El cobrador del frac d'Unitat visita en Zapatero

Tinguem diputat d'Unitat per les Illes o no al Congrés de la Gran Castella, ja tenim cobrador del frac! Amb aquest personatge incombustible i persistent segur que el proper President del Govern castellà no es podrà escapar indefinidament dels seus deutes amb les nostres illes:



Feta la broma, queden pocs dies perquè els illencs decidim si volem seguir representats per partits colonials o tenir almenys un diputat que no haurà de votar allò que li manin a la metròpoli, sinó allò que més ens convengui al nostre país. En Pere Sampol explica l'actitud submissa que han tingut els diputats illencs que hem tingut fins ara dels partits castellans en comparació amb l'actitud radical que tenen els representants dels mateixos partits d'altres territoris en una entrevista a Vilaweb TV.

La relació 8-0 o 7-1 que vaig fer fa un temps en aquest bloc, ha estat recollida a Tribuna.cat, que també ha emprat el mateix símil per explicar la nostra situació de dependència del PPSOE i els efectes que açò ha suposat en relació al l'espoli que patim:

I per veure com l'espoli econòmic a les Illes vé d'enfora, res millor que dos articles, entre molts altres, publicats aquesta setmana al Diari de Balears:

L'espoli fiscal (4-03-2008)

Un dels aspectes més positius de l’actual campanya electoral és que els grans partits estatals no han pogut evitar que l’espoli fiscal que pateixen les Illes Balears sigui un dels principals temes de debat. Les dades són prou conegudes, les Illes Balears sempre han estat a la coa en finançament autonòmic, inversions estatals i fons europeus, tant amb els governs del PSOE com del PP i fins i tot amb els de la desapareguda UCD. Així, per exemple, mentre la despesa en educació per habitant arriba als 100 euros per alumne en el conjunt de l’Estat a les Illes Balears només és de 73. En alguns àmbits, la discriminació és molt exagerada, per exemple pel que fa a la inversió en ferrocarril.

Però aquesta discriminació no és un fet relativament recent. Encara que no disposam de dades abundants, tot fa pensar que les inversions estatals han estat sempre poc generoses a les Illes Balears, almenys a la segona meitat del segle XIX i durant el segle XX. A més, en diverses ocasions, les contribucions estatals provocaren importants onades de protestes. El 1881, el Ministeri d’Hisenda del Govern que presidia el liberal Práxedes Mateo Sagasta incrementà enormement les contribucions que pagaven industrials i comerciants.

D’acord amb els estudis dels historiadors Pere Fullana i Isabel Peñarrubia, sabem que a Palma, com a Barcelona, Madrid i València, es creà una comissió anticontribucions, també anomenada Sindicat Balear, que fou presidida per l’empresari republicà federal Elvir Sans Serra, i, posteriorment una Lliga de Contribuents de Balears. Aquest moviment antiimposts va tenir un gran suport en el món urbà i aglutinà bona part dels empresaris i comerciants més modernitzadors així com un gran nombre de botigues i propietaris de petits tallers, si bé també incorporà alguns dels terratinents més importants de Mallorca. Amb aquesta base social, va poder organitzar una gran manifestació i, sobretot, el tancament massiu de botigues, fàbriques i tallers del 31 de març del 1882. Tot aquest moviment tenia el suport polític dels republicans federals, els republicans radicals i els liberals dissidents anomenats «constitucionals». En canvi, els liberals mauristes i els seus aliats, els republicans possibilistes, s’oposaren frontalment al moviment anticontribucions. Des del poder, el Partit Liberal combinà la repressió, amb l’embargament dels morosos, i les negociacions amb els empresaris més moderats i esgotats pel conflicte. Finalment, el Govern s’imposà i el Partit Liberal, controlat per Maura, en paraules de Peñarrubia, es consolidà «com els únics que tenien la clau pragmàtica, per l’usdefruit del poder, per donar solucions». Amb tot, s’havia posat de relleu la manca de sintonia entre l’Estat liberal centralista espanyol i el món del comerç i la indústria així com un cert autoritarisme governamental a l’hora de reprimir els més recalcitrants.

Una situació semblant, encara que no tant conflictiva, es va produir el 1899. Arran d’un notable increment de la fiscalitat, en aquesta ocasió amb els conservadors de Silvela en el poder, la Cambra de Comerç de Palma protestà enèrgicament i el 26 de juny d’aquell any es va procedir a un tancament de les botigues i indústries de Palma. A iniciativa del republicà Jeroni Pou, l’Ajuntament de Palma es va adherir a la protesta. Segons La Unión Republicana «Es necesario cerrar el bolsillo. El gobierno ha dividido a los españoles en dos clases: los privilegiados y los que pagan. Es preciso que todos contribuyan en la medida de sus fuerzas. No pueden permiterse odiosos privilegios».

Amb tot, els fets del 1916 varen esser molt més conflictius. El ministre de governació, el liberal Santiago Alba, va decidir realitzar a Mallorca una inspecció fiscal extraordinària amb inspectors que no fossin mallorquins. Ben aviat protestaren tant la Unió Industrial, que aglutinava les patronals de la indústria i el comerç, com la Cambra de Comerç de l’Ajuntament de Palma. Un regidor maurista, Gabriel Oliver Roca, va arribar a demanar per Balears un concert econòmic com el dels País Basc. Poc després, el 24 d’octubre del 1916, un tancament massiu de botigues, tallers i indústries i una gran manifestació forçaren una negociació amb el delegat d’Hisenda i el governador civil. Decididament, no ha estat un bon negoci ni fer part de l’Espanya liberal i centralista ni de l’Espanya de les autonomies. I del franquisme, val més no parlar-ne.

Antoni Marimon. Historiador

Unitat per les Illes, oportunitat històrica (6-03-2008)

«És important deixar ben clar d’una vegada una cosa: els governs que han tutelat el país només s’han recordat d’aquestes riques illes per tenir-hi presos polítics, per replegar joves per a l’exèrcit, i per cobrar els impostos directes que paguen els casats. I independentment de quina sigui la part de responsabilitat que recaigui sobre cada govern concret, aquesta és sempre del Govern Central d’Espanya».

Aquestes paraules no són de cap nacionalista mallorquí, menorquí o pitiús. Les va escriure l’any 1876 Charles Toll Bidwell, cònsol d’Anglaterra, al seu llibre The Balearic Islands. I pel que fa a l’espoli fiscal, com es pot veure, són d’una vigència que escarrufa. Quan són publicades, Mallorca fa 160 anys que ha perdut l’autogovern i la independència fiscal a mans de l’exèrcit borbònic, i ja ha tingut ocasió de patir a les seves carns tota casta de règims a Madrid: monarquia, república i dictadura. Bidwell, amb el punt de vista fred i desapassionat d’un estranger, hi torna a insistir unes pàgines més endavant: «tenim la impressió que tots els governs espanyols han tractat durament les illes Balears en matèria de política (...). Sense dubte que aquesta pacífica província que pagava fins el darrer real de les contribucions i impostos exigits per cadascun dels diferents governs, que enviava tots els joves que cridaven per soldats, que contribuïa amb doblers, sang i cavalls, sense enganyar, com no havia fet cap de les quaranta-nou províncies espanyoles; sens dubte, dèiem, les illes haurien d’haver estat més ben tractades. I pensam que, com a mínim, és una mala política matar la gallina dels ous d’or». I afegeix: «seria difícil citar, durant el temps que nosaltres estiguérem allà, cap mesura pública d’importància local iniciada o promoguda pels funcionaris del govern. Per tant qualsevol progrés o desenvolupament que hagin aconseguit o que estiguin a punt d’aconseguir, s’ha d’atribuir, en justícia, quasi bé de manera exclusiva a la iniciativa local». A tall d’exemple, queda astorat perquè Mallorca inaugura la primera línia ferroviària de Palma a Inca el 1875, quan el tren de vapor existia feia més de setanta anys, i assenyala que el projecte és tot ell fruit de la iniciativa local, sense cap aportació de l’Estat espanyol. Ara, 133 anys després, Unitat per les Illes denuncia que Madrid inverteix en ferrocarrils 100 € per habitant a l’Estat, mentre que a les Balears només n’hi destina cinc!

Sí, el mal tracte que patim de l’Estat espanyol al llarg dels segles és d’una constància que produeix vertigen. Des de la mort d’en Franco hem pogut tocar amb les mans governs espanyols de tot pelatge: d’UCD, del PSOE i del PP, amb majories absolutes i relatives, i el resultat sempre ha estat el mateix: ens han escurat les butxaques a canvi de quatre miques. A hores d’ara, Unitat calcula que són 3.800 milions d’euros els que se’n van cada any de ca nostra cap a Madrid i ja no tornen. Amb aquesta sagnia, a quines infraestructures podem aspirar? Sense doblers, com aconseguirem millors hospitals, escoles i serveis socials? Sense inversió en transports públics, sense accés als beneficis de ports i aeroports, com volen els nostres empresaris que prosperin els seus negocis?

Ha quedat més que demostrat que PSOE i PP són dues cares de la mateixa moneda. Quan arriben a les corts espanyoles, els seus diputats s’obliden de nosaltres i diuen tot lo dia sí bwana als capitosts de Madrid. Votar-los suposa perpetuar quatre anys més aquesta situació, i només es pot entendre des del desconeixement, o per masoquisme. El decurs dels esdeveniments ha volgut que la nostra generació tingui l’ocasió, per primera vegada, de començar a capgirar un tracte colonial que dura des de fa tres segles. I per als qui tot el que acabem de llegir no els ve de nou, és vital recordar que ara no és moment de cercar ossos en el lleu. Estam a una passa de fer història, i d’honorar tots aquells que al llarg del temps han lluitat, de vegades a costa de la pròpia vida, perquè poguéssim disposar d’una oportunitat com aquesta. Ha arribat l’hora de fer pinya. Ara és el moment de la Unitat per les illes.

Josep Palou, Lobby per la Independència (Mallorca)