27 d’oct. 2008

Sense llibertat d'expressió.

S'ha dit que escriure a internet és enganyós. Des de la perspectiva del qui hi escriu, pots tenir la sensació que el que poses des de la intimitat de casa teva només és per tu, o pensar que només és per algú amb qui comparteixes conversa i comentaris. Però després descobreixes que és un mitjà amb audiència silenciosa i desconeguda, i que cada vegada guanya més repercussió. Des de la perspectiva del lector, es pot pensar que la gent s'atreveix a dir coses des de l'anonimat que d'altra manera no diria.

El que hem vist recentment al bloc de na Maite Salord ho podríem considerar una anècdota, però tal vegada seria tancar els ulls al que s'està posant de manifest com una realitat preocupant. I és que un dels habituals comentaristes s'acomiadava del bloc per temor a rebre represàlies per expressar les seves opinions amb el seu nom. En les seves paraules de comiat, s'hi entreveu l'ombra del dubte: "l'opinió amb nom propi segueix, a vegades, l’endemà i em queda, en algunes ocasions, una estranya sensació, quan només en volia treure una simple opinió, un simple comentari. I ho sabia. No em preocupa, però hi ha massa ‘franctiradors’, i no ho dic pel darrer que em va telefonar, sinó perquè l’opinió lliure sempre ha tingut detractors".

Na Matilde de la Mole, pseudònim d'una altra habitual, escriu en referència a la qüestió de no desvetllar la seva identitat que "
ara és clara per a tothom la meva motivació. Sé que si desvetll el meu nom rebré atacs brutals a la meva feina, a la meva persona i a la meva família d’aquells que sovint critic".

I li respon l'anterior: "Jo, precisament el que vull evitar és que açò passi. (...) Intuesc cosa que podria passar. No he rebut cap amanaça, ni últimàtum, ni res semblant directament, però sé que em pot passar, sobre tot atacs personals molts durs, perquè hi ha gent moltíssim dolenta. En un moment donat vaig percebre aquestes sensacions i em vaig decidir. Hi ha franctiradors, perversos que sempre volen fer mal i cerquen eliminar el qui parla o actua d’una manera que no els agrada. A jo no em fan por, però, repetesc, ARA, en aquest moments, no estic per aguantar segons què. No vull que me cerquin".

El mateix Francesc Sintes l'any passat va plantejar la possibilitat de Tancar el "Claustre" i abandonar els seus blocs i col·laboracions a la premsa per motius idèntics. Deia que "m’han passat coses extremadament greus, estrictament personals, i pesen massa com per arriscar-me a continuar". En un comentari al mateix article explicava "És que m'han fotut un cop baix molt fort i necessit saber si el que escric hi té res a veure. Si és així, ho deix anar, això ho tenc clar". Per sort pels seus lectors i per desgràcia dels energúmens que en el mateix escrit mostraven la seva satisfacció pel tancament, finalment va continuar escrivint.

Alguns dels visitants d'aquest bloc m'han exigit en qualque ocasió que els digués també el meu nom. Ho feia per exemple en MPons l'any passat amb motiu de la campanya de l'Exèrcit del Fènix, que em deia que "sembla que no s'hagi entès que m'agradaria saber qui és l'autor d'aquest bloc sense perfil" i que "no m'agradaria gens ni mica viure en un país independent amb gent sense rostre, ple de fantasmes". I té tota la raó, però és que ara vivim en una colònia on es veu que sí que fan falta les màscares. Jo mateix deia que "no vull tenir disgusts per dir segons quines coses ni jo ni ningú de ca meva. Realment és més important qui sigui que el que digui?". Entre els comentaris un dels habituals d'aquest bloc, en Pere, ens confessa que "T'entenc que no vulguis posar el teu nom tal com està el pati. Jo mateix empr el pseudònim de "Pere", que no és ni el meu nom, per deixar comentaris aquí. Altres no fan ni això i ho fan com "anònim". (...) Tothom ens preocupam massa del que pensin els altres de nosaltres mateixos" i jo li responia que "personalment no és que em preocupi pel que pensin els altres de mi, el que preocupa és que segons qui deixin de "pensar" i actuïn" .

I en Confinat, amb qui tantes diferències d'opinió mantenc, sobre aquest tema escrivia en un comentari que "respecte del tema de l'anonimat estic amb tu. El respet, evidentment".

Hi ha fonament per prendre aquestes precaucions o formen part d'un tabú que s'ha transmès socialment per generacions sense llibertat d'expressió i que avui no tenen sentit? A vegades podem creure que som excessivament prudents, però realment hi ha prou indicis d'algun problema greu i més de fons amb la llibertat d'expressió que la democratització i universalització de l'opinió mitjançant internet, al marge dels canals tradicionals de premsa, ràdio i televisió filtrats pel poder políticoeconòmic, pot evidenciar en certs àmbits. És una qüestió que afecta especialment a Ciutadella, en pobles i ciutats petites o és generalitzada? Les formes de represàlia o pressió poden prendre diverses formes i de les que difícilment et pots defensar: "telefonades" que un diu haver rebut, atacs personals potser relacionats amb les opinions expressades, però també el temor a expectatives frustrades o oportunitats vetades, la no renovació d'un contracte de feina, etc. I tot açò pot afectar a un mateix o a persones estimades. Precisament també el bloc Menorca informació, amb el seu habitual to àcid, afirmava irònicament que "en aquesta plena democràcia seria il·lús tenir por de perdre la feina per motius polítics" i per açò només és pura casualitat que la majoria dels nostres polítics siguin funcionaris.

