fora. Tots dos han fet declaracions en la darrera setmana en defensa de la decisió adoptada de substituir TV3 per TV3Cat a les Illes i qualificant-la de necessària per respectar la “legalitat”. Estan tan emmerdats que no paren de dir coses contradictòries: mentre en Tresserras declara que s'ha de respectar la “legalitat", altres del seu mateix partit demanen que es comprin els drets d'emissió per arribar a tot el territori, que és el que cal fer.

El Director General de l’EPRTVIB, i la directora general de la CCMA.

Antoni Martorell i Rosa Cullell, com a responsables dels mitjans públics de comunicació implicats, també són culpables de la desaparició de TV3 a les Illes. La vinculació a UM del primer, partit que en va ser l’artífex del seu nomenament, i a la PSOEvergència de la segona, també són de domini públic. El model provincià i sotmès a l’hispanocentrisme que propugnen aquests partits es transmet en l’actuació dels mitjans públics sota la seva direcció política ja des del moment de la designació en el seu càrrec, amb la neteja de professionals no afins al colonialisme, i que ara s’expressa en l’amputació de TV3 a les Balears.

Tampoc la directora de TV3 Mònica Terribas es salva del regionalisme i surt en defensa de la substitució de TV3 a les Illes. No val dir que es podrien comprar els drets però que després els programes no es podrien emetre perquè no és cert. Aquesta excusa pot servir per tornar la pilota als polítics, però s’ha de deixar clar que no és una qüestió de LEGALITAT, no s'ha de canviar cap llei perquè TV3 o IB3 puguin emetre íntegrament per tot el territori, és una qüestió de VOLUNTAT POLÍTICA, i de pagar els drets corresponents, i açò és el que no volen fer. Allò que entre TV3 i IB3 és un greu problema de “legalitat”, es veu que no és cap problema amb Canal 9, que emet en TDT al Principat tota la seva programació de pel·lícules i sèries en castellà. Tampoc a ningú li suposa cap inconvenient que una mateixa pel·lícula estrangera es pugui passar per totes les televisions espanyoles, que comparteixen un mateix territori, i en canvi aquesta possibilitat és negada en les televisions catalanes.

També els partits i coalicions que donen suport als actuals governs del Principat i les Illes, el Bloc per Mallorca (ACN), PSM-Menorca (Volem veure TV3, d’Eduard Riudavets), Eivissa pel canvi, Iniciativa per Catalunya, tenen resposabilitat en aquest despropòsit. Potser més indirecta, és cert, però indefugible. Les declaracions i protestes que ara es difonen per part d’aquests socis parlamentaris i de govern (tots excepte ICV) queden bé, però es produeixen de forma reactiva quan el mal està fet. S’hauria d’haver estat molt més contundent en la defensa de la normalitat televisiva al nostre país per evitar el que era previsible que farien els responsables. Seran capaços ara de reconduir la situació?

Articles com el d’en Gabriel Bibiloni amb TV3 i el país, o en Francesc Sintes amb Indignat amb el PSOE i amb altres, i amb Coses del PSOE, donen una idea precisa dels motius ideològics i polítics de fons que han provocat aquesta situació. Per una banda, com diu en Bibiloni, “el nostre espai comunicacional és víctima de l’Estat autonòmic, que crea un àmbit de tot l’Estat per als mitjans en castellà, on aquest és l’idioma hegemònic, i uns àmbits autonòmics on són encaixonats els nostres mitjans i la nostra llengua”. El regionalisme provincià espanyol impedeix que hi hagi voluntat en els polítics de resoldre la qüestió dels drets d’emissió més enllà del respectiu àmbit autonòmic. Per en Bibiloni també està ben clar que “aquests senyors mai no han volgut fer una televisió nacional, perquè —convergents o tripartits— no creuen en el projecte ni en la nació. TV3 (i els altres canals de la Corporació) ha estat sempre una televisió autònomica —amb tota la qualitat que es vulgui—, fruit d’una mentalitat regionalista i hispanoautonomista i propagadora d’aquesta mentalitat". Per altra banda, en Francesc Sintes dóna una vegada més en el clau recordant que els efectes d’aquesta acció contra TV3 a les Illes aconsegueix dos objectius, “obligar-nos a veure IB3” i “fomentar que augmentin els ingressos publicitaris de La Sexta, cadena amiga del partit”. I no és d’estranyar, perquè també era ben coneguda l’obsessió sociata d’aconseguir que la SER fos líder d’audiència al Principat per damunt de Catalunya Ràdio.

El fet és que, mentre esperam que internet ens solucioni la lliure recepció d’emissions en el futur com explica en Pau Obrador a TV3… encara, no podem renunciar ni renunciarem a impedir que els interessos culturals i nacionals quedin sotmesos als interessos mercantils dels partits colonialistes i els seus amics. Perquè com expressa en Guillem Benejam, Volem TV3 a les Illes. Tan senzill com açò.

