Plataforma per un nou finançament

Si ho arrib a saber, ho dic abans. El darrer article de la sèrie Espoli econòmic l'acabava demanant-me el perquè del silenci de les cambres de comerç i les associacions empresarials de les Illes en relació amb el dèficit fiscal i la manca d'inversions de l'Estat castellà al nostre país, i mirau per on que aquesta setmana s'ha presentat una plataforma formada precisament per aquestes entitats per reivindicar un nou finançament per les Illes Balears.

Es veu que la situació ja és tan escandalosa que ni els empresaris mallorquins, tradicionalment d'allò més conservador i espanyolista, poden defugir la realitat del perjudici que els suposa a ells (i a tots els ciutadans de les illes) l'actual situació colonial. Vull creure i esperar que aquesta plataforma no és un mer instrument per anar en contra del govern espanyol de torn, i que si guanya el Partit Nacionalista Espanyol es dissoldrà. L'actual candidat a diputat pel Partit Espanyol per Balears, Antoni Garcías, ja ha retret al President del Cercle d'Economia i impulsor d'aquesta plataforma Alexandre Forcades, exconseller dels nacionalistes espanyols, que només surti a reclamar quan governen ells. En saben de passar-se la pilota! Voldria veure com quan es doni el fet que "ningú els fa cas", no es rendeixin sinó que facin una passa més enllà i reconeguin que el problema no és d'un partit o d'un altre, sinó que el problema és l'Estat espanyol, i que ho diguin clar.

Les declaracions que es poden llegir a Diari de Balears donen peu a l'optimisme: "No hi ha cap Estat del món que tingui un sistema de finançament tan injust, discriminatori, confús, obsolet i subjectiu com aquest. Aquí no paga qui més té sinó qui pitjor negocia" deia Alexandre Forcades. I segons vaig poder escoltar a IB3, ell mateix va afegir a continuació que "a Balears negociam molt malament". L'autocrítica és bona per començar, però després s'han de fer les passes necessàries per assegurar que ser illenc no sigui ser un beneit fàcil d'enredar.

Segons vaig veure també per televisió, el propi president del Govern de les Illes, Francesc Antich, reconeixia els càlculs d'aquesta plataforma segons els quals amb un finançament just d'acord amb la població real de les Balears hauríem de rebre de l'Estat 300 milions d'euros més cada any. I açò ho diu un del Partit Espanyol que ha estat diputat a Madrid la passada legislatura fins que va veure clar que seria president de la Colònia Autogestionada de les Illes Balears (CAIB). Sembla que ara aquest partit sí que està disposat a "modificar" el sistema de finançament en la línia que proposa l'empresariat. Ja veurem després d'eleccions en què queden les intencions...

De moment, a les Illes es prepara la creació de l'Agència Tributària pròpia, però com molt bé explicava la setmana passada en Nel Martí al seu bloc, tenir una Agència Tributària no és equivalent a tenir un bon finançament. La solució en tot cas sempre és a les nostres mans. Si a Espanya no ens fan cas, sempre podem tirar pel dret i dir adéu Espanya. O no? Que ja està bé la broma!

PIALÍ BAXÀ

Coincidint amb el 430è aniversari aquest passat 21 de gener de la mort de l'almirall de la flota otomana que comandà l'assalt a Ciutadella el 9 de juliol de 1558, i la meva entrada com a viquipedista, m'he estrenat amb el meu primer article a la Viquipèdia sobre aquest personatge. Es tracta de la traducció inèdita fins ara de la informació que ja existia a les versions anglesa i castellana, amb algunes petites aportacions pròpies ja recollides en aquest bloc. Naturalment, he introduït les referències a la versió catalana en les pàgines existents sobre aquest personatge en les viquipèdies en altres llengües: l'anglès, l'alemany, el castellà, el portuguès i el turc. També he inclòs les referències a l'assalt de Ciutadella en les dates 9 de juliol, i a l'any 1558 de la Viquipèdia catalana.

Amb aquestes accions, el Projecte 9 de Juliol ençata un nou front de difusió en aquest 450è aniversari dels fets de s'Any de sa Desgràcia que commemoram enguany i que esper continuar amb nous articles i aportacions. En deix aquí una reproducció de l'article sobre l'almirall turc tal com està editat en aquest moment, diumenge dia 27 de gener:

Pialí Baxà:

Pialí Baxà (voltants de 1515- 21 de gener de 1578, també conegut com a Piyale Pasha, Piale Pasha a Occident; turc: Piyale Paşa), fou un Almirall (Kaptan Pasha, l'equivalent a comandant de la flota) turc entre 1553 i 1567 i un Visir otomà després de 1568.

Taula de continguts 1 Biografia 1.1 Joventut 1.2 Almirall de la flota otomana 1.3 Batalla de Gerba 1.4 Setge de Malta 1.5 Conquesta de Xipre 1.6 Destinacions finals 1.7 Mort 2 Llegat 3 Literatura

Biografia

Joventut

Pialí Baxà va rebre la seva educació a l'Enderun (l'Acadèmia Imperial) a l'actual Istambul, Turquia. Es graduà amb el títol de Kapıcıbaşı i fou designat Sanjak Bey (governador provincial) de Gal·lípoli.

Almirall de la flota otomana

Fou promogut a Bahriye Beylerbeyi i arribà a ser Almirall en Cap de la flota otomana el 1553 a l'edat de 39 anys.

El 1554 va prendre les illes d'Elba i Còrsega amb una gran flota que incloia famosos almiralls otomans com Turgut Reis (Dragut) i Salih Reis, tot i que les desavinences entre turcs i francesos van provocar la marxa dels otomans i la balança s'inclinà novament a favor de l'imperi espanyol, pel que en tres mesos les forces hispanogenoveses van recuperar quasi tot el territori perdut. A l'any següent el Soldà Solimà el Magnífic li assignà la tasca d'ajudar a França contra els espanyols després de la petició realitzada per la mare del rei Francesc II de França, i Pialí Baxà va salpar el 26 de juny de 1555. La flota turca es reuní amb la francesa a Piombino i van rebutjar amb èxit un atac espanyol sobre França al mateix temps que conquistaven vàries fortaleses espanyoles en el Mediterrani.

