27 de juny 2008

El nom de la Nació (I): l'origen del federalisme.

Tractar la qüestió del nom de la nostra nació, l'evolució de les denominacions que s'apliquen sobre el conjunt dels territoris habitats per catalans, i de l'estructura política que ens és pròpia és un tema que tenia pendent de feia temps i que alguns comentaris de lectors d'aquest bloc m'han reclamat en alguna ocasió sobretot amb motiu del meu costum d'anomenar l'actual "comunitat autònoma de Catalunya" amb el nom de "Principat".

Amb l'article El misteri de la paraula Catalunya que vaig publicar l'any passat ja vaig introduir la possibilitat que l'antic concepte de "Cathalunya" significàs originalment "Unió de Països", un nom desproveït per tant en els seus inicis de contingut identitari i que voldria designar el conjunt de comtats que es van agrupar entorn del de Barcelona. En un article ja d'enguany, Barres al vent!, podem veure com els bastons o pals daurats de la nostra bandera intentarien representar cada un dels territoris que a cada època estaven sota la sobirania de la Casa de Barcelona. En aquest article i els següents d'aquesta sèrie donaré la meva opinió de la concepció i estructura política de la Nació Catalana i explicar com es perd l'ús de la denominació Catalunya per acabar essent oficialment només el nom d'una part dels territoris que formaven part d'aquella unió.

L'estructura política de la Nació Catalana: El Principat i els Regnes de Catalunya.

Com és sabut, els comtats inicials que es formaren en la frontera sud de l'imperi Carolingi eren regits cada un per un comte, dels que el comte de Barcelona s'erigiria en el cap de tots ells. El comte de Barcelona seria per tant el primer entre iguals (o primus inter pares) dels altres comtes, i amb el temps els diversos comtats passarien a ser directament del comte de Barcelona. Aquesta funció de primer entre iguals donaria a la Casa de Barcelona la cultura política federal que caracteritzaria l'estructura territorial dels seus dominis.



El comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, amb l'edat de 23 anys, es prometé amb la princesa Peronella d'Aragó, una filleta de només un any, tot i que el casament no es va realitzar fins uns anys després a Lleida, l'agost del 1150. Així el regne d'Aragó (que llavors abastava només un territori similar al que avui és Osca), que passava per greus dificultats i sobre el que també tenien pretensions navarresos i castellans, s'incorporava al Casal de Barcelona, i els comtes de Barcelona adquiririen el títol de reis que exercirien per Aragó, però mantenint el de comtes a Barcelona.



Els comtes de Barcelona i reis d'Aragó serien Prínceps no en el sentit de fills d'un rei ni d'hereus, ja que el títol nobiliari d'hereu era el de Príncep de Girona, sinó en el sentit d'exercir la sobirania sobre un territori que era un conjunt de territoris i de "primer ciutadà" en el sentit que es donà a l'Imperi Romà per conservar la seva concepció republicana anterior. Segons la Viquipèdia, un dels significats de Principat és precisament "el territori on el sobirà no en té un títol específic o ho és en funció d'un altre títol". Per tant, aquest conjunt de comtats es tractaria d'un Principatus en el sentit llatí de sobirania i que es mantindria sense la categoria de regne com la que es donaria als altres territoris que es van anar incorporant a la Casa de Barcelona: Aragó, València, Mallorques, Sicília...

I aquí sorgeix la típica pregunta: per què no es va proclamar el comte de Barcelona com a rei de Barcelona i es creava així també el regne de Barcelona igual que el d'Aragó, o València o Mallorques? Per què es mantenia un territori envoltat de regnes sense "elevar-lo" també a la categoria de regne? La meva opinió és que no es va proclamar rei de Barcelona segurament per causes ben diverses com que inicialment no devia interessar als altres comtes i institucions que perdrien quota de poder davant d'un rei que sí que podien exercir davant d'un comte, per les reticències que l'Església sempre va tenir amb la Casa de Barcelona, i finalment i sobretot perquè no devia fer cap falta canviar una situació que funcionava prou bé. Contràriament al que avui pugui semblar, segurament el fet de no ser un regne devia ser força beneficiós per Barcelona i el conjunt del Principat i els equilibris de poder dins la Corona Catalana.