L'assetjament a la llibertat d'expressió es manifesta actualment començant des de l'àmbit individual amb la fòbia a opinions diferents a les favorables a un règim polític imperant fins a l'àmbit col·lectiu en l'obstaculització de realitzar consultes i referèndums que posen en qüestió aquest règim i delaten les seves mancances. En qualsevol societat sempre apareixen com a opinions majoritàries les que són favorables a l'estat de coses establert. Del primer cas que és el que tractam aquí en podem veure algun exemple en l'article al bloc La ventada dels dies sobre els incidents que el rei espanyol va protagontizar a Menorca, on una tal Marina deia en relació al contingut del mateix que "el que aconsegueix es donar corda a n'es quatre exaltats de sempre que surten per aquí i comencen a fer infumable Illencs", o en Tonicl, que també atacava les opinions afirmant que "vos duraria poc a vosaltres la llibertat, la dels altres, es clar. Preferesc viure amb un règim que fins ara ens ha deixat pensar com volguem amb llibertat i tranquilitat, sense por". A part de les meves respostes en aquell article a aquests lamentables comentaris, el que convé destacar és que es tracta de dues manifestacions que evidencien primer voluntat de desacreditar i silenciar els que no opinam com ells, i segon la comoditat amb què es troben els autors en l'actual situació. Ells, és clar, no tenen cap problema de llibertat d'expressió, perquè les seves opinions són coincidents amb les favorables al règim establert, i no volen veure que n'hi ha d'altres que sí que hi veim problemes en aquest règim i en les nostres llibertats individuals com a ciutadans i col·lectives com a poble. O sí que ho veuen, i ho comparteixen. Perquè aquest és el fons de la qüestió, potser ens repeteixen que tenim una democràcia, però si una societat no es comporta de veritat democràticament, potser és perquè no se l'ha guanyada per ella mateixa i no hi creu, i per tant els drets no es respecten i les seves institucions no funcionen com caldria. I a Ciutadella en concret, açò és bastant evident.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Però no tancaré Talaiòtic! He perdut la por i ja no em fan mal algunes de les coses que m'han arribat a dir. A més a més prest reobriré algun altre bloc que fa mesos que dorm. Continuaré essent un heterodox ortodox i un revolucionari conservador... i un babau, que també ho som.

Francesc Sintes

Talaiòtic ha dit...

Ets un valent i un exemple, Francesc! Certament n'hauríem d'aprendre de tu, tal vegada així ens respectarien més els antidemòcrates que campen al seu aire, els qui ens volen arraconats i callats. Però és complicat, hi ha coses que fallen en aquest poble.

Anònim ha dit...

Un apunt per a pensar-hi.
Recordau l'agressiva, insidiosa, insultant i continuada campanya d'ICM en favor de la castellanització del nom de Maó, inclosos els seus atacs i campanyes de desprestigi personal?
Ells signaven amb noms i llinatges.
Els tres o quatre que al principi els van respondre van rebre tan dur que mai més no van tornar a obrir la boca públicament.
Aquí hi ha una capacitat de pressió social per part de certs cercles de poder econòmic i social que empara la llibertat d'expressió... sempre que véngui de la mateixa banda.
Panxa Rotja

Anònim ha dit...

Reconec que això que ha passat al meu bloc no m'ha agradat gens. S'ha demostrat que expressar lliurement -i amb total correcció- el que un pensa és prou perillós. Fa poc, vaig rebre un anònim, via correu electrònic, que vaig convertir en una entrada prou irònica que supòs que haurà llevat les ganes d'enviar-me'n més. O no. El que sé del cert és que, passi el que passi, continuaré dient les coses tal i com les pens. Quina pena, però, tot plegat.
Maite Salord

Ibn Futil·la al-Qatalà ha dit...

Qui té la força té els drets. Qui no la té, té els torts. Això ho sap tothom.

Sense independència no serem pensats com a existint. Hom ens veu com a extingits, amb qualque erecció fora del normal que cal sobtadament trepitjar, com si fóssim qualque mena de bolet molt verinós qui, tot i que hom pensava anihilat, encar treu el nas pelut adés i ara, a la impensada.

Només val la força per a guanyar la força (el poder) que ens donarà prou drets. La resta és fer la viu-viu del mort a mig podrir.

Com va dir en Pedrolo, ja comencen de tractar-nos com a indis, ja comencen de protegir-nos mentre ens apaguem definitivament.