En juny de 1558, juntament amb Turgut Reis, Pialí Baxà salpà en direcció a l'Estret de Messina i els dos almiralls capturaren Reggio de Calàbria. Des d'allà, es dirigiren a les illes Eòlies i en van capturar vàries d'elles, abans de desembarcar a Amalfi, en el Golf de Salern, i capturar Massa Lubrense, Cantone i Sorrento. Posteriorment desembarcaren a Torre del Greco, en les costes de Toscana, i a Piombino. L'objectiu era reunir-se amb les tropes franceses a Ajaccio per completar la conquesta de Còrsega i atacar Vilafranca de Niça, però la flota turca els esquivà pel nord de Còrsega i es dirigí cap a Menorca. El juliol de 1558 atacaren l'illa balear, assetjant Ciutadella de Menorca que va caure el 9 de juliol, en el que els menorquins coneixen com l'Any de sa Desgràcia. Aquest canvi d'objectiu dels turcs, propiciat pels suborns rebuts de les forces hispanogenoveses per evitar l'atac a Còrsega, provocaria les queixes del rei Enric II de França al soldà otomà.

Açò va causar temor al Principat de Catalunya, el Regne de València i les altres Illes Balears, i el rei Felip I apel·là al Papa Pau IV i els seus aliats europeus per posar fi a l'amenaça turca. En 1560 Felip I aconseguia organitzar una Lliga Santa entre Espanya, la República de Venècia, la República de Gènova, els Estats Pontificis, el Ducat de Savoia i els Cavallers de Malta. La flota conjunta es reuní a Messina i consistia de 54 galeres i altres 66 bucs de distints models sota el comandament de Joan Andrea Doria, nebot del famós almirall genovès Andrea Doria.

Batalla de Gerba

Article principal: Batalla de Gerba

El 12 de març de 1560, la Santa Lliga capturà l'illa de Djerba que era una posició estratègica per poder controlar les rutes marítimes entre Algèria i Trípoli. Com a resposta, Solimà el Magnífic envià una flota otomana de 86 galeres i galiotes sota el comandament de Pialí Baxà, que arribà a Djerba l'11 de maig de 1560 i destruí la flota cristiana en questió d'hores en la batalla de Djerba. Giovanni Andrea Doria aconseguí escapar en un petit buc, però els supervivents cristians, ara sota el comandament de Don Álvaro de Sande, es refugiaren en el fort de l'illa de Djerba que havien aixecat en el transcurs de l'expedició. Pialí Baxà i Turgut Reis aconseguiren després d'un temps la rendició de la guarnició i Pialí Baxà portà 5.000 presoners, incloent de Sande, cap a Istambul, on van ser rebuts multitudinàriament. Es casà amb Sultana Gevher Han, filla del futur Selim II.

En 1563 Pialí Baxà capturà Nàpols i les fortaleses circumdants en suport de França, però després de la partida de les forces otomanes els francesos no es van poder mantenir i els espanyols recuperaren finalment la ciutat.

Setge de Malta

Article principal: Setge de Malta (1565)

En 1565 Pialí Baxà, juntament amb el general Lala Mustafa Pasha i Turgut Reis, fou encomanat per Solimà per capturar Malta, però els seus esforços fracassaren davant la resistència dels Cavallers de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem i li costà a la flota otomana no només un gran nombre de baixes, sinó també la mort de Turgut Reis.

En 1566 Pialí capturà l'illa de Quíos i posà fi a la presència genovesa en el mar Egeu. Posteriorment desembarcà en Puglia, Itàlia, i va prendre vàries fortaleses estratègiques.

En 1568 fou ascendit a Visir, essent el primer almirall de la història otomana en aconseguir aquest rang.

Conquesta de Xipre

En 1570 salà cap a Xipre, llavors una possessió veneciana, amb una gran força d'invasió a bord de les seves naus. Deixà Istambul el 15 de maig i arribà a Xipre l'1 de juliol. El 22 de juliol els turcs, sota el comandament de Lala Mustafa (el Cinquè Visir, qui cinc anys abans havia fracassat en la presa de Malta), començà l'assetjament de Nicòsia, que fou capturada el 9 de setembre. Després de la capruta de Pafos, Limassol i Larnaca en un breu lapse de tiemps, les tropes van assetjar Magosa (Famagusta), l'últim baluard venecià a l'illa, el 18 de setembre i el van prendre finalment l'1 d'agost de 1571, completant la conquesta de Xipre.

Destinacions finals

Després de la derrota de la flota turca sota el comandament d'Alí Baxà en la batalla de Lepant en 1571, Pialí Baxà fou reclamat per prendre de nou el comandament de l'illa. Els otomans aconseguiren reconstruir una flota tan gran como la de Lepant en menys d'un any, i Uluç Ali Reis reconquerí Tunis als espanyols i els seus vassalls Hafsid en 1574.

En 1573 Pialí Baxà desembarcà una vegada més en Puglia, Itàlia. Aquesta va ser la seva darrera expedició naval.

Mort

Pialí Baxà mor el 21 de gener de 1578 i està enterrat en la Mesquita Pialí Baxà a Istambul, que ell havia manat edificar en els seus darrers anys.

Llegat

Diversos bucs de guerra de l'armada turca han portat el seu nom.

Literatura

• E. Hamilton Currey, Sea-Wolves of the Mediterranean,, Londres, 1910

100.000 articles a la Viquipèdia.

