Un dels intruments que els estats-nació han utilitzat i segueixen utilitzant per tal de materialitzar en les consciències de les persones la seva pròpia existència i la seva visió de la realitat és el control ideològic i dels fluxes d'informació. L'aparició de la impremta ja va suposar en el seu temps un repte per al poder, que es va resoldre amb la imposició de la necessitat d'una llicència reial per tal d'editar i publicar llibres. Naturalment, la concessió d'aquestes llicències anaven vinculades al compliment de les lleis de la censura, a banda de la picaresca política que es pogués donar a cada època per intentar saltar-se aquestes normes.
Avui en dia, no existeixen llicències estatals ni consells censors per publicar llibres, la universalització de l'escriptura també contribueix a diluir l'impacte dels llibres com a difusors del pensament. Hi ha tants llibres sobre tants temes i amb opinions tan contradictòries, i el percentatge de la població que és lectora habitual és tan petit que ja no suposen un problema d'estat. Allò que realment permet difondre les opinions en massa i un determinat ideari col·lectiu actualment és la televisió. I vet aquí que perquè emeti una televisió sí que se'n necessiten, de llicències. Per ocupar l'espai radioelèctric públic, és clar. Tothom sap que és una questió purament tècnica i no política, com s'ha demostrat en els últims temps amb la concessió de les llicències dels canals de la TDT.
L'aparició ara fa 23 anys de la Televisió de Catalunya va suposar un xoc cultural per tots aquells que estàvem acostumats a la televisió de l'Espanya única. La primera batalla guanyada va ser el model generalista i quasinacional que va adoptar, que no va agradar gens a tots aquells que estaven en contra de l'existència mateixa de TV3 i que només haurien tolerat com a mal menor un model etnològic i provincià.
La segona batalla va ser aconseguir la recepció de TV3 al País Valencià i les Illes Balears, en contra de les fronteres administratives i les traves legals imposades per l'Estat. Aquesta recepció no va estar exempta de boicots, travetes i demés batalletes, però la societat civil demanava una televisió en la nostra llengua i al final els fets consumats van estar de la nostra part. No obstant, TV3 no s'ha comportat mai com una televisió d'àmbit nacional de tots els Països Catalans, sempre ha estat en quant a continguts la tele del Principat, depenent políticament de la Generalitat de dalt. L'excusa donada moltes vegades ha estat el temor que els governs de la resta de la comunitat lingüística receptora del canal acusasin TV3 d'ingerència política. Un argument que sembla que no s'aplica en programes com El Temps o actualment Caçadors de paraules, que tenen en compte tota la nació. No, la realitat és que mai hi ha hagut voluntat d'actuar nacionalment.
L'aparició del canal 33 va igualar l'oferta televisiva en català i castellà (els dos canals públics catalans i els dos canals públics espanyols), però la situació va durar poc amb l'arribada de les televisions privades. Naturalment, les clàusules per obtenir una llicència de televisió privada anaven dirigides a cobrir tot el territori de l'Estat. Mai es van permetre televisions d'àmbit inferior ni es va potenciar el respecte a la diversitat lingüística i cultural per part d'aquestes televisions.
Aquesta situació es va paliar una miqueta amb l'inici de les emissions de Canal 9 i després de Punt 2. Per molts va ser un redescobriment veure que els valencians també parlaven en català, amb el seu accent occidental. L'aparició de la Televisió Valenciana va cobrir un buit que deixava TV3, i la fragmentació de l'espai comunicacional nacional semblava que començava a ser superada lentament.
I ara ens trobam on ja sabem, en l'avantsala de la recepció de desenes de canals digitals... en castellà, naturalment. Actualment moltes llars de Menorca hem deixat de rebre el Canal 33, Canal 9 i Punt 2 i podem rebre més d'una vintena de televisions en castellà per només una i mitja en català, que en moltes ocasions de cada vegada més freqüents en què coincideixen tant TV3 com IB3 utilitzant el castellà es converteixen en CAP televisió en català.
Avui en dia, no existeixen llicències estatals ni consells censors per publicar llibres, la universalització de l'escriptura també contribueix a diluir l'impacte dels llibres com a difusors del pensament. Hi ha tants llibres sobre tants temes i amb opinions tan contradictòries, i el percentatge de la població que és lectora habitual és tan petit que ja no suposen un problema d'estat. Allò que realment permet difondre les opinions en massa i un determinat ideari col·lectiu actualment és la televisió. I vet aquí que perquè emeti una televisió sí que se'n necessiten, de llicències. Per ocupar l'espai radioelèctric públic, és clar. Tothom sap que és una questió purament tècnica i no política, com s'ha demostrat en els últims temps amb la concessió de les llicències dels canals de la TDT.
L'aparició ara fa 23 anys de la Televisió de Catalunya va suposar un xoc cultural per tots aquells que estàvem acostumats a la televisió de l'Espanya única. La primera batalla guanyada va ser el model generalista i quasinacional que va adoptar, que no va agradar gens a tots aquells que estaven en contra de l'existència mateixa de TV3 i que només haurien tolerat com a mal menor un model etnològic i provincià.
La segona batalla va ser aconseguir la recepció de TV3 al País Valencià i les Illes Balears, en contra de les fronteres administratives i les traves legals imposades per l'Estat. Aquesta recepció no va estar exempta de boicots, travetes i demés batalletes, però la societat civil demanava una televisió en la nostra llengua i al final els fets consumats van estar de la nostra part. No obstant, TV3 no s'ha comportat mai com una televisió d'àmbit nacional de tots els Països Catalans, sempre ha estat en quant a continguts la tele del Principat, depenent políticament de la Generalitat de dalt. L'excusa donada moltes vegades ha estat el temor que els governs de la resta de la comunitat lingüística receptora del canal acusasin TV3 d'ingerència política. Un argument que sembla que no s'aplica en programes com El Temps o actualment Caçadors de paraules, que tenen en compte tota la nació. No, la realitat és que mai hi ha hagut voluntat d'actuar nacionalment.
L'aparició del canal 33 va igualar l'oferta televisiva en català i castellà (els dos canals públics catalans i els dos canals públics espanyols), però la situació va durar poc amb l'arribada de les televisions privades. Naturalment, les clàusules per obtenir una llicència de televisió privada anaven dirigides a cobrir tot el territori de l'Estat. Mai es van permetre televisions d'àmbit inferior ni es va potenciar el respecte a la diversitat lingüística i cultural per part d'aquestes televisions.
Aquesta situació es va paliar una miqueta amb l'inici de les emissions de Canal 9 i després de Punt 2. Per molts va ser un redescobriment veure que els valencians també parlaven en català, amb el seu accent occidental. L'aparició de la Televisió Valenciana va cobrir un buit que deixava TV3, i la fragmentació de l'espai comunicacional nacional semblava que començava a ser superada lentament.
I ara ens trobam on ja sabem, en l'avantsala de la recepció de desenes de canals digitals... en castellà, naturalment. Actualment moltes llars de Menorca hem deixat de rebre el Canal 33, Canal 9 i Punt 2 i podem rebre més d'una vintena de televisions en castellà per només una i mitja en català, que en moltes ocasions de cada vegada més freqüents en què coincideixen tant TV3 com IB3 utilitzant el castellà es converteixen en CAP televisió en català.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada