El nom de la Nació (i III): la denominació actual.

El mapa d'Estatpropi.cat mostra l'àmbit territorial dels que ens consideram catalans en l'actualitat i volem la independència de la nostra nació.

En els anteriors articles d'aquesta sèrie sobre el nom de la nació (L'origen del federalisme i Evolució i diversitat de denominacions) hem vist com històricament hem anomenat Catalunya al territori de la nostra nació. Vivim en unes terres que van rebre la denominació comuna de Catalunya quan no estàvem sotmesos als esquemes i denominacions imposats per dominacions estrangeres, fins i tot encara que ja existissin jurídicament regnes diferents per interessos feudals. Ara bé, la pregunta que sorgeix aquí és si és necessari i possible recuperar aquesta denominació avui en dia.

Catalunya o Països Catalans?

A finals del segle XIX, apareix el concepte de Països Catalans. Segons la Viquipèdia, el terme es troba documentat per primera vegada el 1876 i tot d'una té fortuna en la renaixença com a sinònim de "terres de parla catalana". Ja al segle XX, Joan Fuster donaria una nova embranzida a la utilització de la denominació de Països Catalans amb les seves obres Qüestió de noms, i Nosaltres, els valencians.

La denominació de Països Catalans ha conviscut en tot aquest temps amb altres propostes com la de "Catalunya Gran" i algunes de més exòtiques que pretenien superar les reticències de molta gent a assumir la catalanitat comuna i atreure'ls amb noms que no s'identificassin amb cap dels territoris històrics que componen la nostra nació, o que fossin una síntesi d'elements compartits. Així, s'han cercat noms suposadament neutres com "Pàtria llemosina", "Bacàvia" o "Jàumia" i eufemismes més recents com "arc mediterrani", concretat fins i tot amb una eurorregió (l'Euram) que va més enllà del territori estrictament català i que englobaria també Aragó i part d'Occitània. I allò que ens interessa i ens convé als que tenim clara la consciència de ser nacionalment catalans és tenir igualment clara la denominació de la nostra nació.

La realitat és que els nacionalistes espanyols o francesos del nostre país que neguen la catalanitat, i sobretot els que pateixen de catalanofòbia, per molt que hi hagi alternatives neutres, mai no acceptaran ni noms ni projectes comuns. Però i aquells que almenys accepten que tenim una llengua comuna? Per què hi segueix havent tanta reticència en emprar oficialment per institucions o entitats una denominació com la de Països Catalans ni que sigui de forma estrictament cultural? La resposta és evident: per les seves connotacions polítiques. El concepte de Països Catalans és emprat indistintament per referir-se als territoris de llengua catalana, realitat cultural i lingüística, i per aquells que volem la independència de la nostra nació, expressió d'una voluntat política. I no tots els que accepten que tenim una mateixa llengua comparteixen la idea que som una mateixa nació catalana i que, a més, hem de tenir un Estat propi. Molts dels nostres conciutadans que accepten la unitat lingüística, cultural i fins i tot de les necessitats econòmiques es consideren nacionalment espanyols o francesos. Altres, més pocs, consideren que illencs, valencians i catalans som nacions diferents amb una llengua comuna. L'anormalitat de la nostra situació nacional impedeix que qualsevol nom que es proposi que faci referència als territoris catalanoparlants sigui assumit també amb oficial normalitat. Mentre no tinguem un Estat propi no serà tan fàcil parlar ni de catalanitat o de catalanofonia com els espanyols parlen dels països hispanoamericans o els francesos de la francofonia, però si a més les paraules que empram per definir un àmbit cultural i un de polític són les mateixes no només no ajudam gens, sinó que ens perjudicam per la confusió que suposa per qui potser no tindria inconvenient en emprar amb naturalitat un terme cultural si sempre hi haurà qui voldrà veure-hi intencionalitat política encara que qui l'usi no n'hi vulgui donar cap.

Catalunya!

I és evident que els que volem un país independent tenim intencionalitat política en les paraules més enllà de l'àmbit cultural. Donem per tant la màxima força a les paraules que emprem i no ens quedem en termes ambigus.