La territorialització del concepte de "primer entre iguals" i de "Príncep" que requeia en el comte de Barcelona implicava un comtat de Barcelona que esdevenia "Primer entre iguals" respecte els altres comtats i un "Principat" que sense ser formalment un regne, era equiparat com a tal i era el primer entre els regnes de la Corona, per ser l'origen, cap i casal de la dinastia barcelonina que havia creat una monarquia amb diversos territoris, cadascun d'ells amb les seves lleis i institucions pròpies.

Aquest paper de primer entre iguals del Principat, en les posteriors versions republicanes del federalisme català
que imitarien diferents nacions, estaria representat pel Districte Federal, un territori que sense ser un Estat com els altres, és també el primer entre iguals i exerceix la capitalitat de la federació. I si s'ha imitat aquest precís i concret model pel federalisme modern, deu ser que devia ser prou encertat.

En efecte, cada regne havia de disposar d'un virrei que representàs el rei en aquell territori, mentre que cada Estat modern d'una federació disposa del seu Governador o figura equiparable. El Districte Federal, en canvi, queda sota la jurisdicció directa del govern de tota la federació, com en el cas del Districte Federal de Mèxic, i la seva governació sol presentar peculiaritats respecte l'elecció i nomenament dels Governadors dels Estats membres. Exactament igual com en el cas del Principat, que no podia tenir virrei perquè no era regne i quedava sota la jurisdicció directa del seu Príncep comte-rei, i on com a màxim es nomenava un Lloctinent com a representant en cas d'absència. La necessitat d'un Districte Federal es justifica amb l'objectiu d'evitar la influència dels interessos particulars de qualsevol Estat membre sobre un territori, de la mateixa manera que no interessaria un regne de Barcelona que podria suposar conflictes entre el virrei de Barcelona i els virreis dels altres regnes, mentre que no n'hi hauria d'haver entre els virreis i el rei en persona. Una qüestió que precisament encara avui afecta el Principat, on sembla que tothom tengui dret a decidir-hi el que s'ha de fer o no per repartir-se el pastís en qüestions com l'aigua, l'Arxiu Reial de Barcelona malanomenat de la "Corona d'Aragó", les infraestructures, el finançament, etc... A més, s'ha de tenir en compte el paper de les Corts Catalanes que representaven una limitació del poder del comte-rei inèdit en altres nacions, on s'aprovaven les Constitucions catalanes, i en les que diferents territoris de la Unió com Sardenya o Sicília reivindicaven enviar-hi els seus representants, tal com feia el Regne de Mallorca.

El paper de Principat de Catalunya que exercien els comtats encapçalats pel de Barcelona l'entenc, per tant, com la forma feudal primigènia del que seria un Districte Federal de Catalunya, i tindria la particularitat de ser una autèntica federació (unió de comtats, union of counties) dins d'una federació major que era Catalunya (Unió de Països, Union of Countries). I igual com la Ciutat de Mallorca pren el nom de la denominació de l'illa i regne del que formava part i n'era cap, igual com la Ciutat de València dóna nom al regne del que és capital, igual com el Districte Federal de Mèxic pren el nom dels Estats Units Mexicans i de la ciutat de Mèxic que n'és la capital, el Principat de Catalunya pren el nom de Catalunya de la Unió de Països que està en el seu propi origen, de la que formava part i n'era el primer entre iguals.


Els territoris de la "Unió de Països" o Catalunya (clicar per veure ampliat).


L'antiga Catalunya, formada per un Principat i un conjunt de Regnes. Resulta destacable que la forma del Principat, que exerciria de forma similar al que avui coneixem com un Districte Federal, és semblant a la de tota la Catalunya peninsular ibèrica a petita escala.

L'expansió del federalisme.

