Aragó, tan aprop i tan enfora.

Aragó, país amb el que hem compartit la història de la nostra nació des de temps que es perden en la memòria, no podia faltar per més temps en aquest recorregut que feim des d'Es Poblat a la secció d'Afers Exteriors. I és cert que el tenim tan aprop i a la vegada tan enfora, tan oblidat. Hem estat ja a Occitània, Còrsega i Sardenya. Fins i tot inevitablement tenim més present Castella, i ens pensam que Aragó està del tot perdut, espanyolitzat completament i sense gent amb consciència nacional.

És cert que l'Aragó d'avui es troba castellanitzat lingüísticament gairebé totalment, que el nacionalisme majoritari és l'espanyol, i que no està exempt de catalanofòbia. Però no estan castellanitzats també tants territoris independents a Amèrica? I no existeix també majoria del nacionalisme espanyol a territoris de la nostra pròpia nació com el País Valencià i les Illes Balears? I no hi ha catalanofòbia fins i tot en el mateix Principat? Tal vegada amb aquesta visita a Aragó trobarem alguns motius per veure-hi alguna cosa més que allò que ens mostren els mitjans de manipulació massiva.

Les llengües d'Aragó.

Si parlam de les relacions entre Aragó i la nostra nació, el primer en què ens fixam és que en el seu territori s'hi parla la llengua catalana en tot el que per nosaltres és la Franja de Ponent. Aquestes comarques han estat incloses intermitentment al Principat o Aragó durant segles, i es conserven avui en dia com el territori on hi ha encara un major percentatge de catalanoparlants de tots els Països Catalans, entre els que s'hi troba el mateix president aragonès Marcel·lí Iglesias. També es manté la llengua pròpia aragonesa, però ni l'aragonès ni el català són reconeguts com a llengües oficials. Ni l'Estatut colonial ni la Llei de llengües d'Aragó que havien de solucionar aquesta qüestió donen resposta a les necessitats dels parlants d'aquests idiomes, que com sempre veuen condicionats políticament els seus drets pels nacionalistes espanyols. En podrien aprendre de l'Estatut colonial del Principat, que reconeix l'oficialitat de l'occità a tot el seu territori pel fet de ser parlat a la Vall d'Aran, però ja se sap, els nacionalistes espanyols són d'una altra pasta.

Els símbols d'Aragó.

Un dels temes eternament polèmics entre catalans i aragonesos és el de la bandera, en el que la confusió que els comtes de Barcelona fossin també reis d'Aragó i que el senyal familiar dels comtes esdevingués senyal reial. Des de la viquipèdia es poden consultar diferents teories sobre la catalanitat i l'aragonesitat de les barres. Els segells més antics que es conserven són de Ramon Berenguer IV de 1150, però sigui com sigui, que no ens separi una bandera comuna! El cert és que avui, la senyera amb les barres catalanes també és pròpia d'Aragó, com de Provença o Foix, territoris amb comtes que també eren descendents de la casa de Barcelona abans de l'aliança amb Aragó.

L'escut amb la Creu d'Enneco Ariesta, considerat escut original dels reis d'Aragó abans que aquest títol recaigués en els comtes de Barcelona, i l'actual bandera d'Aragó que inclou l'escut d'Aragó.

La consciència nacional aragonesa.

A un país com Aragó, que va perdre també les seves institucions després de la Guerra de Successió juntament amb els Països Catalans, com no podia ser d'altra manera també hi ha independentisme, que representa netament Estau aragones, amb les seves joventuts a Astral (Destral). Tierra aragonesa reclama la "construcció nacional que desemboqui en la plena recuperació de la sobirania" d'Aragó, però sense parlar clarament d'independència. Per desgràcia, aquestes dues visions del propi país no tenen representació parlamentària, com sí la tenen partits autòctons com la Chunta Aragonesista o el PAR, representants del regionalisme ben entès.

Algunes referències interessantíssimes d'aragonesos que he trobat per la xarxa són el bloc Aragonando, que es defineix com a bloc aragonès de pensament anticolonial i des del que es pot accedir a altres blocs de la blogosfera aragonesizante o del Mundo anticolonial, com Aragon colonial, que tampoc té desperdici. Estimats camarades dels blocs anticolonials del món, unim-nos!

I per acabar, Un mail des de l'Aragó per reflexionar: un aragonès que es sent estranger quan va a Castella i com a casa quan es troba als Països Catalans, que reclama les simpaties del catalanisme, i a qui li agradaria un país "des del Moncayo a Maó". On s'ha de signar?