Falsa democràcia

Article publicat al diari El Punt el 19 de febrer del 2009

Gairebé sempre parlem de democràcia tot reduint-ho al simple fet de dipositar un vot. Mai ningú ens explica que hauria de ser simplement la culminació d'un llarg i costerut procés on triem els més capacitats de la nostra societat. Per molt que ens diguin que Catalunya viu en una democràcia el cert és que mai com ara els més mediocres accedeixen als llocs més importants de la cosa pública. Com més informació tenim per poder gaudir d'un sistema transparent, on la meritocràcia i el talent siguin allò que puguem valorar, resulta que ens representen individus grisos o sinistres. Només cal pensar en el fet de si l'actual classe política és la més capacitada per portar les regnes del país i, si som sincers amb nosaltres mateixos, arribarem a la conclusió que la nostra és una falsa democràcia.

Tot comença amb uns mecanismes de partit on no es pretén escollir els millors en els càrrecs de més nivell, sinó aquells que donaran menys maldecaps a la direcció perquè com més ineptes siguin els de sota més possibilitats tindran de perpetuar-se els de sobre. Els militants que tenen una vàlua i actuen moguts per un autèntic ideal són tractats com uns empestats i, al final, acaben tan desmoralitzats que no són capaços de plantejar-se cap alternativa. Els fan sentir-se tan poca cosa que no creuen que pugui haver-hi «vida» més enllà d'aquelles sigles que apareixen cada dia a la televisió. La degradació és tan gran que els nomenaments a dit dels càrrecs són una pràctica que trobem habitual, igual com passava en l'època de Franco. De fet, no hi ha grans diferències entre com els socialistes van traient i posant els alcaldes de Barcelona, sense passar per les urnes, i les nominacions que per a la mateixa plaça es feien en temps del dictador. El seus currículums gairebé sempre són els mateixos: algú que sempre ha viscut del partit (o d'algun dels seus satèl·lits) i que ha tingut l'habilitat de fer la gara-gara a l'encarregat d'elaborar les llistes. Més enllà d'això no hi trobareu res de destacable.

Aquesta manera de procedir té com a conseqüència un alarmant i perillós divorci entre el poble i els seus dirigents. Queda lluny avui entre nosaltres la comunió que s'havia produït entre els catalans i els seus líders en molts moments de la nostra història per tal de defensar els interessos col·lectius del país. Una nació també deu la seva fortalesa al fet de saber produir aquesta simbiosi. Però el poble és més savi del que molts es pensen i sap destriar entre qui està disposat sincerament a afrontar els reptes del nostre present i del nostre futur i aquells que només es preocupen de complaure la seva parròquia. El tacticisme electoral cada dia ens repugna més i trobem a faltar unes actituds i uns discursos que tinguin com a eix central la voluntat de fer de Catalunya una nació respectada i pròspera. Naturalment, per arribar fins aquí, és necessari tenir un concepte del país que vagi més enllà d'una simple comunitat autònoma i actuar amb la voluntat insubornable d'aspirar a governar una nació lliure, que és el primer precepte d'un polític decent. Sense tenir aquestes pretensions no podem fer brollar les grans possibilitats del nostre poble. És per això que ara és més urgent que mai que aquells dels nostres més capacitats per posar això en pràctica decideixin passar a l'acció malgrat les dificultats del moment. Tot i que els pugui semblar que no hi ha res a fer, que pensin que en una situació pitjor es van trobar els catalans del 1714 o el 1939, i ells van tirar endavant Catalunya des de l'exili o des de la clandestinitat amb un esforç titànic gràcies al qual avui som encara aquí. I pensem que aquells homes no lluitaven simplement contra unes encarcarades maquinàries de partit. Havien de preservar la seva pròpia vida i la de la nació sencera.

Una autèntica democràcia no és només una urna per ficar-hi una papereta. Això és només el veredicte final del combat dialèctic dels qui tenen la solvència, l'ambició i l'idealisme de voler fer progressar una societat. El poble és el jurat d'aquests candidats. Però si aquesta democràcia s'ha anat podrint fins a l'extrem de barrar el pas als més competents vol dir que ha esdevingut una vulgar enganyifa.

La nostra obligació és posar remei a aquesta malura tot començant per decidir esdevenir els actors d'una regeneració política que posi fi a una falsa democràcia filla directa del franquisme.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció