Es Poblat d'en Talaiòtic

Com ja sabeu els habituals d’Es Poblat, a partir de demà començ la vaga de bloc com a protesta per la lamentable eliminació de TV3 a les Illes i la patètica substitució pel Canal Internacional.

Durant les darreres setmanes, s’ha anat produint un degoteig de notícies sobre les reaccions a la supressió del canal i algunes noves promeses de millorar en un futur la situació actual. És el cas de Tribuna.cat, que informava de l’èxit de l’acte que l’Obra Cultural Balear havia portat a terme per reivindicar la recepció de totes les televisions en català, notícia que també podeu llegir al DBalears.cat, o de la recent reunió dels responsables colonials del Principat i les Illes amb l’OCB amb noves propostes de futur incert i que fa mesos (anys!) que haurien d’estar resoltes.

Per alguns açò ja és motiu d’optmisme, però d’altres amb declaracions d’intencions buides de contingut no en tenim prou ni de bon troç. Ja està massa vist que els polítics venuts a la legalitat espanyola que ens escanya diguin el que la gent vol sentir per després no fer res o fer tot el contrari del que havien dit. Recordau el lema del President Montilla? Fets, i no paraules! I els fets són que seguirem sense TV3. No em valen per res aquests cants de sirena que no se’ls creuen ni ells. Fins i tot en Miquel Payeras apunta ara com a causa dels problemes de TV3 a les Illes, sense mencionar-ho expressament, la voluntat d’afavorir políticament LaSexta.

Potser el mateix dia 1 marcat com l’inici de l’apagada analògica a Menorca i les Pitiüses aparegui a les nostres televisions el canal 3/24 (que ni açò saben concretar, actuant amb total manca de transparència) per intentar compensar la desaparició també imminent del canal K3-33 que fins ara hem pogut seguir la majoria d’illencs (a d’altres ja fa temps que ens han intentat acostumar a prescindir d’aquest canal i que l’oblidem, sense èxit). Però amb l’arribada del canal de notícies no enredaran ningú. El panorama que ens quedaria així seria el de tres canals en català (TV3Cat, IB3, 3/24) contra tota una invasió de dues dotzenes de televisions castellanes, quan hauríem de tenir accés també al canal 33, al K3-300 (que un dia o altre seran dos de diferents), al canal 9, al punt2 i al 9/24, per parlar només de les públiques.

També s’ha començat una nova Campanya de la Xarxa de Consumidors amb Llengua per demanar al Ministeri d’Indústria espanyol un espai televisiu català propi, al que no estaria de menys que hi enviem la petició, ni que sigui per tocar una mica els collonets.

Per part meva, només em queda esperar que la reacció es produeixi i que poguem tenir una oferta audiovisual en català digne i variada. A la vaga que començaré demà, alguns us hi afegireu de forma puntual per mostrar també el desacord amb aquesta situació que només fa contents els que tenen assumida la nostra condició colonial. Jo seguiré fins que es compleixin la majoria de punts que ja vaig mencionar, sense publicar articles a Es Poblat i penjant-hi només enllaços. Poden passar setmanes, mesos… o fins que, passat un temps sense novetats importants, potser em decideixi a tancar el bloc.

Només puc dir que moltes gràcies a tots els que m’heu visitat i heu fet d’Es Poblat un lloc interessant per escriure i parlar.

Fins aviat (esper).

Talaiòtic

28 de juny 2009

Edificant la victòria (II)

Article publicat per Albert Ubach, membre de Catalunya Acció.

Espanya i França: la geografia de l’odi

De totes les passions i emocions humanes, l’odi és una de les més abjectes. Per mitjà de l’odi l’individu empobreix el seu potencial humà i passa a esdevenir una màquina devoradora de la seva pròpia espècie. I l’odi, ja ho diuen, engendra odi. És clar que si tothom apliqués l’ull per ull el món acabaria cec en quatre dies. Per això, per combatre l’odi, primer cal identificar-lo per poder-s’hi encarar després amb l’arma més implacable que hi ha: la contundència.

Sigui com sigui l’odi és, per damunt de tot, una malaltia. Però té cura, l’odi? I tant que sí.

Catalunya es troba literalment assetjada per dos països que són l’encarnació viva de l’odi. D’una banda, a ponent, hi ha el projecte d’Espanya, un país artificial construït –encara avui- sobre un pilar fonamental: l’odi a la diferència. Així, no és d’estranyar que per als espanyols els catalans sempre hem estat titllats de “los judíos de la península”. Entre nosaltres, quina garantia ètica i democràtica pot aportar un país que considera ser jueu com a un insult? Ara resulta que els qui van de demòcrates per la vida van ser pioners en nazisme molt abans que el mateix Hitler iniciés la seva follia exterminadora per tot Europa! Deu ser per això que a Amèrica van exterminar 100 milions d'amerindis i es van quedar tan amples. No és casualitat, doncs, que el dictador Franco tingués en els seus plans deportar tots els catalans, com a jueus de la península, en territori africà per expulsar-nos de la nostra terra natural.

