Barres al vent!

Amb motiu de la Diada del Poble de Menorca, en què commemoram la incorporació de l'illa a la catalanitat el 17 de gener de 1287, he recordat que ara fa un any hi va haver un intens debat a illencs.com al bloc d'en Pau Gener Sa tanca de s'era amb motiu del seu article en què tan sols hi havia penjada una senyera. Per aquesta raó, he pensat que no vindria malament en un dia com avui fer una mica de repàs del possible origen i significat de la nostra bandera, senyera, estendard o com més de gust vengui anomenar aquest símbol nacional.

Per començar, no cregueu que començaré amb la llegenda d'en Guifré el Pilós marcant amb els seus quatre dits de sang damunt d'un escut daurat el que seria l'emblema dels comtes de Barcelona, sinó que ens podríem remuntar encara més en el temps i fixar-nos en aquesta estàtua ibèrica ni més ni menys que del s. V a.C. marcada també amb 4 barres.

Estàtua ibèrica (s. V a.C.). i algunes representacions del territori dels íbers.

Què podien representar els 4 pals que hi ha en aquesta figura íbera? Resulta curiós comprovar que el territori dels actuals Països Catalans coincideix en bona part amb el territori poblat pels antics íbers, des del nord dels Pirineus fins a Granada segons els mapes i per tota la vessant mediterrània. Som, per tant, un poble amb unes arrels en aquesta zona geogràfica que s'endinsen en el temps a molt abans de l'arribada de l'imperi romà.

Partint de les hipòtesis que relacionen els íbers i els hebreus, s'ha de mencionar que segons els cabalistes, l'origen dels quatre pals de la bandera catalana són les quatre lletres del nom de Déu en hebreu en el que es coneix com el tetragrammaton:

"El Tetragramma són les 4 lletres del nom de Déu. Donat que en llengua hebrea no hi ha vocals, el nom Jahvé o Jehovà, s’escriu YHVH. El Tetragrammaton ens porta un concepte de Déu o millor dit d’“El Creador” de totes les coses visibles i invisibles (no perceptibles amb els sentits de la vista, l’olfacte, el gust i el tacte). El nom YHVH és un terme que defineix i regula el procés creador. Un procés que alhora està marcat per 4 fases: llaurar, sembrar, recollir, elaborar. També: sembrar, germinar, creixer, i florir o fructificar. Hi ha un temps per cada cosa. El procés creador té 4 temps.

Aquestes 4 lletres o energies fan referència als 4 elements de la Creació: Aire, Aigua, Terra i Foc. També fan referència als 4 punts cardinals – Nord, Sud, Est i Oest – que emmarquen allò que en diem l’espai. Les 4 estacions de l’any. El cicle anyal – Primavera, Estiu, Tardor i Hivern -, els 4 aliments bàsics per mantenir la Vida,...

Els cabalistes no pronuncien mai el nom de Déu per respecte i no escrivien les 4 lletres sagrades que són l’expressió del nom de Déu. El que feien era representar el nom sagrat, el TETRAGRAMMATON amb un senyal. El nom “tetragrammaton” ver del grec “tetra” que vol dir 4 i “gramma” que vol dir “gràfic o ratlla”. Aquestes 4 ratlles tenien un color relacionat amb les lletres YHVH; aquest color era el vermell sobre fons daurat. Així, doncs, el senyal que representa pels cabalistes el nom de Déu, o millor dit, el Tetragrammaton, són els 4 Pals vermells sobre fons daurat.

És lògic pensar que el simbolisme i la representació d’aquests símbols té quelcom a veure amb la càbala, i en concret, amb el Tetragrammaton, donat que la càbala es va donar a conèixer en el segle XI en terres catalano-provençals".

De fet, aquesta representació coneguda també com la senyera és l'emblema tant dels Països Catalans com de Provença. Si a la idea que els 4 pals representen el nom de Déu hi afegim les teories sobre els orígens de la nissaga iniciada per en Guifré el Pilós, l'arbre geneològic del qual ens portaria al mateix Jesucrist fins als Exilarques de Babilònia i dels Reis de la Judea, tindríem la dinastia de la Casa de Barcelona amb uns comtes i reis catalans com a hereus de la Sang Reial de Jesucrist i portadors del nom de Déu en el seu segell reial. Tota una provocació i una amenaça per a l'Església Catòlica i la seva versió de la vida del Fill de Déu segons els seus evangelis oficials (que per cert, també són quatre) i que explicaria el suport de Roma al rei francès en la seva invasió d'Occitània i de la instauració de la dinastia castellana dels Trastàmares a la Corona Catalana en el Compromís de Casp el 1412. Naturalment, aquesta hipòtesi sobre la sang reial de Jesucrist tan popularitzada en els darrers anys en novel·les i cinema és presentada sempre des de l'òptica francesa, obviant el context occitano-català d'aquesta història.