Des de divendres passat, dia 18 de gener de 2008, la Viquipèdia catalana ja es troba entre les 17 versions de Wikipèdia que superen els 100.000 articles. Ho podeu llegir al Racó català, a Vilaweb o en la nota de la pròpia enciclopèdia:

"La idea central de la Viquipèdia, en les seves més de 250 versions idiomàtiques, és la de crear una enciclopèdia lliure el més completa possible, objectiu que cada dia pren més força.

En els tres últims anys la Viquipèdia ha doblat anualment el seu nombre d'articles. El 2004 hi havia només 10.000 articles. El 14 de febrer del 2006 es va arribar als 25.000 articles. El 4 de gener del 2007 se'n van assolir els 50.000, mentre que el 16 de novembre se superaven els 75.000. Aquest creixement exponencial fa encarar el futur amb optimisme, amb un objectiu propi per a l'àmbit catalanoparlant: la creació de l'enciclopèdia en llengua catalana més completa mai elaborada, així com la seva difusió i la millora de la qualitat.

La Viquipèdia és una enciclopèdia lliure perquè tota la seva informació és a l'abast de tothom. És lliure perquè a més de llegir la informació, qualsevol persona pot copiar-la i utilitzar-la sota la llicència GFDL. I és lliure perquè qualsevol persona que s'hi connecti pot fer edicions i posar-hi el seu gra de sorra: des de la creació d'un nou article de gran extensió i completesa fins una petita correcció d'ortografia o d'estil, cada contribució de cada usuari ha jugat un paper en l'assoliment d'aquesta fita que avui celebrem.

En els seus inicis la Viquipèdia era considerada una enciclopèdia lliure però molt incompleta, que poques persones utilitzaven com a referent per a treballs o deures de l'escola, trobar una informació útil o simplement pel plaer d'aprendre. Tanmateix, a mida que ha anat creixent en nombre d'articles i usuaris, ha esdevingut un lloc de referència i consulta important per a la comunitat catalanoparlant, tot i que encara resta molt camí per créixer".

La Viquipèdia en català va ser la primera que va començar just després de l'anglesa, que és l'única que supera el milio d'articles, i l'èxit aconseguit ens demostra a quin nivell de difusió i importància pot arribar la nostra llengua quan no hi ha barreres polítiques que ens ho impedeixen.

Per la meva part, ja m'he registrat en aquest projecte com a viquipedista. Feia temps que em rodava la idea, i ara ja he aconseguit crear la meva pàgina d'usuari, que reconec que m'ha costat (no és tan senzill com l'edició d'un bloc) i que hauré d'anar completant amb el temps. A poc a poc, m'aniré acostumant a les plantilles i el llenguatge per poder fer contribucions a la Viquipèdia sigui amb articles propis o amb traduccions d'altres en altres versions i ampliacions dels ja existents .

La meva enhorabona als Viquipedistes que han aconseguit fer d'aquesta enciclopèdia en català a internet un èxit per al coneixement i per la nostra llengua!

Recordant Ja t'ho diré.

Si véns



Per on surt es sol



Així i tot



Ho tens clar bruixa



Ei Joan



Si véns (en directe)

Barres al vent!

Amb motiu de la Diada del Poble de Menorca, en què commemoram la incorporació de l'illa a la catalanitat el 17 de gener de 1287, he recordat que ara fa un any hi va haver un intens debat a illencs.com al bloc d'en Pau Gener Sa tanca de s'era amb motiu del seu article en què tan sols hi havia penjada una senyera. Per aquesta raó, he pensat que no vindria malament en un dia com avui fer una mica de repàs del possible origen i significat de la nostra bandera, senyera, estendard o com més de gust vengui anomenar aquest símbol nacional.

Per començar, no cregueu que començaré amb la llegenda d'en Guifré el Pilós marcant amb els seus quatre dits de sang damunt d'un escut daurat el que seria l'emblema dels comtes de Barcelona, sinó que ens podríem remuntar encara més en el temps i fixar-nos en aquesta estàtua ibèrica ni més ni menys que del s. V a.C. marcada també amb 4 barres.

Estàtua ibèrica (s. V a.C.). i algunes representacions del territori dels íbers.

Què podien representar els 4 pals que hi ha en aquesta figura íbera? Resulta curiós comprovar que el territori dels actuals Països Catalans coincideix en bona part amb el territori poblat pels antics íbers, des del nord dels Pirineus fins a Granada segons els mapes i per tota la vessant mediterrània. Som, per tant, un poble amb unes arrels en aquesta zona geogràfica que s'endinsen en el temps a molt abans de l'arribada de l'imperi romà.

Partint de les hipòtesis que relacionen els íbers i els hebreus, s'ha de mencionar que segons els cabalistes, l'origen dels quatre pals de la bandera catalana són les quatre lletres del nom de Déu en hebreu en el que es coneix com el tetragrammaton:

"El Tetragramma són les 4 lletres del nom de Déu. Donat que en llengua hebrea no hi ha vocals, el nom Jahvé o Jehovà, s’escriu YHVH. El Tetragrammaton ens porta un concepte de Déu o millor dit d’“El Creador” de totes les coses visibles i invisibles (no perceptibles amb els sentits de la vista, l’olfacte, el gust i el tacte). El nom YHVH és un terme que defineix i regula el procés creador. Un procés que alhora està marcat per 4 fases: llaurar, sembrar, recollir, elaborar. També: sembrar, germinar, creixer, i florir o fructificar. Hi ha un temps per cada cosa. El procés creador té 4 temps.

Aquestes 4 lletres o energies fan referència als 4 elements de la Creació: Aire, Aigua, Terra i Foc. També fan referència als 4 punts cardinals – Nord, Sud, Est i Oest – que emmarquen allò que en diem l’espai. Les 4 estacions de l’any. El cicle anyal – Primavera, Estiu, Tardor i Hivern -, els 4 aliments bàsics per mantenir la Vida,...

