13 de març 2007

Enredats per les dues Espanyes? No gràcies.

Des de fa setmanes assistim astorats al renaixement en el discurs periodístic de les anomenades dues Espanyes, com si no en tinguem prou i de sobres amb una. I dic açò no perquè prefereixi l'Espanya una a les espanyes cinquanta-una, sinó perquè les dues a què es refereixen són igualment excloents i nefastes per la nostra nació. Una d'elles és la del nacionalisme espanyol més ranci i exacerbat i que darrerament aprofita la més mínima oportunitat per sortir al carrer i treure les seves vísceres. Rajoy ho diu ben clar: "no estem parlant de terrorisme, estem parlant d'Espanya". Ho comenten també en aquesta notícia a Tribuna catalana.

Jutipiris diu que té por. Però els que tenen més por són ells, por a la democràcia de veritat, por al reconeixement de drets democràtics com el de l'autodeterminació. Sempre l'han negat amb l'excusa de la violència terrorista, com ho fa en Guillem Ferrer. Però quina coartada posarien si la violència s'acabés? Llavors se n'inventaran una altra, però de moment es veu que és més important condicionar l'exercici de drets democràtics a allò que demanin o deixin de demanar els violents... La por els domina, és la indignació davant del temor que els estiguin venent la seva pàtria, per açò es mobilitzen i surten al carrer. Hi tenen tot el dret del món, però aquesta és una qüestió de la que ja no en podran defugir més. Com tampoc ho podrà fer l'altra Espanya, la del bon talant, la que no surt a treure les banderes i ens vol fer creure que sí que respecta els valors democràtics, però que en el fons és igualment jacobina, per qui l'Estat és una finalitat en sí mateixa, i s'escuda en la irracionalitat de la dreta cavernària per marejar la perdiu i passar com a bona. I ja està bé d'aguantar la broma.

La confrontació entre les dues Espanyes ha estat sempre una cortina de fum que amaga el veritable problema, la incapacitat d'Espanya per reformular-se a ella mateixa i respectar la diversitat de nacions que demanen el seu reconeixement i un tracte entre iguals. Aquest ha estat el veritable motor i el detonant de tots els conflictes des de fa segles, des del naixement mateix del projecte de l'Espanya unitària, per molt que en disfrassin de problemes exclusivament socials les motivacions i les causes, fins i tot a cop legislatiu si cal. Pocs són els que dubten ja que en les actuals circumstàncies, els reaccionaris contra les reformes estatutàries o contra el procés de pau en un altre temps ja haurien provocat un cop d'Estat o un conflicte militar. O poc hi faltaria. Per sort, la diferència és que avui en dia açò ja no forma part de les possibilitats amb què compten els poders fàctics, i ja tenim uns ciutadans defensant una suposada democràcia "a l'espanyola" i uns altres defensant una suposada nació espanyola única "a la democràtica". Un gran avanç, sens dubte. No hi haurà una nova guerra d'Espanya, però sí que hi ha utilització mediàtica i política de les víctimes del terrorisme etarra o islamista pels dos partits estatals.

La farsa de les dues espanyes ja no cola. I cada vegada ho veu i ho diu més gent. En Xavier Díez afirma en un article sense cap connotació identitària ni nacionalista que la independència és una qüestió de seguretat democràtica, o en Vicent Partal des d'aquest article o aquest altre del seu Mail obert, o en Xavier Mir (Chacón i la miserabe excusa del PP, Iceta, Chacón... i també Joan Ferran: el socialisme que no volem) o n'Agustí Soler, o en...

Els propers mesos i anys els de les dues Espanyes en sentiran a parlar molt, i de cada vegada més, del dret a l'autodeterminació i també dels nostres drets com a poble. I no tindran més remei que escoltar-nos i acceptar-ho si realment volen que ens creiem la seva democràcia i ens la fem nostra o podem marxar sense demanar permís. Contra la crispació d'uns i altres, la solució definitiva és referèndum és democràcia. L'alternativa és continuar enredats en les dues espanyes crispades pels segles dels segles, que segur que els convé més que resoldre els problemes de veritat.

4 comentaris:

Francesc Sintes Giménez ha dit...

M'agrada la reflexió. El problema és que no tenc clar si hi ha dues Espanyes, o dues i una altra a la qual no deixen espai.

La dreta i l'esquerra democràtiques obtinguren tot el que volien amb la Constitució. Els que no hi vam obtenir espai (els nacionalistes) formaríem la tercera Espanya (alguns amb ganes de sortir-nos-en o de quedar-hi d'una altra manera).

Fins i tot hi ha una quarta Espanya, la dels extremistes (hi inclouria una barreja dels de dretes i dels d'esquerres).

Al final resultarà que tenc raó i que el sobra és la intocable Constitució. La dels Estat Units té més esmenes que articles.

Talaiòtic ha dit...

Potser d'espanyes n'hi ha tantes com espanyols... Sigui com sigui, està clar que els d'una banda i altra seguiran igual fins que no resolguem definitivament o la nostra desaparició definitiva o la recuperació de la nostra sobirania.

Dídac ha dit...

Per mi no hi ha dues Espanyes, no n'hi ha cap.

Anònim ha dit...

Aclarim-ho.
Juan F. Mira a El Temps del mes de març, ho explica de forma clara i entenidora, tot referint-se a Max Weber.
pàgina 98 de El Temps. març de 2007.
La resta vuits i nous i cartes que no lliguen.