La Nostra Europa

Grandíssim vídeo per un dia com avui, que amb el pretext de l’himne d’Europa més d’un s’endurà una sorpresa i descobrirà que aviat tindrem el lloc que ens correspon entre les nacions d'Europa. Gaudiu-lo i escampau-lo per tot arreu!

 

Himne d'Europa - National Anthem of the European Union from Manel on Vimeo.

Estanislau Verdet

Dedic especialment aquest apunt de vídeos musicals als responsables de la desaparició de TV3 a les Illes Balears:

Som tots uns desgraciats

Per fer país, insultem en català

Aquest videoclip és potser la versió més didàctica de les diverses que hi ha del mateix tema. Per mi falla que el mapa que apareix sigui només del Principat i no de tota Catalunya, però també podeu veure la versió original no censurada, o la versió autocensurada pel propi autor, que no sé quina és més escandalosa.

Lluç

Farsant per la font del gat

Un finlandès nascut al Congo

M’agradaria ser un Lemur

Ja ens l’han colat!

Dia 1 de juny passarà a la història com el dia en què TV3 ha desaparegut de les Illes Balears. Després de més de dues dècades de veure el primer canal de Televisió de Catalunya, els governs colonialistes del Principat i les Illes han perpetrat el major atemptat contra l’espai comunicacional comú que es va començar a construir des de la societat civil. Finalment, el senyal de TV3 ha estat substituit pel del canal internacional de TVC, i açò vol dir que només podrem veure produccions pròpies. No ha estat una sorpresa, des dels inicis d’Es Poblat s’ha vingut avisant d’aquesta possibilitat, d’aquest temor que ara s’ha convertit en realitat. La signatura del patètic acord de reciprocitat el passat gener marcava el camí, i de la mateixa manera que al Principat ja només s’emetia la versió satèl·lit de la televisió balear, a partir d’ara els televidents illencs veurem de TV3 el mateix que es pot veure des de l’estranger, res més.

Les formes amb que s’ha produit el canvi tampoc podien ser més sigiloses, i açò encara ho fa més fastigós. Es pensen que som estúpids. Quan he encès avui el televisor i m’he trobat en el lloc de TV3 el nou logo de TVCi ara rebatejat com a TV3CAT, ho he entès tot d’una. El canvi de TV3 per TVCi hauria estat massa lleig i evident, calia mantenir el mateix símbol per fer semblar el que no és. Aquest era el motiu del canvi de nom del canal internacional anunciat fa poc. La diferència de logos entre TV3/TV3cat i IB3/IBsat és gairebé anecdòtica o imperceptible, però la realitat és que NO ÉS EL MATEIX CANAL i ens quedam definitivament sense la programació de pel·lícules, sèries i documentals. S’ha acabat poder triar entre la pel·lícula de TV3 o IB3 dels dissabtes, la normalitat per la llengua que aplaudia quan es van iniciar les emissions íntegrament en català de la televisió balear s’ha esfumat de nou. I el pitjor podria arribar si els nacionalistes espanyols de na Rosa Estaràs i companyia tornassin al govern balear i castellanitzassin el canal illenc una altra vegada. Aleshores no quedaria cap opció de veure una programació en la nostra llengua que sigui mínimament apta per arribar al gran públic.

La notícia ja ha aparegut als diaris digitals com Vilaweb, l’Avui, Crònica, Directe.cat, El Singular Digital. Tots ells proclamen la substitució de TV3 pel canal internacional i les queixes de l’OCB per aquest fet, així com pel tractament marginal que TV3 ha donat a les Illes durant tots aquests anys. Però no consta cap avís ni cap informació per part de TV3 ni d’IB3.

Continuam igual que fa 20 anys, reclamant que “Volem TV3”, amb la diferència que abans només teníem dos canals espanyols i ara en rebem 20. La situació és molt greu i mereix accions decidides i contundents per part de la societat civil i dels polítics illencs compromesos amb la diginitat del nostre poble per aconseguir el restabliment efectiu de les emissions recíproques de la programació íntegra dels canals públics en català. És hora de deixar clar que aquesta situació és inacceptable. Què pensen fer el PSM i ERC com a corresponsables dels governs dels colonialistes del PSOE per redreçar aquest despropòsit? Perquè no basta un comunicat de rebuig com ja ha fet el PSM (ERC ni açò). Ja tenen clar els colonialistes que aquestes insatisfaccions dels votants dels seus socis els poden costar el govern el 2011? Per la meva part, el proper 1 de juliol, quan es produeixi l’apagada analògica a Menorca i les Pitiüses, serà moment de valorar la situació en què queda el panorama televisiu en català i de decidir si començ una vaga de bloc a Es Poblat com a forma de protesta per aquesta dissolució planificada de l’espai comunicatiu català.