Però continuem amb el simbolisme dels 4 pals. En Jordi Salat ens presenta el significat de Les quatre columnes. Diu Jordi Salat que aquestes quatre columnes feien "dos metres de diàmetre i vint metres d'alçada coronades amb un capitell d'estil jònic construïdes l'any 1919 a la muntanya de Montjuïc de Barcelona per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) que van ser enderrocades l'any 1928 pel general Miguel Primo de Rivera perquè eren un símbol nacional i cultural català relacionat amb la cultura hel·lènica, comparant, en certa manera, la muntanya de Montjuïc de Barcelona amb la muntanya de l’Olimp d’Atenes". Per en Jordi aquestes columnes que cal restituir representen una cultura tergiversada, prohibida i amagada que es fonamenta en la vernaclitat que s'entronca amb la universalitat i que cal redescubrir, i relaciona també aquestes quatre columnes i els quatre pals amb el tetragramma i amb els 4 elements.

Perspectiva de les Quatre Columnes davant el Palau Nacional (el Palau de l'Antic Saber del projecte inicial) amb els 4 rajos vermells i 5 grocs inicials.

Diferents perspectives de Les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch a Montjuic, amb reconstrucció virtual darrere l'actual font. Baix a la dreta, la destrucció de les columnes durant la dictadura de Primo de Rivera. Font: Tribuna.cat

Naturalment, la força de tot aquest simbolisme universal no agrada a molts, que després de 30 anys de democràcia encara posen impediments per la restitució d'aquestes columnes i més encara de tot el conjunt arquitectònic hel·lènic que tenia previst Puig i Cadafalch.

A banda del seu simbolisme, les barres podrien haver adquirit una funcionalitat pràctica en convertir-se en la senyera dels comtes i reis catalans. La diversitat en el nombre de barres que hi apareixen, segons la Història de la bandera dels Països Catalans, i recollida en l'article sobre la Senyera Reial a la Viquipedia, no seria producte de l'arbitrarietat, sinó que tindrien la funció de representar el nombre d'Estats que a cada època estaven sota la sobirania de la Casa de Barcelona. El que resulta més sorprenent és que aquesta possibilitat es donaria si interpretam la senyera exactament al revés de com solem fer-ho: no serien pals vermells sobre camp d'or, sinó barres daurades sobre fons vermell.

3 bastons daurats:

Barcelona-Besalú-Provença i posteriorment Barcelona-Comtats-Aragó i Barcelona-Aragó-Montpeller

Les tres barres o bastons (daurats), van començar la seua popularitat i difusió en 1112 quan Ramon Berenguer III el Gran es casà amb Dolça de Provença i adquirí aquest comtat i tota una extensa herència a Occitània. Es van atribuir llavors els tres pals o bastons daurats a Barcelona, Besalú (que havia passat a la corona l'any anterior 1111) i Provença. L'existència dels tres pals o bastons està testificada pels segells de Ramon Berenguer III.

4 bastons daurats:
Barcelona-Aragó-Montpeller-Mallorca

La conquesta de Mallorca s'inicià en 1228 i tal vegada alterà les tres barres o bastons, perquè d'un estudi dels segells pareix desprendre's que van ser quatre bastons (daurats) des d'aquesta època. No obstant s'entra en un període de confusió sobre el nombre de barres, perquè portolans, pintures i altres documents no són coincidents, i apareixen amb relativa freqüència les tres barres, així com cinc, set i vuit. En les pintures del Palau d'Aguilar de Barcelona, datades a finals del segle XIII, es representa la conquesta de Mallorca i la bandera apareix amb dues, quatre, sis i set barres vermelles i tres, cinc, set i vuit grogues.

El més lògic és suposar que s'afegí un bastó pel nou regne, restant amb quatre. Ara els bastons representarien: un a Barcelona i les seues dependències; un altre a Aragó; i un altre a Mallorca.

5 bastons daurats:
Barcelona-Aragó-Montpeller-Mallorca-València

Amb la conquesta del regne de València per Jaume I, s'hauria incorporat un nou bastó daurat al segell reial. Aquesta senyera de 5 bastons daurats és la que comporta també la presència dels 4 pals vermells.



Retorn als 3 bastons daurats:
Barcelona-Aragó-València per Pere II i Mallorca-Rosselló-Montpeller per Jaume II, per la partició dels territoris entre els fills de Jaume I el Conqueridor.

A la mort de Jaume I, els regnes foren repartits entre els seus dos fills: al major, Pere II el Gran correspongué el nucli central, amb la capital dinàstica Barcelona incloent-hi la majoria dels comtats feudataris de Barcelona, i els regnes adjacents d'Aragó i València. Al segon fill Jaume II, correspongué el Regne de Mallorca, els comtats de Cerdanya i Rosselló i el senyoriu de Montpeller. Com que Jaume II posseïa el regne en feu de Pere II, la bandera usada era la mateixa en ambdós. El retorn als tres bastons explicaria l'aparició de documents d'aquest tipus posteriors a 1241 quan Jaume I va adoptar els cinc bastons.


4 bastons daurats:
Barcelona-Aragó-València-Sicília

Pere el Gran havia conquerit Sicília el 1282, i açò suposaria afegir novament un quart bastó daurat. Pere va morir en 1285 i li succeí el seu fill Alfons. El regne de Sicília passà a un altre fill anomenat Jaume. Possiblement no es van modificar els pals, perquè el rei Alfons va morir en 1291. El seu germà Jaume de Sicília fou proclamat rei en el seu lloc el 1295, va renunciar a Sicília rebent a canvi Còrsega i Sardenya, la conquesta del qual als genovesos fou llarga, culminant la conquesta de Sardenya el 1325 poc abans de la seua mort (1327). Li succeí el seu fill Alfons i a aquest (1335) el seu fill Pere qui va adquirir Mallorca el 1342, i Rosselló i Cerdanya el 1344 (Montpeller fou venut per Jaume III de Mallorca al rei de França e 1349). En els segells reials d'aquesta època apareixen sempre cinc pals daurats i quatre rojos.

5 bastons daurats:
Reincorporació de Mallorca i les seves possessions?

La reincorporació de Sicília a la corona tingué lloc en 1377. Amb això Pere dominava el Principat, cinc regnes (Aragó, Mallorca, València, Sardenya, i Sicília) i altres diversos territoris (comtats, ducats, vescomtats i senyorius) que equivalien almenys a un Regne; per tant els bastons daurats haurien de ser almenys set, però de fet únicament consta que per esta època s'afegí una sisena barra (“Enciclopedia Europeo-Americana”) que en tot cas hauria de desaparéixer el 1392 quan el seu fill i successor Joan va confiar el Regne de Sicília al seu fill Martí. En el regnat de Joan II (1458-1479) apareix novament en els segells l'ús de sis barres daurades, segons pareix referides a Barcelona, Navarra, Aragó, Sicília, València i Mallorca.


6 bastons daurats:
Barcelona-Aragó-València-Mallorca-Sardenya-Sicília?

Sens dubte s'hauria d'investigar a fons aquest tema del nombre de barres i la seva relació amb els Estats de la Corona catalana. La confusió en alguns moments podria indicar que no hi havia un criteri únic, però vista la destrucció que ha patit la nostra història, també podria ser un símptoma de manipulació. Davant la pressumpte fixació oficial dels 4 pals vermells (o 5 daurats?) com a senyera definitiva independentment del nombre d'Estats, ens podríem demanar si en algun moment s'haurien de comptabilitzar, en canvi, tant els bastons daurats com els pals vermells per l'augment de possessions que experimentaria la Corona catalana a la península ibèrica o hispànica, a la Mediterrània i a Amèrica.







Senyeres amb 8 barres daurades i 7 vermelles.

No cal recordar quants bastons daurats té la bandera iconogràficament catalana de l'actual Espanya Única filla de Castella. Casualitat?

Per anar acabant, és de visita obligatòria la informació sobre els símbols de les Illes Balears d'en Gabriel Bibiloni, entre els que s'hi inclou un document sobre l'actual bandera oficial de Menorca. I no us perdeu la col·lecció de fotos d'escuts amb els pals, algunes d'elles preses dels edificis històrics de Ciutadella.

Actual bandera oficial de Menorca

I finalment, celebrem els cent anys de l'estelada que enguany també es compleixen tot desitjant que prest es converteixi en una bandera històrica d'un temps en què la nostra nació havia de recuperar les llibertats perdudes.

Senyera estelada a Es Vergers, als afores de Maó.

Bona Diada a tots els menorquins!