Els que assumim la catalanitat lingüística, cultural, nacional i amb voluntat política de tenir un Estat propi, poc esforç ens ha de suposar que el nom de la nostra nació sigui el que sempre ha estat: Catalunya. Tant per fonaments històrics com per projecte de futur, els que tenim aquesta idea clara en la nostra consciència hem de fer una passa endavant i anomenar la nació pel seu nom. Rellegint És molt senzill: digueu-li Catalunya, de Josep Guia, més de vint anys després de la primera edició de l'obra, es veu la plena vigència de la seva proposta feta amb voluntat de futur i sense justificacions històriques. Algunes de les dades estan desfassades, però la majoria d'argumentacions emprades són totalment lògiques i d'una actualitat més que evident.


Questió de noms, de Joan Fuster, i És molt senzill: digueu-li Catalunya, de Josep Guia.

Si anam separant el gra de la palla en tots els àmbits, separem els que parlam de Catalunya com a projecte d'una nació independent, i els que parlen d'uns Països Catalans en l'àmbit lingüístic i cultural. Que quedi clar per tant que si deim que el nostre país és Catalunya, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, o millor com diu en Guia, de les Corberes al Segura i del Cinca a Menorca, és que volem la seva independència. Potser d'aquesta manera els que assumeixen la unitat lingüística però no el projecte polític d'un Estat propi començaran a deixar de considerar tan tabú el terme "Països Catalans" o qualsevol altre i es pugui normalitzar com a expressió cultural, que de fet és com és usat públicament la majoria de vegades. Hi haurà gent que creurà que el terme Països Catalans respecta millor la diversitat o la tradició de la nostra nació, però no és veritat. Ja hem vist com el terme Catalunya era aplicat històricament tant per catalans com per estrangers a tots els territoris, però és que a més també hem vist com etimològicament un dels possibles significats de la mateixa paraula Catalunya és el d'una unió o conjunt de territoris, Catalunya com a país de països. Països Catalans, per tant, podria ser una mera redundància.

Davant tot açò, recuperar el nom de Catalunya per tota la nació per part dels independentistes no només és necessari per separar el gra de la palla i facilitar la normalització de l'ús cultural de Països Catalans, sinó també possible perquè no suposa per part nostra cap renúncia a les singularitats territorials històriques, ni cap esforç d'haver d'inventar i difondre una denominació nova sense tradició. Així, d'ara endavant deixaré d'utilitzar el terme Països Catalans per referir-me a la nostra nació i l'anomenaré Catalunya. Es tracta d'un acte de coherència, ja que entre altres coses parlar de l'antic Principat com he fet fins ara per no renunciar a dir-ne Catalunya del conjunt no té sentit si no l'anomenam efectivament d'aquesta manera.

Evidentment, un futur Estat català independent haurà de tenir el nom oficial que democràticament es consensuï entre els qui n'hagin de formar part. Les propostes poden esser tan diverses com persones hi ha, però algunes de les que m'agraden personalment van des del senzill i històric Catalunya fins a Confederació Catalana. També s'haurà de consensuar la seva estructura política, que per mi hauria de ser confederal o, com a mínim, federal, com a formes pròpies que s'adapten a la nostra realitat. I no necessàriament amb un únic districte federal, tal com passa en altres nacions: per què no distribuir els poders de la Nació en el territori de forma descentralitzada? Es podria posar, per exemple, la seu del Parlament nacional a Barcelona, la del Govern nacional a València, i la del Poder Judicial nacional a Palma. Com diu en Juan Manuel Rodríguez en el seu article Visualitzar el model d'Estat, "Cal centrar les accions en fer conèixer massivament aquest model d'Estat i els seus beneficis, i començar ja a visualitzar-lo com a pas previ a la seva construcció, perquè allò que no s'imagina acaba no passant mai. Cal que els 12 milions d'habitants sàpiguen que tenim a l'abast de la mà construir un Estat propi, fet per nosaltres i a la mida de les nostres necessitats".