Avui provoca vergonya aliena observar com una certa classe de dirigents polítics continuen negociant i pactant amb aquest projecte polític espanyol que mai no ha demanat perdó oficialment als catalans i no ha reparat l’odi històric a què ens ha sotmès, inclòs els temps actuals. O és que algú creia que el culebrot del finançament que estem patint és un innocent joc polític normal en ple segle XXI? L’odi, quan es tracta d’abocar-lo sobre Catalunya, no en té res, d’innocent.

Per una altra banda, al nord del país hi ha França, un estat que amb la fal·làcia d’erigir-se com el país dels “drets de l’home” ha trobat l’excusa perfecta per canalitzar el seu odi a la diferència mitjançant totes les hostilitats conegudes. Des de l’edicte de Lluís XIV, en vigor des del 1700, on proclamava que “l’ús del català repugna” i les últimes declaracions de Georges Frêche afirmant textualment que “els catalans em fan cagar”, algú pot creure que hi ha prop de 350 anys de diferència?

Per si fos poc, els catalans hem assistit l’ignomiós espectacle de veure com la UNESCO aprovava la petició de França de reconèixer les fortaleses militars del mariscal Vauban com a patrimoni de la humanitat (per cert, amb la complicitat d’UNESCO-CAT). És el primer cop que la UNESCO, a petició del país dels “drets de l’home”, considera patrimoni de la humanitat un genocidi. O és que hem de recordar-los que Vauban, sota ordres reials, va fer incendiar els vilatges originals catalans, va humiliar-los fent-los construir les seves fortaleses amb les seves pròpies mans i amb les pedres de les seves antigues cases, per després fer-los empresonar si no els havien executat abans? Quina ment sensata consideraria patrimoni de la humanitat el Valle de los Caídos o els camps d’extermini nazis?

Com encarar-se a l’odi?

L’odi, com deia, és una malaltia. I sí, aquesta malaltia té cura. No tant per qui l'encarna dins seu, sinó per qui en rep les conseqüències. L’odi no necessita engendrar odi. Tot és més senzill que això. L’odi es combat, ras i curt, amb contundència. Amb contundència i sense contemplacions. En aquest cas, amb contundència catalana.

Ni França ni Espanya, prou que ho veiem, mai no han demanat perdó per l’odi abocat contra Catalunya històricament. Tampoc no el demanaran per l’odi que, encara avui, manifesten per la diferència que representem els catalans. Aquesta diferència tossuda, obstinada a no deixar-se assimilar per ells i que defineixen aquells pobles que se saben cridats a vèncer el destí que la història els reclama.

Perquè això és Catalunya. Aquest país que ha perdut guerres, sí, però no ha perdut mai la batalla. Entenen ara, perquè dic que els catalans som un poble vencedor, perquè si no hores d’ara encara no podríem dir que som catalans? Si l’odi sempre busca la manera d’empetitir l’altre mitjançant la ridiculització, la humiliació i l’escarni, quan es troba amb la Catalunya orgullosa de si mateixa i disparant contundència pertot, l’odi es desarma i esdevé un vulgar xaiet amansit.

Que ningú es pensi que per encarar-se a l’odi valdran les actituds polítiques de minyona a què ens han acostumat en els últims trenta anys. No. Encarar-se a l’odi demana de dirigents polítics preparats per actuar amb la contundència que només empren els qui no tenen complex d’esclau davant del qui et vol empetitir. Dirigents que pensin, parlin i actuïn amb visió d’estat –d’Estat Català- dins i fora del país. Dirigents formats expressament per lliurar la batalla dialèctica duríssima que el camí cap a la secessió comportarà fins a la victòria.

En volen una mostra? No es perdin les periòdiques intervencions de Santiago Espot al programa Catalunya Opina del Canal Català. Podran comprovar com encarar-se al racisme anticatalà no és cap joc i quina és la manera, de fet l’única, per fer que els qui gosen agredir Catalunya se’n tornin a les seves trinxeres convertits en vulgars xaiets amansits de corral.

Albert Ubach

28 de set. 2009

23 de set. 2009

21 de set. 2009

15 de set. 2009

12 de set. 2009

7 de set. 2009

4 de set. 2009

1 de set. 2009

1 d’ag. 2009

27 de jul. 2009

23 de jul. 2009

18 de jul. 2009

12 de jul. 2009

10 de jul. 2009

7 de jul. 2009

6 de jul. 2009

3 de jul. 2009

1 de jul. 2009

30 de juny 2009

28 de juny 2009

ESTELADA

BENVINGUTS

Qui és l'autor d'aquest bloc?

Fase Lunar

Subscriure's a Es Poblat d'en Talaiòtic

Habitants habituals d'Es Poblat

LECTURA

Seccions

Els meus articles

CATALUNYA ACCIÓ / FORÇA CATALUNYA

CA - Opinió

Presentació Projecte CA

Enllaços d'interès

Xarxa de Blocs Sobiranistes

Blocs actualitzats

Blogosfera nacional

Blocs Menorquins Sobiranistes (adherits a la XBS i/o a EstatPropi.cat).

Altres blocs menorquins

Premsa digital

AUDIOVISUAL

Televisions dels Països Catalans

Ràdios dels Països Catalans

El cinema, en català!

Música Nostra

Partitocràcia menorquina