Per descriure l'esperit del federalisme català serveix l'exemple d'en Ramon Muntaner en la seva Crònica sobre la mata de jonc, referida en el seu context a la unitat entre el rei N'Alfons d'Aragó (de València, Sardenya, comte de Barcelona i d'Urgell) i els reis de Mallorca (llavors regnada per Jaume III de Mallorca) i Sicília (regnada per Frederic II, germà petit de Jaume II de Barcelona), monarques "que porten el seu senyal":

"E si negú me demana: En Muntaner, quin eximpli és aquell de la mata de jonc: ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda be forts, e si tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara com més se n'hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d'aquests tres Reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l'altre. Per que és mester que d'aquest pas se guarden; que mentre tots tres sien d'una volença, no temen tot l'altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics".

D'aquest paràgraf n'hem de destacar la visió dels reialmes que conformaven llavors els dominis de les branques de la Casa de Barcelona i la força que implicava la unió d'aquests territoris malgrat fins i tot tenir reis diferents, i que els nostres veïns no esperaven altre cosa que veure'ns dividits i enfrontats per vèncer-nos.



L'expansió de l'Estat català primer per les Espanyes amb la incorporació de Navarra, Castella i Granada a la Corona i després amb les Amèriques, implicaria que el model polític català adquiriria escala mundial. Segons la Viquipèdia, el terme
federació ve del llatí "foedus" que vol dir "pacte". I és el pactisme precisament un altre tret característic i original de la nostra cultura política i jurídica, que es reflecteix també en l'estructura territorial i institucional de l'Estat, oposada als Estats unitaris i unitaristes. A més, si Catalunya significava originalment Unió de Països es podria dir, per tant, que potser els termes "federal" actual i el primigeni "català" no referit a una identitat concreta serien equivalents.

L'explicació que s'ofereix tradicionalment de la nostra estructura política històrica és la d'una unió personal o una confederació. Però les diferències que hi ha entre uns sistemes i altres són de matís o de tradició. Les unions personals es prediquen lògicament de les monarquies i seria aplicable al nostre cas, i les confederacions i federacions en serien l'evolució normal de caràcter més aviat republicà. El grau de lligam entre els Estats membres, el poder del govern central, i el dret de secessió de les parts fan que els límits entre els estats federals o confederals sigui difús i més teòric que real.

Avui, són Estats anomenats federals o confederals la majoria de països del continent americà, des del Canadà (que és una monarquia constitucional federal lligada tant a la Commonwealth amb la reina d'Anglaterra com a cap d'Estat, com a la Francofonia) fins a la República Argentina. De qui van aprendre aquest sistema? De les unitàries Castella, França o Anglaterra evidentment que no. Només la tradició política catalana podia servir de model. A Europa hi tenim Alemanya, Suïssa, Àustria, Bòsnia-Herzegovina, Bèlgica i Rússia. Altres països arreu del mon han adoptat aquesta estructura política com Austràlia, l'Índia, Pakistan, Iraq o Sudan. I diferents estats arreu del món tendeixen a la seva federació entre iguals en organitzacions continentals com la Unió Europea.

Resulta curiós que la nació catalana que va ser l'origen i va donar a conèixer aquest sistema arreu del món avui es troba anul·lada, dividida i esquarterada entre dos estats unitaristes com França i Espanya, a l'espera de tornar a reeixir de les seves cendres i poder fer noves aportacions a la humanitat. I és que no em cans de repetir la màxima d'en Francesc Pujols, escrita a la casa-museu de Salvador Dalí a Figueres: "el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors".


Mapa dels països federals o confederals actuals. Països amb una forma política genuïnament catalana.

19 comentaris:

Eleuteri Qrim ha dit...

Toc!


[I amb això no vull pas dir que estigueu tocat, ans que l'encerteu probablement de mig a mig. Enhorabona.]

Talaiòtic ha dit...

Merci Elzi Díl·lics. Sé que l'analogia entre el Principat i un Districte Federal no és perfecta, però s'hi aproxima prou com per haver servit de model.

El federalisme és una de les aportacions polítiques més importants que hagi fet mai cap poble a la humanitat. A veure quina aportació poden dir que han fet altres nacions tan falsament universalistes i cosmopolites, en realitat provincianes i localistes que només saben apropiar-se d'allò que creen els altres.