Els cabalistes no pronuncien mai el nom de Déu per respecte i no escrivien les 4 lletres sagrades que són l’expressió del nom de Déu. El que feien era representar el nom sagrat, el TETRAGRAMMATON amb un senyal. El nom “tetragrammaton” ver del grec “tetra” que vol dir 4 i “gramma” que vol dir “gràfic o ratlla”. Aquestes 4 ratlles tenien un color relacionat amb les lletres YHVH; aquest color era el vermell sobre fons daurat. Així, doncs, el senyal que representa pels cabalistes el nom de Déu, o millor dit, el Tetragrammaton, són els 4 Pals vermells sobre fons daurat.

És lògic pensar que el simbolisme i la representació d’aquests símbols té quelcom a veure amb la càbala, i en concret, amb el Tetragrammaton, donat que la càbala es va donar a conèixer en el segle XI en terres catalano-provençals".

De fet, aquesta representació coneguda també com la senyera és l'emblema tant dels Països Catalans com de Provença. Si a la idea que els 4 pals representen el nom de Déu hi afegim les teories sobre els orígens de la nissaga iniciada per en Guifré el Pilós, l'arbre geneològic del qual ens portaria al mateix Jesucrist fins als Exilarques de Babilònia i dels Reis de la Judea, tindríem la dinastia de la Casa de Barcelona amb uns comtes i reis catalans com a hereus de la Sang Reial de Jesucrist i portadors del nom de Déu en el seu segell reial. Tota una provocació i una amenaça per a l'Església Catòlica i la seva versió de la vida del Fill de Déu segons els seus evangelis oficials (que per cert, també són quatre) i que explicaria el suport de Roma al rei francès en la seva invasió d'Occitània i de la instauració de la dinastia castellana dels Trastàmares a la Corona Catalana en el Compromís de Casp el 1412. Naturalment, aquesta hipòtesi sobre la sang reial de Jesucrist tan popularitzada en els darrers anys en novel·les i cinema és presentada sempre des de l'òptica francesa, obviant el context occitano-català d'aquesta història.

Però continuem amb el simbolisme dels 4 pals. En Jordi Salat ens presenta el significat de Les quatre columnes. Diu Jordi Salat que aquestes quatre columnes feien "dos metres de diàmetre i vint metres d'alçada coronades amb un capitell d'estil jònic construïdes l'any 1919 a la muntanya de Montjuïc de Barcelona per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) que van ser enderrocades l'any 1928 pel general Miguel Primo de Rivera perquè eren un símbol nacional i cultural català relacionat amb la cultura hel·lènica, comparant, en certa manera, la muntanya de Montjuïc de Barcelona amb la muntanya de l’Olimp d’Atenes". Per en Jordi aquestes columnes que cal restituir representen una cultura tergiversada, prohibida i amagada que es fonamenta en la vernaclitat que s'entronca amb la universalitat i que cal redescubrir, i relaciona també aquestes quatre columnes i els quatre pals amb el tetragramma i amb els 4 elements.

Perspectiva de les Quatre Columnes davant el Palau Nacional (el Palau de l'Antic Saber del projecte inicial) amb els 4 rajos vermells i 5 grocs inicials.

Diferents perspectives de Les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch a Montjuic, amb reconstrucció virtual darrere l'actual font. Baix a la dreta, la destrucció de les columnes durant la dictadura de Primo de Rivera. Font: Tribuna.cat

Naturalment, la força de tot aquest simbolisme universal no agrada a molts, que després de 30 anys de democràcia encara posen impediments per la restitució d'aquestes columnes i més encara de tot el conjunt arquitectònic hel·lènic que tenia previst Puig i Cadafalch.

A banda del seu simbolisme, les barres podrien haver adquirit una funcionalitat pràctica en convertir-se en la senyera dels comtes i reis catalans. La diversitat en el nombre de barres que hi apareixen, segons la Història de la bandera dels Països Catalans, i recollida en l'article sobre la Senyera Reial a la Viquipedia, no seria producte de l'arbitrarietat, sinó que tindrien la funció de representar el nombre d'Estats que a cada època estaven sota la sobirania de la Casa de Barcelona. El que resulta més sorprenent és que aquesta possibilitat es donaria si interpretam la senyera exactament al revés de com solem fer-ho: no serien pals vermells sobre camp d'or, sinó barres daurades sobre fons vermell.

3 bastons daurats:

Barcelona-Besalú-Provença i posteriorment Barcelona-Comtats-Aragó i Barcelona-Aragó-Montpeller

Les tres barres o bastons (daurats), van començar la seua popularitat i difusió en 1112 quan Ramon Berenguer III el Gran es casà amb Dolça de Provença i adquirí aquest comtat i tota una extensa herència a Occitània. Es van atribuir llavors els tres pals o bastons daurats a Barcelona, Besalú (que havia passat a la corona l'any anterior 1111) i Provença. L'existència dels tres pals o bastons està testificada pels segells de Ramon Berenguer III.

4 bastons daurats:
Barcelona-Aragó-Montpeller-Mallorca

La conquesta de Mallorca s'inicià en 1228 i tal vegada alterà les tres barres o bastons, perquè d'un estudi dels segells pareix desprendre's que van ser quatre bastons (daurats) des d'aquesta època. No obstant s'entra en un període de confusió sobre el nombre de barres, perquè portolans, pintures i altres documents no són coincidents, i apareixen amb relativa freqüència les tres barres, així com cinc, set i vuit. En les pintures del Palau d'Aguilar de Barcelona, datades a finals del segle XIII, es representa la conquesta de Mallorca i la bandera apareix amb dues, quatre, sis i set barres vermelles i tres, cinc, set i vuit grogues.

El més lògic és suposar que s'afegí un bastó pel nou regne, restant amb quatre. Ara els bastons representarien: un a Barcelona i les seues dependències; un altre a Aragó; i un altre a Mallorca.

