24 de gen. 2007

Diades, genocidis, la pau al món i l'autodeterminació

La Diada de Menorca encara cueja a la blogosfera menorquina! Mentre en Francesc Sintes es lamentava que ens han furtat la festa com a Diada Nacional, al bloc d'en Pau Gener, sa tanca de s'era, una senzilla entrada anomenada 17 de gener i amb la bandera que reclamava al meu bloc a imitació d'en Gabriel Bibiloni ha generat un debat sensacional.

El blocaire sa monea es queixava de la celeberació d'una data que va suposar el genocidi de la població que habitava Menorca abans de l'arribada catalana i proposava celebrar altres esdeveniments històrics més positius. I té raó, en part. Arran d'aquest debat, sa monea continua en el seu propi bloc amb un article sobre la conquesta de Menorca que vos recoman. A banda de les consideracions ja fetes en aquell bloc pels qui hi hem intervingut, no puc deixar de dir que sense aquell dia avui no seriem els menorquins que som. I és lògic que ho recordem. És la nostra acta de naixement i també el nostre pecat original. Valorar la mort i el destí d'aquelles persones que van lluitar amb els paràmetres i coordenades d'avui no és just ni pels actuals menorquins ni pels qui van morir. Tinguem-ho present, però no ho jutgem amb ulls del segle XXI.

En/na Panxa Rotja (no sé si ets al·lot o al·lota) retreia la doble forma de mesurar dels pressumptes no nacionalistes espanyols que critiquen qualsevol símbol del catalanisme i callen quan l'espanyolisme celebra el seu 12 d'octubre, considerat com l'inici del genocidi de les cultures indígenes americanes. Ai! Que difícil serà reformular el discurs antiespanyol del nacionalisme català per acceptar la veritat històrica: la catalanitat d'en Cristòfor Colom i de la descoberta i conquesta d'Amèrica. És habitual que els difamadors t'acusin d'allò que són ells, i en Colom ha passat a la història com un genocida per defensar i respectar els indis davant d'aquells que no ho feien. Ara que el seu origen català comença a ser acceptat internacionalment, la difamació contra la seva figura tornarà a ser difosa subtilment però implacable per l'Estat castellà i els seus partidaris. Els catalans haurem d'assumir la nostra part de responsabilitat històrica amb els indígenes americans com amb els musulmans de la península ibèrica o de les illes, però estic convençut que si no s'hi hagués interposat Castella amb les seves manipulacions a llatinoamèrica hi hauria avui una munió d'Estats indígenes, tal com era la cultura política de diversitat d'Estats de la Corona Catalana.

El viatge de la Nació Catalana passa de construir un imperi mundial d'Estats independents a ser dominats per Castella, que només era un dels molts regnes de la Corona, però el viatge continua i com deia en Francesc Pujols, el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors. En efecte, les darreres notícies indiquen moviments importants en el terreny internacional pel que fa al debat sobre l'autodeterminació dels pobles: Segolène Royal defensa el dret de decidir del Québec (des de França!), Escòcia podria votar majoritàriament un partit independentista d'aquí uns mesos, els ultres de Sèrbia diuen que acceptarien la independència de Kosovo si Espanya accepta la independència d'Euskadi... I reneix l'obra d'Alexandre Deulofeu, La pau al món per la matemàtica de la Història, que ja va predir la caiguda de l'URSS i del mur de Berlín mig segle abans que succeís, i que ens profetitza la desaparició del Regne Unit, Espanya i França tal com els coneixem a principis d'aquest segle com a preludi d'un món millor en què Catalunya és la mare de la cultura europea, una unió de poble lliures que respecta i fa respectar les cultures vernacles.

Tornant a sa tanca de s'era, l'autodeterminació ja és a la taula. A banda que de moment la campanya Referèndum és democràcia només compta amb una resposta, diferents blocaires illencs i lectors s'han manifestat a favor del dret a l'autodeterminació o directament de la nostra independència: com en Francesc Sintes, el mateix Sa monea, Panxa Rotja, etc... També és d'agrair que en Ricard hagi dit honestament allò que molts pensen, que no creu que l'autodeterminació sigui aplicable a Espanya, tot i que els arguments que empra siguin els de la por. Per mi el recurs a la por és tan impresentable com al recurs a la violència, la violència és l'agressió física, la por l'agressió psíquica. Encara que segurament ell és víctima d'aquesta por a les llibertats democràtiques, contribueix a escampar-la.

El debat que no existeix en l'agenda mediàtica i política menorquina arriba a la blogosfera illenca.

5 comentaris:

ricard ha dit...

Home, es a la violència que tenc por!!
Banderetes, himnes i altres simbols fan ganas de riure, però els que hi van darrera no solen esser angelets del cel. Mireu la televisió, llegiu llibres, consulteu altres debats més exaltats.
Dos equatorians han donat (bono, l'han perduda, perque no crec que hi estessin d'acord) la seva vida només perque...

Talaiòtic ha dit...

Ricard,

Tenir por en aquest Estat castellà nostre s'explica per la seva tradició històrica antidemocràtica, però es pot justificar açò l'any 2007?

Jo tenc por que m'atropellin pel carrer o de tenir un accident per la carretera, que n'hi ha cada setmana, i no per açò negaré el dret de tothom d'agafar el cotxe.

Joan Vicenç ha dit...

La pau no és l'arbre, és el fruit. L'arbre és la ...

Talaiòtic ha dit...

Veritat?

Sembla que em demanis una contrassenya cabalística o qualque cosa així...

Talaiòtic ha dit...

La pau és el fruit d'una aliança sagrada dels pobles:
Cultura Mohawk
http://www.unescocat.org/ct/p6/serie1/mohawk4.htm

La pau és fruit de la justícia:
L'educació, base de la democràcia
http://www.xtec.es/~cciscart/annexos/mayorzaragoza.htm