Pel que fa a la qüestió del nom, en seguiré parlant en propers articles d'aquesta sèrie. En principi seran dos articles més.

Salut!

Anònim ha dit...

Interessant i si mes no curiosa aquesta historia del passat que afortunadamente ja no tornarà.

Perque res hi ha de modelic i exemplar en el fet de la creació de paisos i estats en base a conquestes militars fruit d'afanys expansionistes económics. I en el fet de ajuntar paisos a base de matrimonis amanyats dels que per bragueta es diuen reis i comanden en determinat moment.
Prometer-se i casar-se amb una filleta d'un any d'edat es una grolleria; però de Ramon aquest deu tenir més d'un carrer dedicat a aquesta entelequia que mai arribarà a ser.
I segueixo sense veure el perque de la superioritat catalana -del principat em refereixo- que meresqui per vosaltres encara avui tanta rendició. Ho dic per pura curiositat.

Admir el teu treball i el teu mètode, això si; pero si ja quotidianament no me convences amb els teus raonaments pragmàtics -espolis, conquestes, humiliacions a la cultura, etc...- amb "arguments" històrics molt menys.
Ho trobo pèrò, en serio, una tasca molt interessant que dona fruis curiosos.
Res però que valgui la pena transportar a l'actualitat.
Afortunadamente son histories passades.

La tasca es de veritat meritoria i lloable i productiva perque culturitza. Però sinceramente no cal utilitzar tant de voluntarisme i fer veure coses que no son i somiar imposibles. Son histories i coses d'altra època que jan han passat i que no tornaran i que no han deixat petjada; i per algun motiu haura sigut.


SAlut.

Hem guanyat. I els carrers son una festa....

Jo, ja veus, però llegint la historia dels nostres origens i dels motius per venerar als nostres superiors principatins.

Confinat


Confinat

Talaiòtic ha dit...

Increïble, però estic d'acord amb moltes de les coses que has dit en aquest comentari, Confinat!

És cert que és poc edificant vist amb els ulls d'avui "ajuntar països amanyats dels que per bragueta es diuen reis i comanden en determinat moment" (Totalment d'acord!), però fixa't que en açò esteim precisament. No és cert per tant el que dius al final "que són coses d'altra època que jan han passat i que no tornaran i que no han deixat petjada". I tant que han deixat petjada! Per açò és normal, crec jo, voler demanar a la gent democràticament si vol mantenir-se dins un Estat en el qual s'ha vist ficat per conquestes i matrimonis i no per voluntat pròpia. I açò val tant per crear un Estat propi (el nostre cas) com per reunificar nacions separades artificialment també per aquests motius (Alemanya, Corea, o en el nostre cas, el Rosselló...)

Com sempre però, tot té matisos. La qüestió és que en general en el nostre cas almenys es mantenien els països com a tals i les seves institucions, o se'n creaven de pròpies per al lloc, mentre que en altres casos es produïa una annexió total i destrucció de la personalitat política del país annexionat.

No sé d'on treus que analitzar el nostre propi passat suposi una "rendició" al Principat ni que el sistema polític de l'antiga Catalunya (avui falsament coneguda com a Corona d'Aragó) ens faci superiors a ningú. Jo no ho he dit. De fet, si haguéssim estat un poble nacionalista i unitarista com altres segurament avui no tindríem molts dels problemes que tenim. Es tracta simplement de valorar cultures polítiques diferents, entendre quina és la que s'adapta millor a la nostra realitat i conèixer el nostre propi passat que se'ns amaga o se'ns roba tant o més que el nostre present.

Enhorabona per la victòria del teu país, tal com dèiem en l'anterior article, amb la col·laboració obligada dels catalans. I gràcies per la teva aportació, en uns moments tan feliços pels espanyols.

Per cert, que aquesta és la dedicatòria que més m'ha agradat de les que he vist. Les portades dels mitjans espanyols avui deuen ser una demostració del seu no nacionalisme asèptic i constitucional.