5 bastons daurats:
Barcelona-Aragó-Montpeller-Mallorca-València

Amb la conquesta del regne de València per Jaume I, s'hauria incorporat un nou bastó daurat al segell reial. Aquesta senyera de 5 bastons daurats és la que comporta també la presència dels 4 pals vermells.



Retorn als 3 bastons daurats:
Barcelona-Aragó-València per Pere II i Mallorca-Rosselló-Montpeller per Jaume II, per la partició dels territoris entre els fills de Jaume I el Conqueridor.

A la mort de Jaume I, els regnes foren repartits entre els seus dos fills: al major, Pere II el Gran correspongué el nucli central, amb la capital dinàstica Barcelona incloent-hi la majoria dels comtats feudataris de Barcelona, i els regnes adjacents d'Aragó i València. Al segon fill Jaume II, correspongué el Regne de Mallorca, els comtats de Cerdanya i Rosselló i el senyoriu de Montpeller. Com que Jaume II posseïa el regne en feu de Pere II, la bandera usada era la mateixa en ambdós. El retorn als tres bastons explicaria l'aparició de documents d'aquest tipus posteriors a 1241 quan Jaume I va adoptar els cinc bastons.


4 bastons daurats:
Barcelona-Aragó-València-Sicília

Pere el Gran havia conquerit Sicília el 1282, i açò suposaria afegir novament un quart bastó daurat. Pere va morir en 1285 i li succeí el seu fill Alfons. El regne de Sicília passà a un altre fill anomenat Jaume. Possiblement no es van modificar els pals, perquè el rei Alfons va morir en 1291. El seu germà Jaume de Sicília fou proclamat rei en el seu lloc el 1295, va renunciar a Sicília rebent a canvi Còrsega i Sardenya, la conquesta del qual als genovesos fou llarga, culminant la conquesta de Sardenya el 1325 poc abans de la seua mort (1327). Li succeí el seu fill Alfons i a aquest (1335) el seu fill Pere qui va adquirir Mallorca el 1342, i Rosselló i Cerdanya el 1344 (Montpeller fou venut per Jaume III de Mallorca al rei de França e 1349). En els segells reials d'aquesta època apareixen sempre cinc pals daurats i quatre rojos.

5 bastons daurats:
Reincorporació de Mallorca i les seves possessions?

La reincorporació de Sicília a la corona tingué lloc en 1377. Amb això Pere dominava el Principat, cinc regnes (Aragó, Mallorca, València, Sardenya, i Sicília) i altres diversos territoris (comtats, ducats, vescomtats i senyorius) que equivalien almenys a un Regne; per tant els bastons daurats haurien de ser almenys set, però de fet únicament consta que per esta època s'afegí una sisena barra (“Enciclopedia Europeo-Americana”) que en tot cas hauria de desaparéixer el 1392 quan el seu fill i successor Joan va confiar el Regne de Sicília al seu fill Martí. En el regnat de Joan II (1458-1479) apareix novament en els segells l'ús de sis barres daurades, segons pareix referides a Barcelona, Navarra, Aragó, Sicília, València i Mallorca.


6 bastons daurats:
Barcelona-Aragó-València-Mallorca-Sardenya-Sicília?

Sens dubte s'hauria d'investigar a fons aquest tema del nombre de barres i la seva relació amb els Estats de la Corona catalana. La confusió en alguns moments podria indicar que no hi havia un criteri únic, però vista la destrucció que ha patit la nostra història, també podria ser un símptoma de manipulació. Davant la pressumpte fixació oficial dels 4 pals vermells (o 5 daurats?) com a senyera definitiva independentment del nombre d'Estats, ens podríem demanar si en algun moment s'haurien de comptabilitzar, en canvi, tant els bastons daurats com els pals vermells per l'augment de possessions que experimentaria la Corona catalana a la península ibèrica o hispànica, a la Mediterrània i a Amèrica.







Senyeres amb 8 barres daurades i 7 vermelles.

No cal recordar quants bastons daurats té la bandera iconogràficament catalana de l'actual Espanya Única filla de Castella. Casualitat?

Per anar acabant, és de visita obligatòria la informació sobre els símbols de les Illes Balears d'en Gabriel Bibiloni, entre els que s'hi inclou un document sobre l'actual bandera oficial de Menorca. I no us perdeu la col·lecció de fotos d'escuts amb els pals, algunes d'elles preses dels edificis històrics de Ciutadella.

Actual bandera oficial de Menorca

I finalment, celebrem els cent anys de l'estelada que enguany també es compleixen tot desitjant que prest es converteixi en una bandera històrica d'un temps en què la nostra nació havia de recuperar les llibertats perdudes.

Senyera estelada a Es Vergers, als afores de Maó.

Bona Diada a tots els menorquins!

El final d'Esquerra Unida a les Illes?

Una de les conseqüències de la formació d'una coalició de partits illencs per a les eleccions del 9 de març és la de deixar Esquerra Unida de les Illes Balears absolutament tota sola i sense cap possibilitat de pintar res políticament. I tothom coincideix a dir que és així perquè ells mateixos ho han volgut d'aquesta manera. En les properes eleccions al Congrés de Diputats, els vots a Esquerra Unida no tindran cap més utilitat que beneficiar al PP i el PSOE com a partits majoritaris en el repartiment final dels 8 escons per Balears.