Si els nostres enemics ens protegeixen (que és justament el que volen els qui sempre van a demanar (a demanar, no pas a exigir i a amenaçar!) a la capital dels lladres els partits dels traïdors) vol dir que ja hem capitulat.

Ningú no pot fer costat a cap partit qui no vagi a exigir a casa del lladre; el qui hi va a demanar-hi restitucions, hi va de captaire, de desconfit, de traïdor.

I és clar que cal lluitar d'amagat! D'amagat, i de mig amagat, i al descobert, depèn de la situació.

Mes sempre, sempre, cal lluitar, mai no abaixar els braços. Només el traïdor troba prou bé de viure desfet, o part dessota el qui l'esclafa mentre el fot.

Qui lluita per la supervivència no s'ha de justificar mai de re.

Talaiòtic ha dit...

Un bon exemple també el que recordes sobre els castellanitzadors de Maó, Panxa Rotja. Tal vegada hauríem de començar a identificar i denunciar aquests "cercles de poder" que segresten la llibertat d'expressió. Serveix també per evidenciar que aquesta qüestió és generalitzada a Menorca. Si açò passa a Ciutadella i Maó, com deu anar a la resta de pobles?

Maite i Ibn Futil·la al-Qatalà, efectivament, s'ha de continuar lluitant. Sigui d'amagat, de mig amagat o al descobert segons la situació, però que no ens facin callar.

Anònim ha dit...

Encara no havia llegit aquest article teu i no havia vist la cita que em fas d'unes paraules que vaig dir. És ver que impressiona un poc veure tots junts diferents comentaris de persones que coincidim en els entrebancs que tenim els ciutadans amb la llibertat d'expressió. Però ara es veu que s'ha posat més de moda parlar de la llibertat d'expressió de la reina (d'Espanya, clar!).

Pere
Nota: el blogger no em deixa posar el meu pseudònim habitual perquè em posa que "l'URL conté caràcters no vàlids" o no m'ho deixa posar en blanc.

Talaiòtic ha dit...

Ostres Pere, quant de temps! I sempre sols donar una bona pinzellada al tema. Molt oportuna la teva referència a la polèmica amb el llibre sobre la reina d'Espanya. Per mi, com ja vaig dir, si volen els mateixos drets (i deures!) que la resta de mortals, que abdiquin de la Corona tota la família.

Ara em fas recordar que tenc pendent de penjar una recopilació dels articles del 9 juliol, la teva sèrie favorita. A veure si m'hi pos aquest mes.

Per cert, no sé com és que no us deixa posar el vostre pseudònim o nom. Ho acab de provar i és cert que no permet deixar l'URL en blanc. Supòs que per açò els que no teniu compte a blogger ho feis amb l'opció "Anònim". Gràcies per l'avís, miraré si hi puc fer res.

Talaiòtic ha dit...

Ara veig que hi ha un nou adherit de Ferreries a Estatpropi.cat, el 23è. Aprofit per fer un recompte actualitzat en aquesta entrada:

1- Maó: 36 adherits
2- Ciutadella: 30 adherits
3- Ferreries: 23 adherits
4- Alaior: 6 adherits
5- Es Mercadal: 5 adherits
6- Es Castell: 4 adherits
7- Es Migjorn Gran: 3 adherits
8- Sant Lluís: 3 adherits

Total: 110 menorquins.

wenç ha dit...

Bones Talaiòtic, un parell de comentaris més amunt et demanes vam com deu anar als altres pobles. La veritat és que la meva experiència persona ara per ara és positiva. Sempre escric amb pseudònim però hi ha hagut un parell de cops que he posat el meu nom a comentaris o al meu bloc, a més de tenir un compte de correu electrònic per la gent que es vulgui posar en contacte amb jo. L'única cosa que vaig tenir un poc “xunga” va ser amb el context de tot el que va passar amb la plaça dels pins de Ciutadella que me van avisar de que amb aquest tema no m'hi posés perquè era cosa de Ciutadella i jo com a ciutadà de Ferreries allà no hi pintava res, també hi ha que dir que açò va ser abans de que passés tot lo de la “ocupació” de l'ajuntament, la meva implicació amb el tema de la Plaça dels pins es podria dir que gairebé va ser causal. A part de això simplement les típiques advertències de que no hauria de dir el que dic pel bloc, consideren que la meva opinió és massa política, però mai n'he fet el més mínim cas. Seguesc amb actiu però encara tenc el bloc en pausa, colque dia d'aquests el reactivaré. Estic preparant un petit recull de pintades de Barcelona què encara he de fotografiar i després penjar les fotos al bloc i fer-ne un petit comentari, si va bé pot quedar prou polit.

Talaiòtic ha dit...

Hola Wenç, patètics els qui diuen que per ser de Ferreries no pots opinar ni compartir les lluites i reivindicacions de ciutadellencs. Imagina't que els americans haguessin dit açò a en Jordi Ferragut, que lluitava amb ells per la independència, perquè era menorquí i no americà. Patètic!

Tens molt de coratge. Ja enyor el teu bloc, a veure quan tens llest aquest dossier de fotos que prepares.