(Melià dimissió) Volem acabar amb ETA si o no?

Les esperances encetades fa catorze mesos que aquesta vegada fos la definitiva i que mai més hi hagués un atemptat etarra van rebre un cop mortal (!) el passat desembre amb l'explosió a la flamant T4 de l'aeroport de Madrid. I l'anunci d'aquesta setmana del final de la treva d'ETA hi posen el punt i final i certifiquen una nova oportunitat perduda.

Se'm fa dificil imaginar com pot ser la vida d'una persona que hagi patit un atemptat, o que hagi perdut un familiar en un acte terrorista, o que hagi de tenir escorta personal per anar a tot arreu per por a un atac. És evident que els poders públics han de tenir una especial consideració envers aquest col·lectiu. Però també crec que les víctimes en cap cas han de ser protagonistes en la recerca d'una solució definitiva al problema del terrorisme, i menys encara ser utilitzades amb finalitats polítiques com ha fet el Partit Nacionalista Espanyol a través de l'Associació de Víctimes del Terrorisme.

Em put el tema d'ETA. Em put que els que fan del terrorisme el seu estil de vida siguin notícia. Em costa parlar d'aquests energúmens perquè no m'agrada donar-los mes protagonisme del que ja tenen en els mitjans, pero el final de l'alto el foc permanent declarat per la banda el març de 2006 representa un fracàs de tots que hem de reconèixer i assumir. I quan dic tots vull dir tots, no només d'ETA, única responsable dels seus actes, o dels polítics, sinó tambe dels ciutadans, de la societat civil formada per les associacions diverses, culturals, empresarials, sindicals, ONGs, mitjans de comunicació, etcètera... És cert que els polítics no han estat a l'altura, ni els del govern espanyol ni molt menys els de l'oposició, però tendim a cercar sempre culpables en els altres i mai ens miram a nosaltres mateixos. I més quan tenim la tendència a seguir el joc dels partits per marcar territori i dividir les seves respectives parròquies de militants, simpatitzants i votants de forma sectària i irresponsable. Comenta Emili Pons Carreras aquesta setmana al seu article a Es Carrer de Menorca que la victòria més important dels terroristes en els últims temps és la crispació a què ens han volgut abocar alguns amb motiu de la lluita antiterrorista i la recerca de la pau.

Caure ara en el partidisme, en la crítica fàcil, en el "jo ja ho deia" no és aportar solucions, sinó perpetuar els motius que donen alè a ETA. En aquest sentit es pronuncia a la blogosfera menorquina en Guillem Ferrer a l'article El camí de la pau de Zapatero. No fer autocrítica i pensar que s'ha fet tot el que s´havia de fer tampoc servirà per encarar una nova oportunitat en el futur. És el paper d'en Toni Febrer del bloc socialista d'Es Migjorn (ETA es ratifica amb el que ja havia dinamitat).

Opinions allunyades del joc del bipartidisme hispànic com la d'en Vicent Partal (La treva de l'alto-el-foc) són més constructives per centrar el problema i arribar a les solucions. En Partal no silencia el problema, per ell paraules democràtiques com "autodeterminació" no són cap tabú com ho són per Zapatero o Rajoy, per ell "en el cas basc els mesos transcorreguts des de l'alto-el-foc d'ETA han servit per definir amb claredat meridiana el terme d'acord. Un acord que tot indica que es basa en un doble reconeixement: el reconeixement per l'estat espanyol de l'existència de la nació basca i del fet que hi ha ciutadans que se'n senten part, tant a Euskadi com a Navarra, i el reconeixement que, si mai aquesta nació vol modificar l'àmbit constitucional espanyol, té el dret de fer-ho, territori a territori, i sempre amb amples majories democràtiques. Per ETA el terme d'acord seria d'abandonar la idea d'una independència imposada per les armes, d'abandonar totalment la lluita armada i de reconèixer que sols les majories democràtiques a cadascun dels territoris d'Euskal Herria tenen la decisió final".

En Xavier Mir (L'avió d'ETA, sense pista d'aterratge) diu "estic fart, molt i molt fart de nacionalisme espanyol. Vull anar-me'n d'Espanya" i que "la treva d'ETA ha estat la pitjor amenaça per a la indisoluble unidad de la patria española i l'Estat ha respost enrocant-se". Per en Xavier, "Ara tenim la paraula nosaltres. Es fa difícil convèncer els abertzales que deixin la violència i apostin per la via democràtica quan l'Estat els barra el pas a cada moviment. Ara el procés cap a la plena sobirania guanya un argument més: tenim la responsabilitat d'impulsar un procés que ens porti a l'exercici del dret de decidir. Necessitem demostrar al poble basc que l'aposta per la via democràtica és la bona".

Que trenta anys de partitocràcia espanyola no hagin servit per donar una sortida democràtica a tot un col·lectiu que dóna suport al terrorisme ens haurien de fer pensar. Realment els interessa acabar amb ETA? O prefereixen una ETA permanentment debilitada i controlada, que serveixi de coartada per no abordar les deficiències democràtiques de l'Estat espanyol? La pressió que hem d'exercir els demòcrates dels Països Catalans pel reconeixement del dret a l'autodeterminació no és una lluita autista que només ens afecta a nosaltres. És també la nostra contribució a la pau i a la igualtat entre tots els pobles. L'Estat espanyol ha de reconèixer l'autodeterminació dels pobles que l'integren per pròpia convicció democràtica. Plantejar aquest dret com una cessió als terroristes és enverinar el debat, i açò és el que convé al nacionalisme espanyol antidemocràtic de tota la vida.

Aquí és on té el seu paper la societat civil de la nostra nació. Més enllà de partits polítics, tenim la recollida de signatures pel dret de decidir pels demòcrates que creim que açò que el poder resideix en el poble no són només paraules. I tenim també Estatpropi.cat pels qui volem exercir aquest poder per constituir un Estat nou a la Unió Europea que representi la nostra nació sense intermediaris. Impliquem-nos amb l'autodeterminació, per sentit democràtic i per facilitar la pau. Costa tant? Preferim el nacionalisme espanyol o defensar que un referèndum d'autodeterminació és democràcia?