Per la llibertat de Castella!

Un dels internautes que solen navegar habitualment per la blogosfera menorquina, en Ricard, ha deixat anar algunes de les seves perles en el bloc sa tanca de s'era. En la seva interpel·lació amb en Pau Gener i Panxa Rotja, ha afirmat que "ja està bé, tant tu com en Talaiòtic, i la resta dels portaestandarts de la nació aquesta que ens voleu vendre, d'intentar desqualificar els espanyols". Després veig que es disculpa dient que a qui volia incloure amb Panxa Rotja era a Sa tanca de s'era i no en Talaiòtic (jo no he particpat en aquest debat), però és igual perquè compartesc les paraules que fins ara han escrit tant en Pau com Panxa Rotja. I és que en Ricard tan prest es mira només els drets individuals i oblida els col·lectius com generalitza "bona part de la societat espanyola" convertint-ho en tots "els espanyols". Deu ser que per ell els drets col·lectius només existeixen en clau espanyola... En efecte, en Ricard se sent espanyol i defensa la seva identitat quan creu (encara que no sigui ver) que aquesta identitat és menystinguda. Després de tot, està molt interessat en el debat identitari. Que em digui qualcú on he desqualificat jo els espanyols que rectificaré immediatament.

Periòdicament solen aparèixer enquestes del CIS sobre la identitat de la gent. Aquelles del tipus els catalans se senten més catalans que espanyols, només catalans, tan catalans com espanyols, més espanyols que catalans o només espanyols. Al Principat, les enquestes surten clarament favorables a la identitat catalana, per damunt i tot dels percentatges de catalanoparlants. Els escocesos i els irlandesos pràcticament han perdut la seva llengua pròpia però mantenen també la seva identitat nacional. En canvi, altres nacions han mantingut la seva llengua i han vist com aquesta s'expandeix pel món però la seva identitat nacional s'extingeix de forma imparable: es tracta de la nació castellana, subsumida i fagocitada per la identitat espanyola. Segurament tenim més consciència els catalans de què els nostres veins són "castellans" que no ells mateixos, que pràcticament ja només es consideren espanyols, nacionalment espanyols.

Així és, els nacionalistes castellans, tant els progressistes com els conservadors també al·leguen motius de preocupació identitària. El seu territori històric es troba dividit i fragmentat en diverses comunitats autònomes, algunes d'elles tan artificials com Madrid, La Rioja o Cantàbria, s'ha canviat el nom de la seva llengua pròpia de castellà a espanyol com a forma d'utilització de la seva cultura per part del Rei i la Inquisició primer i l'Estat actualment per uniformitzar altres nacions d'Espanya i d'Amèrica, s'ha relegat el seu emblema nacional a un símbol folcklòric i històric mentre que la majoria de castellans senten com a bandera pròpia un emblema iconogràfic català i utilitzat per l'antiga marina mercant catalana.

Manifestació a Madrid dels autoanomenats "no nacionalistes".

Una imatge de la Marina Catalana a Veracruz (Nova Espanya).

Els nacionalistes castellans tenen el seu referent històric en la revolta comunera del segle XVI contra l'emperador Carles I. Una revolta que com sempre s'ha intentat reconvertir en un conflicte merament social, i que va suposar en realitat la reacció nacional dels castellans contra la imposició de l'imperialisme espanyol que estava naixent. Castella s'estava quedant a la cua de l'Imperi que encapçalava Catalunya, i les tropes imperials es van encarregar d'esclafar la revolta i eliminar els furs castellans. Paradoxalment, el nou ordre absolutista imposat a Castella faria que es convertís en el model a seguir per als futurs reis, que de forma intermitent anirien intentant reduir la resta d'Estats de l'Imperi segons el model instaurat a Castella, que es convertiria en el regne més afavorit pels monarques.

Però no només són identitaris els motius que preocupen els poquets nacionalistes castellans. Imaginau una Castella en la que el centre del debat polític no fos permanentment la tensió territorial per l'artificial unitat d'Espanya (ara se'n diu eufemísticament defensar la Constitució), una Castella on no fos possible el suposat xantatge dels nacionalistes catalans, una Castella en la que no s'hagués de patir el terrorisme d'ETA ni l'independentisme basc. Seria un país en el que ja no hi hauria els pretextos identitaris imperials que s'han emprat sistemàticament al llarg de la història per no tractar els problemes reals de la gent, la precarietat laboral, l'accés a l'habitatge, la qualitat dels serveis socials i sanitaris i els privilegis econòmics que mantenen alguns en perjudici de la majoria.

Només per aquests motius i sense entrar més a fons en el discurs nacionalista castellà, el poble de Castella mereix recuperar la seva sobirania i alliberar-se d'una Espanya unitària en la que un dia es van veure immersos per ambicions dinàstiques i absolutismes constitucionals. Per desgràcia per ells i per nosaltres, el nacionalisme espanyol és aclaparador a Castella, a Lleó, a Astúries, Aragó i Andalusia, ja pràcticament assimilats del tot, i manté una forta presència als Països Catalans, a Euskadi i Galícia en detriment d'un autoctonisme més respectuós amb les realitats vernacles pròpies de cada lloc. La realitat no és tan simple com per representar-la superficialment només amb dues cares, la realitat és polièdrica i pluridimensional. La batalla no és entre els espanyols i els catalans, o entre els bascos i els espanyols, sinó entre el nacionalisme espanyol i els pobles als que es neguen els seus drets.