Estem arribant al final

Espanya
El passat 9 de març del 2008 els espanyols van decidir qui governaria les restes del seu imperi. Aquesta olla de grills anomenada l'Espanya de les autonomies, invent polític espanyol patrocinat per la classe política regionalista catalana, que no ha aconseguit acabar encara amb el geni nacional dels catalans després de més de 300 anys d’ocupació, inclosos els 40 d’una dictadura ferotge i genocida i els 30 d’una falsa democràcia fonamentada en la impunitat dels vencedors i en el silenci i l’oblit ignominiós dels vençuts que la van pactar. Dic restes perquè a l'Estat espanyol, històricament parlant, li queden quatres dies mal comptats abans no rebenti per tots costats. I això, a la resta del planeta ho saben, especialment els poders i institucions polítiques i militars de primer nivell.

El catalans
Els catalans del Principat de Catalunya, vull dir els nacionalment catalans del Principat de Catalunya perquè de catalans també n'hi ha al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya del Nord, es troben en un procés de divorci profund amb Espanya. Centenars de milers de confiats catalans que vivien el somni de Pujolàndia (la terra promesa de l'encaix) han despertat al viure en directe, dia sí dia també, el fracàs del procés estatutari, les vexacions per part d’Espanya i les carències dels nostres serveis i infraestructures que alteren la nostra vida quotidiana i empobreixen el nostre benestar. S'han adonat que a Espanya no ens hi volen si no és en base a una relació de submissió nacional i espoliació econòmica. Hem tardat 30 anys, però afortunadament molts catalans ja estan acabant la seva particular travessa del desert i estan descobrint la gran mentida que representa Espanya per als catalans i la gran fallida dels nostres representants polítics en la defensa dels nostres interessos nacionals i econòmics.

Per a acabar aquesta travessa del desert ja només queda el fracàs del finançament (sense diners no hi ha polítiques socials ni inversions de futur) i la sentència d'això que els espanyols, fent-se passar per gent moderna i demòcrata, en diuen el Tribunal Constitucional. No és que vulgui ser negatiu. És senzillament l'evidència de la història i el coneixement del què és Espanya: en la seva gran majoria un país de cafres i mesquins que sempre han estat governats per inquisidors, dictadors i engalipadors.

El procés d’independència
Ara ja tenim damunt la taula els dos components bàsics necessaris per a iniciar un procés sòlid d’independència, els quals és imprescindible que una massa crítica de la població percebi en la seva pròpia pell per tal que avancin cap a posicions independentistes:

1. El factor polític. El fracàs del procés estatutari, que suposava un replantejament profund de les relacions entre Catalunya (la colònia) i el govern central (la metròpoli), ha generat entre molts catalans un distanciament, un allunyament, un rebuig envers Espanya, i sobretot l’adonar-se de que no ens volen ni ens respecten. No és que tots els catalans s'hagin tornat independentistes de cop, però sí que molts han vist que aquest matrimoni forçat no té futur. És el primer pas per al divorci.

2. El factor econòmic. Els individus s’adonen del perjudici econòmic personal i directe que els suposa pertànyer a Espanya: rodalies, electricitat, aigua, manca d'infraestructures, sanitat, educació, etc. És a dir, no només el matrimoni no funciona ni hi ha convivència, sinó que a més una de les parts en surt econòmicament molt perjudicada. Més ben dit: un dels membres del matrimoni (Espanya) viu de l'esforç i del treball de l'altre (Catalunya).

La darrera enquesta de la UOC confirma aquest sentiment favorable a la nostra independència que ja dibuixaven enquestes anteriors. Ara només cal que algú canalitzi aquest sentiment creixent i lideri aquest procés. A més, Espanya, amb la seva forma barroera i insultant de fer, està dinamitant la darrera oportunitat que tenia d’assimilar Catalunya a Espanya. Ens està empenyent cap a la independència i ens ho estan posant en safata. Seríem indignes dels nostres avantpassats i del nostre futur, i si em permeten, imbècils sense remei, si no aprofitem aquesta ocasió històrica que s’en està presentant de treure’ns Espanya de sobre.

Nota: La foto dels polítics és real, no és un muntatge. Així van aparèixer en un programa de televisió.

Els partits polítics catalans
Els representants polítics del Principat de Catalunya (des d'en Pujol, Mas i Duran, fins a en Carod, Puigcercós i Ridao) ja han demostrat per activa i per passiva la seva equivocada estratègia, la seva ridícula força negociadora i els pèssims resultats obtinguts en la defensa dels interessos nacionals dels catalans, incapaços de trencar la situació colonial que està matant l'ànima del nostre poble i que ens empobreix econòmicament. PSC i PP ja sabem per a qui treballen. El PSC són els fidels i complidors lacais del PSOE, el seu amo, i el PPC són uns patètics comparses del PP.

Després de tenir durant 30 anys diputats a Madrid donant suport a “la governabilitat d’Espanya”, havent permès que ens robessin tots els peixos i tots els coves, i rematant la feina en el procés estatutari amb el seu galdós paper pactant finalment amb en Zapatero a esquenes del Parlament, quina credibilitat podien merèixer els líders regionalistes de CiU amb el seu lema electoral “Respectaran Catalunya”? No van aconseguir que ens respectessin en 30 anys i pretenien aconseguir-ho ara sense canviar res? Amb les mateixes actituds i covardies?

I quina confiança ens podien merèixer els líders d'Esquerra (actualment Esquerra Socialista de Catalunya), després de donar suport ingènuament (o interessadament) a en Zapatero i els seus pressupostos, dient que el vot d'Esquerra és el “vot de l'exigència i del compromís”, que “hem de ser forts a Madrid”, de fer el cagadubtes amb el referèndum d’un Estatut de pena i de posar l’enemic dins de casa (el PSOE) per segona vegada? Se'n foten sense escrúpols de tots nosaltres i molta gent se n’ha adonat.

S'ha d'anar molt errat políticament, i aquest és el gran fracàs d’en Jordi Pujol (en Maragall, en Carod i en Puigcercós no passen de ser una trista ombra del pujolisme) per a pensar-se que és compatible el progrés de Catalunya mentre ens encaixem a Espanya i ens xuclen l'ànima i la sang. Si a aquests 23 anys de voler-nos encaixar a Espanya hi afegim els 5 d'ERC de construir la independència via PSC (que és com dir via PSOE) que ningú s'estranyi de l’estat actual de la nostra nació i del gran desencís i decepció que senten molts catalans. És senzillament el resultat d’un rumb nacional de navegació totalment equivocat.

És dins d’aquest procés històric de divorci profund i amb perspectiva temporal que cal interpretar els resultats electorals de CiU i ERC a les darreres eleccions espanyoles del 9 de març del 2008. Si no, no entendrem com és que CiU va perdent vots a cada contesa electoral i no es recupera i ERC s’ha estavellat sense remei.

Des de 1996 els votants de CiU a les eleccions espanyoles han anat baixant del màxim de 1.165.000 fins als 774.000 actuals. CiU ha perdut 391.000 votants (el 33%) en 12 anys. En van perdre 135.000 el 2004 i n’ha perdut 61.000 ara al 2008. ERC ha baixat del màxim de 652.000 l’any 2004 fins als 296.000 actuals. ERC ha perdut 356.000 votants (el 54%) només en 4 anys.

Si observem els resultats de les eleccions catalanes veurem que els votants de CiU han anat baixant del 1.320.000 de l’any 1995 fins als 935.000 de l’any 2006. CiU ha perdut 385.000 votants (el 29%) en 11 anys. ERC ha baixat dels 544.000 votants de l’any 2003 fins als 416.000 de l’any 2006. ERC ha perdut 128.000 votants (el 23%) en 4 anys.

I per què aquesta pèrdua de vots? El projecte de CiU ha quedat obsolet, fora de moda. És el mateix de fa 30 anys: “peix al cove” (quan els resultats diuen el contrari), anar fent i no aixequem la veu que a Espanya s'emprenyen. Ja no fa pujar les vendes de la botigueta convergent i els gustos de molts militants i votants convergents han evolucionat cap a posicions independentistes. Volen més país que el que els proporciona actualment el projecte de CiU. En Mas s’ha inventat la Casa Gran del Catalanisme i la refundació del catalanisme que no és altra cosa que estirar el xiclet pujolista -el regionalisme de sempre ara disfressat de “sobiranisme”- una mica més enllà sense trencar amb Espanya. L’ambigüitat nacional calculada d’en Pujol ha estat el gran factor d’èxit de CDC durant 23 anys. Va construir un miratge que ha permès que molts catalans hi veiessin el que cadascú hi volia veure, vaja, que cada català hi veia la CDC que a ell li agradava. El problema és que aquesta mateixa ambigüitat és la que els privarà de remuntar electoralment ja que una part molt significativa del seus votants i exvotants demana més definició nacional als capitans del vaixell, i aquests no volen definir-se nacionalment perquè hi ha un altre grup de capitans, militants i votants que volen encaixar-se encara més a Espanya. Si CiU es defineix, el vaixell es parteix en dos. Com que CiU no es definirà perquè no ho ha fet mai no s’enfonsarà com ERC, però seguirà a la deriva sense recuperar vots mentre intenta fabricar l'Olla Gran del Catalanisme que de tanta mescla d'ingredients que hi vol posar al final el guisat no agradarà ningú.

