Joan Miquel Servent, l'excels escriptor desnostrat.

Que tants personatges suposadament castellans de la història oficial espanyola siguin un misteri és massa casualitat. El cas del conegut com a "Miguel de Cervantes" és la confirmació de la tergiversació que l'Estat exerceix permanentment contra la veritat. I dic conegut amb aquest nom perquè és el que el mateix escriptor afirmà, que ell era conegut comunament d'aquesta manera i que les seves obres apareixien sense el seu nom. Quin era llavors, el seu veritable nom?

Com en tants altres casos, existeix documentació en què ell mateix afirma contradictòriament que el seu origen és en diferents ciutats castellanes (Madrid, Valladolid, Còrdova, etc), producte d'una censura i reedició de textos de forma descoordinada que pretenien substuir l'autèntica pàtria de l'autor del Quixot. La seva darrera localitat acceptada per la història oficial, Alcalà de Henares, ja s'ha descobert que és un altre frau. Com en el cas del Colombo genovès, a Alcalà hi havia un tal Carbantes, que és el llinatge que consta a la seva partida de naixement amb el nom de "Miguel" afegit posterioment i en lletra diferent, la vida del qual no coincideix en absolut amb l'home culte i d'Estat que era l'autèntic Cervantes.

I també com en el cas d'En Colom, resulta que la vida de l'universal escriptor sí que coincideix, en canvi, amb la dels membres d'una família concreta dels Països Catalans, els Servent de Xixona. La vida de Cervantes transcorre per territoris mediterranis de l'antiga Corona catalana, i a Barcelona es coneix exactament quina és la casa en la que va viure aquest polifacètic home. El mateix llinatge Cervantes és una transformació que el nostre escriptor hauria pogut adoptar per poder publicar les seves obres amb nom castellà fent gala de la seva ironia afegint l'aristocràtic "de" davant del cognom "Serf-antes" (abans serf o servent), indicant a la vegada noblesa i servitud. De fet, Cervantes és com serien anomenats una branca dels Servent que van passar a viure a Castella.

En Jordi Bilbeny localitzà a la biblioteca de Xixona informació de 8 germans Servent de la ciutat, inclòs un Miquel Servent i un Joan Miquel Servent. Aquest darrer és el que hauria estat el "tapat" que amagaria l'autèntica identitat de l'escriptor. Resulta curiós que es digui que va excel·lir (en castellà, "floreció") en diverses gestes i se l'identifiqui com a militar sense donar més explicacions de quines foren dites gestes. El verb excel·lir o "florecer" era usat per anomenar els escriptors d'èxit, pel que el censor que va eliminar la faceta literària d'en Joan Miquel Servent va deixar un rastre que el delata.

Les pròpies obres d'en Servent estan no només plenes de catalanades, com en altres casos ja vists com La Celestina o La vida de Llàtzer de Tormos, sinó que a més el seu contingut té un marcat caràcter polític anticastellà, pel que per Jordi Bilbeny en Servent era un antiespanyolista. Resulta sorprenent la capacitat del nacionalisme espanyol per reconvertir en un símbol propi una persona i una obra que és una dura crítica a la societat de Castella. Que fàcil que és fer veure el que no és quan ni tan sols la majoria dels mateixos propagandistes que parlen de Cervantes no s'han llegit mai cap de les seves obres.

Com ja vam veure anteriorment, a partir del s. XVI els escriptors catalans es queixaven de la impossibilitat creixent per publicar obres en la nostra llengua. Igual que en aquells exemples, en Servent deixa també constància de la seva protesta contra el nou règim lingüístic que es va imposant als Països Catalans per part del seu rei: al Capítol VI de la 1a Part del Quixot, en Servent escriu en relació a un llibre que si "parla en altra llengua que la seva, no li guardaré cap respecte; però si parla en el seu idioma, el posaré sobre el meu cap"; al Capítol XXIV, ens diu que "tot i que posaren silenci a les llengües, no el pogueren posar a les plomes, les quals amb més llibertat que les llengües solen donar a entendre a qui ho vol allò que està enclòs a l'ànima". Diria aquestes frases un castellà que escriu sense problemes en la seva llengua pròpia? O encaixen més bé en les dels nostres escriptors censurats en la seva llengua.

Per poder fer passar tota la crítica i la càrrega política que conté la seva obra, és evident que en Servent havia de mantenir bones relacions amb la censura. És molt possible que molts catalans formassin part de la pròpia maquinària censora de la Corona (exactament igual que ara!) i que si en Servent no era un qualsevol hi hagués negociacions amb alguns dels alts funcionaris de la censura per poder fer-hi entrar paraules, expressions i critiques de forma dissimulada sense que es notés gaire.

Que l'escriptor usat com a símbol de la literatura castellana fos natural del Regne de València i catalanoparlant i no de Castella deixa en mal lloc expressions com parlar del castellà com "la llengua de Cervantes". Com quedarà Espanya si es coneix que les obres del seu escriptor més conegut van ser reeditades i traduides del català al castellà? Com afectaria l'autoestima dels espanyols orgullosos d'un passat que Castella no va tenir i sí els Països Catalans? Es podria digerir? Quin paperot li tocaria fer a l'Instituto Cervantes si s'hagués de canviar de nom per poder seguir promocionant el castellà pel món? Són molts els interessos d'Estat que s'han de mantenir i que juguen per evitar reconèixer i acceptar la veritat, inclòs al nostre propi país. Per sort, la difusió del coneixement no es troba ja sotmesa totalment al control dels interessos d'Estat, i la veritat s'obre camí de forma lenta però constant.

Alguns documents i enllaços per més informació:

Miguel de Cervantes: català de Xixona. Proves i raons d'una ocultació

Notícia a El Punt

Article Diari de Balears

Entrevista a Bilbeny al setmanari Brisas

Altres documents

Tràiler del documental Enigma Cervantes