Alexandre Pineda i Fortuny ha dit...

La formació del regne espanyol, es va fer militarment i bruta, va deixar petjada, encara en frueixen amb poder econòmic.... Aquest passat no està pas amortitzat, cal fer-ho. Han d'expiar-ho, per configurar unes nacions lliures, per tan unides i democràtiques, l'actualitat és un simulacre, per mantenir les esplèndides prebendes que s'atorgaren els exèrcits vencedors.

Talaiòtic ha dit...

Ho subscric al 100% Alexandre.

Anònim ha dit...

Que toca idò? Venjança?

Venjança per amortitzar aquestes contes pendents?
Cástic per expiar la seva culpa imperdonable?

Odi etern i resentiment?

Cal anar a cercar els amagats hereus de l'heroica dinastia Benrenguer i no se que més i donar-los el govern sempre vacant del Principat?

Renunciareu als vostres privilegis per asolir aqueste fites i us enfangareu en una guerra de lliberació?

Confinat

Talaiòtic ha dit...

Venjança no Confinat, rectificació, tant per part de catalans que encara creuen en les bondats de l'Estat castellà, com per part d'espanyols que ens volen subordinats. I estarem encantats de renunciar a no sé quins "privilegis" per veure-ho.

Alexandre Pineda i Fortuny ha dit...

Ningú parlava de venjança! Només si pot pensar des d'un esperit militar o....Si s'esmentava la unitat i la democràcia.

Dir que el passat no està amortitzat, és un estudi de la civilització, des dels primers homínids, als segons..., fins l'home més o manco civilitzat actual i suposadament en evolució.

D'expiacions: encara que de moment només sigui una gestualitat de simple semiologia, ho ha fet Austràlia i el Canadà en relació a la població aborigen que van sotmetre colonialment.

Anònim ha dit...

Tots els estats s'han format a partir de la guerra, la conquesta, i la sutmisió colonial més o menys destrutiva o respectuosa en el seu desenvolupament.

Quan comença la historia? Quni son els pobles i nacions "vertaderes"?

De vegades sembla, escoltant les idees i deliris (empr aquest terme sense ànim d'ofensa) de alguns como si hi hagués desde la creación divina -o desde un moment antic que es decidix que aquell status el legítim i definitu de la conformación de las nacions dle mon- una sere de pobles elegits que sempre s'havien de mantenir i que qualsevol mofificación psoterior ha sigut ilegitima i violenta perversió d'aquest designe diví original.
De fet hi ha claramente un poble que de sempre s'ho te cregut que ha sigut l'elegit.
Però ni ha d'altres que sembla que pensen igual.

Però també hi havia alguna cosa abans de Catalunya que devia ser aniquilada.
Pero per mi son temes antics secundaris.

No ho veig un bon pla viure i moure,s excluisvamente de l'odi cap a un inventant enemic en pos també d'un agens clara identitat nacional.

Insisteixo, al final tot es redueix a la persecución de beneficies, sobre tot fiscals i econòmics, i, com diu la canço "que corra mas el tren".
Juntament a això si que es veritat que hi ha folklore; es a dir extravagancia i curisitat intrascendent.


Confinat.


Confinat

Talaiòtic ha dit...

Confinat, açò que dius és intel·ligent, però no es tracta d'anar a cercar en l'abisme dels temps, perquè sinó jo puc projectar el mateix raonament cap al futur amb la mateixa raó.

Si no és just que els Estats es formin a la força, fins quan hem de mantenir aquest sistema? Fins que no hi hagi diversitat i tothom sigui igual? Amb una única llengua, una única raça, un únic pensament?

Si no és just comencem a canviar-ho ARA. Amb el pobles que existeixen ara, i que demanen igualtat ara, sense haver d'esperar a que desapareguin perquè algú altre pugui dir "aquí hi havia un poble que no ve merèixer sobreviure" si és que en queda cap record dels que desapareixen.

És cert que existeix una "teoria de les nacions" que va cap aquí on dius tu, que sobre un territori sempre es formen les nacions que són pròpies d'aquell lloc malgrat les invasions, imperis i migracions que hi pugui haver.

Aquesta és una qüestió que no podem saber però de fet, és una realitat que els íbers eren a la costa mediterrània de la península (als actuals Països Catalans) i que el nom d'Ibèria ha estat apropiat falsament per tota la península. Els romans van destruir els íbers? El regne visigòtic que abarcava gairebé tota la península era una única nació? No és més probable que ja existien més o menys les mateixes nacions que han evolucionat a les que hi ha avui, amb noms diferents i dominis cíclics de concentració i dispersió de poder? Tendim a explicar la història en funció de qui impera sobre un territori, que és qui deixa els testimonis escrits i la seva visió del seu present, i no dels pobles que hi viuen.

Comencem a donar el protagonisme a qui li correspon, perquè no és qüestió d'odi, sinó precisament de no repetir sempre la mateixa cançó.

Anònim ha dit...

En aquest reguitzell de mapes falta el primer mapa 2.0 del Poble Català, el que es pot veure a www.estatpropi.cat.
Bon apunt!
Alexis

Talaiòtic ha dit...

Gràcies Alexis! I tens raó, però aquest mapa 2.0 s'haurà de reservar per un altre article d'aquesta sèrie. En prenc nota!

Vtopvs ha dit...

Molt gran la teva recerca sobre l'origen de la nostra nació. Moltes felicitats!
Et segueixo des de fa temps al Racó i al teu blog i sempre m'encanten les teves opinions.

Talaiòtic ha dit...

Moltes gràcies Vtopvs, per les teves paraules. És un plaer que t'agradin els meus articles.

Esper que prest pugui treure la segona part d'aquesta sèrie sobre el nom de la Nació. Tampoc és que en general aporti gaires novetats, però m'agrada estructurar i donar coherència a referències, teories diverses, escrits dispersos per donar la meva pròpia opinió.

Elrohir ha dit...

Ja que hi ets, aprofito per fer-te un parell de comentaris i correccions històriques: Quan el comtat de Barcelona i el Regne d'Aragó s'uniren per matrimoni dels seus regents, una de les condicions prèvies del regne d'Aragó fou que el nou ent s'havia de dir, a nivell internacional, "Corona d'Aragó", ja que en aquella època el Comtat, tot i no ser mal vist, sempre estava per sota d'un regne.

Els noms de "Catalunya" o "Corona Catalano-Aragonesa" són noms moderns creats per gent que considera que dir-se "Corona d'Aragó" treu importància a Catalunya.

I si bé els segles XIII i XIV l'entitat més important dins de la corona era Catalunya, els segles XV i XVI ho fou el Regne de València. I després ... cap, degut a una profunda crisi.

Talaiòtic ha dit...

Gràcies pel comentari Elrohir. No conec aquesta "condició" que dius que van posar els aragonesos per la unió dinàstica. Em pots dir on la puc confirmar?

Pel que fa a la terminologia, estic d'acord que el terme Corona catalanoaragonesa és un concepte modern (com també el de països catalans), però discrep que ho sigui el nom de Catalunya. Si llegeixes els dos articles següents d'aquesta sèrie, veuràs que anomenar Catalunya el conjunt de la nació no té res de modern, i que ja s'emprava a l'antiguitat.

Salut i bon any!

Jordi Margalef ha dit...

Benvolgut Talaiòtic, he rebut un comentari de felicitació al meu blog sobre la traducció a l'anglès que vaig fer del teu article.

"Great stuff from you, man. Ive read your stuff before and youre just too awesome. I love what youve got here, love what youre saying and the way you say it. You make it entertaining and you still manage to keep it smart. I cant wait to read more from you. This is really a great blog.


life (el seu blog, per si t'interessa: http://historyuncovered.co.uk/)

Talaiòtic ha dit...

Moltes gràcies Jordi, per la bona feina de traducció i per tenir-me informat. Tant de bo pugui tornar a escriure articles a Es Poblat, però ara mateix ho tenc bastant complicat.

Salut company!