En el cas d’ERC, els clients van comprar il·lusionats un vestit amb un nou disseny independentista. Feia temps que el desitjaven i les vendes van pujar de forma molt important. El nou disseny ha estat un frau en tots els aspectes i només en 4 anys han perdut compradors de forma estrepitosa i se’ls ha enfonsat la botigueta. Mai s'havia vist tanta incoherència entre un discurs polític i la seva acció política. Fa riure, de patètic que resulta, pensar que els responsables d’aquest desastre, en Carod i en Puigcercós, pretenen encapçalar la renovació del projecte. Segur que es devien pensar que els seus clients, els seus votants, són idiotes i s’ho empassarien tot. Ja en porten 350.000 de perduts, i segueixen restant.

El camí a seguir sempre ha estat clar
La nació catalana no millorarà mai enviant diputats a Espanya. Els governs de Madrid ens seguiran robant com fins ara i la nostra ànima nacional se seguirà apagant mentre els nostres representants polítics s’ho empassen sense ni piular com han vingut fent fins al dia d’avui. Com més aviat entenguem que aquest no és el camí, que pertànyer a Espanya i anar a Madrid només ens pot portar misèria espiritual i econòmica, més aviat començarem a redreçar el futur del nostre país.

EL PAÍS ENS FALLA PER DALT, PEL LIDERATGE POLÍTIC, PER L'ESTAT MAJOR. CAL SUBSTITUIR LA INEFICAÇ I OBSOLETA CLASSE POLÍTICA. I CAL TENIR CLAR QUE NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA I UNA REGENERACIÓ POLÍTICA I NACIONAL PROFUNDA ENS PODEN GARANTIR LA NOSTRA PROSPERITAT I PLENITUD COM A POBLE.

Ara només cal un projecte polític que lideri aquest procés d’independència (i cap dels que hi ha al Parlament serveix per a aquesta tasca), que engeguem Espanya a fer punyetes tal com deia una de les pancartes de Catalunya Acció a la manifestació independentista de l'1 de desembre del 2007, i que anem als jutjats a signar el divorci, és a dir, que declarem la nostra Independència i construïm el nostre propi Estat per a recuperar l’orgull de ser catalans i persones lliures, que és el primer pas per a poder tenir un futur digne i pròsper.

I com ha de ser aquest projecte polític ara que molts catalans estan arribant al final de la travessa del desert? Ara que els catalans ja no tenen on dipositar la seva esperança que ha anat passant pel Parlament amb l'aprovació de l'Estatut, pel propi Estatut, pels partits polítics que ens representen, per les plataformes i entitats i que darrerament la van dipositar en els congressos d’ERC i Convergència que no han canviat absolutament res? Ara que molts catalans després de la victòria de la "horda roja" a l'Eurocopa, el manifest i la campanya "por una lengua común", el vergonyós finançament que es pactarà es senten vençuts i tenen la sensació que l’espanyolisme ens ha entrat a la trinxera després de 30 anys? La resposta de com ha de ser aquest projecte polític que lideri la nostra independència és molt senzilla i molt evident, i en el moment oportú la desvetllarem. En Jordi Pujol la coneix i en José Montilla també. Per això els preocupa i per això intenten frenar-la. I que ningú es despisti pensant que pot ser ERC.

Cal que tots aquells catalans adults que no vulguin viure en la ingenuïtat dels infants, sàpiguen que anem cap a un procés de polarització nacional entre catalans i espanyols (independentistes contra unionistes), de conflicte institucional i finalment de trencament de la legalitat jurídica vigent. El que farà que aquest procés acabi d'una manera o una altra, és a dir, a la iugoslava (a hòsties) o la catalana del segle XXI (sense hòsties) depèn totalment de qui i com lideri i gestioni aquest procés de trencament. Ara bé, que ningú dubti que aquest procés de divorci i trencament s'ha iniciat i que ningú es pensi que per no fer res i fer veure que no passa res (com fan els nostres líders polítics) no passarà res. Al contrari, el procés de trencament ara ja és irreversible, volguem o no.

I la qüestió cabdal és què pensem fer cadascun de nosaltres per a inclinar la balança del costat que ens convé, perquè les falses ambigüitats dels líders de CiU i les falses equidistàncies dels líders d'ERC no són més que formes d'amagar la mentida i els inconfessables interessos personals."

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
30 juliol 2008, Barcelona (El Barcelonès)