Quan més visible es fa la nostra condició col·lectiva de submissió resulta que alguns dels nostres connacionals propensos a la desmoralització voldrien llançar la tovallola. A tenir aquest estat d'ànim no només hi col·labora la nul·la confiança que tenim en els nostres dirigents, als quals veiem incapaços de donar-nos una sola victòria com a poble. També les veus que tenen més difusió dins l'opinió pública s'encarreguen de generar la percepció que Espanya ens està guanyant la batalla. Només ha calgut, a més a més, que els ocupants hagin publicat oficialment en forma de «balances fiscals» el que ens roben i no hagi passat res.
Entre els nostres amb més representativitat tot són planys i crides a la resistència, i les fórmules per poder sortir-nos-en sempre són les mateixes: aguantar, aprofitar el poc que tenim i encomanar-nos a la Verge de Montserrat. Cap dels principals opinants dels país va més enllà de descriure els efectes perversos dels virus anomenats Espanya i França. Estem tan mancats de gests patriòtics que, fins i tot, hi ha hagut qui ha volgut veure en les darreres actituds de José Montilla en el tema del finançament una mena de reencarnació d'en Pau Claris. Una victòria mai pot bastir-se sobre aquests fonaments. Per tant, què fer? Continuar amb les mateixes actituds fracassades o tenir l'audàcia d'encetar nous camins?
Hi ha qui creu que no hi ha vida més enllà dels partits actuals amb representació parlamentària. Molts dels nostres pensen que tot ha de passar pel sedàs d'Esquerra Republicana de Catalunya o Convergència i Unió i es limiten a intentar forçar un «pas endavant» dels principals dirigents d'aquestes formacions. Hem estat tants anys sense poder tenir partits polítics que ens sembla que mantenir els actuals és el nostre mal menor. Però la realitat és que aquesta manera de veure les coses ha consolidat una partitocràcia nefasta que tot ho ha empastifat a còpia de subvencions, d'abaixar-se els pantalons davant del govern de Madrid i de fer la gara-gara als grans grups de comunicació o econòmics de casa nostra. No és estrany, doncs, que comenci a existir la sensació que qui mana realment al Principat són alguns senyors amb despatx a l'última planta d'edificis emblemàtics de la ciutat de Barcelona.
Tanmateix, reconec que veure els darrers congressos dels dos partits que es diuen d'obediència exclusivament catalana (quin sarcasme!) no convida gaire a l'optimisme. Veure'n els resultats i confirmar la sensació que s'ha arribat al final d'una etapa és tot una mateixa cosa. Els seus principals dirigents voldrien allargar fins a l'infinit l'època de les indefinicions, però la gent amb un sentiment nacional català clar està farta d'esperar i vol que s'esdevingui alguna cosa. Ni estan disposats a esperar un altre congrés d'ERC al juny ni es creuen els eufemismes sorgits del darrer conclau convergent. La gent patriota vol claredat perquè considera esgotats els temps de les indefinicions. L'ambigüitat podia funcionar en altres èpoques i ésser la pròpia essència d'un partit polític. Fins i tot aquesta característica ha esdevingut una de les claus electorals per governar Catalunya durant vint-i-tres anys. Què hi ha quedat? Una profunda decepció i la sensació que ens han menjat el terreny. Això és el que passa quan una colònia pensa que aplica el pragmatisme en les seves relacions amb la metròpoli. Si els principals impulsors d'aquesta política han actuat com han actuat, què podem esperar dels seus fills polítics?
Per tot plegat, va fent forat la idea d'una nova formació que encarni un independentisme autèntic, modern i operatiu. Amb cares i estils sense cap connexió amb trenta anys de claudicacions. Possiblement aquesta sensació es produeix de moment en nuclis petits però va fent forat a marxes forçades, i sens dubte hi col·labora decisivament la ineptitud dels actuals dirigents del país i el tractament colonial que Espanya s'encaparra a visualitzar constantment. Ara bé, qui posarà fil a l'agulla?
Des de Catalunya Acció no ens cansarem de repetir aquesta necessària convulsió en el nostre panorama polític. Encara més, no ens quedarem aquí. Farem els possibles per esdevenir uns dels principals artífexs que donin forma a aquesta esperança que cada dia més reclamen els patriotes catalans.
Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a El Punt, 10-10-08)
Entrades
2 comentaris:
Tens tota la raó, la política catalana actual està en el major moment de descrèdit de la seva història; i les vies actuals de tant malbaratar-les s'han exhaurit.
Malgrat tot, t'he de dir que sóc molt escèptic que la solució passi per impulsar nous partits polítics per jugar als sistemes democràtics de les metròpolis. En tenir pes caurien en la trampa.
ERC, PSM... són bons exemples de les conseqüències de la impossibilitat de lluitar en aquest camp, simplement perquè -a banda de les divisions que genera el sistema- els catalans a les nostres terres som minoria, i els catalans fidels som tu, jo, i qualque altre perdut.
Guaita això a mem que et sembla, llegeix fil per randa, jo ho he trobat molt interessant: http://www.nacio-catalana.org/
Per ventura la seva primera victòria ha sigut 10Mil.cat, que serà si la cosa va bé l'esdeveniment simbòlic del canvi radical en l'estratègia del catalanisme.
Podria ser "Nostra Senyora" i podria ser la "Mare Deu", però de "Verge", la Mare de Deu de Montserrat, en aquest país, ja fa molt de temps que no creiem que ho sigués.
Salut,
Publica un comentari a l'entrada