La formació del bloc per Mallorca a les passades eleccions al Parlament balear entre les forces progressistes va ser un encert per part de PSM, EU i ERC. Amb aquesta coalició tant PSM com EU aconseguien aguantar l'embestida del bipartidisme hispànic i resultaven decisius per al canvi de govern. A les Pitiüses, Eivissa pel Canvi també aplegà ENE, ERC i els d'Esquerra Unida (que es presentaren en coalició amb el Partit Espanyol per vèncer el Partit Nacionalista Espanyol), mentre que a Menorca el PSM es presentà només amb Els Verds i sense la participació d'Esquerra Unida, que ja no tenia representació al Consell insular. Algunes veus havien alertat que la formació del Bloc per Mallorca implicaria l'absorció del PSM mallorquí dins EU, però després de la decisió dels primers d'encapçalar la candidatura d'unitat balear per a les eleccions estatals, les primeres reaccions han estat les d'assenyalar que el bloc ha quedat fortament "tocat".

Però el bloc com a coalició electoral va fer el seu paper. PSM i EU guanyaven temps i, a més, ara són al Govern. Qui queda realment tocat amb la nova candidatura d'Unitat (que sembla que és com s'ha de dir la coalició de partits balears) és EU. Per Miquel Payeras (Diari de Balears de 09-01-2008) "el cop és tan enorme" que no implica tan sols Esquerra Unida a les Illes sinó també l'EU estatal, ja que perdran "els vots que comptabilitzà el 2004 gràcies a Progressistes (40.000), que foren una ajuda considerable. Però, sobretot, la decisió del PSM ajuda a trencar encara més l'estratègia de la direcció encapçalada per Llamazares, que s'enfonsa al País Valencià (on té un diputat que el març perdrà) i té problemes seriosos a d'altres comunitats (a causa de la disputa entre els renovadors de Llamazares i els ortodoxos comunistes), amb la qual cosa el cop balear es deixarà notar intensament". Per Payeras, "perquè el Bloc pogués renéixer d'aquí a tres anys a Balears només podria ser si a la fi IU fa aigua a les eleccions i aquí EU entra en un procés de dissolució per formar definitivament Alternativa, que així per ventura seria possible. Però haurà de ploure molt fins que escampi el panorama, ara per ara molt negre per a EU".

I efectivament, el PSM ja ha mogut peça i Biel Barceló condiciona la consolidació del Bloc el 2011 a què EU talli amb Madrid. Segons Diari de Balears de 12-01-2008 , Barceló va advertir a Esquerra Unida "que si deixàs de dependre de Madrid no només es podria reeditar el Bloc amb vista a les autonòmiques de 2011 sinó que es podria consolidar com a plataforma política. Barceló avançà que, des de l'endemà de les eleccions generals del nou de març, el seu partit començarà a treballar per consolidar un Bloc nacionalista i progressista format només per «forces d'obediència mallorquina», tal com aprovà el seu darrer congrés, de maig de 2006. Per això, advertí que una «opció estatalista» com Esquerra Unida s'hauria de «reconvertir» en una força d'obediència mallorquina per tal que el Bloc no fos només una coalició electoral sinó una força política com el Bloc Nacionalista Gallec, amb estructura pròpia i integrada per partits vius sense obediència estatal". Per tant, sembla que la truita s'hauria girat i ara la situació té més aspecte d'una OPA del PSM cap a EU que no al revés.

La possible desaparició d'Esquerra Unida de les Illes Balears podria tenir els seus efectes a Menorca, on Esquerra de Menorca ja és testimonial i en clar retrocés, amb presència només en alguns Ajuntaments, i deixaria el seu espai per al PSM-Verds o el Partit Espanyol. Amb la substitució per un nou partit no dependent de Madrid i d'àmbit menorquí, en canvi, es podria obrir novament la via per formar un bloc de partits menorquins progressistes amb el PSM? Segurament per fer aquest pas a la nostra illa aquest nou partit hauria de canviar en algunes coses més a part de la seva dependència de Madrid, perquè el fet que ni els Verds de Menorca en vulguin saber res d'ells i prefereixin el PSM i la candidatura d'Unitat és indicatiu que l'automarginació a què s'aboquen potser deu ser inherent a l'actitud política d'alguns integrants d'EU a Menorca.

MIX TV

mixTV, la televisió de tots. mixTV és una televisió lliure iniciada a través del programari de Mogulus. Té l'objectiu de servir de plataforma televisiva a través d'Internet a tota la comunitat catalano-parlant.

Ara també podeu seguir-la des d'Es Poblat d'en Talaiòtic.

La balança fiscal Estat-Illes Balears.

En aquest Estat castellà del que ens ha tocat formar part sembla que les balances fiscals són un misteri metafísic inescrutable, però resulta que la balança fiscal de l'Estat amb la Unió Europea si que és perfectament accessible. En el següent gràfic es pot consultar allò que els ciutadans de la Gran Castella aportam a la Unió i allò que es rep, amb un resultat clarament favorable per l'Estat castellà:

Balança fiscal Estat castellà-Unió Europea (clicar per veure ampliat).
Font: www.es-ue.org (pag 23 i 24).

En canvi, intentar conèixer la diferència entre allò que les Illes Balears aportam a l'Estat castellà i allò que ens és retornat és una missió impossible. Record que deu fer uns 15 anys que en vaig començar a sentir parlar d'aquest tema en relació al Principat. Allà era ERC qui demanava llavors en solitari la publicació de la balança fiscal amb l'Estat, i ara aquesta és una qüestió ineludible en l'agenda política principatina. Economistes com en Ramon Tremosa difonen i argumenten des de fa anys l'espoli econòmic sobretot en clau regional, fins i tot es pot trobar a internet algun estudi promogut per la pròpia Generalitat de Catalunya sobre el tema, però a nivell de tots els Països Catalans conjuntament o per cada país de forma territorialitzada la informació és escassa.

L'espoli fiscal de les Illes Balears hauria estat l'any 2002 de 3.093 milions d'euros, un 17,6% del nostre PIB d'aquell any segons les dades facilitades per Catalunya Acció del mateix Ramon Tremosa, de la FUNCAS i de l'INE.

A finals de l'any passat es va produir un allau de notícies en diferents mitjans de comunicació catalans en relació a aquesta espinosa qüestió, com aquesta entrevista de l'AVUI a Ramon Tremosa. També el podem escoltar al programa Els Matins de TVC:

A partir d'un estudi presentat pel BBVA, a Vilaweb informaven del dèficit que segons aquesta entitat tenim al Principat, el País Valencià i les Illes Balears. Pel BBVA, cada illenc aporta a l'Estat 915 € cada any que no retornen, que vol dir que una família balear de 4 membres perd 3.660 € anuals! I açò és el que ells anomenen "solidaritat". Som el cinquè territori pel nostre PIB, però els tercers en dèficit fiscal!

En el següent vídeo es pot veure un fragment de l'entrevista a Alfons López Tena on parla del dèficit fiscal i a continuació una notícia de TVC explicant les diferències de mètode de l'estudi del BBVA i el de la Fundació Josep Irla.

Segons aquesta notícia, d'acord amb el mateix estudi del BBVA cada illenc aporta 1.222 € a l'Estat que es destinen a altres territoris. És a dir, 4.888 € anuals per una família de 4 membres. Però la realitat encara és més dura en comprovar com inversions destinades a Madrid no es computen en l'estudi, com per exemple al Museu del Prado o els sous dels funcionaris dels ministeris. A Racó Català especifiquen que tampoc la faraònica terminal T-4 de l'aeroport de Barajas està comptada en l'estudi. En canvi, els beneficis d'aquestes instal·lacions i els imposts que els funcionaris paguen si que estan comptats a Madrid. D'aquesta manera s'aconsegueix que la Comunitat de Madrid sembli falsament la més perjudicada pel dèficit fiscal i es rebaixi el total del dèficit que correspon al Principat, les Illes i el País Valencià. Però que llestos que són! I es deuen pensar que som beneits!

El que no queda clar en cap notícia que hagi trobat és quin és el dèficit fiscal que segons la Fundació Josep Irla afecta les Illes Balears. Segons Tribuna.cat "l'Observatori del Finançament de Catalunya (OFC) ofereix dades d'aquests territoris que demostren que l'espoli és generalitzat als Països Catalans. Així, el 2005 el País Valencià presentava un dèficit per càpita de 768,1 euros, l'equivalent al 4% del seu PIB, i les Illes de 5.319 euros, és a dir, el 23,1% del seu PIB". 5.319 € per persona! És a dir 21.276 € per una família de 4 membres!

Amb aquestes dades, no es estrany que el ministre Solbes cregui que seria un escàndol difondre les balances fiscals. i que De la Vega insisteixi en amagar les balances fiscals. Una altra promesa incomplerta del simpàtic Zapatero, que els col·laboracionistes del règim colonial ja corren a justificar.

Però per molt que intentin amagar la xuclamenta vampiresca a què ens tenen sotmesos, les evidències de les balances fiscals no es poden amagar i ens estan deixant per sota de Castella-Lleó, La Rioja i fins i tot Melilla en capacitat adquisitiva.

Totes les referències indiquen que el dèficit fiscal per càpita de les Illes amb l'Estat és encara pitjor que la que té el Principat. Un espoli fiscal que segurament ja supera el 20% del nostre PIB. A què esperen partits com el PSM, UM, Entesa i Esquerra a fer una campanya entre els ciutadans sobre la importància d'aquesta qüestió? S'atrevirà cap diputat balear del PPSOE a Madrid a demanar la publicació de la balança fiscal entre les Illes i l'Estat? Ho va fer n'Antich o na Salom? És ver que no? I per què callen les associacions empresarials com PIME i CAEB, o les cambres de comerç? Què ha de passar aquí perquè reaccionem davant d'aquest ofegament?

Una decisió històrica.

Finalment, el PSM ha optat per una coalició amb UM, Entesa i ERC. Ho podeu llegir a Vilaweb o a Racó Català o al Diari de Balears. Per primera vegada en trenta anys les illes poden aspirar a obtenir un diputat no sotmès als partits de Madrid, amb tot el que açò comporta. Els exitosos precedents de la Coalició Canària, el Bloc Nacionalista Gallec i Nafarroa Bai hi poden haver ajudat, el que ens hem de demanar és perquè sempre quedam a la coa en iniciatives polítiques.

Editorial d'avui 8-1-2008 del Diari de Balears:

CAP A LA UNITAT

La decisió presa anit per l’executiva del PSM és d’una importància extrema, perquè dóna gairebé per tancada la formació d’una gran coalició nacionalista per primera vegada en la història de les Balears. Només falta la ratificiació del consell polític d’aquest partit. A la pràctica hauria d’haver-hi un autèntic terratrèmol perquè la cúpula del PSM fos desautoritzada pels seus. En conseqüència, ahir fou un dia històric per a l’Arxipèlag. Tanmateix, aquesta passa no serviria de res si ara els partits compromesos no dediquen tots els esforços de què són capaços perquè la gran entesa obtingui almanco un escó en el Congrés dels Diputats, d’aquí a dos mesos. És l’hora de remar tots en la mateixa direcció i amb força. La decisió presa i, sobretot, el missatge de fer possible que els interessos illencs siguin defensats a Madrid sense gens de sotmetiment a disciplines de la capital, ha d’arribar a cada poble, a cada barriada, a cada llar de les Balears. La millor manera d’obtenir l’èxit és que els ciutadans vegin membres dels diferents partits treballant plegats i transmetent les mateixes idees a la gent. Si qualque partit s’amaga, o simplement queda en un segon terme, no hi haurà res a fer. I un fracàs el pròxim març seria molt dur per al conjunt del nacionalisme. Per contra, l’obtenció d’escó faria guanyar molt de respecte al país en el conjunt de l’Estat espanyol i, principalment, en els cercles de poder i de decisió de Madrid. Ara és el moment idoni per formar la gran coalició. L’actual defalliment econòmic, accentuat a les Balears per la crisi de la construcció, fa que molta de gent sigui sensible al missatge que s’ha d’acabar amb l’espoli que pateix el país des de fa molts d’anys. La unitat, ara, més que un anhel, és una necessitat.

Pel que fa al meu anterior article, em sembla que es clarifica bastant quina és l'opció que prendré el proper dia 9 de març. És hora de començar a veure canvis en el mapa polític de les Illes. Tenir una veu que defensi el nostre dret a decidir al Congrés dels Diputats té la importància que té no perquè cregui que s'ha de demanar a Madrid aquest dret, sinó per l'efecte que pot tenir aquí. Tenir una veu que defensi la nostra llengua, la nostra economia, el nostre territori i les nostres necessitats en infraestructures, sanitat, cultura, etc, sense el filtre dels interessos del Partit Espanyol i el Partit Nacionalista Espanyol seria una alenada d'aire fresc pel nostre país. Amb aquesta decisió d'ahir del PSM un nou raig d'esperança s'obre en el nostre horitzó nacional. Caminar junts tots els que encara compartim un projecte de país és l'única via que ens queda si aquest projecte un dia l'hem de veure materialitzat.

Ja tenim aquí el 2008.

Després de l'aturada tècnica del bloc els dies de festes que esper que hagueu gaudit, és hora de tornar a l'activitat. Durant aquestes dues setmanes m'ha resultat un bon entreteniment anar seguint les dues sèries de mapes que en Marc Belzunces ha anat publicant. En primer lloc una sèrie de mapes amb la variació de fronteres de l'actuat Regne d'Espanya després de les eventuals independències de les darreres colònies de la Gran Castella. Tot un exercici de pedagodia, en paraules del propi Marc, amb la intenció d'ajudar la societat espanyola a acostumar-se als futurs canvis que patirà el mapa del seu país, i per tant, el seu imaginari col·lectiu.

S'ho deu haver passat bé en Marc desmembrant Espanya per aquestes dates. Podeu seguir els comentaris a cada un dels articles:

Mapa de l'Espanya futura (I)
Mapa de l'Espanya futura (II)
Mapa de l'Espanya futura (III)
Mapa de l'Espanya futura (IV)
Mapa de l'Espanya futura (V)
Mapa de l'Espanya Futura (VI)
Mapa de l'Espanya futura (VII)
Mapa de l'Espanya futura (i VIII)

Naturalment, del dibuix final encara hi podrien acabar desapareixent Aragó o Andalusia, dos territoris assimilats pel nacionalisme espanyol, però en aquests darrers supòsits, en la meva opinió, crec que ja no hi cabria parlar d'un Estat anomenat Espanya, sinó que no hi quedaria més remei que dir les coses pel seu nom i recuperar el nom de Castella com a denominació oficial de la nació que a la pràctica s'ha imposat sobre totes les altres. I significaria que amb el temps la paraula Espanya podria recuperar el seu significat original purament geogràfic per designar tota la península, com a Escandinàvia, sense que cap nació se l'apropiï de forma excloent com passa ara.

En segon lloc en Marc ens obsequia amb una sèrie de posters amb la representació d'indicacions absolutes i relatives de les adhesions a Estatpropi.cat. Bona feina Marc!


El 2007 ha acabat a Menorca amb 73 adherits i un empat a 22 entre Maó i Ciutadella, a l'espera que noves adhesions defineixin quina població lidera l'independentisme a l'illa.

El nou any que comença estarà marcat una altra vegada per unes eleccions, les del 9 de març per escollir els nostres representants al Congrés de Diputats de la Gran Castella. Les esperances que els partits autòctons es presentin conjuntament per aconseguir un representant illenc que no sigui del front nacionalista espanyol del PPSOE es podrien confirmar o esvair-se aquest mateix dilluns. Per una banda sembla confirmat l'acord UM-Entesa-Esquerra, i tot depèn del PSM que ha de decidir si prefereix mantenir-se al costat d'EU o sumar-se a la coalició illenca. Em resulta sorprenent que uns partits com UM i EU que governen junts a les Balears tenguin tantes reticències a presentar-se en coalició per aconseguir un diputat, i més si resulta que estan d'acord en què el candidat sigui en Pere Sampol. La divisió només ens durà al mateix de sempre, és a dir al no res. Només amb la suma de tots hi ha possibilitats de treure un diputat. Reconec que em faria il·lusió poder triar per primera vegada un candidat consensuat entre totes les forces polítiques pròpies de les illes amb opcions de poder sortir elegit, però si veig que seguim dividits i sense cap possibilitat de tenir un representant el meu primer dubte és si he de votar a les eleccions d'una nació que no és la meva. Les meves opcions en aquest cas són l'abstenció, el vot en blanc o el vot nul.

Si m'afegesc a l'abstenció m'assegur formar part del grup polític majoritari, la coalició dels que es quedaran a casa per motius diversos. I segurament contribuiré per la meva renúncia a votar a fer més escandalosa la victòria del bipartidisme hispànic. Açò també passaria si faig un vot nul, ja que no es tindria en compte en els percentatges que corresponen als partits. L'única opció que em permetria mantenir la meva indiferència perquè governi Zapatero o Rajoy sense ajudar ni l'un ni l'altre és el vot en blanc, que sí que es computa com a vot vàlid. Les interpretacions sobre les causes i les conseqüències d'un vot nul o en blanc són tantes i tan variades que de moment se'm fa difícil triar.

Realment però, la convocatòria que més m'interessa d'aquest 2008 és la consulta que el Lehendakari Ibarretxe diu que celebrarà el 25 d'octubre d'enguany amb permís o sense de la metròpoli per demanar als ciutadans bascos encara no sabem exactament què. A veure què passa, però serà qüestió de fer arribar al President Antich que també hi ha illencs que volem ser consultats sobre quin futur volem per les nostres illes.